21/8/19

UNA TERRORISTA LITERÀRIA ANOMENADA ZEBRA


Vaig començar a llegir-me "Call me Zebra" el dia 5 d'aquest mes d'agost, exactament el mateix dia que va néixer la protagonista, la posseïdora de la potent i omnipresent veu narradora i discursiva d'aquesta novel·la. La segona de la jove californiana d'origens neerlandès i iranià Azareen Van der Vliet Oloomi, que li ha valgut un ampli reconeixement de la crítica i la consecució de premis diversos, com el molt prestigiós PEN/Faulkner d'enguany.

La coincidència de dates podria ser una circumstància accessòria, però el fet, en una obra que s'inicia amb una perspectiva històrica i una atmosfera de transcendència innegable, d'una ambició literària que traspua a cada frase i es manifesta a penes un s'endinsa a la seva primera pàgina, em va resultar gairebé un senyal premonitori. Llegit -devorat- enmig de viatges i rutes vacacionals, concordava també amb un àmbit fictici que, a grans trets, podríem definir com de llibre de viatges.

Si "Call me Zebra" ho és, tanmateix, s'ha d'aclarir que més aviat s'encamina a un molt peculiar viatge exploratori -un pelegrinatge, en diu la narradora-, que es desenvolupa tant en el pla pròpiament físic -la crònica d'un exili i de l'intent impossible de retorn a través del mateix camí per on es va produir la fugida de la protagonista en braços dels seus pares- com metaliterari, metafísic doncs. En veritat, el viatge d'aquesta narradora, última representant d'una nissaga d'erudits perses de la literatura, és una recerca dels seus orígens a través d'un recorregut guiat pels vastos coneixements de llengües i literatura universal de què és hereva i dipositària a títol d'epígon d'un llinatge destinat a extingir-se.

Cal aclarir de seguida que no es tracta d'un viatge nostàlgic. Quan la protagonista, aquesta dona de vint-i-pocs anys que, en quedar-se òrfena a l'hostil Nou Món al qual havia emigrat fugint de la guerra i la revolució de l'Iran de Khomeini del braç de son pare, s'arma del seu petit museu mòbil -una curiosa maleta que és un concentrat dels seus records vitals- i inicia el camí invers al qual la va dur allí, no persegueix un acte de retrobament amb cap arrel perduda, sinó més aviat una denúncia de les condicions de vida -de mort?- d'un món que l'ha convertit en aquesta òrfena exiliada que es veu condemnada a la buidor i la infelicitat. És revelar aquesta buidor el que persegueix, i és la literatura i no la denúncia directa de les situacions geopolítiques que travessa l'eina a la qual recorre.

Zebra (Van der Vliet) ens confia als braços multiformes, a la vastitud de la xarxa d'aquesta biblioteca de Babel (Borges serà un dels referents inevitables) en què es mou en la seva recerca, dins el que ella mateixa denomina la seva acció de terrorista literària. No es tracta, ben entès, d'una recerca acadèmica, ortodoxa, per bé que s'iniciï gràcies a l'ajut desinteressat d'un professor universitari, un exiliat com ella. El mètode, pel contrari, és aleatori, basat en un altre dels noms que es repeteixen com a referents, el geni Dalí, i el seu sistema paranoicocrític.

Zebra vola de Nova York a Barcelona. Hi ha moltes ressenyes de la literatura catalana, que Azareen Van der Vliet coneix bé. Va ser a través de les entrevistes que sobre la nostra cultura ha publicat ella a LA Review of Books -per exemple, aquesta amb la gran traductora i catalanòfila Mary Ann Newman (han estat traduïdes al català, com aquesta amb Peter Bush )-, que la vaig descobrir i m'hi vaig apropar. El coneixement d'una autora d'una maduresa i penetració intel·lectual sorprenents, donada la seva joventut, abasta moltes facetes de la societat catalana, i és indiscutiblement un dels aspectes que haurien de fer que aquesta obra fos ben acollida pels lectors catalans -cal exigir-ne ja la traducció!-. Zebra ens permet repassar amb la seva implacable mirada crítica alguns dels valors més indiscutibles de la nostra cultura -Pla, Rodoreda, Gaudí, el ja esmentat Dalí-, però també algunes de les nostres febleses.

Zebra no és un personatge amable ni algú que pretengui satisfer ningú. El seu és un viatge, un pelegrinatge, que no vol resoldre el conflicte amb el món que ha causat el seu exili, sinó destacar-lo i aprofundir en la seva precarietat. La fe en la literatura, en l'art en general, és així la fe en la seva qualitat reveladora, i no redemptora. Literatura i art, perquè també les estructures lineals de l'Eixample barceloní de Cerdà en contraposició als volums orgànics de Gaudí li seran indicadors de la seva ruta entre el Jardí Metafísic de l'Exili i el Mar de les Esperances Ofegades, visualitzada en l'eix que parteix i comparteix Cerdà i Gaudí, el Passeig de Gràcia, que la condueix a la Mediterrània, aquest punt de referència o abocador de tots els que, com ella, han hagut de deixar enrere la crueltat i devastació que ha sentenciat els seus països natals.

Zebra, en efecte, no és simpàtica. Carrega massa ressentiment i opressió. Topa en la seva estada a Barcelona -curiosament a la casa d'un Quim Monzó que no sabem en veritat si és el famós escriptor- i Girona amb un altre exiliat, un hereu de llinatges literaris com ella, l'italià Ludo Bembo, en una batalla on es confronten les mútues necessitats i reticències. Ella fuig del lligam de l'amor convencional que ell sembla oferir-li, i és en aquesta despullada història entre dues ànimes pelegrines que descobrim que l'extraordinària exigència de sinceritat i veritat de Zebra és realment una crida radical, radical com la literatura que estima, una literatura que no casualment equipara a la mort. I és mirant a la cara aquesta mort que descobrim el valor de la vida.

Com aquests refugiats que aquests dies, per a renovada vergonya nostra, han protagonitzat el desesperat periple a bord de l'Open Arms a la recerca d'un port europeu, la figura d'aquesta noia en permanent revolta contra la superficialitat, el sentimentalisme, l'egoisme i cofoisme del nostre món, ens mostra a la fi una sortida a l'esperança. L'única sortida real, segurament. Com ella ens diu cap al final, citant Arendt sobre Benjamin i a través de Shakespeare, el procés de decadència és alhora un procés de cristal·lització.



11/7/19

LA CONSTITUCIÓ QUE ENS HAN DONAT

Entre onades de calor i tempestes semitropicals -entre elles les tempestes de politiqueta de campanar que estan acabant amb qualsevol credibilitat del moviment independenstentista entre els grans partits-, el Tribunal Constitucional ha emès i publicat aquests dies dues sentències que resolen els recursos presentats contra la decisió del Senat que va posar en marxa l'aplicació de l'art. 155 de la Constitució.

Ho ha fet en un termini inusualment ràpid, que només té parangó amb totes aquelles resolucions judicials que tracten de posar setge i fre a la independència catalana, i que no sembla compatible amb la gravetat de la doctrina que pronuncia, que en síntesi avala les mesures d'extrema duresa que va aprovar la cambra alta, bàsicament la dissolució del Parlament i el cessament del govern català en ple. Mesures que clarament no tenen encaix en el text de la Constitució tal com va quedar redactat i aprovat en el debat de les Corts constituents, i que en canvi ressusciten el que aquelles Corts van rebutjar, i que el poble que, en la tan gastada dita, es va donar en ratificar la norma fonamental en referèndum. Em refereixo a les tesis del ponent Manuel Fraga, representant de la casta franquista en aquella comissió parlamentària coneguda com la dels padres de la Constitución.

Així ho explica bé i ho resumeix Gerardo Pissarello a la revista CTXT, i poca cosa queda més a dir sinó compartir la seva decepció amb un Tribunal Constitucional que, si ja estava prou desprestigiat per la seva trajectòria recent, queda ara com un trist apèndix -o un braç més potser- d'una amalgama de forces polítiques, administratives i jurídiques que han fet retrocedir l'Estat espanyol, tan orgullós de la seva Constitució del 78 i de la seva Santíssima Transició- als dies del tardofranquisme. Els límits sobre la temporalitat obligada d'aquesta interpretació extravagant del 155 i l'estimació d'un sol punt del recurs -anecdòtic- no suposen cap pal·liatiu a unes sentències francament escandaloses, en purs termes jurídics.

Una cosa, sí: com ja havia anunciat el catedràtic Javier Pérez Royo -de qui no he sabut tanmateix trobar cap anàlisi publicat aquests dies-,  el Tribunal Constitucional, des de la sentència de l'actual Estatut de Catalunya, havia trencat el que es va anomenar pacte constitucional, pel qual es considerava l'equilibri territorial i el reconeixement del dret a l'autogovern de les comunitats històriques com un dels pilars de l'edifici constitucional. Ara ha reblat el clau.

El pacte consitucional no existeix ja. Catalunya no es pot sentir subjecta a una Constitució com la que ara ens han donat i que no va votar mai.

13/6/19

CELEBRANT L'OBRA DE MARÍAS

R. de M. / El País
M'ensopego -difós pel compte de Twitter del mateix Javier Marías- amb una notícia publicada a El País sobre un congrés efectuat a Oxford, per celebrar l'obra de l'escriptor madrileny. Encara que l'article no detalla, crec, els dies exactes de l'esdeveniment, deu ser recent. Hi ha una bonica foto d'alguns dels participants en un dels meravellosos escenaris de la universitat britànica, i un parell de noms entre els participants -o organitzadors, més aviat-. Tots, en tot cas, admiradors de Marías, si bé no sabem ja si amics. Pel que jo sé, en la seva trajectòria oxoniana, Marías no en va deixar gaires, d'amics, o almenys no tots els qui el van tractar el van considerar bé. És conegut, en tot cas, el seu caràcter difícil que li ha reportat no poques enemistats, també -i fonamentalment, suposo- a Espanya.

Una altra cosa és la seva qualitat com a escriptor, per a mi indiscutible, i especialment en el cicle de novel·les que parteixen precisament de la seva experiència a Oxford, que s'inicia amb "Todas las almas", i té unes continuacions enlluernadores amb "Negra espalda del tiempo" i "Tu rostro mañana". Curiosament, però, el propi Marías qüestiona a l'article el valor de la seva obra, i arriba a dir que amb el temps cada cop està més convençut que no té ni valor ni importància de cap mena. El fet és que, amablement, va desistir d'anar al Congrés i va enviar una carta en què fa aquests exercicis d'humilitat. Una humilitat que no semblava ser gaire pròpia d'ell, la veritat. El que diu, però, és novament més aviat poc modest en el fons, ja que assegura que a molts autors, al contrari que a ell, la seva obra els sembla més important com més va. En tot cas, crec -amb tota la màxima modèstia que mereix la meva mínima activitat literària- que és usual entre un artista anar dubtant de la seva obra a mesura que creix i s'allunya de l'acte de creació, i qüestionar-se'n tant la qualitat com la transcendència. La sensació que descriu Marías de ser un impostor, de ben segur no obeeix a cap impostura i concorda amb la seva apreciació de la distància amb què contempla la seva obra envers les anàlisis dels seus estudiosos. Crec també que és bastant habitual, aquest sentiment: l'escriptor escriu, no analitza.

El que sol passar menys és obtenir un ampli reconeixement d'aquesta obra per part de crítica, món acadèmic i públic en general. No és que Marías el tingui de manera indisputada, en part segurament pel seu caràcter donat a la polèmica i la provocació, però amb raó se'l considera com un dels grans literats de finals del segle XX, i compta amb un ampli nombre de seguidors fidels.

Una altra cosa és veure'l com un geni per sobre de la mitjana. Un dels responsables del Congrés, el catedràtic de Teoria de la Literatura José María Pozuelo Yvancos manifesta que cada cop és més conscient que a la seva edat ja no pot perdre temps i es dedica més a rellegir uns pocs autors, com Cervantes i Marías. També això és usual i, segurament, comprensible, però tendeixo a pensar que es tracta d'un error. Rellegir és bo, però encotillar-se en uns pocs escriptors que un reverencia i posa molt per sobre de la resta és un punt de vista elitista que, per desgràcia, crec que obeeix a un prejudici molt arrelat en el món acadèmic i que no deixa de ser una variant de la pràctica de defensar el propi terreny amb dents i ungles que tenen tots els aparells burocratitzats. Una pràctica que anava en sintonia amb els interessos dels grups editorial que fins fa unes dècades dominaven còmodament el món de la publicació, i que afortunadament l'aparició de petites editorials ha vingut a esmicolar en part. Com deia Claudio Magris, un savi que reuneix la condició de bon crític i exègeta literari i la de gran escriptor, una gran majoria dels que publiquen tenen prou qualitat per oferir una obra digna al lector. El que distingeix l'impacte obtingut pels uns i pels altres sol ser, en bona part, una qüestió atzarosa i la influència fútil de la moda.

Diu també una altra de les participants, la catedràtica de Venècia Elide Pittarello que Marías s'ha anat involucrant cada cop més en la societat i la política espanyola, sobretot a través de les seves columnes periodístiques, cosa que li ha reportat no pocs enemics. Analitzant algunes d'aquestes columnes, un pot adonar-se que ningú, per lúcid que sigui, està exempt d'adoptar punts de vista sectaris i poc meditats, que li fan caure en la producció d'enemics. Un dels més recents articles seus publicats a El País es titula precisament "Los enemigos que no lo son" i és una mostra del seu encaparronament en alguns temes on perd qualsevol objectivitat -que no obstant es precisament, en la seva ostentosa i brillant mancança, el que el fa despuntar com a literat-, com és el cas de l'independentisme català, autèntica bèstia negra seva al costat de l'espanyolisme més castís de populars i ara -imagino- de Cs i Vox. Basti subratllar una de les seves afirmacions en aquest article, i que el diari destaca en subtítol: Los independentistas tratan a España, y a la parte mayor de Cataluña, como a un combatiente. Dejan de lado las reglas, las leyes, la verdad, los miramientos. Generalitzacions d'aquesta mena desacrediten qui les fa  i casen poc amb la subtilesa de les seves millors novel·les. 

Repeteixo, ningú no està lliure de caure en aquestes obcecacions, i més quan s'enfronta a particulars bèsties negres. Que l'independentisme català n'és una massa òbvia i fàcil des de les poltrones de la capital d'Espanya fa que, en canvi, em resulti sorprenent en el cas de Marías, per molt que estigui en la línia editorial del diari que ara li paga. O precisament per això, donada la seva tendència a anar a la contra. Però, en fi, ell sabrà -o no- per què l'ha triada.

5/6/19

LA FISCALIA TENIA UN PLA

Els fiscals Javier Zaragoza i Fidel Cadena en primer pla (Foto: Pool oficial CGPJ / Tribunal Supremo)

Fa ara uns trenta-cins anys, a meitat dels vuitanta, jo era un jove llicenciat en Dret que no sabia cap a quin cantó tirar entre les opcions que m'obria aquell títol que, si em parava a meditar, em semblava que no obria cap camí que s'adeqüés als meus interessos... quan fos capaç de definir-los. Va ser aleshores que em va caure a les mans un llibre clarificador, "Justícia", de Friedrich Dürremmat, una rara novel·la negra que no discordava amb la línia satírica del gran dramaturg suís. Amb ella, i amb obres com la cançó de Bob Dylan que feia anys que tenia entre els meves escoltes preferides, el "Hurricane" on sentenciava que als EUA la justícia és un joc, vaig acabar convençut que la Justícia -entesa com el muntatge del gran aparell burocràtic que és a les dites democràcies occidentals- és en efecte un joc d'atzar... però amb les cartes marcades. Com diu Dürremmat en aquesta obra  esmentada -que ara he rellegit perquè no pot resultar més actual i que recomano ferventment-, l'economia és la continuació de la guerra amb altres mitjans. I afegeixo: la Justícia és la continuació de l'economia amb altres mitjans, i per tant de la guerra.


E
n el dia d'ahir culminava l'acció de la fiscalia del Tribunal Suprem en la causa especial 20907/2017, coneguda com la del procés (proθés en la versió mesetaria). Quedava demostrada, en la quàdruple intervenció consecutiva i sense pausa al llarg de la jornada del matí dels quatre representants de l'anomenat ministeri públic -compte amb aquesta denominació tradicional, que no és trivial-, que el discurs d'ahir era la culminació de tot un pla traçat feia anys per avortar el que havien denominat ja en dies previs la insurrecció catalana, i ahir mateix un cop d'Estat en boca del que sembla l'ideòleg principal del pla, Javier Zaragoza, que ja l'havia endegat des de la seva plaça anterior a l'Audiència Nacional i va tenir el seu braç català en el famós sumari del jutjat 13 de Barcelona que avui continua obert contra el segon esglaó de l'Administració catalana representat per més de trenta alts càrrecs.

Que Zaragoza assumís el llenguatge que de manera insistent i porfidiosa  han canalitzat cap a l'opinió pública el PP de Casado i els Ciudadanos de Rivera no deu ser anecdòtic, i que ho revestís en la seva al·locuió de l'autoritat de Kelsen, el gran pensador del iuspositivisme, tampoc és casual. No importa que ho tragués de context i que no cités les contradiccions que la seva teoria va conduir al propi jurista austríac, un home que neix en l'Imperi austrohongarès, contribueix a la formació del constitucionalisme consegüent a la seva caiguda, i es veu confrontat i perseguit pel nazisme -per la seva tendència política i per la seva condició ètnica jueva-. No importa res, ni que, per cert, Kelsen hagués de buscar al final el sosteniment una primacia de l'ordre internacional per salvaguardar els drets democràtics bàsics que havien anorreat els règims totalitaris que van esclafar  les febles arquitectures del constitucionalisme posterior a la Gran Guerra del 14. Els dret humasn bàsics van ser ostentosament silenciats i ignorats per aquests furibunds i convençuts iuspositivistes d'ahir.

És clar que era només el vernís d'aparença legalista que necessitaven per sostenir un discurs profundament reaccionari que traslluïa en les expressions dels quatre fiscals que, per cert, van fer quatre acusacions independents, sense coordinació i sense cap escrúpol d'eficiència, evidenciant un cop més l'escassa o nul·la preparació que han dedicat al que hauria de ser un judici transcendental en la seva carrera. No importa, el pla estava traçat fa anys.

El pla consistia en frenar i anorrear el pla independentista que havien detectat en el govern sorgit de les urnes del 27 de setembre de 2015, que acabarien propulsant a Carles Puigdemont inopinadament a la presidència de la Generalitat. I en aquest pla estava premeditada la conducció de la via acordada pel grup parlamentari de Junts pel Sí, amb el suport de la CUP, cap a una situació del que ara han explicitat com a clima insurreccional, amb la generació d'una reacció violenta per part de la massa que des de feia anys venia omplint les convocatòries independentistes promogudes per l'ANC i Òmnium. Aquest pla de provocació induïda pels poders públics -agents de la policia afecta i marginació de la desafecta dels Mossos vistos com a poc fiables- culminava els mesos de setembre i octubre de 2017 per anul·lar el referèndum previst i tenir la gran basa per engarjolar els dirigents presumptes de tot el moviment independentista: les direccions de les dues associacions civils i el govern de la Generalitat en ple, més la figura -més per la seva singular notorietat que per cap raó pràctica real- de la presidenta del Parlament Carme Forcadell.

D'aquí la bateria d'escorcolls a seus de la Generalitat i de les dues associacions civils, més partits com la CUP, en l'intent de trobar les proves de l'elaboració d'un referèndum que -cal no oblidar això- el Tribunal Constitucional podia haver prohibit però que no era en si mateix un delicte. Acusar el seus promotors segons el Codi Penal -que és l'eina de la fiscalia en aquets cas-, només podia conduir a delictes de desobediència. Insuficient. Calia muntar una veritable rebel·lió. I per això, ai las, calia la presència de violència per molt que et llegeixis Kelsen del dret i del revés. I els xicots de Zaragoza creien realment que la pólvora hi era al carrer, només calia disposar la guspira. Anaven errats. ¿Potser consternats davant el pacifisme recalcitrant de la massa, van replegar veles? Al contrari. Ahir els sentíem i vèiem: els fets demostrats en els quatre mesos de judici no els farien variar un mil·límetre un pla tan perfecte per als fins suprems que persegueixen. Impassibles i inasequibles al desaliento.

De la boca de tots quatre sorgia la mentalitat recòndita que s'amaga de tanta invocació banal a l'ordre consitucional. Al final només queda l'ordre, perdut qualsevol adjectiu. I aquest ordre té un sol fi superior, que és el de la unitat d'Espanya, que en realitat representa la preservació d'un Estat secularment defensat pels grans cossos burocràtics que ells i ella ahir, ungits de la legitimitat històrica que aquesta tradició quasi sagrada els atorga, representaven. Un ministeri, un braç més d'un ens totpoderós que passa per sobre de la conjuntura política i que es va creure investit de l'autoritat per dirigir tot l'aparell estatal en busca d'aquest bé suprem que és la seva supervivència. Encara que sigui a costa de la divisió de poders, de qualsevol altre principi de l'estat de Dret, de la justícia mateixa, i per descomptat de la democràcia. 

El fiscal Fidel Cadena és, potser, el que millor ho va explicitar. Aquest fiscal de to i formes tan afins a la memòria d'un franquisme ideològicament empeltat del catolicisme més ranci, va desciure com els acusat havien invertit la piràmide de l'autoritat, situant a una part de la població (que per si de cas es va cuidar de qauntificar just per sota de la meitat més u dels catalans) per sobre de l'autoritat encarnada en... el jutge! Sí, aquesta és la mentalitat. La figura del solitari, heroic, impertorbable i increbantable representant del poder judicial sostenint sobre les seves hercúlies espatlles el poder de l'Estat sencer contra els traïdors i malèvols conspiradors que volen esmicolar-lo o, tant se val, substituir-lo per un altre ordre constituent.

27/5/19

LA LLUNA, DE VERITAT, DE NÈSTOR GIMÉNEZ


Just el dia que compleix trenta-sis anys em decideixo a fer una ressenya del darrer disc de Néstor Giménez, el seu tercer com a líder en solitari -deixant a banda els publicats en els seus múltiples projectes en altres formacions, com STN-. Naturalment, que portin la seva empremta de líder no vol dir que no s'acompanyi, com és habitual en ell, amb grans músics. Després de "Why Not?", el disc que va produir a Holanda amb músics d'aquelles terres baixes -i el seus inseparables Joan Terol i Adrià Plana- el 2015, va arribar el gegantí projecte amb la seva NG Ochestra el 2017, "Rite" -fruit de l'encàrrec de l'Auditori de Barcelona per adaptar la Consagració de la Primavera d'Stravinski. I arriba ara aquest projecte personalíssim, "Sputnik, Explorer and Everything After", sobre la cursa espacial entre els Estats Units i la Unió Soviètica dels anys seixanta del segle passat que van dur l'home a la lluna (o potser no?).

El disc és, doncs, en gran mesura, un disc conceptual, com se solia dir en els bons dies en què el llenguatge del rock es va precipitar pels laberints de la grandiositat simfònica, sens dubte pretensiosos però també -ho he de confessar- altament excitants, si més no per l'ambició que albergaven aquells músics. Potser uns músics no prou capacitats per a tan grans empreses, sense el virtuosisme molts d'ells per a sostenir aquells edificis opulents i una mica recarregats. El jazz també s'havia deixat influir, tanmateix, per aquell corrent que envaïa tot el magma cultural que després de la revolució del flower power llençava un àvid missatge de transcendència. Convinguem que una transcendència segurament més superficial que real, més de gran decorat que de gran profunditat, però era el que demanava una joventut que s'havia obert a l'experimentació sense traves i s'internava per les arenes movedisses d'una revolució que aspirava a cremar les naus que l'aferraven al vell món i a la vella cultura.