ESCAU EL NACIONALISME A LA POLÍTICA?

Es preguntava el meu admirat Frank Zappa, en una compilació dels seus temes més satírics, si l'humor escau a la música. Sembla que una pregunta així en l'àmbit de la política , no referitda a l'humor -on és indubtable que la resposta és positiva....sempre que no s'adreci a un polític!- sinó al nacionalisme, resultaria afirmativa. Tanmateix, fa anys que coneixem legions, no solament de polítics sinó també de presumptes pensadors polítics o altres espècies intel·lectuals, que mantenen la seva particular postura negacionista. Segons aquesta postura, el nacionalisme no és altra cosa que un residu decimonònic que hauria d'haver estat superat pels corrents liberals i les democràcies representatives sorgides precisament de la Revolució francesa. En aquest sentit, és habitual que s'associï als moviments reaccionaris contrarrevolucionaris, tenyits de nostàlgia monàrquico-absolutista, o als seus cruents epígons feixistes. Com ja dèiem fa temps en aquest mateix bloc, el nacionalisme no gaudeix de la millor premsa entre aquest corrent intel·lectual, majoritari de fet entre els grans mitjans de comunicació.

Sol passar, però, que quan hom aprofundeix una mica en les arrels dels corrents majoritaris, dels mainstreams, ensopega amb les resistències conservadores com a veritable base de les postures. En definitiva, amb la defensa de l'statu quo com a causa veritable i inconfessada de les argumentacions més elevades, progressistes i humanistes.

La prova normalment cau per si sola. Basta tenir paciència. Un exemple que les coses poden estar canviant la trobem en un article publicat a El País el passat dimecres dia 9 de desembre, La identidad nacional prende fuego, signat per Andrea Rizzi. Com que qui encén el foc és el propi govern francès, la cosa es pren seriosament. Igualment, iniciatives a Suïssa i Itàlia posen en qüestió la necessitat de preservar signes, senyes i senyals identitaris que es cosideren essencials.
Com diu l'article, la crisi econòmica, el desconcert per la globalització, la presència d'altes taxes d'immigració i les reivindicacions autonomistes tradicionals creen un explosiu còctel. A partir d'aquí, s'obre (reobre?) el debat sobre la identitat nacional, al qual es convida emèrits profesors britànics com Anthony Smith, el politòleg italià Giovanni Sartori, o l'historiador espanyol Juan Pablo Fussi. O el propi president francès Sarkozy, del qual l'article d'El País reprodueix un extracte d'un article seu a Le Monde, on diferencia nacionalisme de tribalisme i comunitarisme i el col·loca en la funció d'antídot contra aquells sentiments més, diguem-ne, primaris.
La postura dels tres intel·lectuals esmentats, segons el resum del mateix Andrea Rizzi, coincideix, amb matisos, a alertar sobre els perills de la irrupció de la política en matèria d'identitat nacional en temps de crisi econòmica -per tant, escau, però potser ara no toca-, i a reconèixer la seva legitimitat social i utilitat social.

En contra, se situaria l'acadèmic francès Michel Serres, que va intervenir al debat des del diari Libération. Segons la seva confusa argumentació, el complex de pertanyences que compon l'individu és diferent d'identitat. Tal com definíem en el nostre article, identitat individual no correspon a identitat nacional, però qui sembla embolicar-se és Serres, quan nega que la identitat nacional sigui un component -fonamental quant es desenvolupa en els primers estadis de formació- de la identitat individual. Això el duu a dir que la definició de la identitat nacional, per incloent i ben intencionada que sigui, crital·litza en una divisió irrecuperable entre el nosaltres i l'ells que arriba a plantar la llavor de futurs actes criminals.

Com molt bé oposa AnthonySmith, es tracta d'un risc cert, però no una conseqüència inevitable. O, com diu Montserrat Guibernau, definir-se un mateix no significa distanciar-se, ni molt menys faltar al respecte a la diversitat.

Més aviat a l'inrevés, pensem. Respectar la diversitat passa per reconèixer-la i acceptar-la. No cal posar-ne l'accent ni, és clar, i negar el que ens uneix i ens és comú, el respecte als drets universals que cal sempre garantir. Però pretendre que tot és igual és apostar per un món sense diferències culturals ni -ja posats a extremar com fan els pensadors pretesament antinacionalistes- individuals. Un món globalitzat sense matisos requeriria de l'abolició de les fronteres polítiques, cosa que estan lluny de defensar els partidaris de desterrar el debat del nacionalisme.

Per sostenir el seu perill absolutista, aquests intel·ectuals han de negar la possibilitat d'un nacionalisme incloent, integrador. Entre nosaltes, un exemple és Antonio Muñoz Molina, que fa poc rendia homenatge al seu article a la secció cultural de El País al tristament desaparegut Jordi Solé Tura, i se'n recordava que en els anys de la transició, la defensa de la llibertat, la cultura i l'idioma de Catalunya eren part de la causa comuna de l'antifranquisme. De les seves paraules es desprèn que ja no és causa comuna almenys per algú que, com ell, se'n reia molt poc abans, en la seva mateixa secció del mateix diari, de la versemblança del discurs progressista i integrador que és el majoritari del corrent nacionalista català indendentista.

Però, repetim, és simple qüestió de paciència. Tard o d'hora es despenjaran amb un discurs de lloança a l'aspecte integrador, incloent i no discriminador del nacionalisme... espanyol. És clar que no li diran nacionalisme. Serà purament constitucionalisme.