13/11/17

SOBRE EL MITE DE LA INDEPENDÈNCIA JUDICIAL

Fa dies que li dono voltes a elaborar una petita anàlisi en termes jurídics de les últimes accions del poder judicial en contra del moviment independentista. Al final, crec que és millor deixar-ho estar, perquè altres ho han fet i ho faran millor que jo, i perquè en definitiva la conclusió a què es pot arribar des d'aquest pla és bastat elemental: l'Estat espanyol està actuant jurídicament seguint la seva sola i santa voluntat, no importa quina norma o principi de Dret vulneri.

Si en els temps de glòria de l'elaboració de la teoria de l'Estat de Dret, l'exponent ufanós de la societat burgesa, quan domina l'anomenada doctrina iuspositivista, es diu que una sola paraula del legislador pot llençar a les escombraries tones de literatura i doctrina jurídica, assistim ara a la constatació que una paraula de l'executiu també pot llençar a les escombraries pàgines i pàgines elaborades pel legislador.

Crec, doncs, més interessant reflexionar sobre la separació de poders, aquesta tesi bàsica de l'Estat de Dret  atribuïble a Montesquieu. I concretament sobre la independència judicial, que seria un corol·lari d'aquell principi quant garantiria no solament que els jutges actuarien sense estar mediatitzats per l'executiu sinó que també serien un contrapès per controlar l'executiu com el legislador contra possibles abusos del seu poder. Més discutit és si també ha de poder controlar el poder legislatiu, tesi que les constitucions modernes han resolt creant òrgans especialitzats que supervisen l'adequació de les lleis a una norma suprema i als principis de dret considerats bàsics en l'ordre internacional. Aquest control, que d'una manera feble també exercirien òrgans supraestatals, va estar la resposta a l'arbitrarietat imposada pels estats absolutistes sorgits de la fallida de l'Estat de Dret burgès ara fa un segle.

Tanmateix, la realitat d'aquests dies ens mostra que tant òrgans especials com aquests tribunals constitucionals com els òrgans de jurisdicció ordinària funcionen de manera poc o gens independent del poder executiu. La doctrina benpensant dirà que és per manca de veritable independència. Les enquestes mostren que Espanya, segons la percepció dels seus propis ciutadans, se situa molt lluny dels millors estàndards en aquest tema.

Ara bé, el que a mi em sembla és que la independència judicial pot ser o no positiva en funció d'uns altres factor molt importants. I per centrar-me només en un, en un de bàsic: que el govern d'aquest poder estigui organitzat d'una forma democràtica, representativa de la pluralitat social. No es tracta que visquin al marge de la política: quan es diu que els òrgans de govern del poder judicial no han de ser polítics, es vol encobrir una manera d'entendre la política.

Jo, que vaig tenir la sort o dissort de desfilar en qualitat d'opositor per aquests mateixos edificis que aquests dies s'estan fent coneguts per als catalans perquè alberguen les més altes instàncies del poder judicial , puc donar fe que la forma en què s'efectua la reposició dels components dels cossos judicials i fiscals tenen més de cooptació que de veritable oposició lliure, i el resultat és molt evident quan arribem precisament als tribunals superiors. És més que corporativisme, és la perpetuació d'una casta que domina extenses àrees del poder judicial. Poca pluralitat, i poc sentit democràtic, vaja.

El que hauríem de demanar, potser, és també independència del poder executiu sobre el judicial, independència de l'executiu controlat pel legislatiu per poder actuar al marge dels poder de l'Estat que escapen al control directe de la ciutadania: els jutges i fiscals, sí però també un ampli sector d'alts funcionaris que en realitat controlen la maquinària de l'Estat. Com que aquests sectors estan connectats -via les famoses portes giratòries i altres fórmules menys formalitzades- amb els poders econòmics claus en l'economia del país,  tenen garantit que les coses es fan en ordre. És a dir, segons la seva visió del que és correcte i de com ha de funcionar el món.

Per això un moviment ciutadà que li disputi l'hegemonia espanta aquest conglomerat del poder. El va espantar el 15M i l'espanta la revolta catalana. Perquè algunes independències, quan la gent se les creu, poden resultar perilloses. No pas la independència judicial, quan resulta una pura fórmula retòrica, un mite buit.


12/11/17

LA INSENSIBILITAT CAP AL DOLOR ALIÈ

Un aspecte de la manifestació del dia 11 de novembre a Barcelona
per exigir la llibertat dels presos polítics catalans
La manca d'empatia, és a dir,la manca de la capacitat de posar-se en el lloc de l'altre, en les sabates de l'altre com diuen els anglosaxons, és una manifestació de les societat descosides, invertebrades, desprovistes d'un sa i poderós teixit social que enforteixi els llaços d'una col·lectivitat i la transformi en una veritable comunitat.

És el model que persegueixen alguns estats, i de fet el que domina en una Unió Europea que només valora la política monetària, que colla les economies més dèbils per tal d'assegurar el pagament de deutes públics i privats en detriment de les polítiques socials, que ha girat l'esquena a les onades d'immigrants i refugiats que les seves polítiques imperialistes-militars provoquen. És sens dubte la política a la que se sumen amb entusiasme els governs del Partit Popular i que han sostingut, de manera més matisada, els del PSOE.

El problema és que aquestes polítiques estan sostingudes per un suport popular important, quan no deriva aquest a conductes populistes de caire xenòfob, en què la solució contra les receptes neoliberals que empobreixen les poblacions es vol encomanar a unes doctrines ultranacionalistes que en realitat no alteren l'statu quo de les relacions de poder.

Una manifestació d'aquest panorama depriment  es troba en la manca d'aquesta empatia enfront de les víctimes de les repressions que exerceixen els estats per assegurar-se aquesta bassa d'oli de les poblacions desarticulades per la doctrina de l'egoisme i la manca d'alternatives de cohesió social.

També s'ha de dir que el panorama està lluny de ser homogeni, i en bona part ve influït per les tradicions de cada país. Societats amb més riquesa associativa, com la catalana, tenen més defenses contra els virus de l'individualisme i la xenofòbia que altres com la castellana, tradicionalment poc donada a l'articulació de la comunitat en associacions lliures de ciutadans.

Resulta insofrible aquests dies sentir i llegir reaccions burletes i menyspreadores des d'Espanya -i això inclou una part de Catalunya, és clar- davant la situació de presó o exili dels líders socials i polítics catalans que han patit l'envestida de les accions judicials contra la declaració de la República.

Però potser el més trist és que aquestes actituds són en bona part compartides per sectors de la població dels quals cabria esperar, per cultura i tradicions, una visió més solidària. Ens trobem aquí un nucli de persones que apel·len a un passat de lluitadors contra aparells repressius més crus que ells haurien combatut, i que segons la seva manera de veure ja no es donen en una democràcia com l'espanyola, a la qual fins i tot s'obliden de passar per un mínim test sobre el real respecte dels drets i les llibertats més bàsics. Trobem en aquest sector de la societat des de veritables antics militants en l'antifranquisme, però que van acabar acceptant les renúncies i pactes de la Transició, a d'altres que s'hi van afegir més tard i que apel·len a un mític passat clandestí més aviat construït de fabulacions. Trobem els falsos progres que es mouen en una tebior equidistant, i els ciutadans del món que fan valer la seva independència intel·lectual per no comprometre's en cap acció real de canvi social, trobem els que s'emparen en un fatalisme estèril, i trobem els demagogs que fan el joc al poder.

El cas més trist dels que es neguen a veure en el moviment independentista una gran oportunitat d'articular una veritable revolta popular i construir una República més justa, democràtica i lliure, és el dels has been que van dedicar bona part de les seves vides a la lluita contra el franquisme i que ara es miren per sobre del'espatlla la revolta independentista. Això que us fan ara no és res, nosaltres sí rebíem de debò, semblen dir-nos.

Però, no pensen aquestes bones persones que el que fa de les lluites socials una esperança de progrés és la seva continuïtat, la seva pervivència en el temps i les generacions? De què ens val haver lluitat i fins i tot conquerit avenços si en el present, en l'ara que és on vivim i actuem, renunciem a defensar-los i perfeccionar-los?

Serveix per igualar-nos amb els cínics i els opressors. Encara que creguem tenir la consciència ben tranquil·la o, fins i tot, ens sentim superiors als que es deixen enganyar per cants de sirena del que considerem una falsa revolució.

11/11/17

EL VERÍ DEL NACIONALISME

El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, va dir fa breus dies que els nacionalismes són el verí que impedeix que Europa treballi de manera conjunta per influir en l'esfera mundial. Ho va dir davant una selecta audiència, la que ocupava el paranimf de la Universitat de Salamanca, i durant l'acte en què l'investien doctor honoris causa en aquesta  prestigiosa universitat. 

Els mèrits intel·lectuals d'aquest senyor deuen ser indiscutibles, si va rebre aquesta mena de reconeixement, i pocs dies després de rebre també el premi Princesa d'Astúries. És clar que potser hi hagin influït altres elements per rebre tant d'homenatge en el Regne d'Espanya. Per exemple el suport incondicional que ha donat al govern Rajoy en la seva política repressiva del moviment independentista català, sobretot després que abans de l'1 d'octubre hagués defensat sempre una actitud neutral i fins se li haguessin escapat algunes vacil·lacions.

Que Juncker, ciutadà d'un microestat com Luxemburg, expresident d'un govern esquitxat per un escàndol que va destapar la trama corrupta que ha fet d'aquell país un paradís fiscal desmesurat al cor de la mateixa Unió Europea, podria sonar a cinisme pur. Però el cert és que si analitzem, no les paraules, sinó el molt revelador llenguatge gestual del personatge, veurem que no es tracta més que de complir amb un paper que els qui el sostenen al lloc on és li exigeixen. Només cal veure la foto que acompanya aquest text per comprovar que el bon home no es troba del tot còmode, però que evidentment segueix el guió. Servidor fidels dels obscurs poders que manegen la institució que ell representa, però que ni tan sols li paguen: li paga la ciutadania europea. 

Com Rajoy, que l'acompanya monstruosament feliç a la foto com l'ha acompanyat fervorosament en aquests actes d'homenatge. El president d'Espanya serveix Juncker i per tant serveix als que manegen Juncker, però el paguem la ciutadania espanyola -a part dels sobresous que sembla ser li fa arribar el seu partit sense clara procedència-.

Malgrat tot això, analitzem la frase deixada anar per l'ínclit mandatari com si tingués cap rellevància intel·lectual. És veritablement el nacionalisme un obstacle a la integració europea?

El verí no deixa de ser una substància de les que penetren o es filtren per diversos mitjans en els cossos dels éssers vius. De fet, totes les substàncies ingerides tenen efectes en aquests cossos, i consegüentment els són tòxics. La toxicitat, però, pot anar de graus propers a zero fins a graus que amb molt mínima quantitat poden provocar la mort de l'organisme on s'infiltren. Aquestes últimes són les que anomenem verí, però tota substància pot ser verí, aliment o remei en funció de la dosi administrada i les condicions del cos on s'administra, com bé saben els historiadors de les substàncies que vulgarment coneixem com a drogues.

El nacionalisme, en aquest sentit, és un verí, com va dir el gran pensador Juncker. Administrat en cossos col·lectius sotmesos a determinades situacions històriques de manca de llibertat, pot tenir un efecte alliberador, autoafirmador i integrador, mentre que en altres cossos socials pot provocar un efecte expansiu, negatiu i disgregador, que s'extralimita en la dominació de l'altre i en la imposició d'una sola percepció del món: és l'imperialisme. 

Juncker oblida intencionadament que el nacionalisme sempre s'atribueix a les col·lectivitats que els poders constituïts com a estats no reconeixen com a tals estats. I emmascara que són precisament els estats els que han construït una Unió Europea que és ben lluny de treballar de manera conjunta per influir en l'esfera mundial, sinó que no és més que una cadena transmissora de la influència dels que manegen l'ordre mundial.

9/11/17

EL PRINCIPI DE REACCIÓ

Crec que qualsevol espectador objectiu de l'anomenat procés -potser caldrà esperar un hipotètic estudiós futur per trobar-lo, certament-, estarà d'acord que el moviment independentista ha estat el que ha dut la iniciativa en tot moment cara a les forces que intenten contrarestar-les i en conseqüència assegurar la unitat de l'Estat espanyol.

És ben lògic que així sigui en principi, ja que si algú està obligat a ser propositiu és el que ha d'intentar somoure l'estat de les coses -l'statu quo-. Ara bé, es podria esperar -seria fins i tot lògic esperar- que l'adversari triés també fórmules propositives, positives, per intentar convèncer un moviment tan ampli com aquell del que parlem, un moviment de base tan popular i sostingut en el temps. Tanmateix, no hem trobat de l'estat espanyol i dels seus defensors més que fórmules reactives, basades en la repressió pura i dura, l'amenaça i la imposició de la por.

Instal·lat en la pura reacció, el moviment unionista s'ha limitat, com a norma general, a etzibar tota mena de desqualificacions a l'independentista, molt sovint usant l'efecte mirall o de transposició que es diu inspirar pel jerarca de la propaganda nazi Goebbels: l'atribució de les pròpies condicions, accions i les pròpies mancances al contrari. Feixistes i totalitaris són alguns dels adjectius més emprats en aquest tipus d'atac. O fins i tot el de violents, tergiversant els fets fins a l'infinit, com és el cas emblemàtic de les acusacions dels fiscals i les resolucions de l'Audiència Nacional contra els líders civils i polítics de Catalunya. Darrerament, tanmateix, veiem que disputa a l'independentisme els espais guanyats reproduint sense gaire dissimulació les seves tàctiques i mètodes, però encara som lluny de veure'l disposat a un debat obert i lliure d'idees.

Reacció, doncs, en aquest sentit. Però també reacció entesa políticament com aquell corrent que mira més al passat que al futur. No ja a conservar l'statu quo, sinó, apel·lant a un mític passat millor, reprendre fórmules caduques que pretenen fer retrocedir les conquestes i avenços de la societat.

Em sembla evident que la Humanitat no evoluciona en un progrés lineal i continu. Que té moments d'estancament i moments de regressió. Tanmateix , una visió a molt llarg termini ens confirma que sí que el progrés existeix i es consolida. Però avancem en cercles, en moviments que s'assemblen més a aquell que puja la muntanya rodejant-la i buscant senderes més planeres que no a l'escalador que tira pel dret. Si preferiu la imatge, ens elevem en una espiral on els salts de nivell de vegades són inapreciables.

Els reaccionaris, refugiats en un concepte molt primari d'identitat nacional que, en la seva versió imperialista, és agressiva i intolerant, ens volen  barrar el pas. Però el bon grimpador sap que ha de tenir paciència i buscar el vent favorable i saber que el temps, a la fi, és el seu aliat si sap ser constant i es manté serè.


4/11/17

REPÚBLICA VS FEIXISME SOCIOLÒGIC

Els poder de l'Estat espanyol s'han desplegat sense cap tipus d'embuts envers la repressió del moviment independentista català. Hauríem de dir millor, en contra d'una República catalana que, tot i que sense pes material, ha estat proclamada i té una representació en l'opinió internacional. Malauradament, sobretot com a protagonista passiva d'aquesta mateixa repressió, i que pren cos en un president Puigdemont al qual ja assetja una ordre de detenció internacional que Bèlgica podrà dilatar, però no frenar.

La República interior, però, també aguanta i resisteix. Es podria dir que la República és un marc mental que fa que molt bona part de la seva població hagi subscrit una desafecció d'Espanya -i també per extensió de l'Europa que no li respon-. No es tracta ja que hagi desconnectat mentalment, com es deia setmanes enrera, es tracta que la seva actitud és de radical oposició  a seguir-s'hi sentint part. Com diu el famós adagi, vigila els teus pensaments que es transformaran en paraules, vigila les teves paraules que es transformaran en actes. El marc mental fa temps que ha arribat al marc de les paraules, al marc de la conversa ininterrompuda i exhaustiva que en tot el país ha copat les relacions i ha fet de la política un tema -el tema!- omnipresent. Falta, segurament, el darrer pas, el d'arribar als actes. N'hi ha hagut, és obvi: l'heroica defensa dels col·legis el dia 1d'octubre, l'aturada del dia 3 següent, i tots els que s'estan produint cada dia. Van emergint, en un procés d'auotorganització que ja ha superat fa anys la capacitat de mobilitzacions puntuals, massives i festives. Tot sembla indicar, tanmateix, que amb això no n'hi ha prou per consolidar la República. Cal un pas més.

Crec que aquest pas, o conjunt de passos, s'aniran fent, per bé que el govern avui empresonat o en part exiliat hi renunciés, pels motius que fossin. Oficialment per no produir una reacció brutal de l'Estat de la qual tenia indicis.  Aquests indicis són molt sòlids, i el seu empresonament, o el dels Jordis, n'és més que indici prova. Si quedava un bri d'esperança que la independència judicial funcionés, ahir, amb la ratificació per part de la Sala Penal de l'Audiència Nacional de la presó provisional dels Jordis, s'ha esvanit.

Però certament aquesta prova, aquesta mostra d'un Estat que sense vergonyes juga la carta de la repressió, troba un entorn propici en l'aquiescència i el suport incondicional d'una gran part de l'opinió pública espanyola i de la seva població. I d'una part de l'opinió catalana i la seva població. Fins i tot dels que potser estan lluny de simpatitzar amb el govern de Rajoy.

El franquisme sociològic, del qual ja molts pensadors ens havien advertit, té presoner un Estat espanyol que va fer una transició el 78 modèlica. Modèlica per als que estimen poblacions insolidàries, despolititzades, obedients i incapaces de respondre els poders autoritaris. Una població per a la qual la democràcia no és una qüestió interioritzada, sinó només una ocasió per desprendre's de les seves responsabilitats, les que governen les seves pròpies vides, en favor d'uns polítics que hauran de decidir , i als quals, això sí, després podran adjudicar totes les culpes de les seves desgràcies i mancances personals.

Quan la política pren els carrers, el poder s'espanta: la gent pot sentir-se lliure treballant-la, auotoorganitzant-se, assumint de les seves responsabilitats en la construcció d'una societat més justa. Quan la política es refugia en les cambres i els despatxos, el poder la manipula i la presenta com una trista màscara, la de l'actor que recita un paper que exclou la gent del pati de butaques d'altra força que la de xiular, aplaudir o simplement abandonar-lo, avorrida i fastiguejada.