21/9/18

LA DEMOCRÀCIA DE LES TOGUES



 
elMón.cat

La filtració de les dotzenes o centenars d'opinions de jutges, expressades en el xat corporatiu que administra el Consell General del Poder Judicial, per part dels digital eldiario.es i elMón, no fan més que confirmar el que ja dèiem en el nostre anterior post. Perquè, per bé que alguns representants de la carrera judicial, com la mateixa Montserrat Comas, catalana i portaveu de Jutgesses i jutges per la Democràcia -sector progressista del gremi, doncs-, al·leguin que es tracta d'una minoria, el cert és que l'única desautorització que ha fet l'òrgan de govern dels jutges va ser expedientar l'única veu discrepant que en aquest fòrum va gosar criticar l'operació judicial de l'1 d'octubre. Expedientar i multar. I, per cert, sota la consideració que les opinions dins d'aquest mitjà corporatiu no es podien de cap manera catalogar de privades, en contra del que diuen ara ínclits portaveus judicials i el mateix cap de l'executiu Pedro Sánchez.  Gosarà, doncs, ara el Consell General del Poder Judicial contradir les seves pròpies tesis de mesos enrere? Coneixent el pa que s'hi dona, no em sorprendria. Avui som davant una Justícia que s'aplica en funció no del que es fa, sinó de qui ho fa.

Paga la pena donar una ullada amb cert deteniment sobre les perles extretes per aquest diaris d'aquest xat vergonyós. El que es tradueix no és cap cosa que no sospitéssim, però que es confirma a bastament. Els prejudicis, la càrrega ideològica i la presumptuositat d'un gremi que es creu revestit d'un poder intocable i destinat a una missió història superior: el manteniment de l'estat al qual haurien de servir i que més aviat sembla que entenen que els serveix a ells. Es denota clarament en algunes converses que al voltant de l'1 d'octubre manifestaven serioses preocupacions per l'estatus dels jutges catalans si s'aplicava la Llei de Transitorietat Jurídica i se'ls feia servei a la república catalana -que no oblidem ara que en aquells dies havien estat proclamades pel Parlament-.

Fidels a la retòrica grandiloqüent del qui es dur amb el feble i servil amb el poderós, els jutges s'expressen amb consignen ràncies com: estem a la primera línia de lluita contra la tirania fonamentada en l’odi i la mentida, juntament amb els nostres germans fiscals, lletrats de l’Administració i amb aquests herois malpagats i humiliats de la Guàrdia Civil i el CNP (...) I, per suposat, prenent exemple del Rei, que amb el seu acte es farà un forat en els llibres d’història. 

I en ocasions descendeixen a un llenguatge més propi dels pinxos i brivalls que haurien de ser els seus enjudiciats: Diàleg: les manilles l’apreten massa o ja estan bé així?, Mediació: Desitja passar els propers vint anys a la presó del Salto del Negro o li va millor la de Badajoz?

Com tots els que es creuen imbuïts d'una veritat inqüestionable (la unitat d'Espanya), confonen el seu règim constitucional actual amb l'única versió possible de la democràcia -si bé sospito que això ho fan sabent que és un simple recurs retòric buit, més que no pas un compromís ferm amb les formes de l'Estat democràtic modern-: rebuig a qui pretén imposar un pensament únic excloent al marge de les vies legals i amb vulneració de les normes que configuren el nostre marc de convivència.


En el fons, tota aquesta bastida ideològica plena de llocs comuns, escarafalls i cridòria tavernària, encobreix la profunda depressió col·lectiva d'un poble que encarna la pitjor versió del nacionalisme: l'imperialisme, aquest verinós sentiment que no sap reconèixer-se a si mateix com a nacionalista perquè es creu posseït d'una superioritat que confon amb l'universalisme.

Tanmateix, també cal matisar que, en el cas espanyol i segurament en el de tots els imperis caiguts, en el fons cueja el petit sentiment del complex d'inferioritat. Llegim, si no, la segona part dels lliurament de les revelacions sobre el xat, la de mesos després, la dels dies en què, passada l'eufòria de la victòria dels dies finals d'octubre, s'enfronta exasperada a la desacreditació de la seva croada judicial per part de les instàncies europees. La crònica de la decepció del poder espanyol davant la incomprensió dels sistemes belga, alemany, britànic, suís... és la crònica d'un vell tuf arnat que ens remet, almenys, a 1898.

No ha après Espanya res de les seves repetides desfetes històriques? Sembla que, almenys pel que fa al poder representat per aquestes togues, molt poc, i que continuen entenen que els valors democràtics estan molt bé.... mentre els mantinguin en la possessió de la seva Raó.

11/9/18

NO HI HA DRECERES

Els Sopa de Cabra canten en un dels seus títols immarcescibles: No hi ha camins/ /no hi ha dreceres,/ el temps no s'espera/ si ets un fill de la nit.
Deia aquesta setmana Oriol Junqueras, en una entrevista feta per TV3 a través d'un qüestionari escrit, i per tant -no ho oblidem!- rere els barrots, que no hi ha dreceres per a la independència, i que el camí passa per un referèndum pactat. Junqueras, certament, és rere els barrots i per tant en la nit sòrdida i desolada de la presó, per molt que ara sigui a Catalunya.

Les dreceres, en la Història, són les revolucions, que solen engolir els seus fills, però a canvi deixen la societat agitada i preparada per a una nova fase d'evolució. Fa anys que es discuteix si l'independentisme català és una veritable revolució.

Jo sostinc que sí, que anem fent via i que els ulls del món se'ns dirigeixen, esperant que el nostre exemple cristal·litzi en una nova forma de canvi social: una revolució pacífica, democràtica i solidària. Una revolució que es faci amb camins rectes, polits, nets, com les línies dretes que va traçar Cerdà sobre un mapa per dissenyar l'Eixample barceloní, amb el dibuix lineal de les grans vies com la Meridiana -que vam omplir fa tres anys-, la Diagonal -que omplirem avui-o el Paral·lel -que de cap manera va omplir la patètica manifestació unionista de diumenge-.

El rei Felip VI amb els 12 membres masculins del Consell General del Poder Judicial

Ahir mateix el rei espanyol inaugurava l'any judicial amb la presència del ple del Consell General del Poder Judicial que presideix Carlos Lesmes, aquell  senyor la supèrbia i els tripijocs del qual poden fer tombar ara el nomenament com a jutge del Suprem del mateix jutge Llarena. Doncs bé, com era d'esperar, Lesmes va destinar bona part del seu discurs a atacar el moviment independentista -sense citar en cap moment Catalunya-, o, el que és el mateix, defensar la causa judicial que manté en presó, exiliats o processats més de vint-i-cinc líders independentistes, a més d'innombrables -més de mil- persones investigades. Va dir: Estos procesos de subversión, al desconocer los valores y principios del Estado de derecho, dividen profundamente a la sociedad, alteran gravemente la convivencia y pueden producir efectos devastadores sobre la paz interna de un Estado, per acabar citant  Alexis de Tocqueville: En una revolución, como en una novela, la parte más difícil de inventar es el final.

No em sembla ni molt menys anecdòtic que aquest home de profundes conviccions conservadores, si no reaccionàries, citi el pensador francès heroi de la revolució independentista nord-americana, i prohom de la democràcia encara en les beceroles. Lesmes representa perfectament l'arrogància i prepotència dels que es creuen investits de la sagrada missió de mantenir la sobirania d'un Estat, encara que sigui en contra dels representants polítics designats pel poble... i del mateix poble. 

És el que s'ha vingut a denominar el deep state en el pensament polític nord-americà contemporani. Una bona mostra del qual és l'article publicat fa pocs dies pel New York Times, un article d'opinió que per primera vegada en la seva gloriosa història no anava signat, i que assegura el rotatiu que és obra d'un alt funcionari del govern Trump. Aquest alt funcionari defensa la legitimitat del deep state -el citava així mateix- per, almenys, contenir les erràtiques, inconsistents i perilloses decisions del president -les seves anades d'olla, traduint en plata-. No seré jo qui defensi aquest president certament perillós, reaccionari, pretensiós, orgullós, inestable i mancat de qualsevol profunditat intel·lectual, però no deixa de ser preocupant que la política estigui determinada pels buròcrates, fora dels poders formals que la distribució de contrapoders democràtics articula en els ordres constitucionals.

Com els mateixos jutges diuen, sense embuts, és que algú podia esperar que la Constitució no es defensés contra l'atac dels que la volien subvertir? Com sempre, cal llegir bé: quan diuen Constitució volen dir el seu aparell, burocràtico-judicial-funcionarial, que viu al marge i pretén estar per sobre del govern popular, per molt que s'emparin en els conceptes de sobirania popular, democràtica, etc. Quan diuen Estat de dret volen dir el dret de l'Estat -que naturalment ells supervisen, controlen i si convé reinventen i generen-.

És contra això que la subversió és legítima. És contra això que una revolució és necessària. És contra això que el camins rectes suposen la desobediència d'un poder que és un paràsit de la societat i coarta la seva llibertat. Com en un altre títol inspirat dels Sopa de Cabra, són camins que un dia eren només pura imaginació, potser una ratlla en un mapa. Ara cal transitar-los, i encara que portem la contrària a la cançó, cal fer-ho des de la companyia i la mirada àmplia que abraci tothom.








21/6/18

DISCURS VERITABLE CONTRA ELS CRETINS


Atacava Cels en el seu "Discurs veritable contra els cristians" una de les màximes d'aquests, que segons ell es traduïa en: lluny d'aquí tot el que posseeixi alguna cultura, alguna saviesa, o algun discerniment; són més recomanables els nostres ulls: però si algú fos ignorant, simple, inculte, pobre d'esperit, que vingui a nosaltres amb valentia. Cels, en aquesta obra, un pamflet dels que sembla van proliferar a la Roma del tombant del segles II i III dC, atacava els principis dogmàtics del que considerava una religió intransigent, que trobava la seva sola raó de ser en el que ell deia principi de partit, és a dir, de crear faccions. Però també podem llegir l'obra, que de fet ens ha arribat gràcies a la resposta que en faria Orígenes unes dècades més tard, com una defensa de la raó i la intel·ligència contra la superstició, la xarlataneria com ell mateix en diu més d'un cop.

Sembla que aquest Cels hauria viscut a Alexandria, i en tot cas està embegut de coneixement de la filosofia grega i de la història dels diferents imperis anteriors al romà. La seva figura, doncs, sembla molt representativa del xoc entre sistemes polítics i de pensament que esquematitza Alejandro Amenábar a la seva discutida pel·lícula "Àgora", crec que molt injustament atacada.

Cels menysprea el proselitisme dels cristians, que creixia en l'època de tolerància dels emperadors Antoní Pius i Marc Aureli, ja que, diu, procedeixen com els falsos metges que s'esforcen per desacreditar a la ciència: "Es deixen agitar, diuen; només jo els salvaré; els metges vulgars maten als que es vanten de guarir". ¿No es diria que estan ebris, qui, entre ells, acusen a les persones sòbries d'estar èbries, o miops a qui voldrien persuadir a altres miops que els qui veuen en realitat no veuen res?.

Els romans, certament, no eren democràtics en el sentit dels grecs. Almenys des que Juli Cèsar va ser apunyalat pels qui defensaven la relativa democràcia dels senadors. Avui seria difícil trobar un Cels que ataqui tan despietadament la multitud inculta, tot i que les reflexions sobre la influència de la incultura -i el seu correlat la manipulació per part del poder- puguin abundar. El meu Magnus T. Pfaff deia en el seu propi pamflet, imitador del de Cels, "Discurs veritable contra els cretins", que una societat que equipara l'inculte amb l'il·lustrat sempre tendirà a la pacificació per la via de l'entronització de l'ignorant.

Tenim aquests dies entre nosaltres el professor estatunidenc de la Universitat de Georgetown Jason Brennan, que en el seu llibre de provocador títol "Contra la democràcia", explora precisament la possibilitat d'exigir un control del coneixement del ciutadà per exercir la democràcia. Val la pena llegir aquesta entrevista al diari El Món.

Que dia a dia es fa avui, en els mass media, exaltació de la ignorància i la manca de cultura com mai no haurien sospitat ni Cels ni Pfaff, és evident. I que alguns partits i algunes institucions en fan bandera i fórmula per imposar el seu domini sobre la població endormiscada, sense un sentiment democràtic arrelat, és també notori, sobretot quan el desafiament a l'autoritat -llegiu poder- provoca en determinades instàncies la por a la mobilització ciutadana. És el cas de la rebel·lió de l'independentisme que estem vivint.

Per això, no és una simple anècdota veure com els diputats de Ciutadans al Parlament no dubten a usar la figura del Quixot per atacar la consellera de Cultura del govern, Laura Borràs, per una de les poques accions intolerants que s'han vist en les mobilitzacions de les files independentistes, en boicotejar un acte sobre Cervantes que programava Societat Civil Catalana a la Universitat de Barcelona, del qual parlàvem en l'anterior post. Veure Arrimadas i companyia esgrimint uns exemplars impol·luts, mai no oberts -i sembla que tampoc comprats-, tots idèntics, del Quixot, com a reivindicació contra la presumpta intolerància del govern, resulta patètic, i va estar modèlicament replicat per la Laura Borràs (veieu vídeo), però alhora reflecteix fins a quin punt la seva supèrbia ignorant els pot fer desbarrar: Si Cervantes aixequés el cap i veiés com pretenen usar el seu immortal cavaller ofuscat, i precisament a la terra que ell descrivia com a  archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y única en sitio y en belleza ! Barcelona, on el Quixot va ser derrotat i despullat de les seves folles fantasies d'hidalgo i va recuperar la cordura!

No és ja que ses il·lustres senyories manegin en benefici propi la ignorància d'una multitud, sinó que ells mateixos, ignorants, cauen en la seva pròpia trampa. Cervantes, perseguit i vilipendiat per una rància i caduca societat, de la qual va saber-se riure i burlar, és avui tristament reduït a la categoria d'icona buida de la pretesa universalitat de l'espanyolitat pels que, si el llegissin, s'hi veurien retratats, i no precisament en l'alt concepte que la seva incultura els fa tenir de si mateixos.



8/6/18

TRETS AL PEU

Probablement la manera més eficaç de dinamitar el moviment independentista  -des de dins, em refereixo- és anar en contra del que l'ha fet créixer i esdevenir majoritari a Catalunya. És a dir, anar en contra del seu caràcter obert, tolerant, pacifista i, fins i tot, amable i alegre.

Potser a hores d'ara sigui excessiu exigir que es mantingui la revolució dels somriures, després de l'escomesa repressiva desenfrenada i ferotge de l'Estat espanyol des de les acaballes de l'estiu passat, i tal pretensió resultaria un excés de candor naïf i kumbaià (per manllevar-li el qualificatiu a la gran Dolors Miquel en un tuit que feia avui mateix). Amb presos polítics i exiliats, centenars d'encausats, ofensives per tots els cantons i encara amb els comptes de la Generalitat sota la vigilància de l'Estat , no es tracta de mostrar permanentment un gest de satisfacció íntima que semblaria sobreactuat.

Tanmateix, el pacifisme ha de ser inexcusable. La tolerància ha de ser irrenunciable. Els respecte als drets i llibertats ha de ser escrupolós envers els altres, inclosos els que ens els han discutit, restringit i violat. Una altra cosa ens situaria en la línia d'actuació que l'aparell de l'Estat i els seus mitjans afins tenen a bé atribuir sistemàticament a l'independentisme (o, en boca seva, separatisme, nacionalisme, colpisme, etc).

S'ha de ser modèlic? S'ha de ser íntegrament honest, demòcrata i civilitzat? Sens dubte. No hi ha excuses per no ser-ho, com no n'hi cap per a usar la força més que en ús d'una legítima defensa en cas d'extrema necessitat. Amb la llibertat d'expressió, per exemple, mai no n'hi ha, llevat que aquesta esdevingui una incitació directe a un delicte. 

Contraatacar, sí, però mai amb les mateixes armes de l'adversari. 

Temo que això, que em sembla que en general s'està mantenint, presenta esquerdes entre algunes files. Sempre queda l'opció que es tracti d'agents provocadors. Tant se val, la resposta mai no pot ser irreflexiva i seguidisme dels esquers dels que volen tacar l'historial de l'independentisme.

Han aparegut algunes taques recents, però cap del calat de l'acció que des d'un CDR es va fer ahir a la Universitat de Barcelona, on es va boicotejar un acte de Societat Civil Catalana en homenatge a Cervantes. Tots sabem qui són SCC -a un servidor el tenen bloquejat a twitter, cosa que lamento ja que em priven de saber el seu parer sobre els fets-, i per tant sobren explicacions. A mi no se m'acudiria anar a un homenatge al grandíssim escriptor universal fet per alguns que amb tota probabilitat no l'han llegit i només l'usaran d'una manera tergiversada. Però són lliures de fer-ho. Una altra cosa és que les universitats catalanes estan demostrant ser molt més tolerants amb SCC i l'unionisme en general que amb l'independentisme, a l'hora de promoure o simplement autoritzar actes a les seves instal·lacions. I personalment no perdono els seus claustres no adherir-se a les reclamacions en favor de la llibertat dels presos. Però tot això no legitima cap acte de boicot.

Actituds com aquesta no solament taquen. Encomanen, per la via de la defensa i la justificació, actituds que ens empantanaguen en el terreny de la intolerància i el recurs als mateixos elements repressius, restrictius i punitius dels que amb justícia l'independentisme denuncia ser víctima.

Beatriz Talegón, la periodista i advocada que tant se l'està jugant per defensar la legitimitat de els reivindicacions independentistes, rebia avui crítiques a una piulada seva criticant precisament l'actitud d'ahir a la Universitat dels que van protagonitzar les accions de boicot. Més elaboradament ho explicava en aquest article, on també recorda que que en un article ahir mateix denunciava el veritable caràcter de SCC. S'hi pot discrepar d'alguns aspectes de les seves crítiques -tot i que jo estic totalment d'acord-, però arribava el punt, en un intercanvi poc afortunat de piulades, en què els qui la criticaven denunciaven que ella persegueix una via d'enteniment amb una futura Espanya federal. Com si ella no pogués defensar la via que volgués. 







Aquest camí ens porta al descrèdit. La mateixa Talegón diu, en una altra resposta al mateix tuitaire que piula des d'un compte no identificat personalment però assegura que ella el coneix, que aquests comentaris la deceben i afegix que creia que tots (s'hi inclou) ho teníem igual de clar.

El descrèdit internacional pot ser una conseqüència d'aquesta traïció a les nostres pròpies conviccions democràtiques, a la imatge que ens hem fet de nosaltres mateixos i de la nostra lluita. Una entrevista amb la corresponsal de Le Monde a Espanya, Sandrine Morel, a Vilaweb, és molt il·lustrativa. Morel és una corresponsal amb llarga trajectòria, fa anys instal·lada a Madrid. La seva visió pot estar esbiaixada per aquest motiu, però certament he notat que en els últims mesos ha fet un esforç per apropar-se a la realitat catalana i el que diu en aquesta -tensa- entrevista d'Andreu Barnils s'ha de tenir molt en compte. Sobretot en allò que afirma sobre una escalada de sentiments agressius i d'odi dins l'independentisme, en aquest fragment:

Capítol ‘De la revolució dels somriures a l’odi desacomplexat’. Aquí què hi expliqueu, per exemple?
—Mostro l’evolució de totes les entrevistes que he fet durant les Diades. Des del 2012 he anat a totes. I al començament hi predominava l’aspecte econòmic. Molta gent demanava el pacte fiscal. I es queixaven de l’Espanya ens roba. I de mica en mica ha anat canviant el discurs. Cada vegada es parla més de sentir-se menyspreat, de sentir-se insultat. I el to va pujant fins al 2017, quan realment vaig veure que les entrevistes eren molt més contundents. Molt agressives. Un discurs molt fort. I realment sí, notaves un odi. Uns insults. Feia entrevistes i ni tan sols hi havia d’arguments. Eren insults. Contra els franquistes. Fatxes. Ja no era una qüestió d’arguments. Notaves que hi havia un emprenyament molt fort.

No ens engeguem trets al peu. La fermesa i la resolució han d'anar en congruència amb els principis i valors democràtics que volem preservar. Contra les actituds repressives la defensa és la llibertat. Mai la repressió.



21/5/18

SOBRE FEIXISMES PROPERS


Lamento no recordar qui va ser l'autor de la formulació del principi que en tota discussió la probabilitat que algun dels partícips acabi acusant nazi l'altre s'incrementa a mesura que s'allarga la mateixa discussió. Això, lògicament, val per a l'ecosistema polític espanyol, però cal remarcar que amb una singularitat notòria, que té a veure -com no- amb el denominat procés. La singularitat no ve tan sols de la intensitat o freqüència inusitada amb què un bàndol acusa a l'altre de nazi, sinó que realment no s'entaula la discussió, que ja està el nazi en boca d'algú.

Un exemple notori és com el nou president Quim Torra ha estat acusat, sense a penes haver obert la boca, des la seva discussió d'investidura, de tota mena de teories racistes, xenòfobes, etc, i no valent-se de les seves expressions en els discursos de les sessions d'investidura, sinó de quatre tuits de fa un grapat d'anys i d'algun article -que ningú no ha llegit més enllà dels extractes esbiaixats que interessadament va fer circular Inés Arrimadas-.

Avui mateix, un exemple excels, el de l'ultradretà periodista Federico Jiménez Losantos, que deia al seu programa de ràdio que Quim Torra és  un menyspreable subjecte al costat del qual Hitler és un aprenent de malèvol, les malifetes del qual, les injúries del qual, els insults del qual, el racisme perfecte del qual, l'aspecte del qual, que no menteix, es reflecteixen al seu rostre, que és el mirall de l'ànima. Acabant de llegir la monumental obra de Montserrat Roig sobre "Els catalans als camps nazis", que vaig simultanejar amb la lectura de la no menys monumental novel·la "K.L. Reich" de Joaquim Amat-Piniella, un dels principal testimonis que va usar la tristament desapareguda escriptora per confegir el seu magistral llibre, no puc deixar de pensar com de banal i frívola resulta la xerrameca d'aquest fals periodista per tal d'equiparar les presumptes malifetes d'un polític demòcrata amb un dels tirans més sanguinaris que ha conegut l'edat moderna. Com no puc deixar d'imaginar l'estat d'ànim amb què la gran Montserrat Roig va haver d'encarar una tasca tan dura, difícil i esfereïdora com la de recopilar tantes històries de la desmesura del mal en la seva màxima expressió, la del genocida règim nazi.

¿Cal remarcar que Losantos, Vox, o fins i tots partits homologats en la democràcia com el PSOE actual, fugen, en llançar les seves alegres comparacions, de fer-les amb un altre règim aliat dels nazis, com el de Franco? El franquisme va usar la seva pròpia forma de genocidi contra el bàndol perdedor a la guerra que el va fer assentar-se al poder, però també va col·laborar amb la tasca exterminadora dels camps nazis desentenent-se de protegir els republicans expatriats. Curiosament, els que assenyalen de totalitaris els independentistes, acudeixen al nazisme i no a un règim feixista i cruel molt més proper, el franquista. Ves quines coses!

Ara que les memòries històriques es pretenen debilitar, estirar i diluir, en funció de manipulacions -en mans dels mateixos que denuncien la pretesa manipulació i adoctrinament dels que indaguen honestament en la Història-, no està de més analitzar per què aquest buit de referències. Un buit que sembla que vol dur a l'oblit un règim provadament malèvol, el que més desapareguts manté actualment després de Cambodja. Potser serà perquè no ens adonem de com sonen les paraules recents dels nous campions de la unitat espanyola, els Ciutadans o la seva nova divisa comercial Espanya Ciudadana, Albert Rivera: Recorrent Espanya jo no veig treballadors o empresaris; veig espanyols; no veig joves o grans, veig espanyols. Ja està aquí l'Espanya Ciutadana! Uneix-t'hi!

O més que de com sonen, de com ressonen a les paraules del líder del feixisme que va tenyir ideològicament el franquisme que ni C's ni el PP han condemnat mai, curiosament un altre Rivera, Primo de Rivera.




14/5/18

PER QUÈ SÓC NACIONALISTA

M'apresso a confessar que sóc independentista, per evitar malentesos. Però aclareixo que ho sóc fa relativament poc, en tot cas un grapat d'anys que formen una part molt minoritària de la meva vida que ja comença -ai las- a ser llarga. Com molts altres catalans, he esdevingut independentista arran del procés d'elaboració de l'estatut de 2006, la ferotge campanya del Partit Popular i altres en contra, i la sentència final del Tribunal Constitucional el 2010. És en aquell punt que un procés de reflexió personal em porta a claudicar de les meves idees de federalisme i unió política amb la resta de pobles d'Espanya i a considerar que per a Catalunya no hi ha altra veritable via de supervivència com a entitat nacional pròpia que la seva total i absoluta independència.

Ja dic que no sóc un cas únic, sinó segurament majoritari entre els independentistes d'avui, que si hem de fer cas de les enquestes, les consultes i les eleccions autonòmiques recents, estem fregant el 50% de l'electorat. Com jo mateix, segurament molts han fet aquest pas des de la constatació de la impossibilitat d'establir un diàleg polític d'igual a igual amb Espanya, entesa com a subjecte polític diferenciat de Catalunya , allò que ens neguen i que de bades va intentar posar en peu la proposta estatutària de Pasqual Maragall i que definitivament va enterrar el TC, amb aquella sentència que, com han dit catedràtic com Javier Pérez Royo, va suposar la ruptura del pacte constitucional.

L'independentisme és, doncs, un procés bàsicament racional, una presa de postura política i una aposta per un projecte  col·lectiu determinat. Pot anar o no associat al sentiment nacionalista, que és, en efecte, una qüestió afí als sentiments, a la identitat, que és un procés molt complex en el qual entra en bona part el factor emocional, l'inconscient. Ho vaig mirar d'explicar en un seguit d'articles sobre aquesta qüestió, o en una manera més resumida i esperançada també aquí.

Aquest paràgraf bastarà, crec, per exposar la meva consideració sobre el nacionalisme i perquè m'hi sento, de nacionalista, i de fet des de molt abans a esdevenir independentista:

Jo més m'estimo parlar de nació, que no té la connotació patriarcal del concepte de pàtria, però podeu dir-li com vulgueu. En tot cas, parlo de la identificació, de l'adhesió, de l'amor al vincle que ens uneix amb la Terra que ens sosté i a la Humanitat que ens envolta. El nacionalisme no és universalista, però és universal. Com més profund i real és aquesta vinculació amb el paisatge que ens envolta, més extens esdevé. La paradoxa humana és que com més endins de cadascú mira , més arriba a la generalitat de tots. Com més sentit és el contacte amb la fecunditat material de la qual ens nodrim, més podem acceptar l'amor dels altres a les seves particulars maneres de viure aquest vincle. El nacionalisme és una estimació real, natural, no artificial, i per això pot estendre's sense cometre violència ni ànsia de dominació. Lluny de ser excloent, el nacionalisme és integrador, i és també tolerant amb la diversitat de les nacions. Qui no és tolerant, qui aspira a sotmetre als altres, qui menysprea al diferent, és un fals nacionalista, o en tot cas, si voleu, l'exponent d'una degeneració del nacionalisme: l'imperialisme.

El nacionalisme, doncs, és difícilment renunciable, encara que veiem que molts compatriotes nostres parlen de la doble identitat -catalana/espanyola, espanyola/catalana- i denuncien als que, pretesament, els volen fer haver de triar entre les dues identitats, o es declaren aliens a qualsevol identitat nacional. És possible que una doble identitat o una identitat que es consideri no nacionalista pugui traduir-se en un equilibrat projecte polític entre nacions, encara que els sociòlegs ens avisen que a la llarga sempre una nacionalitat acaba tenint supremacia i tendeix a anorrear l'altra. Casos de pervivència com la catalana sota el poder d'un estat que ha intentat imposar-ne una de diferent són ben rars. El que veig difícilment assolible és que el món quedi lliure de divisions nacionalistes, com pregonen els que en el fons aspiren a imposar el seu projecte imperialista arreu i que són els primers a defensar les fronteres estatals en allò que convé al seu projecte. Això sí, també aixequen quan els interessa la bandera del patriotisme -com si fos alguna cosa diferent al nacionalisme-.

En tot cas, jo he arribat a la conclusió que la convivència de les dues nacionalitats és impossible, donada la clara resposta de l'Estat espanyol a totes les propostes federalitzadores que han partit de Catalunya. El companys, excompanys, de viatge en aquestes terceres vies, en definitiva, quan diuen que no volen haver d'elegir, ja han elegit. I s'han posat del costat del poderós.

10/5/18

EL CENSOR VICTIMISTA

Llegeixo a Twitter algú que manifesta que ara, veient com funcionen les campanyes cavernàries contra l'independentisme, pot entendre com la població alemanya va ser tan insensible al martiri que el nazisme va engegar contra el poble jueu. Afegiria jo que va ser pitjor que això. Només cal llegir el llibre de Montserrat Roig "Els catalans als camps nazis" per saber que els habitants dels pobles propers als camps d'extermini podien fins i tot afegir-se entusiasmats al maltractament brutal que rebien els presoners. I del qual no solament eren víctimes els jueus -tot i que aquest es van dur la pitjor part-, sinó que també es va estendre als deportats republicans espanyols i presoners de molts dels països ocupats pel III Reich.

El relat generalitzat que empren mitjans de premsa, alguns o molts usuaris de xarxes socials i molts polítics professionals està prefabricant sens dubte una imatge de violència al voltant de l'independentisme, i de retruc tot el país -Catalunya, vull dir-, amb la finalitat de justificar la ferotge repressió de les aspiracions independentistes. S'està creant l'enemic a la Constitució, a la pàtria indissoluble, a allò que, tot sovint, per manca de real base, simplement denominen la Llei, curiós genèric que sembla remetre'ns als temps que Moisès va rebre les normes directament de la mà de Déu.

Per construir aquest relat, ja ha estat a bastament explicat, els seus artífexs parteixen d'un seguit de tàctiques que, conscientment o no, deriven del famós decàleg (en realitat d'onze punts) de la propaganda nazi, atribuït al tètric Goebbels. Una de les que més veiem repetir-se és l'atribució al contrari dels defectes o actes propis. És en aquesta tessitura que veiem ara com la violència ha passat a atribuir-se al bàndol independentista, mentre que el paper de víctima se l'atribueix a si mateix l'unionisme.

Un exemple significatiu el plego avui també a Twitter, del compte de la diputada al Parlament català del PSC Beatriz Silva. L'origen es remunta a uns dies enrere, quan aquesta representant del poble es queixava que al programa de TV3 Preguntes freqüents -conegut per l'acrònim anglès FAQS- s'hagués pretesament ridiculitzat l'expresident Montilla, i proposava fins i tot una investigació sobre com es tria el públic assistent, ja que sembla ser que no va repartir els aplaudiments al gust de tal senyora -altra cosa no va fer un públic exquisidament correcte en un programa igualment d'una pulcritud exemplar-. Doncs bé, heus aquí el que piulava ahir:


 Com es veu, en la piulada tal diputada reproduïa les que alhora, segons ella, l'havien assenyalat perquè els seus procedissin a un linxament col·lectiu. Bé, si analitzau les respostes, tot i que no es veuen bé en la imatge, veureu que Gabriel Rufián i Xavier Sala-i-Martín es limitaven, precisament a discrepar o a discutir amb ella. De fet, aquí l'única que sembla proposar mesures per limitar la llibertat d'expressió és ella.

Però anem a veure com ha operat aquest linxament dels suposats acòlits dels personatges de la causa independentista. Una recerca sumària de les respostes que sembla ser han col·lapsat el compte de Beatriz Silva ens dóna l'astronòmica xifra de... 13! En canvi, el que sí ha produït una respectable xifra de més de 400 respostes és el tuit en què denunciava el col·lapse, assetjament o linxament. Ara bé, una tria ràpida ens fan veure un to molt ponderat en les respostes, tan positives com negatives. Una petita mostra:



Una de les respostes, com veiem, precisament puntualitza la gran diferència que va entre discrepar, debatre o discutir, i assetjar o censurar el discrepant. I, per acabar, la resposta de Sala-i-Martín:




















La resposta narra amb precisió el que realment ha succeït: una diputada emet una queixa sobre la televisió pública -i proposa mecanismes per censurar-la-, i rep una resposta crítica que ella interpreta com una incitació a ser silenciada i assetjada.

Cal afegir que el que ha rebut, i de valent, a la xarxa, ha estat Xavier Sala-i-Martín? Sembla que el to irònic no ha estat ben rebut per algunes veus que el titllen de masclista, maleducat i ...caverna ultraliberal!, segons Crònica Global. Per cert, mitjà que titula la notícia amb un seriós error, que pot dur a pensar que Sala-i-Martín critica la diputada del PSC a causa del maltracte donat a Montilla per TV3:

"Machista", "maleducado" y "caverna ultraliberal" son algunos de los calificativos después de que el economista criticara a una diputada del PSC por el trato que dio TV3 a Montilla


A banda de pensar en la mala fe o deliberada actuació des d'una posició de força de Beatriz Silva, podem també atribuir la seva conducta  -i dels que la secunden o han secundat aquests dies a la xarxa- a un factor més general, i que, realment, parla d'un èxit de l'independentisme. No un èxit basat en les males arts d'un assetjament o tot allò que denuncien persones com aquesta afectada i tants altres ínclits representants del bloc del 155, sinó l'èxit de la mobilització, si no ja tenyida de somriures com diu la Sra. Silva, sí almenys en general encara respectuosament democràtica i pacífica.

L'assetjador, per definició, ha de partir d'una situació de superioritat, de poder real, sobre l'assetjat. Com poden acusar, doncs, l'independentisme d'assetjador, quan evidentment és l'unionisme el que té el poder dels mitjans que detenen l'ús de la força coercitiva legal, i la gran majoria dels mitjans informatius que es difonen a Espanya -Catalunya inclosa-! És perquè l'independentisme, en realitat, donada la seva capacitat de mobilització que ultrapassa en molt, en molt més gran proporció que la seva força real en vots, a l'unionisme, ha posat a aquest en una tessitura de considerar-se minoria, i segurament de manera inconscient, sense maquinar amb cap mala fe. Si a això li sumem que  l'opinió pública internacional cada cop compra menys el seu discurs, el victimisme pot tenir una explicació lògica. 

I si tal vegada, fins i tot, considerem el cuquet de la mala consciència que s'agita en algun racó de les seves animetes, trobarem el quadre complet del perfil psicològic del censor que es creu assenyalat i censurat.

7/5/18

TOT ES RELATIU, LLEVAT DEL MAL

A l'anterior post em plantejava alguns casos concrets d'éssers humans que no semblen tenir fre en la seva davallada cap a actituds envers altres humans que, sent suaus, podríem dir poc empàtiques. El cas és que aquest monstre del qual parlava, i que alguns poders molt qualificats i poc sospitosos de tenir escàs sentit pràctic van alimentant amb tots els seus abassegadors recursos de tota mena, em duu sovint a pensar en la naturalesa del mal. No de persones dolentes o poc donades a cultivar les relacions amistoses, fraternes i amoroses que solem associar al Bé, sinó a l'existència del Mal en si mateix.

És un tema al qual dono voltes fa temps, sens dubte a conseqüència d'unes tasques d'investigació sobre la repressió exercida per règims totalitaris com el franquisme i el nazisme. Encara ara avanço amb penes i treballs en la lectura de la monumental obra de de Montserrat Roig sobre els catalans als camps d'extermini nazis, que vaig alternar amb la novel·la d'un dels testimonis clau que apareixen en aquest grandiós llibre feliçment reeditat recentment, la "K.L. Reich" de Joaquim Amat-Piniella. Submergir-se en aquests dues obres, com ho va ser fa anys en la imprescindible "Si això és un home" de Primo Levi, et fa sense remei plantejar-te quin és l'abast de la presència de la maldat en el gènere humà.

Quan s'origina el mal entre els homes? Provenim d'una arcàdia feliç, presumptament matriarcal, on els nostres congèneres haurien viscut en l'idíl·lic i pacífic paradís apuntat al Gènesi? O pel contrari és la nostra essència animal la que continua manifestant-se rere els nostres actes que atribuïm a la maldat? Més enllà, encara: com podem definir, si és possible, el Mal?

Quan entro en els envitricolls filosòfics m'he de valer del meu pensador de capçalera que em bufa a l'orella, el meu Magnus T. Pfaff. Ell parla molt dels infeliços i la seva conspiració per fer infeliç la Humanitat sencera, però poc del mal en si mateix, i això que un alemany que viuria el nazisme bé n'hauria de parlar. Per a ell, tanmateix, més que mal hi ha decadència de la civilització, i per tant sembla que és la pèrdua del valors a què va arribar una primitiva edat d'or civilitzada la que ens porta a un retorn cap a l'abisme ancestral de la violència. Tanmateix, com ja vaig deixar dit en un apunt, tot en el mestre de Turíngia és relatiu. Deia allí: el món avança girant. Tard o d'hora, doncs, ens trobarem a la mateixa punta del camí d'on vam sortir. En efecte, si el progrés és relatiu i sembla destinat a un moviment més circular que no rectilini, també podem en justícia considerar que el retrocés o decadència és una pura il·lusió dels sentits capturats en una comprensió limitada del temps, o, en paraules del mestre, en la invenció del temps com a mesura.

És relatiu, doncs, el mal? Es tracta d'un concepte que hem generat a còpia de sumar les experiències reals i concretes dels actes que considerem dolents, recorrent a l'artifici del llenguatge? Agafats de la mà d'Einstein, conclourem que com l'univers tot, les respostes depenen del punt de vist en què ens situem?

Alguns amics docents, en converses relaxades, m'han explicat alguna vegada que, jutjant des de la seva experiència quotidiana de tracte amb els infants , han arribat a la conclusió que, ja en la seva més tendra edat, se'ls revelen clarament els que són dolents. Ho siguin pel seu entorn, per l'àmbit cultural en què han crescut, o ho siguin per algun fenomen genètic, es manifesten ja predisposats, almenys, a causar perjudicis als seus companys.

I perquè no ens manqui la maldat d'assenyalar un exemple, aquí us en deixo un extret de Twitter -aquesta olla on tantes maldats es cuinen a foc ràpid- d'avui mateix, en què el professor i escriptor Enric Gomà aporta llum sobre un fosc passat de Juan Carlos Girauta, arran d'una altra piulada d'aquest diputat de Ciutadans on insulta els independentistes en general, alhora sembla ser que a conseqüència d'un altercat -sense sang, afortunadament-  amb una parella que duia llaços grocs a un establiment comercial de Barcelona.




Però tornant al tema dels orígens d'aquestes malèvoles conductes, deien els professor Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano fa uns anys a un article al diari Punt Avui que la fal·làcia de la poma podrida redueix a un registre merament individual dinamismes i patrons culturals que no són només personals, i ens evita la reflexió sobre els marcs organitzatius que els fan possibles. És clar que hi ha pocavergonyes, però la seva existència no eximeix les organitzacions de preguntar-se fins a quin punt els seus propis processos de socialització i els seus sistemes d'incentius permeten que floreixin en tota la seva esplendor, o són el microclima més adequat perque considerin factibles les seves maneres de procedir.
No ens enganyem. Les pomes podrides molt sovint són el resultat de processos de socialització en els quals, en una gradació creixent, es porten a l'extrem pautes de conducta no tan sols tolerades, sinó considerades normals en l'organització.

Se sol dir que una poma podria pot fer malbé tot un cistell. Fa pocs dies, intercanviant parers i filosofades amb un grup d'amics que havíem participat a un recital poètic i musical a Falset, el gran músic reusenc Gerard Marsal ens va deixar anar aquesta perla: en un cistell de pomes podrides, podem reconèixer immediatament la poma sana per la vista i per l'olor. Potser, doncs, no tot és relatiu. I potser tenim una capacitat innata per reconèixer i distingir el que és bo i el que és dolent.

4/5/18

ALIMENTANT EL MONSTRE


Un dels diaris de Madrid -és que importa ja el nom?, no són ja un tot indiferenciat?- llança una informació on posa la cara i els noms de nou professors d'un institut de Sant Andreu de la Barca per presumpte delicte d'incitació a l'odi. Els acusa d'humiliacions i assenyalment a alguns alumnes, fills de guàrdies civils, l'endemà de l'1O. Poc després, el líder de C's, Albert Rivera, distribueix la informació i les fotos dels professors acusats al seu compte de Twitter.

L'Audència Provincial de Navarra sentencia als acusats de la violació en grup d'una noia de 18 anys, coneguts com "la Manada", per abusos sexuals i no hi veu agressió, ni per violència ni intimidació. Un fundador de C's, Arcadi Espada, apareix a una televisió d'àmbit estatal -cal dir quina?- demanant-se si algú podria localitzar algun vídeo sexual de la víctima.

ETA anuncia la seva autodissolució per fi, després de sis anys d'haver cessat en l'ús de les armes i la violència, i el govern del PP titlla l'anunci de mera propaganda, mentre Mariano Rajoy rebla: faci el que faci ETA, no trobarà cap escletxa d'impunitat. 

Tres exemples en el que portem de setmana que semblen demostrar que PP i C's semblen capficats en una cursa a veure qui mostra una cara més dura i repressiva per consolidar-se en la lluita pel poder. Ja és un secret a veus que l'IBEX35, o sigui el poder econòmic que mou bona part dels fils d'aquest poder, ha apostat fa anys pel cavall de C's, per tal de tenir una carta alternativa en el moment inevitable del desgast dels populars, assetjats per la corrupció, el desafiament independentista català, les lluites intestines i el càstig social a què sotmeten a la població espanyola més empobrida.

La caverna mediàtica, l'aparell policial-judicial, i altres estaments del deep state -l'estructura real que aplica la força de l'Estat- s'han mantingut fidels al PP de Rajoy en general, però ja fa molt que aquest president no compta amb la simpatia -per dir-ho suau- d'una part de la caverna, i el poder judicial sembla haver-se-li anat de les mans en el cas català. És el que té engendrar monstres que et fan la feina bruta: el sicari pot tenir la temptació sempre de vendre's a un postor que vegi més sòlid o més beneficiós.

El gran capital sempre ha preferit l'acció discreta del poder sobre la població, per garantir no solament que es manté la seva porció del pastís, sinó que aquesta porció pot tenir ocasions per engrandir-se. Ara bé, tampoc ha dubtat mai a usar de la violència desfermada dels seus sequaços més brutals quan ha cregut que pagava la pena o s'ha vist enfrontat a una seriosa contestació. Així, a l'engròs, és explicable el creixement del feixisme a l'Europa de fa poc més d'un segle. I en la batalla entre els dos models de contenció de la insurrecció popular -el consentiment persuasiu i la repressió ferotge- podem trobar l'explicació d'una part del conflicte generat a la II Guerra Mundial.

Actualment sembla guanyar rèdits entre els potentats de l'IBEX35, o l'economia del BOE altrament dita, la via de la mà dura que un displicent Rajoy no sembla garantir. Ja ho va dir el president del Banc de Sabadell, Josep Olius, fa uns anys, quan va eclosionar el fenomen Podemos, Espanya necessitava un moviment igual, però de dretes.

Però el monstre, quan s'alimenta, tendeix a desbocar-se i ser perillós. El nazisme va anar sempre agermanat amb la gran indústria alemanya que li va prestar els suports i el va fer ascendir, i amb el qual es va aventurar en una follia conqueridora que finalment va suposar la desfeta del nazisme, i a poc va suposar també la seva. Tanmateix, com sol succeir, la indústria, les famílies que la regien, va acabar surant. Sol succeir això, els realment poderosos sobreviuen als seus errors, per grossos que siguin, però no per això estan lliures de grans trasbalsos com aquell.

La cara preocupant que mostren aquests dies el pinxo del barri Rivera, el petulant i arrogant Arcadi Espada, les pallassades absurdes de Boadella i els seus amics de Tabàrnia, tot plegat, fan pensar més en una prematura i accelerada degeneració -abans i tot d'arribar al poder- dels que prometien una regeneració de la política espanyola. Potser acabaran fent que algú es repensi el seu suport.

2/5/18

UNA REVOLUCIÓ CIVIL

Karl Marx i Friedrich Engels a la impremta de la Rheinische Zeitung, Colonia - Museu Marx & Engels, Moscou ✆ E. Chapiro © Ñángara Marx
Sentia, sense ironia parlo, vergonya aliena llegint les notícies sobre els informes que el Tribunal Suprem ha tingut a bé trametre al Tribunal Superior de Schleswig-Holstein. Imaginem el gest suficient i la mirada altiva amb què ses senyories s'han hagut de rebaixar a contestar una petició d'un simple tribunal regional per ampliar les informacions contingudes en el nyap d'euroordre perpetrat per l'instructor Llarena contra Carles Puigdemont. En resum, ve a dir que tinguin ells, els alemanys, la cura de buscar en quin delicte del codi penal alemany podria encabir-se les conductes greument delictives del president de la Generalitat. Que inventen ellos!

Això pel que fa a la presumpta rebel·lió, perquè pel que fa a la malversació continuen buscant sota les pedres -els arxius dels distints departaments de la Generalitat que fa mesos que tenen intervinguts de cap a peus- proves del pagament dels fons destinats a realitzar el tan rebel referèndum de l'1O. Sembla que l'últim invent -aquest sí- de la capacitat creativa del dret del magne tribunal és que no cal haver efectuat un pagament per incórrer en la malversació de fons. Meravellós. Per aquesta línia, aviat tots serem reus de qualsevol delicte pel simple fet de semblar que hi estem predisposats a cometre'l.

Ja vaig analitzar en un post anterior per què no crec que hi pugui existir la conducta defraudatòria que implica aquest delicte en l'actual regulació del Codi Penal, però al marge d'aquest petit detall sense importància, el fet és que no troben proves dels pagaments i hi insisteixen sense defallir. L'últim episodi, divendres passat tornant a recórrer els passadissos de la Generalitat. Senyal que ni ells es creuen la seva pelegrina nova ocurrència.

Si llegissin la molt extensa literatura que han generat ja els fets d'octubre, sabrien que qui va pagar la festa de la democràcia catalana -vull dir el cop d'Estat, senyories!-, va ser la societat civil. Donants voluntaris que ja no deuen comptar en recuperar la seva contribució, ara que sembla que això de la República va per llarg.

Però, si pot resultar desencisador que en efecte els partits independentistes no semblin tenir cap via clara per posar en peu la República a casa nostra, alguna cosa sense dubte se sosté, creix i té tota la pinta de consolidar-se: la percepció del compromís que almenys una part molt important de la societat catalana per bastir-la. I que en tal compromís hi posa la il·lusió, la força... i els calés!

Vejam si no com s'han pagat fins ara les fiances i multes que un Estat espanyol llançat a la repressió sense brida no para d'abocar contra tot el que faci olor d'independentista. Vejam com la consellera Clara Ponsatí va cobrir en un micromecenatge de la nit al dia les despeses de la seva defensa contra l'ordre d'extradició enviada a Escòcia. Vejam aquesta notícia espectacular que trobo avui a Vilaweb: una via per reflotar les oficines de Diplocat torpedinades i enfonsades per l'Estat espanyol amb singular acarnissament, a través del muntatge als Estats Units d'una organització sense ànim de lucre sostinguda novament per donacions particulars.

Aquest acarnissament contra la política exterior de la Generalitat mostra com l'Estat espanyol és conscient d'estar perdent la batalla del'opinió internacional. Cal llegir-lo amb una altra notícia que saltava avui, que ens diu al soferts contribuents que l'Estat espanyol es gastarà quasi mig milió d'euros en un encàrrec a una agència publicitària britànica per aconseguir convèncer a l'exterior que és un veritable Estat democràtic. Crec que s'equivoquen. Només comprant alguns dels millors estudis de Hollywwod podrien assolir alguna cosa en aquest sentit.

Però em desvio. El que em sembla particularment rellevant és com la revolució catalana està trobant els seus millors èxits en la iniciativa particular, en l'entramat de la seva societat civil, en la vitalitat sense fi de la seva millor i més estructurada població.

Un malentès històric ha associat el marxisme a l'estatalisme a què van desembocar les revolucions russa, xinesa i altres. L'estalinisme i les seves diferents versions ens han fet oblidar que Marx i Engels, en la seva teoria socioeconòmica, i passant pel tamís crític el concepte de Hegel de l'esperit objectiu, van postular la primacia de la societat civil sobre l'Estat. Serà la revolució catalana la que ens demostrarà que només des d'aquesta primacia pot ser efectiva una veritable revolució alliberadora de la Humanitat? Serà, paradoxalment, una revolta titllada de burgesa, una autèntica Revolució, una Revolució civil?

25/4/18

SANT JORDI COM A SOLUCIÓ


Novament, Sant Jordi ha estat una festa apoteòsica on la nostra societat civil catalana -la de veritat- mostra la seva millor cara, la que celebra la cultura i la bonhomia de l'amistat i l'amor simbolitzats en el llibre i la rosa. Regalem gairebé tantes roses com catalans i catalanes hi som, i més d'un milió de llibres, que suposen xifres de vendes de més dels vint milions d'euros. Enguany, no obstant, va haver un record indefugible cap als nostres compatriotes que no van poder assistir-hi des dels carrers inundats de sol i llibertats de les ciutats, viles i pobles de Catalunya, els nostres presos polítics. Roses grogues, múltiples actes reivindicatius -com, a Reus, l'arribada de les cel·les on ciutadans s'engarjolen una estona per rememorar els presos polítics-, ens ho feien present.

Sens dubte és això el que va fer que saltés la inevitable nota discordant, la de Carlos Carrizosa, el portaveu de Ciutadans, que declarava que li sabia greu que es volgués fer de Sant Jordi una festa només per a una part dels catalans. El filòsof Xavier Antich li replicava a Twitter que sap greu que, en efecte, només sigui una festa d'una part dels catalans: els que llegeixen. No sé si es pot dir que els que no llegeixen mai, ni un llibre a l'any, se senten al marge d'una festa tan cívica, però suposo que més aviat Antich apunta al fet que el votant de C's i unionista en general és menys afeccionat a la lectura que l'independentista. Això seria molt dubtós, també, però els estudis demogràfics semblen afirmar que a més nivell cultural entre la població catalana, més tendència independentista. Queda clar que que es tracta d'estadístiques i tendències que admeten tota mena d'excepcions singulars.

El que sí sembla indiscutible és que l'electorat independentista té més capacitat de mobilització, i això seria l'explicació de la punxada d'un García Albiol que va arribar-se a  Badalona per regalar roses a la via pública i es va veure escaldat, reprès i escridassat per la gent que celebrava la diada. Tot i jugar teòricament a la seva ciutat, jugava en camp contrari. També semblen tenir més motivació lectora: entre els llibres de no ficció més venuts ahir, en català hi ha majoria de llibres sobre el procés, mentre en castellà, només n'hi apareix un, i precisament d'un proindependentista espanyol com Ramon Cotarelo.

El que un Sant Jordi agredolç com aquest em demostra és que la ferida és lluny de cicatritzar, i que en efecte existeix una divisió important de la societat catalana. Potser no la fractura que alguns volen crear, però sí una escletxa que ara per ara sembla que no fa més que aprofundir-se.

No seria Sant Jordi, la festa que el líder de C's Albert Rivera deia que volia proposar com a festa de tots els catalans en lloc de l'11 de setembre, un bon exemple de com es podria iniciar el procediment de guariment? Una aposta per la cultura, per la reflexió, per l'amabilitat, la cortesia -les bones formes i el somriure de nou!-, i un civisme que impedeixi que s'arreli la controvèrsia en forma de ràbia, frustració o odi.

Podria, ho crec fermament. Podria ensenyar el camí de la resolució civilitzada de la discrepància política, i també del legítim dret a la diferència i l'exercici de la convivència. Potser amb una condició que amb els anys he après a atresorar, usar i defensar: la capacitat de valorar els altres en la seva totalitat d'éssers humans, en la seva completa humanitat. I, si de cas, posant una mica de pes addicional al costat de les virtuts de cada persona, en lloc del dels seus defectes. Perquè, moltes vegades, cal ajudar a l'altre a reconèixer-se en allò que té de millor, per tal que respongui també amb la millor actitud a la discrepància i la controvèrsia amb què ens hi puguem enfrontar.


16/4/18

SENSE QUE ES NOTI LA CURA

Imatge del film "Tartuf o l'hipòcrita" de F.W. Murnau
De vegades la política és qüestió d'aparences. Un explotador que passa per demòcrata pot obtenir probablement una recompensa superior a les seves maquinacions si aconsegueix el consentiment dels seus explotats. En general, el poder prefereix l'estalvi de la violència extrema i només recorre a ella quan veu que és el camí més directe i fàcil per als seus fins. La diplomàcia i l'alta política es basa, doncs, en les formes, un joc d'hipocresia si voleu. Com l'arquetípic personatge de Molière, el Tartuf, el poderós sol preferir envernissar discretament el seu ardor i així amb sagrada fermesa sap guardar-se el secret. Un cas prototípic que ens afecta els catalans és la cèlebre recomanació  continguda a la instrucció secreta que el fiscal del Consejo de Castilla, José Rodrigo de Villalpando, va transmetre als corregidors del Principat de Catalunya el gener de 1716, segons la qual havien de procurar imposar el castellà amb instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. Frase aquesta última que ja se li atribueix al famós Conde-Duque de Olivares, adreçada a Felip IV amb la mateixa idea de castellanitzar les terres catalanes.

 Si això feien el representants de les altes esferes del poder castellà en aquells segles, fins i tot després d'arrasar el principat en la Guerra de Successió, per què sembla que avui hagin perdut formes, modos i cuidados en la seva lluita judicialitzada contra l'enèsima revolta catalana?

En el seu molt recomanable article publicat fa un parell de dies a el Diario, Elisa Beni diu al voltant de la instrucció del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena contra el moviment independentista que ...Muchos preguntarán: ¿es posible que un magistrado del Tribunal Supremo sea, al menos en apariencia, tan poco aseado instruyendo? Posible es, porque está pasando, pero ninguna instancia en este país va a atender las quejas por este atropello. Aseado és una molt precisa expressió que no tenim en català, encara que s'usa en terres de l'Ebre a penes catalanitzada, per descriure aquella conducta polida que pretén frenar qualsevol reprensió pública i pèrdua de la bona fama. Beni fa una impecable i implacable descripció de les gruixudes faltes a l'ordenament processal que ha comès Llarena i, amb ell, la fiscalia i la mateixa Sala del Tribunal Suprem que ha aprovat les seves interlocutòries. Tot menys un intent que no es noti el cuidado.

Com és això possible? ¿Potser se senten emparats per la gran cortina que li proporciona el govern i el suport de què gaudeix a les Corts gràcies a l'adhesió del gran gruix de l'oposició -els partits constitucionalistes que van avalar el gran nyap anticonstitucional del 155-, i la cort mediàtica que els embolcalla? Això no ha estat suficient, tanmateix, per convèncer la població catalana que continua reafirmant el pols independentista -a la qual tal vegada ja donen per perduda-, ni evitar que en totes les instàncies internacionals on s'estan presentant quedin malparats. Realment, resulta ja de vergonya aliena que insisteixin i encara, lluny de rectificar, s'hi tornin amb nous intents de doblegar els arguments dels qui, basats en arguments jurídics més nets, els hi deneguen la raó,

Així, en el cas de l'euroordre cursada contra Puigdemont a Alemanya, sembla que encara els fiscals busquen noves proves i fins i tot, en el súmmum del ridícul, ampliacions a nous delictes, que estan buscant sota les pedres, les fermes pedres sòlides de la legislació penal alemanya. No sembla raonable, certament, com tampoc sembla que el tribunal de Schleswig-Holstein hagi d'accedir a una extradició per malversació de fons que difícilment encaixa amb el delicte de corrupció.

De fet, tampoc els fets encaixen amb la tipificació del Codi Penal espanyol, per molt que l'aparell judicial espanyol -i els seus braços polítics- li hagi agafat el gust i fins i tot amenacin amb atribuir-li aquest delicte el president del Parlament i els membres de la Mesa que han acordat querellar-se amb el jutge Llarena per fer cas omís de les mesures cautelars dictades pel Comité de Drets Humans de l'ONU en relació a la candidatura de Jordi Sánchez.

El delicte de malversació de fons, regulat avui a l'art. 432 del Codi Penal, va lligat en realitat al delicte d'administració deslleial de l'art. 252, del que ve a ser un simple tipus agreujat en virtut del càrrec d'autoritat o funcionari públic del qui el comet. L'administració deslleial és tipificada per a los que teniendo facultades para administrar un patrimonio ajeno, emanadas de la ley, encomendadas por la autoridad o asumidas mediante un negocio jurídico, las infrinjan excediéndose en el ejercicio de las mismas y, de esa manera, causen un perjuicio al patrimonio administrado.

Amb aquesta regulació s'ha eliminat la necessitat d'ànim de lucre que seria molt clarament no imputable als membre del Govern o la Mesa, però en una aplicació assenyada no pot ser tampoc encaixada en la conducta d'uns representants del poder executiu i legislatiu que apliquen en l'execució de la seva activitat política els fons públics, ja que, si analitzem on està encabit l'art. 252, veurem que es tracta del capítol de defraudacions, i de la seva mateixa regulació es desprèn que és essencial l'ocultació o engany envers l'administrat -en aquest cas, la població catalana, no ho oblidem-. Una ocultació que és meridianament contrària a la llum pública amb què han actuat els presumptes malversadors.

Per tant, només una acurada aplicació del tipus penal, que no oblidem que com a ultima ratio que ha de ser de l'Estat de Dret sempre s'ha de vigilar molt de no fer-ne un ús extensiu, ja descarta la concurrència del delicte en la gestió del govern de Puigdemont. No cal, doncs, acudir a la prova de la seva inexistència per la constatació que cap fons públic va ser destinat a l'organització del referèndum, ni a un examen més detingut de l'oportunitat que l'ordre jusisdicional penal entri a conèixer d'aquests actes. Actes que han de ser més aviat reservats a l'ordre contenciós-administratiu, on la jurisprudència ha llargament establert allò que es reserva a l'esfera dels actes polítics, la que  defineix l'àmbit de discrecionalitat dels poders executiu i legislatiu. A aquests poders, el judicial els ha de controlar, però mai en l'aberrant pla de superioritat que en la causa contra l'independentisme s'ha situat el poder judicial espanyol.

Despropòsits com aquest abunden i serien interminables de descriure en una actuació en la qual és cap visible Llarena però, com ja hem dit, involucra en realitat a molts representants dels alts estaments judicials espanyols. En efecte, unes actuacions que ens deixen bocabadats per la manca de rigor, de polidesa i de cura, en definitiva. Un absolut i desastrós nyap, en resum.

M'atreveixo a pronosticar que, arribat el moment -que, això sí, pot demorar-se molt i massa- que tot aquest nyap es desfaci com un castell de sorra, Llarena i potser algú o alguna més dels caps visibles d'aquesta atzagaiada col·lectiva, acabaran sent arraconats i els giraran l'esquena per esdevenir els caps de turc als quals ningú no pensa ja en agrair-los els serveis prestats a la sagrada unitat de la pàtria.

El temps em donarà o traurà la raó.


12/4/18

EQUIDISTANTS I DISTANTS


Una bona mostra de l'exquisidesa d'alguns, o molts, d'aquests equidistants que es mantenen neutrals en una lluita ja declarada com és la del moviment independentista contra el repressor Estat espanyol és un tuit que ha estat molt comentat aquests dies. És d'un tal Antoni-Italo Moragas i diu així:
Uns acusen de terrorisme a qualsevol protesta, altres acusen de dictadura a qualsevol actuació repressiva. I uns pocs vivim en una democràcia incapaç de donar resposta a un conflicte polític pels incentius d’ambdues parts per a distorsionar la realitat.

O, encara més il·lustratiu, aquesta piulada d'avui mateix de l'ínclit exdiputat dels comuns, Lluís Rabell:
Tot un resum de la situació que vivim..


Aquesta postura tan democràtica, tan humana i tan considerada, i tan sospitosament còmoda, cal dir, que fa que tota una patuleia variada de vells radicals, antics comunistes o encara comunistes, nous revolucionaris, etc, tots ells caracteritzats per la seva capacitat teòrica transformadora i la seva nul·la capacitat de posar-la en pràctica, ja està prou vista i és prou coneguda per molestar-se a comentar-la gaire. Bastaria acudir al meu filòsof Magnus T. Pfaff per veure com ja els retratava prou sentenciant aquells col·legues intel·lectuals que sempre afegien un parell d'ous durs a totes les reclamacions a les quals eren convidats a sumar-s'hi... fins que s'esgotaven els ous durs i tornaven així, orgullosament cofois, al seu galliner sense haver mogut un dit.

Més interessant és potser  considerar una peça més elaborada i documentada, l'article de Marc Andreu a El Crític titulat Octubre groc, primavera incerta. En essència, aquest article es pregunta si el que s'ha viscut d'ençà l'1 d'octubre és realment una revolució. I la seva conclusió bàsicament segueix la del professor Josep FontanaSi pretenia ser una revolució, de moment és una revolució frustrada. Ho contemplo com una catàstrofe i des del més absolut desacord. Estem en un moment per aprendre a resistir, a no resignar-nos, a tirar endavant i tractar de recuperar el que puguem dels nostres drets i llibertats, prou amenaçats. 

També cita conspicus pensadors d'una òrbita similar: Vicenç Fisas, Guillem Martínez, Juan Andrade... fins i tot Joan Coscubiela. Una interessant mostra de com, des d'una apel·lació a la revolució, es desdenya una opció de revolta democràtica. Ni el crescendo repressiu i la deriva feixista que adopta l'Estat espanyol que està escandalitzant el món més democràtic pertorba la visió d'aquests inte·lectuals de cella alta.

Ara bé, m'interessa quan ens acusen als independentistes de muntar una ficció equiparable a la que perpetra l'unionisme per justificar la seva repressió, aquell en la qual es deté una presumpta cabecilla del moviment violent CDR per posseir un xiulet groc i una careta del temible revolucionari Jordi Cuixart. Al marge de reclamar un i altre cop una autocrítica al moviment independentista pels erros comesos, com no fan envers l'unionisme, però ignorant que l'autocrítica en l'únic camp que s'ha fet és precisament en l'independentista, diria que l'assenyalament més insidiós de l'article és el que apunta un altre il·lustre equidistant, Jordi Amat en l’imprescindible assaig ‘La confabulació dels irresponsables’. “Sobretot hi havia paraules: el relat que allunyava la política catalana de la realitat, el relat que bona part de la societat catalana acabaria preferint a la descripció de la realitat. Un relat que flirtejava amb la postveritat i creava una falsa sensació de consens”. Segons Amat, aquest relat, en la seva decantació de la declaració unilateral d’independència, té un fonament historicista de “relat unidireccional reelaborat, generació rere generació, per la historiografia nacionalista".

Com es veu, s'acaba acusant l'independentisme de crear un relat tan fals com el del seu temible enemic. És a dir, es vol neutralitzar l'argument que feia anar en el meu darrer post, i que jo documentava amb mentides molt concretes i evidents, que és el de la retorçada manera amb què la croada politicojudicial i mediàtica espanyola malda per construir un relat ad hoc per a dirigir tot l'arsenal repressiu de l'Estat. I vol neutralitzar-lo per la via d'equiparar-lo amb una pretesa realitat paral·lela creada pel món independentista.

Crec francament que novament estem davant d'una impostura intel·lectual que juga a posar en els dos platerets de la balança fenomens molt diferents. Si l'un posa tota la perversió de la fabricació deliberada de la mentida per tal de manipular i ocultar la realitat, l'altre pretén apuntar a un projecte alternatiu d'una realitat que impugna, quant antidemocràtica, vulneradora dels drets humans i , en definitiva, contrària a l'emancipació del poble català que pregona l'altra part. És a dir, podem estar d'acord que el moviment independentista vol crear un nou marc polític mentre l'altra disfressa de marc democràtic el que no ho és.

Naturalment, la percepció del que és veritat i és real sempre està subjecte a crítica, i a la discussió històrica, però alguns fets són difícilment qüestionables, com per exemple la manipulació d'un text jurídic com la que reflectia en el meu anterior post. En última instància, com ja vaig dir en un post molt més antic és que una cosa sí tinc clara: si bé el just no sempre guanya, el trampós sempre perd. Encara que aparentment guanyi i se'n dugui els premis. No sempre el món el deixarà clarament exposat en la seva actitud reprovable, (...) Però hi ha algú que sí sap realment que ha enganyat i ha actuat emparat en el frau. I d'aquest no pot fugir mai, ja que és ell mateix.

Més profunda em sembla la crítica a l'abast d'aquesta transformació política a la que apel·la la revolta independentista, i les incongruències o tensions que això provoca en les seves heterogènies files. però això haurà de menester l'espai d'un futur post.