19/12/18

CESSARISME


No es tracta d'una errada, al títol d'aquest modest post. Cessarisme és un neologisme inventat . Ara que una votació ha decidit que el neologisme de l'any és la molt horrible paraula sororitat, jo en proposo un altre. Cessarisme, és a dir, variant de cesarisme -paraula tampoc, ai las, reconeguda al diccionari- que consisteix a governar imposant a tort i a dret el cessament dels càrrecs subordinats.

Se m'acut aquest neomot -neologisme també- en sentir el maquiavèl·lic príncep de la diplomàcia espanyola, l'ínclit Josep Borrell, assegurant que farà cessar tots els cònsols que donin suport al procés. De fet, ja s'hi ha posat, com ho havia fet el seu predecessor del PP, i ha destituït el representant a Grècia per una foto on se'l veia participant a una Diada. Es veu que participar en aquesta celebració ja és, per si sol, donar suport al procés.

Cessar, cessar, és una mania de tot dèspota, i com tot dèspota, temorós, insegur, acomplexat davant el subordinat del que tothora imagina que està implicat en una conxorxa per desposseir-lo del seu omnímode poder. Tanta és la mania que, naturalment, no s'até a les moderacions ni límits de les normes que ell mateix s'ha donat.


Pablo Casado, aquest senyor que, si portés les calces i les gorgeres renaixentistes, seria sens dubte titllat de caballerete, de formes suaus i verb incendiari, demanava recentment tornar a aplicar el 155 -com ahir mateix el secundava Albert Rivera en la competició interna entre els dos protolíders per esdevenir els més durs contra Catalunya-, i cessar ja el president Torra. Els motius? Negligibles, sobrers... Cessar i punt. Sense pensar que la Constitució no permet, ni en el 155 ni en cap article, cessar un president triat per la fracció del poble sobirà, espanyol por supuesto, que forma una comunitat autònoma. Per molt que ho hagin fet i inventat amb l'aplicació per part del Senat l'any passat, el 155 no permet de cap manera suspendre una autonomia i destituir el seu govern. Que ho hagi fet l'Estat, que ho continuïn demanant els seus palanganers actuals, és la prova irrefutable que s'ha trencat el pacte constitucional amb Catalunya.

Poc els importa. Com bé deia el gran Vicenç Villatoro fa uns dies a la seva columna al diari ARA, només els interessa de la Constitució amb la que s'omplen tant la boca dos articles, o un i mig: l'art. 1, que estableix la forma de l'Estat espanyol com a monarquia parlamentària i atribueix la sobirania nacional al poble espanyol, i l'art 2, que estableix que la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i aquí ja no llegeixen més i s'obliden de l'altra meitat de l'article, que  reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren.

16/12/18

ELOGI AL SILENCI, DE MARTA BALLVÉ

Marta Ballvé és una artista plàstica barcelonina de múltiple i incansable activitat a la xarxa, que es manifesta a Facebook, a Twitter ( @BallvMarta ‏ ), o a Instagram -per no citar-ne més que uns quants dels seus llocs habituals -. Ja des de fa uns mesos està duent a terme una tasca diària en què penja una obra al voltant d'algun text al voltant del silenci, i que compon tot un enorme projecte que ha denominat "Elogi al silenci".

Encara que una part del projecte va ser ja exposat físicament a la seva ciutat, a la Nau de l'Editorial Comanegra, el passat 28 de setembre, el projecte continua inesgotable i constant omplint la xarxa de bellesa i aquesta singular exploració del que no es pot dir, d'allò que queda empresonat al silenci.

No vaig poder assistir a la inauguració del'exposició, però en tinc complerta notícia gràcies a la difusió donada entre nosaltres per dues ambaixadores reusenques a la capital, les amigues Lena Paüls i Mònica de Dalmau. Vegeu una ressenya completa de la Lena al seu blog, on recull molt amablement el poema amb què vaig contribuir-hi, i la meravellosa il·lustració que en va fer la Marta, i que vaig reproduir aquí mateix amb ocasió de parlar de plagis involuntaris.

Ara la Marta s'ha inspirat en el referent que vaig trobar d'aquells versos meus (referent desconegut en el moment de crear-los), les frases de Virginia Woolf al seu "Orlando". El resultat és així d'il·luminador:



Proyecto Elogio al silencio 

"Las grandes alas del silencio latían en todo el ámbito de la casa vacía"
Virginia Wolf . Orlando (traducció de Jorge Luis Borges)



El silenci deu ser al so, al brogit, el que el buit a l'espai. Éssers il·lusòriament aferrats a la matèria que ens revelen els nostres sentits, sentim un rebuig, un horror, al silenci i al buit. Però és quan aconseguim fer-nos-en conscients de la seva presència real (paradoxalment, la presència del que no és present, del que no es manifesta i se'ns fa esmunyedís a l'hora de reflectir-ho i anomenar-lo) quan ens alliberem de l'esclavatge, de l'encotillament, dels sentits, que ens fan reduir el nostre món a la rutina. Només l'art és capaç de traçar aquesta aproximació allò que és intangible, a allò que és inefable. Només l'art pot domesticar el buit, només la poesia pot cercar el significat més enllà del mot, només la música pot explorar el que diu el que és inaudible.

Marta Ballvé ho assoleix amb una persistència i una sensibilitat que delecten i sorprenen. Ens traça senyals en el dia a dia, com si ens marqués un camí d'exploració que, a la inversa dels contes infantils, ens guiés cap a un camí no fressat, on perdre'n-hi ens permetria trobar-nos a nosaltres mateixos. O així ho sospitem.

Us deixo amb les dues il·lustracions que n'ha fet la Marta Ballvé de poemes meus. Amb profund agraïment. 



Besllums.2: En l'etern ara

Callàvem enmig de la multitud sonora,
ens cruixia a l’ànima el seu sord anhel,
però ens bevíem a glopades el temps
i tota llum era esca per a nova aurora.
Érem al riu però ens sabíem ja mar,
el vent batia la vela de la fràgil barca,
la pluja fuetejava l’espelma vacil•lant
que era tot far en la immensa boira.
Ens amarava els ulls la vibrant fosca.
Ens creixia al pit l’ala tensa del silenci.






Les hores espesses
A Pascual i Emília, in memoriam

Les rajoles vermelles eren càlides
com la catifa que tenies als peus,
a l’estenedor del terrat la roba blanca
cruixia amb reflexos de sol de tarda.
Havíem espolsat les gruixudes mantes
i els núvols havien voleiat mansament.
Ell flamejava portes i finestrons
i aquella sentor de pintura cremada
era com de diumenge, de sucre de flam,
la tèbia olor de lli vell de la planxa
amb el  lliscar del ferro a la post.

Miràvem els llistons de les persianes
i, a través d’ells, es filtrava el dia
amb el ressò queixívol de les campanes,
la pluja de la regadora a la vorera
abans del rauc abnegat de l’escombra,
els bocois del vi i les bótes de vinagre
lliscant sobre rampes de fusta corcada
i la primera pols de la flor dels plàtans
amb l’esgarip de les orenetes noves.

Plegàvem els llençols un rere l’altre
amb l’espetec breu de la fibra tensada.
Seies en acabat al rectangle de llum
del líquid sol esmorteït del capvespre,
sargint mitjons amb la ràdio posada.
El temps s’aquietava, fulla incerta,
giragonsa de fil pendent dels teus dits.
El balcó era obert de bat a bat
a la immensa taca de vi de la nit.
I tu feinejaves a la cuina de gas,
quan ell venia ja  pels carrers deserts,
penyora de la fi del dia de sofre i sutge
que llevava el seu negre fum de mortalla.
La tan minsa mort de les hores espesses
que quedaren en el seu modest silenci
arrambades, deixalla vora el camí.



2 de juny de 2009

3/12/18

EL CAS LOLA FALANA

Related image
Les associacions mentals que fem al llarg d'un dia qualsevol poden passar-nos desapercebudes i, al final d'aquest dia, ens poden deixar aparentment indiferents. Tot i que sospito que moltes d'elles acaben viatjant i allotjant-se en aquesta vasta i enterbolida zona que anomenem inconscient.

Ben analitzades, però, potser revelen inquietants coincidències, correspondències o qui sap si manifestacions d'allò que Carl Jung denominava sincronicitat. És a dir, successos que trobem íntimament relacionats encara que no en puguem descriure cap relació causal entre ells. Revelen, en el fons, experiències compartides en aquell encara més vast i fosc inconscient col·lectiu que va explorar el psicòleg suís.

Sigui com sigui, la coincidència que avui m'ha assaltat no ha passat de les divagacions internes que -suposo que com a tots els mortals que ens diem humans- em volten tot sovint. La cosa ha començat intentant recuperar a l'univers youtube -una altra zona remota i misteriosa- una cançó que recordo de la meva adolescència i que tenia en una cinta de cassette heretada del meu padrí, un fanàtic del soul, que desafortunadament no crec ja tenir. Es tractava, el títol el recordava bé, d'una cançó titulada "Rockin' Chair" (1), un rythm'n'blues deliciosament lent cantat per una veu femenina increïblement sensual i calenta. Però no aconseguia recordar el nom de la intèrpret. La recerca ha donat amb diverses cançons del mateix títol, des d'una antiga i molt versionada peça de Hoagy Carmichael a una dels mítics The Band o una més recent dels Oasis. Però la que buscava era la que he trobat per la cantant que la va enregistrar, sembla que per primera vegada, el 1975. Gwen McCrae, que sembla que la va publicar com a resposta a la també molt suggeridora "Rock you baby" del seu marit George McCrae. Tot bé, doncs? La cançó quadra, el temps també i certament la cançó té un alt voltatge sensual.



La qüestió és, tanmateix... que no és la versió que em va delectar fa tants anys. Més recerques, però, no han donat resultat. Només he ensopegat en els fons de youtube amb aquesta.

Així, desconcertat, em trobava, quan he agafat el llibre que ara estic llegint. Un clàssic modern, ni més ni menys que la "Lolita" de Vladimir Nabokov. He passat per unes d'aquestes pàgines on el virtuosisme de l'autor llisca per l'espinós tema de la pedofília, i només al cap d'una estona m'ha vingut un nom al cap: Lola Falana!

Teclejat el nom a google, les entrades són, novament, un món exploratori que dona per a un nou reguitzell de ramificacions i vies digressives. Lola Falana va ser, en efecte, una cantant d'origen cubà -per les arrels paternes- que va triomfar als anys 60 de la mà de Sammy Davis Jr -del qual esdevindria amant i provocaria el divorci d'aquest amb la seva dona aleshores-, i va transitar amb èxit irregular pel cinema de l'anomenat blaixpoitation i també italià als anys setanta, per acabar instal·lant-se com a estrella indiscutible a Las Vegas.

Ara bé, l'exploració ha donat com a resultats aspectes ben curiosos de la seva vida. "La veritat sobre Lola Falana" sembla, de fet, un veritable gènere al món de youtube. Quins misteris rodegen la seva vida? Retirada a primers dels 90 de l'ambient musical, reapareix només en estranys àmbits que voregen els fenomens paranormals.

De fet, una de les primeres entrevistes amb ella que he trobat ja dóna també per pensar. Una entrevistadora amb una inquietant semblança a Margaret Thatcher aconsegueix sorprendre a una jove i rutilant Lola Falana, preguntant-li pel seu nom -el nom veritable era Loletha, pronunciat per ella com la Lolita llatina-, i etzibant-li alguna impertinència sobre el seu perfum que la deixa descol·locada.



Apareix sovint amb acompanyants masculins com Muhammad Ali i Adriano Celentano, amb qui protagonitza aquest espectacular ball:




No he esbrinat quina relació va tenir amb aquests dos mascles tan diferents, però que poden exemplificar els dos mons en què es va moure en el seu primer estrellat, la música i el cinema d'arrels negres, i Itàlia. No es va casar mai amb Sammy Davis Jr, però sí amb un dels components del famós del R'n'B llatí grup Tavares, tot i que el matrimoni no va durar gaires anys -la primera meitat dels setanta-.

Per què va desaparèixer de l'escena? Una raó poderosa sembla clara: ja a finals dels 80 va començar a tenir manifestacions d'una esclerosi múltiple que aniria en increment en els anys següents i sembla que la va obligar a retirar-se a principis dels 90. Tot i així, el guió ofereix girs inesperats: Falana reapareix el 1995  gravant una cançó amb un cantant cristià, Joseph Lee Hooker -un commovedor al·legat antiavortista anomenat "Don't Cry, Mary"-, i la trobem en uns quants vídeos on manifesta la seva conversió al catolicisme, que li hauria salvat la vida i guarit de la seva terrible malaltia. Per exemple aquest, on comença renegant del seu passat de reina de Las Vegas, o aquest altre en una molt més professional gravació d'un canal de televisió anomenat "Tierra de María" (Maria la mare de déu, encara que pugueu sospitar que es refereixi a una altra maria).



Lola Falana, doncs, aquella star del soul de sinuosos malucs que hauria començat ballant a dubtosos clubs d'Atlantic City per deu dòlars el ball, l'exuberant estrella del lluentó que havia regnat sobre el luxe de Las Vegas, ara és una activista de la crida de Jesús. Més enllà dels aspectes més extravagants, que naveguen entre el culte a l'espectacle de les presentacions religioses típicament americanes i els missatges més o menys fonamentalistes, en definitiva ha esdevingut aparentment una respectable anciana que dedica bona part dels seus dies a l'apostolat de la fe catòlica -tot i que sota una associació de sospitós nom "Els Anyells del Ministeri de Deu"-, i a la beneficència en favor dels orfes subsaharians.

Res més, doncs, sembla revelar tanta recerca de la veritat. O potser no?

La cosa més random (per usar aquest col·loquialisme del jovent actual) que m'he trobat en la capbussada per l'univers youtuber a part d'un veriatble exemple dels psicodèlics vídeos gravats per Valerio Lazarov a la tele italiana- és un missatge d'un inquietant canal anomenat Starspirit Channel, que aparentment es dedica a desemmascarar dimonis que circulen pel món sota pells falses. El vídeo, que no té pèrdua -i menys la seva flipant música lliure-, mira de convèncer-nos que Lola Falana és... un mascle transgènere que encobreix una entitat demoníaca.






No sé si us convencerà a vosaltres, però realment el tuf del dimoni impregna aquest testimoni absolutament al·lucinat.

I a tot això... ¿cantava Lola Falana "Rockin' Chair'", aquest indubtable cant del dimoni?

Lamento dir que no ho he trobat enlloc, i per tant no he pogut confirmar el que la meva escalfada memòria em vol fer creure. Si algú/una de vosaltres el troba, us estaré infinitament agraït... encara que, maleït sia, retrobar-lo em dugui de pet a l'infern.

Image result for lola falana



(1) Literalment cadira gronxadora, evidentment "deixa'm ser la teva gronxadora" al·ludia a un moviment de vaivé menys innocent que el de la famosa cadira de l'imaginari típic del porxo americà.



28/11/18

PLAGIS INVOLUNTARIS

Quadre inspirat en "En l'etern ara", dins del projecte "Elogi del silenci", de Marta Ballvé.


Segurament els clàssics ja ho van dir tot, ja ha estat també dit. Entenguem per clàssics els grecs i llatins, o estenent-lo a Shakespeare, del qual s'ha dit el mateix. Però el bard d'Stratford-upon-Avon, també, va espigolar en els seus clàssics. Va copiar sense manies d'aquí i d'allà, i va dur al seu terreny el conte que ja li havien contat. Potser perquè en definitiva els homes i les dones, l'ésser humà, l'animal fabulador, ja ho havia dit tot des que el geni de l'espècie havia fabricat els mites que l'explicaven a ell mateix dins el terror del caos, el conte foll enmig del brogit i la fúria, tornant al bard.

Va plagiar ell, doncs? Han plagiat els milers, milions, que han narrat una vegada i altre el mateix conte, espigolant-lo entre el brogit de tantes veus? En realitat, tots plagiem, o sigui que no fem sinó satisfer el nostre desig de sentir el conte de nou, ara amb noves variacions, ara amb noves modulacions, ara amb noves paraules.

Deia Thomas Kuhn, el filòsof de la ciència nord-americà, que cada època genera el seu paradigma cultural. De tant en tant es dona una revolució en el coneixement que mira de donar explicacions satisfactòries a problemes que l'anterior coneixement no proporcionava. De tant en tant, reinventem el model del conte. Però el conte, a la fi, ens parla del mateix gran problema de l'ésser humà.

Tota aquesta disquisició no pretén justificar cap plagi en què jo hagi pogut incórrer. Es tracta d'explicar(-me) com pot ser que de vegades et trobis en altres autors històries o expressions que tu ja havies dit.

Llegia ahir a l'"Orlando" de Virginia Woolf, al final d'un d'aquells brillants paràgrafs que espurnegen de poesia esmunyedissa, aquesta frase: "las grandes alas del silencio latían en todo el ámbito de la casa vacía" (traducció de Jorge Luis Borges). La imatge, poderosa com tantes altres de les que componen aquest insòlit fresc de la irreal transformació del temps i l'ambigüitat del gènere humà que és el llibre, em va dur directament a un vers amb què vaig finalitzar un dels meus poemes que considero més reeixits, un poema que vaig incloure al recull "Besllums",que tinc penjat a la meva pàgina, i que d'alguna manera també juga amb l'experiència epifànica de la immobilitat del temps que de vegades ens atorga un riu:

En l'etern ara

Callàvem enmig de la multitud sonora,
ens cruixia a l’ànima el seu sord anhel,
però ens bevíem a glopades el temps
i tota llum era esca per a nova aurora.

Érem al riu però ens sabíem ja mar,
el vent batia la vela de la fràgil barca,
la pluja fuetejava l’espelma vacil•lant
que era tot far en la immensa boira.

Ens amarava els ulls la vibrant fosca.
Ens creixia al pit l’ala tensa del silenci.


De la mateixa manera, un autor clàssic que he descobert fa escassos mesos, el gran Jesús Moncada, em recondueix al meu propi món literari d'una manera que, en coherència, hauria de dur-me a reconèixer la seva influència en la meva, si no fos perquè no l'havia llegit en absolut fins molt després que jo hagi conclòs el cicle narratiu sobre Tavanne que semblaria inspirat en la seva construcció literària de Mequinensa. Llegint ara el seu recull "El cafè de la granota" trobem àmbits molt similars: cafès amb xerraires i rondallaires impenitents, futbol, amors clandestins, músics eixelebrats, esquitxos de literatura negra... Descartem la seva influència per altres autors influïts per ell, que desconec si n'hi ha, i trobem l'explicació lògica en les influències pretèrites que compartim: Faulkner, sens dubte, d'altres autors segurament.

Són, tot plegat, mostres dels plagis involuntaris que un cop i altre es donen en l'aiguabarreig de la creació artística, la feina d'ordir els teixits de cada obra nova amb els vímets coneguts.

26/11/18

SALVE, FELICITAT!

De camí a Barcelona, de bon matí, just entrant a l'estació de Viladecans on no tenia parada, el tren ha emès un xiulet breu i s'ha aturat tot d'una. Després he vist corredisses per l'andana de diverses persones, la revisora, els guardes de seguretat. Algú que es ficava les mans al cap. Ràpidament he deduït que havíem atropellat algú.

Poc després ens han fet baixar del tren i tot el passatge hem anat fins al vestíbul de l'estació, on la megafonia ha confirmat el que havia deduït. I no gaire més tard una parella de mossos d'Esquadra ens ha fet fora, al carrer, ja que aparentment havíem de fer lloc per als serveis d'emergència.

Ara passejant, ara assegut en un banc, ara caminant sota l'intermitent plugim que descendia del cel gris de plom , pensava que jo potser em perdria una jornada formativa, però que algú havia perdut la seva vida. Havia decidit dir prou a allò que fos que el tenia engavanyat en una vida que se li hauria fet insuportable. I com jo desenes de passatgers que patien estoicament aquella pertorbació en els quefers de dilluns al matí de cada qual.

Alguns han optat per buscar taxis, un autocar ha aparegut i s'ha endut una petita part del passatge. I pocs minuts més tard el servei ha estat restablert i un tren que venia del sud ens ha carregat directes cap a Barcelona Sants. Tot plegat, m'he perdut una hora d'una formació que tenia per objectiu dotar-nos d'estratègies per combatre la discriminació dels col·lectius LGTBI.

Per una d'aquestes coincidències que em trobo a la meva vida tan sovint que ja ben bé podrien qualificar-se d'element, més que accidental, realment constitutiu, aquests dies llegeixo "Orlando" de Virginia Woolf. Orlando, la persona que es transforma d'home a dona amb la mateixa naturalitat que el temps es multiplica, transformant els dies de la seva vida en segles.

I quan a la tarda agafo el tren de retorn, llegeixo Woolf en la preciosista traducció de Borges:... ¡salve, felicidad!, martín pescador que flameas de orilla a orilla, y tú también, consumación del deseo natural, ya sea lo que el novelista masculino dice que eres, o plegaria, o renunciación; salve bajo cualquier forma que vengas y ojalá haya más formas, y aún más extrañas. El río fluye oscuro y sin dueño -ojalá, según aconseja la rima, "como un sueño"; pero más turbio y peor es nuestro destino y habitual-, sin sueños, pero vivo, satisfecho, fluido, común, bajo árboles cuya sombra de un verde oliva ahoga el ala azul del pájaro evanescente que se dispara como un dardo de ribera a ribera.

I mentre el tren devora quilòmetres cap al sud, vorejant les costes del Garraf, lliscant entre la foscor dels túnels i els rectangles del sol que ha descorregut el bromós teló del matí ja passat, penso en el desconegut o desconeguda que ha caigut en un túnel de fosca sense sortida, sacrificant la seva pròpia vida. Com Woolf, l'autora d'aquest salve a la joia de viure, faria uns pocs anys més tard omplint-se de pedres les butxaques de l'abric i llançant-se a les aigües d'un riu que fluïa fosc i sense amo.

I mentre contemplava l'esclat del sol esllavissar-se entre núvols blancs i grisos, precipitant-se amb indolència sobre la superfície gelatinosa del mar a penes solcat per la bromera d'ocasionals ones que percudien manses contra l'abrupte litoral de ribes fugisseres, vaig recordar que demà he de refer el camí per a un altre curs, en el qual una de les primeres coses que ens han recordat és que cal saber donar gràcies. Gràcies. Dono les gràcies, a la llum entre els túnels, sobre les aigües opaques, al dia que esquiva encara el tèrbol destí habitual que ens aguaita sigui quina sigui la dimensió del temps que ens acabi mesurant.

11/10/18

LA CAIGUDA DEL GUARDIÀ


L'any 2009, J.D. Salinger, el mundialment cèlebre escriptor, autor d'un dels clàssics moderns més resistents, "The catcher in the rye" (El guardià al camp de sègol), tenia 90 anys. Era una llegenda viva, tot i que feia més de trenta anys que no publicava cap llibre ni relat al seu habitual The New Yorker, i que feia dècades que mirava de fugir de la llum pública, des del seu retir isolat a Nova Anglaterra. També era notori el seu ànim de protegir hermèticament la trajectòria pública de la seva escassa obra editada, i la defensa a ultrança dels drets a no ser alterada. És conegut el seu reiterat rebuig a cedir els drets per al cinema o altres adaptacions de la seva obra més coneguda, la ja citada novel·la de 1951 que el va catapultar a una fama de la qual va abominar.


Aquest desig inflexible de protegir els seus drets d'autor, que abastava fins al mínim detall de la publicació per a martiri de tants editors, li havia valgut no poques lluites legals. Però poc podia pensar, potser, que a edat tan avançada hauria de lliurar la seva batalla més dura. Va demandar un obscur editor i escriptor suec anomenat Fredrik Cotling, que havia publicat amb el pseudònim de John David California el que ell anomenava una seqüela de "The catcher...", amb el títol de "60 Years Later". L'obra deixava en mal lloc els protagonistes principals del llibre, els germans Holden i Phoebe Caulfield, i jugava fins i tot amb Salinger com a personatge. Va guanyar Salinger en primera instància, tot i que la defensa de Cotling va al·legar aleshores que no era ja una seqüela sinó una paròdia, i que l'emparava, doncs, la llibertat de creació artística. El plet va tenir una gran repercussió, ja que venia a matisar l'abast de la Primera Esmena de la Constitució americana. Però el demandat va recórrer, i en una segona instància van ser els gegants més poderosos de la comunicació d'Estats Units, entre ells el mateix New York Times, els que li va fer costat i van atacar Salinger, doncs.

Aquest autor, que s'havia guanyat ja la fama de díscol eremita, no va aparèixer en cap moment del procés, i de fet va morir, el 27 de gener de 2010, abans que culminés el plet amb l'assentiment de Colting a no difondre als Estats Units i el Canadà la seva obra per cap mitjà. Però el que no podia evitar la representació de Salinger és que la seva obra ja circulés per la resta del planeta i, mercès a internet, arribés a tot arreu. Potser aquell eremita estava, com va dir en el seu darrer missatge, llegit pel seu fill Matthew, segurament fora d'aquest món feia molt de temps i no podia ja comprendre que la seva lluita per preservar la integritat de la seva obra tal com ell l'havia concebut era una il·lusió pueril a l'era de la globalització i d'internet.

Aquests dies, un post a Facebook de la meva filla, recordant el que hauria estat el 14è aniversari de la nostra gosseta que ens va deixar abans que comencés aquest estiu, anava comentat per un amic seu que senzillament recollia una d'aquelles expressions singulars que tota família amb mascota té per al consum intern. Això em va fer pensar com estem connectats i com depenem de tantes relacions diverses i en tantes direccions, i com ens és impossible de ser plenament conscients de quin és el radi que abasta la nostra intimitat. I avui, una figura com Salinger, tan obsedit amb el dret a conservar-la, és senzillament inexplicable. Al seu moment ja va fracassar en l'intent, i va cobrar el paradoxal resultat d'atreure més atenció com més la defugia. Però avui... avui què pensaria de tota aquesta faramalla de productes de consum que es basen en la venda més impúdica de la pròpia intimitat?

Hi ha més. Salinger, reclòs en el seu reducte de meditació i perfeccionament espiritual, no va ser aliè, evidentment, als atacs, justificats o no, a la seva honorabilitat. L'any 1963, per exemple, un diari novaiorquès avui desaparegut, el New York Herald Tribune, va decidir competir amb la poderosa revista The New Yorker amb el seu suplement dominical, i no va trobar millor sistema que atacar de cara aquesta revista i a la seva màxima figura de la llista de col·laborador, J.D. Salinger. El blanc més directe de la batalla periodística engegada pel Herald, i que tenia en dues plomes que farien època, Jimmy Breslin i el recentment desaparegut Tom Wolfe, va ser el director del New York, i màxim valedor de Salinger des de feia anys, William Shawn. Ni aquest ni Salinger, que el va defensar obertament, entenien que els temps canviaven. Wolfe, saludat com a creador d'un nou periodisme, entenia que era legítim furgar en les interioritats de les persones, i els vells conceptes d'honorabilitat i respecte professional ja no significaven res. Es tractava de vendes, difusió i publicitat. Just el que odiava Salinger.

Fa temps que ens hem adonat que estem seguint aquesta senda. De la política catalana es parlava fa encara no fa deu anys d'oasi. Ara és el mateix camp enllotat que ho és a altres parts del món. De fet, es va crear un partit específicament per aconseguir-ho, mentre altres partits s'hi han adherit amb entusiasme. Demagògia, populisme, filibusterisme, menyspreu per la veritat, l'honor i la decència, i ús desenfrenat del catàleg més sinistre de les tàctiques de la publicitat, el famós decàleg de Goebbels... aquest és l'actual camp de joc de la política i de tants altres aspectes de la vida social.

El passatge més conegut d'"El guardià..." és aquell en què el jove Holden explica el somni en què es veu com un protector dels nens que corren pel camp del sègol crescut i que, amb la vista tapada per les plantes, s'acosten perillosament al precipici que s'obre a un extrem del camp. Holden estava obsedit a preservar la puresa i la innocència d'un temps, l'infantil, que s'esvania a marxes forçades. Ni ell ni el seu creador van poder retenir l'implacable temps, i sens dubte sabien que no podien fer-ho.No sabem fins quin punt Salinger va saber aillar-se de la seva derrota i va trobar en la seva pràctica del zen la veritable il·luminació. Però, com diu l'autor de la seva exemplar biografia "J. D. Salinger: una vida oculta", Kenneth Slawenski (Galaxia Gutemberg), avui se'l recorda per la brevetat del seu testimoni i se li censura la seva negativa irreductible a continuar, però d'alguna manera, d'una manera tan mística com les suaus epifanies que inclouen els seus relats,el pas del temps revelarà que va complir amb el seu deure com autor i potser fins i tot amb la seva vocació de profeta.

Perquè és dels que ens han il·luminat precedint el nostre camí, i sobretot dels que han caigut defensant valerosament les seves fes i creences, fossin les que fossin, dels que podem extraure els elements per reavaluar les nostres vides.


N.- Per ampliar les notícies sobre Salinger, en aquest mateix bloc:  Salinger i la fama, i La literatura oculta de Salinger. Sobre els seus relats de la saga Glass, El mirall de Salinger.

7/10/18

FITO LURI, ENTRE LLUM I GEL

reusdigital.cat
M'he perdut la presentació del darrer disc de Fito Luri. No sé si per defecte dels reusencs o per mèrits de més enllà, aquest cop l'ha estrenat fora de la nostra ciutat, a la capital barcelonina, que sembla que per fi comença a prestar-li l'atenció que es mereix. No sóc partidari dels discursos victimistes i planyívols dels que formem aquesta entitat una mica boirosa que en diuen territori a l'àrea metropolitana, o comarques o -en la pitjor i recent versió tractoria-. Tanmateix, que amb Fito Luri el món de la música catalana no s'hagi donat per al·ludida a penes fins fa molt poc és una greu injustícia que, com se sol dir, clama al cel. Però ja se sap, com va dir el Tenorio, una cosa és clamar al cel i l'altre que t'escolti, de manera que potser cal esperar que la qualitat dels dos darrers discos de Fito i la seva promoció en un segell d'àmbit nacional facin la resta.

Aquest "Cru" és, respecte a l'anterior, una passa que no sé si qualificar de pas enrere o al costat.Com ja sembla anunciar el seu títol, es tracta d'un disc amb uns acabats més bàsics, que no vol dir menys treballats. A la profusió d'acompanyaments de "Planetes càlids" contraposa ara un conjunt sobri, una formació clàssica del rock, amb guitarra, baix i bateria. Un so més pur però, com ja he dit, no menys elaborat, gràcies al treball impecable de producció i arranjaments guitarrístics de Pau Romero, que també assumeix la interpretació d'aquest instrument. Un mur esponjós d'arpegis imaginatius, farcit de exquisideses que proporciona un transparent sòcol perquè la veu de Fito s'elevi o es reculli a la seva voluntat per aquests onze temes intimistes que ens serveix per repassar algunes de les seves obsessions habituals:

"Sempre fossis estona", que obre el disc amb un poderós fons de riff elèctric, i "Ser gota d'aigua" -s'haurà presentat cap cançó millor al panorama del pop-rock català de la darrera dècada?- són dos temes impressionants que tracten de l'amor més sensual, carnal, des del lirisme inconfusible marca de la casa.

"Mal al cos", i "Entre els teus records", són per oposició dos temes adolorits que abunden en l'altra vessant de l'amor, la cara trista de la seva pèrdua. El segon, des de la memòria, que és el punt des del qual parteix "Entre el cor i el cel", un d'aquells catàlegs de materials de vibrant eloqüència que no solen faltar en els reculls de cançons que surten de la ploma del Fito.

Dues cançons més es dediquen a la memòria dels malauradament absents, la delicadíssima "Cartes trobades", en referència a una persona anònima, i "El venedor de somnis", dedicada a Jordi Boronat, l'enyorat Jorbor, "feliç en un astre, / penjat sobre un riu; / homenet de paper, / autògraf d'un déu...".

Acabant el disc trobem un altre dels seus catàlegs habituals: la seva mirada concisa i precisa sobre el món quotidià que l'envolta, aquest cop des d'un bar que no ha canviat en dècades, un vestigi d'un Reus que inexorablement desapareix amb la voracitat dels temps de capitalisme global i especulatiu, "Mentrestant al bar Miami". Un cant, també, a la gent senzilla que fa del dia a dia una feina constant i abnegada.

I un temàs que enllaça magistralment el passat i el present i resol l'equació de la nostàlgia, que en la veu del poeta/cantant sempre repercuteix en melodies d'una rara profunditat, en el torcebraç amb el desig, sempre perdut i sempre per conquerir: "Ostatges som dels que hem viscut,/ sempre vençuts per desig,/ (...)/ però et toco (...)/ i les meves mans s'eixuguen de por" ("Vençuts pel desig").

Encara ens queda, però, "Sara", cançó amb cara i nom, la cara i el nom de la petita rescatada de la inacabable tragèdia de la deriva de les persones que fugen de l'horror en la Mediterània i que, en braços de la seva rescatadora -la parella del Fito- va creuar el món gràcies a la fotografia inclosa -l'única a color de les que, cadascuna d'un autor que ha col·laborat, s'uneixen en una impecable edició al llibret del disc-.  La vessant més compromesa i solidària d'un Fito que sempre presta la seva veu  en tot allò que suposa impugnar l'estat de la situació tan injusta i dura en què ens trobem.

Però encara abans de tancar el disc trobem una propina, un regal en forma de cançó sobre un poema del poeta reusenc de fa un segle, Sebastià Torroja, "Del cor a la boca", amb una sorprenent melodia que evoca el més clàssic Cat Stevens i que el gran autor anglès d'origen grec i suec hauria signat sense dubtar en els seus millors dies com a músic.

Fito Luri ha transitat entre el fum i el gel, com diu a "Vençuts pel desig". Però no ens ven fum, ni s'empara en la gelor i la distància. Continua sent proper, tendre, delicat i obert a mostrar-nos les ferides d'on raja la seva creativitat. Continua sent un dels nostres. I estem segurs que sempre ho serà encara que se li obrin altres cels. Sempre el podrem trobar refugiat en una barra de bar mirant-nos amb els seus ulls plens de vivor, encara que semblin immersos en les seves fructíferes introspeccions.


27/9/18

FOT-LI, QUE ÉS DE REUS: SILUETES DE GANXETS


Foto d'Anna M. Flores
Faré una confessió. Quan aquest blog va començar, allà pel 2007, vaig continuar amb la pauta que havia triat aquells anys per reintroduir-me en el món de l'escriptura: preservar l'anonimat.

Jo havia abandonat pràcticament les meves ambicions d'esdevenir escriptor, que m'havien arribat molt jovenet, per a martiri de familiars i companys d'escola als quals assetjava amb els meus poemets i autoeditades revistes satíriques. Amb l'adolescència havia arribat a una convicció indestructible d'arribar a ser l'escriptor que havia de sacsejar les lletres catalanes, com ho havien fet els meus admirats Faulkner i Cortázar amb les lletres americanes. Tanmateix, encara trigaria uns anys a decidir-me a aprendre a escriure el català que no m'havien ensenyat a l'escola i a l'institut, que vaig abandonar just quan la Constitució del 78 començava a bastir l'Estat de les autonomies avui en crisi a casa nostra.

Seria massa llarg explicar ara per què vaig acabar aparcant aquells anhels. Basti dir que la vida professional i la  de la meva família -la creació de la meva pròpia,vull dir- absorbien totes les meves forces. La qüestió és que quan, allà per aquell 2007 o una mica abans, vaig descobrir les grans possibilitats d'internet i la xarxa, el nom i el renom ja no m'atreien. Buscava el contrari. Més i tot, procurava no deixar gaires rastres de la meva condició de reusenc i el meu marc territorial. Segurament per això vaig treballar el meu entorn fictici de Tavanne que ara finalment ha sortit a l'edició en paper i recuperant el meu nom.

He reflexionat algun cop sobre aquest segon canvi, aquest retorn al món real, a l'acció directa sobre el meu entorn físic més immediat, i no és el moment ara tampoc de recapitular-ho. En suma, he fet del fet de ser ganxet, com ens passa a tant fills de Reus, necessitat i virtut.

Si un es vol moure per aquesta ciutat, que els ganxets sentim com a centre de l'univers, ha de topar-se tard o d'hora amb el Josep Baiges, l'eternament jove periodista que a través de múltiples mitjans i especialment el seu blog El Món de Reus, reflecteix amb mà sobirana l'actualitat del que podríem anomenar ganxetisme. Els seus premis Als que més enganxen, que cada any organitza ala bombonera del Bravium, són, d'alguna manera, la posada de llarg d'aquest ganxetisme, que ell personifica millor que ningú: amb elegància, moltes dosis d'ironia, però sempre des d'un entusiasme carregat de bonhomia. Que ell em reconegués en l'última edició amb un d'aquests impagables -i no pagats, s'entén- guardons, va ser, em sembla, la meva pròpia confirmació personal que la meva adhesió a la vida local dels ganxets era ja un fet inqüestionable.

Per si fos poc, ara em tria per protagonitzar la seva darrera iniciativa, si bé no exactament pròpia: "Fot-li que és de Reus", el llibre de perfils -100 ganxets i ganxetes- que ha editat gràcies a l'encert d'un micromecenatge amb la plataforma de Cossetània que tan bé conec jo mateix. El coautor, i realment primer artífex del projecte, és l'amic i dissenyador Jordi Romero, un home que ha estat allunyat de Reus molts anys,i que en recuperar el pols de la nostra ciutat ha volgut reflectir-lo amb la galeria de siluetes (amb taca negra) que primer van desfilar pel seu mur del Facebook i ara arriben al paper.

L'acte de presentació d'ahir a una Sala Emili Argilaga del Centre de Lectura plena de gom a gom va resultar, com no podia ser menys, una expressió refinada i claríssima d'aquest esperit ganxet que tots dos autors encarnen.A la presentació magnífica de la Marta Magrinyà, escriptora que ha fet un pròleg preciós i que ahir va ratificar com es pot fer de l'amor a la pròpia terra una aposta positiva, sense caure en tòpics grillats, van seguir els parlament més que interessants de Romero i Baiges.

El primer ens va posar en el camí que l'ha fet dur a l'aventura que ahir culminava amb aquest llibre que jo ja havia rebut uns dies enrere, però no s'estava de fer una pertinent crítica i ultra un advertiment a un dels defectes que ens amenacen: la manca d'humor. Manca d'humor que no vol dir -deia ell- de la conyeta a la qual som tan donats, sinó aquest estat d'ànim obert a la crítica aliena i al riure's d'un mateix, que va situar molt precisament en aquest temps de marasme polític que ha fet córrer la mala llet, usant les seves pròpies paraules.

Josep Baiges va fer també una eloqüent defensa del seu encès patriotisme -entenguem-ho centrat en Reus, que vol dir els reusencs i reusenques, d'avui i del passat, dels quals en duem el llegat-. No es va estar de fer una al·lusió als crítics, que en té, com el d'un desafortunat comentari d'algú que l'ha titllat de carrincló i representant d'una crosta caduca. Els qui el seguim podem saber d'on ve el comentari, i ens expliquem que compongués una sola nota de contrast, que el va permetre tanmateix  fer explícita la seva filosofia particular de centrar-se i exalçar els elements positius de tot i de tothom.

Filosofia a la qual jo m'he intentat adherir des de fa anys i que per això em fan tan properes persones tan entranyables com Baiges i Romero, homes continguts tots dos, observadors fins, de formes no estridents i d'impecable treball i laboriositat. Persones equilibrades, de les que fan de Reus precisament un exponent prou reeixit de la imatge que ells volen donar de si mateixos i de la seva ciutat. Que no sempre aquesta, i per tant els seus compatricis, hi estigui a l'alçada de tal imatge, no ho podem carregar al dèbit de l'obra de l'un i de l'altre.

21/9/18

LA DEMOCRÀCIA DE LES TOGUES



 
elMón.cat

La filtració de les dotzenes o centenars d'opinions de jutges, expressades en el xat corporatiu que administra el Consell General del Poder Judicial, per part dels digital eldiario.es i elMón, no fan més que confirmar el que ja dèiem en el nostre anterior post. Perquè, per bé que alguns representants de la carrera judicial, com la mateixa Montserrat Comas, catalana i portaveu de Jutgesses i jutges per la Democràcia -sector progressista del gremi, doncs-, al·leguin que es tracta d'una minoria, el cert és que l'única desautorització que ha fet l'òrgan de govern dels jutges va ser expedientar l'única veu discrepant que en aquest fòrum va gosar criticar l'operació judicial de l'1 d'octubre. Expedientar i multar. I, per cert, sota la consideració que les opinions dins d'aquest mitjà corporatiu no es podien de cap manera catalogar de privades, en contra del que diuen ara ínclits portaveus judicials i el mateix cap de l'executiu Pedro Sánchez.  Gosarà, doncs, ara el Consell General del Poder Judicial contradir les seves pròpies tesis de mesos enrere? Coneixent el pa que s'hi dona, no em sorprendria. Avui som davant una Justícia que s'aplica en funció no del que es fa, sinó de qui ho fa.

Paga la pena donar una ullada amb cert deteniment sobre les perles extretes per aquest diaris d'aquest xat vergonyós. El que es tradueix no és cap cosa que no sospitéssim, però que es confirma a bastament. Els prejudicis, la càrrega ideològica i la presumptuositat d'un gremi que es creu revestit d'un poder intocable i destinat a una missió història superior: el manteniment de l'estat al qual haurien de servir i que més aviat sembla que entenen que els serveix a ells. Es denota clarament en algunes converses que al voltant de l'1 d'octubre manifestaven serioses preocupacions per l'estatus dels jutges catalans si s'aplicava la Llei de Transitorietat Jurídica i se'ls feia servei a la república catalana -que no oblidem ara que en aquells dies havien estat proclamades pel Parlament-.

Fidels a la retòrica grandiloqüent del qui es dur amb el feble i servil amb el poderós, els jutges s'expressen amb consignen ràncies com: estem a la primera línia de lluita contra la tirania fonamentada en l’odi i la mentida, juntament amb els nostres germans fiscals, lletrats de l’Administració i amb aquests herois malpagats i humiliats de la Guàrdia Civil i el CNP (...) I, per suposat, prenent exemple del Rei, que amb el seu acte es farà un forat en els llibres d’història. 

I en ocasions descendeixen a un llenguatge més propi dels pinxos i brivalls que haurien de ser els seus enjudiciats: Diàleg: les manilles l’apreten massa o ja estan bé així?, Mediació: Desitja passar els propers vint anys a la presó del Salto del Negro o li va millor la de Badajoz?

Com tots els que es creuen imbuïts d'una veritat inqüestionable (la unitat d'Espanya), confonen el seu règim constitucional actual amb l'única versió possible de la democràcia -si bé sospito que això ho fan sabent que és un simple recurs retòric buit, més que no pas un compromís ferm amb les formes de l'Estat democràtic modern-: rebuig a qui pretén imposar un pensament únic excloent al marge de les vies legals i amb vulneració de les normes que configuren el nostre marc de convivència.


En el fons, tota aquesta bastida ideològica plena de llocs comuns, escarafalls i cridòria tavernària, encobreix la profunda depressió col·lectiva d'un poble que encarna la pitjor versió del nacionalisme: l'imperialisme, aquest verinós sentiment que no sap reconèixer-se a si mateix com a nacionalista perquè es creu posseït d'una superioritat que confon amb l'universalisme.

Tanmateix, també cal matisar que, en el cas espanyol i segurament en el de tots els imperis caiguts, en el fons cueja el petit sentiment del complex d'inferioritat. Llegim, si no, la segona part dels lliurament de les revelacions sobre el xat, la de mesos després, la dels dies en què, passada l'eufòria de la victòria dels dies finals d'octubre, s'enfronta exasperada a la desacreditació de la seva croada judicial per part de les instàncies europees. La crònica de la decepció del poder espanyol davant la incomprensió dels sistemes belga, alemany, britànic, suís... és la crònica d'un vell tuf arnat que ens remet, almenys, a 1898.

No ha après Espanya res de les seves repetides desfetes històriques? Sembla que, almenys pel que fa al poder representat per aquestes togues, molt poc, i que continuen entenen que els valors democràtics estan molt bé.... mentre els mantinguin en la possessió de la seva Raó.

11/9/18

NO HI HA DRECERES

Els Sopa de Cabra canten en un dels seus títols immarcescibles: No hi ha camins/ /no hi ha dreceres,/ el temps no s'espera/ si ets un fill de la nit.
Deia aquesta setmana Oriol Junqueras, en una entrevista feta per TV3 a través d'un qüestionari escrit, i per tant -no ho oblidem!- rere els barrots, que no hi ha dreceres per a la independència, i que el camí passa per un referèndum pactat. Junqueras, certament, és rere els barrots i per tant en la nit sòrdida i desolada de la presó, per molt que ara sigui a Catalunya.

Les dreceres, en la Història, són les revolucions, que solen engolir els seus fills, però a canvi deixen la societat agitada i preparada per a una nova fase d'evolució. Fa anys que es discuteix si l'independentisme català és una veritable revolució.

Jo sostinc que sí, que anem fent via i que els ulls del món se'ns dirigeixen, esperant que el nostre exemple cristal·litzi en una nova forma de canvi social: una revolució pacífica, democràtica i solidària. Una revolució que es faci amb camins rectes, polits, nets, com les línies dretes que va traçar Cerdà sobre un mapa per dissenyar l'Eixample barceloní, amb el dibuix lineal de les grans vies com la Meridiana -que vam omplir fa tres anys-, la Diagonal -que omplirem avui-o el Paral·lel -que de cap manera va omplir la patètica manifestació unionista de diumenge-.

El rei Felip VI amb els 12 membres masculins del Consell General del Poder Judicial

Ahir mateix el rei espanyol inaugurava l'any judicial amb la presència del ple del Consell General del Poder Judicial que presideix Carlos Lesmes, aquell  senyor la supèrbia i els tripijocs del qual poden fer tombar ara el nomenament com a jutge del Suprem del mateix jutge Llarena. Doncs bé, com era d'esperar, Lesmes va destinar bona part del seu discurs a atacar el moviment independentista -sense citar en cap moment Catalunya-, o, el que és el mateix, defensar la causa judicial que manté en presó, exiliats o processats més de vint-i-cinc líders independentistes, a més d'innombrables -més de mil- persones investigades. Va dir: Estos procesos de subversión, al desconocer los valores y principios del Estado de derecho, dividen profundamente a la sociedad, alteran gravemente la convivencia y pueden producir efectos devastadores sobre la paz interna de un Estado, per acabar citant  Alexis de Tocqueville: En una revolución, como en una novela, la parte más difícil de inventar es el final.

No em sembla ni molt menys anecdòtic que aquest home de profundes conviccions conservadores, si no reaccionàries, citi el pensador francès heroi de la revolució independentista nord-americana, i prohom de la democràcia encara en les beceroles. Lesmes representa perfectament l'arrogància i prepotència dels que es creuen investits de la sagrada missió de mantenir la sobirania d'un Estat, encara que sigui en contra dels representants polítics designats pel poble... i del mateix poble. 

És el que s'ha vingut a denominar el deep state en el pensament polític nord-americà contemporani. Una bona mostra del qual és l'article publicat fa pocs dies pel New York Times, un article d'opinió que per primera vegada en la seva gloriosa història no anava signat, i que assegura el rotatiu que és obra d'un alt funcionari del govern Trump. Aquest alt funcionari defensa la legitimitat del deep state -el citava així mateix- per, almenys, contenir les erràtiques, inconsistents i perilloses decisions del president -les seves anades d'olla, traduint en plata-. No seré jo qui defensi aquest president certament perillós, reaccionari, pretensiós, orgullós, inestable i mancat de qualsevol profunditat intel·lectual, però no deixa de ser preocupant que la política estigui determinada pels buròcrates, fora dels poders formals que la distribució de contrapoders democràtics articula en els ordres constitucionals.

Com els mateixos jutges diuen, sense embuts, és que algú podia esperar que la Constitució no es defensés contra l'atac dels que la volien subvertir? Com sempre, cal llegir bé: quan diuen Constitució volen dir el seu aparell, burocràtico-judicial-funcionarial, que viu al marge i pretén estar per sobre del govern popular, per molt que s'emparin en els conceptes de sobirania popular, democràtica, etc. Quan diuen Estat de dret volen dir el dret de l'Estat -que naturalment ells supervisen, controlen i si convé reinventen i generen-.

És contra això que la subversió és legítima. És contra això que una revolució és necessària. És contra això que el camins rectes suposen la desobediència d'un poder que és un paràsit de la societat i coarta la seva llibertat. Com en un altre títol inspirat dels Sopa de Cabra, són camins que un dia eren només pura imaginació, potser una ratlla en un mapa. Ara cal transitar-los, i encara que portem la contrària a la cançó, cal fer-ho des de la companyia i la mirada àmplia que abraci tothom.








21/6/18

DISCURS VERITABLE CONTRA ELS CRETINS


Atacava Cels en el seu "Discurs veritable contra els cristians" una de les màximes d'aquests, que segons ell es traduïa en: lluny d'aquí tot el que posseeixi alguna cultura, alguna saviesa, o algun discerniment; són més recomanables els nostres ulls: però si algú fos ignorant, simple, inculte, pobre d'esperit, que vingui a nosaltres amb valentia. Cels, en aquesta obra, un pamflet dels que sembla van proliferar a la Roma del tombant del segles II i III dC, atacava els principis dogmàtics del que considerava una religió intransigent, que trobava la seva sola raó de ser en el que ell deia principi de partit, és a dir, de crear faccions. Però també podem llegir l'obra, que de fet ens ha arribat gràcies a la resposta que en faria Orígenes unes dècades més tard, com una defensa de la raó i la intel·ligència contra la superstició, la xarlataneria com ell mateix en diu més d'un cop.

Sembla que aquest Cels hauria viscut a Alexandria, i en tot cas està embegut de coneixement de la filosofia grega i de la història dels diferents imperis anteriors al romà. La seva figura, doncs, sembla molt representativa del xoc entre sistemes polítics i de pensament que esquematitza Alejandro Amenábar a la seva discutida pel·lícula "Àgora", crec que molt injustament atacada.

Cels menysprea el proselitisme dels cristians, que creixia en l'època de tolerància dels emperadors Antoní Pius i Marc Aureli, ja que, diu, procedeixen com els falsos metges que s'esforcen per desacreditar a la ciència: "Es deixen agitar, diuen; només jo els salvaré; els metges vulgars maten als que es vanten de guarir". ¿No es diria que estan ebris, qui, entre ells, acusen a les persones sòbries d'estar èbries, o miops a qui voldrien persuadir a altres miops que els qui veuen en realitat no veuen res?.

Els romans, certament, no eren democràtics en el sentit dels grecs. Almenys des que Juli Cèsar va ser apunyalat pels qui defensaven la relativa democràcia dels senadors. Avui seria difícil trobar un Cels que ataqui tan despietadament la multitud inculta, tot i que les reflexions sobre la influència de la incultura -i el seu correlat la manipulació per part del poder- puguin abundar. El meu Magnus T. Pfaff deia en el seu propi pamflet, imitador del de Cels, "Discurs veritable contra els cretins", que una societat que equipara l'inculte amb l'il·lustrat sempre tendirà a la pacificació per la via de l'entronització de l'ignorant.

Tenim aquests dies entre nosaltres el professor estatunidenc de la Universitat de Georgetown Jason Brennan, que en el seu llibre de provocador títol "Contra la democràcia", explora precisament la possibilitat d'exigir un control del coneixement del ciutadà per exercir la democràcia. Val la pena llegir aquesta entrevista al diari El Món.

Que dia a dia es fa avui, en els mass media, exaltació de la ignorància i la manca de cultura com mai no haurien sospitat ni Cels ni Pfaff, és evident. I que alguns partits i algunes institucions en fan bandera i fórmula per imposar el seu domini sobre la població endormiscada, sense un sentiment democràtic arrelat, és també notori, sobretot quan el desafiament a l'autoritat -llegiu poder- provoca en determinades instàncies la por a la mobilització ciutadana. És el cas de la rebel·lió de l'independentisme que estem vivint.

Per això, no és una simple anècdota veure com els diputats de Ciutadans al Parlament no dubten a usar la figura del Quixot per atacar la consellera de Cultura del govern, Laura Borràs, per una de les poques accions intolerants que s'han vist en les mobilitzacions de les files independentistes, en boicotejar un acte sobre Cervantes que programava Societat Civil Catalana a la Universitat de Barcelona, del qual parlàvem en l'anterior post. Veure Arrimadas i companyia esgrimint uns exemplars impol·luts, mai no oberts -i sembla que tampoc comprats-, tots idèntics, del Quixot, com a reivindicació contra la presumpta intolerància del govern, resulta patètic, i va estar modèlicament replicat per la Laura Borràs (veieu vídeo), però alhora reflecteix fins a quin punt la seva supèrbia ignorant els pot fer desbarrar: Si Cervantes aixequés el cap i veiés com pretenen usar el seu immortal cavaller ofuscat, i precisament a la terra que ell descrivia com a  archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y única en sitio y en belleza ! Barcelona, on el Quixot va ser derrotat i despullat de les seves folles fantasies d'hidalgo i va recuperar la cordura!

No és ja que ses il·lustres senyories manegin en benefici propi la ignorància d'una multitud, sinó que ells mateixos, ignorants, cauen en la seva pròpia trampa. Cervantes, perseguit i vilipendiat per una rància i caduca societat, de la qual va saber-se riure i burlar, és avui tristament reduït a la categoria d'icona buida de la pretesa universalitat de l'espanyolitat pels que, si el llegissin, s'hi veurien retratats, i no precisament en l'alt concepte que la seva incultura els fa tenir de si mateixos.



8/6/18

TRETS AL PEU

Probablement la manera més eficaç de dinamitar el moviment independentista  -des de dins, em refereixo- és anar en contra del que l'ha fet créixer i esdevenir majoritari a Catalunya. És a dir, anar en contra del seu caràcter obert, tolerant, pacifista i, fins i tot, amable i alegre.

Potser a hores d'ara sigui excessiu exigir que es mantingui la revolució dels somriures, després de l'escomesa repressiva desenfrenada i ferotge de l'Estat espanyol des de les acaballes de l'estiu passat, i tal pretensió resultaria un excés de candor naïf i kumbaià (per manllevar-li el qualificatiu a la gran Dolors Miquel en un tuit que feia avui mateix). Amb presos polítics i exiliats, centenars d'encausats, ofensives per tots els cantons i encara amb els comptes de la Generalitat sota la vigilància de l'Estat , no es tracta de mostrar permanentment un gest de satisfacció íntima que semblaria sobreactuat.

Tanmateix, el pacifisme ha de ser inexcusable. La tolerància ha de ser irrenunciable. Els respecte als drets i llibertats ha de ser escrupolós envers els altres, inclosos els que ens els han discutit, restringit i violat. Una altra cosa ens situaria en la línia d'actuació que l'aparell de l'Estat i els seus mitjans afins tenen a bé atribuir sistemàticament a l'independentisme (o, en boca seva, separatisme, nacionalisme, colpisme, etc).

S'ha de ser modèlic? S'ha de ser íntegrament honest, demòcrata i civilitzat? Sens dubte. No hi ha excuses per no ser-ho, com no n'hi cap per a usar la força més que en ús d'una legítima defensa en cas d'extrema necessitat. Amb la llibertat d'expressió, per exemple, mai no n'hi ha, llevat que aquesta esdevingui una incitació directe a un delicte. 

Contraatacar, sí, però mai amb les mateixes armes de l'adversari. 

Temo que això, que em sembla que en general s'està mantenint, presenta esquerdes entre algunes files. Sempre queda l'opció que es tracti d'agents provocadors. Tant se val, la resposta mai no pot ser irreflexiva i seguidisme dels esquers dels que volen tacar l'historial de l'independentisme.

Han aparegut algunes taques recents, però cap del calat de l'acció que des d'un CDR es va fer ahir a la Universitat de Barcelona, on es va boicotejar un acte de Societat Civil Catalana en homenatge a Cervantes. Tots sabem qui són SCC -a un servidor el tenen bloquejat a twitter, cosa que lamento ja que em priven de saber el seu parer sobre els fets-, i per tant sobren explicacions. A mi no se m'acudiria anar a un homenatge al grandíssim escriptor universal fet per alguns que amb tota probabilitat no l'han llegit i només l'usaran d'una manera tergiversada. Però són lliures de fer-ho. Una altra cosa és que les universitats catalanes estan demostrant ser molt més tolerants amb SCC i l'unionisme en general que amb l'independentisme, a l'hora de promoure o simplement autoritzar actes a les seves instal·lacions. I personalment no perdono els seus claustres no adherir-se a les reclamacions en favor de la llibertat dels presos. Però tot això no legitima cap acte de boicot.

Actituds com aquesta no solament taquen. Encomanen, per la via de la defensa i la justificació, actituds que ens empantanaguen en el terreny de la intolerància i el recurs als mateixos elements repressius, restrictius i punitius dels que amb justícia l'independentisme denuncia ser víctima.

Beatriz Talegón, la periodista i advocada que tant se l'està jugant per defensar la legitimitat de els reivindicacions independentistes, rebia avui crítiques a una piulada seva criticant precisament l'actitud d'ahir a la Universitat dels que van protagonitzar les accions de boicot. Més elaboradament ho explicava en aquest article, on també recorda que que en un article ahir mateix denunciava el veritable caràcter de SCC. S'hi pot discrepar d'alguns aspectes de les seves crítiques -tot i que jo estic totalment d'acord-, però arribava el punt, en un intercanvi poc afortunat de piulades, en què els qui la criticaven denunciaven que ella persegueix una via d'enteniment amb una futura Espanya federal. Com si ella no pogués defensar la via que volgués. 







Aquest camí ens porta al descrèdit. La mateixa Talegón diu, en una altra resposta al mateix tuitaire que piula des d'un compte no identificat personalment però assegura que ella el coneix, que aquests comentaris la deceben i afegix que creia que tots (s'hi inclou) ho teníem igual de clar.

El descrèdit internacional pot ser una conseqüència d'aquesta traïció a les nostres pròpies conviccions democràtiques, a la imatge que ens hem fet de nosaltres mateixos i de la nostra lluita. Una entrevista amb la corresponsal de Le Monde a Espanya, Sandrine Morel, a Vilaweb, és molt il·lustrativa. Morel és una corresponsal amb llarga trajectòria, fa anys instal·lada a Madrid. La seva visió pot estar esbiaixada per aquest motiu, però certament he notat que en els últims mesos ha fet un esforç per apropar-se a la realitat catalana i el que diu en aquesta -tensa- entrevista d'Andreu Barnils s'ha de tenir molt en compte. Sobretot en allò que afirma sobre una escalada de sentiments agressius i d'odi dins l'independentisme, en aquest fragment:

Capítol ‘De la revolució dels somriures a l’odi desacomplexat’. Aquí què hi expliqueu, per exemple?
—Mostro l’evolució de totes les entrevistes que he fet durant les Diades. Des del 2012 he anat a totes. I al començament hi predominava l’aspecte econòmic. Molta gent demanava el pacte fiscal. I es queixaven de l’Espanya ens roba. I de mica en mica ha anat canviant el discurs. Cada vegada es parla més de sentir-se menyspreat, de sentir-se insultat. I el to va pujant fins al 2017, quan realment vaig veure que les entrevistes eren molt més contundents. Molt agressives. Un discurs molt fort. I realment sí, notaves un odi. Uns insults. Feia entrevistes i ni tan sols hi havia d’arguments. Eren insults. Contra els franquistes. Fatxes. Ja no era una qüestió d’arguments. Notaves que hi havia un emprenyament molt fort.

No ens engeguem trets al peu. La fermesa i la resolució han d'anar en congruència amb els principis i valors democràtics que volem preservar. Contra les actituds repressives la defensa és la llibertat. Mai la repressió.



21/5/18

SOBRE FEIXISMES PROPERS


Lamento no recordar qui va ser l'autor de la formulació del principi que en tota discussió la probabilitat que algun dels partícips acabi acusant nazi l'altre s'incrementa a mesura que s'allarga la mateixa discussió. Això, lògicament, val per a l'ecosistema polític espanyol, però cal remarcar que amb una singularitat notòria, que té a veure -com no- amb el denominat procés. La singularitat no ve tan sols de la intensitat o freqüència inusitada amb què un bàndol acusa a l'altre de nazi, sinó que realment no s'entaula la discussió, que ja està el nazi en boca d'algú.

Un exemple notori és com el nou president Quim Torra ha estat acusat, sense a penes haver obert la boca, des la seva discussió d'investidura, de tota mena de teories racistes, xenòfobes, etc, i no valent-se de les seves expressions en els discursos de les sessions d'investidura, sinó de quatre tuits de fa un grapat d'anys i d'algun article -que ningú no ha llegit més enllà dels extractes esbiaixats que interessadament va fer circular Inés Arrimadas-.

Avui mateix, un exemple excels, el de l'ultradretà periodista Federico Jiménez Losantos, que deia al seu programa de ràdio que Quim Torra és  un menyspreable subjecte al costat del qual Hitler és un aprenent de malèvol, les malifetes del qual, les injúries del qual, els insults del qual, el racisme perfecte del qual, l'aspecte del qual, que no menteix, es reflecteixen al seu rostre, que és el mirall de l'ànima. Acabant de llegir la monumental obra de Montserrat Roig sobre "Els catalans als camps nazis", que vaig simultanejar amb la lectura de la no menys monumental novel·la "K.L. Reich" de Joaquim Amat-Piniella, un dels principal testimonis que va usar la tristament desapareguda escriptora per confegir el seu magistral llibre, no puc deixar de pensar com de banal i frívola resulta la xerrameca d'aquest fals periodista per tal d'equiparar les presumptes malifetes d'un polític demòcrata amb un dels tirans més sanguinaris que ha conegut l'edat moderna. Com no puc deixar d'imaginar l'estat d'ànim amb què la gran Montserrat Roig va haver d'encarar una tasca tan dura, difícil i esfereïdora com la de recopilar tantes històries de la desmesura del mal en la seva màxima expressió, la del genocida règim nazi.

¿Cal remarcar que Losantos, Vox, o fins i tots partits homologats en la democràcia com el PSOE actual, fugen, en llançar les seves alegres comparacions, de fer-les amb un altre règim aliat dels nazis, com el de Franco? El franquisme va usar la seva pròpia forma de genocidi contra el bàndol perdedor a la guerra que el va fer assentar-se al poder, però també va col·laborar amb la tasca exterminadora dels camps nazis desentenent-se de protegir els republicans expatriats. Curiosament, els que assenyalen de totalitaris els independentistes, acudeixen al nazisme i no a un règim feixista i cruel molt més proper, el franquista. Ves quines coses!

Ara que les memòries històriques es pretenen debilitar, estirar i diluir, en funció de manipulacions -en mans dels mateixos que denuncien la pretesa manipulació i adoctrinament dels que indaguen honestament en la Història-, no està de més analitzar per què aquest buit de referències. Un buit que sembla que vol dur a l'oblit un règim provadament malèvol, el que més desapareguts manté actualment després de Cambodja. Potser serà perquè no ens adonem de com sonen les paraules recents dels nous campions de la unitat espanyola, els Ciutadans o la seva nova divisa comercial Espanya Ciudadana, Albert Rivera: Recorrent Espanya jo no veig treballadors o empresaris; veig espanyols; no veig joves o grans, veig espanyols. Ja està aquí l'Espanya Ciutadana! Uneix-t'hi!

O més que de com sonen, de com ressonen a les paraules del líder del feixisme que va tenyir ideològicament el franquisme que ni C's ni el PP han condemnat mai, curiosament un altre Rivera, Primo de Rivera.




14/5/18

PER QUÈ SÓC NACIONALISTA

M'apresso a confessar que sóc independentista, per evitar malentesos. Però aclareixo que ho sóc fa relativament poc, en tot cas un grapat d'anys que formen una part molt minoritària de la meva vida que ja comença -ai las- a ser llarga. Com molts altres catalans, he esdevingut independentista arran del procés d'elaboració de l'estatut de 2006, la ferotge campanya del Partit Popular i altres en contra, i la sentència final del Tribunal Constitucional el 2010. És en aquell punt que un procés de reflexió personal em porta a claudicar de les meves idees de federalisme i unió política amb la resta de pobles d'Espanya i a considerar que per a Catalunya no hi ha altra veritable via de supervivència com a entitat nacional pròpia que la seva total i absoluta independència.

Ja dic que no sóc un cas únic, sinó segurament majoritari entre els independentistes d'avui, que si hem de fer cas de les enquestes, les consultes i les eleccions autonòmiques recents, estem fregant el 50% de l'electorat. Com jo mateix, segurament molts han fet aquest pas des de la constatació de la impossibilitat d'establir un diàleg polític d'igual a igual amb Espanya, entesa com a subjecte polític diferenciat de Catalunya , allò que ens neguen i que de bades va intentar posar en peu la proposta estatutària de Pasqual Maragall i que definitivament va enterrar el TC, amb aquella sentència que, com han dit catedràtic com Javier Pérez Royo, va suposar la ruptura del pacte constitucional.

L'independentisme és, doncs, un procés bàsicament racional, una presa de postura política i una aposta per un projecte  col·lectiu determinat. Pot anar o no associat al sentiment nacionalista, que és, en efecte, una qüestió afí als sentiments, a la identitat, que és un procés molt complex en el qual entra en bona part el factor emocional, l'inconscient. Ho vaig mirar d'explicar en un seguit d'articles sobre aquesta qüestió, o en una manera més resumida i esperançada també aquí.

Aquest paràgraf bastarà, crec, per exposar la meva consideració sobre el nacionalisme i perquè m'hi sento, de nacionalista, i de fet des de molt abans a esdevenir independentista:

Jo més m'estimo parlar de nació, que no té la connotació patriarcal del concepte de pàtria, però podeu dir-li com vulgueu. En tot cas, parlo de la identificació, de l'adhesió, de l'amor al vincle que ens uneix amb la Terra que ens sosté i a la Humanitat que ens envolta. El nacionalisme no és universalista, però és universal. Com més profund i real és aquesta vinculació amb el paisatge que ens envolta, més extens esdevé. La paradoxa humana és que com més endins de cadascú mira , més arriba a la generalitat de tots. Com més sentit és el contacte amb la fecunditat material de la qual ens nodrim, més podem acceptar l'amor dels altres a les seves particulars maneres de viure aquest vincle. El nacionalisme és una estimació real, natural, no artificial, i per això pot estendre's sense cometre violència ni ànsia de dominació. Lluny de ser excloent, el nacionalisme és integrador, i és també tolerant amb la diversitat de les nacions. Qui no és tolerant, qui aspira a sotmetre als altres, qui menysprea al diferent, és un fals nacionalista, o en tot cas, si voleu, l'exponent d'una degeneració del nacionalisme: l'imperialisme.

El nacionalisme, doncs, és difícilment renunciable, encara que veiem que molts compatriotes nostres parlen de la doble identitat -catalana/espanyola, espanyola/catalana- i denuncien als que, pretesament, els volen fer haver de triar entre les dues identitats, o es declaren aliens a qualsevol identitat nacional. És possible que una doble identitat o una identitat que es consideri no nacionalista pugui traduir-se en un equilibrat projecte polític entre nacions, encara que els sociòlegs ens avisen que a la llarga sempre una nacionalitat acaba tenint supremacia i tendeix a anorrear l'altra. Casos de pervivència com la catalana sota el poder d'un estat que ha intentat imposar-ne una de diferent són ben rars. El que veig difícilment assolible és que el món quedi lliure de divisions nacionalistes, com pregonen els que en el fons aspiren a imposar el seu projecte imperialista arreu i que són els primers a defensar les fronteres estatals en allò que convé al seu projecte. Això sí, també aixequen quan els interessa la bandera del patriotisme -com si fos alguna cosa diferent al nacionalisme-.

En tot cas, jo he arribat a la conclusió que la convivència de les dues nacionalitats és impossible, donada la clara resposta de l'Estat espanyol a totes les propostes federalitzadores que han partit de Catalunya. El companys, excompanys, de viatge en aquestes terceres vies, en definitiva, quan diuen que no volen haver d'elegir, ja han elegit. I s'han posat del costat del poderós.