17/5/19

LA CONSTRUCCIÓ DE LA DEMOCRÀCIA


Acabava l'apunt anterior, sobre l'actitud de dignitat democràtica de Marina Garcés com a testimoni del judici del procés, evocant les jornades sobre les quals ella declarava -o intentava declarar contra l'actitud coercitiva del president del tribunal-, en les quals semblava que la multitud -i no la massa de la qual parlen tants tesimonis policials- es va sentir investida d'aquesta dignitat. I també argumentava que és en les interrelacions socials que es poden construir espais d'aquesta dignitat democràtica que, respectant la llibertat i independència dels individus, pot construir un veritable marc de relacions interdependents.

Dit d'una altra manera, una societat democràtica ho esdevé a partir de l'exercici, de la pràctica, de relacions lliures, i també subjectes a un pla d'igualtat -formal i consistenement real-. Una entrevista avui, a la Directa, amb el filòsof  Xavier Antich, ho formula així: per Xavier Antich no és deslligable de la dimensió pràctica, vinculada a l’ètica i la política. I, ell mateix: Jo tinc com a bandera gairebé sagrada un lema de Gramsci, que va acabar adoptant el seu diari L’Ordine Nuovo, fins a l’extrem que en cada publicació apareixien els tres eslògans. Per mi, continuen sent encara ara els tres imperatius polítics indefugibles. El primer és: “Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència”. La primera forma de precaució és aquesta instrucció que ja no és com al segle passat, sinó que és col·lectiva. Hi ha una necessitat imperiosa de mobilitzar la intel·ligència, que, si no s’utilitza, si no s’activa o si no se l’obliga a donar raons, es rovella. I Gramsci afegia: “Mobilitzeu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme” i “organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força”. Més encara, acaba, acudint a Marx, Deleuze, Foucault i altres, declarant que la reflexió sense acció és ociosa.

Què passa, doncs, quan el filòsof topa amb l'esterilitat del seu discurs en la pràctica social? El moment àlgid d'autoafirmació ciutadana de l'1 d'octubre del 2017 ens marca una fita, però també una consecutiva i progressiva caiguda  cap a la irrellevància. Per a Antich, el poder del demos manifestat en aquella explosió de determinació col·lectiva arrabassa el poder a l'Estat, però acaba consumida per la força d'aquest.

És interessant que Gramsci, en la seva triple regla, comenci per la instrucció. El meu Pfaff diposita en la tasca d'estudi de l'intel·lectual la capacitat de construcció de la democràcia. Ell li diu la ficció de la democràcia. El seu llibre així titulat no blasma o assenyala una negació de la democràcia, sinó la necessitat de creure en ella, fins i tot per sobre de la realitat escrupolosament desentranyada per la tasca de l'historiador: la democràcia ha de fingir que existeixen demòcrates per poder funcionar. S'ha dit amb raó que la informació és bàsica per al funcionament d'un sistema democràtic. Donat que no existeixen veritables serveis d'informació general neutrals ni gaires humans interessats a ser informats de manera neutral, la base de la democràcia és la pura opinió. La democràcia sempre serà així  una batalla, més o menys dura, entre grups d'opinió per imposar el seu punt de vista sobre una àmplia massa d'indiferents ("Die Fiktion der Demokratie",La ficció de la democràcia, 1969).


Només l'historiador, que és com ell denomina en definitiva a tot filòsof de la praxis, aquest vell heroi solitari, és capaç de copsar l'essència de la ficció democràtica necessària. Remarco, necessària, àdhuc tenint en compte que manca el teixit social suficient per acollir la seva laica prèdica sobre la llibertat insubornable. Una llibertat insubornable que li fa impugnar la possibilitat d'una democràcia per delegació:  un poble que ha estat educat en el consentiment de la delegació de la seva llibertat acceptarà gustosament totes les prohibicions de què serà objecte, ja que es reconeixerà només en i dins els límits que aquestes prohibicions li imposen.

La democràcia només és possible entre lliures i iguals. Per molt que Pfaff ens pugui semblar un campió de l'aristocràcia a la Nietzsche, el seu plantejament de la democràcia no admet cessions a cap forma d'autoritarisme: L'autoritat de l'infeliç és l'autoritarisme. Tal com ell percep el decurs de la Història -aquesta fabricació de l'historiador-, el futur és un projecte permanent que es desenvolupa en el present quan i només quan es parteix d'un coneixement suficient del passat. Una ficcionalització, en definitiva, dels esdeveniments que arroseguen al present, que permet identificar-los, classificar-los i categoritzar-los per fugir del caos i situar la circularitat del temps en una dimensió manejable per l'home en interacció amb els altres homes. Fora d'això només juga la inèrcia del temps continu, el no-temps, que nega la llibertat i, per tant, l'acció. La necessitat de la construcció del temps, i el seu inevitable corrrelat del pathos que experiment l'individu, és paral·lela a la construcció de la democràcia, ja que sense cap dels dos, temps i pathos, no hi ha possible llibertat ni, per tant, democràcia.

Aquesta construcció no fa concessions a una bondat primigència a la Rousseau . L'home-infant ha de ser reprimit per l'ensenyament per evitar que esdevingui un tirà -el que fa de la seva felicitat un imperatiu als altres- o un autoritari -el que pretèn reduir els altres a la infelicitat pròpia -. Ni tampoc en fa a un contracte social a la Hobbes que traspassi el seu poder a un sobirà per sobre de l'individu. La seva construcció és la del rigor i la praxis, i apel·la, en definitiva, almenys a la capacitat de protesta i a la insubordinació contra tirans i autoritaris.

Aquesta actitud imposa en el lluitador una ètica summament exigent: Només l'acadèmic que treballa pacientment en la investigació de la Història és un veritable cercador de la veritat. De fet, és l'únic demòcrata autèntic, però un demòcrata forçosament solitari que governa la seva torre d'ivori com un tirà absolut d'ell mateix. Paradoxalment, l'espai de la llibertat es conquereix des de la tirania sobre el propi cos que suposa la recerca de la veritat. Una recerca que només pot referir-se per definició al passat, però que perfila el present, i per tant allibera l'individu del determinisme del caos. Entendre aquest concepte implica saber que la fatalitat, la necessitat, juga en un pla infinit, mentre la llibertat, l'atzar, juga en el terreny acotat del temps i l'espai limitat de les relacions humanes. L'home lliure desplaça el caos i crea la Història per sotmetre a sentit la inèrcia del temps circular. 

En definitiva, l'home lliure defensa la seva dignitat i el seu projecte de felicitat, i ho fa defensant indirectament la dignitat i la felicitat dels altres, conscient que només així pot valer-se de la seva pròpia. Quan el jutge Marchena pretén coartar la dignitat de la testimoni Garcés mostra la seva manca real d'autoritat i la seva caiguda en l'autoritarisme. La derrota real de la seva dignitat que queda emmascarada per les formes buides d'un ritual que flota a l'aire viciat i ranci de la irrellevància, del no-res.

15/5/19

L'ELEGÀNCIA CÍVICA DE MARINA GARCÉS

La jornada del procés contra els presos polítics independentistes del dia 14 de maig, vigília de Sant Isidre -festiu a Madrid-, va resultar especialment clarificadora del paper del president de la Sala, en el sentit que es va treure la careta i es va mostrar clarament parcial. I no solament això, no solament va accentuar si cabia la seva tendència a no donar el mateix tractament als interrrogatoris d'acusació i defensa o als testimonis proposats per cada banda, sinó que va exhibir alguns dels pitjors vicis d'una cultura que ja transcendeix el nivell jurídic i podríem dir que fins i tot polític.

El testimoni que sembla ser va excitar més aquest costat autoritari del jutge Marchena va ser la professora de Filosofia Marina Garcés, proposada pel lletrat Benet Salellas, al qual va acotar i tallar de tal manera que va haver de renunciar a continuar el seu interrogatori. Us deixo amb un tall de la transmissió de la sessió, perquè són vuit minuts molt clarificadors que eviten qualsevol comentari.





Tot i així, els comentaris d'altres indrets de youtube on s'ha difós el vídeo, inclosos el del responsable de penjar aquest, per exemple, demostren que Marchena no està sol, i que hi ha una àmplia capa de la població espanyola, si més no, disposada a donar suport al seu autoritarisme.

I com l'autoritarisme acostuma a anar de la mà del patriarcat i el masclisme consegüent, no em queden gaires dubtes que el fet que Marina sigui una dona va acabar d'excitar l'animadversió de Marchena -i els seus supporters-. Però que no li permetés esplaiar-se -verb que el mateix jutge va apuntar- en una explicació del clima social que empenyia a una persona com ella, de rabiosa independència, de profund sentit crític i de depurada capacitat teòrica a participar en jornades d'agitació al carrer com les del 20 de setembre i l'1 d'octubre, suposa un antagonisme més radical.  El que l'instal·la en l'encarnació d'una Espanya que se sent amenaçada davant una pensadora tan aguda i de tanta elegància cívica. D'aquí que no volgués tampoc permetre la lliçó  sobre la resistència pacífica que Salellas pretenia que ella impartís.

Aquesta qualitat de l'elegància cívica de Marina Garcés no és accessòria o frívola, al meu entendre. La seva mateixa postura física desinhibida i confiada davant el Tribunal, allò que el president anomena ritualment la Sala, impugnava i confrontava la pompositat buida i pretensiosa del poder judicial que, lluny de ser també un mer accessori, és la base de la constitució d'aquest poder. Marchena, home sens dubte de nas fi, ho va detectar immediatament i per això no va dubtar a mantenir el seu dit vigilant damunt tota la declaració de la personalització d'aquesta transparència intel·ligent i desacralitzadora que era la testimoni i la seva visió radicalment laica del teatre on el Poder vol manifestar-se com a inviolable, la seva vista neta que li permetia veure l'emperador nu.

Lluny d'intentar una prèdica d'una religiositat oposada, Garcés pretenia, simplement, oferir un testimoni de la qualitat intrínsecament social dels seus actes en els dos dies en què el relat de les acusacions pretenen basar un relat insurreccional violent, allà on la profunda significació del gest social en realitat dinamitava precisament l'articulació violenta del seus estatus, el del poder judicial, el de l'Estat que no es vol reconèixer fundat en el cos d'on diu banalment que emana la seva sobirania. Però Marchena no va voler simplement no escoltar com el sord aquell testimoni, va veure necessari silenciar-lo al món.


La dignitat insubornable de Garcés davant aquella hostilitat sorruda em va fer evocar també amb una malenconiosa sensació de frustració aquells dies de revolta en què, almenys per un temps, vam creure'ns tots investits d'aquella mateixa dignitat, de la sensació d'haver-nos apoderat del maneig de les nostres vides i construir unes relacions socials més lliures i més democràtiques.

Potser si poguéssim participar al cafè que Garcés té pendent amb Jordi Cuixart -el cafè que a Marchena ja va molestar d'entrada i potser per a tot l'interrogatori-, recuperaríem aquella sensació. Entendríem com Marina Garcés, una intel·lectual com ella, adquireix la convicció de la seva responsabilitat social, i com la canalitza per mostrar com el compromís sobre aquesta responsabilitat es construeix en l'àmbit en què es donen aquestes relacions. Entendre la profunda paradoxa que només des de la interpendència de les persones aquestes adquireixen la seva insubornable independència.

Em dóna la sensació que hi ha cultures encara molt verdes per a tals missatges. Però n'hi ha d'altres que sembla que hem començat a madurar. Almenys durant alguns dies. Cal que no caiguin a l'oblit, per molt que alguns -amb molt poder, certament- vulguin emmordassar-ne la memòria.

13/5/19

NEW YORK, I 💜 YOU



Entre un viatge i l'altre, de tornada a casa, s'intenta estendre la carpeta inflada d'apunts sobre la superfície plana d'un paper, traslladar plecs, blocs, prospectes i catàlegs a fulls picats a màquina. Literatura com a trasllat; com en tots els trasllats, alguna cosa es perd i alguna cosa surt de racons oblidats. Realment anem gairebé com orbs, diu Hölderlin a la poesia "A les fonts del Danubi": el riu passa i brilla sota el sol com el fluir de la vida, però el sentit que llueix és una il·lusió òptica de la mirada enlluernada que veu taques lluminoses inexistents a la paret, esplendor al neó de l'esvanir-se, seducció de l'aparença, cobertes il·lustrades.
Claudio Magris, "El Danubi" (trad. d'Anna Casassas)

La imatge de Magris picant a màquina les impressions recollides als seus viatges ens resulta avui romàntica. El llibre és del 1989, si no m'erro, i avui ja deuen ser pocs els autors, inclòs ell, que ara ha arribat a la ja avançada de 80 anys i no sé si encara escriu, que no han canviat la màquina d'escriure per l'ordinador (Javier Marías n'és un, i a més proselitista de la seva pràctica). Prenc aquest llibre a préstec de la benemèrita biblioteca del Centre de Lectura. El viatge cap al casalot de tan noble soca em porta una mica d'aquell aire de què també parla Magris que un, com a mínim, pot atresorar a la pell en enfrontar-se a aquesta il·lusió òptica on reverbera el no-res. A cada viatge hi ha almenys, un fragment de sud. I després de fer-la petar una estoneta amb la simpàtica i afable jove bibliotecària, creuo el Mercadal que encara ahir estava ocupat pels espectacles del Trapezi, aquesta fira de viatgers irredempts, rodamons i fluents artistes de la recerca impossible de l'equilibri que els impulsa a no parar quiets mai sobre els seus peus àgils. Per sobre del meu cap volen rabents les orenetes, que ens venen del sud, imagino, potser de Marràqueix on jo també hi era fa poques setmanes.

Però penso en un altre sud, un sud que no tenim mai per tal, potser per tanta imatge de cinema del seu hivern rigorós. Nova York és a latitud 40º40', gairebé un grau sota Reus. Hi penso perquè ahir a la tarda, una d'aquestes tardes de diumenge de sofà i cinema, vaig encadenar dues pel·lícules seguides atret i fascinat pels paisatges de la gran metròpolis estatunidenca. "New York, I love you", pel·lícula coral que té la gràcia d'haver estat dirigida i escrita per múltiples autors, entre ells moltes dones, i que planteja creuaments de vides pels carrers de la Big Apple, sovint amb una aposta pel risc formal. L'encís de la galeria de cares conegudes i paisatges tan familiars compensa un teixit fílmic bastant descosit. I la connexió amb la meva pròpia tasca literària addicte a buscar interseccions vitals em feia quasi obligatori seguir la trama fins al final. I heus aquí que sense pausa Tv3 programava un altre pel·lícula que sorgia a Nova York, encara que acabés fent un viatge visual a les fredes terres de Maine. Aquí, les afinitats eren més improbables però igualment es troben amb una feina que podria dir que porto entre mans. Història de la investigació de la vida i la mort prematura d'un artista -un cantautor que mor després de donar al món una sola obra mestra-, té com tantes d'aquestes comèdies romàntiques de la factoria Hollywood un interès en les zones del plantejament i el nus que acaba traït per la previsibilitat de les peripècies del desenllaç.  El seu títol és "Tumbledown", que vindria  a ser una desfeta, però l'han traduït per "L'última cançó" -un altre punt per seguir-la, ja que seria el títol d'un principi de novel·la meva seminal de diversos projectes que amb el temps han anat veient la llum-, i crec que és de fa uns quatre anys. El seu punt fort, potser, i que era bastant arriscat quant gosa fer-nos escoltar la fictícia obra mestra, és el de les cançons de Damien Jurado, un cantautor del distant estat occidental de Washington que vaig descobrir gràcies a aquesta pel·lícula, i que fa versemblant la màgia de la carrera musical truncada del protagonista ocult.

3/5/19

XENOFÒBIA O SUPREMACISME?



La polèmica sobre la repiulada de tota una expresidenta d'un Parlament, Núria de Gispert, on es fa amb dubtós sentit de l'humor la comparació de diversos polítics de l'òrbita catalana que han buscat recentment empara en l'espanyola  amb la indústria exportadora catalana... porcina, ha vingut a enverinar-se amb la concessió de la distinció de la creu de Sant Jordi que atorga la Generalitat a l'autora de la susdita repiulada.

Han sortit, novament, acusacions de supremacisme i xenofòbia per part d'algunes de les persones presumptament insultades. Una acusació que ja és un motiu recurrent, una d'aquelles cantarelles que reciten de memòria des de les files de Ciutadans i Partit Popular per a desacreditar el món independentista.

Que la repiulada de Núria de Gispert resulta desafortunadíssima és cert, sempre partint de la base que reprovar el que es comporta de manera indigna usant els mateixos mitjans indignes t'invalida com a censurador. Ara bé, que tingui tints xenòfobs no es pot entendre, ja que de fet va destinada a persones concretes, on tant trobem catalans de soca-rel com ciutadans espanyols poc encaixables en la figura de minories marginalitzades. Més interès em mereix, en canvi, l'acusació de supremacisme.

28/4/19

MARRÀQUEIX


L'aeroport mitjà és un lloc asèptic, difícil de distingir, lluny de qualsevol concepte de pàtria, una zona zero de la identitat, tant se val que siga el de Milà com el de Palma. Tot és igual a tot i des dels seus corredors amples i plens de tendes idèntiques, de perfums uniformats, de capses de tabac gegants i d'immensos triangles de Toblerone, es pot viatjar a tot arreu. Entre els llocs habitats del planeta, és un d'aquells on més difícil resulta de trobar una connexió amb la terra sobre la qual s'implanta, sobre la qual s'arrela som si ho fera amb una arrel transparent, superficial i, d'alguna manera, insípida. Però sé que és aquesta manca de sabor el que em resulta atractiu, com la matèria primera aristotèlica, sense forma, no identificable, capaç de ser-ho tot en potència, capaç de fer-te volar a qualsevol racó del planeta.

Llegeixo aquest text, pertanyent al principi del llibre de Joan Benesiu "Serem Atlàntida", ja retornat del meu últim viatge, del meu darrer trànsit per aquests no-llocs que són els aeroports, en el meu cas no València i París, com els descriu Benesiu a l'inici del llibre sinó Barcelona i Marràqueix, i Marràqueix i Barcelona. A diferència del personatge d'aquesta dubtosa ficció nova del brillant escriptor que em va enlluernar amb "Gegants de gel" (dic dubtosa ja que pertany a aquest gènere híbrid on el lector avança sense saber del cert què és experiència real i què inventada), els aeroports no em resulten atractius, ans al contrari, em neguitegen i em resulten, fins i tot, un obstacle que, ja sigui a l'anada o a la volta, em fan desitjar no emprendre el vol, romandre, postergar o potser anul·lar el viatge. Alimento així, de vegades, la fantasia d'esdevenir un nou habitant del lloc on m'ha dut el primer avió, el d'anada. Fondre'm amb el nou paisatge i arrencar-me la pell de turista per a mimetitzar-me en uns dels habitants que fan la seva en aquell territori on he caigut per un d'aquells estranys i també dubtosos atzars que suposa la decisió, tan rara si anem a mirar, de visitar aquell lloc, i no cap altre o no cap en absolut.