27/12/13

TRADICIÓ I REVOLUCIÓ

Concert de Sant Esteve 2013 al Palau de la Música - Fotografia d'Aleida López


De vegades un es veu immers enmig d'un esdeveniment històric per pur atzar. Bé, probablement és així en la majoria dels casos. Si hem de fer cas del que va dir, si no m'erro, Albert Sánchez-Piñol, per a la major part dels participants aquesta qualitat transcendent passa absolutament desapercebuda.

Potser passa això més amb els grans esdeveniments que amb els petits, amb aquella mena de successos puntuals que marquen la petita història d'una institució, associació, localitat, etc. Aquesta és la sensació que tinc jo després d'haver assistit ahir al tradicional Concert de Sant Esteve de l'Orfeó Català al Palau de la Música de Barcelona. Sense saber-ho em vaig deixar aconsellar per anar a un concert especialment commemoratiu, el que feia 100 d'aquesta celebració, i sense preveure-ho vaig assistir també no només a aquesta efemèride sinó també a una acte de reafirmació nacionalista que, tot i inscriure's dins del seguit d'actes molt més massius que s'han donat en l'últim any i escaig a casa nostra, no deixa de tenir un especial significat. L'execució per part de tots els cors de l'Orfeó  del "Cant de la Senyera" va tenir ressons especialment emotius, amb exhibició d'abundants estelades dalt i baix de l'escenari. Aquest himne de l'Orfeó, composició del fundador Lluís Millet sobre els versos de Joan Maragall, és també un símbol del catalanisme tradicional de la burgesia barcelonina, però va ser massivament corejat per la de la concurrència que omplia a rebentar el Palau, fins al punt que va haver-se de repetir dues vegades per poder donar fi a un acte que va venir marcat també per insistents clams del conegut In-inde-independència. De manera gens casual, el concert va acabar amb un autèntic bany de masses del president Artur Mas, present entre el públic.

El concert en si, sota la direcció de l'eminent músic i musicòleg Josep Vila i Casañas, va seguir un fil argumental (presentat per dos actorassos com Pep Munné i Pep Anton Muñoz) que feia un recorregut musical per aquest centenari de la més que centenària coral de l'Orfeó Català. Va tocar alguns dels punts delicats i durs de la seva història, però va evitar els escàndols de corrupció dels últims temps. Paral·lelament, va ser una reafirmació de les virtuts de tot el moviment coral i dels homes i dones que l'han impulsat, des de la llegendària figura de Josep Anselm Clavé a les múltiples associacions corals que avui poblen el país, i per a les quals el director va tenir una molt oportuna menció d'homenatge. Es tracta d'una tradició de les que, entre altres han fet aquest país com és i la seva cultura la que avui és.

Com van dir els presentadors, amb el text escrit per Francesc Orteu, una tradició és allò que hem fet i que ens enorgullim que els nostres fills facin. Efectivament, la tradició no només enllaça i traça l'ordit social en el present de manera horitzontal, sinó que també estén la seva trama de vincles entre generacions, de passat a futur. La tradició cohesiona un poble i el fa perviure al llarg de la Història.

Aquesta evolució intergeneracional ha de ser viva, però, per sobreviure. I ser viva vol dir haver-se d'actualitzar i evolucionar. Una tradició morta no només no és ja vàlida com a transmissora de cultura, sinó que és una trava per a desenvolupar-la. Tota generació té la responsabilitat de transmetre la tradició rebuda dels seus avantpassats cap als seus successors, però també de revisar-la, de qüestionar-la, fins i tot de capgirar-la. Crec que el més sa i natural és que cada generació adopti una actitud contestatària i rebel cap a les formes de la tradició, però perquè ho faci de manera efectiva i revifadora ha d'haver-la conegut en profunditat, ha d'haver-la mamat i compartit en l'edat més jove amb els seus majors.

He dit capgirar-la. Conscientment. Crec que hi ha moments històrics en què la societat ha de fer un salt. És el que en diem revolució. En substància, és contrària a la tradició. Però si analitzem detalladament la Història, veiem que la tradició és tossuda i acaba per tornar a aflorar després d'un gran sotrac revolucionari, fins i tot després d'un d'aquells que han semblat arrasar-la.

Avancem i pugem, però això no ens sembla sempre evident. Una tradició també fermament arrelada a Catalunya ens dóna, em fa la cara, una bona imatge: l'excursionisme. Com el caminant que s'enfila a la muntanya, cerquem els camins que ens elevin sense grans daltabaixos, buscant el pendent menys costerut. Serà el camí que serpentegi, que fins i tot de vegades sembla que descendeix. L'excursionista el prefereix així, mentre l'escalador prefereix enfrontar-se de dret a la paret més vertical.

No menyspreem la tasca de l'escalador. Potser ell traçarà noves rutes i farà salts espectaculars. Però el camí que ens hi porti a tots haurà de fer-se més lentament, amb paciència, grimpant suaument, donant voltes a la muntanya, com una espiral que va guanyant el cim sinuosament.

23/12/13

EL NACIONALISME SALVARÀ EL PLANETA

El sol penetra pel campanar de Sant Pere a Reus
el dia del solstici d'hivern
Una de les coses que he sentit a dir a molts ben intencionats i ben pensants és que el nacionalisme és l'arrel de la major part dels problemes de la Humanitat, que és l'origen de totes les guerres i causa de la injusta distribució de la riquesa. Penso si no serà un pensament que arrenca de les tradicions mítico-religioses que es reflecteixen en la narració bíblica de la Torre de Babel, de la qual parteix la idea de la divisió entre els homes com una maledicció divina.

A les persones que m'han manifestat que els conflictes bèl·lics es basen en les separacions identitàries, els he contestat, sense gaire èxit òbviament, que les principals fonts de conflicte no rauen en els sentiments de caire ancestral que basen el nacionalisme, sinó precisament els contraris: la racionalitat, la presumptuositat, l'anhel de domini i l'ambició totalitària que trobem reflectida en l'ànsia dels homes que volen emular a Déu erigint una torre que els equipari a ell.

El nacionalisme és la traducció al pensament de l'adscripció a la identitat que hem rebut en la primera infantesa, a l'aprenentatge inconscient de la cultura (llengua, tradicions, costums, mil aspectes de la  relació i intermediació amb l'entorn natural i humà), que fonamentalment es desenvolupa en el nucli familiar. Per això, en les societats de tradició patriarcal, es denomina patriotisme: l'adhesió a la cultura transmesa pel pare. Jo prefereixo parlar de nacionalisme, que en definitiva és un terme equivalent a nivell polític, encara que els patriotes solen reprovar el nacionalisme i negar que el seu patriotisme sigui nacionalista. En realitat, l'única diferència rellevant és que el patriotisme sempre és propi i el nacionalisme és dels altres.

Jo més m'estimo parlar de nació, que no té la connotació patriarcal del concepte de pàtria, però podeu dir-li com vulgueu. En tot cas, parlo de la identificació, de l'adhesió, de l'amor al vincle que ens uneix amb la Terra que ens sosté i a la Humanitat que ens envolta. El nacionalisme no és universalista, però és universal. Com més profund i real és aquesta vinculació amb el paisatge que ens envolta, més extens esdevé. La paradoxa humana és que com més endins de cadascú mira , més arriba a la generalitat de tots. Com més sentit és el contacte amb la fecunditat material de la qual ens nodrim, més podem acceptar l'amor dels altres a les seves particulars maneres de viure aquest vincle. El nacionalisme és una estimació real, natural, no artificial, i per això pot estendre's sense cometre violència ni ànsia de dominació. Lluny de ser excloent, el nacionalisme és integrador, i és també tolerant amb la diversitat de les nacions. Qui no és tolerant, qui aspira a sotmetre als altres, qui menysprea al diferent, és un fals nacionalista, o en tot cas, si voleu, l'exponent d'una degeneració del nacionalisme: l'imperialisme.

L'imperialisme ha causat les guerres, i la seva voracitat d'explotació ha posat el planeta en la situació miserable que es troba. Insolidari com és, és insensible a la injusta distribució de la riquesa. Ambiciós com és, sempre aspira a l'apropiació de la riquesa aliena. Egocèntric com és, ho valora tot en la mesura que pot ser-li útil. Curt de mires, no pensa en les generacions futures ni es planteja una visió global de la vida al planeta.

És hora que el nacionalisme es reivindiqui contra l'imperialisme que ha dut la vida del planeta a la vora del col·lapse. És hora que tornem a la consciència que ens devem a la Terra si volem que la Humanitat continuï vivint en ella. Només els valors d'un autèntic nacionalisme poden salvar aquest planeta. Poden salvar-nos.

16/12/13

LA LLIBERTAT SEGONS PÉREZ-REVERTE

Reconec que desconec l'obra d'Arturo Pérez-Reverte, malgrat que sé que és un dels autors literaris en espanyol més venuts, probablement dels més  traduïts a altres llengües -bé, aquesta dada no la tinc- i més adaptats al cinema, incloent produccions internacionals com "La taula de Flandes", de Jim McBride, i "El club Dumas", ni més ni menys que de Roman Polanski, o altres cèlebres com "Alatriste", a càrrec de d'Agustín Díaz-Yanes i amb el cèlebre Viggo Mortensen de protagonista. He vist la primera que he esmentat i també, que jo recordi, "Territorio Comanche". Cap de les dues m'ha deixat gaire bona impressió, però aquesta segona té alguns detalls que val la pena remarcar. En primer lloc, es basa en les seves experiències com a reporter, que va ser el seu ofici durant molts anys. En segon lloc, va acabar amb la seva sortida del periodisme, quan la direcció de TVE va voler expedientar-lo basant-se en la narració que fa dels tripijocs que fa el protagonista amb factures falses per justificar despeses. Pérez-Reverte va donar un sonor cop de porta  i es va acomiadar amb una carta on deia als directors -per cert, catalans tots dos- que os den morcilla.

L'anècdota és reveladora perquè ens emmarca el personatge. Perquè cal dir que si hi ha un novel·lista espanyol personatge és Pérez-Reverte, potser amb l'afegit de Javier Marías. Autor d'una columna al setmanari que editen diversos diaris, destaca per la seva llengua esmolada i per no tallar-se davant la polèmica també en les xarxes socials, on sol prodigar-se. Una de les seves bèsties negres en aquest terreny és el procés independentista català. Les intervencions en xarxes com twitter han aconseguit encendre la xarxa més d'un cop.

A una entrevista publicada ahir al diari ARA, en què promocionava el seu darrer llibre, contestava a dues preguntes sobre aquest tema, que el rotatiu enquadrava a part. A la primera se li recordava unes declaracions seves anteriors: Amb més educació hi hauria menys independentisme.
I replicavaEl problema general d'Espanya és d'educació i de cultura. El desmantellament cultural al qual estem sotmesos des de fa segles ha creat una sèrie de buits educacionals en els ciutadans de tot el país, ja siguin catalans, extremenys o andalusos. En alguns casos, aquests buits s'han omplert amb altres nocions. Això genera una absència de sentit crític, de debat, d'entesa intel·ligent, de negociació i de diàleg que ha donat lloc a patologies greus. Un poble educat no divideix la vida en blanc i negre ni posa etiqueta a tot com fem els espanyols, sinó que es mou en la gamma de grisos que és necessària per al progrés de qualsevol idea. En un país educat, culte i amb generacions preparades per discutir i entendre's, el conflicte plantejat a Catalunya no s'hauria donat.

A la segona, se li requeria què en pensava de l'acord sobre la consulta entre quatre partits del Parlament català. La resposta: Estic en contra de la independència, crec que és un disbarat. Ara bé, la consulta em fa morbo: obligaria tothom a definir-se. Així s'acabaria aquest caos absurd d'indecisions i contradiccions, tant per part dels nacionalistes de barra de bar, que són molts, com pels que s'emboliquen amb la bandera espanyola, que també són molts. És hora que la gent es mulli de debò. L'ambigüitat en què ens movem des de fa tant de temps no pot fer altra cosa que crear més confusió, i als únics que beneficia és als golfos d'una banda i de l'altra del problema. Veure com la gent assumeix responsabilitats serà interessant. Ser independent no vol dir sortir al carrer amb una estelada, vol dir assumir un futur i uns canvis enormes en la vida, en la cultura, en l'economia i en l'educació. Enfrontar-se amb la vida real.

Dues preguntes, doncs, amb respostes diverses, com la consulta. I si a la primera estic d'acord amb el que diu en primer terme i discrepo absolutament en la conclusió, a la segona discrepo del seu punt de sortida i coincideixo absolutament amb la conclusió. M'explico: entenc, sí, que hi ha un problema general  d'educació i cultura a Espanya i que això causa una manca de consciència crítica. Però no es tracta d'una mancança absoluta ni repartida equitativament, ni individualment (segur que ell se salvaria a si mateix) ni territorialment. I precisament la consciència crítica i la capacitat de matisació abunden molt més en el camp independentista que en l'unionista, segons la meva modesta apreciació, basada en l'experiència directa -que ell no té, o la té limitada-. I entenc també que ser independent vol dir sortir al carrer amb responsabilitat, acceptar les conseqüències del repte i entomar-lo amb rigor i implicació. 

I per això em declaro independentista, perquè he acceptat aquestes implicacions. I no ha estat atzarosament ni fruit d'una rauxa ocasional, sinó fruit d'un llarg procés de meditació que, com penso que és el de molts altres catalans, culminà amb la vergonyosa sentència del Constitucional sobre l'Estatut de 2006.

Diu Pérez-Reverte en el titular destacat pel diari que la llibertat és el bé més preuat de l'home. Si és així, també ho és el dels pobles. I tots els que vulguin sentir-se part d'un poble han de tenir dret a exercir aquesta llibertat, aquest preuat bé.

11/12/13

LA VERITAT DELS VENÇUTS

Ahir em vaig acabar "Victus", la monumental novel·la sobre la Guerra de Successió de l'Albert Sánchez-Piñol. He estat temptat de dir novel·la definitiva, usant un terme comú que considero traïdor. Tanmateix, si és evident que una novel·la no pot tancar l'exploració de cap fet històric, i com a molt pot fer-ho amb un fet encarnat en la seva intrínseca ficció -i això també ho discutiríem-, se m'ha fet evident també que es tracta d'una d'aquelles rares novel·les destinades a perdurar.

El meu coneixement de l'autor, per això, era fins ara només el del seu vessant periodístic. No havia llegit cap de les seves exitoses novel·les anteriors, en català, i em va semblar força curiós que engegués una obra tan radicada a Catalunya en castellà. Ho havia explicat, ell, però jo no ho havia entès. Probablement no hauria llegit el llibre si no m'hagués arribat a les mans en la seva molt encertada traducció al català (de Xavier Pàmies). Hauria estat un error difícilment salvable. Avui entenc millor l'impuls que va fer rajar de la ploma de Sánchez-Piñol el seu text en castellà.

Primer, perquè està clar el seu tribut a les colossals "Narraciones históricas" de Francesc de Castellví, l'obra d'aquest testimoni directe dels fets que des de l'exili de Viena va reunir un nombre incalculable d'altres testimonis i va maldar infructuosament per publicar-la. Segon, perquè al cap i a la fi aquesta no és una novel·la només de Catalunya: narra una veritable guerra mundial, i ateny en última instància tot el gènere humà (com tota bona novel·la, de fet).

I tercer, i molt important, buscava sens dubte la proximitat del lector espanyol, aquest que ha estat privat de la veritat dels fets per obra i gràcia de la llarga política repressora de l'Estat espanyol triomfant, emergent d'aquell crucial conflicte.

Coincideix, curiosament, la meva lectura del llibre amb la polèmica insensata promoguda per mitjans, partits i fins i tot el govern espanyol contra el simposi "Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)", organitzat aquests dies pel Centre d'Història Contemporània de Catalunya i la Societat Catalana d'Estudis Històrics, amb el suport del Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya. A part de la solvència contrastada dels ponents, el propòsit de les jornades sembla poc discutible: analitzar amb criteris històrics les actuacions repressives de l'estat espanyol envers la societat catalana des del segle XVIII a l'actualitat . Poc discutir-se l'oportunitat del títol, certament ja conclusiu en el seu enunciat, però ha tingut la vàlua de cridar l'atenció i posar els termes històrics de nou en la primera plana de l'actualitat. És clar que en temps en què tothom llegeix de la premsa poc més que titulars, i directament ignora els llibres, pretendre que es reaccioni sobre els continguts és gairebé una entelèquia. Com a mostra, només les declaracions del ministre d'Afers Exteriors del govern espanyol, García-Margallo, que ha estat capaç de titllar els participants de pseudohistoriadors nacionalistes excloents (!), admetent que s'ha guiat només pel títol del simposi. En fi, darrera l'habitual corrua de censors i salvapàtries proferint imprecacions, amenaces i exigint prohibicions i fins i tot sancions penals, en lloc de contrastos amb la realitat. Amb l'excepció del PP català, que diu per boca de la seva portaveu Alicia Sánchez-Camacho que promourà un fòrum sobre la veritat. Caldrà veure quines veus autoritzades és capaç de reunir. Esperarem, a diferència del que han fet tots els que ja han desqualificat per endavant i acusat de manipuladors i tergiversadors els organitzadors del simposi.

Evidentment, tot historiador ha de manipular, ha d'exercir la seva tasca des d'una selecció prèvia. El que diferencia una actitud d'altra no és la manipulació en si del material, sinó el rigor del mètode d'estudi i la voluntat última d'arribar a una recreació d'una veritat plausible. És a dir, l'autenticitat en la intenció d'obtenir respostes a algunes de les grans preguntes que tots el que s'aproximen a la Història han de fer-se: què va passar, per què va passar, si pot tornar a passar.





Aquest simposi s'emmarca en l'inici dels actes constitutius del Tercer Centenari de la gran derrota de 1714, que té un dels seus epicentres en el recentment inaugurat espai museístic del Born. Casualment, és en la seva llibreria que em vaig fer amb "Victus". Com sorgit de la recreació avui tangible de la desfeta, aquest llibre ens parla des de la ficció de la gran veritat, i s'alça contra el silenci que alguns volen confondre interessadament amb la veritat històrica, igual que confonen la veritable unió amb la imposició de la unitat. Enfront tanta estupidesa, ignorància i mala fe, "Victus" ens interpel·la directament amb la recuperació de la veu dels vençuts, dels que, contra tota lògica humana, van preferir la immolació, la resistència a ultrança fins a la mort, abans que rendir-se i renunciar als seus drets i constitucions. Que és tant com dir la pròpia història.


Sánchez-Piñol ho fa a través de la recreació de personatges històrics, barrejats amb alguns pocs personatges de ficció, i ho fa des de la primera persona, amb una honestíssima indagació en què es capbussa en les motivacions de bell antuvi incomprensibles d'aquells protagonistes d'uns fets tan extraordinaris.

I el millor que puc dir de la novel·la és que al final, un creu que ha entès molt millor aquells motius, i, els comparteixi o no, es troba més a prop dels personatges que ens els han narrat.

4/12/13

ZAPPA, EL GRAN VIRTUÓS

Frank Vicent Zappa Jr., universalment conegut com a Frank Zappa, va morir el 4 de desembre de 1993. Avui fa doncs, justament 20 anys. Li faltaven pocs dies per complir els 53, ja que havia nascut  el 21 de desembre de 1940, a Baltimore, Maryland, malgrat que va créixer entre Carolina del Nord i Califòrnia, seguint els destins itinerants dins l'Exèrcit de son pare.

Zappa era, doncs, d'una generació una mica intermitja: com el germà gran dels joves que van protagonitzar la gran revolució pop dels seixanta, o el petit dels que havien començat a fer evolucionar la música popular cap al rock'n'roll dels cinquanta. Aquesta situació generacional una mica a la contra no és del tot irrellevant: potser per ser un pèl mes gran que la majoria, Zappa va mirar-se la gran eclosió del pop sempre des d'una distància crítica. Com que no va ser un músic exactament precoç, malgrat haver començat a tocar en l'adolescència en grups de música de ball i bandes menors, la seva veritable introducció en la música amb unes certes pretensions coincideix amb l'inici de la dècada dels seixanta, quan ho fan els Beatles a l'altra banda de l'Atlàntic. Aquest inici, a més, coincideix amb la seva adopció de la guitarra com a instrument, ja que els seus precedents s'havien centrat en la bateria.

Autodidacta i experimental des del principi, Zappa -ja casat a 1960- es mira de guanyar la vida amb diverses feines de publicista i editor de pel·lícules, alternant-la amb feines de músic amb una banda anomenada The Black-Outs, o fins i tot de compositor independent. Podríem resumir dient que es tracta del que ja avui anomenaríem emprenedor. Un atzarós assumpte una mica tèrbol però prou il·lustratiu de l'ambient d'aquella Califòrnia justament anterior a la revolució dels hippies, és que una denúncia per suposada producció de material pornogràfic va acabar amb la modesta productora de cinema que havia muntat. Va tractar-se realment d'un parany estès per la policia, que li va colar un encàrrec de pel·lícula eròtica familiar i el va dur a un judici per conspiració per produir pornografia. Encara que va poder alliberar-se dels càrrecs més importants, allò va significar la fi de la seva carrera professional en el cinema. Tanmateix, potser va representar afortunadament un impuls a la seva dedicació exclusiva a la música.



Els reflexos de l'incident es trobaran en la seva obra musical, d'una banda, amb la seva contínua lluita contra els models autoritaris i puritans de la societat nord-americana, i en la seva vocació pel material audiovisual, que mai no va abandonar definitivament i que van suposar una atenció especial a la producció cinematogràfica, que va anar molt més enllà de la creació de vídeos de pura promoció i va arribar a la creació de pel·lícules amb entitat pròpia, com la versió fílmica del disc "200 motels", de 1971.

El distanciament de Zappa de les fomes pop dominants en el circuit musical que ja trobem establert a finals dels seixanta, es deu a les seves singularitats formatives, però també i principalment a la seva personalitat. Mestre de la sàtira i la paròdia, fustigador tant de la moral pública  com de la superficialitat i banalitat de les actituds falsament rebels amb què va acabar la revolució del flower power, Zappa és una figura incòmoda que va renunciar expressament a la comercialitat des d'una postura ideològica, i que des d'una inclinació purament musical o artística també es va veure molt allunyat de les estructures cada cop més estandarditzades i estereotipades del rock. Això inclou el seu embolcall cultural, fonamentalment el consum de drogues, del qual va ser fervent opositor -si exceptuem la seva addicció al tabac- .


En el pla estrictament musical Zappa és, tot i que autodidacta, un autor massa complex per reeixir en el sistema industrial del pop-rock. La seva mordaç aproximació satírica als distints gèneres populars no està exempta, tanmateix, d'afecte. També aquí el talent de Zappa cavalca entre línies. Trobem abundants exemples de cançons que, recreant estils com el do-woop o el blues, aconsegueixen ser autèntiques joies. En una altre extrem, va ser un abnegat estudiós i admirador de la música contemporània elaborada per compositors com Edgard Varèse o Strawinski i una part dels anomenats dodecafonistes. Mai va renunciar no solament a introduir complicats conceptes musicals inspirats en les innovacions de l'anomenada música seriosa, sinó que també va crear obres dins d'aquest marc. De fet, a mesura que es va anar desencantant de les possibilitats alternatives que va llaurar-se dins el món del pop, es va anar centrant més en la composició de música simfònica. El seu darrer treball discogràfic, "The yellow shark", de 1993, és purament i rigorosament orquestral, enregistrat a Alemanya dirigint el grup de cambra Ensemble Modern.


En aquest punt rau un altre dels aspectes poc convencionals de Zappa dins l'anticonvencionalisme, diguem-ho així, oficial. Zappa va ser un treballador inesgotable, un músic d'una autoexigència insubornable que s'estenia en una exigència altíssima també envers els seus col·laboradors. D'aquí sens dubte els seus abundants xocs amb els membres de les bandes que successivament va anar liderant, i les constants expulsions o renúncies dels que no reunien els requisits necessaris. L'ús d'estupefaents, per exemple, eren un motiu de descrèdit, no per qüestions morals òbviament, sinó perquè impedien la necessària implicació professional que ell requeria. Aquesta àrdua qüestió el va fer allunyar-se dels escenaris progressivament, i fins i tot de la producció de discos. En l'estil peculiar de Zappa els dos àmbits van molt entrellaçats, ja que sovint editava sobre la base del material en directe. Com diu ell mateix en la presentació de l'hexalogia "You can't do that on stage anymore" (és a dir, no ho podràs repetir mai més a l'escenari), Hi ha moltes coses diferents que pots fer quan tens una banda que no es limita a tocar un espectacle de llauna nit rere nit. Una banda que realment està tocant una cosa nova a l'escenari i pot respondre al moment, improvisar i desenvolupar-ho per crear un esdeveniment que es desplega  a l'escenari només una vegada i només per al públic. És a dir, exactament el contrari del que ell mateix denunciava que feien la majoria dels grups: un xou promocional del disc, una rèplica exacta, poca cosa més que un vídeo promocional, en definitiva: no són allà dalt per fer història, són allà per fer un anunci.

El desencís de Zappa i la contradicció de la seva exigència amb les imposicions de la indústria i dels seus propis servidors, els músics, el van allunyar primer de les discogràfiques importants, i ja amb "Sheik Yerbouti", àlbum del 1979 -curiosament el de més èxit comercial de la seva carrera- va iniciar el seu propi segell. Com hem dit, va acabar també renegant en bona part de l'estil de les bandes de rock, i apropant-se cada cop més al de la música orquestral. Tanmateix, acabaria també desencantat-se, denunciant les actituds igualment autocomplaents i poc rigoroses del circuit de la música més coneguda com a clàssica, poc donada a les innovacions i als riscos formals.

Amb el temps, però, els invents tecnològics van anar-li aportant solucions. El Synclavier, concretament, costós i complicat aparell productor de música electrònica, va cridar ràpidament la seva atenció, i amb el temps es va centrar cada cop més en les possibilitats d'una execució que li permetia prescindir dels inconvenients causats per la relació amb els músics humans. Probablement, si el càncer de pròstata no l'hagués sorprès a una edat tan prematura, Zappa hagués acabat aprofundint en la música electrònica, que tot just a principis dels noranta estava  a les portes de les grans innovacions tècniques avui a l'abast del gran públic.  O tal vegada s'hagués reconciliat amb el món de les orquestres, en el qual va obtenir el reconeixement i admiració de directors com Kent Nagano o Pierre Boulez.

Zappa va dir una vegada, referint-se al periodisme musical: persones que no saben escriure entrevistant gent que no sap pensar per a gent que no sap llegir. En una famosa entrevista televisada, ja a punt de ser definitivament vençut pel càncer, va desentendre's amargament del concepte d'immortalitat i transcendència. I tanmateix, avui és un geni mundialment reconegut. Si no popular ni líder de vendes, que mai ho va ser, la seva gegantina figura és recordada i respectada com un dels grans músics del segle XX. El seu exemple de dedicació, perfeccionisme i persecució incansable del virtuosisme es magnifica si es posa al costat de la seva irrenunciable honestedat intel·lectual i la seva capacitat crítica que va comprendre sàviament l'autocrítica.

Quina desgràcia haver-lo perdut. Quina sort haver-lo tingut.

Estàtua dedicada a Zappa a Vílnius, Lituània

27/11/13

L'ARTISTA COM A MERCADERIA

Andy Warhol, Accident de cotxe en plata (Doble desastre)

Fa pocs dies la gran escriptora tarragonina Olga Xirinacs escrivia en el bloc que manté amb exemplar constància  una il·lustrativa crònica sobre el descortès tractament amb què va ser obsequiada per part dels organitzadors de l'acte de presentació d'un llibre en el qual participà de manera altruista, el llibre que s'edita en ocasió de la famosa marató organitzada per TV3 amb una finalitat d'allò que en diuen social.

Al marge de l'elegància proverbial del seu estil i del seu tractament dels temes, és útil llegir la petita crònica per adonar-nos de quant hi ha de cert en la imatge victimitzada que tenen els artistes de si mateixos en general, i el literats en particular, respecte a la consideració social i reconeixement públic que reben. Dubtosos actes d'homenatge com el que ens descriu l'Olga ens fan palès que, si bé un autor publicat pot gaudir d'un modest i sempre precari prestigi, la seva tasca en si sempre és considerada en termes subsidiaris. Per dir-ho clar, sembla que la seva tasca ha de guanyar-se el respecte només des del moment en què es pot reduir a valors crematístics, o en fórmules comptables, si més no: ha publicat? Si és així, ha venut? Si és així, ha pogut cobrar? L'artista, doncs, considerat com a mercaderia.

Una enquesta recent presentada pel president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts, el poeta Carles Duarte, mostra que només un 16 % dels professionals de la cultura de Catalunya ingressen més de 25.000 euros bruts anuals. I un 25 % menys de 6.000 l'any.

Enfront aquesta precarietat, les xifres milionàries que fan anar un reduït grup d'autors poden arribar a moure a escàndol. No és tan habitual en el món de les lletres, però en el mercat de l'art que representen les grans cases de subhastes, l'aparició periòdica de noves xifres de vertigen no ha patit descensos amb la crisi global. Recentment, a tall d'exemple, la icona del pop art Andy Warhol batia rècords propis venent a Sotheby's de Nova York el seu quadre Accident de cotxe en plata (Doble desastre) per 78 milions d'euros. Evidentment, no pas venent ell, sinó els propietaris dels seus drets.

Mercats com aquests, on una elit mou uns ingressos que superen en conjunt els d'una majoria que no només malviuen sinó que no disposen de recursos per accedir al gran públic per donar a conèixer la seva obra, són el clar exponent de la disfuncionalitat d'un mercat que projecta en uns pocs un consum desorbitat en detriment de les possibilitats d'accés als béns culturals de la majoria.

El mercat, lluny de fomentar la igualtat com pregonava la doctrina econòmica liberal i sostenen amb més cruesa i falsa convicció la teoria neoliberal avui dominant, tendeix a desequilibris extrems que suposen la tendència a l'acaparament per part d'una minoria i la despossessió consegüent de la majoria.  En l'odre cultural, això implica que la capacitat de compra es potencia per a la mateixa minoria, però també que la producció només es considerada privilegi i reserva per a una altra minoria, un limitat nombre de creadors als quals el mercat i els seus mitjancers (més que no pas les pròpies elits consumidores) eleven a la categoria de genis o bé es veuen reconeguts com a veritables artistes, carn de col·leccionista o de culte.

Dit això, no puc estar-me de citar la mateixa Olga Xirinacs en el seu bloc: Al món literari hi ha de tot, com a tot arreu. Però el que busquem els autor literaris, jo la primera i almenys els que jo conec i molts dels que els lectors coneixen, és fer la nostra obra, i com més ben feta, millor. Així és la literatura. Si arriben premis i distincions, benvinguts. Si no arriben, cada autor sabrà molt endins seu, o potser no ho sabrà si no s’analitza, quins són els motius de no ser conegut o reconegut. La solitud diria que la patim una gran majoria d’escriptors. 

Aquesta és la plaça forta de tot escriptor: la seva autoconsideració. Si una autora publicada per editorials convencionals pot rebre banys d'humilitat a còpia d'olímpics menyspreus, calculeu els que rebem els que no publiquem, fora dels circuits de franc. Però el fons de l'obra és el mateix. La seva justificació, la mateixa. L'autor no publicat, simplement, estarà més lliure de sospita, però l'autor de veritat sempre serà el que busca en les seves íntimes conviccions, en les satisfaccions i frustracions que s'autoinfligeix, les raons per continuar bastint la seva obra.

12/11/13

DE LES (DUBTOSES) VIRTUTS DELS DIÀLEG


Qui es pot oposar a l'amor? És clar, sí que hi ha àcids crítics del sentiment d'afecte universal, però sempre seran mirats com a outsiders disposats a tot per cridar l'atenció o bé  friquis dignes de commiseració, això en el cas que no se'ls diagnostiqui una psicopatologia que motivi el seu ràpid internament. De la mateixa manera, resulta difícil oposar-se al diàleg com a concepte, i a les crides singulars al diàleg en el pla de les coses concretes, sota risc de ser considerat dins de qualsevol de les tres categories.

Hem assistit a apel·lacions ben intencionades al diàleg des de, pel cap baix, algunes dècades. Ja sigui en la famosa i aparentment mundialment celebrada Transició des del franquisme cap a la Monarquia constitucional juancarlista, ja sigui en el marc del que alguns denominaven conflicte basc i altres simplement terrorisme, allò d'ETA, conglomerat que per algunes ments preclares aglutina tots els que no combreguen amb l'essència unívocament espanyola del País Basc.

Actualment, assistim a solemnes proclames en favor del diàleg en el marc del que es coneix com a procés. És a dir, la via cap a la independència engegada per una part de la societat catalana i dels partits polítics catalans. Sectors, tant de dins com de fora, que no es cansen de repetir la necessitat d'una negociació, d'un diàleg que superi la divisió en dos extrems enfrontats, l'independentista i l'anomenat unionista. Dins d'aquest línia entren els partidaris de l'anomenada Tercera Via, aquell que postula una solució que no és ni la de la creació d'un Estat català sobirà ni el manteniment de l' statu quo actual. En aquesta tercera Via encaixen els partidaris de models federals, confederals, autonomistes que defensen un tracte singular per a Catalunya, etc. Però també ingressen en les files entusiastes del diàleg els absolutament negadors de qualsevol ruptura de l'statu quo, que en canvi s'omplen la boca de la necessitat de dialogar, encara que no ofereixen exactament res sobre el qual dialogar.

Deixem de banda també que als partidaris de la Tercera Via se'ls pugui en molts casos atribuir la sospita d'una veritable manca de ganes de qualsevol iniciativa viable de reforma. Al cap i a la fi, vies intermitges, federalitzadores o similars, s'estan intentant posar en marxa des de Catalunya almenys des de principis del segles XX, amb el lapsus obligat del franquisme, que no afavoria precisament cap possible reforma, dialogada o no. I en algun cas, com el del líder del PSC, Pere Navarro, se'ls veu sempre molt impacients davant qualsevol proposta que presentin o llancin al govern de la Generalitat, mentre llueixen una infinita paciència davant els reiterats cops de porta rebuts dels partits majoritaris a les Cortes espanyoles o del govern espanyol.

Deixem les situacions concretes de banda i les inconseqüències dels esforçats abonadors de la via del diàleg. El que aquí volíem discutir és que en general el diàleg sigui una via essencial en el sistema democràtic. El sistema democràtic, com el seu nom indica, és el del govern del poble, però no el de la unanimitat del poble. Ja a les beceroles de la democràcia, a les polis gregues, es va arribar aviat a la conclusió pràctica que les inevitables discrepàncies i conflictes originats per un sistema participatiu en el govern s'han de resoldre per la imposició de les majories. I que la majoria només es pot determinar a través d'un sistema quantificador segur, és a dir, la votació, qualsevol que sigui la seva modalitat. El que es pot demanar doncs, és que el diàleg ajudi a conformar les decisions individuals dels participants, i que assenti les bases de la discussió i del sistema de votació. El que no es pot demanar al diàleg és que arribi a un consens absolut -paraula i ficció, la de consens, que és una de la més gran aberracions de la referidaTransició-. Els que així ho demanin mantenen una entelèquia o una simple tàctica de distracció.

El diàleg, en fi, tampoc pot exigir quan se centri en temes procedimentals més del que aquestes suposen: és el tema del subjecte polític, l'agent, el cos electoral. En les polis gregues el constituïa el conjunt de ciutadans, però ciutadà no ho era tothom, ni de bon tros. La democràcia, afortunadament, ha avançat molt històricament per universalitzar-se, però està lluny de ser-ho del tot: en efecte, està trossejada, compartimentada, en unitats nacionals anomenades estats. La singularitat del procés català es que trenca aquest cos nacional. Com repeteixen alguns unionistes, és un debat que fractura la societat catalana. El que no diuen és que això és inevitable: sempre que es vota es divideix l'electorat en diferents opcions. El diàleg en aquest punt inicial i fonamental no és aplicable ni viable. El cos electoral, la nació, s'autoerigeix i s'autodetermina. No hi hagut altra forma històricament, ni n'hi haurà fins que no s'arribi a una gran nació universal.

I això sembla encara lluny de ser vist. En tot cas, no és dins dels programes dels unionistes que bombardegen amb aquesta meravellosa i bonica proclama del mejor unidos.

1/11/13

TOTS SANTS

Avui, dia de Tots Sants, i després de la visita obligada per honorar els meus difunts al cementiri, recupero un conte que forma part del meu recull Interseccions, un conjunt de relats que vaig anar publicant coma franz appa a Relats en Català, i que podeu descarregar de franc en aquesta mateixa pàgina, o en format per a mòbils a Binibook o en format pdf a joescric.

Aquests relats es poden llegir seguint una línia conjunta, però també de forma independent. Aquest es titula justament

TOTS SANTS



La porta es va obrir bruscament, deixant entrar l’aire fresc del capvespre del darrer dia d’octubre i, després, com si el succionés aquell mateix aire que encara tenia alguna cosa de l’estiu que es resistia a morir, va aparèixer la voluminosa figura del Castanys, esbufegant, inundant i envaint el minso quadre d’enrajolat que deixaven lliure els tres ocupants de les tres cadires arrambades al llarg d’una de les bandes de la botiga, des del mateix batent obert de la porta fins al taulell estret que cobria tot el frontal. La porta de poc no colpeja la cama del primer assegut, el Ros, que la va apartar prou a temps.
-Vigila, alonso, que quasi em fots el genoll a pastar! –va cridar el Ros al nouvingut.
-Ves ara, i per què coi vols aquest genoll, si tot el sant dia el tens encongit! –li va etzibar el Castanys.
-Per protegir-me els collons, ves perquè el tinc encongit! –va fer-li el Ros.
-Els collons que t’aguanten –va retornar-li l’altre-. Per això els tens, aquests...
-I per gratar-me’ls quan em ve de gust...
-Quan et ve de gust? Si no fas res més, xitxarel·lo!
-Prou ja! –va fer el Fèlix, des de la seva còmoda posició mig eixarrancada sobre el taulell,-, vigileu aquestes boques que podrien entrar senyores.
-Oh! –va fer el Castanys, estrafent un aparatós gest contrit i tancant la porta amb exagerada cura darrera seu.
Va avançar la seva immensa còrpora fins a fregar amb la gran panxa el taulell, quasi a tocar del Fèlix, que encara va semblar més magre a la seva vora.
-No sabeu d’on vinc... –va continuar el Castanys.
-És obvi –va fer el Ros, encara amb posat d’emprenyat.
-És obvi? D’on et sembla que vinc, pamplines?
-És obvi que no sabem d’on véns, o és que fem cara de ser un d’aquells coi d’endevins que surten a la tele? –va replicar-li el Ros, fent riure a tots, llevat del Castanys.
-Doncs bé, jo us ho dic. Vinc del cementiri.
-No! No fotis que véns caminant d’allà dalt! –va exclamar el Miqueló, desenganxant el colze del taulell on l’havia mantingut repenjant el seu cap enorme i calb-. Apa, Serradell, deixa seure aquest prodigi de la naturalesa que s’ha autopropulsat solet des de tan lluny...
-Renoi, a fe de Déu que m’havia preocupat! –va dir el Ros-. Del  moment que t’he vist entrar que m’he adonat! Si no has  reduït la panxa uns bons deu centímetres és que el teu cop de porta m’ha  desgovernat la vista, t’ho juro que m’he dit! Ja pensava per a mi: aquest nano està malalt, no pot haver-n’hi una altra. Vaja, vaja, de manera que t’ha donat per fer exercici...
El Castanys no tenia cotxe ni conduïa des de feia vint anys ben bons. Havia estat camioner, recader com ell deia, fins que una atzagaiada el va deixar a la vora de la mort quan va sortir-se de la carretera, anant cap a Montblanc, a l’alçada de Vilaverd. Des d’aleshores no havia pujat mai més a cap vehicle, ni conduint ell ni ningú més.
-Doncs no, senyors, no pujaré pas al cementiri caminant mai de la vida. Ni mort! –va fer el Castanys.
-Sí, au, ruc, mort hi pujaràs caminant! –van riure els altres.
-Serà l’única manera que et fiquin a un cotxe, eh, quan l’hagis estirat! –va reblar el Miqueló.
-Apa, seu i explica’ns el misteri –va intervenir el Serradell, incorporant el seu cos llarg i cedint la seva cadira al gras Castanys- Si no t’has fet pujar amb cotxe ni t’has decidit a caminar, com t’ho has fet?
-Molt senzill, he pujat amb bicicleta –va sentenciar el Castanys.
Un silenci dens d’estupefacció es va estendre sobre els cinc presents, fins que el Castanys va deixar anar una mena de cloqueig divertit que li va fer sacsejar la immensa papada.
-Ens fots el pèl! –va dir el Serradell.
-Què coi en faria del vostre pèl de simis mal ensinistrats! Us dic que he pujat amb bicicleta, i hi he baixat també.
Per un moment, la imatge del cos elefantí del Castanys  enfilat a una bicicleta lliscant sobre el mínim perímetre de les llantes de dues rodes carretera amunt, per la sortida de Montblanc, va deixar muts d’admiració els quatre homes que conformaven el seu reduït i atapeït auditori.
-Redéu, Castanys, Castanys, Castanys... –va dir finalment el Fèlix-, no ens fumis aquests ensurts, home! Tu, dalt d’una bicicleta en aquella carretera?
-No, collons! Qui ha parlat de carretera? És d’això que us volia parlar! He pujat i he tornat pel camí del darrere.
-El darrere? –va fer amb cara de no creure’s res encara el Serradell.
-El darrere del cementiri! –va bramar el Castanys-, d’on ha de ser, si no? Un camí que va a petar als Estellers i surts cap al Reus Deportiu i acabes al camí dels Cinc Ponts.
-D’acord, tots coneixem el camí –va acceptar el Fèlix-, però no sé què em fa més basarda, si imaginar-te a l voral de la carretera o trescant per aquells camins de déu.
-Que no, home –va fer el Castanys, allargant molt l’última vocal fent vibrar la seva papada espectacularment-. D’això us vinc a parlar, de com de bé estan els camins, tots asfaltadets i llisos com el culet d’un nadó. Com es demostra, doncs, que per fi tenim un ajuntament com cal en aquest poble, després de tants anys d’estar governats per indocumentats.
-Sí, alsa aquí! –va intervenir com una fúria el Miqueló-. Com si fos aquesta ajuntament el que ha pavimentat els camins... Com es nota que no els havies trepitjat de feia anys.
-Els mateixos que no t’enfilaves a la bici, suposo –va apuntar el Fèlix.
-Exactament –va concedir el Castanys-, però no me la faràs empassar aquesta, Miqueló, que bé sé jo que els camins estaven avui acabadets de repassar, de fa tan poc com la meva barba, que me l’he afaitat avui com cada matí del món.
-I després del camí dels Cinc Ponts, on has deixat caure la bici, si es pot saber? –va preguntar el Serradell.
-No res, home, d’allí pedalant carrer del Roser avall i ja era al raval.
-Com, com, has anat pel centre a dalt de la bici? –va fer el Serradell esbatanant els ulls.
-I tant! Que no hi ha carril bici?
-Carril bici? –va interrompre ara el Ros-. La mare del...Qui parla del carril bici! El que més se’n fotia de tots nosaltres, valga’m déu, de les dues  ratlles mal pintades pel mig del carrer!
-Les ratlles que va fer el govern aquell d’indocumentats, que deies... –va incidir el Serradell.
El Castanys anava a badar la boca, per exterioritzar algun argument que sens dubte ja devia tenir rumiat i preparat per defensar la seva posició, però el Ros havia començat tot d’escarafalls i exclamacions i tots es van quedar mirant-lo gesticular un minut ben bo abans no va articular alguna paraula reconeixible.
-El que ens hem perdut, mecàgon la teula  del capellà que em va batejar! El que ens hem perdut, aquest tros d’home dalt d’una bicicleta parant el trànsit de tot Reus mentre circulava pel raval, ocupant-lo d’ample a ample, sobre les dues rodes de la bicicleta que vés a saber de quin raconot del seu casalot ha rescatat.
La imatge, en efecte, va dividir el cor dels altres presents, llevat, és clar, del protagonista principal, entre la hilaritat del que podien intuir o imaginar i la decepció de no haver-la presenciat de debò.
-Res de rescatat –va fer el Castanys, després d’una digna pausa-, que és la muntanbique que tenia el meu fill, que se n’ha comprat una de nova, però que està encara per estrenar com qui diu. Carall de joventut, quina poca consistència!
Ara tots , sí, a l’uníson, van deixar anar una riallada coral.
-Apa, apa, però seu ja, que deus estar rebentat, criatura –va dir en acabat el Serradell, que tota l’estona havia estat cedint el seu seient de bades.
-No us enganyaré, rebentat ho estic –va dir el Castanys, amb gest compungit -. Però seure, el que és seure, no és el que ara mateix m’atrau, i menys en aquestes cadiretes de nen de pit que es gasta aquí el mestre.
El Fèlix, el Ros, el Serradell i el Miqueló van seguir la mirada del Castanys fins a la basta superfície de la cadireta lliure, després van esguardar les mans grassonetes del Castanys que s’aferraven a la part on ja l’esquena ja no es podia anomenar amb propietat com a tal, i van esclafir de nou en un torrent de rialles.
Just en aquell moment es va obrir la porta, i van aparèixer darrera, l’una rera l’altra en perfecta processó, la mare del Fèlix i sa germana, la tieta Juanita. Alta i esvelta i amb aquella gallardia que li era natural, la primera, petita i rodanxona i d’aire vivaç la segona, es van entaforar sense immutar-se entre la còrpora expansiva del Castanys i la línia desmanegada que formaven els altres tres, aclofats contra les altes files de calaixets de fusta amb tiradors tintats pel que havia estat daurat una vegada i  etiquetes meticulosament escrites a mà que descrivien el contingut de cada un d’ells amb proverbial esperit sintètic: balastres, reactàncies, regletes, cables, portalàmpades... Ben compassats, el Ros i el Miqueló es van començar a aixecar per cedir-les els seus seients, però la senyora Teresa, la mare del Fèlix, va ordenar-los amb un imperiós gest que continuessin asseguts.
-Seieu, joves, que no ens quedem pas, portem molta pressa. Les hores que són i encara no hem enllestit tots els poms per demà.
-Tampoc es tracta que encatifeu el cementiri sencer –va observar el Fèlix.
-I què n’has de fer tu, del que jo empastifi? –va replicar sa mare.
-Encatifis, he dit, no empastifis... Que facis catifes, vaja.
-Què t’empatolles ara, fill? O és que t’has tornat garrepa, de sobte? Què n’has de fer d’a qui li posi jo flors o deixi de posar?
La Sra. Teresa es va mirar el seu fill amb aire sever. Ell li va tornar la mirada dolçament, amb un lleu rictus irònic als llavis.
-Jo no res, a part que demà t’hauré d’acompanyar amunt i avall per tots els racons d’aquell camp sant.
-Ah, si és això el que et preocupa, no cal que t’amoïnis, que ja no em fas cap falta per a demà.
-Ah, no? I qui et pujarà, si es pot saber? –va replicar el Fèlix-. O penses carregar tot aquell floratge al cotxe de línia?
-El Castanys la pot pujar amb la seva bici –va apuntar el Ros, però massa baixet perquè el sentís la Sra. Teresa, la qual de seguida va reprendre:
-Doncs ton germà mateix.
-Mon germà? –va saltar el Fèlix-. T’ha donat avís que vindrà?
-M’ha donat avís i hem quedat que ens acompanyarà.
El Fèlix va moure el cap amb actitud resignada i per un segons va semblar que anava a dir alguna cosa, però es va limitar a esbufegar i a recalcar una mica més la seva natja dreta a sobre del taulell.
-Hem quedat demà a dos quarts de vuit a casa. Si vols venir, ja ho saps –va concloure la Sra. Teresa, i es va donar la volta alçant el cap amb ofesa dignitat, tibant quasi imperceptiblement del braç de sa germana.
-Apa, que estiguin tots bons –va dir la Sra. Juanita, i va seguir la Sra. Teresa, que ja havia traspassat el llindar.
Els homes li van respondre polidament, en algun cas amb un gest reverencial fins i tot, llevat del Fèlix, que es va limitar a fer-li un gest de comiat amb la mà al qual  sa tia li va respondre amb un altre que donava a entendre clarament que confiava a veure’l l’endemà.
Es van produir uns segons d’intens silenci, fins que el Serradell va tornar a seure fent xerricar desproporcionadament la cadira.
-Crec que aquest mobiliari necessitaria una mica de renovació –va comentar ell mateix.
-El que necessita aquest mobiliari és menys culs escalfant-lo tot el coi de tarda –va replicar asprament el Fèlix baixant d’un salt del taulell.
Tots quatre se’l van mirar amb els ulls engrandits, muts i deferents, mentre ell feia unes accelerades passes cap a la rebotiga.
-De vegades li veig una cosa de son pare, fixeu-vos-hi bé, tot i que mai m’ha semblat conèixer un fill que hagi sortir més diferent al pare –va xiuxiuejar el Ros.
-Acabo de tenir una mena d’al·lucinació –va fer el Miqueló-. Tu comentant això, el Fèlix enrabiat i la panxa del Castanys just davant la meva talaia, i us ben prometo que m’ha semblat veure el Fèlix pare rediviu aquí a la seva botiga.
El Castanys se li va girar, però novament es va quedar amb la paraula a la boca, perquè el Fèlix va tornar a situar-se darrera el taulell.
En aquell moment es va tornar a obrir la porta i va entrar una noia, jove, amb una llarga cabellera rossa ondulant sobre una esquena inacabable. Els tres sedentaris es van remoure inquiets a les seves cadires, mentre el Castanys intentava apartar-se de la manera més decorosa possible per deixar passar a la clienta.
-Castanys, nano, se’t fa tard per a la cita amb el nefròleg –va dir el Ros.
-Quin nefròleg? –va respondre l’altre.
-El que t’ha de mirar aquestes nafres, home...
Tots els homes, inclòs el Castanys, es van posar a riure. La noia els va fer una llambregada circular, i després, seriosa, es va dirigir al Fèlix.
-Que té bombetes per a llums halògens? –va dir.
-I tant, senyoreta! –va fer el Fèlix-. I com ha de ser, aquesta bombeta?
Ella se’l va mirar, desconcertada, i va començar una confusa explicació acompanyada de gestos  no més aclaridors, fins que el Fèlix la va interrompre amb un gest de la mà. Era exactament el mateix gest, idèntic, al que havia fet sa mare per aturar els homes que s’alçaven de la cadira quan ella entrava. Va retirar-se un  moment i va tornar amb un desballestat catàleg, i va començar a passar els fulls. El Castanys, a tot això, havia trobat la manera de situar-se al cantó oposat als altres tres, i tots plegats van estar mirant amb un somriure beatífic als llavis com la rossa s’inclinava endavant per investigar el catàleg. Els uns tenien una vista del bust no gaire abundant però generosament escotat, i els altres aquella part que ja estava bastant per sota de la seva esponerosa cabellera.
-Nois, si no fos per estonetes com aquesta... –va concloure filosòficament el Miqueló un cop la rossa va haver marxat tota cofoia amb la seva bombeta ben embolicada a la mà.


Mentre les dues senyores, la mare i la tieta, s’afanyaven irreductibles a endreçar algun aspecte difícil de discernir de la decoració del nínxol, el Fèlix es va retirar prudentment cap a un extrem de la línia de sepultures en forma de capelles que envoltaven tota aquella banda, la més antiga, del cementiri. El sol queia agradablement allí, més enllà de la ratlla d’ombra dels xiprers, i les capelletes formaven un bon recer contra l’oratge una mica embravit encara a aquella hora ja propera al migdia. Va treure’s el paquet de cigarrets de la butxaca del darrera dels pantalons i va palpar-se les altres buscant la capseta dels llumins. Es va temptejar les butxaques davanteres dels pantalons, després la jaqueta, després va remenar cap a la butxaca de la camisa, abans d’adonar-se que no en tenia, aquell coi de camisa moderna, de butxaca.
Son germà es va atansar a ell amb passes lentes, tapant-se els ulls amb la mà a manera de visera.
-Que tens mistos? –va fer el Fèlix.
-No, ja saps que no fumo –va respondre son germà-. Creus que es pot fumar, aquí?
-No és això aire lliure? –va replicar el Fèlix, fent un ampli gest amb la mà cap al cel.
-Però és un recinte públic –va tornar-hi son germà.
-Bah! –va fer el Fèlix, tornant a manipular cada racó de la seva vestimenta on pogués haver-se encabit la maleïda capsa de llumins.
-Ara que dius mistos, saps qui hi ha enterrat prop d’aquí, allà baix? –va dir son germà, indicant amb la mà unes capelles a uns metres, rera les escaletes que baixaven a un nivell inferior de les línies de nínxols.
El Fèlix va arronsar les espatlles, amb gest amoïnat.
-El Mistos –va respondre l’altre-. Te’n recordes del Mistos?
El Fèlix va capcinar breument, va semblar que meditava un moment, i en acabat va contestar.
-Sí, el Mistos, ara que ho dius el vaig veure l’any passat, o potser l’altre. Hi ha una foto, oi?
Son germà va ser qui va capcinar ara. Es van quedar un moment en silenci, veient a les senyores atrafegar-se al nínxol, i el Fèlix va tornar a parlar.
-Anem a donar un cop d’ull?
-Molt bé. Vaig a dir-lis...
-No cal, tenen per una estona.
Els dos homes van caminar costat per costat fins una mica més enllà de les escaletes. La fotografia d’un home amb cabell molt repentinat, bigoti fi i barba mal afaitada els contemplava des de la porta ben neta d’un nínxol baix.
cridaven l’atenció els ulls, magnètics, foscos en la cartolina desada dins un marc senzill, d’imitació de plata.
-Aquí està! –va exclamar el Fèlix, i va ajupir-se fins a recollir una cosa del terra, després de remenar en una pedra o potser un tros de maó repenjat contra la paret del nínxol.
-Què és? –va fer son germà.
El Fèlix li va mostrar una capsa de llumins, neta, nova per encetar. La va obrir i va extraure un llumí igualment impecable. Al cap d’un segon ja havia encès i aspirat el primer fum de la seva cigarreta.
-Com ho sabies, que ho trobaries? –va fer el seu germà.
El Fèlix va tornar a arronsar els espatlles.
-Deu ser el costum d’algun familiar o amic... ja hi era, l’any passat –va replicar, mirant el cel i llançant-hi amb fruïció una bafarada de fum.
-Te’n recordes d’ell gaire? –va preguntar-li son germà, després de dues o tres pipades més.
-No pas gaire –va fer el Fèlix.
-Te’n recordes que un dia el pare va dir que era un infeliç, i que tu o jo vam dir que si tothom fos com ell, el món seria millor?
El Fèlix va deixar escampar una altra bafarada a l’espai abans de contestar.
-És possible. Érem uns crios, suposo.
-Ja no ho creus, allò? –va tornar a preguntar son germà.
El Fèlix se’l va mirar ara de fit a fit, potser veritablement per primer cop des que s’havien trobat a casa de sa mare feia més de tres hores, abans de venir al cementiri.
-I tu sí? No em diguis que tu, tot un senyor enginyer, encara creus que un pobre innocentó ...?
-Crec què...? –va insistir el germà, veient que l’altre es frenava.
-Deixa-ho. Com està l’Aimée? –va dir el Fèlix.
-Molt bé –va contestar l’altre-. Volem tenir un fill, saps?
-Voleu tenir un fill? Voleu...ara? Després de ... quants anys porteu junts?
-Sí, ara. Tampoc fa tant que ens vam casar.
-Tu ja no ets un nen, perdona que t’ho digui –va etzibar-li el Fèlix-. I ella potser és més jove, però tampoc és una criatura ja.
-Suposo que arriba el moment en què has de créixer.
-Si no et vols quedar com el Mistos...-va fer el Fèlix, allargant l’última pipada i deixant caure la burilla a terra. En acabat la va esclafar curosament i la va plegar i se la va dur unes passes enllà, per abocar-la a una paperera.
-I abandones els somnis, oi? No et sents frustrat, si t’hi poses a pensar?
-Frustrat? De quins somnis parles? –va regirar-se el Fèlix. El seu mal humor era tangible.
-Parlo en general,  de tothom, i de tu. Tu tenies molt de talent, feies cançons i sabies cantar molt bé. Si t’he de ser franc, mai hagués pensat que t’acabaries enxubant en la botiga del pare, precisament tu.
El Fèlix el va fitar, sentint pujar el seu mal humor fins al límit de la ràbia. Allí al davant el tenia. El seu germanet,  abocant-li totes aquelles veritats de cop i volta, amb els seus ullets seriosos i els seves galtones molsudes que encara conservaven un aire de la infància pueril en què se l’havia estimat tant. I se l’estimava, és clar. De sobte se’n va adonar que era el mateix, que tot i el temps de no veure’s a penes i tot el que havien canviat, hi havia una continuïtat, una línia enganxada de temps com cada filera de capelletes unides envà a envà en què les sepultures dels cadàvers que havien anat deixant enrere es conformaven com una unitat.
-Saps una cosa que recordo del Mistos? –va dir aleshores ell.
-Què? –va fer son germà, fitant-lo també, més que deferent, realment interessat.
-Era un dia que sortia d’escola... No sé, un d’aquells dies que t’has barallat amb algú, amb tothom, o potser el dia que la nena que et mires de lluny t’ha ignorat especialment, t’ha girat deliberadament la mirada... No sé, ja et dic. El cas és que jo estava per allà, pel carrer, menjant-me la meva mala bava, i va aparèixer el Mistos, com solia fer, caminant d’aquella manera... recordes? Una mica arquejat, arrossegant els peus. Se’m va plantar al costat, jo seia crec que a un d’aquells ampits amb obra vista del mercat. Em va preguntar si em passava res,  i jo li vaig dir que estava molt trist. Ell va fer que sí amb el cap, però no em va preguntar per què em sentia trist, que és potser el que jo estava esperant amb una declaració com aquella. No, ell em va dir simplement que de tant en tant ell també es posava trist, i em va preguntar si volia saber què feia ell aleshores. Jo li vaig dir que sí, és clar, i ell em va dir aleshores que quan es posava trist anava i buscava algú que no estigués trist i hi parlava.
El Fèlix va apropar-se de nou al nínxol, va contemplar la imatge del Mistos, i es va ajupir per tornar a col·locar la capseta de llumins entre la pedreta i la paret.
-Apa, anem-hi, que les iaies ja deuen estar a punt d’acabar –va fer aleshores.
Havien caminat unes passes només quan son germà li va dir, amb una veu exaltada, una mica massa alta:
-I de vegades, quan et sents trist, véns aquí  a parlar amb ell?
El Fèlix va deixar anar una breu riallada, i li va donar un amistós clatellot molt lleuger.
-El meu germanet espavilat! Com es veu que ets un senyor enginyer! Segur que tindràs un fillet igual d’espavilat...
-No sóc enginyer, Fèlix, t’ho he dit mil cops...
-Com carall es digui aquest títol que tens!
Les senyores Teresa i Juanita, apostades a la cantonada del nínxol on havien estat feinejant, els veien arribar amb indissimulada sorpresa, potser lleument escandalitzada.
-Què rieu vosaltres dos?  Que no veieu on som? –va renyar-los la mare, amb un xiuxiueig.
-Rèiem d’un vell acudit, mama –va respondre el Fèlix.
Ella va remenar el cap  dos o tres cops i va allargar-li un parell de bosses amb els estris i la resta de les flors al Fèlix,i en acabat va agafar del bracet a l’altre fill.
-Tu no li facis gaire cas, a aquest germà teu cap de pardals! –va dir-li-. No sigui que et faci malbé!
-No et queixaràs pas del teu fill gran –va respondre-li-. Si el tens sempre pendent de tot el que fas.
-Ai, ai, ai... –Va fer la senyora Teresa-. I és clar que sí, si es un tros de pa, aquest germà teu. Però què hi farem, una mare vol que els seus fills siguin feliços, i també tinguin la seva pròpia llar. I, per cert, fill, tu i la teva dona, quan penseu decidir-vos a ... ja m’entens...
Ell va respondre igualment amb una curta riallada. Van continuar caminant, darrera el Fèlix i la tieta Juanita, que també anaven de bracet.
-Ves si no es pena que un noi tan ben plantat com ell hagi d’anar amb una vella com ma germana... –va fer la senyora Teresa.
Et recordo que tu ets més gran que la tieta i que portes del braç un jovenet com jo ...
Aleshores va ser la seva mare la que va deixar escapar una rialla, i tot seguit es van tombar les cares, sorpreses, lleument escandalitzades, del Fèlix i la tieta Juanita. Reconvertits a un circumspecte silenci, tots quatre, ben reagrupats,  van dirigir-se a pas lent cap a la sortida del cementiri.
El sol puntejava la grava del camí i una flaire perfumada s’estenia al seu voltant, emanant de les flors esteses entre les tombes. Una flaire de flors tallades, mortes, però que encara retenien i exhalaven la fragància de la vida que havien tingut a penes unes hores abans. La vida que ara abandonaven davant  la presència imminent de les noves generacions que, enllà del son inalterat dels morts, fora d’aquell espai de llums i ombres poblats pels records, ja reclamaven el seu torn expectants i anheloses.