CREMAR PROU PER DURAR

Fa uns quants anys, abans de l'era internet, jo duia ja un bloc. Un bloc en el sentit tradicional, aquell que era una llibreta, amb paper, anelles o altra tipus d'enquadernació, i que es feia servir per a tota mena de treballs. Fins i tot per a dur diaris, aquella mena de literatura íntima que solia quedar per a la intimitat i que, si és que no esdevenies famós després de mort, tenia moltes possibilitats d'acabar en un contenidor de brossa.

Això és el que devia passar amb el meu bloc, en un dels trasllats de domicili que he fet des de llavors. Queda, doncs, d'ell, només el que la meva memòria infidel pot recuperar. El que em diu aquesta memòria és que, en realitat, era una mena de blog avant la lettre on desava materials que el feien similar al que avui per avui són els blocs a la xarxa, oberts i, en principi, destinats a ser llegits per altres -de vegades des de les províncies més remotes, com suposo que constateu amb els vostres amb la mateixa sorpresa que jo-.

Un dels materials més usuals, crec, era un comentari, sovint repenjat en un retall de premsa, sobre algun espectacle -pel·lícula, obra de teatre, concert- o obra editada -llibre, disc- que jo hagués consumit. Una cosa ben habitual, doncs, també en els blocs d'avui.

Un comentari que recordo bé, vés a saber per quin motiu, és el de l'ascens fulgurant  d'una nova figura de la música, l'avui malaurada Whitney Houston. Dècades després, em ressonen encara les frases d'amiració cap a la bellesa inigualable de la seva veu extraordinària i del seu rostre radiant que jo vaig deixar anotades.

Avui, Whitney Houston és una figura més de la pàgina negra de l'espectacle de masses, una peça més de la llegenda fosca, la cara negra de les llums desorbitants de l'èxit que acaba engolint les seves criatures. Trobada negada a la banyera d'un hotel de Los Angeles, als 48 anys, deixava enrera l'amarga estela de l'estrella que havia quedat a mig camí de tot el que prometia, arrossegada per les turbulències d'una vida que contradeia en la intimitat la glamourosa imatge que es projectava des dels escenaris.

Igual que el bloc físic que vaig perdre, aquest que ara porto quedarà oblidat en el temps remot. Potser d'una altra manera, encara recuperable dins la dimensió inaudita de la memòria de la xarxa. L'altre dia accedia per casualitat a un rànquing que situava el meu bloc al lloc 12.123.615 (!) dins de no sé quina mesura del trànsit a la xarxa. Poques possibilitats de sobreviure, doncs, a cap record fiat del més pur atzar.

Potser també Whitney Houston s'anirà eclipsant , diluint-se, com un objecte immaterial, perdent-se en l'evolució inexorable del temps i la permanent eclosió de noves figures, noves cares, noves àvides apostes de futur. O potser no, potser sobreviuran, almenys unes generacions més, la seva veu superdotada i la bellesa d'un somriure que, una vegada, prometia la felicitat per a si mateixa i per als que la contemplessin.

Almenys, i això és segur, van irradiar energia i alegria per cremar prou per durar,  abans que la nit ens caigui a sobre, amb els últims compassos de la cançó que ballem.

L'ART DE MORIR

Sylvia Plath es va suïcidar a Londres un hivern  singularment cru , com ho és aquest que ara patim. A una matinada de febrer de 1963 -l'any que ve farà mig segle just,doncs- quan les canonades estaven congelades i només disposava de l'aigua bruta que sobreixia de la banyera. Va explicar aquesta experiència, amb humor i certa distància, a un dels seus últims contes, potser mirant d'exorcitzar els fantasmes de la depressió que l'acuitaven i que la van dur finalment a acabar amb la seva vida.

La seva poesia estava intacta, com els seus fills, a penes uns nadons, rescatats del fred i la pèrdua de la mare que no va poder carregar amb llurs vides. Els manuscrits dels poemes que el seu vidu, Ted Hugues, acabaria convertint en el llibre "Ariel" descansaven potser sobre la seva taula de treball. Més endavant, anirien sortint altres, en forma de noves compilacions, prolongant la seva veu, fent-la extensiva a tants altres que han sucumbit a l'impacte de la força magnètica d'aquesta manera de fer poesia que mai abans havia estat vista.

Fitzroy Road

La podem imaginar, entre aquelles parets de l'apartament de Fitzroy Road a on vivia des del desembre passat, a la casa on un cop havia viscut William B. Yeats. La podem imaginar entre aquell fred demencial, declamant amb veu alta aquells versos enigmàtics i purs que havien estat concebuts per ser recitats, per ser llançats al món com una vibració excessiva, una estrident i deseperada cançó que no aspirava ja a la rèplica o a la resposta. Havia après a declamar contra les declamacions dels altres els dies de Cambridge, amb nois brillants com Ted Hugues al seu voltant. El futur era aleshores un diàleg vertiginós enmig del temps que no s'aturava.

Plath havia lluitat per ser una poeta, una narradora, una escriptora reconeguda. I per ser una mare i una esposa. Insegura de tot, però segura del seu art, havia vessat tots aquells espais ingovernables en la poesia que, després d'ella, ja no tornaria a ser la mateixa.

A "Arbres d'hivern", el poema que encapçala i dóna títol a la segona de les seves compilacions pòstumes (de 1971) havia descrit aquell temps que havia de ser el seu últim temps:

Les tintes molles de l'alba deixen un blau que dissol.
Sobre el seu paper assecant de boira, els arbres
semblen un dibuix de botànica.
Els records creixen, anell sobre anell,
un seguit de noces.

A "L'altre", poema inclòs a Ariel, busca encara el contacte:

és tan intrigant la meva vida?
És per això que eixamples les pupil·les?


És per això que les volves d'aire se'n van?
No són volves d'aire, són corpuscles.


(...)


Tinc el teu cap sobre la meva paret,
Cordons umbilicals, blau-vermells i translúcids,


xisclen des del meu ventre com sagetes que jo cavalco.
Oh llum de la lluna, oh malaltia,


els cavalls robats, les fornicacions
encerclen una matriu de marbre.


¿Vers on vas,
que xucles l'alè com si amidés distàncies?

Adulteris sulfurosos pengen en un somni.
Fred vidre, com t'insereixes


entre jo i jo mateixa.
Esgarrapo com un gat.


La sang que corre és un fruit fosc:
un efecte, un cosmètic.


Somrius.
No, no és pas fatal.

Fatalitat? Potser tot podria haver estat diferent. Potser si ell no hagués marxat, potser si el fred no hagués congelat les conduccions rovellades de la vella casa... A "Hivernant", poema que tanca el recull d'"Ariel", es pregunta:

Sobreviurà el rusc? Podran els gladiols
mantenir viu el seu foc
per començar un altre any?
Quin gust tindran les roses nadalenques?
Les abelles ja volen. Tasten la primavera.

Les abelles, una imatge que l'empaita des de la seva estada a Devonshire, el món rural on van naufragar tots els seus projectes, són aquesta societat on totes són dones que s'han deslliurat dels homes, aquests trabucaires obtusos i barroers. L'hivern és per a la dona , proclama (declama).

Però ella no sobreviurà a aquest hivern. Sí va sobreviure un cop, amb vint anys, amagada a un forat del soterrani de casa dels seus pares, al llunyà Massachussets. Se n'havia sortit un cop més, l'estiu passat. Com a "Lady Lazarus", era un miracle que vorejava l'ominós espectre de la mort:

Ho he tornat a fer.
Un cop cada deu anys
me'n surto:


un miracle que camina, la pell
lluent com una pantalla nazi (...)


Tot just trenta anys
i, com els gats, nou vides per morir.


Aquesta és la Tercera (...)


Morir 
és un art, com qualsevol cosa.
Jo ho faig excepcionalment bé.

Als deu anys va morir son pare. El terrible poema "Papa" el recrea com un criminal nazi, però la seva mort és la seva primera mort també. Als vint anys va provar de morir per tornar a ell, a la figura paterna que mancava, però diu el poema que ell mateix va estirar-la fora del sac i en acabat van collar els bocins. Aleshores va confegir un model patern nou, un altre feixista al qual adorar. Però ara arribava el final.

Tallats arran els fils d'aquest negre telèfon,
les veus ja no podran reptar-hi més?


Si he mort un home n'he mort dos:
el vampir que afirmava ser tu
i em va beure la sang durant un any,
durant set anys, si ho vols saber.

Totes les veus callades, doncs? Ella mateixa mare, els fills que va deixar òrfens havien contemplat sens dubte la seva "Cançó del matí", el poema amb què s'obre "Ariel".

Un xiscle i m'alço del llit, vaca feixuga i floral
amb la camisa de dormir vistoriana.
Obres la boca, neta com la d'un gat. El marc de la finestra


clareja i engoleix fosques estrelles. Aleshores tu assages
el teu grapat de notes;
les clares vocals s'enlairen com globus.

"Ariel", el principi eteri amb el qual flirtejava des de l'època d'estudiant al seu Massachussets natal..

Blanca 
Godiva, m'escorxo;
mans mortes, mortes rigideses.


I ara esdevinc
escuma de forment, lluïssor de mars.
El crit de l'infant


es fon en el mur.
I jo sóc la fletxa,
la rosada que vola
suïcida, a l'una amb la cursa
endins de l'ull


roig, caldera del matí.


Aquesta és la fletxa que va ferir Ted Hugues i els que hem seguit, llegint, escoltant una veu que es va esvair abans d'arribar a aquell matí de febrer. Esvaïda, però, és quan perviu. La mort, la mort que esperava com a regal d'aniversari, va entrar, es va endinsar,  com un ganivet, pur i net com el crit d'un infant. I l'univers va lliscar del seu costat (de "Regal d'aniversari", dins "Ariel").



Els extractes de poemes corresponen a l'edició "Sylvia Plath. Sóc vertical. Obra Poètica 1960-1963", Proa, 2006, en la traducció de Montserrat Abelló.

VENENT LA VIDA A TROSSOS

La setmana passada, el dimarts 24, va morir el reconegut cineasta grec Theo Angelopoulos.Tenia 76 anys però va morir en ple exercici professional. De fet, amb tot el sentit literal de l'expressió, ja que la mort li va sobrevenir a causa d'un accident mentre buscava localitzacions per a la pel·lícula en què estava treballant, a Atenas. El va atropellar una moto conduïda per un policia fora de servei.
Algunes fonts diuen que el van conduir immediatament amb ambulància a l'hospital. D'altres, que les ambulàncies van trigar una mitja hora a causa de diversos problemes. Sembla confirmar-se que el retard encara va ser més greu i produït per una cadena de fets lamentables, de defectes organitzatius i de disfuncions dels serveis d'urgència, que podrien atribuir-se a l'estat dels serveis públics causat per la greu crisi econòmica del país.

Angelopoulos preparava precisament una pel·lícula sobre la crisi grega, en el que es podria anomenar una ironia del destí. Igual que alguns mitjans parlen d'ironia en el fet que l'autor  per excel·lència del cinema pausat morís en un accident de trànsit. Massa sovint hom recorre a la figura tràgica del destí per justificar els actes i les omissions humanes, massa humanes.

Llegia dissabte al diari ARAque Grècia es ven a bocins per afrontar la pesada càrrega del deute que la subjuga a la direcció econòmica (?) del rescat financer. El diari Bild alemany s'erigia el març del 2010 en portaveu dels creditors impacients exigint en titulars als grecs que es venguessin les illes, i l'Acròpolis de pas, en plena negociació del govern grec amb la banca privada per condonar una part del deute. El problema és que Grècia ja ha privatitzat o començat a intentar privatitzar quasi tot el que té valor d'explotació immediat. Ara ja han posat en el mercat terrenys, més de 70.000  propietats estatals, incloses 528 illes.

Venent el país a trossos, doncs. El problema, n'hi ha un altre, és que a penes han aparegut inversors interessats per a 100 d'aquestes propietats.

Afortunadament, sospito, no podran posar en venda el patrimoni intangible, universal, de l'obra d'Angelopoulos.

TECLEJANT

Teclegem dies, nits, restes de nits en el dia. Construïm una vasta xarxa de teclejades empremtes de les nostres vides, les nostres vides -en la seva gran majoria- allunyades, a penes tangents més enllà del contacte dels teclejars nocturns i diürns que fem envolar cap a la misteriosa xarxa.

Llegeixo en un d'aquests contactes fugaços, una d'aquestes tangències efímeres, una frase, un vers: Teclejo la nit. Una d'aquestes joietes que quasi passen desapercebudes en la magnitud enorme de cada dia de tants blocs.

I m'impregna, com la fotografia d'una interioritat quotidiana que, encara que tots compartim cada nit i cada dia, se'ns revela ara com a nova dins de la nova mirada que ens la regala.

viatgeplural.blogspot.com

I allí queda, com tantes altres: registre de somnis, de pensaments, de comunicacions que insinuen més que diuen, i que apropen.

Que ens apropen...

És el món dels blocs i dels blogaires.

LA FELICITAT ÉS UNA FESTA

La Sara, que és la part filosòfica de la Gemma Sara, l'autora doble del bloc Truquem al Gegant del Pi?, defineix la felicitat així: tots contents en una festa. M'imagino la Sara en una festa, contenta, i sé que la definició no pot ser més encertada.

Potser la felicitat només pot ser visualitzada, en definitiva, i és esquiva a les paraules, a les etiquetadores, embalsamadores, paralitzadores paraules. A diferència de la permanència dels textos -per volàtils que siguin els mitjans que usem per fixar-los-, la felicitat és bellugadissa, fonedissa. Durant anys vaig tenir enganxat a alguna paret del despatx, la cambreta de casa on acostumo a escriure, un petit cartellet portat d'alguna procedència ja oblidada, crec que des d'un viatge a l'Argentina, que deia: La felicidad siempre aletea en torno nuestro... Com una fràgil, inquieta papallona, la felicitat se'ns presenta en constant moviment al nostre abast, però com la papallona, també, si la mirem d'aferrar la destruïm.

Perplex davant  la possible tautologia que pot representar la introducció de l'adjectiu contents dins la definició de la Sara, em decideixo a consultar al meu anti-psiquiatra de guàrdia, Magnus T. Pfaff, del qual ja us he parlat en alguna altra part d'aquest bloc. Pfaff, segons crec, es va dedicar més a l'antidefinició de la felicitat que a la d'ella mateixa, cosa esperable en aquest autor i ben mirat potser una bona manera d'aproximar-se a la veritable essència d'un concepte.

Tanmateix, repassant la seva obra cabdal, "La conspiració dels infeliços" (Die Verschwörung der unglücklich, 1954), trobo alguns paràgrafs força directes. Es tracta en realitat de comentaris a citacions d'altres autors.


La primera és la famosa fase de Sartre, filòsof pel qual sentia una animositat notòria, que diu que la felicitat no és fer el que un vol sinó voler el que un fa. Pfaff diu que aquesta frase és en realitat una variació d'una altra de Tolstòi, que diu que la felicitat consisteix en saber apreciar el que es té i no desitjar en excés el que no es té. Per a Pfaff, la felicitat que s'empara en el desig és sempre una pura aspiració. A penes un accident en una existència que s'acaba tan aviat com se'n va de l'oblidadissa memòria del que l'ha experimentat.


El mestre de Turíngia carrega també, lògicament, contra Freud, la seva particular bèstia negra. Si el vienès va dir: existeixen dues maneres de ser feliç en aquesta vida, un és fer-se l'idiota i l'altra és ser-ho, Pfaff replica: La felicitat d'un idiota és l'única felicitat perfecta. Un idiota no es qüestiona la seva felicitat. La felicitat del qui es fa l'idiota és una ficció, és com la felicitat de l'actor que interpreta un altre en una pel·lícula. S'acaba tan aviat com s'apaga la pantalla.


Pfaff deixa molt clar que la felicitat resideix en un factum, en l'acció, i, consegüentment, és contingent i impermanent. A la felicitat oposa l'alegria, que pot ser una actitud estable, una tendència innata o adquirida del caràcter de l'individu que li fa entomar les adversitats de la vida amb bon ànim i capacitat de superació. 


En una altra part del llibre, en fi, cita al seu mestre, Janos Gupka, per al qual només pot haver veritable felicitat en la satisfacció i no en el plaer. Perseguir el plaer és el principi característic dels infeliços, el leit motif de les seves frustracions i desgràcies, mentre que el principi dels raonablement feliços (l'adverbi és subratllat a l'original) és perseguir la satisfacció, és a dir, la retribució íntima del treball ben fet, més encara si imposa esforç, dedicació sostinguda i ... penalitats.


La felicitat, doncs, s'acosta molt, en efecte, a una festa. Per definició, és temporal, fatalment finita. Quina festa podria durar per sempre? De ben segur, ens acabaríem afartant tant d'ella que l'avorriríem i deixaria de semblar-nos realment una festa. Per això, com ens diu un altre gran savi actual, Woody Allen, és millor aprofitar allò de bo que poguem atrapar, mentre funcioni.

BALLS DE NÚMEROS

Quan Mariano Rajoy ha parlat per fi, ha estat per lamentar no poder complir la seva promesa electoral de no elevar els impostos. És clar que ha sabut trobar una excusa: el dèficit de caixa que ha trobat era molt més elevat del que li havien dit.

La comptabilitat té aquestes trampes. De fet, sempre s'ha dit que els números són els números, volent donar a entendre que les coses són inequívocament d'una manera quan es veuen  reduïdes a xifres. La veritat és que els números són els números perquè sempre els pots interpretar d'una manera adient als teus interessos. Almenys en Economia.

Mirem si no l'exemple del que previsiblement serà el candidat republicà a les presidencials nord-americanes d'enguany, Milt Romney. Com explica Paul Krugman en el seu article habitual al New York Times, Romney acusa a Barack Obama de destruir dos milions de llocs de treball en el seu mandat, i per contra es proposa a si mateix com a creador de 100.000 llocs de treball gràcies a la seva activitat a la companyia de capital d'inversió Bain.
Les xifres són les xifres, d'acord. Pots negar que a partir del segons semestre de 2009 (realment, doncs, des de gairebé l'inici del mandat d'Obama, si li donem uns mesos de gràcia), l'economia nord-americana ha recuperat 1,2 milions de llocs de treball, dels 3,1 que havia perdut precisament en aquell primer semestre. I pots atribuir tot el mèrit de creacions de feina a la teva administració,  si tries el punt de partida que més et convingui, com fan els republicans.

Així ho aplica Romney: tota la suma de llocs creats per les empreses que la seva inversora va impulsar se'ls atribueix a ell mateix, encara que s'hagin generat en períodes molt posteriors a la seva gestió.

De la mateixa manera que es pot manipular el lapse temporal es poden manipular altres paràmetres: si només tries les empreses que creen llocs de treball i t'oblides de les empreses que la teva política de creixement elimina o fa que eliminin llos de treball, estaràs atribuint-te un guany parcial. Un còmput potser legítim per a un gestor empresarial, però no per a un gestor públic, o un aspirant a gestor públic. I sense necessitat d'entrar en l'última i potser més transcendent conseqüència d'aquesta lluita de mercats, i és que els llocs que es creen tenen pitjor condicions de treball i retributives que els destruïts . Aquesta, en definitiva, és una de les circumstàncies que atorguen avantatge en el mercat a les empreses que creen tals llocs. Per molt que s'emmmascari amb millores de productivitat, de gestió, etc, la clau al final és abaratir costos, i els salarials són sempre la part que pitjor sort es porta.

Això ens il·lustra perfectament sobre el procés en què ens han embarcat les nostres direccions polítiques. Quan ens parlen de millorar la nostra competitivitat, de flexibilitzar el nostre marc de contractació laboral, de la moderació salarial, etc., ja sabem la que ens espera. En paraules de Paul Krugman: Romney i els de la seva mena no han destruït llocs de treball, però s'han enriquit ajudant a destruir la classe mitjana americana.


Aquest és, ni més ni menys, el veritable ball amagat darrera els jocs de mans amb les xifres: destruir les condicions de treball que han estat la base dels estats del benestar occidentals. Precaritzar l'ocupació i enfonsar encara més la participació dels salaris en el creixement de la producció, seguint la línia del que ja està succeint de forma sostinguda en les dues o tres darreres dècades.

ONADES DE TALENT AL CLUB KEYBOARD DE REUS

Aquest cap de setmana van disparar-se els registres sismogràfics musicals a Reus. No és estrany, de tota manera, tenint com té la ciutat un magnífic escenari per fer d'epicentre d'aquesta mena de fenòmens, el Jazz Keyboard Lounge, que continua la seva tasca de promoure la gran música, sense etiquetes innecessàries (hi afegiu les majúscules, si voleu), malgrat la mort ara fa poc més d'un any del seu fundador, el gran Jaume Juan Magrinyà. El seu fill, Jimmy, i dos grans músics locals fets en part a l'ombra protectora del club, els germans Joan i Pau Terol, continuen dinamitzant una tasca que els amants del gènere (o de la música, vaja) no podrem mai agrair prou.

 

Joan Terol, aquest jove bateria d'enorme projecció, ha estat el promotor d'una trobada el passat dissabte de quinze joves músics formats, com ell, a l'Escola Superior de Música de Catalunya. Aquesta escola, l'únic centre oficial públic que imparteix el grau de música a Catalunya,  compta amb un Departament de Jazz i Música Moderna, el qual, a més d'oferir un refugi professional a un seguit  de músics de tan talent com, entre d'altres, Gorka Benítez, Agustí Fernández, Albert Bover, Manel Camp, Carme Canela o Ignasi Terraza, s'ha constituït, com deia aquest últim recentment en una entrevista a l'ARA, en un veritable planter de joves d'un gran talent i potencial, al qual han unit una solidíssima formació que beu de l'experiència dels anteriors.

Una bona mostra la vam tenir a Reus, sota els auspicis dels esmentats germans Terol i d'un altre enorme músic local de gran futur, el pianista Néstor Giménez. Després d'una trobada matinera al mas familiar d'aquest, a la vall d'Alforja, tal com va comentar el Joan Terol en la seva presentació, el clima prometia una unió i cohesió que no va defraudar les expectatives. El veterà club reusenc es va omplir a vessar i l'espectacle, compost de molt encertades i ben coordinades agrupacions dels quinze músics convidats, va resultar altament estimulant i eficaç. Més de dues hores de concert que van passar com un sospir, des dels estàndards executats per quartets o quintets més o menys clàssics, a duets de caràcter força innovador, com el format per la veu de Mayte Alguacil i el baix de Pau Lligadas, o el de la flauta de Pablo Selnik i el piano de Marco Mezquida.

 

Són precisament moments de les actuacions d'aquests dos duets els que se m'han gravat més a la memòria, com ara la versió del "My favourite things" d'Alguacil/Lligadas, i els temes de Selnik/Mezquida, explorant els límits de les sonoritats dels seus instruments. El pianista menorquí, triat Músic de Jazz de l'any per l'Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya, va tancar el concert amb una petita peça del seu repertori de piano sol, una de les moltes facetes que cultiva i que mostren la versatilitat i excel·lència del seu talent.

Fotografies d'Aleida López

No voldria, però, quedar-me només amb algunes actuacions en particular. Si el programa va destacar per alguna cosa va ser per la seva varietat, flexibilitat i amenitat, i crec que hi va haver per a tots els gustos.

M'he entretingut a fer un seguiment de cada un dels músics participants a través de la xarxa, i el resultat, irreproduïble aquí, és un mapa de relacions i col·laboracions realment fascinant, que va conduint de l'un a l'altre, de col·laboració en col·laboració, de formació en formació, de projecte en projecte, i deixant marques del gran talent que els uneix a tots i cada un d'ells.

Us passo la llista exhaustiva de noms, amb algun enllaç de mostra per cada un. Cadascú pot traçar el seu propi itinerari a partir de la llista. N'estic tan segur que veurà la seva feina recompensada com que l'acumulació dels itineraris personals teixirien una xarxa inesgotable ... És el vertigen i l'atracció de la gran xarxa, amics meus!

Bateries:

Joan Terol i Andreu Moreno

Pianistes:

Néstor Giménez, Xavi Torres i Marco Mezquida

Guitarrista:

Adrià Plana

Baixos:

Vic Moliner i Pau Lligadas

Saxos:

César Joaniquet i Lluc Casares

Trompetes:

Pol Padrós i Pol Omedes

Flauta:

Pablo Selnik

Veus:

Celeste Alías i Mayte Alguacil