DIA MUNDIAL DE LA POESIA 20

Demà és el Dia Mundial de la Poesia. Són moltes de les iniciatives que miren de suplir la forçosa suspensió d'actes que provoca el confinament per l'emergència del coronavirus amb difusió per totes les xarxes de tota mena de reproduccions digitals de poesia.

Algunes d'elles a Reus venen protagonitzades per la regidoria de Cultura i la seva xarxa de biblioteques , i per la degana institució Centre de Lectura.

En ambdues he penjat contribucions:







Safareig Poètic, se'n fa eco i comparteix aquestes iniciatives i les seves pròpies.

Contra l'aïllament i la isolació, poesia!

FOT-LI, QUE ÉS DE REUS: SILUETES DE GANXETS

Foto d'Anna M. Flores

Faré una confessió. Quan aquest blog va començar, allà pel 2007, vaig continuar amb la pauta que havia triat aquells anys per reintroduir-me en el món de l'escriptura: preservar l'anonimat.

Jo havia abandonat pràcticament les meves ambicions d'esdevenir escriptor, que m'havien arribat molt jovenet, per a martiri de familiars i companys d'escola als quals assetjava amb els meus poemets i autoeditades revistes satíriques. Amb l'adolescència havia arribat a una convicció indestructible d'arribar a ser l'escriptor que havia de sacsejar les lletres catalanes, com ho havien fet els meus admirats Faulkner i Cortázar amb les lletres americanes. Tanmateix, encara trigaria uns anys a decidir-me a aprendre a escriure el català que no m'havien ensenyat a l'escola i a l'institut, que vaig abandonar just quan la Constitució del 78 començava a bastir l'Estat de les autonomies avui en crisi a casa nostra.

Seria massa llarg explicar ara per què vaig acabar aparcant aquells anhels. Basti dir que la vida professional i la  de la meva família -la creació de la meva pròpia,vull dir- absorbien totes les meves forces. La qüestió és que quan, allà per aquell 2007 o una mica abans, vaig descobrir les grans possibilitats d'internet i la xarxa, el nom i el renom ja no m'atreien. Buscava el contrari. Més i tot, procurava no deixar gaires rastres de la meva condició de reusenc i el meu marc territorial. Segurament per això vaig treballar el meu entorn fictici de Tavanne que ara finalment ha sortit a l'edició en paper i recuperant el meu nom.

He reflexionat algun cop sobre aquest segon canvi, aquest retorn al món real, a l'acció directa sobre el meu entorn físic més immediat, i no és el moment ara tampoc de recapitular-ho. En suma, he fet del fet de ser ganxet, com ens passa a tant fills de Reus, necessitat i virtut.

Si un es vol moure per aquesta ciutat, que els ganxets sentim com a centre de l'univers, ha de topar-se tard o d'hora amb el Josep Baiges, l'eternament jove periodista que a través de múltiples mitjans i especialment el seu blog El Món de Reus, reflecteix amb mà sobirana l'actualitat del que podríem anomenar ganxetisme. Els seus premis Als que més enganxen, que cada any organitza ala bombonera del Bravium, són, d'alguna manera, la posada de llarg d'aquest ganxetisme, que ell personifica millor que ningú: amb elegància, moltes dosis d'ironia, però sempre des d'un entusiasme carregat de bonhomia. Que ell em reconegués en l'última edició amb un d'aquests impagables -i no pagats, s'entén- guardons, va ser, em sembla, la meva pròpia confirmació personal que la meva adhesió a la vida local dels ganxets era ja un fet inqüestionable.

Per si fos poc, ara em tria per protagonitzar la seva darrera iniciativa, si bé no exactament pròpia: "Fot-li que és de Reus", el llibre de perfils -100 ganxets i ganxetes- que ha editat gràcies a l'encert d'un micromecenatge amb la plataforma de Cossetània que tan bé conec jo mateix. El coautor, i realment primer artífex del projecte, és l'amic i dissenyador Jordi Romero, un home que ha estat allunyat de Reus molts anys,i que en recuperar el pols de la nostra ciutat ha volgut reflectir-lo amb la galeria de siluetes (amb taca negra) que primer van desfilar pel seu mur del Facebook i ara arriben al paper.

L'acte de presentació d'ahir a una Sala Emili Argilaga del Centre de Lectura plena de gom a gom va resultar, com no podia ser menys, una expressió refinada i claríssima d'aquest esperit ganxet que tots dos autors encarnen.A la presentació magnífica de la Marta Magrinyà, escriptora que ha fet un pròleg preciós i que ahir va ratificar com es pot fer de l'amor a la pròpia terra una aposta positiva, sense caure en tòpics grillats, van seguir els parlament més que interessants de Romero i Baiges.

El primer ens va posar en el camí que l'ha fet dur a l'aventura que ahir culminava amb aquest llibre que jo ja havia rebut uns dies enrere, però no s'estava de fer una pertinent crítica i ultra un advertiment a un dels defectes que ens amenacen: la manca d'humor. Manca d'humor que no vol dir -deia ell- de la conyeta a la qual som tan donats, sinó aquest estat d'ànim obert a la crítica aliena i al riure's d'un mateix, que va situar molt precisament en aquest temps de marasme polític que ha fet córrer la mala llet, usant les seves pròpies paraules.

Josep Baiges va fer també una eloqüent defensa del seu encès patriotisme -entenguem-ho centrat en Reus, que vol dir els reusencs i reusenques, d'avui i del passat, dels quals en duem el llegat-. No es va estar de fer una al·lusió als crítics, que en té, com el d'un desafortunat comentari d'algú que l'ha titllat de carrincló i representant d'una crosta caduca. Els qui el seguim podem saber d'on ve el comentari, i ens expliquem que compongués una sola nota de contrast, que el va permetre tanmateix  fer explícita la seva filosofia particular de centrar-se i exalçar els elements positius de tot i de tothom.

Filosofia a la qual jo m'he intentat adherir des de fa anys i que per això em fan tan properes persones tan entranyables com Baiges i Romero, homes continguts tots dos, observadors fins, de formes no estridents i d'impecable treball i laboriositat. Persones equilibrades, de les que fan de Reus precisament un exponent prou reeixit de la imatge que ells volen donar de si mateixos i de la seva ciutat. Que no sempre aquesta, i per tant els seus compatricis, hi estigui a l'alçada de tal imatge, no ho podem carregar al dèbit de l'obra de l'un i de l'altre.

AIXECAMENT D'ACTA: CULTURA QUE BULL

Que una setmana Reus bulli d'activitats que genèricament podríem definir com culturals no és estrany. Ho és més que moltes d'elles tinguin per protagonistes amics. O no tant, si tenim en compte que es tracta de gent reusenca, i que a alguns d'ells m'hi ha unit en part l'admiració envers la mateixa activitat artística que desenvolupa.

Sigui com sigui, no dono a l'abast a fer-ne una ressenya detinguda, de manera que passo una simple i injustament breu referència, una mena d'aixecament d'acta, del que fins avui dissabte he pogut veure, gaudir i mirar d'assimilar.

Fotografia: Fina Masdéu

Dimecres, tertúlia literària al Casal de les Dones amb el grup Reusenques de Lletres, associació que uneix un bon grapat d'escriptores de la ciutat, de diverses generacions, i que és molt activa promovent diverses activitats i ha publicat diversos llibres col·lectius. L'últim,"Biblioteques personals", era precisament l'objecte d'aquesta tertúlia,que va moderar amb saviesa i agilitat la Lena Paüls, reusenca exiliada a Barcelona des de fa bastants anys. Retrobar-la va significar retrobar no solament una antiga professora de català (aquell curs a Òmnium on vaig estudiar per primer cop amb rigor la meva llengua materna), sinó una amiga, amb la qual m'he mantingut en contacte darrerament gràcies a les xarxes socials, com el seu magnífic blog Pont d'Enseula. 

La Lena és una de les autores recollides al llibre, juntament amb algunes companyes de les jams poètiques de què us parlo en aquest blog, com la Fina Masdéu o la Carme Andrade. Van participar també a la tertúlia la Fina Veciana, i altres de els autores que han participat al llibre, com la Victòria Rodrigo, la  M.Lluïsa Amorós i la Marta Magrinyà. Podeu saber-ne més per la presentació que va fer-ne ara farà un any a la Biblioteca Central Xavier Amorós una altra amiga, la M. Rosa Molas -àngel guardià de les meves consultes a la venerable biblioteca del Centre de Lectura- .

I anit es van ajuntar dos actes que no em podia perdre i que afortunadament vaig poder seguir consecutivament -no us explicaré les filigranes que vaig haver de fer-. 

En primer lloc, la inauguració de l'exposició de l'amic Pau Roig al vestíbul del Centre de Lectura. Un projecte molt original i singular, que en realitat és la visualització d'un altre que va mantenir amb constància impressionant al llarg de l'any passat: la publicació d'una fotografia diària Instagram (una plataforma només accessible via mòbil), acompanyada d'un microrelat fet a quatre mans amb Dani Recasens, amb qui comparteix feines al Taller d'Escriptura del mateix Centre. Com va dir el mateix Pau a la presentació, és el procés reflexiu que hi ha al darrere -o al fonament, millor dit- de la simple publicació de fotos a la xarxa social, el que dota de valor afegit a aquesta col·lecció que molt apropiadament ha batejat com #quotidianitats. El visitant tindrà, a més, l'ocasió de consultar una bella enquadernació de totes les fotos amb el corresponent microrelat, i dur-se a casa una de les fotos, la que més li agradi o cridi l'atenció. Art efímer, doncs? Si més no, art consumible en els mitjans virtuals -que tenen aquest perfil entre eteri i permanent que encara no acabem de tenir clar- i que dóna el pas a la matèria tangible, en aquest procés del que tant estic parlant últimament i que fa que cada cop triomfi més el neologisme desvirtualitzar.

I en acabat, el concert de Miquel Vilella i els Göttemberg a l'Absenta. Una ocasió de veure ja consolidat l'agermanament entre el toc original, la creativitat fecunda i genial del cantant reusenc amb la contundència i solidesa sonora, de ferma essència rockera, dels de Torreforta, que vaig tenir ocasió de veure en les beceroles el passat estiu al Pallol i que s'ha anat consolidant en una trajectòria de concerts que els ha passsejat per sales  com l'Heliogàbal de Gràcia o la Zero de Tarragona i el Pilée de Reus. Diverses circumstàncies m'havien privat de veure aquest trajecte directament i ara puc donar fe que aquesta unió promet no solament estabilitat sinó molts projectes futurs. 

Götemberg, que té una vida pròpia i un disc editat  més que recomanable, és alhora la conjunció de l'inquiet esperit creatiu de Toni Galván i la versatilitat i depurada tècnica de Miguel Zanón a les guitarres, amb la base rítmica de l'Isaac Mas al baix i l'Àlex Granadero a la bateria.

L'afortunada conjunció havia començat, segons va relatar el Miquel, al mateix Absenta, i l'escalf i proximitat de la petita sala va dur el concert a una nota molt alta. Si voleu fer-vos una idea de com sona aquesta reinterpretació d'un disc tan rodó com "Després del món/ Farewell, Dear Towermen" -més alguns temes del de The Mighty Fools-, aquí trobareu una mostra. A gaudir-la, i no us perdeu un concert si ensopegueu amb un cartell on hi figuri!

LLIBRES INESPERATS

Feia referència en l'anterior apunt d'aquest blog a la collita de llibres que em va reportar la diada de Reis. Era una collita en el veritable sentit de la paraula, és a dir, preparada, treballada i prevista. El fruit d'un treball que, si no lliure de l'atzar, sí havia intentat minimitzar els riscos que aquest comporta. En definitiva, com ve a ser el treball humà des que va fer el pas de societats purament recol·lectores a societats agrícoles i ramaderes.

Probablement en el pas vam perdre alguns aspectes joiosos que la seguretat i la protecció majors contra les contingències de l'esdevenir no van acabar de compensar. Les societats recol·lectores, amb raó o sense raó, se'ns apareixen avui tenyides d'un tel d'innocència, l'arcàdica o edènica alegria natural que en el relat bíblic queda anorreada amb l'expulsió del paradís per culpa d'una poma.

No vull estendre'm ara en aspectes filosòfics. El que volia comentar és que si el plaer dels bons llibres triats pot ser superat -des del meu punt de vista, és clar- per alguna cosa, és pel proporcionat pels llibres inesperats, aquells que et cauen, per troballa o pel regal rebut sense haver estat escollit ni suggerit.

Això em va passar dies enrere amb tres llibres que ja formen part dels tresors més preuats de la meva modesta biblioteca. L'un per una troballa atzarosa en el si d'una de les societats on col·laboro i que m'ha arribat gràcies a la generositat d'un amic, és "Ideòlegs, gramàtics i escriptors", de Jordi Ginebra Serrabou, que li va publicar Edicions del Centre de Lectura de Reus ara fa vuit o nou anys.

Es tracta d'una compilació de textos d'heterogènia procedència del professor barceloní de la Universitat Rovira i Virgili, que tenen com a tret comú tractar d'intel·lectuals reusencs que han fet decisives aportacions a la cultura catalana des de la Renaixença i fins a l'assentament del noucentisme. Des dels precursors com Antoni de Bofarull -home decisiu en els impulsos inicials de la referida Renaixença- o Joaquim M. Bartrina, fins a Joaquim Santasusagna, un dels més eminents erudits de la generació noucentista que tindria a Reus molt destacats representants (Salvador Vilaseca, Prous i Vila, Josep Iglésies, etc), i passant per la generació intermitja que va donar a la ciutat un dels grups més singulars i brillants del Modernisme, el de l'anomenat Grup Modernista articulat al voltant de l'alcoverenc Josep Aladern, i que van integrar els Miquel Ventura, Hortensi Güell, el selvatà Puig i Ferreter, etc.

Precisament els altres dos llibres que m'han arribat tenen a veure amb alguns d'aquests personatges. Els dec a la recerca -afortunada- de les meves filles a la capital del Principat, però són dos dels fruits impagables de l'activitat de l'Associació d'Estudis Reusencs a través d'Edicions Rosa de Reus. Ambdós són de primers dels vuitanta,però l'un és reedició del fonamental estudi de Santasusagna "Reus i els reusencs en el Renaixement de Catalunya fins al 1900", que havia escrit durant els anys de plom de la cultura catalana, allà pel 1949. Es tracta d'un llibre que, gràcies a la generositat de la bibliotecària del Centre de Lectura, M. Rosa Molas,  hem consultat durant mesos enguany a la família a causa d'una feliç conjunció de treballs.

L'altre és un treball molt més recent,el fruit de la tesi doctoral del poeta i professor nascut a Picamoixons, Magí Sunyer i Molné, que tracta d'un dels trets més característic del ja citat Grup Modernista: "Els marginats socials en la literatura del Grup Modernista de Reus". Un llibre clau per reconstruir la història d'aquest irrepetible aplec de personalitats singularíssimes que ha estat, per a orgull meu, objecte del treball de graduació de la meva filla Aleida.

Fa temps que tinc la sospita que li dec un tribut a les distintes generacions que han fet de la meva ciutat el nucli generador de cultura que encara avui és. De moment, aquí m'han arribat alguns dels seus ecos més valuosos.

LLEGINT OLGA XIRINACS

He acabat aquests dies de llegir un conjunt de relats de l'admirada Olga Xirinacs. Es tracta dels que aplega el petit volum "Relats de mort i altres matèries", que va editar-li Destino l'any 1988. Es tracta de relats molt curts, en general, tot i que alguns es despleguen en diverses seccions que els fan més llargs. També existeix un lligam entre els sis primers, que estan narrats per la mateixa primera persona, si bé només en l'últim parla realment de l'experiència pròpia, mentre en els anteriors ens ve a transcriure les narracions dels concurrents en una sessió de treball al voltant d'unes màscares mortuòries. Les narracions giren totes al voltant de la mort, o de l'aparença de la mort, suscitades pel clima creat en la reunió dels distints personatges.

Després trobem un parell de relat lligats que destaquen pel seu to descarnadament cru, impecables descripcions de l'abjecció que en un tractament menys sobri caurien en la truculència . L'aplec es va obrint així a diferents continguts temàtics. Trobem, això sí, el fil conductor de la prosa brillant, precisa i concisa de l'autora tarragonina.

Del conjunt, destacaria alguns contes senzillament impactants com "Un robí sobre el pit", un superb exercici de narració sobre les ocultacions i secrets que  uneixen -o realment desuneixen- aquestes associacions humanes que anomenem parelles o matrimonis. Per no estendre'm, voldria ressaltar també els dos últims, "Un matí glaçat" i "Berta i els déus primaris", extraordinaris relats de com es desencadena la mort, el primer en una delicadíssima aproximació a una història  privada viscuda íntimament, i el segon, un portentós relat ple de recursos enlluernadors per descriure amb una eficàcia i equilibri senzillament  insuperables una catàstrofe natural, des de la visió contraposada de les monstruoses forces naturals i la fragilitats de les petites vides humanes que hi resulten destrossades.

Olga Xirinacs tindria aproximadament la meva edat, la del narrador d'"Interseccions", quan va publicar aquest llibre. Un llibre que em va arribar en bona part per l'atzar. Va ser segurament el fet que no funcionés circumstancialment  la consulta digitalitzada del catàleg de la Biblioteca del Centre de Lectura, el que em va fer remenar el catàleg en fitxes manuals. Consultar aquestes fitxes, algunes de les quals encara escrites a mà, és sempre un plaer, un contacte amb un tresor dels molts que guarda zelosament la institució. Com que ja no conformen un catàleg ni molt menys complet, de vegades se m'oblida gaudir d'aquest plaer. I aquest cop em va dur a recuperar una obra que segurament no hauria conegut d'altra manera.

TRADUCTORS, TEATRE i TAULES

El passat cap de setmana es va efectuar la segona edició de la Trobada de Traductors al Català que organitza el Centre de Lectura de Reus amb el patrocini de la Fundació Privada Reddis. Enguany se centrava en la traducció de teatre, i va comptar amb una extensa nòmina de traductors locals i foranis: Joaquim Mallafrè, Francesc Cerro, Mabel Bofarull, Josep Maria Jaumà i Josep Murgades entre els primers, Víctor Batallé, Miquel Cabal i Joan Sellent entre els segons. Alfred Arola va aportar el punt de vista de l'editor. Alguns d'ells  repetien de l'any passat,com la presentadora i moderadora, la periodista Natàlia Borbonès. 

Les aportacions van ser de molt alt nivell, com el simple repàs dels noms ja garantia. L'inconvenient és el format que limita d'una manera exagerada les exposicions dels ponents, als quals a penes se'ls atorguen vint o vint-i-cinc minuts per desenvolupar-la. En aquestes condicions, les intervencions han de limitar-se a uns enunciats molt generals i, com a molt, a aportar alguns exemples molt seleccionats amb l'esperança que resultin il·lustratius per a l'oient. Crec que, si aquestes trobades han de tenir continuïtat -i seria desitjable-, haurien de replantejar-se, o bé la durada de les jornades, o bé la reducció de la quantitat de participants.

En tot cas, com ja he dit, aquesta trobada va reunir molt d'interès. Va resultar molt variada, en atenció dels perfils i en atenció també de les preferències de cada ponent. N'hi va haver que es van centrar més en els detalls tècnics de la traducció (com Joaquim Mallafrè o Miquel Cabal), mentre d'altres es van preocupar més de donar una visió general, ja sobre l'autor traduït (Víctor Batallé, sobre Harold Pinter), ja sobre l'obra traduïda del mateix autor (Joan Sellent sobre Shakespeare). Una visió més singular, potser, va provenir del director teatral Francesc Cerro, que partia més aviat de l'experiència de la posada en escena, en lloc de l'experiència de l'escriptura, que dominava en general en la resta.

Tanmateix, a la fi, les intervencions podríem dir que es van dividir en dos grans eixos que tenen a veure amb un doble vessant de l'experiència teatral en si: la del teatre escrit, traduït per ser editat, i la del teatre representat, amb la tasca addicional que això comporta. Encara que no es pot dir que la traducció per ser publicada en llibre, lògicament, no contempli una feina en equip -a través de la interposició de les figures dels editors i els propis autors-, sembla evident que la realització d'un muntatge teatral implica més intensament la participació de moltes altres persones i rols al marge del traductor. I a banda d'això, una traducció que no es realitzi en el marc d'un projecte definit de representació pot no veure's, almenys amb la mateixa força, condicionat per les necessitats de l'acte mateix de ser representada (tals com la versemblança, la musicalitat específica del llenguatge, el seu ritme, etc). Aquesta diferència pot ser subtil, però l'experiència dels qui, partint de la traducció purament literària, s'han implicat en una traducció específica per a una adaptació teatral, suggereix que els matisos són importants. Així ho va explicar en el seu cas Miquel Cabal, que ha efectuat traduccions només per ser escrites, d'autors russos clàssics i contemporanis, però que també s'ha vist implicat en projectes específicament teatrals.

La ponència de Francesc Cerro va ser la que més pes va fer recaure sobre l'experiència teatral en la seva globalitat, com era d'esperar donada la seva versatilitat en els rols de dramaturg, adaptador i director. Realment, la seva tasca de traductor és pròpiament accessòria de la de director i d'adaptador. En la seva definició, exerceix una figura que aglutina la dels adaptadors i els traductors, el tradaptador, en neologisme afortunat creat per Cameron i Bassnett. El tradaptador, que en ocasions -com en el seu mateix cas- també és autor, és aquell que recondueix una obra des de la seva escriptura a un artefacte diferent, que està pensat per desenvolupar-se a l'escenari. Pot ser en una lectura dramatitzada, o en una representació convencional. Cerro és un fervent partidari del format de lectura dramatitzada, com hem indicat a propòsit del seu actual cicle al Teatre Fortuny. Ni aquest format ni la figura del tradaptador són invents seus, i va citar antecedents tan il·lustres com el britànic David Hare o el nord-americà David Mamett, si bé es va cuidar prou de situar l'escena anglosaxona en un estadi molt superior al nostre. Cerro, de fet, fuig tant de caure en triomfalismes xovinistes com del seu contrari, igual de nociu, que és el papanatisme reverencial cap a tot el que és forani.

Una de les qüestions que va apuntar, i que va planar al llarg d'altres intervencions, és el límit de l'adaptació, que és qüestió concomitant amb la de la llibertat del traductor. Va aportar alguns sucosos exemples d'un papanatisme cultural diferent, que ha fet caure en extrems grotescos la llibertat de l'adaptació. El que és un dels recursos que legítimament pot usar tot adaptador a la posada en escena d'una obra, que ell va definir com el recurs a la semiòtica (és a dir, la reconversió d'un text a un element gestual o visual de divers tipus), ha arribat en no pocs casos a allò que en llenguatge clar i català no dubtem a definir com a presa de pèl. Però el que és indubtable és que tot traductor i tot adaptador, i en general el conjunt de partícips que posen en marxa un espectacle teatral, ha de manipular el material bàsic, el text.  Cerro va explicar el seu procés d'adaptació, un procés meditat i molt estructurat que, en la seva finalitat última, persegueix respectar l'essència de l'obra però fer-la assequible tant als actors com als espectadors.

Joan Sellent, que té una experiència àmplia en la traducció lligada al món teatral específicament, però que ha traduït també autors com Dickens, va fer un ampli recorregut per les traduccions de Shakespeare al francès i al català, i va quedar en evidència, també amb aportació de casos profundament divertits -lamentablement divertits, cal dir- que no sempre preval el respecte per l'autor.

Els matisos de la traducció van quedar molt clarificats en l'excel·lent lectura dels set monòlegs de "Hamlet" que va protagonitzar el col·lectiu En Veu Alta, per part de Dolors Esquerda, Montse Auqué i Jordi Francesch, sota la sempre impecable direcció de Dolors Juampere.

La mateixa nit de dissabte vaig tenir ocasió de presenciar sense sortir de l'edifici, al Teatre Bartrina, un cas de representació teatral que ha de manipular essencialment l'original: el guió de la pel·lícula de Woody Allen "Maridos y mujeres", en l'adaptació de la companyia madrilenya Teatro de La Abadía dirigida per Àlex Rigola. Adaptació respectuosa, que tracta com es mereix un material tan fascinant, i un nivell interpretatiu més que notable.

Ara.cat

I al dia següent, un altre ús no exactament teatral per al mateix escenari, l'actuació de Mishima presentant el seu darrer disc, el molt afortunat "L'ànsia que cura". Un disc que diria que no rebaixa el nivell d'inspiració dels anteriors però que ha estat produït de manera més brillant i que a l'escenari del nostre Bartrina va sonar esplèndidament arrodonit en nous i molt afinats matisos. Com el teatre, la música en directe ha d'adaptar-se a la forma que l'espai i el temps de l'escenari imposen. I els Mishima han assolit un mestratge en aquesta tasca que difícilment es pot assolir sense allò que se'n diu haver-se endurit la pell a les taules.