22/12/17

EL DELIRI NACIONALISTA

El 21D dissenyat pel govern Rajoy com a part essencial del seu projecte de 155 ha acabat en un fracàs de Mariano Rajoy i, com molts pronosticaven, resultarà ser la seva tomba política. O hauria de ser-ho, en un país decent. Cosa que està per veure si ho és, Espanya.

De fet, avui ha de ser un mal dia per a Rajoy i el PP, després de la desfeta en tota regla d'ahir que ha estat seguida, a més, amb molta atenció per Europa i el món sencer. Deia Tarradellas, el nostre president de la Generalitat llargs anys a l'exili, que en política es pot fer tot menys el ridícul. Bé, Rajoy el va fer ahir. Però, per si faltava algun detall, avui el Tribunal Constitucional estima parcialment el recurs de la Generalitat contra la indemnització a Florentino Pérez pel cas Castor. No queda clar si Florentino haurà de retornar el 1.350 milions d'euros rebuts a canvi de posar en perill la seguretat d'una àmplia zona del país amb el projecte de dipòsit soterrat de gas , però el cop d'efecte és dels que fa recuperar la fe en el sistema legal espanyol. Ho acabarem de creure si, com n'estic convençut, el mateix TC acaba tombant l'aplicació del 155 per part del govern espanyol.

Tanmateix, el que no sembla que s'hagi d'aturar ara per ara és la persecució judicial contra l'independentisme en les diferents causes que ara ha acumulat el jutge instructor del Tribunal Suprem, Pablo Llanera. Just ahir sabíem que s'ha unit a la causa un informe de la Guàrdia Civil on, entre d'altres coses, atribueix a les mobilitzacions ciutadanes, especialment les de les últimes diades de l'11 de setembre, ser el germen del rebuig, quan no l'odi, a l'estat espanyol i les seves institucions.  Posar en negre sobre blanc una acusació així contra unes mobilitzacions modèliques quant a civisme i pacifisme, lloades arreu del món, només pot indicar que, en efecte, els que han emmalaltit d'aquest odi són algunes d'aquestes institucions espanyoles.

I és que per llegir correctament el que pensen els que sostenen aquest entrellat de poders públics i mitjans afins que constitueix el nucli dur de l'Espanya que carrega contra el moviment independentista català, només hem de llegir el que li atribueix a aquest: si parla de rebuig i odi contra l'Estat espanyol, llegirem el seu rebuig i odi contra la Catalunya que es vol independent.

En l'expressió molt cara a aquests mateixos mitjans oficials i oficiosos de l'Estat, el deliri nacionalista de Puigdemont i els seus -recorden quan era cosa de Mas i Puigdemont només el seu titella?-, és en veritat el deliri nacionalista que impregna la seva mirada i vessa fins i tot en els informes policials que acaben en un alt tribunal.

20/12/17

PROJECTE, PROJECTE!

Carla Bergadà/ delCamp.cat
Avui la ciutat de Reus ha despertat amb els carrers pintats de groc. Moltes, segurament centenars de pintades de llaços grocs lluïen sobre els paviments de les principals vies i places de la ciutat. Potser és la resposta a l'eficiència expeditiva amb què brigades d'origen desconegut arrenquen i fan desaparèixer el que altres brigades tampoc identificades enganxaven sobre parets, fanals i i altres parts del mobiliari urbà: llaços grocs de paper, tela o plàstic, cartells al·ludint a la llibertat dels presos polítics o a consignes a favor de la República sense referir-se a un partit concret, etc.

Ja fa molt que l'unionisme va decidir disputar-li a l'independentisme el domini dels carrers, això que en les seves manifestacions al voltant de l'1 d'octubre van reivindicar assumint el crit-eslògan els carrers seran sempre nostres. La supremacia del moviment independentista en aquest terreny, on de fet va néixer a l'impuls de les grans manifestacions dels últims 11 de setembre, era indiscutible. Fins que l'unionisme no ha vist amenaçat seriosament el seu domini sobre els poders públics, o sigui fins que la independència ha passat a ser una possibilitat i no una simple reivindicació, no ha plantat cara en l'àmbit essencial en tota mobilització, els espais públics reals, el carrer.

Ho ha fet amb manifestacions, que en comptades ocasions han pogut competir, ni que sigui de lluny, amb les independentistes. Ho ha fet perseguint els símbols com el llaçs groc, amb l'inestimable suport del poder judicial i la junta Electoral Central que els ha prohibit. Ho ha fet replicant des de finestres i balcons amb els seus propis símbols.

En general, però, l'unionisme, i això ho reconeixen els seus dirigents en privat, va sempre pel darrera. Realment, va a remolc i a la contra, amb una acció reactiva que gairebé sempre es transforma en pura prohibició o intent d'anul·lació del contrari, com en les accions que abans esmentàvem. Com si el seu únic far i guia fos l'actuació dels poders de l'Estat que pretenen amb la repressió solucionar un problema de contestació que és francament massiva.

elnacional.cat
Veient fugaçment dilluns passat el guirigall del debat múltiple de candidats a TV3 el Sr. García Albiol amb un llaç a la solapa, un llaç en part groc però vorejat amb les franges vermelles que el feien representar la bandera espanyola, vaig entendre definitivament per què aquesta guerra la tenen perduda els del bàndol unionista: no poden idear ni proposar res que no sigui la negació del que ideen i imaginen contínuament els adversaris.

Dèiem en l'anterior post que aquesta campanya, que ahir feliçment finalitzava, s'ha caracteritzat per la seva manca  escandalosa de programes electorals. Però això no vol dir que manquin projectes. El que passa és que un bloc els té i acapara tots. L'altre només aspira a anorrear-los.



18/12/17

PROGRAMA, PROGRAMA!

Francesc de Carreras
Fotografia de Sergio Enríquez-Nistal per a El Mundo
Era Julio Anguita, líder del Partit Comunista d'Espanya durant la segona meitat dels 80 i gairebé tots els 90 i impulsor màxim de la coalició Izquierda Unida, que assoliria quotes representatives importants però de la qual va acabar renegant, qui martellejava -si no m'erro- aquesta frase com a quasi eslògan de les seves campanyes electorals: Programa, programa! El recordo a Reus -diria que a les Peixateries Velles- amonestant els votants per la seva manca de capacitat d'anàlisi crítica sobre el contingut de les opcions polítiques que es presentaven a les eleccions.

Probablement Anguita, avui ja retirat de la primera escena política, sigui un dinosaure, un representant d'una raça extingida que valorava encara els continguts potents i elaborats en els programes dels partits. Avui, on tot es decideix a cops de titular i d'acudits o petites frases repetides fins a l'avorriment, ningú es planteja seriosament tirar endavant un programa electoral.

Però, dit això, en aquestes eleccions que estem vivint aquesta realitat sembla encara haver-se extremat: a ningú sembla escapar-se que el que està en joc és molt diferent a un programa de govern, i tot sembla reduir-se a una lluita sense matisos entre dues postures inconciliables, entre dos blocs, els que defensen la sobirania nacional catalana i els que la neguen i només reconeixen l'espanyola (constitucionalista, s'autodenominen). Queda, és clar, el bloc dels Comuns, hereus més o menys llunyans de la IU d'Anguita (com ho són els coloms dels dinosaures), que juga a les equidistàncies i procura fer la viu-viu sense mullar-se per cap bloc. Està per veure si pescarà de dues bandes o perdrà peix de les dues a balquena.

Ara bé, del bloc independentista es pot argumentar que la manca de definició d'un projecte de país, més enllà d'apel·lacions més o menys ambigües a construir República, etc, i amb la notable excepció de la CUP, obeeix a la por a la repressió que estan patint i que manté els seus caps de llista a la presó o a l'exili. Fa realment feredat escriure això aquí, però és la pura veritat dels fets. En canvi, del bloc unionista, podem dir que la manca de projecte és, en si mateix, el seu modus vivendi.

Ja parlem del trist PSC actual (amb afegits tan extravagants com les deixalles vividores de l'ex-Unió), com el PP com el que sembla clarament favorit d'aquest bloc, els C's, tot es redueix a l'atac a l'altre bloc. Un atac desmesurat que carrega amb el suport del "155" que tots ells han avalat. La via repressiva judicial i policial, en resum.

Quan el PP, partit residual a casa nostra, es vanta d'haver escapçat l'independentisme, per boca de la que avui sembla la seva dona forta, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, està fent una apologia de la violència política i de pas no dissimula que governa amb mà de ferro tots els poders de l'estat. Quan el seu presumpte candidat, Xavier García Albiol, insulta i denigra no solament els candidats adversaris sinó tota la societat amb ideologia independentista, està fent de la confrontació el seu sistema de captar vots -no se sap si per al seu partit o per a C's-.

Ciutadans, d'una manera més sibil·lina, defensa la mateixa sortida autoritària cap a la recentralització ferotge que pretén sense dubte abanderar el seu germà gran a Espanya -vull dir el PP-. I ho fa sense proposar res més que tornar a la normalitat institucional, que és el mateix sonsonete que tant li agrada a Rajoy, per bé que no deixi de ser un encobriment falsament conservador d'una veritable política reaccionària que pretén desballestar l'estat de les autonomies talcom va quedar configurat en el pacte constitucional del 78. Pacte que els hereus de l'antiga Alianza Popular que va acabar votant en contra d'aquell text van fer ja saltar pels aires amb l'estatut del 2006 i que amb la política del govern de Rajoy no han fet altra cosa que minar més i més.

Per no tenir, C's no té ni un vincle vagament ideològic al qual abraçar-se. Ahir, al diari AraFrancesc de Carreras, un dels seus pares fundadors, del grup d'intel·lectuals ben pagats que van crear el nou partit com una clara aposta anticatalanista l'any 2005, deia que no veu cap canvi substancial en l'evolució d'aquesta formació, en la qual encara se sent integrat ja que tanca la llista per Barcelona. Catedràtic de Dret Constitucional a la UAB, quan jo vaig estudiar, professor meu -i molt bo- en Dret Polític, és avui una ombra del pensador progressista -en l'òrbita del PSUC, crec- que vaig conèixer, i és capaç de dir que el fet que C's,vestida en l'origen de tints socialdemòcrates i liberals progressistes, hagi renunciat a la socialdemocràcia i hagi tancat tants pactes amb el PP no deixa de ser una qüestió sense transcendència. Una banalitat, vaja.

I és que, per administrar un poder normal en un país normal, on els que manen, manen -i no donen la cara, i això és una constant en la pròpia vida de C's des del seu origen-, ¿qui necessita adherir-se a cap sistema de valors i a cap ideologia?

13/12/17

EL PEÓ REBEL


El poble català, crec, no s'ha fet gaires il·lusions mai sobre una resposta civilitzada i democràtica de l'Estat espanyol als seus plantejaments independentistes, tot i que potser bona part de la població no sospitava el grau de virulència amb què engegaria una repressió a les propostes ja fermes en aquest sentit. Per a aquest sector de la nostra societat, despertar al rigor repressiu de l'aparell estatal pot haver estat també una caiguda del cirerer, si se'm permet l'expressió popular.

Ara bé, potser era bastant més ampli el sector que esperava que el món en general i Europa en concret, i encara més precisament la Unió Europea, reaccionaria amb una aposta per la canalització democràtica del conflicte generat per la demanda independentista. Una altra caiguda del cirerer, més massiva.

Fa ja un grapat d'anys, l'intel·lectual i activista nord-americà Noam Chomsky plantejava en un llibre coescrit amb el sociòleg alemany Hans Dieterich ("La aldea global", 1996) com l'impacte de la globalització estava erosionant les estructures democràtiques dels estats arreu del planeta: En general, el mundo está siendo movido hacia un modelo del Tercer Mundo, por una política deliberada de Estado y las corporaciones, con sectores de gran riqueza, una gran masa de miseria y una gran población superflua, desprovista de todo derecho porque no contribuye en nada a la generació de ganancias, el único valor del ser humano.

Per obtenir aquest fi, deia Chomsky, la població ha de ser mantinguda en la ignorància. En el Tercer Món, els mecanismes preferits eren i són els més directes, els que amb menys esforç -i, afegeixo, amb una més generosa despesa militar- sotmeten les poblacions: terror en gran escala o guerres de major o menor intensitat. En el Primer Món, el mètode és doble: confinament a guetos de la població supèrflua , eventualment també reduïda violentament arribat el moment que aquell no sigui suficient, i convenciment mitjançant els molt variats sistemes de persuasió i propaganda per a la resta.

Aquest desplegament de mètodes es va estendre, com senyala Chomsky, des de l'era Reagan en els anys vuitanta, als dominis tradicionals dels nord-americans, tot el vast continent americà i el Sud-est asiàtic, i es va accentuar amb la caiguda del model comunista, que va obrir a la colonització globalitzadora l'àmbit territorial abans dominat per la Unió Soviètica. L'avidesa amb què aquesta expansió va exigint i devorant nous mercats ha fet que també Europa occidental senti la queixalada d'aquest poder. El model neoliberal -que, com els autors del llibre ja demostraven no és tal, sinó que encobreix un proteccionisme favorable a les grans empreses i corporacions que estan colonitzant el planeta- va assaltar els fonaments de les societats més avançades, dites del benestar. Ha estat simplement l'aplicació de models ja aplicats prèviament en les anteriorment citades zones d'influència de l'imperi estatunidenc: creació d'una bombolla de creixement financer, seguida d'un crac i el consegüent desencadenament d'una crisi de producció i posterior increment desmesurat dels volums de deute públic i privat, i aprofitament de l'esclat de la crisi per redistribuir sectors de l'economia en benefici dels mètodes i organitzacions més moderns i eficients -casualment representats pels mateixos artífex de la crisi o pels seus sequaços locals-.

L'impacte d'aquesta reconversió ha estat, lògicament, més ferotge en els països amb economies més dèbils, les dels anomenats PIGS del sud de la UE, Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya. El Regne Unit ja havia encapçalat feia dècades la seva pròpia revolució neoliberal amb el thatcherisme, i el seu veí irlandès s'ha hagut de reconvertir a marxes forçades a la disciplina dels nous reis del mercat. Sobre els gegants de la UE restants, Alemanya i França, pesa ara un front implacable que engoleix any rere any les conquestes socials, mentre la resposta social sembla adormir-se o -pitjor encara- només poder trobar sortida en els populismes d'extrema dreta, tal com va succeir fa ara un segle amb el cataclisme de la Gran Guerra.

¿On queda ara, doncs, el petit país català en aquest gran tauler d'escacs? En una línia de front escombrada per alfils, cavalls, torres i dames poderoses que s'empassen els peons rebel sense compassió. Catalunya pot ser a penes un peó contestatari, sense un pes econòmic rellevant -encara que fonamental per mantenir el malalt terminal Espanya en el límit de la respiració assistida-, però que amb el seu orgullós desafiament democràtic planteja un exemple de cap manera permissible pels amos del joc.

¿No seria il·lús, doncs, esperar que en el nom del respecte a les regles democràtiques se'l permetés continuar amb una veritable revolució que emergeix d'una capacitat autoorganitzativa que reclama alguna cosa tan perillosa com el dret a decidir?

En tot cas, no serà sense un càlcul de costos i guanys en els quals, entre les balances, la sang i les llàgrimes no estan de cap manera descartades.

3/12/17

LA FICCIÓ DE L'ECONOMIA


Una de les armes que ha fet valer l'Estat espanyol per dinamitar el que ha batejat com a desafiament secessionista català, ha estat el de l'amenaça d'incomptables desfetes econòmiques per a Catalunya -quasi sempre obviant que una ensulsiada econòmica catalana comportaria sense remei una altra per a l'espanyola-. Tanmateix, les prediccions catastrofistes no van semblar convèncer a una massa independentista que romania estable en els darrers anys. Va ser arran de la declaració de la independència de Puigdemont al Parlament el dia 10 d'octubre, que l'Estat va posar en marxa una maquinària que va pretendre visualitzar un efecte devastador real, la denominada fuga d'empreses.

Aquesta fuga real es va traduir en realitat en el canvi de seu social d'un nombre estimat oficialment en més de 2.800 empreses, entre les quals, això sí, gairebé totes les que cotitzen en el mercat de la Borsa IBEX 35 -llevat de Grífols-, i algunes de les més grans. La fuga, en realitat, no ha tingut cap efecte real en la producció ni en els llocs de treball, ja que, almenys de moment, les seus físiques no s'han mogut. Una altra cosa ha estat el drenatge de fons que van patir les entitats financeres amb seu a Catlunya, fonamentalment CaixaBank i Banc de Sabadell, que van intentar frenar amb aquest trasllat cosmètic.

Però que els moviments siguin més simbòlics que reals no suposa en realitat que se situïn al marge del funcionament de l'economia. Per comprendre'n els efectes veritables cal tenir en compte que l'economia, precisament, té poc de real, si per real entenem allò que és tangible i es pot intercanviar amb un preu relativament lligat al preu de mercat dels productes. Cal partir de la base que en el món econòmic, la macroeconomia només té una relació indirecta amb la microeconomia que suposa el contacte directe del consumidor amb els productors. Allò que Marx va definir com a plusvàlua, que suposa l'afegit de valor que experimenta un producte determinat mitjançant el procés d'elaboració que el situa en el mercat, no és ara l'objecte essencial de la quantificació del valor total de l'economia més que de manera llunyana.  S'ha estimat que en una economia lliure de mercat aquesta relació hauria d'anar d'1 a 9. És a dir, que si un valor és produït -sumant-hi totes les plusvàlues generades pels intermediaris, que solen multiplicar el cost inicial- per 1, la seva traducció en moneda en el global de l'economia és 9. Qui és el responsable d'aquesta inflació? Els operadors financers: bancs centrals, mercats de valors, mercats de risc, etc. Qui en realitat crea els diners no és, doncs, ni de bon tros el pagès que posa al mercat les seves pomes, ni l'intermediari que les porta al mercat de majoristes, ni el minorista que els posa a l'abast del consumidor. Els que literalment decideixen quants diners es posen en circulació són els mercats financers, amb el seu complex entrellat de reguladors i operadors. Aquesta inflació, en el període abans de la crisi del 2008 -que és en essència una crisi financera- s'estima que va arribar a gairebé triplicar aquesta relació d'1/9.

El sistema es basa, ras i curt, en una generació d'expectatives de risc sobre el consum que mou el mercat. En bona part, és idèntica al mecanisme desencadenat en l'estafa piramidal: se sosté mentre hi ha la possibilitat d'anar endossant a altres inversors el que jo he invertit. La piràmide cau, o la bombolla rebenta, quan s'esmicola la confiança en el moment que un inversor no troba ja inversors disposats a assumir el deute. Un exemple clarificador és el que es pot considerar com un detonant de la crisi de 2008: les famoses hipoteques subprime que van esclatar en el mercat nord-americà el 2007. Es tractava d'un producte financer d'alt risc que es basava en l'endeutament d'una important massa de consumidors que, com a conseqüència de l'augment desorbitat dels tipus d'interès que la seva mateixa demanda va generar, no van poder fer front a la devolució de les seves hipoteques i van fer caure així una gran quantitat d'entitats de crèdit, fons d'inversió i altres operadors que havien apostat pels alts rendiments promesos sobre la base d'aquells crèdits ara incobrables.

En realitat, el mecanisme del deute públic és similar a aquest. La diferència essencial és que els estats no semblen obligats a retornar mai el capital prestat, com els consumidors privats sí han de fer teòricament, però en canvi han de satisfer religiosament els interessos generats. Un cas similar és el d'empreses considerades sistèmiques (bancs, grans empreses...), que es consideren too big to fall (massa grans per caure). En aquest tipus de deutes, a més, solem trobar un joc circular: els préstecs es creuen entre operadors, públics o privats, i se sostenen entre ells. El mecanisme sovint és el de la fugida endavant, que cobreixi els forats financers amb l'adquisició de fons d'altri (encara que també estiguin sostinguts pels propis deutes) que en realitat mai no es podran pagar. En el cas del deute espanyol, la circularitat és molt acusada. El denominat deute sobirà de l'Estat és sostingut per emissions de deute que compren agents propis, com el Fons de Reserva de la Seguretat Social, que s'ha anat buidant acceleradament en els darrers anys i que en realitat és un fons constituïts amb crèdits que poden ser ben aviat incobrables.

¿Qui garanteix, doncs, finalment que aquestes piràmides o bombolles tinguin una base raonablement sòlida i no facin fallida quan el risc assumit ja no sigui absorbit pel propi mercat financer? En teoria els reguladors públics, que en el cas de la Unió Europea està sota el paraigua del Banc Central Europeu (BCE), però que en cada Estat adopta un complex entrellat institucional que hauria de vetllar per l'aplicació de les seves directrius en cada sector financer. La demostració que aquesta regulació i controls no semblen efectius en un grau raonable és la recurrència de les crisis financeres que sacsegen els mercats, i, com en el cas paradigmàtic de la crisi de 2008, acaben pagant els consumidors. Desencadenat el pànic, el sistema devora tots els fons disponibles i els que perden són els inversors més febles, com es va veure aquí amb els subscriptors dels denominats  crèdits preferents emesos per la majoria de caixes d'estalvi.

Avui en dia Espanya és un deutor malalt, que ha passat a deure en els anys que s'ha prolongat la crisi una quantitat inferior al 40 % del seu PIB -el 2008-  a superar ja el 100 %, per tant el bilió d'euros. Encara que, com hem dit, no s'exigeix en el mercat el retorn del capital, l'ofec que suposa el servei d'aquest deute es menja ja una part dels pressupostos molt important. Per a 2017 seran més de 30.000 milions. Això, per fer-se una idea, ja duplica el que l'Estat dedica a les prestacions d'atur i representa més del 10% de la despesa total no financera.


L'emissió bruta de deute -en les seves diverses formes- per part de l'Estat espanyol superarà els 230.000 milions aquest 2017 (quasi una quarta part del PIB!), sense comptar el deute que altres institucions públiques que en aplicació del joc de la circularitat que hem descrit contrauen amb el propi Tresor Públic, com ara les Comunitats Autònomes -el famós FLA- o els que subscriu la Seguretat Social -que enguany superen els 10.000 milions segons els pressupostos generals-.

El regulador europeu, el BCE, està assistint artificialment aquest malalt, comprant massivament el deute que l'Estat espanyol està col·locant als mercats per sostenir aquest ofec financer -o sigui, la seva venda de productes de deute per poder fer front al seu deute-. S'estima que el BCE està invertint uns 60.000 milions mensuals en la compra de deutes dels estats amb més problemes, però ha anunciat que aquest mecanisme quedarà aviat -a final d'any- reduït dràsticament. Sense el suport d'aquest comprador -en realitat, la injecció o, traduït en plata, la fabricació de moneda per part del BCE- per fer front als venciments, la fallida d'estats malalts com l'espanyol és un risc més que previsible.

En definitiva, si la massa de moneda circulant queda frenada, l'accés a nous crèdits pot resultar ruïnós i fer caure la piràmide, almenys per als més febles. Els creditors, aleshores, no podran recuperar les seves inversions i novament es generarà una voraç deglució dels crèdits que sí es puguin cobrar, arrossegant en aquesta espiral nous agents.

Quan els bancs amb seu a Catalunya van decidir traslladar la seva veu confiaven, bàsicament, en convèncer els seus impositors que se situaven sota un paraigua protector eficaç: el del BCE que respondria dels seus dipòsits, mentre que una Catalunya hipotèticament independent no podria per si sola.

Pel contrari, una economia globalment més sanejada i menys fictícia -o sigui, menys inflada per la bombolla financera- podria generar més seguretat als creditors. Això passa per crear una regulació rigorosa que premiï les entitats financeres serioses que assumeixin riscos raonables en la seva política creditícia, que estiguin més a prop de l'economia productiva, i que els productors trobin en els mercats de consumidors una demanda ajustada als costos de producció, la qual cosa implica uns nivells de renda equilibrats . Sigui per la via dels salaris, dels impostos o d'altres mecanismes de redistribució eficaços, aquesta renda ha de partir del retorn als consumidors d'una part equitativa de la que els productors generen (la famosa plusvàlua).

Aquestes serien les bases d'una economia menys fictícia i, per tant, més lliure dels sotracs que generen els mercats financers i les màquines de creació de diners avui dominants. Però aprofundir-hi seria ja objecte almenys d'un altre article com aquest.

1/12/17

QUÈ FER, SI NO?


La bona notícia d'ahir va ser que Podemos per fi va anunciar que presentarà recurs d'inconstitucionalitat davant l'aplicació de l'art. 155 de la Constitució. Tot i que ha esperat un mes -al·legant la complexitat tècnica del recurs-, i les expressions inevitables d'equidistància amb el bloc independentista, la jugada per a la formació de Pablo Iglesias és una carambola que a ells els pot sortir molt bé -estem en plena precampanya electoral, òbviament tenim aquí una raó oculta-, però també a l'independentisme. I de retruc a la democràcia espanyola engabiada i esclavitzada pel bloc constitucionalista que ja tan bé ha definit el president Puigdemont del tripartit del 155 (PP, C,s i PSOE).

Per què diem que els sortirà bé a Podemos? Perquè el Tribunal Constitucional podrà en tot cas matisar la seva resposta, però no podrà de cap manera desestimar el recurs. Atenent el sentit literal de la norma i acudint a un dels principis bàsics de la interpretació de les normes que fixa el Codi Civil, el conegut com esperit del legislador -constituent en aquest cas-, que va deixar fora del text aprovat precisament la competència del govern central per remoure un govern autonòmic -proposta del pare fundador del PP, Manuel Fraga, que va ser derrotada-, el TC té pràcticament les mans lligades i només podrà donar la raó als recurrents. Certament, la resolució trigarà, i recordem que la presentació del recurs no suspèn l'aplicació de la norma recorreguda, ja que la Consitució en això és asimètrica i només concedeix aquesta prerrogativa als recursos del govern central.

En tot cas, això suposarà una rebolcada important per a Rajoy, que a més s'enfronta -malgrat totes les manipulacions que fa amb els tribunals- a penes serioses sobre el seu partit per les múltiples causes per corrupció que té obertes. La prova de la preocupació del president espanyol és la seva reacció en rebre la notícia de l'anunci de Podemos. Va dir Rajoy que era un recurs absurd ja que es tracta d'un article que és perfectament democràtic i que està en altres constitucions europees -ocultant és clar que el 155 no diu res del que ha aplicat-, i, sobretot cal remarcar, va etzibar a la formació lila: “Me gustaría saber qué es lo que pretendían que hiciera”.

Justament això: va reconèixer implícitament que no tenia mitjans legals per aturar la declaració d'independència, i que per tant va fer l'únic que creia que seria efectiu, a costa de saltar-se fins i tot la mateixa Constitució. És a dir, el mateix que van fer el govern de la Generalitat i el Parlament que va votar la declaració formal. Exactament què pretenien, si no, que fessin, si van barrar tots els ponts de diàleg i totes les sortides negociades.

29/11/17

L'OCTUBRE DE FITO LURI

Mai no oblidarem aquest octubre que va començar un dia  ple de civisme, dignitat i orgull en una jornada memorable de reivindicació col·lectiva.

I si ens flaqueja la memòria, sobretot davant la manipulació pertinaç i ferotge dels poders d'un Estat que llisca de manera que ja sembla indeturable cap al feixisme, tenim els historiadors, els poetes, els artistes,els músics que ens faran recuperar-la. De ben segur.

Fito Luri, aquest heroi local com alguna vegada l'he definit, ens regala aquest exercici de recuperació delss entimenst i la dignitat, i ens recorda quina és la nostra fita (perdoneu el joc involuntari de paraules): l'alliberament col·lectiu, la pau, la construcció d'un país millor,i tot amb la seva veu càlida, les seves paraules que sempre defugen l'altisonància, la seva melodia que ens abraça com el saxo tendre del seu fidel Xavier Pié.

I és que Fito és un artista que arriba al cor directament perquè té el seu pit obert de bat a bat cap als altres. Té aquell to amable i un punt malenconiós que s’esmuny en totes les seves tonades, i fins i tot en aquelles que tenen un objectiu de reivindicació i combat com aquest “Octubre”, perquè la seva afabilitat ho tenyeix tot d’aquesta humanitat ferida, aparentment fràgil. Només aparentment, perquè Fito i les seves cançons tenen la determinació i el coratge de la dignitat, l’ànsia de llibertat i l’anhel de compartir en col·lectivitat les seves aspiracions de progrés. Amb el puny enlaire i amb llàgrimes als ulls, matant el drac.

Gaudim-ho. Celebrem-ho.


L'OBSESSIÓ DE PROHIBIR


La repressió social i política compta amb molts fronts i moltes vies, com estem veient en l'insuportable desgranar diari d'accions que persegueixen el moviment independentista català, segurament amb l'objecte de fer trontollar el suport popular a les diferents candidatures d'aquest caire que es presenten a les properes eleccions il·legítimes del 21D. A banda del front judicial i policial, hem vist com es recorre a vies menys òbvies però no precisament noves. Així, l'escanyament econòmic que ara amenaça la viabilitat de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals -gran bèstia negra de l'unionisme- i altres institucions culturals de retruc, per la via d'una curiosa reinterpretació de les normes de l'IVA per part d'Hisenda, que aplica de manera retroactiva. Tribunals de cuentas intervenint allà on els jutjats van sentenciar en contra i reclamant als capdavanters de la consulta popular del 9N una milionària indemnització, Juntes Electorals prohibint l'ús de símbols que puguin cridar a la solidaritat amb els presos polítics, denúncies de polítics i ciutadans a l'escola catalana -l'altra gran bestia negra-, etc, són altres de les formes en què l'Estat actua dia sí i dia també per assegurar el que ells diuen retorn a la legalitat.

Ben mirat, la legalitat es confon amb la prohibició de tot allò que no és permès, en un estat autoritari. L'obsessió de prohibir és, per dir-ho així, la prova del cotó d'un estat d'aquestes característiques. Aquesta obsessió va de la mà d'una ideologia que fa del ciutadà un etern adolescent o infant al qual se l'ha de vigilar, reprimir i castigar per al seu bé, per part d'un papa Estat que vetlla no ja pel manteniment d'una convivència social -ja no parlem de promoure el benestar i el progrés general-, sinó per l'adequació de les conductes i fins i tot del pensament dels individus a les normes que determinen la moral pública acceptable.

Què en deia Magnus T. Pfaff d'aquesta mania de prohibir? Tot i morir després de la revolució de maig de 1968 i de l'eclosió d'aquell joiós crit de "Prohibit prohibir", no va escriure res sobre aquell temps que li va arribar potser ja massa gran i retirat. Més aviat sembla que hi va reaccionar amb certa reticència. A "La ficció de la democràcia", escrita potser uns anys abans però apareguda tot just acabats aquells vents revoltosos, no esquivava tanmateix la qüestió de la prohibició. En un capítol íntegrament dedicat a Hobbes, el criticava amb virulència. Segons el mestre de Turíngia, Hobbes va crear en la seva elaboració del consentiment en la delegació del poder de cada ciutadà en mans d'un governant només una burda excusa per a la imposició de l'absolutisme. Per a ell, el poder sobre la pròpia vida és indelegable. La demostració és precisament la implantació de normes prohibitives que mostren clarament que els ciutadans no han delegat pacíficament el seu poder i han de ser castigats per fer-ho, a menys que es vulgui apel·lar, com el pensador anglès, a un mític passat. Aquesta crítica, per cert, ens recorda un dels arguments claus del bloc constitucionalista, segons el qual Catalunya hauria consentit a desprendre's del seu autogovern en ratificar la Constitució de 1978, és a dir, dues generacions abans que la que ara arriba a la majoria d'edat.

Pfaff no era en canvi un llibertari pròpiament, quant en el mateix llibre ataca la postura de Rousseau i l'altre mite de la Il·lustració, el del bon salvatge. Per al pensador alemany, l'home ha de ser reprimit, i si escau castigat, abans de l'edat adulta tant com convingui per assegurar que sap fer un ús noble de la seva llibertat. Bàsicament, que no l'usa en detriment de la dels altres. Arribava a anar més enllà: segons el seu parer, els que han estat educats sota la noció que la seva llibertat no coneix altres límits que els autoimposats, seran els grans tirans de demà, ja que no reconeixeran cap límit a la seva capacitat d'imposar el seu criteri sobre els altres.

Pfaff era, sí, de tendències anarquistes quan s'enfrontava al predomini dels aparells burocràtics i militars dels estats. Per a ell, els principis de jerarquia que presideixen aquest entramat eren la mort de la democràcia i la base de la ficció de la democràcia burgesa, quant responia en realitat a una delegació plenipotenciària de  la llibertat individual en mans d'una cadena de comandaments que impedia l'elaboració d'un veritable consentiment en l'execució de les polítiques públiques, i particularment de la força repressiva. La delegació és la perversió de la representació, assegurava, enfrontant el model de la democràcia grega de ciutadans lliures amb el de la denominada democràcia parlamentària. En especial, va disparar contra les dites monarquies parlamentàries, com l'espanyola, de les quals deia que els alemanys havien aconseguit alliberar-se gràcies a una derrota humiliant -la Gran Guerra-, i que són el model emblemàtic i més evident de la pervivència del fals mite hobbesià del consentiment col·lectiu en l'atribució del poder.

Pfaff proporcionava, tanmateix, tesis intermitges i considerava que alguns règims havien assolit més graus de democràcia que altres, i en general examinava aquesta gradació en funció de la capacitat del règim d'elaborar transaccions, pactes i consultes populars. Distingia així entre règims absolutistes o de línia jeràrquica, i liberal o de línia pactista. En una succinta classificació, situava Espanya entre els primers, òbviament, però també algunes -fictícies- democràcies.

Potser en una anàlisi històrica, podríem arribar a la conclusió que la línia absolutista i jeràrquica és consubstancial a l'estat espanyol des del seu precendent en el regne castellà que topa i acaba sotmetent per les armes els regnes de la Corona d'Aragó, d'una línia marcadament pactista.  Cal apuntar aquí que el pactisme català no es remet,com alguns erròniament interpreten, a un acord entre monarques, sinó al del monarca amb els estaments i ciutadans que governa, un pacte que no és indefinit ni gratuït. El xoc de trens famós entre Catalunya i Espanya és, així, en els seus fonaments un xoc de cultures polítiques  que tenen a veure amb els respectives bases socials i amb la forma en què els ciutadans són capaços d'organitzar-se.

Per dir-ho amb Pfaff: un poble que ha estat educat en el consentiment de la delegació de la seva llibertat acceptarà gustosament totes les prohibicions de què serà objecte, ja que es reconeixerà només en i dins els límits que aquestes prohibicions li imposen.



27/11/17

QUINA EUROPA?

Encara no havien transcendit a l'opinió pública les declaracions del president a l'exili Puigdemont a un mitjà israelià, sobre el fet que la ciutadania hauria de decidir sobre la permanència a la Unió Europea en cas que Catalunya esdevingués independent, que ja teníem les furibundes reaccions d'Albert Rivera, equiparant la postura de Puigdemont a la de la líder de la ultradreta francesa Marine Le Pen i equiparant igualment nacionalismes amb populismes -com si ell no representés una versió concentrada d'ambdós corrents polítics-. Avui també se sumaven a la denúncia de la pretesa postura antieuropeista del president català Mariano Rajoy en persona -amb la seva habitual retòrica displicent- i el candidat del PSC Miquel Iceta -que en feia befa acudint insòlitament a Star Trek-. Això per citar només unes quantes reaccions, que serien inacabables si comptéssim les anàlisis dels mitjans de comunicació, inclosos alguns que podríem creure independents o d'esquerres com Diario 16, que posa en primer paràgraf unes expressions poc objectives com:  El presidente de la Generalitat cesado y candidato el 21D por la formación política JuntsxCat, tras tratar de conseguir el respaldo europeo, responde con despecho y cree que Cataluña estaría mejor fuera de la UE.
I continua: Puigdemont  pide cuentas a Europa y le reclama que retire su apoyo “acrítico” y “a veces inmoral” al Gobierno del PP contra el proceso independentista si ellos ganan las elecciones catalanas.

La majoria de les reaccions en contra i de les presumptes valoracions periodístiques parteixen d'oblidar la premissa que Puigdemont no obria aquí un debat per iniciativa pròpia sinó que responia directament una pregunta també directa, i obliden també que obria aquesta resposta declarant-se partidari de la UE i l'euro. 

Però això no és més que una mostra més del que es pot esperar d'uns polítics en campanya electoral permanent i d'uns mitjans avesats a la tergiversació, tot un entramat per al qual la veritat i l'objectivitat no és un fi ni tan sols un mitjà, sinó només una opció si encaixa amb la finalitat que persegueixen. 

El que m'interessava era ressaltar el que Diario 16 subratlla de les paraules del president: la reclamació a Europa que retiri el seu suport acrític i immoral (entre cometes, posen ells per deixar ben clar que no comparteixen la idea) al govern Rajoy. 

Just aquests dies el setmanari rossellonès La Semaine du Roussillon es preguntava en un excel·lent article del seu fundador Antoine Gasquez el per què del suport del govern Macron a la Mafia espanyola. L'article fa un repàs molt ben document del panorama de corrupció al si del Partit Popular.

La Mafia espanyola, o l'organització criminal del PP, i aquesta és una definició que, com bé diu l'article, es basa en les conclusions dels òrgans que investiguen els més de 75 casos de corrupció que tenen el partit del govern com a protagonista, és també la que duu a terme una política que en els darrers anys ha disparat el dèficit públic espanyol a cotes superiors al 100 % del PIB, ha estabilitzat un atur en el 20 %, i ha suposadament superat la crisi a través d'un augment escandalós de la desigualtat en la distribució de la renda fins als límits més alts d'Europa. Vegeu, per exemple, aquest article de Miguel Urbán i Fernando Luengo per al mitjà CTXT.

Tot fa pensar, doncs, que un govern com aquest és el triat per la UE com a referència a seguir en les polítiques del seu model d'Estat social i democràtic. Perquè en efecte li ha donat un suport sense fissures contra la revolta independentista catalana. Potser perquè totes les accions del govern Rajoy que han ofegat l'economia catalana en els darrers anys i han anul·lat totes les lleis de caràcter social i les exaccions fiscals de caràcter redistributiu emanades del Parlament mereixen la recompensa d'aixafar un model alternatiu, basat precisament en un model radicalment social i democràtic.

Que Puigdemont defensi una cosa tan òbvia des d'aquesta radicalitat democràtica que el poble ha de decidir sobre si un Estat ha de pertànyer a la UE aixequi tantes protestes des de tant amplis espectres de la política espanyola és un altre indici que el que definitivament molesta de la via catalana és que respon a la iniciativa de la ciutadania, la respecta i encara la impulsa. Vade retro, Satanàs!




26/11/17

CONTRA L'ODI


Dèiem en l'anterior post que una de les fallides de l'Estat de Dret espanyol és l'exacerbació del Dret Penal. És a dir, una tendència que sembla irrefrenable a desbordar el marc d'aplicació de les normes coercitives -també les que queden en en la competència d'administracions no judicials-.

Un dels exemples que posàvem és el de la multiplicació dels tipus penals, creant noves formes de delicte fins quasi fer inaplicable els tipus generals que, en una bona praxis, ja cobririen les conductes lesives que el legislador hauria de considerar dignes d'una protecció tan intensa com és la de les normes penals.

I dins d'aquesta línia, un bon exemple alhora seria el del delicte de rebel·lió desgraciadament de moda per l'ús inèdit que està fent la fiscalia general i els alts òrgans judicials que han encausat el govern i el Parlament catalans. Busqueu, si us ve de gust, la regulació d'aquest delicte al Codi Penal i veureu la insuportable exhaustivitat amb què ho fa. Una prolixitat que ara deu ser ja el terror dels nous estudiants de Dret, que fins ara bàsicament se saltaven aquest delicte a l'hora de preparar els examens, conscients que difícilment hi sortiria. Per cert que tanta cosa hi cap que fins i tot hi podria caber l'acció del govern espanyol cessant el govern de la Generalitat: Sustituir por otro el Gobierno de la Nación o el Consejo de Gobierno de una Comunidad Autónoma, o usar o ejercer por sí o despojar al Gobierno o Consejo de Gobierno de una Comunidad Autónoma, o a cualquiera de sus miembros de sus facultades, o impedirles o coartarles su libre ejercicio, u obligar a cualquiera de ellos a ejecutar actos contrarios a su voluntad. (art. 472.6 del Codi Penal).

Tanta és la minuciositat del legislador que es pot perdre de vista l'encapçalament de l'article, que és el que determina que la conducta bàsica és un alçament violent i públic, com sembla que volen fer els instructors tant de l'Audiència Nacional com del Tribunal Suprem, forçant al màxim el concepte de violència.

Estem aquí davant d'una altra manifestació d'aquest sobreeiximent del Dret Penal, que és l'aplicació amb excés de zel de tipus creats per protegir un bé jurídic determinat en favor d'un altre que ve a desbordar el marc previst pel legislador. És el cas del tan debatut avui delicte d'incitació a l'odi, que va establir la Llei Orgànica 10/1995, la mateixa que va regular el delicte de rebel·lió. Aquest delicte se situa en el capítol IV, relatiu a la protecció dels drets fonamentals i les llibertats públiques, i es va crear per protegir els considerats col·lectius minoritaris o que, per raons de raça, sexe, religió, creences o situació familiar es puguin veure discriminats. La seva aplicació aquests dies després de les denúncies dels membres de les forces públiques destinades sense una empara legal clara a Catalunya, atribuint-se a si mateixes la posició de víctimes, sembla, doncs, no entrar precisament en aquesta qualificació. Ni tampoc les conductes que es basen en la pura expressió d'idees o desqualificacions o denigracions personals que està perseguint el ministre de l'Interior espanyol Juan Ignacio Zoido, quan s'expressen en les xarxes socials i tenen per objecte alts funcionaris públics, com el cas de les burles per la mort del fiscal general Maza , o encara més extemporàniament en el cas dels acudits sobre una persona morta fa molt més temps, el president del govern de Franco, Carrero Blanco.

A banda de l'aplicació excessiva de penes de presó per a conductes que lesionen drets tan delicats i subjectius com els que entren en aquest capítol del Dret Penal, sóc de l'opinió que la reprensió d'aquestes conductes només hauria d'exercir-se quan conculquin tipus generals del mateix Codi, i no per la pura expressió d'opinions. Seguint aquí una línia radicalment liberal, que un filòsof fonamental com John S. Mill defensa en la seva obra de referència, "Sobre la llibertat", qualsevol expressió d'opinions hauria de permetre's en una societat oberta, i només quan derivi en actes d'agressió, ús de força, violència, etc., podrien ser objecte de sanció.

Penso, així, que el cas de l'assalt a la llibreria Blanquerna per part d'ultres espanyol el setembre de 2013, si bé cau en una flagrant discriminació sobre altres casos on els presumpte delinqüents són en presó preventiva, és d'una notòria desproporció de la pena aplicada, quan recauen en els imputats quatre anys de presó sense que s'hagin produït danys físics evidents. A l'inrevés, contrasta aquest cas amb la impunitat de les nombroses agressions d'ultres espanyols sobre ciutadans anònims als carrers de Catalunya als darrers mesos, per no parlar de la mateixa inacció policial i judicial sobre els insults i amenaces a la xarxa provinents del mateix entorn i quan la víctima és independentista.

L'odi és llavor de violència i s'ha de perseguir, però no em sembla que la reacció més adequada sigui detenir a la gent per manifestar opinions. Arribats en aquest punt, l'extensió de la via penal pot generar una conseqüència de multiplicació del clima de tensió i enfrontament que situa perillosament la nostra societat en l'abisme de la fractura i l'explosió violenta, un advertiment que ja fa anys que des de cercles amb poder polític i els mitjans de la caverna va calant i té tota la pinta de ser una profecia autocomplerta -en la qual els que avisen d'un mal són els que més treballen perquè s'esdevingui-.

No podem caure en l'odi. Ahir sentia a dir a Gerard Quintana, el líder dels Sopa de Cabra, que vivim actualment immersos en la ràbia -comprensible davant tant injustícia-, però no en l'odi. No, no ens ho podem permetre, ni per nosaltres ni pels que han de conviure al mateix país, sigui Catalunya o sigui Espanya, o el món, en realitat.

Acabo acudint al meu Magnus T. Pfaff, que escrivia a "La conspiració dels infeliços" (1954), que algunes persones semblen no solament necessitar contagiar de la seva dependència al malestar íntim alsque l'envolten, sinó també perseguir l'extensió de l'odi que ells mateixos senten sobre si mateixos (l'anomenat autoodi, molt conegut pel que fa a la repulsa de la identitat nacional pròpia). Cuida't d'aquells que escampen l'odi contra els teus enemics o adversaris, cuida't dels que segreguen verí contra els que s'oposen a tu, perquè aquesta rancúnia letal que senten no té el seu origen en les idees dels que s'oposen a tu, sinó en les que naixen del seu mateix interior, i per tant en allò que tu defenses, diu en un dels paràgrafs més incompresos del llibre.

Reflexioneu-hi.

24/11/17

L'EXACERBACIÓ DEL DRET PENAL


L'actuació de la brigada jurídico-policial contra el procés independentista català ha posat davant els ulls atònits d'una àmplia capa de la població catalana la realitat d'un Estat espanyol que descarrega sense embuts ni contrapesos una dura aplicació de les normes penals. No ens enganyem, per bé que les actuacions de l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem contra el cessat govern de la Generalitat i membres de la Mesa del Parlament, i les d'altres òrgans jurisdiccionals de menor rang contra tot tipus de càrrecs polítics i contra ciutadans, hagin situat sota la llum aquesta mena d'actuacions, no es tracta d'una novetat.

L'aplicació de la llei penal contra l'anomenada kale borroka, o resistència violenta basada en la força no contra les persones sinó contra les coses, pròpia del moviment independentista basc, va venir a ser reforçada per normatives que perseguien directament les organitzacions i partits de tot l'entramat social d'aquest moviment.

Així es genera el 2002 la coneguda com Llei de Partits , la llei del segon govern d'Aznar que, amb el suport del PSOE, va dissenyar-se expressament per il·legalitzar l'entorn polític que presumptament donava suport a ETA.

Aquestes mesures es venien a reforçar amb sancions administratives que deixaven en mans de la policia un ampli ventall de fórmules de penalitzar igualment conductes considerades contràries a l'ordre públic, i que ja tenien el precedent de l'anomenada llei Corcuera de 1992. La llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana de 2015, una altra llei promoguda pel Partit Popular, ara amb Mariano Rajoy, coneguda com a llei mordassa, va estendre l'àmbit sancionador a tot tipus d'accions que es considerin atemptatòries contra aquesta seguretat ciutadana concebuda com un dels elements essencials de l'estat de dret (sic, exposició de motius de la mateixa llei). La llei va venir a crear noves figures delictives i a agreujar les normes penitenciàries, a més d'elaborar un amplíssim catàleg de normes administratives que permeten a les autoritats governatives perseguir molt variades conductes o accions que es relacionen amb els drets fonamentals com la llibertat d'expressió, els drets de reunió o manifestació, i en general les llibertats civils (fins a 44 tipus preveu la llei!), amb la imposició de sancions molt fortes que poden arribar als 600.000 euros.

Aquest recurs a la sanció pecuniària no és nou, evidentment, i a l'Estat espanyol va ser abundantment utilitzat per la normativa repressora del franquisme ja des de l'inici del seu règim. I, de fet, en els darrers anys ha estat objecte d'ús i abús per part de tota mena d'administracions, singularment la local, que en moltes ocasions semblen perseguir més que la reprensió dels que contravenen les normes el pur afany recaptador.

Però aquest és un altre tema, que no és el que sembla presidir el recurs tan exacerbat del Dret Penal per part dels màxims òrgans de la jurisdicció espanyola, amb el suport incondicional del govern espanyol de Mariano Rajoy i la policia i la fiscalia que d'ell depenen. L'aplicació de delictes que semblaven autèntics floreros -i certament rancis i obsolets-  al Codi Penal actual, com els de sedició i rebel·lió, amb el rigor processal que s'ha vist, contra el Govern i la Mesa, té clarament una intencionalitat política, i en ella i a través d'ella l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem han violentat els propis principis del Dret Penal, i no solament les normes concretes aplicades. Es tracta d'un trencament de caire similar al que suposa l'aplicació del ja mundialment famós art. 155 de la Constitució espanyola, que ha violentat aquesta mateixa norma suprema.

Uns 130 penalistes de tot Espanya ja han assenyalat com a greument errada l'aplicació de les normes penals pel que fa als tipus de rebel·lió i sedició en les causes contra els membres del Govern i la Mesa, a més d'assenyalar clarament la infracció de les normes de competència i procediment en l'actuació de la jutge Lamela de l'Audiència Nacional. No veig entre els firmants el catedràtic de la UB Santiago Mir, que va ser professor meu a l'Autònoma, però és en els ensenyaments d'ell que encara puc retenir més de tres dècades després, que puc argumentar que, a més, actuacions judicials i normes legals com aquestes van en contra dels principis generals del Dret Penal que haurien de presidir l'Estat de Dret. Aquesta figura jurídica i política que sempre tenen tant a la boca els portaveus del PP.

Santiago Mir em va ensenyar que el Dret Penal ha de ser una última ràtio, una norma límit que només ha d'aplicar-se quan no hi hagi altre mètodes de reprimir les conductes que es consideren que atempten contra els béns jurídics que ha de protegir l'Estat. I que s'ha de fer valer d'acord amb el criteri de la proporcionalitat (la retribució del mal causat és el límit màxim de la penalitat imposada). Igualment, i encara en major mesura, les normes penitenciàries i les processals connectades a elles, han de ser aplicades amb especial cura i mesura per part de les autoritats judicials, per tal de preservar béns clarament objecte de superior protecció, com la llibertat individual, a més de drets fonamentals que van de la integritat física als drets de manifestació, etc. Així, les penes han de perseguir fonamentalment la prevenció del delicte, tant a nivell particular (evitar la reincidència del delinqüent) com general (evitar que les conductes delictives s'estenguin entre la població), i per tant la seva aplicació ha d'orientar-se vers la reeducació i la reinserció social.

Fa molt que la prudència en la creació i l'aplicació de les normes penals s'ha perdut, en el que suposa una clara fallida dels principis succintament enumerats. Una tendència del legislador a hipertrofiar el Codi Penal amb la creació de nous tipus delictius, en moltes ocasions acudint a la creació de normes particularistes que responen segurament  a l'objectiu d'impedir la discrecionalitat dels jutges en la seva aplicació (tant per un extrem com per l'altre), va acompanyada de l'aplicació rigorosa de normes cada cop més dures en la quantificació de la pena (així, la cadena perpètua que a la pràctica ha creat la referida llei mordassa).

Els que han viscut, doncs, sota la il·lusió de pertànyer com a ciutadans a un Estat democràtic que té a com a objectius fundacionals i primordials: Garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just. Consolidar un Estat de Dret que asseguri l’imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular. Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions... (preàmbul de la Constitució espanyola), poden sentir-se avui justament sorpresos i decebuts per l'espiral repressiva de què és objecte l'anomenat procés. Però senyals que això era el que es podia esperar del règim actual no li havien mancat.

La ingenuïtat, si més no, s'ha fet miques. I la confiança en el sistema sembla ja difícil de recuperar per  a aquesta part (central?) de la ciutadania catalana.



19/11/17

CONTRA LA SERIOSITAT

Encara que oficialment falten vora quinze dies per iniciar la campanya electoral d'aquests estranys comicis autonòmics decidits i convocats per madrid (concepte, com diria Iu Forn), el cert és que som ja en plena batussa pels escons i ja tenim perfilades totes les llistes que hi concorren.

Com que es preveu -preveiem, vaja- que sigui una de les més brutes campanyes de tots els temps que hem viscut, he decidit mirar en retrospectiva i capbussar-me en aquest mateix blog, amb l'ajuda d'aquesta mai ben ponderada eina que són les etiquetes. Buscant la de Filosofia i la de Pfaff, trobo els posts que vaig dedicar a una altra campanya èpica i certament bruta, la de fa ara exactament cinc anys, aquelles que van marcar el gir independentista d'Artur Mas i la seva extinta Convergència i Unió.

Com en aquelles cròniques, bo serà seguir de prop aquesta campanya d'avui de la mà o de la mirada, escèptica i burleta, del filòsof alemany Magnus T. Pfaff, insigne deixeble de l'àgraf Janos Gupka. Armar-se de la seva perspectiva històrica i, com no, del seu sentit de l'humor, per sobreviure a temps tan convulsos, a tant de creuament de banalitats i mentides, a tanta post-veritat (concepte fa un lustre encara desconegut, i no diguem ja en els 60 del passat segle, quan Pfaff publica la major part de la seva obra),i a tanta seriositat.

Deia en un post , citant un altre pensador infaltable per als escèptics afins a la ironia, Oscar Wilde, que la seriositat és l'últim refugi dels superficials. I, afegia, Magnus T. Pfaff ja ens va advertir que els governants seriosos són el contrari dels estudiosos seriosos: un estudiós seriós sempre es plantejarà la possibilitat de l'error i el reconeixerà quan el comprovi. Un governant seriós sempre fa l'impossible per no reconèixer els seus errors.

Llegeixo avui a una columneta a les pàgines econòmiques de l'Ara, on cada diumenge publica una anònima i tal vegada apòcrifa executiva agressiva (tan apòcrifa com Pfaff, almenys), que l'ésser humà es caracteritza per una inesperada capacitat per cometre grans vegades una vegada i una altra i per una exasperant predilecció per fer difícils les coses fàcils. Woody Allen deia també que el polític és aquell ser que troba a tota solució un problema.

I el nostre Pfaff, què hi deia? A "La ficció de la democràcia" (1969), apuntava que la classe política és la depuració del clàssic cap de turc: els seus integrants són triats i escollits perquè la massa d'indiferents de la població es desprengui de la seva responsabilitat sobre les pròpies vides i també els pugui imputar totes  les atzagaiades i els fracassos consegüents. Si la massa és aliena a la necessitat de controlar la informació de l'esdevenir real de tals responsabilitats, és perquè ha delegat en favor dels qui transformen tal realitat en pur objecte d'opinió. Tot és una mascarada, llevat de la realitat que reconstrueixen els filòsofs, o estudiosos en els seus estrictes termes, aquells que són capaços de posar ordre i coherència en l'anàlisi dels fets i fabriquen la Història.

Quan avui sento als intel·lectuals dels dos bàndols, unionista i independentista, acusar als de l'altre de reinventar i falsejar la Història, no deixo de pensar en Pfaff i el seu concepte de la Història com a pura elaboració a partir de l'estudi rigorós, callat, solitari  i en el fons tràgic de l'estudiós. I penso si Pfaff no veuria amb alguna gota d'optimisme aquests temps nostres en el nostre petit racó de món on una bona part de la població sent el desig de submergir-se en la política i cerca gairebé desesperadament una veritat enmig del caos. I, amb coherència, ha carregat sobre les seves adolorides espatlles per una vegada el pes de les seves decisions.

18/11/17

NEGAR L'EVIDÈNCIA

Explica el periodista Antoni Batista, al seu llibre "La Brigada Social", que la consigna dels activistes polítics contra el règim franquista detinguts per la policia era negar qualsevol càrrec, fins al punt de negar l'evidència més palpable. Negar i no confessar encara que t'enxampessin amb les mans a la massa (llegiu per massa octavetes, publicacions clandestines o qualsevol prova clara de l'activitat prohibida).

Exemples molt il·lustratius els proporciona el mateix llibre quan transcriu íntegres les fitxes policials sorgides dels interrogatoris dels detinguts en la macrooperació que va fer caure la Comissió Permanent de l'Assemblea de Catalunya  durant la seva reunió el 28 d'octubre de 1973 a l'església de Maria Mitjancera, conegut com el cas dels 113. Així, podem trobar la transcripció de la fitxa relativa a la declaració del treballador Bernardino Castro Castillo, natural de Jaén i resident a Sant Joan Despí, que va al·legar:

Que el jueves le visitó un amigo cuyo nombre y apellidos desconoce invitándole a una reunión que se celebraría en la iglesia. Refiere que no le dio ningún dato sobre la contraseña "Pacem in Terris" para que le fuera permitida la entrada. Que su amigo le habló de un acontecimiento mundial "Pacem in Terris" que había hecho Juan XXIII, que a pesar de no haber oído nada al respecto creyó conveniente trasladarse a Barcelona para asistir a la mencionada reunión. A pesar de lo sorprendente de su declaración niega todo lo demás.

Una revisió de les 113 fitxes fa palès que hi havia unes consignes per declarar coartades concretes,per bé que inversemblants com aquesta transcrita. També és cert que alguns, pel que fos, no las van seguir i van admetre alguns dels fets i fins van denunciar alguns dels assistents. A aquests els va anar millor i les multes van ser més lleus, molt importants en canvi en casos d'altres, en funció del relleu i antecedents, com la de 350.000 ptes que li van imposar a Jordi Carbonell. Bernardino Castro es va quedar en 100.000 ptes. La sanció econòmica, sovint desorbitada, va ser un arma ja molt usada en la repressió de l'Estat franquista i sembla també un recurs preferit per l'actual govern neofranquista espanyol.

Però si els detinguts s'esforçaven en negar l'evidència era assistits pel dret a la pròpia defensa i a no declarar en contra d'ells mateixos. El govern del PP, en canvi, no es troba davant cap tribunal però s'esforça en negar l'evidència de les seves accions repressives, com en el cas de les accions de Policia Nacional i Guardia Civil el dia 1 d'octubre. Així veiem com ho han intentat contra tota lògica els ministres d'Exteriors, Interior o portaveus del govern espanyol. Ara bé, si aquesta tàctica li pot resultar efectiva davant l'opinió pública espanyola mercès a l'empara de la cobertura mediàtica del seus mitjans captius o domesticats,  els està resultant més difícil amb uns mitjans internacionals que escapen del control de l'aparell estatal espanyol, sobretot ara que el cas català ha passat ja a estar sotmès al focus de mitjans d'arreu del món.

El ministre d'Exteriors espanyol, Alfonso Dastis, ha patit ja diverses rebregades a mitjans de prestigi com la BBC, on s'han confrontat les seves inversemblants negacions dels fets amb la realitat que aquests mitjans saben contrastar amb professionalitat. L'últim exemple és l'entrevista veritablement dura que va rebre del periodista londinenc Tim Sebastian, per al programa "Conflict Zone" que emet la televisió alemanya Deutsche Welle. Un exercici envejable de periodisme incisiu i una mostra de la ineptitud i pobresa intel·lectual del ministre, al qual li salten literalment els colors, com es pot apreciar veient la imatge de Dastis al principi i al final del programa (veieu vídeo incrustat, amb subtítols fets per un voluntari de la xarxa).




Quasi podríem sentir commiseració per ell, si no fos perquè declaracions diverses ens donen fe del seu cinisme i manca absoluta d'escrúpols, com en la declaració que reprodueix el tuit d'Europa Press que veieu en la imatge que encapçala aquest post. O el ministre reconeix que molta gent a Espanya viu en situacions socials que fan bona una presó, o té en poc valor la llibertat personal.O ambdues coses.

13/11/17

SOBRE EL MITE DE LA INDEPENDÈNCIA JUDICIAL

Fa dies que li dono voltes a elaborar una petita anàlisi en termes jurídics de les últimes accions del poder judicial en contra del moviment independentista. Al final, crec que és millor deixar-ho estar, perquè altres ho han fet i ho faran millor que jo, i perquè en definitiva la conclusió a què es pot arribar des d'aquest pla és bastat elemental: l'Estat espanyol està actuant jurídicament seguint la seva sola i santa voluntat, no importa quina norma o principi de Dret vulneri.

Si en els temps de glòria de l'elaboració de la teoria de l'Estat de Dret, l'exponent ufanós de la societat burgesa, quan domina l'anomenada doctrina iuspositivista, es diu que una sola paraula del legislador pot llençar a les escombraries tones de literatura i doctrina jurídica, assistim ara a la constatació que una paraula de l'executiu també pot llençar a les escombraries pàgines i pàgines elaborades pel legislador.

Crec, doncs, més interessant reflexionar sobre la separació de poders, aquesta tesi bàsica de l'Estat de Dret  atribuïble a Montesquieu. I concretament sobre la independència judicial, que seria un corol·lari d'aquell principi quant garantiria no solament que els jutges actuarien sense estar mediatitzats per l'executiu sinó que també serien un contrapès per controlar l'executiu com el legislador contra possibles abusos del seu poder. Més discutit és si també ha de poder controlar el poder legislatiu, tesi que les constitucions modernes han resolt creant òrgans especialitzats que supervisen l'adequació de les lleis a una norma suprema i als principis de dret considerats bàsics en l'ordre internacional. Aquest control, que d'una manera feble també exercirien òrgans supraestatals, va estar la resposta a l'arbitrarietat imposada pels estats absolutistes sorgits de la fallida de l'Estat de Dret burgès ara fa un segle.

Tanmateix, la realitat d'aquests dies ens mostra que tant òrgans especials com aquests tribunals constitucionals com els òrgans de jurisdicció ordinària funcionen de manera poc o gens independent del poder executiu. La doctrina benpensant dirà que és per manca de veritable independència. Les enquestes mostren que Espanya, segons la percepció dels seus propis ciutadans, se situa molt lluny dels millors estàndards en aquest tema.

Ara bé, el que a mi em sembla és que la independència judicial pot ser o no positiva en funció d'uns altres factor molt importants. I per centrar-me només en un, en un de bàsic: que el govern d'aquest poder estigui organitzat d'una forma democràtica, representativa de la pluralitat social. No es tracta que visquin al marge de la política: quan es diu que els òrgans de govern del poder judicial no han de ser polítics, es vol encobrir una manera d'entendre la política.

Jo, que vaig tenir la sort o dissort de desfilar en qualitat d'opositor per aquests mateixos edificis que aquests dies s'estan fent coneguts per als catalans perquè alberguen les més altes instàncies del poder judicial , puc donar fe que la forma en què s'efectua la reposició dels components dels cossos judicials i fiscals tenen més de cooptació que de veritable oposició lliure, i el resultat és molt evident quan arribem precisament als tribunals superiors. És més que corporativisme, és la perpetuació d'una casta que domina extenses àrees del poder judicial. Poca pluralitat, i poc sentit democràtic, vaja.

El que hauríem de demanar, potser, és també independència del poder executiu sobre el judicial, independència de l'executiu controlat pel legislatiu per poder actuar al marge dels poder de l'Estat que escapen al control directe de la ciutadania: els jutges i fiscals, sí però també un ampli sector d'alts funcionaris que en realitat controlen la maquinària de l'Estat. Com que aquests sectors estan connectats -via les famoses portes giratòries i altres fórmules menys formalitzades- amb els poders econòmics claus en l'economia del país,  tenen garantit que les coses es fan en ordre. És a dir, segons la seva visió del que és correcte i de com ha de funcionar el món.

Per això un moviment ciutadà que li disputi l'hegemonia espanta aquest conglomerat del poder. El va espantar el 15M i l'espanta la revolta catalana. Perquè algunes independències, quan la gent se les creu, poden resultar perilloses. No pas la independència judicial, quan resulta una pura fórmula retòrica, un mite buit.


12/11/17

LA INSENSIBILITAT CAP AL DOLOR ALIÈ

Un aspecte de la manifestació del dia 11 de novembre a Barcelona
per exigir la llibertat dels presos polítics catalans
La manca d'empatia, és a dir,la manca de la capacitat de posar-se en el lloc de l'altre, en les sabates de l'altre com diuen els anglosaxons, és una manifestació de les societat descosides, invertebrades, desprovistes d'un sa i poderós teixit social que enforteixi els llaços d'una col·lectivitat i la transformi en una veritable comunitat.

És el model que persegueixen alguns estats, i de fet el que domina en una Unió Europea que només valora la política monetària, que colla les economies més dèbils per tal d'assegurar el pagament de deutes públics i privats en detriment de les polítiques socials, que ha girat l'esquena a les onades d'immigrants i refugiats que les seves polítiques imperialistes-militars provoquen. És sens dubte la política a la que se sumen amb entusiasme els governs del Partit Popular i que han sostingut, de manera més matisada, els del PSOE.

El problema és que aquestes polítiques estan sostingudes per un suport popular important, quan no deriva aquest a conductes populistes de caire xenòfob, en què la solució contra les receptes neoliberals que empobreixen les poblacions es vol encomanar a unes doctrines ultranacionalistes que en realitat no alteren l'statu quo de les relacions de poder.

Una manifestació d'aquest panorama depriment  es troba en la manca d'aquesta empatia enfront de les víctimes de les repressions que exerceixen els estats per assegurar-se aquesta bassa d'oli de les poblacions desarticulades per la doctrina de l'egoisme i la manca d'alternatives de cohesió social.

També s'ha de dir que el panorama està lluny de ser homogeni, i en bona part ve influït per les tradicions de cada país. Societats amb més riquesa associativa, com la catalana, tenen més defenses contra els virus de l'individualisme i la xenofòbia que altres com la castellana, tradicionalment poc donada a l'articulació de la comunitat en associacions lliures de ciutadans.

Resulta insofrible aquests dies sentir i llegir reaccions burletes i menyspreadores des d'Espanya -i això inclou una part de Catalunya, és clar- davant la situació de presó o exili dels líders socials i polítics catalans que han patit l'envestida de les accions judicials contra la declaració de la República.

Però potser el més trist és que aquestes actituds són en bona part compartides per sectors de la població dels quals cabria esperar, per cultura i tradicions, una visió més solidària. Ens trobem aquí un nucli de persones que apel·len a un passat de lluitadors contra aparells repressius més crus que ells haurien combatut, i que segons la seva manera de veure ja no es donen en una democràcia com l'espanyola, a la qual fins i tot s'obliden de passar per un mínim test sobre el real respecte dels drets i les llibertats més bàsics. Trobem en aquest sector de la societat des de veritables antics militants en l'antifranquisme, però que van acabar acceptant les renúncies i pactes de la Transició, a d'altres que s'hi van afegir més tard i que apel·len a un mític passat clandestí més aviat construït de fabulacions. Trobem els falsos progres que es mouen en una tebior equidistant, i els ciutadans del món que fan valer la seva independència intel·lectual per no comprometre's en cap acció real de canvi social, trobem els que s'emparen en un fatalisme estèril, i trobem els demagogs que fan el joc al poder.

El cas més trist dels que es neguen a veure en el moviment independentista una gran oportunitat d'articular una veritable revolta popular i construir una República més justa, democràtica i lliure, és el dels has been que van dedicar bona part de les seves vides a la lluita contra el franquisme i que ara es miren per sobre del'espatlla la revolta independentista. Això que us fan ara no és res, nosaltres sí rebíem de debò, semblen dir-nos.

Però, no pensen aquestes bones persones que el que fa de les lluites socials una esperança de progrés és la seva continuïtat, la seva pervivència en el temps i les generacions? De què ens val haver lluitat i fins i tot conquerit avenços si en el present, en l'ara que és on vivim i actuem, renunciem a defensar-los i perfeccionar-los?

Serveix per igualar-nos amb els cínics i els opressors. Encara que creguem tenir la consciència ben tranquil·la o, fins i tot, ens sentim superiors als que es deixen enganyar per cants de sirena del que considerem una falsa revolució.

11/11/17

EL VERÍ DEL NACIONALISME

El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, va dir fa breus dies que els nacionalismes són el verí que impedeix que Europa treballi de manera conjunta per influir en l'esfera mundial. Ho va dir davant una selecta audiència, la que ocupava el paranimf de la Universitat de Salamanca, i durant l'acte en què l'investien doctor honoris causa en aquesta  prestigiosa universitat. 

Els mèrits intel·lectuals d'aquest senyor deuen ser indiscutibles, si va rebre aquesta mena de reconeixement, i pocs dies després de rebre també el premi Princesa d'Astúries. És clar que potser hi hagin influït altres elements per rebre tant d'homenatge en el Regne d'Espanya. Per exemple el suport incondicional que ha donat al govern Rajoy en la seva política repressiva del moviment independentista català, sobretot després que abans de l'1 d'octubre hagués defensat sempre una actitud neutral i fins se li haguessin escapat algunes vacil·lacions.

Que Juncker, ciutadà d'un microestat com Luxemburg, expresident d'un govern esquitxat per un escàndol que va destapar la trama corrupta que ha fet d'aquell país un paradís fiscal desmesurat al cor de la mateixa Unió Europea, podria sonar a cinisme pur. Però el cert és que si analitzem, no les paraules, sinó el molt revelador llenguatge gestual del personatge, veurem que no es tracta més que de complir amb un paper que els qui el sostenen al lloc on és li exigeixen. Només cal veure la foto que acompanya aquest text per comprovar que el bon home no es troba del tot còmode, però que evidentment segueix el guió. Servidor fidels dels obscurs poders que manegen la institució que ell representa, però que ni tan sols li paguen: li paga la ciutadania europea. 

Com Rajoy, que l'acompanya monstruosament feliç a la foto com l'ha acompanyat fervorosament en aquests actes d'homenatge. El president d'Espanya serveix Juncker i per tant serveix als que manegen Juncker, però el paguem la ciutadania espanyola -a part dels sobresous que sembla ser li fa arribar el seu partit sense clara procedència-.

Malgrat tot això, analitzem la frase deixada anar per l'ínclit mandatari com si tingués cap rellevància intel·lectual. És veritablement el nacionalisme un obstacle a la integració europea?

El verí no deixa de ser una substància de les que penetren o es filtren per diversos mitjans en els cossos dels éssers vius. De fet, totes les substàncies ingerides tenen efectes en aquests cossos, i consegüentment els són tòxics. La toxicitat, però, pot anar de graus propers a zero fins a graus que amb molt mínima quantitat poden provocar la mort de l'organisme on s'infiltren. Aquestes últimes són les que anomenem verí, però tota substància pot ser verí, aliment o remei en funció de la dosi administrada i les condicions del cos on s'administra, com bé saben els historiadors de les substàncies que vulgarment coneixem com a drogues.

El nacionalisme, en aquest sentit, és un verí, com va dir el gran pensador Juncker. Administrat en cossos col·lectius sotmesos a determinades situacions històriques de manca de llibertat, pot tenir un efecte alliberador, autoafirmador i integrador, mentre que en altres cossos socials pot provocar un efecte expansiu, negatiu i disgregador, que s'extralimita en la dominació de l'altre i en la imposició d'una sola percepció del món: és l'imperialisme. 

Juncker oblida intencionadament que el nacionalisme sempre s'atribueix a les col·lectivitats que els poders constituïts com a estats no reconeixen com a tals estats. I emmascara que són precisament els estats els que han construït una Unió Europea que és ben lluny de treballar de manera conjunta per influir en l'esfera mundial, sinó que no és més que una cadena transmissora de la influència dels que manegen l'ordre mundial.