13/2/19

ELS MINISTERIS I ELS SEUS SERVIDORS


Llegint aquests dies la nova gran novel.la d’Arundhati Roy, “El ministeri de la felicitat suprema”, descobreixo amb vergonya i sorpresa un de tants conflictes contemporanis ocults, el del Caixmir. Sorpresa per desconèixer fins avui la profunditat del conflicte, i vergonya per no haver-m'hi interessat mai abans.

Aquest conflicte, enquistat de fa dècades (de fet, s'arrela en els mateixos inicis de la independència de l'Índia), que enfronta l'Estat indi amb el Pakistan pel control dels territoris del Caixmir, Jammu i Ladakh,  va viure uns anys d'especial virulència a la dècada dels 90 del passat segle, amb l'aparició de la insurreció armada dels caixmiris secessionistes.

Aquest és el teló de fons d'una novel·la en què Roy ens descriu, des de múltiples veus i punts de vista, les tensions, revoltes i brutals repressions en què es mouen distints personatges de diverses ètnies, classe i procedència, lligats per vincles de molt divers tipus. El conjunt ens proporciona un tapís de múltiples visions del conflicte entre poblacions musulmanes i hindús a l'Índia -no solament a la regió del Caixmir, sinó també a la mateixa Delhi, que és d'on parteix la novel·la-. Algunes de les veus narradores són fervoroses partidàries de l'unionisme indi -com la molt aconseguida d'un membre dels serveis secrets indis-, mentre d'altres són més conciliadores, i ens aproximen als punts de vista dels secessionistes. De fet, és innegable la simpatia de Roy cap al moviment indpendentista caixmiri , una cristiana de l'estat de Kerala -a l'altre extrem del subcontinent indi-. El seu suport explícit en una declaració a la premsa el 2008 a aquest moviment li va suposar un procés judicial, acusada de sedició arran d'una nova declaració pública dos anys més tard.

Roy, activista de múltiples causes, mai no ha renunciat a manifestar-se en la defensa de totes elles en la seva dimensió pública i com a novel·lista i guionista. El seu valor i la seva transcendència van de la mà de la popularitat aconseguida amb la seva excel·lent primera novel·la, la multipremiada "El déu de les petites coses" (1996).

No puc evitar les comparacions i les anàlisi paral.leles amb la nostra actualitat més propera. Salvant les múltiples diferències i l'abisme d'intensitat entre la salvatge repressió exercida per l'Estat indi contra un moviment no pacífic amb la que actualment pateix l'independentisme pacifista català, un fet està clar que ens uneix: la supèrbia dels estats, per molt que es disfressin de democràtics, per esclafar sense contemplacions les minories dissidents. 

Tanmateix, al valor quasi documental de la novel·la cal afegir la punyent i elaborada construcció literària, que té en el llenguatge, en el domini visual -en el qual es nota la seva experiència de cineasta- i en la capacitat introspectiva que només tenen els autors més dotats d'empatia, els seus punts més forts.

Aquí us deixo una bona mostra en una de les pàgines dle llibre, que correspon a la veu del personatge dels serveis secrets.




14/1/19

ES BUSQUEN NO NACIONALISTES

Ara.cat
Sentir, o millor dit llegir, que el meu exprofessor Francesc de Carreras digui que Podemos és un perill per a la democràcia més gran que Vox m'ha deixat desconcertat (diari Ara d'ahir). El recordo a l'època en què em va impartir un curs magnífic sobre història del pensament polític, amb els seus aires de progre, afí al PSUC, i em resulta difícil -impossible- lligar-lo amb una manifestació d'aquesta mena. S'ha de reconèixer que és una frase que dóna un titular ben galdós i els periodistes de l'ARA no van dubtar a ressaltar-la com a tal. Potser es pot explicar per un escalfament temporal després que bona part de l'entrevista se li pregunti sobre Vox i la seva relació amb Ciudatans amb el pacte de govern a Andalusia. O potser la cosa és més profunda i l'ínclit catedràtic té comptes pendents de la seva antiga militància, o afinitat ideològica, perquè no en sé gaire de la seva deriva ideològica i militàncies.

Sé que és un dels fundadors de C's, un dels pocs veritables intel·lectuals que van formar un grup en què gent com Arcadi Espada, Félix de Azúa o Albert Boadella aspirava dubtosament a aquest apel·latiu.  I veig que continua sense renegar de la seva relació amb aquest partit, malgrat anomenar-se independent. En l'entrevista, certament, no eludeix com fan els líders actuals del partit definir Vox com ultradretà i nacionalista espanyol, però nega això de C's.

De veres, senyor de Carreras? C's, no nacionalista espanyol? Basta acudir als abundants titulars que subministren diàriament Rivera, Arrimadas o qualsevol dels altres portaveus -C's és una màquina de producció de titulars i petits eslògans electoralistes- per sentir el pes del nacionalisme espanyol amb una rotunditat de militant, gairebé militar.

elDiario.es

Basta recordar potser un dels més celebrats -i en conseqüència satiritzats- discursos de Rivera, del maig de l'any passat, quan va presentar el seu nou artefacte electoral anomenat España (sí, així mateix) Ciudadana: Recorriendo España yo no veo trabajadores o empresarios; veo españoles; no veo a jóvenes o mayores, veo españoles ¡Ya está aquí la ! ¡Únete!

O un altre discurs més recent (veure magnífic article d'elDiario.es): Este país tiene que perder los complejos (...) No quiero pedir perdón por llevar la bandera de mi país o por hablar español (...)
A este país le sobran tópicos y complejos. Nos falta recuperar el respeto por nosotros mismos.
Ells -de Carreras potser també- diran que són constitucionalistes, no nacionalistes. Igual que sempre parlen de separatistes, mai independentistes. És una norma de tot partit populista retorçar cuidadosament el llenguatge des d'un laboratori que treballa incansablement en la fabricació de discursos simplistes, manipuladors i tendenciosos que repeteixen després els seus pregoners amb disciplinada porfídia.

¿Però és potser tota aquesta fanfàrria simplement una tàctica electoralista, i tindrà raó de Carreras quan diu que el partit no és nacionalista, que és partidari de l'estat de les autonomies? Bé, potser que acudim a veure el que diuen els seus programes d'acció política. Una recerca de programa electoral de C's a Google ens porta a una pàgina que ells defineixen com Nuestro proyecto, on,d'entrada, ja ens avisen que trobarem 350 soluciones para cambiar España a mejor -sortosament-. Molta lletra Apoyaremos que las políticas exterior y de cooperación internacional tendrán una planificación estratégica y transparente teniendo en cuenta los intereses y valores españoles, pero también los europeos y los globales a través de un nuevo Plan de Estrategia exterior. Serán de especial prioridad las acciones con países vinculados históricamente con España y aquellos otros de especial interés geoestratégico (les negretes són meves). Valors espanyols? És aquesta una visió no nacionalista del món?

Anem a mirar què diuen de la Unión e igualdad de todos los españoles: Impulsaremos la consolidación del estado autonómico, completando y cerrando su desarrollo mediante la reforma constitucional. Se enumerarán, para fijar el mapa autonómico de manera definitiva, las 17 Comunidades Autónomas y las dos ciudades autónomas. Se suprimirá la disposición transitoria cuarta que contempla la posibilidad de incorporación de Navarra al País Vasco. // Propondremos que la reforma constitucional incorpore un listado de competencias exclusivas del Estado y de competencias compartidas, para clarificarlas y así permitir el desarrollo autonómico, asegurando servicios públicos y condiciones de vida equivalentes en todo el territorio nacional. Se establecerá la prevalencia de la legislación del Estado y se suprimirá la posibilidad de ceder o delegar a las Comunidades Autónomas las competencias que la Constitución otorga al Estado.

Aquí, les negretes són del text original. Com es veu, no es remarca en negreta una expressió tan poc nacionalista com la prevalença de la legislació de l'Estat  o la supressió de la possibilitat de cedir les competències que la Constitució atorga a l'Estat -possibilitat que regula la Constitució (art. 150.2), apunto, ja que se'ls oblida dir-ho-.

En fi, estranys no nacionalistes aquests que només veuen españoles. I que a l'hora de pensar en futures legislacions, s'enfunden en valors no constitucionals, no de drets universals, sinó españoles. Muy y mucho españoles.



19/12/18

CESSARISME


No es tracta d'una errada, al títol d'aquest modest post. Cessarisme és un neologisme inventat . Ara que una votació ha decidit que el neologisme de l'any és la molt horrible paraula sororitat, jo en proposo un altre. Cessarisme, és a dir, variant de cesarisme -paraula tampoc, ai las, reconeguda al diccionari- que consisteix a governar imposant a tort i a dret el cessament dels càrrecs subordinats.

Se m'acut aquest neomot -neologisme també- en sentir el maquiavèl·lic príncep de la diplomàcia espanyola, l'ínclit Josep Borrell, assegurant que farà cessar tots els cònsols que donin suport al procés. De fet, ja s'hi ha posat, com ho havia fet el seu predecessor del PP, i ha destituït el representant a Grècia per una foto on se'l veia participant a una Diada. Es veu que participar en aquesta celebració ja és, per si sol, donar suport al procés.

Cessar, cessar, és una mania de tot dèspota, i com tot dèspota, temorós, insegur, acomplexat davant el subordinat del que tothora imagina que està implicat en una conxorxa per desposseir-lo del seu omnímode poder. Tanta és la mania que, naturalment, no s'até a les moderacions ni límits de les normes que ell mateix s'ha donat.


Pablo Casado, aquest senyor que, si portés les calces i les gorgeres renaixentistes, seria sens dubte titllat de caballerete, de formes suaus i verb incendiari, demanava recentment tornar a aplicar el 155 -com ahir mateix el secundava Albert Rivera en la competició interna entre els dos protolíders per esdevenir els més durs contra Catalunya-, i cessar ja el president Torra. Els motius? Negligibles, sobrers... Cessar i punt. Sense pensar que la Constitució no permet, ni en el 155 ni en cap article, cessar un president triat per la fracció del poble sobirà, espanyol por supuesto, que forma una comunitat autònoma. Per molt que ho hagin fet i inventat amb l'aplicació per part del Senat l'any passat, el 155 no permet de cap manera suspendre una autonomia i destituir el seu govern. Que ho hagi fet l'Estat, que ho continuïn demanant els seus palanganers actuals, és la prova irrefutable que s'ha trencat el pacte constitucional amb Catalunya.

Poc els importa. Com bé deia el gran Vicenç Villatoro fa uns dies a la seva columna al diari ARA, només els interessa de la Constitució amb la que s'omplen tant la boca dos articles, o un i mig: l'art. 1, que estableix la forma de l'Estat espanyol com a monarquia parlamentària i atribueix la sobirania nacional al poble espanyol, i l'art 2, que estableix que la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i aquí ja no llegeixen més i s'obliden de l'altra meitat de l'article, que  reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren.

16/12/18

ELOGI AL SILENCI, DE MARTA BALLVÉ

Marta Ballvé és una artista plàstica barcelonina de múltiple i incansable activitat a la xarxa, que es manifesta a Facebook, a Twitter ( @BallvMarta ‏ ), o a Instagram -per no citar-ne més que uns quants dels seus llocs habituals -. Ja des de fa uns mesos està duent a terme una tasca diària en què penja una obra al voltant d'algun text al voltant del silenci, i que compon tot un enorme projecte que ha denominat "Elogi al silenci".

Encara que una part del projecte va ser ja exposat físicament a la seva ciutat, a la Nau de l'Editorial Comanegra, el passat 28 de setembre, el projecte continua inesgotable i constant omplint la xarxa de bellesa i aquesta singular exploració del que no es pot dir, d'allò que queda empresonat al silenci.

No vaig poder assistir a la inauguració del'exposició, però en tinc complerta notícia gràcies a la difusió donada entre nosaltres per dues ambaixadores reusenques a la capital, les amigues Lena Paüls i Mònica de Dalmau. Vegeu una ressenya completa de la Lena al seu blog, on recull molt amablement el poema amb què vaig contribuir-hi, i la meravellosa il·lustració que en va fer la Marta, i que vaig reproduir aquí mateix amb ocasió de parlar de plagis involuntaris.

Ara la Marta s'ha inspirat en el referent que vaig trobar d'aquells versos meus (referent desconegut en el moment de crear-los), les frases de Virginia Woolf al seu "Orlando". El resultat és així d'il·luminador:



Proyecto Elogio al silencio 

"Las grandes alas del silencio latían en todo el ámbito de la casa vacía"
Virginia Wolf . Orlando (traducció de Jorge Luis Borges)



El silenci deu ser al so, al brogit, el que el buit a l'espai. Éssers il·lusòriament aferrats a la matèria que ens revelen els nostres sentits, sentim un rebuig, un horror, al silenci i al buit. Però és quan aconseguim fer-nos-en conscients de la seva presència real (paradoxalment, la presència del que no és present, del que no es manifesta i se'ns fa esmunyedís a l'hora de reflectir-ho i anomenar-lo) quan ens alliberem de l'esclavatge, de l'encotillament, dels sentits, que ens fan reduir el nostre món a la rutina. Només l'art és capaç de traçar aquesta aproximació allò que és intangible, a allò que és inefable. Només l'art pot domesticar el buit, només la poesia pot cercar el significat més enllà del mot, només la música pot explorar el que diu el que és inaudible.

Marta Ballvé ho assoleix amb una persistència i una sensibilitat que delecten i sorprenen. Ens traça senyals en el dia a dia, com si ens marqués un camí d'exploració que, a la inversa dels contes infantils, ens guiés cap a un camí no fressat, on perdre'n-hi ens permetria trobar-nos a nosaltres mateixos. O així ho sospitem.

Us deixo amb les dues il·lustracions que n'ha fet la Marta Ballvé de poemes meus. Amb profund agraïment. 



Besllums.2: En l'etern ara

Callàvem enmig de la multitud sonora,
ens cruixia a l’ànima el seu sord anhel,
però ens bevíem a glopades el temps
i tota llum era esca per a nova aurora.
Érem al riu però ens sabíem ja mar,
el vent batia la vela de la fràgil barca,
la pluja fuetejava l’espelma vacil•lant
que era tot far en la immensa boira.
Ens amarava els ulls la vibrant fosca.
Ens creixia al pit l’ala tensa del silenci.






Les hores espesses
A Pascual i Emília, in memoriam

Les rajoles vermelles eren càlides
com la catifa que tenies als peus,
a l’estenedor del terrat la roba blanca
cruixia amb reflexos de sol de tarda.
Havíem espolsat les gruixudes mantes
i els núvols havien voleiat mansament.
Ell flamejava portes i finestrons
i aquella sentor de pintura cremada
era com de diumenge, de sucre de flam,
la tèbia olor de lli vell de la planxa
amb el  lliscar del ferro a la post.

Miràvem els llistons de les persianes
i, a través d’ells, es filtrava el dia
amb el ressò queixívol de les campanes,
la pluja de la regadora a la vorera
abans del rauc abnegat de l’escombra,
els bocois del vi i les bótes de vinagre
lliscant sobre rampes de fusta corcada
i la primera pols de la flor dels plàtans
amb l’esgarip de les orenetes noves.

Plegàvem els llençols un rere l’altre
amb l’espetec breu de la fibra tensada.
Seies en acabat al rectangle de llum
del líquid sol esmorteït del capvespre,
sargint mitjons amb la ràdio posada.
El temps s’aquietava, fulla incerta,
giragonsa de fil pendent dels teus dits.
El balcó era obert de bat a bat
a la immensa taca de vi de la nit.
I tu feinejaves a la cuina de gas,
quan ell venia ja  pels carrers deserts,
penyora de la fi del dia de sofre i sutge
que llevava el seu negre fum de mortalla.
La tan minsa mort de les hores espesses
que quedaren en el seu modest silenci
arrambades, deixalla vora el camí.



2 de juny de 2009

3/12/18

EL CAS LOLA FALANA

Related image
Les associacions mentals que fem al llarg d'un dia qualsevol poden passar-nos desapercebudes i, al final d'aquest dia, ens poden deixar aparentment indiferents. Tot i que sospito que moltes d'elles acaben viatjant i allotjant-se en aquesta vasta i enterbolida zona que anomenem inconscient.

Ben analitzades, però, potser revelen inquietants coincidències, correspondències o qui sap si manifestacions d'allò que Carl Jung denominava sincronicitat. És a dir, successos que trobem íntimament relacionats encara que no en puguem descriure cap relació causal entre ells. Revelen, en el fons, experiències compartides en aquell encara més vast i fosc inconscient col·lectiu que va explorar el psicòleg suís.

Sigui com sigui, la coincidència que avui m'ha assaltat no ha passat de les divagacions internes que -suposo que com a tots els mortals que ens diem humans- em volten tot sovint. La cosa ha començat intentant recuperar a l'univers youtube -una altra zona remota i misteriosa- una cançó que recordo de la meva adolescència i que tenia en una cinta de cassette heretada del meu padrí, un fanàtic del soul, que desafortunadament no crec ja tenir. Es tractava, el títol el recordava bé, d'una cançó titulada "Rockin' Chair" (1), un rythm'n'blues deliciosament lent cantat per una veu femenina increïblement sensual i calenta. Però no aconseguia recordar el nom de la intèrpret. La recerca ha donat amb diverses cançons del mateix títol, des d'una antiga i molt versionada peça de Hoagy Carmichael a una dels mítics The Band o una més recent dels Oasis. Però la que buscava era la que he trobat per la cantant que la va enregistrar, sembla que per primera vegada, el 1975. Gwen McCrae, que sembla que la va publicar com a resposta a la també molt suggeridora "Rock you baby" del seu marit George McCrae. Tot bé, doncs? La cançó quadra, el temps també i certament la cançó té un alt voltatge sensual.



La qüestió és, tanmateix... que no és la versió que em va delectar fa tants anys. Més recerques, però, no han donat resultat. Només he ensopegat en els fons de youtube amb aquesta.

Així, desconcertat, em trobava, quan he agafat el llibre que ara estic llegint. Un clàssic modern, ni més ni menys que la "Lolita" de Vladimir Nabokov. He passat per unes d'aquestes pàgines on el virtuosisme de l'autor llisca per l'espinós tema de la pedofília, i només al cap d'una estona m'ha vingut un nom al cap: Lola Falana!

Teclejat el nom a google, les entrades són, novament, un món exploratori que dona per a un nou reguitzell de ramificacions i vies digressives. Lola Falana va ser, en efecte, una cantant d'origen cubà -per les arrels paternes- que va triomfar als anys 60 de la mà de Sammy Davis Jr -del qual esdevindria amant i provocaria el divorci d'aquest amb la seva dona aleshores-, i va transitar amb èxit irregular pel cinema de l'anomenat blaixpoitation i també italià als anys setanta, per acabar instal·lant-se com a estrella indiscutible a Las Vegas.

Ara bé, l'exploració ha donat com a resultats aspectes ben curiosos de la seva vida. "La veritat sobre Lola Falana" sembla, de fet, un veritable gènere al món de youtube. Quins misteris rodegen la seva vida? Retirada a primers dels 90 de l'ambient musical, reapareix només en estranys àmbits que voregen els fenomens paranormals.

De fet, una de les primeres entrevistes amb ella que he trobat ja dóna també per pensar. Una entrevistadora amb una inquietant semblança a Margaret Thatcher aconsegueix sorprendre a una jove i rutilant Lola Falana, preguntant-li pel seu nom -el nom veritable era Loletha, pronunciat per ella com la Lolita llatina-, i etzibant-li alguna impertinència sobre el seu perfum que la deixa descol·locada.



Apareix sovint amb acompanyants masculins com Muhammad Ali i Adriano Celentano, amb qui protagonitza aquest espectacular ball:




No he esbrinat quina relació va tenir amb aquests dos mascles tan diferents, però que poden exemplificar els dos mons en què es va moure en el seu primer estrellat, la música i el cinema d'arrels negres, i Itàlia. No es va casar mai amb Sammy Davis Jr, però sí amb un dels components del famós del R'n'B llatí grup Tavares, tot i que el matrimoni no va durar gaires anys -la primera meitat dels setanta-.

Per què va desaparèixer de l'escena? Una raó poderosa sembla clara: ja a finals dels 80 va començar a tenir manifestacions d'una esclerosi múltiple que aniria en increment en els anys següents i sembla que la va obligar a retirar-se a principis dels 90. Tot i així, el guió ofereix girs inesperats: Falana reapareix el 1995  gravant una cançó amb un cantant cristià, Joseph Lee Hooker -un commovedor al·legat antiavortista anomenat "Don't Cry, Mary"-, i la trobem en uns quants vídeos on manifesta la seva conversió al catolicisme, que li hauria salvat la vida i guarit de la seva terrible malaltia. Per exemple aquest, on comença renegant del seu passat de reina de Las Vegas, o aquest altre en una molt més professional gravació d'un canal de televisió anomenat "Tierra de María" (Maria la mare de déu, encara que pugueu sospitar que es refereixi a una altra maria).



Lola Falana, doncs, aquella star del soul de sinuosos malucs que hauria començat ballant a dubtosos clubs d'Atlantic City per deu dòlars el ball, l'exuberant estrella del lluentó que havia regnat sobre el luxe de Las Vegas, ara és una activista de la crida de Jesús. Més enllà dels aspectes més extravagants, que naveguen entre el culte a l'espectacle de les presentacions religioses típicament americanes i els missatges més o menys fonamentalistes, en definitiva ha esdevingut aparentment una respectable anciana que dedica bona part dels seus dies a l'apostolat de la fe catòlica -tot i que sota una associació de sospitós nom "Els Anyells del Ministeri de Deu"-, i a la beneficència en favor dels orfes subsaharians.

Res més, doncs, sembla revelar tanta recerca de la veritat. O potser no?

La cosa més random (per usar aquest col·loquialisme del jovent actual) que m'he trobat en la capbussada per l'univers youtuber a part d'un veriatble exemple dels psicodèlics vídeos gravats per Valerio Lazarov a la tele italiana- és un missatge d'un inquietant canal anomenat Starspirit Channel, que aparentment es dedica a desemmascarar dimonis que circulen pel món sota pells falses. El vídeo, que no té pèrdua -i menys la seva flipant música lliure-, mira de convèncer-nos que Lola Falana és... un mascle transgènere que encobreix una entitat demoníaca.






No sé si us convencerà a vosaltres, però realment el tuf del dimoni impregna aquest testimoni absolutament al·lucinat.

I a tot això... ¿cantava Lola Falana "Rockin' Chair'", aquest indubtable cant del dimoni?

Lamento dir que no ho he trobat enlloc, i per tant no he pogut confirmar el que la meva escalfada memòria em vol fer creure. Si algú/una de vosaltres el troba, us estaré infinitament agraït... encara que, maleït sia, retrobar-lo em dugui de pet a l'infern.

Image result for lola falana



(1) Literalment balancí, evidentment "deixa'm ser el teu balancí" al·ludia a un moviment de vaivé menys innocent que el de la famosa cadira de l'imaginari típic del porxo americà.