13/12/17

EL PEÓ REBEL


El poble català, crec, no s'ha fet gaires il·lusions mai sobre una resposta civilitzada i democràtica de l'Estat espanyol als seus plantejaments independentistes, tot i que potser bona part de la població no sospitava el grau de virulència amb què engegaria una repressió a les propostes ja fermes en aquest sentit. Per a aquest sector de la nostra societat, despertar al rigor repressiu de l'aparell estatal pot haver estat també una caiguda del cirerer, si se'm permet l'expressió popular.

Ara bé, potser era bastant més ampli el sector que esperava que el món en general i Europa en concret, i encara més precisament la Unió Europea, reaccionaria amb una aposta per la canalització democràtica del conflicte generat per la demanda independentista. Una altra caiguda del cirerer, més massiva.

Fa ja un grapat d'anys, l'intel·lectual i activista nord-americà Noam Chomsky plantejava en un llibre coescrit amb el sociòleg alemany Hans Dieterich ("La aldea global", 1996) com l'impacte de la globalització estava erosionant les estructures democràtiques dels estats arreu del planeta: En general, el mundo está siendo movido hacia un modelo del Tercer Mundo, por una política deliberada de Estado y las corporaciones, con sectores de gran riqueza, una gran masa de miseria y una gran población superflua, desprovista de todo derecho porque no contribuye en nada a la generació de ganancias, el único valor del ser humano.

Per obtenir aquest fi, deia Chomsky, la població ha de ser mantinguda en la ignorància. En el Tercer Món, els mecanismes preferits eren i són els més directes, els que amb menys esforç -i, afegeixo, amb una més generosa despesa militar- sotmeten les poblacions: terror en gran escala o guerres de major o menor intensitat. En el Primer Món, el mètode és doble: confinament a guetos de la població supèrflua , eventualment també reduïda violentament arribat el moment que aquell no sigui suficient, i convenciment mitjançant els molt variats sistemes de persuasió i propaganda per a la resta.

Aquest desplegament de mètodes es va estendre, com senyala Chomsky, des de l'era Reagan en els anys vuitanta, als dominis tradicionals dels nord-americans, tot el vast continent americà i el Sud-est asiàtic, i es va accentuar amb la caiguda del model comunista, que va obrir a la colonització globalitzadora l'àmbit territorial abans dominat per la Unió Soviètica. L'avidesa amb què aquesta expansió va exigint i devorant nous mercats ha fet que també Europa occidental senti la queixalada d'aquest poder. El model neoliberal -que, com els autors del llibre ja demostraven no és tal, sinó que encobreix un proteccionisme favorable a les grans empreses i corporacions que estan colonitzant el planeta- va assaltar els fonaments de les societats més avançades, dites del benestar. Ha estat simplement l'aplicació de models ja aplicats prèviament en les anteriorment citades zones d'influència de l'imperi estatunidenc: creació d'una bombolla de creixement financer, seguida d'un crac i el consegüent desencadenament d'una crisi de producció i posterior increment desmesurat dels volums de deute públic i privat, i aprofitament de l'esclat de la crisi per redistribuir sectors de l'economia en benefici dels mètodes i organitzacions més moderns i eficients -casualment representats pels mateixos artífex de la crisi o pels seus sequaços locals-.

L'impacte d'aquesta reconversió ha estat, lògicament, més ferotge en els països amb economies més dèbils, les dels anomenats PIGS del sud de la UE, Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya. El Regne Unit ja havia encapçalat feia dècades la seva pròpia revolució neoliberal amb el thatcherisme, i el seu veí irlandès s'ha hagut de reconvertir a marxes forçades a la disciplina dels nous reis del mercat. Sobre els gegants de la UE restants, Alemanya i França, pesa ara un front implacable que engoleix any rere any les conquestes socials, mentre la resposta social sembla adormir-se o -pitjor encara- només poder trobar sortida en els populismes d'extrema dreta, tal com va succeir fa ara un segle amb el cataclisme de la Gran Guerra.

¿On queda ara, doncs, el petit país català en aquest gran tauler d'escacs? En una línia de front escombrada per alfils, cavalls, torres i dames poderoses que s'empassen els peons rebel sense compassió. Catalunya pot ser a penes un peó contestatari, sense un pes econòmic rellevant -encara que fonamental per mantenir el malalt terminal Espanya en el límit de la respiració assistida-, però que amb el seu orgullós desafiament democràtic planteja un exemple de cap manera permissible pels amos del joc.

¿No seria il·lús, doncs, esperar que en el nom del respecte a les regles democràtiques se'l permetés continuar amb una veritable revolució que emergeix d'una capacitat autoorganitzativa que reclama alguna cosa tan perillosa com el dret a decidir?

En tot cas, no serà sense un càlcul de costos i guanys en els quals, entre les balances, la sang i les llàgrimes no estan de cap manera descartades.

3/12/17

LA FICCIÓ DE L'ECONOMIA


Una de les armes que ha fet valer l'Estat espanyol per dinamitar el que ha batejat com a desafiament secessionista català, ha estat el de l'amenaça d'incomptables desfetes econòmiques per a Catalunya -quasi sempre obviant que una ensulsiada econòmica catalana comportaria sense remei una altra per a l'espanyola-. Tanmateix, les prediccions catastrofistes no van semblar convèncer a una massa independentista que romania estable en els darrers anys. Va ser arran de la declaració de la independència de Puigdemont al Parlament el dia 10 d'octubre, que l'Estat va posar en marxa una maquinària que va pretendre visualitzar un efecte devastador real, la denominada fuga d'empreses.

Aquesta fuga real es va traduir en realitat en el canvi de seu social d'un nombre estimat oficialment en més de 2.800 empreses, entre les quals, això sí, gairebé totes les que cotitzen en el mercat de la Borsa IBEX 35 -llevat de Grífols-, i algunes de les més grans. La fuga, en realitat, no ha tingut cap efecte real en la producció ni en els llocs de treball, ja que, almenys de moment, les seus físiques no s'han mogut. Una altra cosa ha estat el drenatge de fons que van patir les entitats financeres amb seu a Catlunya, fonamentalment CaixaBank i Banc de Sabadell, que van intentar frenar amb aquest trasllat cosmètic.

Però que els moviments siguin més simbòlics que reals no suposa en realitat que se situïn al marge del funcionament de l'economia. Per comprendre'n els efectes veritables cal tenir en compte que l'economia, precisament, té poc de real, si per real entenem allò que és tangible i es pot intercanviar amb un preu relativament lligat al preu de mercat dels productes. Cal partir de la base que en el món econòmic, la macroeconomia només té una relació indirecta amb la microeconomia que suposa el contacte directe del consumidor amb els productors. Allò que Marx va definir com a plusvàlua, que suposa l'afegit de valor que experimenta un producte determinat mitjançant el procés d'elaboració que el situa en el mercat, no és ara l'objecte essencial de la quantificació del valor total de l'economia més que de manera llunyana.  S'ha estimat que en una economia lliure de mercat aquesta relació hauria d'anar d'1 a 9. És a dir, que si un valor és produït -sumant-hi totes les plusvàlues generades pels intermediaris, que solen multiplicar el cost inicial- per 1, la seva traducció en moneda en el global de l'economia és 9. Qui és el responsable d'aquesta inflació? Els operadors financers: bancs centrals, mercats de valors, mercats de risc, etc. Qui en realitat crea els diners no és, doncs, ni de bon tros el pagès que posa al mercat les seves pomes, ni l'intermediari que les porta al mercat de majoristes, ni el minorista que els posa a l'abast del consumidor. Els que literalment decideixen quants diners es posen en circulació són els mercats financers, amb el seu complex entrellat de reguladors i operadors. Aquesta inflació, en el període abans de la crisi del 2008 -que és en essència una crisi financera- s'estima que va arribar a gairebé triplicar aquesta relació d'1/9.

El sistema es basa, ras i curt, en una generació d'expectatives de risc sobre el consum que mou el mercat. En bona part, és idèntica al mecanisme desencadenat en l'estafa piramidal: se sosté mentre hi ha la possibilitat d'anar endossant a altres inversors el que jo he invertit. La piràmide cau, o la bombolla rebenta, quan s'esmicola la confiança en el moment que un inversor no troba ja inversors disposats a assumir el deute. Un exemple clarificador és el que es pot considerar com un detonant de la crisi de 2008: les famoses hipoteques subprime que van esclatar en el mercat nord-americà el 2007. Es tractava d'un producte financer d'alt risc que es basava en l'endeutament d'una important massa de consumidors que, com a conseqüència de l'augment desorbitat dels tipus d'interès que la seva mateixa demanda va generar, no van poder fer front a la devolució de les seves hipoteques i van fer caure així una gran quantitat d'entitats de crèdit, fons d'inversió i altres operadors que havien apostat pels alts rendiments promesos sobre la base d'aquells crèdits ara incobrables.

En realitat, el mecanisme del deute públic és similar a aquest. La diferència essencial és que els estats no semblen obligats a retornar mai el capital prestat, com els consumidors privats sí han de fer teòricament, però en canvi han de satisfer religiosament els interessos generats. Un cas similar és el d'empreses considerades sistèmiques (bancs, grans empreses...), que es consideren too big to fall (massa grans per caure). En aquest tipus de deutes, a més, solem trobar un joc circular: els préstecs es creuen entre operadors, públics o privats, i se sostenen entre ells. El mecanisme sovint és el de la fugida endavant, que cobreixi els forats financers amb l'adquisició de fons d'altri (encara que també estiguin sostinguts pels propis deutes) que en realitat mai no es podran pagar. En el cas del deute espanyol, la circularitat és molt acusada. El denominat deute sobirà de l'Estat és sostingut per emissions de deute que compren agents propis, com el Fons de Reserva de la Seguretat Social, que s'ha anat buidant acceleradament en els darrers anys i que en realitat és un fons constituïts amb crèdits que poden ser ben aviat incobrables.

¿Qui garanteix, doncs, finalment que aquestes piràmides o bombolles tinguin una base raonablement sòlida i no facin fallida quan el risc assumit ja no sigui absorbit pel propi mercat financer? En teoria els reguladors públics, que en el cas de la Unió Europea està sota el paraigua del Banc Central Europeu (BCE), però que en cada Estat adopta un complex entrellat institucional que hauria de vetllar per l'aplicació de les seves directrius en cada sector financer. La demostració que aquesta regulació i controls no semblen efectius en un grau raonable és la recurrència de les crisis financeres que sacsegen els mercats, i, com en el cas paradigmàtic de la crisi de 2008, acaben pagant els consumidors. Desencadenat el pànic, el sistema devora tots els fons disponibles i els que perden són els inversors més febles, com es va veure aquí amb els subscriptors dels denominats  crèdits preferents emesos per la majoria de caixes d'estalvi.

Avui en dia Espanya és un deutor malalt, que ha passat a deure en els anys que s'ha prolongat la crisi una quantitat inferior al 40 % del seu PIB -el 2008-  a superar ja el 100 %, per tant el bilió d'euros. Encara que, com hem dit, no s'exigeix en el mercat el retorn del capital, l'ofec que suposa el servei d'aquest deute es menja ja una part dels pressupostos molt important. Per a 2017 seran més de 30.000 milions. Això, per fer-se una idea, ja duplica el que l'Estat dedica a les prestacions d'atur i representa més del 10% de la despesa total no financera.


L'emissió bruta de deute -en les seves diverses formes- per part de l'Estat espanyol superarà els 230.000 milions aquest 2017 (quasi una quarta part del PIB!), sense comptar el deute que altres institucions públiques que en aplicació del joc de la circularitat que hem descrit contrauen amb el propi Tresor Públic, com ara les Comunitats Autònomes -el famós FLA- o els que subscriu la Seguretat Social -que enguany superen els 10.000 milions segons els pressupostos generals-.

El regulador europeu, el BCE, està assistint artificialment aquest malalt, comprant massivament el deute que l'Estat espanyol està col·locant als mercats per sostenir aquest ofec financer -o sigui, la seva venda de productes de deute per poder fer front al seu deute-. S'estima que el BCE està invertint uns 60.000 milions mensuals en la compra de deutes dels estats amb més problemes, però ha anunciat que aquest mecanisme quedarà aviat -a final d'any- reduït dràsticament. Sense el suport d'aquest comprador -en realitat, la injecció o, traduït en plata, la fabricació de moneda per part del BCE- per fer front als venciments, la fallida d'estats malalts com l'espanyol és un risc més que previsible.

En definitiva, si la massa de moneda circulant queda frenada, l'accés a nous crèdits pot resultar ruïnós i fer caure la piràmide, almenys per als més febles. Els creditors, aleshores, no podran recuperar les seves inversions i novament es generarà una voraç deglució dels crèdits que sí es puguin cobrar, arrossegant en aquesta espiral nous agents.

Quan els bancs amb seu a Catalunya van decidir traslladar la seva veu confiaven, bàsicament, en convèncer els seus impositors que se situaven sota un paraigua protector eficaç: el del BCE que respondria dels seus dipòsits, mentre que una Catalunya hipotèticament independent no podria per si sola.

Pel contrari, una economia globalment més sanejada i menys fictícia -o sigui, menys inflada per la bombolla financera- podria generar més seguretat als creditors. Això passa per crear una regulació rigorosa que premiï les entitats financeres serioses que assumeixin riscos raonables en la seva política creditícia, que estiguin més a prop de l'economia productiva, i que els productors trobin en els mercats de consumidors una demanda ajustada als costos de producció, la qual cosa implica uns nivells de renda equilibrats . Sigui per la via dels salaris, dels impostos o d'altres mecanismes de redistribució eficaços, aquesta renda ha de partir del retorn als consumidors d'una part equitativa de la que els productors generen (la famosa plusvàlua).

Aquestes serien les bases d'una economia menys fictícia i, per tant, més lliure dels sotracs que generen els mercats financers i les màquines de creació de diners avui dominants. Però aprofundir-hi seria ja objecte almenys d'un altre article com aquest.

1/12/17

QUÈ FER, SI NO?


La bona notícia d'ahir va ser que Podemos per fi va anunciar que presentarà recurs d'inconstitucionalitat davant l'aplicació de l'art. 155 de la Constitució. Tot i que ha esperat un mes -al·legant la complexitat tècnica del recurs-, i les expressions inevitables d'equidistància amb el bloc independentista, la jugada per a la formació de Pablo Iglesias és una carambola que a ells els pot sortir molt bé -estem en plena precampanya electoral, òbviament tenim aquí una raó oculta-, però també a l'independentisme. I de retruc a la democràcia espanyola engabiada i esclavitzada pel bloc constitucionalista que ja tan bé ha definit el president Puigdemont del tripartit del 155 (PP, C,s i PSOE).

Per què diem que els sortirà bé a Podemos? Perquè el Tribunal Constitucional podrà en tot cas matisar la seva resposta, però no podrà de cap manera desestimar el recurs. Atenent el sentit literal de la norma i acudint a un dels principis bàsics de la interpretació de les normes que fixa el Codi Civil, el conegut com esperit del legislador -constituent en aquest cas-, que va deixar fora del text aprovat precisament la competència del govern central per remoure un govern autonòmic -proposta del pare fundador del PP, Manuel Fraga, que va ser derrotada-, el TC té pràcticament les mans lligades i només podrà donar la raó als recurrents. Certament, la resolució trigarà, i recordem que la presentació del recurs no suspèn l'aplicació de la norma recorreguda, ja que la Consitució en això és asimètrica i només concedeix aquesta prerrogativa als recursos del govern central.

En tot cas, això suposarà una rebolcada important per a Rajoy, que a més s'enfronta -malgrat totes les manipulacions que fa amb els tribunals- a penes serioses sobre el seu partit per les múltiples causes per corrupció que té obertes. La prova de la preocupació del president espanyol és la seva reacció en rebre la notícia de l'anunci de Podemos. Va dir Rajoy que era un recurs absurd ja que es tracta d'un article que és perfectament democràtic i que està en altres constitucions europees -ocultant és clar que el 155 no diu res del que ha aplicat-, i, sobretot cal remarcar, va etzibar a la formació lila: “Me gustaría saber qué es lo que pretendían que hiciera”.

Justament això: va reconèixer implícitament que no tenia mitjans legals per aturar la declaració d'independència, i que per tant va fer l'únic que creia que seria efectiu, a costa de saltar-se fins i tot la mateixa Constitució. És a dir, el mateix que van fer el govern de la Generalitat i el Parlament que va votar la declaració formal. Exactament què pretenien, si no, que fessin, si van barrar tots els ponts de diàleg i totes les sortides negociades.

29/11/17

L'OCTUBRE DE FITO LURI

Mai no oblidarem aquest octubre que va començar un dia  ple de civisme, dignitat i orgull en una jornada memorable de reivindicació col·lectiva.

I si ens flaqueja la memòria, sobretot davant la manipulació pertinaç i ferotge dels poders d'un Estat que llisca de manera que ja sembla indeturable cap al feixisme, tenim els historiadors, els poetes, els artistes,els músics que ens faran recuperar-la. De ben segur.

Fito Luri, aquest heroi local com alguna vegada l'he definit, ens regala aquest exercici de recuperació delss entimenst i la dignitat, i ens recorda quina és la nostra fita (perdoneu el joc involuntari de paraules): l'alliberament col·lectiu, la pau, la construcció d'un país millor,i tot amb la seva veu càlida, les seves paraules que sempre defugen l'altisonància, la seva melodia que ens abraça com el saxo tendre del seu fidel Xavier Pié.

I és que Fito és un artista que arriba al cor directament perquè té el seu pit obert de bat a bat cap als altres. Té aquell to amable i un punt malenconiós que s’esmuny en totes les seves tonades, i fins i tot en aquelles que tenen un objectiu de reivindicació i combat com aquest “Octubre”, perquè la seva afabilitat ho tenyeix tot d’aquesta humanitat ferida, aparentment fràgil. Només aparentment, perquè Fito i les seves cançons tenen la determinació i el coratge de la dignitat, l’ànsia de llibertat i l’anhel de compartir en col·lectivitat les seves aspiracions de progrés. Amb el puny enlaire i amb llàgrimes als ulls, matant el drac.

Gaudim-ho. Celebrem-ho.


L'OBSESSIÓ DE PROHIBIR


La repressió social i política compta amb molts fronts i moltes vies, com estem veient en l'insuportable desgranar diari d'accions que persegueixen el moviment independentista català, segurament amb l'objecte de fer trontollar el suport popular a les diferents candidatures d'aquest caire que es presenten a les properes eleccions il·legítimes del 21D. A banda del front judicial i policial, hem vist com es recorre a vies menys òbvies però no precisament noves. Així, l'escanyament econòmic que ara amenaça la viabilitat de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals -gran bèstia negra de l'unionisme- i altres institucions culturals de retruc, per la via d'una curiosa reinterpretació de les normes de l'IVA per part d'Hisenda, que aplica de manera retroactiva. Tribunals de cuentas intervenint allà on els jutjats van sentenciar en contra i reclamant als capdavanters de la consulta popular del 9N una milionària indemnització, Juntes Electorals prohibint l'ús de símbols que puguin cridar a la solidaritat amb els presos polítics, denúncies de polítics i ciutadans a l'escola catalana -l'altra gran bestia negra-, etc, són altres de les formes en què l'Estat actua dia sí i dia també per assegurar el que ells diuen retorn a la legalitat.

Ben mirat, la legalitat es confon amb la prohibició de tot allò que no és permès, en un estat autoritari. L'obsessió de prohibir és, per dir-ho així, la prova del cotó d'un estat d'aquestes característiques. Aquesta obsessió va de la mà d'una ideologia que fa del ciutadà un etern adolescent o infant al qual se l'ha de vigilar, reprimir i castigar per al seu bé, per part d'un papa Estat que vetlla no ja pel manteniment d'una convivència social -ja no parlem de promoure el benestar i el progrés general-, sinó per l'adequació de les conductes i fins i tot del pensament dels individus a les normes que determinen la moral pública acceptable.

Què en deia Magnus T. Pfaff d'aquesta mania de prohibir? Tot i morir després de la revolució de maig de 1968 i de l'eclosió d'aquell joiós crit de "Prohibit prohibir", no va escriure res sobre aquell temps que li va arribar potser ja massa gran i retirat. Més aviat sembla que hi va reaccionar amb certa reticència. A "La ficció de la democràcia", escrita potser uns anys abans però apareguda tot just acabats aquells vents revoltosos, no esquivava tanmateix la qüestió de la prohibició. En un capítol íntegrament dedicat a Hobbes, el criticava amb virulència. Segons el mestre de Turíngia, Hobbes va crear en la seva elaboració del consentiment en la delegació del poder de cada ciutadà en mans d'un governant només una burda excusa per a la imposició de l'absolutisme. Per a ell, el poder sobre la pròpia vida és indelegable. La demostració és precisament la implantació de normes prohibitives que mostren clarament que els ciutadans no han delegat pacíficament el seu poder i han de ser castigats per fer-ho, a menys que es vulgui apel·lar, com el pensador anglès, a un mític passat. Aquesta crítica, per cert, ens recorda un dels arguments claus del bloc constitucionalista, segons el qual Catalunya hauria consentit a desprendre's del seu autogovern en ratificar la Constitució de 1978, és a dir, dues generacions abans que la que ara arriba a la majoria d'edat.

Pfaff no era en canvi un llibertari pròpiament, quant en el mateix llibre ataca la postura de Rousseau i l'altre mite de la Il·lustració, el del bon salvatge. Per al pensador alemany, l'home ha de ser reprimit, i si escau castigat, abans de l'edat adulta tant com convingui per assegurar que sap fer un ús noble de la seva llibertat. Bàsicament, que no l'usa en detriment de la dels altres. Arribava a anar més enllà: segons el seu parer, els que han estat educats sota la noció que la seva llibertat no coneix altres límits que els autoimposats, seran els grans tirans de demà, ja que no reconeixeran cap límit a la seva capacitat d'imposar el seu criteri sobre els altres.

Pfaff era, sí, de tendències anarquistes quan s'enfrontava al predomini dels aparells burocràtics i militars dels estats. Per a ell, els principis de jerarquia que presideixen aquest entramat eren la mort de la democràcia i la base de la ficció de la democràcia burgesa, quant responia en realitat a una delegació plenipotenciària de  la llibertat individual en mans d'una cadena de comandaments que impedia l'elaboració d'un veritable consentiment en l'execució de les polítiques públiques, i particularment de la força repressiva. La delegació és la perversió de la representació, assegurava, enfrontant el model de la democràcia grega de ciutadans lliures amb el de la denominada democràcia parlamentària. En especial, va disparar contra les dites monarquies parlamentàries, com l'espanyola, de les quals deia que els alemanys havien aconseguit alliberar-se gràcies a una derrota humiliant -la Gran Guerra-, i que són el model emblemàtic i més evident de la pervivència del fals mite hobbesià del consentiment col·lectiu en l'atribució del poder.

Pfaff proporcionava, tanmateix, tesis intermitges i considerava que alguns règims havien assolit més graus de democràcia que altres, i en general examinava aquesta gradació en funció de la capacitat del règim d'elaborar transaccions, pactes i consultes populars. Distingia així entre règims absolutistes o de línia jeràrquica, i liberal o de línia pactista. En una succinta classificació, situava Espanya entre els primers, òbviament, però també algunes -fictícies- democràcies.

Potser en una anàlisi històrica, podríem arribar a la conclusió que la línia absolutista i jeràrquica és consubstancial a l'estat espanyol des del seu precendent en el regne castellà que topa i acaba sotmetent per les armes els regnes de la Corona d'Aragó, d'una línia marcadament pactista.  Cal apuntar aquí que el pactisme català no es remet,com alguns erròniament interpreten, a un acord entre monarques, sinó al del monarca amb els estaments i ciutadans que governa, un pacte que no és indefinit ni gratuït. El xoc de trens famós entre Catalunya i Espanya és, així, en els seus fonaments un xoc de cultures polítiques  que tenen a veure amb els respectives bases socials i amb la forma en què els ciutadans són capaços d'organitzar-se.

Per dir-ho amb Pfaff: un poble que ha estat educat en el consentiment de la delegació de la seva llibertat acceptarà gustosament totes les prohibicions de què serà objecte, ja que es reconeixerà només en i dins els límits que aquestes prohibicions li imposen.