EL PATOLL: CAP D'ANY

ESCAU EL NACIONALISME A LA POLÍTICA?

Es preguntava el meu admirat Frank Zappa, en una compilació dels seus temes més satírics, si l'humor escau a la música. Sembla que una pregunta així en l'àmbit de la política , no referitda a l'humor -on és indubtable que la resposta és positiva....sempre que no s'adreci a un polític!- sinó al nacionalisme, resultaria afirmativa. Tanmateix, fa anys que coneixem legions, no solament de polítics sinó també de presumptes pensadors polítics o altres espècies intel·lectuals, que mantenen la seva particular postura negacionista. Segons aquesta postura, el nacionalisme no és altra cosa que un residu decimonònic que hauria d'haver estat superat pels corrents liberals i les democràcies representatives sorgides precisament de la Revolució francesa. En aquest sentit, és habitual que s'associï als moviments reaccionaris contrarrevolucionaris, tenyits de nostàlgia monàrquico-absolutista, o als seus cruents epígons feixistes. Com ja dèiem fa temps en aquest mateix bloc, el nacionalisme no gaudeix de la millor premsa entre aquest corrent intel·lectual, majoritari de fet entre els grans mitjans de comunicació.

Sol passar, però, que quan hom aprofundeix una mica en les arrels dels corrents majoritaris, dels mainstreams, ensopega amb les resistències conservadores com a veritable base de les postures. En definitiva, amb la defensa de l'statu quo com a causa veritable i inconfessada de les argumentacions més elevades, progressistes i humanistes.

La prova normalment cau per si sola. Basta tenir paciència. Un exemple que les coses poden estar canviant la trobem en un article publicat a El País el passat dimecres dia 9 de desembre, La identidad nacional prende fuego, signat per Andrea Rizzi. Com que qui encén el foc és el propi govern francès, la cosa es pren seriosament. Igualment, iniciatives a Suïssa i Itàlia posen en qüestió la necessitat de preservar signes, senyes i senyals identitaris que es cosideren essencials.
Com diu l'article, la crisi econòmica, el desconcert per la globalització, la presència d'altes taxes d'immigració i les reivindicacions autonomistes tradicionals creen un explosiu còctel. A partir d'aquí, s'obre (reobre?) el debat sobre la identitat nacional, al qual es convida emèrits profesors britànics com Anthony Smith, el politòleg italià Giovanni Sartori, o l'historiador espanyol Juan Pablo Fussi. O el propi president francès Sarkozy, del qual l'article d'El País reprodueix un extracte d'un article seu a Le Monde, on diferencia nacionalisme de tribalisme i comunitarisme i el col·loca en la funció d'antídot contra aquells sentiments més, diguem-ne, primaris.
La postura dels tres intel·lectuals esmentats, segons el resum del mateix Andrea Rizzi, coincideix, amb matisos, a alertar sobre els perills de la irrupció de la política en matèria d'identitat nacional en temps de crisi econòmica -per tant, escau, però potser ara no toca-, i a reconèixer la seva legitimitat social i utilitat social.

En contra, se situaria l'acadèmic francès Michel Serres, que va intervenir al debat des del diari Libération. Segons la seva confusa argumentació, el complex de pertanyences que compon l'individu és diferent d'identitat. Tal com definíem en el nostre article, identitat individual no correspon a identitat nacional, però qui sembla embolicar-se és Serres, quan nega que la identitat nacional sigui un component -fonamental quant es desenvolupa en els primers estadis de formació- de la identitat individual. Això el duu a dir que la definició de la identitat nacional, per incloent i ben intencionada que sigui, crital·litza en una divisió irrecuperable entre el nosaltres i l'ells que arriba a plantar la llavor de futurs actes criminals.

Com molt bé oposa AnthonySmith, es tracta d'un risc cert, però no una conseqüència inevitable. O, com diu Montserrat Guibernau, definir-se un mateix no significa distanciar-se, ni molt menys faltar al respecte a la diversitat.

Més aviat a l'inrevés, pensem. Respectar la diversitat passa per reconèixer-la i acceptar-la. No cal posar-ne l'accent ni, és clar, i negar el que ens uneix i ens és comú, el respecte als drets universals que cal sempre garantir. Però pretendre que tot és igual és apostar per un món sense diferències culturals ni -ja posats a extremar com fan els pensadors pretesament antinacionalistes- individuals. Un món globalitzat sense matisos requeriria de l'abolició de les fronteres polítiques, cosa que estan lluny de defensar els partidaris de desterrar el debat del nacionalisme.

Per sostenir el seu perill absolutista, aquests intel·ectuals han de negar la possibilitat d'un nacionalisme incloent, integrador. Entre nosaltes, un exemple és Antonio Muñoz Molina, que fa poc rendia homenatge al seu article a la secció cultural de El País al tristament desaparegut Jordi Solé Tura, i se'n recordava que en els anys de la transició, la defensa de la llibertat, la cultura i l'idioma de Catalunya eren part de la causa comuna de l'antifranquisme. De les seves paraules es desprèn que ja no és causa comuna almenys per algú que, com ell, se'n reia molt poc abans, en la seva mateixa secció del mateix diari, de la versemblança del discurs progressista i integrador que és el majoritari del corrent nacionalista català indendentista.

Però, repetim, és simple qüestió de paciència. Tard o d'hora es despenjaran amb un discurs de lloança a l'aspecte integrador, incloent i no discriminador del nacionalisme... espanyol. És clar que no li diran nacionalisme. Serà purament constitucionalisme.

SANT GOOGLE I ELS LLIBRES

La comunitat internauta està agitada. El projecte de llei del govern espanyol sobre la persecució de les descàrregues de continguts és només un episodi més de la batalla sobre els drets d'autor que es lliura arreu del món.

La facilitat amb què es pengen formats electrònics a internet fa que els webs d'intercanvis i de baixades gratuïtes en general hagin proliferat amb les mesures exponencials amb què la gran xarxa virtual no deixa d'astorar-nos. A alguns,si més no, que ja tenim una edat, i provenim d'una època en què els materials eren menys volàtils i més difícils de piratejar i distribuir -és clar que només es tracta d'una qüestió de grau, ja que sempre hi ha hagut còpies, i no cal anar gaire lluny recordant el salt qualitatiu que van suposar les primeres fotocòpies-.

Tanmateix, els llargs fils de la xarxa no podien estar molt de temps vivint a esquenes, literalment, dels materials generats en l'era pre-digital. Google, el gegant que de simple buscador està passant a ser un veritable proveïdor de continguts, ha entrat també en la sempre més àrdua tasca de reconvertir a aquest món electrònic els materials menys accessibles. De moment. els editats en paper -però aviat també música-.

Mercès a la seva tasca d'escanejat, valent-se d'acords amb universitats i biblioteques de tot el món, Google ha col·locat ja milers de llibres a l'abast d'un clic. La seva tasca es va iniciar a 2004, i va ser denunciat pels gremis d'autors i editors quant afecta obres que encara tenen vigents drets d'autor. Finalment va arribar a un acord amb el gremi d'Autors i l'Associació d'Autors d'EEUU l'any passat, i en poc temps va arribar a 7 milions d'obres escanejades .
Google continua endavant i busca acords a Europa, mentre demandes judicials contra l'acord als EEUU encara mantenen la lluita en el si del debat jurídic.

Representant de gremis dissidents com l'OCA (un grup de pressió nord-americà contra aquest projecte), Peter Brantley afirmava a El País de 29 d'octubre que El acuerdo dota a Google de un monopolio sobre la comercialización de obras descatalogadas y potencialmente protegidas por derechos de autor.
Res no fa pensar que no es puguin adoptar acords similars i que per tant Google gaudeixi d'una situació exclusiva. Sens dubte com reconeix el mateix Brantley, es tracta d'una situació purament pragmàtica: cap altra empresa pot acometre aquesta ingent tasca amb possibilitats de tenir èxit. De fet, Microsoft va abandonar un projecte similar.

En la mateixa pàgina del diari, el representant de Google Libros a Espanya, Luis Collado, defensa que l'acord amb EEUU no parla de cap exclusivitat -i que busquen tancar acords similars a Europa-. Si Brantley parla d'interès públic, Collado parla també de l'interès social d'una tasca que posa a l'abast dels internautes uns continguts que són fora del circuit comercial.

Sembla difícil veure, doncs, les maldats d'un projecte, el de Google, que només multiplica la difusió de materials avui difícilment accessible a majories. El lament de Brantley és que Google tracta els llibres com a simples dades que li serviran per enriquir els continguts i guanyar anunciadors -i diners, òbviament-. Perfecte: això és exactament una definició de qualsevol editorial que pretenguir vendre un producte, si substituïm anunciador per comprador. O és que les editorials clàssiques, almenys les que dominen el mercat, tracten els llibres com a elements culturals amb un desinterès altruïsta o purament cultural?

DARD: EL PATOLL

BELLESA MUTILADA

Trobo al mateix dia, a la premsa, dues imatges impactants, d'aquestes que els fotoperiodistes s'escarrassen a capturar tossudament, disposats a ser l'ull de les realitats brutes i brutals que els lectors i consumidors de noticiaris del que en diem primer món veiem tan llunyanes i irreals. Les dues imatges tenen una connexió: no són fotografies capturades en la mateixa urgència de la notícia, sinó que formen part d'un treball més elaborat, reposat, estudiat. No estic denigrant-les, tot al contrari, aquest treball aporta un plus de raonament i, per dir-ho una mica pretensiosament, de discurs que les honora. Les dues fotografies, a més, corresponen a un tema similar, la condició femenina victimitzada al si de societats violentes.

L'una (a dalt) correspon al treball del fotògraf xeresà Emilio Morenatti que actualment es mostra al Caixafòrum de Barcelona, un treball sobre les dones víctimes d'aquesta sinistra moda que s'ha estès al Paquistan, l'agressió mitjançant àcid que deforma la cara i cega els ulls sovint. Morenatti, ell mateix víctima de la violència -va perdre un peu a un atemptat a Afganistan aquest estiu-, mostra les cares de dones clientes d'un saló de bellesa d'aquell país on intentavaen recompondre els seus rostres desfigurats.



L'altra fotografia pertany a un reportatge publicat a La Vanguardia, L'orgull del burka, sobre una sèrie de mirades a la condició femenina a l'Afganistan actual feta pel fotògraf Guillermo Cervera i el periodista Plàcid Garcia-Planas. La fotografia mostra, paradoxalment, amb una gran bellesa plàstica -potser amb algun retoc digital- el desolat paisatge per on transita una dona coberta amb el tradicional burka, aquesta mena de túniques que tapen de cap a peus. Pel reportatge sabem que és una dona de 35 anys que ha tingut sis fills, que només mostra les seves mans, que semblen d'una anciana, i coneixem de la seva absoluta conformitat amb la seva condició i amb l'esclavatge del burka.

Bellesa mutilada, per un acte de violència que resulta irrevocable, bellesa oculta per una opressió que també condemna per vida a un ostracisme permanent... Bellesa perduda per als pobles d'aquestes dones, per a la Humanitat sencera. Tal vegada sigui el cos femení la més alta consecució de l'evolució natural, i en aquest sentit, cada un dels cossos de dona que transiten pel planeta, en el seu efímer pas per la vida -especialment en la radiant i fulgurant edat juvenil, és clar- conforma un patrimoni a l'alçada de la més alta meravella creada per la natura. És evident que la bellesa eròtica, de la qual estic parlant, és una de les més universals i refinades conquestes de la cultura, donat que tot està en la ment de l'espectador i en el bagatge d'aprenentages que permet valorar-la. Per això, la seva deliberada, cruel, acarnissada destrucció, és una mutilació que afecta tant a la víctima, a les víctimes -consentides o no- com als botxins i a l'estadi cultural que els nodreix i reprodueix i perpetua.

M'atreviria a dir que una societat que oprimeix d'aquesta manera el seu impuls eròtic, en el cas de l'ús de burkes i similars formes d'ocultació, o que reprimeix la llibertat de la dona a través de la violència de gènere, és una societat que no podrà desenvolupar-se en llibertat, perquè li falta la seva arrel més primària, la llibertat del propi cos, la llibertat eròtica. I una societat que no pot desenvolupar-se en llibertat és una societat malalta, condemnada a l'esterilitat, el col·lapse i la decadència dels valors que diu sostenir.

CRÍTICA I PELL FINA

En una recent entrevista a El País (Babelia de 10.10.2009), el poeta mexicà José Emilio Pacheco afirma, citant Mayans ,un neoclàsico del siglo XVIII, (es refereix a Gregori Mayans i Síscar, lingüista nascut a Oliva el 1699) , que "En la poesía, lo que no es excelente es despreciable" .Y tenía razón.
Pacheco ho diu en un context autocrític amb la seva pròpia obra però més endavant denota que també dispara cap a fora, quan diu: ya nadie admite la crítica. Eso se acabó con los cafés. Hay que acostumbrarse de nuevo a que la gente no esté de acuerdo en todo contigo, que no te diga que todo lo que escribes está bien. Porque si yo ahora le digo a alguine: oye, no me gustó... No lo acepta. Eso es impensable ahora...

A part de l'evident exageració de l'estirabot que atribueix a Mayans, no li manca raó quan parla de l'elevada manca de consciència autocrítica en el món actual. O, potser, més aviat de manca de capacitat d'encaixar la crítica aliena. Ja se sap, jo em puc menystenir, però no admetré que tu ho facis, encara que sigui usant els mateixos termes. Per dir-ho així, tots hem desenvolupat un grau de pell molt fina que ens fa especialment intolerants al subratllat dels defectes de les nostres obres. I parlo no solament dels artistes professionalitzatz, sinó dels cercles més aficionats, quan avui proliferen als webs de publicació artística o a les anomenades xarxes socials. El que demostra que no és qüestió de pur zel comercial, sinó que entra dins l'egolatria més pura. Fins i tot es pot estendre als judicis contradictoris amb els nostres gustos sobre obres alienes. Més d'un cop he experimentat personalment una perceptible ofensa en persones amb qui he discrepat de la seva valoració laudatòria d'algun llibre, pel·lícula, disc, etc.

Crec que hauríem d'aconseguir un equilibri entre comprensible adhesió en base a l'amistat i la sana capacitat de crítica. De l'elogi s'aprèn poc, de la crítica molt. La veritable amistat, doncs, hauria de valorar més el subratllat de defectes que el suport incondicional.
Una altra cosa és carregar amb tot l'equip contra els muntatge de mercadotècnia que en definitiva enverina l'art. Estic pensant, com no, en el Planeta i engendres similars, que suposen una preversió tan gran de la creació artística que tota crítica em sembla poca, encara que sigui en injust perjudici de les obres i autors premiats. Ho confesso sense embuts: tinc un prejudici inflexible contra les obres premiades per aquest tipus de festivals. De fet, un prejudici tan gran que sol estendre's a l'obra sencera dels autors. Recomano la lectura del comentari al Babelia d'avui de Manuel Rodríguez Rivero, una peça de causticitat exemplar.
El Planeta i els centenars de premis literaris que es donen a Espanya cada any -una singularitat carpetovetònica-, són un dels fils de la xarxa de complicitats que, com diu Rodríguez Rivero, ens pringa a tots , i que es reprodueix any rera any en forma de monumental insult a la intel·ligència col·lectiva.

COM BLANQUEJAR UNA DEMOCRÀCIA CORRUPTA

En el seu llibre "Political corruption: concepts and contexts", Arnold Heidenheimer i Michael Johnston (accessible parcialment a books.google), parlen de diferents tipus de corrupció política. Una de les definicions que fan anar és la corrupció blanca. Segons la seva definició, "(la seva) característica determinant és que es tracta d'un tipus situat en una línia-frontera, en què ni el públic ni els funcionaris públics el consideren punible. Sovint no viola clarament ni absolutament la llei" (la traducció és pròpia).
Es tracta, en efecte, d'una línia difusa, plena de zones grises. De fet, juga en els marges de la llei, aquelles zones en què, com diuen els autors, la llei que ha volgut tipificar les conductes de corruptes no ha pogut entrar. Com citen ells mateixos, la llei que miri de prescriure un catàleg de conductes reprensives en aquest terreny, ja comporta la llavor de la seva neutralització, ja que serà impossible que abasti totes les conductes possibles en el camp de la corrupció.
Una altra característica essencial és que, quan tals actes esdevenen públics, no es dóna una reprensió generalitzada. Més aviat, com il·lustrativament diuen, els potencials xiuladors que cridarien l'atenció sobre tals conductes romanen en silenci.
En definitiva, es tracta de l'etern conflicte entre legalitat i legitimitat, quan aquesta guanya terreny i passa a considerar que no s'entra en els marges de la il·legalitat encara que les normes sí ho consideren.

Els autors exposen alguns exemples del sistema polític israelià, com l'acceptació de determinats regals per part de funcionaris. Són exemples que podríem trobar, segurament, en tots els aparells de poder, públics i privats. Però, en el moment actual, ¿es pot dir que som davant d'una amenaça de la generalització de l'apreciació com a blanques de conductes que clarament suposen abús de poder (amb totes les seves conseqüències de pràctiques de malversació de fons públics, prevaricacions, estafes, apropiacions indegudes, falsedats, evasions fiscals, etc)?

Considero que encara no hi som, dins d'això. No crec que pel fet que en alguns sistemes polítics (centrant-nos en els democràtics, que són els únics que poden permetre una certa transparència en aquestes apreciacions) hagin estat particularment envaïts per aquest virus pressuposi que les opinions públiques en general hagin començat a canviar de consciència quant a casos veritablement clamorosos de suborns o d'utilització del poder polític per a interessos particulars, bé per assegurar-se una posició o un tracte favorable en el domini públic, bé per directament desviar fons i cabals públics.

Tanmateix, sí que sembla que hem arribat a veure com en determinats casos, comesos per representants directes de la voluntat popular (càrrecs polítics d'elecció directa), aquests, no solament no aprecien la il·legalitat de les seves conductes, sinó que s'estimen legitimitats en tals conductes pel les votacions que els ratifiquen al seu lloc (o per les enquestes d'opinió que els continuen donant suport). En alguns casos, en efecte, si no s'arriba a una clara alteració de tota la consciència col·lectiva, sí que es dóna un trencament de l'apreciació popular en sectors radicalment oposats: els qui comprenen els corruptes i els qui encara s'inclinen a xiular-los.
Sovint això no està molt clar, ja que s'emmascara la comprensió amb l'atribució de conductes tergiversadores i sectàries als acusadors (siguin els habituals xiuladors, premsa i aparells judicials, o fins i tot una part de la població), i es nega, almenys parcialment, la realitat de les conductes punibles. En altres, i és el cas del règim de Berlusconi, s'ha arribat a mirar d'imposar una adequació de la legalitat al propi concepte de la legitimitat, per la via del control de l'aparell legislatiu. A Berlusconi, de moment, l'ha frenat el sistema constitucional italià i els controls que aquest preveu, però durant anys ha esquivat l'assetjament dels seus detractors amb un descarat control dels mecanismes legals.
Berlusconi ha carregat amb tota la força dialèctica de la seva demagògia contra una presumpta conspiració de jutges d'esquerra que el perseguirien (jutges que creuen en la legalitat,potser?), i asssegura que s'hi enfrontarà amb la veritat pel davant, però amb l'altra mà ha posat a treballar als seus advocats feixistoides (ho dic per la seva declarada afiliació política) a preparar nous subterfugis legalistoides (ho dic per la seva dubtosa costitucionalitat) per evitar els processos judicials a què ara s'enfronta de nou, un cop anul·lats els obstacles que el seu propi govern havia elevat.

En un altre extrem, de vegades són els aparells burocràtics de l'administració de justícia els que tendeixen a ser tolerants amb les conductes il·legals, empesos per una visió relaxada de la legislació en pro d'un particular sentiment de la legitimitat. Sol ser el cas de l'aplicació de criteris relativistes de tipus corporatiu o de classe. Un cas bastant evident sembla el del cas Millet, on el jutge instructor s'està revelant escandalosament contemporitzador amb els implicats, malgrat la gran quantitat de proves de corrupció que ja han sortit a la llum pública. Un cas habitual, en efecte, als processos penals, on l'aplicació es modera per la sola consideració d'una transcendència indesitjada de la norma, que es presumeix massa severa per al cas concret , oblidant tal vegada que les normes també han de complir amb l'objectiu de refrenar la tendència a infringir la llei de totes les persones (prevenció general) a més de prevenir la reincidència dels infractors individuals (prevenció singular). En aquests casos, no puc evitar veure els jutges com als àrbitres de futbol que, en les jugades dubtoses, sempre apliquen el reglament a favor de l'equip defensor, simplement pel fet que la falta té una transcedència sobre el marcador més greu que si s'aplica a favor de l'equip atacant.

Els principis de la corrupció blanca també es poden aplicar fora del camp estrictament polític. Sovint, els requeriments de la legislació administrativa, penal, etc. xoquen contra consideracions de legitimitat o, simplement, d'oportunitat, per part de l'opinió pública. És el que demostra avui el cas Polanski, el cineasta polonès (i francès) que ha estat detingut a Suïssa per una ordre internacional de captura dels Estats Units, on té pendent encara la causa per violació d'una menor de fa més de trenta anys, i de la qual és pròfug. No sé si ha hagut una relativa comprensió general de la seva conducta delictiva en el passat, però en tot cas ha aconseguit un ampli suport de moltes persones, sobretot del món del cinema i de les arts en general, fins i tot als mateixos Estats Units. També aquí les opinions de les persones semblen entendre malalment que la norma penal no solament persegueix la neutralització del delinqüent -mai sobre la base de la venjança, en un sistema que es consideri democràtic-, sinó també el requeriment general, una mena d'advertiment a la població per evitar que d'ella mateixa sorgeixin noves voluntats delinqüents.
Per això el perdó de la víctima -que sembla s'ha donat en aquest cas- és irrellevant en el procés penal, igual que ho és la reparació del seu mal. Roman Polanski, probablement, ja no és una persona amb perill de reincidència, però la seva conducta és un mirall per a la societat, i la justícia s'ha d'impartir sota aquesta consideració.

En definitiva, com molt bé il·lustren els casos de Berlusconi i de Polanski, el fidel de la balança entre legalitat i legitimitat ha de situar-se en el just equilibri. La sola legitimitat pot conduir a l'arbitrarietat, en funció de qui s'estimi investit d'autoritat per reconèixer-la. Fins i tot pot succeir quan és la votació popular qui l'empara i esdevé legalitat, ja sigui per iniciativa de governs manipuladors o tramposos com el de Berlusconi o tants altres, ja sigui fins i tot per la iniciativa popular directa. Enric González exposa a la seva columna d'El País de diumenge 11 d'octubre el cas del sistema legislatiu de l'estat de Califòrnia, que té un règim que atorga força iniciativa als referèndums populars. Aquest populós estat ha esdevingut, segons el columnista, gairebé ingovernable a causa de la contradicció entre les grans retallades fiscals que ha aprovat el poble i les exigències de serveis socials que el mateix poble manté.

La legitimitat ha d'estar taxada per la llei, però aquesta ha de tenir els límits de la legitimitat (sí, fins i tot contra les vel·leïtats del propi poble) a través de normes de rang superior, les normes constitucionals, més rígides, imperatives i defensades i controlades per mecanismes que, sense subvertir la pròpia voluntat popular, les mantinguin a l'empara de les capricioses batalles polítiques conjunturals. Com en última instància haurien de fer les normes internacionals per preservar els drets humans més bàsics, les normes i sistemes de control constitucional han de ser la barrera i la correcció dels estafadors, corruptes i corruptors de la política.

LA VERITAT ÉS L'OPCIÓ PITJOR

L'últim libre del crític literari anglès James Wood, actualment resident als Estats Units, on treballa a The New Yorker, o sigui, l'estendard de la intel·lectualitat nord-americana, "Los mecanismos de la ficción. Cómo se construye una novela" ha obert una polèmica important en els cenacles de l'alta cultura occidental. Defensor de l'estil realista clàssic, el crític -i novel·lista-, ha estat titllat de reaccionari entre crítics i autors, especialment al seu actual país de residència, on se'l veu com un defensor d'un anacronisme caduc. A grans trets, Wood defensa la vigència del cànon literari occidental -en la línia de Harold Bloom-, però seria injust etzibar-li una etiqueta d'ultradefensor de l'estètica premodernista. Al contrari, quan parla de Thekhov, lloa la seva capacitat d'analitzar la forma i enfrontar-se-li com un problema a la recerca constantment de noves solucions. Així, en l'entrevista que publica la revista digital Letras libres defensa l'actitud experimental de V.S. Naipaul al temps que reconeix la seva visió política ultraconservadora.
Com subratlla molt bé Jordi Gracia a la seva recensió al suplement de El País Babelia de 26de setembre, a propòsit de la polèmica generada al fil de la seva crítica al que ell denomina realisme histèric d'autors tan celebrats com Don de Lillo o Thomas Pynchon, Lo que propone restituye el honor al viejo realismo (suponiendo que lo tuviese perdido entre los lectores y escritores más jóvenes o más desatentos): aspira a seguir aprendiendo en Flaubert, Tolstói, James o Proust porque no sólo no son una intolerable forma de anacronismo o, peor aun, de conservadurismo off, sino que sus lecciones no han perdido nada de lo que las hizo magistrales. Se lo han reprochado en Estados Unidos más de una vez, pero su réplica es elemental: narrar la experiencia del mundo con la complejidad y los matices (con la verdad, que él mismo entrecomilla prudentemente) de esos y otros autores realistas nunca podrá ser una forma de reaccionarismo sino un cauce solvente, poderoso, fecundo y algo devaluado en los últimos años. El estilo indirecto libre no está agotado, pero es de manejo muy difícil; los personajes complejos siguen siendo un eje crucial de la novela, pero cuestan mucha dedicación; los detalles deben crujir donde sea necesario, pero escoger y preparar ese efecto requiere también paciencia y talento; la sutileza es un efecto y no una casualidad simpática de narrador locuaz o espontáneo.

Molt interessant, en aquest aspecte, és el que diu matisant el seu atac a De Lillo i Pynchon a la referida entrevista a Letras libres:

(...) he sido malinterpretado. Parte de lo que no me gusta del realismo histérico es precisamente el realismo. En otras palabras, lo que no me gusta de algunos de esos libros –y, de nuevo, pienso cuán grandes son: Submundo de DeLillo, o las novelas de David Foster Wallace, o Against the Day de Pynchon– es que los veo parcialmente dentro de la tradición del realismo estadounidense, en la cual el escritor piensa: “Debo sumergirme en la realidad norteamericana, debo poner en la novela cuanta información pueda sobre la realidad actual o la historia norteamericana.” De ahí el tamaño de las novelas, pero también de ahí su saturación con información, con videófonos semióticos o lo que sea. Lo que no me gusta de estos escritores es que de algún modo parecen haber renunciado al desafío de la forma, que es lo que Henry James decía en uno de sus prefacios: las relaciones humanas no se detienen en punto alguno y el exquisito problema del arte es trazar un círculo dentro del cual parezca que sí. Eso es la forma, ¿no?

Un autor tan aparentment allunyat del realisme clàssic com Sam Savage, esdevingut autor famós amb la seva primera novel·la, "Firmin", publicada quan ja havia depassat els seixanta anys d'edat, abunda en la seva referència a la importància dels detalls. En entrevista a la mateixa edició de Babelia, diu: Todo está en los detalles. (...) Pero parece que en los últimos años se ha impuesto, al menos en los Estados Unidos, que un libro importante debe tener acontecimientos trascendentales, guerras o asesinatos.Si embargo, lo que hace importante una novela no son sus acontecimientos necesariamente, los detalles son clave. hay grandes novelsa en la historia sin un evento detrás. Pero hoy todo el mundo quiere escribir la gran obra del Holocausto o que defina el mundo.

Aquesta anàlisi no impedeix a Wood i Savage comprendre la complexitat de l'estructuració del relat, que és tant com comprendre els mecanismes narratius de la nostra espècie i, consegüentment, de la nostra interpretació de la realitat. Això al·ludeix als mecanismes de la memòria, i als mecanismes de creació del jo. Novament Savage: No existe la memoria real, sino interpretaciones de la memoria. Nosotros interpretamos lo que vemos, y de alguna manera cuando vemos una fotografía nos ayuda a interpretar nuestros recuerdos. A veces hay diferencia entre la memoria individual y colectiva, según la teoría de Wittgenstein, si recuerdas una cosa o crees que la has recordado no es diferente de que pensaste eso o creíste haberlo pensado. No hay diferencia entre recordar algo o creer que lo has recordado.

En aquest sentit, és molt il·lustrativa l'anècdota que cita el mateix Wood sobre la seva discussió amb la molt estimable jove escriptora Zadie Smith (una altra europea transplantada a Amèrica) sobre els efectes de la constitució o deconstrucció del jo des dels estudis de les ciències neuronals. Explica Wood:

Ella me dijo: “Esto va a ser una revolución”, y yo le dije: “Ya ha sido una revolución.” Me contestó: “No, va a significar una revolución en los estudios de literatura de la misma manera en que lo fue Freud. Lo que haremos es convertir la pregunta ‘¿qué es el yo (the self)?’ en algo tan obsoleto y anacrónico como la pregunta del siglo XIX sobre qué es la vida, porque la ciencia revela que se trata sólo de un sistema de procesos.” Y yo le dije: “¿Y qué? Eso lo sabemos, lo hemos sabido por un largo tiempo. La neurociencia es esencialmente biología, y el último siglo nos ha mostrado mucho de nuestra biología: nuestros impulsos, nuestros motivos y demás. Freud, después de todo, se pensaba como un científico, un biólogo de la mente, y no destruyó el yo, no destruyó ninguna de las preguntas, no alteró el hecho de que nuestros padres mueren y de que nosotros moriremos.” Yo no veo ningún desafío allí, pero ella es diez años menor que yo y, curioso en un novelista, tiene urgencia por deshacerse de la complejidad del yo, y eso se puede ver en sus novelas.

En definitiva, James Wood realça la capacitat de la ficció de descriure la complexitat amb què l'home construeix la seva experiència de la realitat. De manera anàloga a la ficció, treballem amb efectes i efectismes que ens acoten els marges infinits de les experiències possibles en el marc de la nostra limitada experiència, i els dotem de la comprensió en què està implicada la nostra identitat, o, com diu ell, el nostre teixit moral.

Una altra autora jove, la canadenca Nancy Huston, és un cas contrari al de Wood: una americana afincada a Europa. Publica ara "La huella del ángel", però en la mateixa línia que el britànic es despega de la teoria literària, el pes de les anàlisis estructurals, l'ombra de Roland Barthes. Assegura que no és casual que comencés a escriure aquesta novel·la (ho va fer ara fa deu anys i és anterior a "Línies de falla", amb què s'ha donat a conèixer entre nosaltres) després de la mort de la vaca sagrada de l'estructuralisme. Ho veu ara com un alliberament, un poder-se tornar una mica més ingènua i creure's els personatges (Babelia, 3 d'octubre).

És la capacitat de traçar personatges, jos en definitiva, el que segurament diferenciaria el realisme literari dels corrrents postmoderns que desafien la vigència de la construcció d'un ego integrat i homogeni en la seva interacció amb el món. Wood no li treu la raó a Barthes... en un 98 %. Però opina que en el 2 % per cent restant està la clau:

La lógica de toda la cuestión, según Barthes, es que la narración no se refiere a nada, que es simplemente la incesante aventura del lenguaje, que trata sólo acerca de sí misma. Y yo no creo eso. Pienso que eso no se confirma con nuestra experiencia de leer ficción, que está ubicada en el mundo y trata sobre el mundo. Pienso, como lo digo en el libro, que es posible tener en la cabeza dos cosas en apariencia incompatibles: que la literatura es un sistema de códigos y convenciones y que también es verdadera.

Com treballa l'artista amb aquest material de codis i convencions i amb la seva dialèctica amb la veritat? Dora García, la vallisoletana nascuda el 1965 que explora els camins narratius d'arts visuals, sempre en recerca de mecanismes interactius amb l'espectador, proclama a la referida edició de Babelia del 3 d'octubre: "La idea d'artista es insoportable". En el seu llenguatge radical, ve a dir el mateix que Wood: No existe esa dicotomía realidad/ficción. La ficción es el único modo que tenemos de construir la realidad, de aprehenderla. Es una necesidad. La única diferencia está entre las ficciones útiles, que son las que creamos para sobrevivir, y las ficciones inútiles, que creamos para divertirnos. Todos tenemos que hacer una construcción del mundo para poder vivir en él. No hay otra manera de comunicarse con el mundo más que con la ficción.
Com a creadora de ficcions inútils, tanmateix, sembla esquiva, més aviat deconstructivista, o almenys previnguda contra l'emergència de l'ego de l'autor:

P. También destaca su propia invisibilidad como autora.

R. Tiene que ver con la desaparición del autor. Cuando hablamos de estos trabajos, esas cuestiones son necesidades. No se hace por ser modernos, sino porque hay cosas que son insoportables. Es insoportable la idea de autor, o la idea de artista. En la exposición se va a disponer una sala dedicada a documentación donde se presentará un vídeo descabellado de Martin Kippenberger, que construye una sátira feroz del formato "entrevista de artista". La propia idea de la entrevista de artista -la que estamos haciendo ahora- se ha convertido en insoportable, porque hay una serie de clichés que el público espera de ti, la exhibición de tu subjetividad.

Dora García remarca la transgressió, la constant tensió contra la norma i la convenció, que és en definitiva l'essència de l'art autèntic -si el podem mirar de definir-. I en això no es diferencia de James Wood, com ja he indicat. La desaparició de l'artista que reivindica és, tanmateix, d'una certa ambigüitat. Com ella mateix reconeix, l'artista és el que facilita codis de creació de ficcions que poden, o no, ser acceptats per l'espectador o receptor de la seva obra. Potser no està tan en contra de la idea d'artista professional que pressuposa un ascendent sobre el públic com de la idea d'autor capficat en dotar les coses de sentit, ja que, afirma, tot és gratuït i no res té sentit. Amb reticent especepticisme, renega de l'art comercial perquè, justament, pretén connectar amb el públic amb l'atorgament de sentit a l'obra.

Però no és aquesta precisament la tasca de l'artista: crear ficcions inútils -en el sentit de no utilitàries- que abordin amb una nova llum els codis i convencions dels mecanismes de creació de ficcions uilitaristes? Diu Dora García que la realitat és com aquelles comèdies on tothom menteix i tothom ho sap, però mantenen la ficció perquè els interessa, perquè l'opció de la veritat seria molt pitjor.

Potser és simplement que l'art no pot deixar d'aspirar a crear la veritat encara que no pugui apuntar les seves fletxes al centre de la diana perquè, simplement, desapareixeria la seva capacitat de creació i de renovació.

DARD: EL PATOLL

EL CAS MILLET O EL MITE DE LA IMMACULADA SOCIETAT CIVIL

El cas Millet ha esclatat en un moment en què no anem precisament mancats d'escàndols de corrupció. Basti fer referència als casos Gürtel, i les seves ramificacions al País Valencià, i els nombrosos processos oberts a ex-alts càrrecs dels governs popular a les Balears. Però, amb tot, el cas Millet i Orfeó Català té unes connotacions que el fan força singular. No és només que afecti de pla a l'alta burgesia catalana i a la gestió del que podríem anomenar alta cultura catalana. És que, fet i fet, rosega just el cor d'un model que podríem considerar central en la gestió de les polítiques culturals del nostre país en les últimes dècades.

Els antics bastions de la cultura burgesa, feta per i per a la burgesia catalana en els seus moments de major i menor esplendor, van ser objecte de recuperació, rescat i flotació des que la democràcia va dur al nostre país a l'aparició d'uns poder públics que exercien una veritable política fiscal i fiscalitzadora i van trobar -se amb unes institucions privades que en el millor dels casos vivien una decadència prestigiosa. La fórmula que les administracions regentades per partits d'esquerra, pseudo-esquerra o dreta nacionalista, va implantar un model de patronats o consorcis en què, a canvi d'una participació pressupostària important, se suposava que passaven a fiscalitzar la gestió de les institucions privades i a participar en la direcció de les seves iniciatives culturals, subvencionades ara -molt sovint al cent per cent- per les arques públiques -que paguem òbviament entre tots-.
Ja dic que la gestió participada pel poder públic en les gestions d'institucions privades ha estat usada per governs de tota mena de color polític. De fet, tirant una mica de veta ideològica, ni tan sols podem atribuir a una traïció de les seves arrels marxistes als partits d'esquerra el seu entreguisme a la dita societat civil. Un assenyat corrent d'interpretació dels textos de Marx defensa precisament que el primer marxisme no advoca en absolut per un control estatal de les estructures socioeconòmiques, sinó per la llibertat de la societat civil en un món on quedi garantida la igualtat essencial. Fos, doncs, per convicció o per escrúpol d'esquerra vergonyosa, la gestió es va deixar sovint en mans de directors o gerents extrets de la mateixa institució cultural o de la dita societat civil, buscant la figura de l'expert amb sòlida experiència en el camp cultural o, si més no, en el de la gestió purament empresarial.

El cas del Palau de la Música era un cas paradigmàtic. Estava regit per un consorci amb la triple intervenció de les administracions estatal, autonòmica i local, i l'Orfeó Català, una altra benemèrita institució, alhora regida per una fundació pública -sotmesa a auditories- i una associació privada -sense tal control- (vegeu resum a edició de El Periódico del dia 2 d'octubre). I, al capdavant, una figura emblemàtica, el Fèlix Millet i Tusell renebot del fundador del propi Orfeó, Lluís Millet, i fill d'un president de l'Orfeó i fundador d'Òmnium Cultural, Fèlix Millet i Maristany, amb una llarga trajectòria de gestor empresarial -bàsicament en finances i fundacions de tota mena-, encara que aquesta experiència inclogués una condemna per estafa en el cas Renta Catalana, una història de primers dels vuitanta que esquitxà a altres cognoms il·lustres com els Trias de Bes i Molins.

El que ha demostrat el cas Millet, del qual tot just estem començant a veure bocabadats l'increïble extensió d'una trama que reuneix voracitat il·limitada, corrupció, incompetència dels controladors i suborns consumats o intentats, és que els tentacles de la corrupció estan ben estesos en el que ha vingut a denominar-se societat civil. Però no és el que té de singular, és clar. Els exemples mundials i locals no escassegen. Fins i tot, en els darrers temps, han estat denunciats a bastament com una causa de l'actual extensa i profunda crisi del capitalisme. Els casos d'alta corrupció financera han sacsejat els mercats internacionals des de fa uns anys, almenys des del cas Enron, arribant al cas Madoff com a magnitud suprema on tot el sistema financer internacional es veu posat en evidència fins a la seva arrel -podrida-. També són moneda corrent i peça de continuat escàndol públic els casos de voracitat extrema dels gestors que, amb una impassible cara dura, han llançat a la fallida empreses després d'arriscades operacions que han cuidat bé que no esquitxin les seves pròpies milionàries retribucions o indemnitzacions blindades.

No, el que té de singular el cas Millet és que posa en qüestió veritablement el mite de la societat civil catalana. Com hem arribat a on som ara? Ha estat una incompetència interessada, una inconfessable aliança d'interessos bastards entre privat i públic el que ha permès que s'evaporin o desviïn milions d'euros en els procel·losos fils de la trama Orfeó?

Certament aquest cas, en termes econòmics, és una gota en l'oceà que suposa tot el sistema financer mundial. Basti adreçar la mirada als intents actuals de desenvolupar una normativa de control sobre els paradisos fiscals que es va signar en el si del G20, un intent en el millor dels casos ben intencionat i, en el pitjor, descaradament hipòcrita, que ha dut a crear un simple emmascarament sota el paraigua de la transparència.
Transparència és la paraula. Recurrent i, probablement, com tantes recurrències, buida, a penes una pantalla perquè els Millet facin el seu paper amb la connivència de socis poderosos. Assistim impertèrrits a una investigació judicial sobre el seu cas tan lenta i ineficaç que fins i tot una figura com l'ex-fiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo ha hagut de denunciar-la en un article periodístic. Avui mateix ens assabentem de moviments per subornar els auditors per parts dels sospitosos, i és de témer que continuïn evadint-se els cabals que no s'havien evaporat ja, en una curiosa redistribució de fons públics a fins privats per la via de la desviació dels fins privats, encara que d'interès social potser (la gestió del Palau de la Música), cap a fins públics, encara que d'interès particular (saldar deutes del sr. Colom i la seva aventura política independentista, per citar un cas ja provat per la confessió del mateix Àngel Colom). Confusió, embolic, opacitat. Potser fin i tot alteració de les consciències, individuals i col·lectives. Individuals: molts dels implicats en casos de corrupció creuen amb absoluta fe (bona o mala) en la seva innocència. Com a molt, creuen que no són més culpables que la resta del món. Un exemple clar és el del president de la Generalitat de València, el popular Francisco Camps, que no sembla capaç de lligar els regals i obsequis milionaris de què ha estat objecte per part d'un entrellat evidentment corrupte amb cap prebenda o concessió privilegiada als representants d'aquest entrellat. I, molt clarament, el cas d'Àngel Colom, el qual, amb una candidesa que nos e sap si l'honora o el ridiculitza, creu absolutament legal el generós donatiu de què va ser beneficiari del propi Millet -almenys 72.ooo euros-. Col·lectives: en un cas clamorós de corrupció del sistema polític que altera fins i tot el sentit d'unes eleccions, el de les eleccions a la Comunitat de Madrid de 2003, que en un principi van guanyar els socialistes coalitzats amb Izquierda Unida, l'escàndol dels trànsfugues socialistes que va acabar fent repetir les eleccions va acabar beneficiant quant a resultats als qui més podien haver beneficiats per la més que presumible corrupció dels trànsfugues, els populars d'Esperanza Aguirre. Hipocresia o cinisme de l'electorat, almenys el popular? Consentiment tàcit a les tàctiques brutes d'alguns grans mangants?

Qui controla, doncs, veritablement els que manegen tan pròdigament aquests capitals? No sembla que auditors, jutges i òrgans polítics hagin fet la seva feina. S'ha dit sovint que la crisi del capitalisme actual és una crisi de regulacions, tot i que ja ressorgeixen veus en contra de l'augment de tals regulacions i controls. Les mateixes veus que acusen d'inoperància a governs com el de Zapatero ahir el titllaven d'intervencionista i demà l'acusaran novament d'això. És l'estúpida llei de les democràcies burgeses. Ara bé, el problema teòric de fons és realment profund. En el terreny que ens ocupa, el de la gestió de les polítiques culturals, aquest govern de triple pota esquerranosa que dirigeix la Generalitat de Catalunya ha provat en aquests darrers mesos un innovador organisme que, a manera de senat de personalitats destacades i honorables, vindria a supervisar la direcció de la cultura, l'anomenat Consell de les Arts. Ni públic ni privat: una mena d'aristocràcia de la saviesa. Confesso que no sé bé quines competències té aquest òrgan, imagino que en tot cas consultiu -no ha redactat encara uns estatuts-, però la primera guerra produïda al seu si, a penes uns mesos després de ser rebut amb no poc carriqueig de dents entre els cercles d'altes i no tan altes cultures, una guerra que ha forçat la dimissió del seu nomenat president, l'ínclit Xavier Bru de Sala, només fa que ratificar una imatge que les veus més escèptiques ja entrevèiem.

Els controls, en democràcia, estan prou definits des de les teoritzacions de Montesquieu. Una altra cosa són les seves perversions i deformacions, però els invents en aquesta qüestió només poden oferir estratagemes per a l'ocultació de la incapacitat o del frau. Es vulgui o no, els mecanismes d'elecció i participació directa dels ciutadans són l'única autèntica font de legitimació de l'ús del poder i del seu control. El desinterès i la dita desafecció de la ciutadania envers la política no justifica, de cap manera, la desafecció de la política dels afers de la ciutadania. Només cal veure els resultats.

Queda la sospita que, a la fi, hi hagi una gestió deliberadament ineficient dels aparells públics per atribuir a un mític poder purament tècnicoempresarial la governabilitat dels mecanismes polítics. Un exemple evident seria la Itàlia actual de Berlusconi, on campa una confusió entre poders polítics i privats que sembla no solament habitual i fomentada des de les màximes esferes polítiques, sinó aparentment tolerada per la majoria social -almenys, en el sufragi popular-. Des de l'òptica civil, per no internar-nos en jardins corsos, una mostra d'aquesta societat que el gran escriptor sicilià Andrea Camilleri titllava fa poc en una entrevista a El País de malalta (Estamos enfermos mental, política, económicamente y sobre todo en cuanto a las costumbres: domina la inmoralidad), és la figura de Flavio Briatore, el patró de Renault que s'ha mogut en els darrers anys en aquest altre microcosmos apassionant (per la seva terbolesa) del món de la Fórmula 1. Es tracta, aquest món, d'un artefacte que mou unes xifres de negoci impressionants i està regit, regulat i dominat per un entramat de societats i associacions -aquestes sí, sense cap control públic- darrera el qual hi ha una societat de capital risc uns pocs cognoms sota l'omnipresent dictat de l'octogenari Bernie Ecclestone -entre els noms més cridaners, el gendríssim del mateix Aznar, Alejandro Agag- . Aquest regne mòbil de tints shakespearians ha sortit a la llum en els darrers anys per la irrupció a la superfície de plets, picabaralles, enormes traïcions i denúncies de tot tipus (incloses sexuals). En fi, un regne berlusconià també en els seus més espectaculars casos de desafeccions i perversions. Allà on el contrari de la transparència, l'opacitat, ha bastit autèntiques illes d'impunitat totpoderosa, han estat normalment les mai defallents passions ocultes dels individus, les que han obert espais de llum i taquígrafs. Potser caldrà trobar un nou Shakespeare per narrar-lo. O potser només ens caldria recuperar el malaurat Stieg Larsson de Mil·lennium.

També al nostre país, on els Millet, Correa, El Bigotes, Jaume Matas i la seva cort balear, i un llarguíssim etcètera espera la seva oportunitat per ser, si no actualització dels Lear, Titus Andrònic, Enric V i els seus entorns d'inextingible set de poder i glòria, sí almenys protagonistes del correlat d'aquesta obscena i amarga vessant de l'espècie rapinyaire per excel·lència, la humana.

FRANCESCA WOODMAN: APARÈIXER I DESAPARÈIXER

Aquests dies ha arribat a Madrid una nova exposició de Francesca Woodman (Denver, 1958 - Nova York, 1981), una singular fotògrafa que, més de vint-i-cic anys després que se suïcidés saltant des de la finestra d'un loft a l'edat de 22 anys, encara és objecte de seguiment i culte. Sens dubte, la seva tràgica mort, producte d'una fase depressiva, on es barrejaven decepcions professionals i sentimentals, ha contribuït a la seva fama pòstuma.

Els desolats espais interiors buits on acostuma a retratar són, a la vegada, un marc de dissolució i penetració. Moltes vegades, el cos sembla volen integrar-se i/o desintegrar-se en els espais despullats de les parets. En altres ocasions, fa servir miralls, amb els quals juga al trompe-l'oeil, com si tractés de dirigir la nostra atenció al que el cos ens furta deliberadament. En d'altres, l'engany el produeixen objectes i mobles, on el cos se situa en la mateixa conflictiva relació d'integració/desintegració.

Francesca Woodman va publicar un sol llibre abans de la seva mort, Some interior disordered geometries ,una nova exploració en les relacions conflictives del cos amb l'entorn, en aquest cas reduït a les seves formes abstractes. Tal vegada el nou format, el del llibre, podia haver suposat l'inici d'un prometedor nou gir a la seva carrera, però en definitiva aquesta obra va quedar, com tantes coses en la seva vida encara tan jove, en un apunt més que una confirmació.

En definitiva, el destí de la pulsió entre els extrems exhibició/inhibició sempre resulta residir en aquest últim, però el salt entre ambdós va ser especialment abrupte en el cas d'aquesta extraordinària artista. A penes havia publicat unes 150 imatges, però són milers els negatius que es conserven.

OCÀS DE LES IDEOLOGIES?

Manuel Cruz escrivia a El País dissabte passat, dia 26, Lo que trajo el ocaso de la ideologías, al voltant del concepte tan discutit pel pensament actual, el que de fet ja eloqüentment anuncia el propi títol de l'article, de la crisi, la mort, el debilitament, o com se li vulgui dir, de les ideologies. Pensament sobre la manca de pensament, en definitiva, paradoxa o antítesi? Si més no, sobre el debilitament del pensament.

L'article de Cruz té la virtut de posar en primer pla un exemple cridaner de la seva tesi.

En otro momento histórico, no demasiado lejano, espectáculos como los que tuvieron lugar el pasado mes de julio, con afamados futbolistas convocando multitudes ante el anuncio de su mera presentación como nuevos jugadores de un determinado club, hubiera provocado una catarata de críticas, prácticamente todas construidas sobre el mismo argumento. Tales espectáculos, se hubiera denunciado, constituían la manifestación descarnada de la eficacia de los instrumentos de alienación de nuestra sociedad, que provocan que los individuos aparten su atención de las dimensiones de su vida realmente importantes y las sustituyan por una existencia imaginaria que satisface, también de manera imaginaria, todas aquellas aspiraciones, sueños y anhelos que el mundo real no hace otra cosa que frustrar.

Aquests moments no tan lluyans siguin possiblement els de l'educació, intel·lectual i sentimental, del mateix professor Cruz -els de molts de nosaltres-, moments fortament ideologitzats, certament, però davant els quals és possible que ens enganyi un defecte de perspectica: la de la nostra sentimentalitat. En el seu article, tanmateix, Manuel Cruz desenvolupa, encara que en moments amb algun excés de reòtica academicista, una interessant reflexió sobre el procés de desideologització que, si ho entenc bé, suposa per a ell dues greus conseqüències, les quals tenen a veure, alhora, amb dos sentits històrics diversos amb què s'ha emprat el mot ideologia.

En un primer sentit, és un conjunt d'ideals, una visió de la realitat i de la projecció en el futur. potser és el sentit més usat en les anàlisis sobre la crisi del concepte. En un segon sentit, però, designa, espcialment en l'anàlisi marxista, el mecanisme socialment organitzat d'engany, un aparell exercit conscientment des del poder per ocultar els seus propis sistemes de dominació.

Cruz opina que l'ocàs d'aquest segon ús del terme fa que triomfi una falsa percepció de transparència en la societat, i, com a conseqüència, un cop es deixa de qüestionar la identitat entre coneixement i món , deixa de qüestonar-se també aquest. Mor l'esperit crític. Apareix aleshores una crítica residual, moguda per un sentimentalisme o sensibleria que redueix la realitat a un entramat de passions i sentiments. Cita aquí els estudis de l'antropòleg mexicà d'origen català Roger Bartra -és fill d'Agustí Bartra i Ana Murià, dos dels més il·lustres exiliats republicans catalans- sobre la decantació de la intel·lectualitat del seu país cap aquest terreny (la pobretologia, segons Bartra), és a dir, més que un plantejament analític de les relacions socials, una mera trasnposició de les demandes subjectives i individuals d'un conjunt fragmentat, inarticulat, més que una societat. Per entendre'ns, ja no es parla de classe, però es parla de cossos, o de multituds.

El problema d'aquesta perspectiva és que resulta més manipulable un nucli desorganitzat i mancat d'un sentit de cohesió que un grup altament socialitzat, amb sòlides relacions estrcuturals. contra el que esventen el propagadors de la propaganda actual de l'antinacionalisme i la lloa a l'individualisme -al fals culte a l'individualisme, diria jo-, una societat disgregada és potencialment més intoxicable des de les instàncies que -encara que el concepte pugui estar en crisi quant al seu ús- sí saben perfectament què és la ideologia -en el sentit d'emmascarament-. Com brillantment culmina l'articleManuel Cruz, tornant al seu exemple futbolístic:

Es como si de lo que se tratara fuera de algo parecido a esto: ya que se nos han desvanecido las formas heredadas de (dar) sentido, necesitamos de forma perentoria encontrar nuevos sectores cuyo sufrimiento nos permita re-identificarnos a través de la única solidaridad hoy al alcance de la mano, a saber, la basada en la mera emoción, en la simple identificación sensible. Si por lo menos ése fuera un lugar firme, tal vez podríamos consolarnos pensando que es el mal menor. El problema sobreviene cuando la gente se emociona más ante los colores de su equipo que ante el sufrimiento ajeno. Y es aquí donde, por desgracia, parece que ya estamos.

Potser, molt relacionada amb aquesta davallada de la capacitat crítica, trobem una crisi de la lectura. No necessàriament un descens quantitatiu, contra els apocalíptics que prediuen la fi de la lletra impresa -o electrònica, aquí no em refereixo al format-, però sí quant a la qualitat (la qualitat de la lectura, i per tant del lector). Parlaríem de la crisi del lector crític, profunc, el lector actiu del qual parla Enrique Vila-Matas al seu article de El País aquest diumenge passat. Suposo que una cosa semblant al lector que Julio Cortázar titllava de lector-mascle, en una definició sexista prou impròpia d'ell. En paraules de Vila-Matas: La secuencia central de toda lectura activa contiene el gesto más profundamente democrático que conozco. Es el gesto de quien sabe abrirse al mundo y a las verdades relativas del otro, a la sagrada revelación de una conciencia ajena. Si se exige talento a un escritor, debe exigírsele también al lector.

La conclusió de l'article és rotunda: Leer, cuando se lleva a cabo con linterna propia, es tan difícil y apasionante como escribir. Tanto quien escribe como quien lee, aun entreviendo el fracaso, buscan la revelación certera de lo que somos, la revelación exacta de la conciencia personal de uno mismo, y también de la del otro. Y aquellos que sitúan la lectura al nivel de la experiencia pasiva de ver televisión lo único que hacen es vejar a la lectura y a los lectores. De hecho, las mismas destrezas que se necesitan para escribir se precisan también para leer. Los escritores fallan a los lectores, pero también ocurre al revés y los lectores les fallan a los escritores cuando sólo buscan en éstos la confirmación de que el mundo es como lo ven en su pequeña pantalla. Los nuevos tiempos traen esa revisión y renovación del pacto exigente entre escritores y lectores.

ART I BUGADERIA

L'aparició aquests dies de dos llibres interessants sobre la biografia de dos autors de reconegut prestigi, ens porten de nou als límits de la intromissió en les vides privades dels personatges públics (1). Em refereixo a la publicació de la biografia autoritzada del novel·lista britànic V.S. Naipaul de Patrick French, i a la d'una selecció de la correspondència entre la poeta xilena -premi Nobel com l'anterior- Gabriela Mistral i la també escriptora Doris Dana (Niña errante. Cartas a Doris Dana, Lumen).

Són casos ben diferents, tot i indagar tots dos llibres perillosament en la intimitat dels protagonistes. Mentre la biografia de Naipaul, un autor viu, està redactada amb la col·laboració activa i el consentiment del mateix autor, les cartes de Gabriela Mistral apareixen més de mig segle després de la seva mort i poc després de la de Doris Dana, que els havia guardat zelosament, i només han estat difoses per obra de la neboda d'ella, un cop ja morta.

El llibre sobre Naipaul revela un home infidel, vanitós, emmurriat, torturat per un sentiment de culpa envers la forma en què va tractar la seva esposa, fins al punt de declarar que talvegada la va matar d'infelicitat.

Les cartes de Gabriela Mistral la desvelen lesbiana i ardorosament enamorada de l'altra dona. Poeta nacional -en oposició al comunista Neruda- d'un Xile oficial, sobretot de la seva part més reaccionària, aquesta publicació deu haver caigut en aquest ambient com una llosa.

No sembla qüestionable la publicació de biografies permeses pels seus protagonistes, però queda molt a dir encara sobre la publicació de tals biografies o de material directament que els protagonistes no van pensar directament per a ser publicats i que expressament no van autoritzar tal difusió.

Naturalment, la mort, el temps i la distància fan que habitualment no s'hagi plantejat aquest dilema. Però aleshores, quin és el temps suficient perquè les dades íntimes, segurament volgudes secrets, puguin aparèixer a la llum pública?
No hi ha resposta, naturalment. La fina línia que separa la pura tafaneria de la justificada curiositat envers els detalls que puguin ajudar a la interpretació de l'obra artística és difícilment resoluble per estàndards estilístics o ètics. Diguem que dependrà sempre de la ponderació del bon gust i el recte criteri del biògraf o editor, i de la interpretació que en faci el públic destinatari. Quan som, doncs, davant d'un Gran Hermano i quan en les alçades olímpiques properes a l'historiador de l'art.

I, naturalment, no podrem mai renunciar a satisfer el nostre interès per esbrinar quines van ser les reals motivacions vitals de les obres dels artistes que admirem. Almenys mentre els glorifiquem i els considerem dotats d'alguna mena d'aura mítica.

(1) Especulacions literàries sobre aquest tema, als contes del nostre amic Franz Appa, Quatre funerals (i quasi uncasament), o El material de Connor

Imatge: Gabriela Mistral i Doris Dana a 1954.

EL JOC DE LA DEMOCRÀCIA

Dissabte passat, una gran manifestació ultra -com la titlla El País a l'edició d'ahir- va clamar a Washington contra el pla del president Obama de crear un sistema públic de cobertura universal de la sanitat. Curiosament, agrupant moviments de tendències nazis que han adoptat l'esvàstica com a insígnia, equiparen el president amb Hitler en una foto, per les seves tendències socialistes.

Encara que els feixistes espanyols no van obtenir gran ressò en la seva convocatòria per contrarestar la gran diada cívica que va viure ahir Arenys de Munt en la seva consulta per la independència -malgrat el suport del poder judicial que tan gasiu va ser restringint el suport a la consulta popular-, no podem dir que el moviment ultra entre nosaltres vagi de baixa. Basta llegir qualsevol de les reaccions de la caverna mediàtica de la dreta rància i esperar les anunciades mobilitzacions contra el projecte socialista d'estendre la llei a l'avortament. I és que tenen suport i lideratge entre les més altes esferes: Rouco Varela, el president de la Conferència Episcopal, llançava ahir al molt apropiat marc de la Plaça d'Oriente un al·legat contra el concepte de l'avortament com a dret de la dona i cridava les seves fidels files a no tancar els ulls davant d'aquesta realitat lacerant.

Més coses del món: a l'Iran, el líder espiritual Jamenei continua amenaçant l'oposició amb mesures contundents si continua mobilitzant-se contra l'escandalós frau de les darreres eleccions. Hana Makhmalbaf, la filla menordel reconegut director iranià Mohsen Makhmalbaf, que ja ens havia commogut en el seu debut com a directora amb el brutal testimoni sobre la repressió dels taliban a l'Afganistan de Buda va explotar de vergonya, ha presentat a Venècia el seu darrer film, un al·legat d'urgència contra la repressió al seu propi país, que inclou fins i tot escenes de les eleccions. Convertida en coratjosa opositora tocada pel ja cèlebre mocador verd, Hana assegura que no podran matar totes les dones opositores, en al·lusió a l'asssassinat de la jove Neda durant una de les manifestacions.

Mentrestant, aquests dies surt a la llum pública una altra valenta lluitadora contra la repressió de la dona als països islamistes, en aquest cas Sudan, en la figura de la periodista Lubna Husein, condemnada en principi a 40 fuetades per dur pantalons, i que, tot i haver-se commutada la pena per multa, continua sense acceptar el càstig -com van fer la majoria de les altres detingudes- i proclamant el seu dret a vestir amb llibertat.

Si bé és cert que no podran matar totes les dones, i que potser seran majoria les que vulguin una sortida a la terrible opressió, tambés és cert que molts homes i no poques dones donaran suport als governs ultraconservadors -reaccionaris, millor dit- dels Jamenei, Ahmadineyad i Bashir. I si bé és veritat que els ultres que van anar a Washington o aniran aquí contra la llei de l'avortament, o contra qualsevol moviment de consultes pro-independència de Catalunya, no són ara al govern, sí és cert que són molts i poderosos.

A Iran o Sudan és qüestió de força autoritària, a EEUU i Espanya és qüestió de joc democràtic... Però aleshores la pregunta, aquí, és si és tan legítima l'oposició dels ultres a estendre drets a tothom com la dels activistes a països amb règims totalitaris a reivindicar drets que considerem bàsics.

Crec que sovint es confon la democràcia amb l'absoluta llei de govern de les majories. Juristes prestigiosos que van fer derivar cap a un positivisme legalista el món del pensament jurídic al segle XX, van haver de recular conscients que deixar en mans del legislador tota la legitimitat comporta la impossibilitat d'atacar règims que des del poder legalment constituït torpedinin els drets i llibertats bàsics dels individus.

Que una majoria de ben situats votants puguin impedir que la majoria de la població rebi prestació sanitària gratuïta, o que una presumpta majoria de votants impedeixin a les mares de tot un país a decidir sobre el seu dret a avortar, són excessos d'una legalitat democràtica. Per entendre'ns, una legalitat que perdria legitimitat en abusar del dret de la majoria.

Una precisió cal aquí, ja que l'Església Catòlica no s'empara tant en dircursos legalistes com de legitimitat, confrontant un presumpte dret superior, el de la vida, a un dret, el de l'avortament, que ni tan sols reconeix com a tal (Rouco, de nou). Possiblement estaríem davant un conflicte entre drets que caldria resoldre per l'aplicació legal d'un principi clar de prevalència de la situació menys lesiva. Estendre un dret que impossibiliti un altre dret és, en tot cas, una clara aplicació d'abús de dret.

Anàlogament, crec que és un abús de dret que la majoria de votants d'un Estat pugui impedir manifestar el seu dret a autogovernar-se dels votants d'una part del territori del propi Estat -per no parlar ara del dret a decidir d'un selecte alt tribunal constitucional sobre normes avalades per parlaments i referèndums.

En aquesta línia de fricció entre drets privats o col·lectius amb les regles del joc polític imposades,amb més o menys pedigrí democràtic, des dels poders constituïts, existeix un dèficit de pensament i d'eines polítiques que permetin definir quines actuacions són legítimes i quines no. I no parlo de l'ètica personal, sinó de la fixació en un marc concret i sistemàtic dels principis i drets universals als quals una comunitat internacional cohesionada, forta i democràtica, hauria d'aspirar . Per existir, vull dir, ja que som lluny de gaudir-la.

L'exploració i definició de la figura ja esmentada de l'abús de dret, crec, podria ser una bona línia d'estudi per a assentar les bases d'un consens internacional que assegurés la protecció de tots els éssers humans en els drets individuals i col·lectius que li són inherents.

PER AL POBLE, PERÒ LLUNY DEL POBLE

Oliver Stone és un cineasta més que estimable però que no sembla gaudir de les simpaties generals de la crítica especialitzada. I em temo que menys en tindrà presentant a Venècia un film sobre Hugo Chávez que la premsa espanyola ja ha condemnat per endavant (La Vanguardia titlla l'obra d'hagiogràfica a la portada, si bé el seu enviat especial és molt més benèvol amb el documental, que en canvi és trobat fluix a la crònica penjada al seu web, provinent de l'agència EFE).

Chávez, com els altres dirigents americans que han estat considerats populistes per la premsa internacional dominant, no gaudeix de gaire crèdit entre aquests estaments, de manera que lloar-los i defensar-los com ha fet Stone a Venècia sona a sacrilegi. Si a sobre venia després de Michael Moore i la seva darrera càrrega directa contra el capitalisme internacional és d'entendre que els diaris vagin una mica revolucionats. Per cert, és Moore un altre cineasta en general maltractat per la crítica, tot i que, per exemple, la crítica de El País , signada per Carlos Boyero, era força favorable. Es demostra, sembla ser, que alguns mitjans periodístics respecten, si més no, la llibertat de càtedra dels seus crítics.

Stone ha defensat a Chávez contundentment, però crec que poc repercutirà el fet que hagi explicat que Veneçuela és un país amb llibertat de premsa en què la majoria dels mitjans carreguem ferotgement contra el govern: la premsa occidental seriosa ja ha condemnat el règim de Chávez, i de pas tots els seus presumptes aliats (anava a dir sequaços, contaminat pel to d'algunes editorials). Com repetia El País a l'edició d'ahir, dia 7, en un article molt extens a doble pàgina, "La Sociedad Interamericana de Prensa (SIP), que agrupa a 1.300 publicaciones del continente, ha dado la voz de alarma. "En los tres últimos años se está imponiendo un patrón de acoso sistemático a los medios independientes en Venezuela, Ecuador, Bolivia, Nicaragua y, en menor grado, Argentina", explica desde Bogotá Enrique Santos, presidente de la SIP. "Los presidentes emplean contra ellos un lenguaje agresivo y beligerante, ligándolos a complós, minando su credibilidad. Todo ello acompañado de medidas específicas para asfixiarles".
Poc importa que aquesta mateixos mitjans que ara veuen perillar la seva llibertat, hagin conviscut amablement amb dictadures i democràcies corruptes en el passat. Són aquests nous dirigents els que els volen asfixiar.

Semblaria que es tracta d'una qüestió de contrapesos democràtics: la premsa es rebel·la contra mandataris que discuteixen la seva posició en el centre del poder. Tanmateix, darrerament, sembla que també toca el rebre a altres dirigents que, tot i no ser populistes, semblen haver apostat per polítiques econòmiques que no mereixen crèdit. El cas de Zapatero entre nosaltres. I no em refereixo al PP i a la seva extensió mediàtica ultra, que sí el veuen demagog, populista i trencapàtries. Em refereixo al mateix nucli de la premsa liberal de presumpta esquerra. El País atacava durament la presidenta d'Argentina, Cristina Fernández de Kirchner, per una insòlita i certament intempestiva defensa de la seva mesura de nacionalitzar les retransmissions dels campionats de futbol del seu país, comprant el drets a cop de diners públics i imposant el pes de la llei. Realment, dir que futbol gratis i per a tots no és ben bé cert: com he dit, s'han pagat els drets, i ben pagats, a l'Associació de Futbol Argentina, dirigida encara per l'etern Julio Grondona. I la seva referència analògica als segrestaments de persones durant la dictadura amb un presumpte segrest del futbol per un mitjà privat no necessita més comentari.

Ara bé, la realitat del que en definitiva molesta és, com quasi sempre, els calés. La televisió mundial, avui, té poc de viable en l'espiral de noves tecnologies que està revolucionant el seu sistema de difusió i obrint tants canals, si no es compta amb valors segurs per atreure les volàtils audiències, com ho és el futbol. A l'Argentina, el grup Clarín és el perjudicat . Que sigui poc simpatitzant amb el govern dels Kirchner pot ser un element interessant a tenir en compte dins aquesta guerra mediàtica.

De manera curiosament similar, a Espanya, el grup Prisa ha llançat una ofensiva en tota regla contra el govern de Zapatero. Coincideix amb diferents mesures d'aquest en el món audiovisual, i s'inicia amb la concessió de llicències al grup de la Sexta. El detonant més important, però, és sens dubte la regulació per decret i a corre-cuita de la nova TDT de pagament, que permetrà a la Sexta rendibilitzar la seva compra de drets de la Lliga espanyola i fer una competència directa a Prisa i el seu ja antiquat Canal digital. Juan Luis Cebrián no ha tingut pèls a la llengua ni vergonya, de fet, sortint a la palestra ara exigint la intervenció del govern -quan es tractava de fer despesa a favor dels mitjans-, ara exigint la no intervenció -quan es tracta de regular l'espectre audiovisual-.

El passat diumenge dia 6, El País llançava una inaudita ofensiva contra Zapatero. La seva secció econòmica s'encapçalava amb el contundent titular "A la deriva: España encara una recesión más larga que Europa con un gobierno errático en su política económica", i una caricatura de Zapatero de timonel en un mar agitat que assetja la península. I no solament la part econòmica. En les columnes d'opinió dels col·laboradors habituals, poc agressius normalment amb el govern, es traçaven perfils molt poc complaents per al govern socialista. Javier Pradera comentava el llibre de l'ex-ministre socialista Jordi Sevilla, apuntant ombres sobre la gestió del president. Una mostra: La disparatada génesis del Estatuto de Cataluña (frase de Pradera). I el mateix Josep Ramoneda parla al seu article, significativament titulat El desconcierto, de disbarats i sensación de improvisación.

Tal és el soroll que el propi president va sortir a la llum mediàtica dilluns, aprofitant una trobada entre els seus incondicionals a Rodiezmo (Lleó), i va rebatre les acusacions d'improvisació amb una reflexió que, de pura obvietat, fa vergonya haver de defensar: "No es imprevisión. Es mentira. Eso es gobernar escuchando a la gente, a los sindicatos y a los partidos parlamentarios". És clar que el govern pot haver comès errors i fins disbarats, però que l'estil de governar en democràcia ha de ser prioritàriament aquest, el del diàleg i el consens, sembla mentida que sigui precisament el que ataquen amb fúria els portaveus de la dreta i els de la presumpta esquerra als mitjans.

Possiblement és que ningú s'assembla més a un neoliberal de dreta que un neoliberal d'esquerra. Tal vegada perquè un i altre arrosseguen oposats però equivalents romanents autoritaris. Cl governar amb el poble, però (ecs) no deixem que s'hi apropi gaire...