3/12/18

EL CAS LOLA FALANA

Related image
Les associacions mentals que fem al llarg d'un dia qualsevol poden passar-nos desapercebudes i, al final d'aquest dia, ens poden deixar aparentment indiferents. Tot i que sospito que moltes d'elles acaben viatjant i allotjant-se en aquesta vasta i enterbolida zona que anomenem inconscient.

Ben analitzades, però, potser revelen inquietants coincidències, correspondències o qui sap si manifestacions d'allò que Carl Jung denominava sincronicitat. És a dir, successos que trobem íntimament relacionats encara que no en puguem descriure cap relació causal entre ells. Revelen, en el fons, experiències compartides en aquell encara més vast i fosc inconscient col·lectiu que va explorar el psicòleg suís.

Sigui com sigui, la coincidència que avui m'ha assaltat no ha passat de les divagacions internes que -suposo que com a tots els mortals que ens diem humans- em volten tot sovint. La cosa ha començat intentant recuperar a l'univers youtube -una altra zona remota i misteriosa- una cançó que recordo de la meva adolescència i que tenia en una cinta de cassette heretada del meu padrí, un fanàtic del soul, que desafortunadament no crec ja tenir. Es tractava, el títol el recordava bé, d'una cançó titulada "Rockin' Chair" (1), un rythm'n'blues deliciosament lent cantat per una veu femenina increïblement sensual i calenta. Però no aconseguia recordar el nom de la intèrpret. La recerca ha donat amb diverses cançons del mateix títol, des d'una antiga i molt versionada peça de Hoagy Carmichael a una dels mítics The Band o una més recent dels Oasis. Però la que buscava era la que he trobat per la cantant que la va enregistrar, sembla que per primera vegada, el 1975. Gwen McCrae, que sembla que la va publicar com a resposta a la també molt suggeridora "Rock you baby" del seu marit George McCrae. Tot bé, doncs? La cançó quadra, el temps també i certament la cançó té un alt voltatge sensual.



La qüestió és, tanmateix... que no és la versió que em va delectar fa tants anys. Més recerques, però, no han donat resultat. Només he ensopegat en els fons de youtube amb aquesta.

Així, desconcertat, em trobava, quan he agafat el llibre que ara estic llegint. Un clàssic modern, ni més ni menys que la "Lolita" de Vladimir Nabokov. He passat per unes d'aquestes pàgines on el virtuosisme de l'autor llisca per l'espinós tema de la pedofília, i només al cap d'una estona m'ha vingut un nom al cap: Lola Falana!

Teclejat el nom a google, les entrades són, novament, un món exploratori que dona per a un nou reguitzell de ramificacions i vies digressives. Lola Falana va ser, en efecte, una cantant d'origen cubà -per les arrels paternes- que va triomfar als anys 60 de la mà de Sammy Davis Jr -del qual esdevindria amant i provocaria el divorci d'aquest amb la seva dona aleshores-, i va transitar amb èxit irregular pel cinema de l'anomenat blaixpoitation i també italià als anys setanta, per acabar instal·lant-se com a estrella indiscutible a Las Vegas.

Ara bé, l'exploració ha donat com a resultats aspectes ben curiosos de la seva vida. "La veritat sobre Lola Falana" sembla, de fet, un veritable gènere al món de youtube. Quins misteris rodegen la seva vida? Retirada a primers dels 90 de l'ambient musical, reapareix només en estranys àmbits que voregen els fenomens paranormals.

De fet, una de les primeres entrevistes amb ella que he trobat ja dóna també per pensar. Una entrevistadora amb una inquietant semblança a Margaret Thatcher aconsegueix sorprendre a una jove i rutilant Lola Falana, preguntant-li pel seu nom -el nom veritable era Loletha, pronunciat per ella com la Lolita llatina-, i etzibant-li alguna impertinència sobre el seu perfum que la deixa descol·locada.



Apareix sovint amb acompanyants masculins com Muhammad Ali i Adriano Celentano, amb qui protagonitza aquest espectacular ball:




No he esbrinat quina relació va tenir amb aquests dos mascles tan diferents, però que poden exemplificar els dos mons en què es va moure en el seu primer estrellat, la música i el cinema d'arrels negres, i Itàlia. No es va casar mai amb Sammy Davis Jr, però sí amb un dels components del famós del R'n'B llatí grup Tavares, tot i que el matrimoni no va durar gaires anys -la primera meitat dels setanta-.

Per què va desaparèixer de l'escena? Una raó poderosa sembla clara: ja a finals dels 80 va començar a tenir manifestacions d'una esclerosi múltiple que aniria en increment en els anys següents i sembla que la va obligar a retirar-se a principis dels 90. Tot i així, el guió ofereix girs inesperats: Falana reapareix el 1995  gravant una cançó amb un cantant cristià, Joseph Lee Hooker -un commovedor al·legat antiavortista anomenat "Don't Cry, Mary"-, i la trobem en uns quants vídeos on manifesta la seva conversió al catolicisme, que li hauria salvat la vida i guarit de la seva terrible malaltia. Per exemple aquest, on comença renegant del seu passat de reina de Las Vegas, o aquest altre en una molt més professional gravació d'un canal de televisió anomenat "Tierra de María" (Maria la mare de déu, encara que pugueu sospitar que es refereixi a una altra maria).



Lola Falana, doncs, aquella star del soul de sinuosos malucs que hauria començat ballant a dubtosos clubs d'Atlantic City per deu dòlars el ball, l'exuberant estrella del lluentó que havia regnat sobre el luxe de Las Vegas, ara és una activista de la crida de Jesús. Més enllà dels aspectes més extravagants, que naveguen entre el culte a l'espectacle de les presentacions religioses típicament americanes i els missatges més o menys fonamentalistes, en definitiva ha esdevingut aparentment una respectable anciana que dedica bona part dels seus dies a l'apostolat de la fe catòlica -tot i que sota una associació de sospitós nom "Els Anyells del Ministeri de Deu"-, i a la beneficència en favor dels orfes subsaharians.

Res més, doncs, sembla revelar tanta recerca de la veritat. O potser no?

La cosa més random (per usar aquest col·loquialisme del jovent actual) que m'he trobat en la capbussada per l'univers youtuber a part d'un veriatble exemple dels psicodèlics vídeos gravats per Valerio Lazarov a la tele italiana- és un missatge d'un inquietant canal anomenat Starspirit Channel, que aparentment es dedica a desemmascarar dimonis que circulen pel món sota pells falses. El vídeo, que no té pèrdua -i menys la seva flipant música lliure-, mira de convèncer-nos que Lola Falana és... un mascle transgènere que encobreix una entitat demoníaca.






No sé si us convencerà a vosaltres, però realment el tuf del dimoni impregna aquest testimoni absolutament al·lucinat.

I a tot això... ¿cantava Lola Falana "Rockin' Chair'", aquest indubtable cant del dimoni?

Lamento dir que no ho he trobat enlloc, i per tant no he pogut confirmar el que la meva escalfada memòria em vol fer creure. Si algú/una de vosaltres el troba, us estaré infinitament agraït... encara que, maleït sia, retrobar-lo em dugui de pet a l'infern.

Image result for lola falana



(1) Literalment cadira gronxadora, evidentment "deixa'm ser la teva gronxadora" al·ludia a un moviment de vaivé menys innocent que el de la famosa cadira de l'imaginari típic del porxo americà.



28/11/18

PLAGIS INVOLUNTARIS

Quadre inspirat en "En l'etern ara", dins del projecte "Elogi del silenci", de Marta Ballvé.


Segurament els clàssics ja ho van dir tot, ja ha estat també dit. Entenguem per clàssics els grecs i llatins, o estenent-lo a Shakespeare, del qual s'ha dit el mateix. Però el bard d'Stratford-upon-Avon, també, va espigolar en els seus clàssics. Va copiar sense manies d'aquí i d'allà, i va dur al seu terreny el conte que ja li havien contat. Potser perquè en definitiva els homes i les dones, l'ésser humà, l'animal fabulador, ja ho havia dit tot des que el geni de l'espècie havia fabricat els mites que l'explicaven a ell mateix dins el terror del caos, el conte foll enmig del brogit i la fúria, tornant al bard.

Va plagiar ell, doncs? Han plagiat els milers, milions, que han narrat una vegada i altre el mateix conte, espigolant-lo entre el brogit de tantes veus? En realitat, tots plagiem, o sigui que no fem sinó satisfer el nostre desig de sentir el conte de nou, ara amb noves variacions, ara amb noves modulacions, ara amb noves paraules.

Deia Thomas Kuhn, el filòsof de la ciència nord-americà, que cada època genera el seu paradigma cultural. De tant en tant es dona una revolució en el coneixement que mira de donar explicacions satisfactòries a problemes que l'anterior coneixement no proporcionava. De tant en tant, reinventem el model del conte. Però el conte, a la fi, ens parla del mateix gran problema de l'ésser humà.

Tota aquesta disquisició no pretén justificar cap plagi en què jo hagi pogut incórrer. Es tracta d'explicar(-me) com pot ser que de vegades et trobis en altres autors històries o expressions que tu ja havies dit.

Llegia ahir a l'"Orlando" de Virginia Woolf, al final d'un d'aquells brillants paràgrafs que espurnegen de poesia esmunyedissa, aquesta frase: "las grandes alas del silencio latían en todo el ámbito de la casa vacía" (traducció de Jorge Luis Borges). La imatge, poderosa com tantes altres de les que componen aquest insòlit fresc de la irreal transformació del temps i l'ambigüitat del gènere humà que és el llibre, em va dur directament a un vers amb què vaig finalitzar un dels meus poemes que considero més reeixits, un poema que vaig incloure al recull "Besllums",que tinc penjat a la meva pàgina, i que d'alguna manera també juga amb l'experiència epifànica de la immobilitat del temps que de vegades ens atorga un riu:

En l'etern ara

Callàvem enmig de la multitud sonora,
ens cruixia a l’ànima el seu sord anhel,
però ens bevíem a glopades el temps
i tota llum era esca per a nova aurora.

Érem al riu però ens sabíem ja mar,
el vent batia la vela de la fràgil barca,
la pluja fuetejava l’espelma vacil•lant
que era tot far en la immensa boira.

Ens amarava els ulls la vibrant fosca.
Ens creixia al pit l’ala tensa del silenci.


De la mateixa manera, un autor clàssic que he descobert fa escassos mesos, el gran Jesús Moncada, em recondueix al meu propi món literari d'una manera que, en coherència, hauria de dur-me a reconèixer la seva influència en la meva, si no fos perquè no l'havia llegit en absolut fins molt després que jo hagi conclòs el cicle narratiu sobre Tavanne que semblaria inspirat en la seva construcció literària de Mequinensa. Llegint ara el seu recull "El cafè de la granota" trobem àmbits molt similars: cafès amb xerraires i rondallaires impenitents, futbol, amors clandestins, músics eixelebrats, esquitxos de literatura negra... Descartem la seva influència per altres autors influïts per ell, que desconec si n'hi ha, i trobem l'explicació lògica en les influències pretèrites que compartim: Faulkner, sens dubte, d'altres autors segurament.

Són, tot plegat, mostres dels plagis involuntaris que un cop i altre es donen en l'aiguabarreig de la creació artística, la feina d'ordir els teixits de cada obra nova amb els vímets coneguts.

26/11/18

SALVE, FELICITAT!

De camí a Barcelona, de bon matí, just entrant a l'estació de Viladecans on no tenia parada, el tren ha emès un xiulet breu i s'ha aturat tot d'una. Després he vist corredisses per l'andana de diverses persones, la revisora, els guardes de seguretat. Algú que es ficava les mans al cap. Ràpidament he deduït que havíem atropellat algú.

Poc després ens han fet baixar del tren i tot el passatge hem anat fins al vestíbul de l'estació, on la megafonia ha confirmat el que havia deduït. I no gaire més tard una parella de mossos d'Esquadra ens ha fet fora, al carrer, ja que aparentment havíem de fer lloc per als serveis d'emergència.

Ara passejant, ara assegut en un banc, ara caminant sota l'intermitent plugim que descendia del cel gris de plom , pensava que jo potser em perdria una jornada formativa, però que algú havia perdut la seva vida. Havia decidit dir prou a allò que fos que el tenia engavanyat en una vida que se li hauria fet insuportable. I com jo desenes de passatgers que patien estoicament aquella pertorbació en els quefers de dilluns al matí de cada qual.

Alguns han optat per buscar taxis, un autocar ha aparegut i s'ha endut una petita part del passatge. I pocs minuts més tard el servei ha estat restablert i un tren que venia del sud ens ha carregat directes cap a Barcelona Sants. Tot plegat, m'he perdut una hora d'una formació que tenia per objectiu dotar-nos d'estratègies per combatre la discriminació dels col·lectius LGTBI.

Per una d'aquestes coincidències que em trobo a la meva vida tan sovint que ja ben bé podrien qualificar-se d'element, més que accidental, realment constitutiu, aquests dies llegeixo "Orlando" de Virginia Woolf. Orlando, la persona que es transforma d'home a dona amb la mateixa naturalitat que el temps es multiplica, transformant els dies de la seva vida en segles.

I quan a la tarda agafo el tren de retorn, llegeixo Woolf en la preciosista traducció de Borges:... ¡salve, felicidad!, martín pescador que flameas de orilla a orilla, y tú también, consumación del deseo natural, ya sea lo que el novelista masculino dice que eres, o plegaria, o renunciación; salve bajo cualquier forma que vengas y ojalá haya más formas, y aún más extrañas. El río fluye oscuro y sin dueño -ojalá, según aconseja la rima, "como un sueño"; pero más turbio y peor es nuestro destino y habitual-, sin sueños, pero vivo, satisfecho, fluido, común, bajo árboles cuya sombra de un verde oliva ahoga el ala azul del pájaro evanescente que se dispara como un dardo de ribera a ribera.

I mentre el tren devora quilòmetres cap al sud, vorejant les costes del Garraf, lliscant entre la foscor dels túnels i els rectangles del sol que ha descorregut el bromós teló del matí ja passat, penso en el desconegut o desconeguda que ha caigut en un túnel de fosca sense sortida, sacrificant la seva pròpia vida. Com Woolf, l'autora d'aquest salve a la joia de viure, faria uns pocs anys més tard omplint-se de pedres les butxaques de l'abric i llançant-se a les aigües d'un riu que fluïa fosc i sense amo.

I mentre contemplava l'esclat del sol esllavissar-se entre núvols blancs i grisos, precipitant-se amb indolència sobre la superfície gelatinosa del mar a penes solcat per la bromera d'ocasionals ones que percudien manses contra l'abrupte litoral de ribes fugisseres, vaig recordar que demà he de refer el camí per a un altre curs, en el qual una de les primeres coses que ens han recordat és que cal saber donar gràcies. Gràcies. Dono les gràcies, a la llum entre els túnels, sobre les aigües opaques, al dia que esquiva encara el tèrbol destí habitual que ens aguaita sigui quina sigui la dimensió del temps que ens acabi mesurant.

11/10/18

LA CAIGUDA DEL GUARDIÀ


L'any 2009, J.D. Salinger, el mundialment cèlebre escriptor, autor d'un dels clàssics moderns més resistents, "The catcher in the rye" (El guardià al camp de sègol), tenia 90 anys. Era una llegenda viva, tot i que feia més de trenta anys que no publicava cap llibre ni relat al seu habitual The New Yorker, i que feia dècades que mirava de fugir de la llum pública, des del seu retir isolat a Nova Anglaterra. També era notori el seu ànim de protegir hermèticament la trajectòria pública de la seva escassa obra editada, i la defensa a ultrança dels drets a no ser alterada. És conegut el seu reiterat rebuig a cedir els drets per al cinema o altres adaptacions de la seva obra més coneguda, la ja citada novel·la de 1951 que el va catapultar a una fama de la qual va abominar.


Aquest desig inflexible de protegir els seus drets d'autor, que abastava fins al mínim detall de la publicació per a martiri de tants editors, li havia valgut no poques lluites legals. Però poc podia pensar, potser, que a edat tan avançada hauria de lliurar la seva batalla més dura. Va demandar un obscur editor i escriptor suec anomenat Fredrik Cotling, que havia publicat amb el pseudònim de John David California el que ell anomenava una seqüela de "The catcher...", amb el títol de "60 Years Later". L'obra deixava en mal lloc els protagonistes principals del llibre, els germans Holden i Phoebe Caulfield, i jugava fins i tot amb Salinger com a personatge. Va guanyar Salinger en primera instància, tot i que la defensa de Cotling va al·legar aleshores que no era ja una seqüela sinó una paròdia, i que l'emparava, doncs, la llibertat de creació artística. El plet va tenir una gran repercussió, ja que venia a matisar l'abast de la Primera Esmena de la Constitució americana. Però el demandat va recórrer, i en una segona instància van ser els gegants més poderosos de la comunicació d'Estats Units, entre ells el mateix New York Times, els que li va fer costat i van atacar Salinger, doncs.

Aquest autor, que s'havia guanyat ja la fama de díscol eremita, no va aparèixer en cap moment del procés, i de fet va morir, el 27 de gener de 2010, abans que culminés el plet amb l'assentiment de Colting a no difondre als Estats Units i el Canadà la seva obra per cap mitjà. Però el que no podia evitar la representació de Salinger és que la seva obra ja circulés per la resta del planeta i, mercès a internet, arribés a tot arreu. Potser aquell eremita estava, com va dir en el seu darrer missatge, llegit pel seu fill Matthew, segurament fora d'aquest món feia molt de temps i no podia ja comprendre que la seva lluita per preservar la integritat de la seva obra tal com ell l'havia concebut era una il·lusió pueril a l'era de la globalització i d'internet.

Aquests dies, un post a Facebook de la meva filla, recordant el que hauria estat el 14è aniversari de la nostra gosseta que ens va deixar abans que comencés aquest estiu, anava comentat per un amic seu que senzillament recollia una d'aquelles expressions singulars que tota família amb mascota té per al consum intern. Això em va fer pensar com estem connectats i com depenem de tantes relacions diverses i en tantes direccions, i com ens és impossible de ser plenament conscients de quin és el radi que abasta la nostra intimitat. I avui, una figura com Salinger, tan obsedit amb el dret a conservar-la, és senzillament inexplicable. Al seu moment ja va fracassar en l'intent, i va cobrar el paradoxal resultat d'atreure més atenció com més la defugia. Però avui... avui què pensaria de tota aquesta faramalla de productes de consum que es basen en la venda més impúdica de la pròpia intimitat?

Hi ha més. Salinger, reclòs en el seu reducte de meditació i perfeccionament espiritual, no va ser aliè, evidentment, als atacs, justificats o no, a la seva honorabilitat. L'any 1963, per exemple, un diari novaiorquès avui desaparegut, el New York Herald Tribune, va decidir competir amb la poderosa revista The New Yorker amb el seu suplement dominical, i no va trobar millor sistema que atacar de cara aquesta revista i a la seva màxima figura de la llista de col·laborador, J.D. Salinger. El blanc més directe de la batalla periodística engegada pel Herald, i que tenia en dues plomes que farien època, Jimmy Breslin i el recentment desaparegut Tom Wolfe, va ser el director del New York, i màxim valedor de Salinger des de feia anys, William Shawn. Ni aquest ni Salinger, que el va defensar obertament, entenien que els temps canviaven. Wolfe, saludat com a creador d'un nou periodisme, entenia que era legítim furgar en les interioritats de les persones, i els vells conceptes d'honorabilitat i respecte professional ja no significaven res. Es tractava de vendes, difusió i publicitat. Just el que odiava Salinger.

Fa temps que ens hem adonat que estem seguint aquesta senda. De la política catalana es parlava fa encara no fa deu anys d'oasi. Ara és el mateix camp enllotat que ho és a altres parts del món. De fet, es va crear un partit específicament per aconseguir-ho, mentre altres partits s'hi han adherit amb entusiasme. Demagògia, populisme, filibusterisme, menyspreu per la veritat, l'honor i la decència, i ús desenfrenat del catàleg més sinistre de les tàctiques de la publicitat, el famós decàleg de Goebbels... aquest és l'actual camp de joc de la política i de tants altres aspectes de la vida social.

El passatge més conegut d'"El guardià..." és aquell en què el jove Holden explica el somni en què es veu com un protector dels nens que corren pel camp del sègol crescut i que, amb la vista tapada per les plantes, s'acosten perillosament al precipici que s'obre a un extrem del camp. Holden estava obsedit a preservar la puresa i la innocència d'un temps, l'infantil, que s'esvania a marxes forçades. Ni ell ni el seu creador van poder retenir l'implacable temps, i sens dubte sabien que no podien fer-ho.No sabem fins quin punt Salinger va saber aillar-se de la seva derrota i va trobar en la seva pràctica del zen la veritable il·luminació. Però, com diu l'autor de la seva exemplar biografia "J. D. Salinger: una vida oculta", Kenneth Slawenski (Galaxia Gutemberg), avui se'l recorda per la brevetat del seu testimoni i se li censura la seva negativa irreductible a continuar, però d'alguna manera, d'una manera tan mística com les suaus epifanies que inclouen els seus relats,el pas del temps revelarà que va complir amb el seu deure com autor i potser fins i tot amb la seva vocació de profeta.

Perquè és dels que ens han il·luminat precedint el nostre camí, i sobretot dels que han caigut defensant valerosament les seves fes i creences, fossin les que fossin, dels que podem extraure els elements per reavaluar les nostres vides.


N.- Per ampliar les notícies sobre Salinger, en aquest mateix bloc:  Salinger i la fama, i La literatura oculta de Salinger. Sobre els seus relats de la saga Glass, El mirall de Salinger.

7/10/18

FITO LURI, ENTRE LLUM I GEL

reusdigital.cat
M'he perdut la presentació del darrer disc de Fito Luri. No sé si per defecte dels reusencs o per mèrits de més enllà, aquest cop l'ha estrenat fora de la nostra ciutat, a la capital barcelonina, que sembla que per fi comença a prestar-li l'atenció que es mereix. No sóc partidari dels discursos victimistes i planyívols dels que formem aquesta entitat una mica boirosa que en diuen territori a l'àrea metropolitana, o comarques o -en la pitjor i recent versió tractoria-. Tanmateix, que amb Fito Luri el món de la música catalana no s'hagi donat per al·ludida a penes fins fa molt poc és una greu injustícia que, com se sol dir, clama al cel. Però ja se sap, com va dir el Tenorio, una cosa és clamar al cel i l'altre que t'escolti, de manera que potser cal esperar que la qualitat dels dos darrers discos de Fito i la seva promoció en un segell d'àmbit nacional facin la resta.

Aquest "Cru" és, respecte a l'anterior, una passa que no sé si qualificar de pas enrere o al costat.Com ja sembla anunciar el seu títol, es tracta d'un disc amb uns acabats més bàsics, que no vol dir menys treballats. A la profusió d'acompanyaments de "Planetes càlids" contraposa ara un conjunt sobri, una formació clàssica del rock, amb guitarra, baix i bateria. Un so més pur però, com ja he dit, no menys elaborat, gràcies al treball impecable de producció i arranjaments guitarrístics de Pau Romero, que també assumeix la interpretació d'aquest instrument. Un mur esponjós d'arpegis imaginatius, farcit de exquisideses que proporciona un transparent sòcol perquè la veu de Fito s'elevi o es reculli a la seva voluntat per aquests onze temes intimistes que ens serveix per repassar algunes de les seves obsessions habituals:

"Sempre fossis estona", que obre el disc amb un poderós fons de riff elèctric, i "Ser gota d'aigua" -s'haurà presentat cap cançó millor al panorama del pop-rock català de la darrera dècada?- són dos temes impressionants que tracten de l'amor més sensual, carnal, des del lirisme inconfusible marca de la casa.

"Mal al cos", i "Entre els teus records", són per oposició dos temes adolorits que abunden en l'altra vessant de l'amor, la cara trista de la seva pèrdua. El segon, des de la memòria, que és el punt des del qual parteix "Entre el cor i el cel", un d'aquells catàlegs de materials de vibrant eloqüència que no solen faltar en els reculls de cançons que surten de la ploma del Fito.

Dues cançons més es dediquen a la memòria dels malauradament absents, la delicadíssima "Cartes trobades", en referència a una persona anònima, i "El venedor de somnis", dedicada a Jordi Boronat, l'enyorat Jorbor, "feliç en un astre, / penjat sobre un riu; / homenet de paper, / autògraf d'un déu...".

Acabant el disc trobem un altre dels seus catàlegs habituals: la seva mirada concisa i precisa sobre el món quotidià que l'envolta, aquest cop des d'un bar que no ha canviat en dècades, un vestigi d'un Reus que inexorablement desapareix amb la voracitat dels temps de capitalisme global i especulatiu, "Mentrestant al bar Miami". Un cant, també, a la gent senzilla que fa del dia a dia una feina constant i abnegada.

I un temàs que enllaça magistralment el passat i el present i resol l'equació de la nostàlgia, que en la veu del poeta/cantant sempre repercuteix en melodies d'una rara profunditat, en el torcebraç amb el desig, sempre perdut i sempre per conquerir: "Ostatges som dels que hem viscut,/ sempre vençuts per desig,/ (...)/ però et toco (...)/ i les meves mans s'eixuguen de por" ("Vençuts pel desig").

Encara ens queda, però, "Sara", cançó amb cara i nom, la cara i el nom de la petita rescatada de la inacabable tragèdia de la deriva de les persones que fugen de l'horror en la Mediterània i que, en braços de la seva rescatadora -la parella del Fito- va creuar el món gràcies a la fotografia inclosa -l'única a color de les que, cadascuna d'un autor que ha col·laborat, s'uneixen en una impecable edició al llibret del disc-.  La vessant més compromesa i solidària d'un Fito que sempre presta la seva veu  en tot allò que suposa impugnar l'estat de la situació tan injusta i dura en què ens trobem.

Però encara abans de tancar el disc trobem una propina, un regal en forma de cançó sobre un poema del poeta reusenc de fa un segle, Sebastià Torroja, "Del cor a la boca", amb una sorprenent melodia que evoca el més clàssic Cat Stevens i que el gran autor anglès d'origen grec i suec hauria signat sense dubtar en els seus millors dies com a músic.

Fito Luri ha transitat entre el fum i el gel, com diu a "Vençuts pel desig". Però no ens ven fum, ni s'empara en la gelor i la distància. Continua sent proper, tendre, delicat i obert a mostrar-nos les ferides d'on raja la seva creativitat. Continua sent un dels nostres. I estem segurs que sempre ho serà encara que se li obrin altres cels. Sempre el podrem trobar refugiat en una barra de bar mirant-nos amb els seus ulls plens de vivor, encara que semblin immersos en les seves fructíferes introspeccions.