SALINGER I LA FAMA

En un altre article d'aquest bloc (Art i bugaderia) especulàvem ja sobre les interferències amb l'art d'aquesta mena d'encomanadissa malaltia dels temps moderns (o postmoderns?) de ficar el nas en la vida dels famosos. Sí, potser no és tan modern. Ja podem remetre'ns, almenys, al gran Henry James i "Els papers d'Aspern" per trobar un perfil exacte i meridianament clar de la intromissió de la xafarderia en l'art. I el seu joc d'espills: la intromissió de l'art en la xafarderia. Precisament aquests dies es commemoren els 50 anys de "La dolce vita", l'emblemàtica pel·lícula de Federico Fellini que és una mena d'acta fundacional del món dels paparazzi (fundacional en el mateix terme, segons que sembla).

Potser el que hi ha de nou en aquesta desventurada primera dècada de tercer mil·lenni sigui que, més que perseguir la institucionalitat xafardera els famosos, pròpiament els crea, llançant a l'arena del circ els que no presenten més mèrit que vendre's totes les seves intimitats -reals o imaginàries-.

No era el cas de J.D. Salinger, evidentment. El genial escriptor nord-americà, traspassat el passat dia 27 a l'edat de 91 anys, era famós precisament, en la paradoxal major mesura, per haver repudiat la fama. L'universalment aclamat autor d'"El guardià al camp de sègol" no va ser únicament un autor ocult,que va preferir mantenir la seva imatge al marge de la llum dels focus, com han fet altres escriptors o artistes que han anat publicant la seva obra emparant-se en un anonimat de major o menor grau. Entre els nostres contemporanis, per exemple, el compatriota de Salinger, Thomas Pynchon, entre els més cèlebres, o entre nosaltres el cas singular de Miquel Bauçà.
No, Salinger, encara que va intentar continuar publicat des de l'estratosfèric èxit de la seva emblemàtica novel·la de 1951, va acabar renunciant també a això -no a escriure, segons va deixar entreveure en una de les seves rares declaracions públiques-.

Es pot especular molt sobre els seus motius, i podem saber algunes de les raons a través de les acerades i sovint morboses revelacions sobre la seva vida privada que han anat esmunyit-se en vida d'ell. Però el que és segur és que un cop mort les revelacions sobre la seva vida, certes, incertes o inventades, constituiran una allau.

Sense anar més lluny, ja en la eva edició del diumenge passat, El País duia una nota sobre una història extreta de una biografia de Salinger ja publicada, escrita per Kenneth Swalenski, de la qual The Times publicava uns extractes. Segons aquesta nota, ni més i menys que Charlie Chaplin hauria robar a Salinger una nòvia, la filla del famós Eugene O'Neill que després seria la seva dona, Oona.

A la mateixa pàgina d'aquest diari seriós, El País volem dir, que sempre reserva almenys una pàgina a aquests articles que abans es deien ecos de societat, i que allí es publiquen sota el títol de Gente, Salinger, Chaplin i O'Neill van del bracet amb una notícia sobre l'escàndol que sacseja la societat anglesa, i que té com a protagonista al capità de la seva selecció de futbol, John Terry, per haver tingut una aventura amb la nòvia d'un company d'equip, i amb una fosca i tèrbola història sobre la mort d'una actriu nord-americana, Brittany Murphy, morta en estranyes circumstàncies i aparentment, segons denuncia el seu vidu, després d'haver estat espremuda sense escrúpols i acomiadada finalment pels estudis de cinema. Alta literatura, futbol, cinema amb reminiscències del gran Hollywood de temps més glamourosos... Tot un serial d'allò més refulgent dels nostres temps.

Què queda de vàlid en tota aquesta xafarderia, en tota aquesta bugada d'alt o baix nivell? Probablement, com avançàvem -si no recordem malament- en l'article esmentat, la pròpia voluntat en vida de l'autor. Si és ell mateix el que col·labora o consenteix en la difusió de la seva vida -al cap i a la fi, i això és inqüestionable, un element hermenèutic de gran valor per a la seva obra-, poca cosa a dir. Fins i tot, diríem, poc a dir quan l'autor es nega a sortir a la llum però alhora vol gaudir dels rèdits de la fama: vol cobrar el drets d'autor però es queixa com un tartuf dels efectes del muntatge que li aporta els drets materials. Crec que això mateix ho va entendre perfectament Salinger i per això va mantenir oculta la seva obra -si va arribar a existir-, actitud d'una coherència exemplar i irreprovable.

En la mort de l'autor, doncs, qui pot vetllar per la intimitat de la seva vida ja passada? Qui pot erigir-se en custodi, en guardià del seu camp de sègols, blats i eventualment males herbes? Evidentment, els dipositaris dels materials que va deixar, o els simples dipositaris de la memòria dels seus actes, bé han de tenir tot el dret a esventar-los, i sens dubte seran el valor de les seves obres el reclam perquè el públic hi accedeixi, fora de detalls escabrosos que puguin fer picar algunes curiositats morboses. Al cap i a la fi, amb aquest material memorístic es confegeixen les biografies que ens han d'ajudar a conèixer en profunditat un autor i la seva obra.

No em queda dubte que en aquesta perspectiva se situa una obra de propera aparició, la biografia d'un dels nostres poetes "majors", Joan Vinyoli, que ha preparat Pep Solà i de la qual el número de L'Avenç del passat gener avançava un capítol admirable i sense pèrdua.









Sanguina de Joan Vinyoli dibuixada pel pintor i escultor Esteve Monegal, a l'any 1928, a Santa Coloma de Farners

DE MONS I MUNDILLOS

Crec que hi ha poques paraules tan definidores en si mateixes com "mundillo". Aquest mot, suposo que manlleu del castellà, genera per si sol una eloqüent referència a tot de matisos, en general carregats de menysteniment. Quan hom el pronuncia, semblaria que s'ha d'acompanyar amb una lleu torçada irònica dels llavis i elevant la cella, com dient: ah, sí, aquest entreteniment per a gent superficial. Si fem cas de les manifestacions que solen fer-se, el mundillo és un ens aïllat, desprovist de persones, ja que sempre són els altres els que el constitueixen, llevat d'alguns abnegats entusiastes d'aquesta mena d'esdeveniments (Boris Yzaguirre i alguns més).

El món de l'art és potser el més emblemàticament ha generat els seus mundillos, almenys des que els artistes són una bona excusa per a trobades en què s'exposa als altres la pròpia importància, rellevància i prestigi social. Que, de fet, ve a ser una definició de mundillo. Les trobades poden ser muntades amb fins comercials o no, però el que sembla fonamental és precisament aquesta condició d'aparador i exposició del nivell de tots els qui s'hi presenten.
Tenir un mundillo, doncs, sembla també una exposició de la importància de la mateixa organització que l'ha generat. En l'art, docs, no disposar de mundillo és no disposar de referents de prestigi.

La literatura sol aglutinar els seus esdeveniments on es reconeix -o potser fins i tot es configura- el mundillo al voltant dels certàmens i concessions de premis. En trobem també de les dues menes: els purament comercials (el Planeta) o els de prestigi (el Josep Pla). També n'hi ha que reuneixen prestigi i són interessants comercialment, com el Nadal -del qual el Pla ve a ser un germà pobre- o el Ramon Llull.

Ada Castells, en un article publicat a l'Avui el dia 7 de gener, feia una crònica de la gala de repartiment del premi del Josep Pla que denotava directament aquesta condició de premi prestigiós, que reuneix a un selecte nucli que en la vida es rebaixaria a assistir als fastos banals d'un Planeta però que mostren gustosos la seva brillantor intellectual en aquestes ocasions.
Però la crònica tenia, a més, un suc especial, ja que al·ludia a la guanyadora de l'actual edició, la jove mallorquina Llucia Ramis. Ada Castells se'n procamava amiga i companya d'afanys periodístics per aquests mons i mundillos culturals, però la retrata d'una manera sibil·linament viperina, tot recordant que el Pla és un premi menor: Paciència amb la Llucia, tot arribarà. De ganes no n'hi falten. D'ofici, tampoc. I de saber-se moure per aquests mons, menys. Cal felicitar-la. Estava festiva, com sempre, però encara més: estava emocionada i minifaldillera. Els de Destino tenen vista. Segur que el dia del seu 33è aniversari, el 23 d'abril, la Llucia tindrà molt a celebrar.

Emocionada, minifaldillera, i sabent-se moure: espavilada, com diu la pròpia amiga cronista. Compte amb ella, doncs!

EL PATOLL: CAP D'ANY

ESCAU EL NACIONALISME A LA POLÍTICA?

Es preguntava el meu admirat Frank Zappa, en una compilació dels seus temes més satírics, si l'humor escau a la música. Sembla que una pregunta així en l'àmbit de la política , no referitda a l'humor -on és indubtable que la resposta és positiva....sempre que no s'adreci a un polític!- sinó al nacionalisme, resultaria afirmativa. Tanmateix, fa anys que coneixem legions, no solament de polítics sinó també de presumptes pensadors polítics o altres espècies intel·lectuals, que mantenen la seva particular postura negacionista. Segons aquesta postura, el nacionalisme no és altra cosa que un residu decimonònic que hauria d'haver estat superat pels corrents liberals i les democràcies representatives sorgides precisament de la Revolució francesa. En aquest sentit, és habitual que s'associï als moviments reaccionaris contrarrevolucionaris, tenyits de nostàlgia monàrquico-absolutista, o als seus cruents epígons feixistes. Com ja dèiem fa temps en aquest mateix bloc, el nacionalisme no gaudeix de la millor premsa entre aquest corrent intel·lectual, majoritari de fet entre els grans mitjans de comunicació.

Sol passar, però, que quan hom aprofundeix una mica en les arrels dels corrents majoritaris, dels mainstreams, ensopega amb les resistències conservadores com a veritable base de les postures. En definitiva, amb la defensa de l'statu quo com a causa veritable i inconfessada de les argumentacions més elevades, progressistes i humanistes.

La prova normalment cau per si sola. Basta tenir paciència. Un exemple que les coses poden estar canviant la trobem en un article publicat a El País el passat dimecres dia 9 de desembre, La identidad nacional prende fuego, signat per Andrea Rizzi. Com que qui encén el foc és el propi govern francès, la cosa es pren seriosament. Igualment, iniciatives a Suïssa i Itàlia posen en qüestió la necessitat de preservar signes, senyes i senyals identitaris que es cosideren essencials.
Com diu l'article, la crisi econòmica, el desconcert per la globalització, la presència d'altes taxes d'immigració i les reivindicacions autonomistes tradicionals creen un explosiu còctel. A partir d'aquí, s'obre (reobre?) el debat sobre la identitat nacional, al qual es convida emèrits profesors britànics com Anthony Smith, el politòleg italià Giovanni Sartori, o l'historiador espanyol Juan Pablo Fussi. O el propi president francès Sarkozy, del qual l'article d'El País reprodueix un extracte d'un article seu a Le Monde, on diferencia nacionalisme de tribalisme i comunitarisme i el col·loca en la funció d'antídot contra aquells sentiments més, diguem-ne, primaris.
La postura dels tres intel·lectuals esmentats, segons el resum del mateix Andrea Rizzi, coincideix, amb matisos, a alertar sobre els perills de la irrupció de la política en matèria d'identitat nacional en temps de crisi econòmica -per tant, escau, però potser ara no toca-, i a reconèixer la seva legitimitat social i utilitat social.

En contra, se situaria l'acadèmic francès Michel Serres, que va intervenir al debat des del diari Libération. Segons la seva confusa argumentació, el complex de pertanyences que compon l'individu és diferent d'identitat. Tal com definíem en el nostre article, identitat individual no correspon a identitat nacional, però qui sembla embolicar-se és Serres, quan nega que la identitat nacional sigui un component -fonamental quant es desenvolupa en els primers estadis de formació- de la identitat individual. Això el duu a dir que la definició de la identitat nacional, per incloent i ben intencionada que sigui, crital·litza en una divisió irrecuperable entre el nosaltres i l'ells que arriba a plantar la llavor de futurs actes criminals.

Com molt bé oposa AnthonySmith, es tracta d'un risc cert, però no una conseqüència inevitable. O, com diu Montserrat Guibernau, definir-se un mateix no significa distanciar-se, ni molt menys faltar al respecte a la diversitat.

Més aviat a l'inrevés, pensem. Respectar la diversitat passa per reconèixer-la i acceptar-la. No cal posar-ne l'accent ni, és clar, i negar el que ens uneix i ens és comú, el respecte als drets universals que cal sempre garantir. Però pretendre que tot és igual és apostar per un món sense diferències culturals ni -ja posats a extremar com fan els pensadors pretesament antinacionalistes- individuals. Un món globalitzat sense matisos requeriria de l'abolició de les fronteres polítiques, cosa que estan lluny de defensar els partidaris de desterrar el debat del nacionalisme.

Per sostenir el seu perill absolutista, aquests intel·ectuals han de negar la possibilitat d'un nacionalisme incloent, integrador. Entre nosaltes, un exemple és Antonio Muñoz Molina, que fa poc rendia homenatge al seu article a la secció cultural de El País al tristament desaparegut Jordi Solé Tura, i se'n recordava que en els anys de la transició, la defensa de la llibertat, la cultura i l'idioma de Catalunya eren part de la causa comuna de l'antifranquisme. De les seves paraules es desprèn que ja no és causa comuna almenys per algú que, com ell, se'n reia molt poc abans, en la seva mateixa secció del mateix diari, de la versemblança del discurs progressista i integrador que és el majoritari del corrent nacionalista català indendentista.

Però, repetim, és simple qüestió de paciència. Tard o d'hora es despenjaran amb un discurs de lloança a l'aspecte integrador, incloent i no discriminador del nacionalisme... espanyol. És clar que no li diran nacionalisme. Serà purament constitucionalisme.

SANT GOOGLE I ELS LLIBRES

La comunitat internauta està agitada. El projecte de llei del govern espanyol sobre la persecució de les descàrregues de continguts és només un episodi més de la batalla sobre els drets d'autor que es lliura arreu del món.

La facilitat amb què es pengen formats electrònics a internet fa que els webs d'intercanvis i de baixades gratuïtes en general hagin proliferat amb les mesures exponencials amb què la gran xarxa virtual no deixa d'astorar-nos. A alguns,si més no, que ja tenim una edat, i provenim d'una època en què els materials eren menys volàtils i més difícils de piratejar i distribuir -és clar que només es tracta d'una qüestió de grau, ja que sempre hi ha hagut còpies, i no cal anar gaire lluny recordant el salt qualitatiu que van suposar les primeres fotocòpies-.

Tanmateix, els llargs fils de la xarxa no podien estar molt de temps vivint a esquenes, literalment, dels materials generats en l'era pre-digital. Google, el gegant que de simple buscador està passant a ser un veritable proveïdor de continguts, ha entrat també en la sempre més àrdua tasca de reconvertir a aquest món electrònic els materials menys accessibles. De moment. els editats en paper -però aviat també música-.

Mercès a la seva tasca d'escanejat, valent-se d'acords amb universitats i biblioteques de tot el món, Google ha col·locat ja milers de llibres a l'abast d'un clic. La seva tasca es va iniciar a 2004, i va ser denunciat pels gremis d'autors i editors quant afecta obres que encara tenen vigents drets d'autor. Finalment va arribar a un acord amb el gremi d'Autors i l'Associació d'Autors d'EEUU l'any passat, i en poc temps va arribar a 7 milions d'obres escanejades .
Google continua endavant i busca acords a Europa, mentre demandes judicials contra l'acord als EEUU encara mantenen la lluita en el si del debat jurídic.

Representant de gremis dissidents com l'OCA (un grup de pressió nord-americà contra aquest projecte), Peter Brantley afirmava a El País de 29 d'octubre que El acuerdo dota a Google de un monopolio sobre la comercialización de obras descatalogadas y potencialmente protegidas por derechos de autor.
Res no fa pensar que no es puguin adoptar acords similars i que per tant Google gaudeixi d'una situació exclusiva. Sens dubte com reconeix el mateix Brantley, es tracta d'una situació purament pragmàtica: cap altra empresa pot acometre aquesta ingent tasca amb possibilitats de tenir èxit. De fet, Microsoft va abandonar un projecte similar.

En la mateixa pàgina del diari, el representant de Google Libros a Espanya, Luis Collado, defensa que l'acord amb EEUU no parla de cap exclusivitat -i que busquen tancar acords similars a Europa-. Si Brantley parla d'interès públic, Collado parla també de l'interès social d'una tasca que posa a l'abast dels internautes uns continguts que són fora del circuit comercial.

Sembla difícil veure, doncs, les maldats d'un projecte, el de Google, que només multiplica la difusió de materials avui difícilment accessible a majories. El lament de Brantley és que Google tracta els llibres com a simples dades que li serviran per enriquir els continguts i guanyar anunciadors -i diners, òbviament-. Perfecte: això és exactament una definició de qualsevol editorial que pretenguir vendre un producte, si substituïm anunciador per comprador. O és que les editorials clàssiques, almenys les que dominen el mercat, tracten els llibres com a elements culturals amb un desinterès altruïsta o purament cultural?

DARD: EL PATOLL

BELLESA MUTILADA

Trobo al mateix dia, a la premsa, dues imatges impactants, d'aquestes que els fotoperiodistes s'escarrassen a capturar tossudament, disposats a ser l'ull de les realitats brutes i brutals que els lectors i consumidors de noticiaris del que en diem primer món veiem tan llunyanes i irreals. Les dues imatges tenen una connexió: no són fotografies capturades en la mateixa urgència de la notícia, sinó que formen part d'un treball més elaborat, reposat, estudiat. No estic denigrant-les, tot al contrari, aquest treball aporta un plus de raonament i, per dir-ho una mica pretensiosament, de discurs que les honora. Les dues fotografies, a més, corresponen a un tema similar, la condició femenina victimitzada al si de societats violentes.

L'una (a dalt) correspon al treball del fotògraf xeresà Emilio Morenatti que actualment es mostra al Caixafòrum de Barcelona, un treball sobre les dones víctimes d'aquesta sinistra moda que s'ha estès al Paquistan, l'agressió mitjançant àcid que deforma la cara i cega els ulls sovint. Morenatti, ell mateix víctima de la violència -va perdre un peu a un atemptat a Afganistan aquest estiu-, mostra les cares de dones clientes d'un saló de bellesa d'aquell país on intentavaen recompondre els seus rostres desfigurats.



L'altra fotografia pertany a un reportatge publicat a La Vanguardia, L'orgull del burka, sobre una sèrie de mirades a la condició femenina a l'Afganistan actual feta pel fotògraf Guillermo Cervera i el periodista Plàcid Garcia-Planas. La fotografia mostra, paradoxalment, amb una gran bellesa plàstica -potser amb algun retoc digital- el desolat paisatge per on transita una dona coberta amb el tradicional burka, aquesta mena de túniques que tapen de cap a peus. Pel reportatge sabem que és una dona de 35 anys que ha tingut sis fills, que només mostra les seves mans, que semblen d'una anciana, i coneixem de la seva absoluta conformitat amb la seva condició i amb l'esclavatge del burka.

Bellesa mutilada, per un acte de violència que resulta irrevocable, bellesa oculta per una opressió que també condemna per vida a un ostracisme permanent... Bellesa perduda per als pobles d'aquestes dones, per a la Humanitat sencera. Tal vegada sigui el cos femení la més alta consecució de l'evolució natural, i en aquest sentit, cada un dels cossos de dona que transiten pel planeta, en el seu efímer pas per la vida -especialment en la radiant i fulgurant edat juvenil, és clar- conforma un patrimoni a l'alçada de la més alta meravella creada per la natura. És evident que la bellesa eròtica, de la qual estic parlant, és una de les més universals i refinades conquestes de la cultura, donat que tot està en la ment de l'espectador i en el bagatge d'aprenentages que permet valorar-la. Per això, la seva deliberada, cruel, acarnissada destrucció, és una mutilació que afecta tant a la víctima, a les víctimes -consentides o no- com als botxins i a l'estadi cultural que els nodreix i reprodueix i perpetua.

M'atreviria a dir que una societat que oprimeix d'aquesta manera el seu impuls eròtic, en el cas de l'ús de burkes i similars formes d'ocultació, o que reprimeix la llibertat de la dona a través de la violència de gènere, és una societat que no podrà desenvolupar-se en llibertat, perquè li falta la seva arrel més primària, la llibertat del propi cos, la llibertat eròtica. I una societat que no pot desenvolupar-se en llibertat és una societat malalta, condemnada a l'esterilitat, el col·lapse i la decadència dels valors que diu sostenir.