13/11/17

SOBRE EL MITE DE LA INDEPENDÈNCIA JUDICIAL

Fa dies que li dono voltes a elaborar una petita anàlisi en termes jurídics de les últimes accions del poder judicial en contra del moviment independentista. Al final, crec que és millor deixar-ho estar, perquè altres ho han fet i ho faran millor que jo, i perquè en definitiva la conclusió a què es pot arribar des d'aquest pla és bastat elemental: l'Estat espanyol està actuant jurídicament seguint la seva sola i santa voluntat, no importa quina norma o principi de Dret vulneri.

Si en els temps de glòria de l'elaboració de la teoria de l'Estat de Dret, l'exponent ufanós de la societat burgesa, quan domina l'anomenada doctrina iuspositivista, es diu que una sola paraula del legislador pot llençar a les escombraries tones de literatura i doctrina jurídica, assistim ara a la constatació que una paraula de l'executiu també pot llençar a les escombraries pàgines i pàgines elaborades pel legislador.

Crec, doncs, més interessant reflexionar sobre la separació de poders, aquesta tesi bàsica de l'Estat de Dret  atribuïble a Montesquieu. I concretament sobre la independència judicial, que seria un corol·lari d'aquell principi quant garantiria no solament que els jutges actuarien sense estar mediatitzats per l'executiu sinó que també serien un contrapès per controlar l'executiu com el legislador contra possibles abusos del seu poder. Més discutit és si també ha de poder controlar el poder legislatiu, tesi que les constitucions modernes han resolt creant òrgans especialitzats que supervisen l'adequació de les lleis a una norma suprema i als principis de dret considerats bàsics en l'ordre internacional. Aquest control, que d'una manera feble també exercirien òrgans supraestatals, va estar la resposta a l'arbitrarietat imposada pels estats absolutistes sorgits de la fallida de l'Estat de Dret burgès ara fa un segle.

Tanmateix, la realitat d'aquests dies ens mostra que tant òrgans especials com aquests tribunals constitucionals com els òrgans de jurisdicció ordinària funcionen de manera poc o gens independent del poder executiu. La doctrina benpensant dirà que és per manca de veritable independència. Les enquestes mostren que Espanya, segons la percepció dels seus propis ciutadans, se situa molt lluny dels millors estàndards en aquest tema.

Ara bé, el que a mi em sembla és que la independència judicial pot ser o no positiva en funció d'uns altres factor molt importants. I per centrar-me només en un, en un de bàsic: que el govern d'aquest poder estigui organitzat d'una forma democràtica, representativa de la pluralitat social. No es tracta que visquin al marge de la política: quan es diu que els òrgans de govern del poder judicial no han de ser polítics, es vol encobrir una manera d'entendre la política.

Jo, que vaig tenir la sort o dissort de desfilar en qualitat d'opositor per aquests mateixos edificis que aquests dies s'estan fent coneguts per als catalans perquè alberguen les més altes instàncies del poder judicial , puc donar fe que la forma en què s'efectua la reposició dels components dels cossos judicials i fiscals tenen més de cooptació que de veritable oposició lliure, i el resultat és molt evident quan arribem precisament als tribunals superiors. És més que corporativisme, és la perpetuació d'una casta que domina extenses àrees del poder judicial. Poca pluralitat, i poc sentit democràtic, vaja.

El que hauríem de demanar, potser, és també independència del poder executiu sobre el judicial, independència de l'executiu controlat pel legislatiu per poder actuar al marge dels poder de l'Estat que escapen al control directe de la ciutadania: els jutges i fiscals, sí però també un ampli sector d'alts funcionaris que en realitat controlen la maquinària de l'Estat. Com que aquests sectors estan connectats -via les famoses portes giratòries i altres fórmules menys formalitzades- amb els poders econòmics claus en l'economia del país,  tenen garantit que les coses es fan en ordre. És a dir, segons la seva visió del que és correcte i de com ha de funcionar el món.

Per això un moviment ciutadà que li disputi l'hegemonia espanta aquest conglomerat del poder. El va espantar el 15M i l'espanta la revolta catalana. Perquè algunes independències, quan la gent se les creu, poden resultar perilloses. No pas la independència judicial, quan resulta una pura fórmula retòrica, un mite buit.


12/11/17

LA INSENSIBILITAT CAP AL DOLOR ALIÈ

Un aspecte de la manifestació del dia 11 de novembre a Barcelona
per exigir la llibertat dels presos polítics catalans
La manca d'empatia, és a dir,la manca de la capacitat de posar-se en el lloc de l'altre, en les sabates de l'altre com diuen els anglosaxons, és una manifestació de les societat descosides, invertebrades, desprovistes d'un sa i poderós teixit social que enforteixi els llaços d'una col·lectivitat i la transformi en una veritable comunitat.

És el model que persegueixen alguns estats, i de fet el que domina en una Unió Europea que només valora la política monetària, que colla les economies més dèbils per tal d'assegurar el pagament de deutes públics i privats en detriment de les polítiques socials, que ha girat l'esquena a les onades d'immigrants i refugiats que les seves polítiques imperialistes-militars provoquen. És sens dubte la política a la que se sumen amb entusiasme els governs del Partit Popular i que han sostingut, de manera més matisada, els del PSOE.

El problema és que aquestes polítiques estan sostingudes per un suport popular important, quan no deriva aquest a conductes populistes de caire xenòfob, en què la solució contra les receptes neoliberals que empobreixen les poblacions es vol encomanar a unes doctrines ultranacionalistes que en realitat no alteren l'statu quo de les relacions de poder.

Una manifestació d'aquest panorama depriment  es troba en la manca d'aquesta empatia enfront de les víctimes de les repressions que exerceixen els estats per assegurar-se aquesta bassa d'oli de les poblacions desarticulades per la doctrina de l'egoisme i la manca d'alternatives de cohesió social.

També s'ha de dir que el panorama està lluny de ser homogeni, i en bona part ve influït per les tradicions de cada país. Societats amb més riquesa associativa, com la catalana, tenen més defenses contra els virus de l'individualisme i la xenofòbia que altres com la castellana, tradicionalment poc donada a l'articulació de la comunitat en associacions lliures de ciutadans.

Resulta insofrible aquests dies sentir i llegir reaccions burletes i menyspreadores des d'Espanya -i això inclou una part de Catalunya, és clar- davant la situació de presó o exili dels líders socials i polítics catalans que han patit l'envestida de les accions judicials contra la declaració de la República.

Però potser el més trist és que aquestes actituds són en bona part compartides per sectors de la població dels quals cabria esperar, per cultura i tradicions, una visió més solidària. Ens trobem aquí un nucli de persones que apel·len a un passat de lluitadors contra aparells repressius més crus que ells haurien combatut, i que segons la seva manera de veure ja no es donen en una democràcia com l'espanyola, a la qual fins i tot s'obliden de passar per un mínim test sobre el real respecte dels drets i les llibertats més bàsics. Trobem en aquest sector de la societat des de veritables antics militants en l'antifranquisme, però que van acabar acceptant les renúncies i pactes de la Transició, a d'altres que s'hi van afegir més tard i que apel·len a un mític passat clandestí més aviat construït de fabulacions. Trobem els falsos progres que es mouen en una tebior equidistant, i els ciutadans del món que fan valer la seva independència intel·lectual per no comprometre's en cap acció real de canvi social, trobem els que s'emparen en un fatalisme estèril, i trobem els demagogs que fan el joc al poder.

El cas més trist dels que es neguen a veure en el moviment independentista una gran oportunitat d'articular una veritable revolta popular i construir una República més justa, democràtica i lliure, és el dels has been que van dedicar bona part de les seves vides a la lluita contra el franquisme i que ara es miren per sobre del'espatlla la revolta independentista. Això que us fan ara no és res, nosaltres sí rebíem de debò, semblen dir-nos.

Però, no pensen aquestes bones persones que el que fa de les lluites socials una esperança de progrés és la seva continuïtat, la seva pervivència en el temps i les generacions? De què ens val haver lluitat i fins i tot conquerit avenços si en el present, en l'ara que és on vivim i actuem, renunciem a defensar-los i perfeccionar-los?

Serveix per igualar-nos amb els cínics i els opressors. Encara que creguem tenir la consciència ben tranquil·la o, fins i tot, ens sentim superiors als que es deixen enganyar per cants de sirena del que considerem una falsa revolució.

11/11/17

EL VERÍ DEL NACIONALISME

El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, va dir fa breus dies que els nacionalismes són el verí que impedeix que Europa treballi de manera conjunta per influir en l'esfera mundial. Ho va dir davant una selecta audiència, la que ocupava el paranimf de la Universitat de Salamanca, i durant l'acte en què l'investien doctor honoris causa en aquesta  prestigiosa universitat. 

Els mèrits intel·lectuals d'aquest senyor deuen ser indiscutibles, si va rebre aquesta mena de reconeixement, i pocs dies després de rebre també el premi Princesa d'Astúries. És clar que potser hi hagin influït altres elements per rebre tant d'homenatge en el Regne d'Espanya. Per exemple el suport incondicional que ha donat al govern Rajoy en la seva política repressiva del moviment independentista català, sobretot després que abans de l'1 d'octubre hagués defensat sempre una actitud neutral i fins se li haguessin escapat algunes vacil·lacions.

Que Juncker, ciutadà d'un microestat com Luxemburg, expresident d'un govern esquitxat per un escàndol que va destapar la trama corrupta que ha fet d'aquell país un paradís fiscal desmesurat al cor de la mateixa Unió Europea, podria sonar a cinisme pur. Però el cert és que si analitzem, no les paraules, sinó el molt revelador llenguatge gestual del personatge, veurem que no es tracta més que de complir amb un paper que els qui el sostenen al lloc on és li exigeixen. Només cal veure la foto que acompanya aquest text per comprovar que el bon home no es troba del tot còmode, però que evidentment segueix el guió. Servidor fidels dels obscurs poders que manegen la institució que ell representa, però que ni tan sols li paguen: li paga la ciutadania europea. 

Com Rajoy, que l'acompanya monstruosament feliç a la foto com l'ha acompanyat fervorosament en aquests actes d'homenatge. El president d'Espanya serveix Juncker i per tant serveix als que manegen Juncker, però el paguem la ciutadania espanyola -a part dels sobresous que sembla ser li fa arribar el seu partit sense clara procedència-.

Malgrat tot això, analitzem la frase deixada anar per l'ínclit mandatari com si tingués cap rellevància intel·lectual. És veritablement el nacionalisme un obstacle a la integració europea?

El verí no deixa de ser una substància de les que penetren o es filtren per diversos mitjans en els cossos dels éssers vius. De fet, totes les substàncies ingerides tenen efectes en aquests cossos, i consegüentment els són tòxics. La toxicitat, però, pot anar de graus propers a zero fins a graus que amb molt mínima quantitat poden provocar la mort de l'organisme on s'infiltren. Aquestes últimes són les que anomenem verí, però tota substància pot ser verí, aliment o remei en funció de la dosi administrada i les condicions del cos on s'administra, com bé saben els historiadors de les substàncies que vulgarment coneixem com a drogues.

El nacionalisme, en aquest sentit, és un verí, com va dir el gran pensador Juncker. Administrat en cossos col·lectius sotmesos a determinades situacions històriques de manca de llibertat, pot tenir un efecte alliberador, autoafirmador i integrador, mentre que en altres cossos socials pot provocar un efecte expansiu, negatiu i disgregador, que s'extralimita en la dominació de l'altre i en la imposició d'una sola percepció del món: és l'imperialisme. 

Juncker oblida intencionadament que el nacionalisme sempre s'atribueix a les col·lectivitats que els poders constituïts com a estats no reconeixen com a tals estats. I emmascara que són precisament els estats els que han construït una Unió Europea que és ben lluny de treballar de manera conjunta per influir en l'esfera mundial, sinó que no és més que una cadena transmissora de la influència dels que manegen l'ordre mundial.

9/11/17

EL PRINCIPI DE REACCIÓ

Crec que qualsevol espectador objectiu de l'anomenat procés -potser caldrà esperar un hipotètic estudiós futur per trobar-lo, certament-, estarà d'acord que el moviment independentista ha estat el que ha dut la iniciativa en tot moment cara a les forces que intenten contrarestar-les i en conseqüència assegurar la unitat de l'Estat espanyol.

És ben lògic que així sigui en principi, ja que si algú està obligat a ser propositiu és el que ha d'intentar somoure l'estat de les coses -l'statu quo-. Ara bé, es podria esperar -seria fins i tot lògic esperar- que l'adversari triés també fórmules propositives, positives, per intentar convèncer un moviment tan ampli com aquell del que parlem, un moviment de base tan popular i sostingut en el temps. Tanmateix, no hem trobat de l'estat espanyol i dels seus defensors més que fórmules reactives, basades en la repressió pura i dura, l'amenaça i la imposició de la por.

Instal·lat en la pura reacció, el moviment unionista s'ha limitat, com a norma general, a etzibar tota mena de desqualificacions a l'independentista, molt sovint usant l'efecte mirall o de transposició que es diu inspirar pel jerarca de la propaganda nazi Goebbels: l'atribució de les pròpies condicions, accions i les pròpies mancances al contrari. Feixistes i totalitaris són alguns dels adjectius més emprats en aquest tipus d'atac. O fins i tot el de violents, tergiversant els fets fins a l'infinit, com és el cas emblemàtic de les acusacions dels fiscals i les resolucions de l'Audiència Nacional contra els líders civils i polítics de Catalunya. Darrerament, tanmateix, veiem que disputa a l'independentisme els espais guanyats reproduint sense gaire dissimulació les seves tàctiques i mètodes, però encara som lluny de veure'l disposat a un debat obert i lliure d'idees.

Reacció, doncs, en aquest sentit. Però també reacció entesa políticament com aquell corrent que mira més al passat que al futur. No ja a conservar l'statu quo, sinó, apel·lant a un mític passat millor, reprendre fórmules caduques que pretenen fer retrocedir les conquestes i avenços de la societat.

Em sembla evident que la Humanitat no evoluciona en un progrés lineal i continu. Que té moments d'estancament i moments de regressió. Tanmateix , una visió a molt llarg termini ens confirma que sí que el progrés existeix i es consolida. Però avancem en cercles, en moviments que s'assemblen més a aquell que puja la muntanya rodejant-la i buscant senderes més planeres que no a l'escalador que tira pel dret. Si preferiu la imatge, ens elevem en una espiral on els salts de nivell de vegades són inapreciables.

Els reaccionaris, refugiats en un concepte molt primari d'identitat nacional que, en la seva versió imperialista, és agressiva i intolerant, ens volen  barrar el pas. Però el bon grimpador sap que ha de tenir paciència i buscar el vent favorable i saber que el temps, a la fi, és el seu aliat si sap ser constant i es manté serè.


4/11/17

REPÚBLICA VS FEIXISME SOCIOLÒGIC

Els poder de l'Estat espanyol s'han desplegat sense cap tipus d'embuts envers la repressió del moviment independentista català. Hauríem de dir millor, en contra d'una República catalana que, tot i que sense pes material, ha estat proclamada i té una representació en l'opinió internacional. Malauradament, sobretot com a protagonista passiva d'aquesta mateixa repressió, i que pren cos en un president Puigdemont al qual ja assetja una ordre de detenció internacional que Bèlgica podrà dilatar, però no frenar.

La República interior, però, també aguanta i resisteix. Es podria dir que la República és un marc mental que fa que molt bona part de la seva població hagi subscrit una desafecció d'Espanya -i també per extensió de l'Europa que no li respon-. No es tracta ja que hagi desconnectat mentalment, com es deia setmanes enrera, es tracta que la seva actitud és de radical oposició  a seguir-s'hi sentint part. Com diu el famós adagi, vigila els teus pensaments que es transformaran en paraules, vigila les teves paraules que es transformaran en actes. El marc mental fa temps que ha arribat al marc de les paraules, al marc de la conversa ininterrompuda i exhaustiva que en tot el país ha copat les relacions i ha fet de la política un tema -el tema!- omnipresent. Falta, segurament, el darrer pas, el d'arribar als actes. N'hi ha hagut, és obvi: l'heroica defensa dels col·legis el dia 1d'octubre, l'aturada del dia 3 següent, i tots els que s'estan produint cada dia. Van emergint, en un procés d'auotorganització que ja ha superat fa anys la capacitat de mobilitzacions puntuals, massives i festives. Tot sembla indicar, tanmateix, que amb això no n'hi ha prou per consolidar la República. Cal un pas més.

Crec que aquest pas, o conjunt de passos, s'aniran fent, per bé que el govern avui empresonat o en part exiliat hi renunciés, pels motius que fossin. Oficialment per no produir una reacció brutal de l'Estat de la qual tenia indicis.  Aquests indicis són molt sòlids, i el seu empresonament, o el dels Jordis, n'és més que indici prova. Si quedava un bri d'esperança que la independència judicial funcionés, ahir, amb la ratificació per part de la Sala Penal de l'Audiència Nacional de la presó provisional dels Jordis, s'ha esvanit.

Però certament aquesta prova, aquesta mostra d'un Estat que sense vergonyes juga la carta de la repressió, troba un entorn propici en l'aquiescència i el suport incondicional d'una gran part de l'opinió pública espanyola i de la seva població. I d'una part de l'opinió catalana i la seva població. Fins i tot dels que potser estan lluny de simpatitzar amb el govern de Rajoy.

El franquisme sociològic, del qual ja molts pensadors ens havien advertit, té presoner un Estat espanyol que va fer una transició el 78 modèlica. Modèlica per als que estimen poblacions insolidàries, despolititzades, obedients i incapaces de respondre els poders autoritaris. Una població per a la qual la democràcia no és una qüestió interioritzada, sinó només una ocasió per desprendre's de les seves responsabilitats, les que governen les seves pròpies vides, en favor d'uns polítics que hauran de decidir , i als quals, això sí, després podran adjudicar totes les culpes de les seves desgràcies i mancances personals.

Quan la política pren els carrers, el poder s'espanta: la gent pot sentir-se lliure treballant-la, auotoorganitzant-se, assumint de les seves responsabilitats en la construcció d'una societat més justa. Quan la política es refugia en les cambres i els despatxos, el poder la manipula i la presenta com una trista màscara, la de l'actor que recita un paper que exclou la gent del pati de butaques d'altra força que la de xiular, aplaudir o simplement abandonar-lo, avorrida i fastiguejada.

31/10/17

LA TURBA

De vegades a un li agradaria no tenir raó, i aquesta és una d'elles: el meu darrer post ha estat confirmat pels fets i ja tenim un president de la Generalitat exiliat quaranta anys després que s'acabés l'exili de la Generalitat i el de Josep Tarradellas i es restaurés la màxima institució política de l'autogovern. Que no sigui exiliat oficial, i que el president no vulgui ni pugui demanar asil a l'Estat belga no ho fa menys políticament rellevant.

Es poden discutir moltes coses i especular moltes d'altres sobre aquesta fugida de Carles Puigdemont i part dels seus consellers a Brussel·les, però el que és indiscutible és que la seva situació és penosa, lamentable i un veritable crit a la decència europea -si en queda-, que alberga en el seu epicentre un màxim dirigent polític legalment elegit que és perseguit pels poders d'un Estat pel fet de liderar un procés democràtic i pacífic que segueix els principis i objectius pels quals es va presentar a unes eleccions i les va guanyar.

Aquesta bufetada a Espanya, però, ensopega contra una tancada defensa del règim democràtic espanyol, aquest constitucionalisme del qual aparentment se senten tan orgullosos classes polítiques, mediàtiques i altres claques. Resseguir a la xarxa les banalitzacions, ridiculitzacions i menyspreus a la situació d'uns polítics que s'enfronten pels seus actes purament representatius -no estem parlant de la corrupció, de la qual per cert ben poc es parla malgrat que assetja dia sí i dia també al Partit Popular-, és realment trist i et fa perdre la fe en la capacitat humana de mostrar la més mínima empatia i solidaritat. I ho dic perquè abraça un llarg espectre de la classe política -gairebé tota -i intel·lectual -amb honrosíssimes excepcions- espanyoles, i arriba tant als d'allí com els d'aquí -o els d'aquí que ara són allí en alguns casos-. No diré noms per no ofendre ni m'acusin d'assenyalar amb el dit, però fa veritable mal comprovar com alguns encara demanen més llenya i titllen de massa suau aquest 155 de la ignomínia i la vergonya. I, el pitjor, acarnissant-se en els que poden pagar-ho amb llargues penes de presó o ja l'estan patint, com els dos Jordis.

Aquesta manca d'empatia o solidaritat obeeix, sens dubte, a la dimonització xenòfoba que patim els catalans en general per part d'una extensa composició d'opinió pública atiada pel PP i per Ciutadans, fonamentalment, a la qual s'apunten entusiàsticament els seus mitjans controlats i un nombrós seguici d'estómacs agraïts, a més d'altres que sense tenir res a guanyar-hi semblen simplement gaudir de l'espectacle.

I que aquesta dimonització depassi l'esfera purament política i la mediàtica i arribi a infestar l'àmbit judicial, que és l'ariet de l'atac a l'independentisme, ja desacredita qualsevol aparença de justícia en aquest Estat -no aquesta república mental que flota sinó el real, el pesant i dur Estat-. Una mostra evident i excelsa és l'escrit de la querella del fiscal contra el govern de la Generalitat, on fa un repàs dels actes que segons aquest eminent jurista o grups de juristes justifiquen que hi hagi hagut una rebel·lió, és a dir, un alçament violent des de la Generalitat. Quan parla dels fets de l'1 d'octubre, qualifica la gent digna que va defensar les urnes de turba enardecida. I per a més inri, en un escrit divulgat amb un arxiu titulat "Más dura será la caída".

Deshumanitzar l'adversari és el primer pas per anihilar-lo, arrasar sense pietat. No mostrar cap consideració cap a les persones de les quals et separa una visió política és el primer pas, i ben ferm, cap a l'autoritarisme.

29/10/17

EXILIS


Divendres, dia de la proclamació de la República, i avui, a penes dos dies després, els carrers de diverses ciutats catalanes, especialment Barcelona, han estat dominats pels unionistes. A Barcelona, aquest matí, han fet una veritable manifestació de força, amb milers de concurrents (però sens dubte molt lluny del milió i escaig que reclamava la convocant Societat Civil Catalana, i segurament per sota dels 300.000 que acreditava la Guàrdia Urbana). Com a eco lamentable, el que mai falta a les cites unionistes: els aldarulls, els insults, els signes feixistes, les agressions... que protagonitzen els grupuscles ultres que indefectiblement acompanyen les manifestacions d'aquest color.

Especialment greu em sembla el que va passar divendres al vespre, on un nombrós grup de feixistes -entre ells un significat membre del PP, sembla ser- van protagonitzar agressions, destrosses a la seu de Catalunya Ràdio i agressions brutals a ciutadans que duien estelades o van cridar consignes de llibertat. I el més greu de tot, l'atac a una escola que van trobar-se del camí, on van agredir diversos mestres. Una escola sense signes externs de cap tipus d'independentisme. Aparentment la van atacar només pel fet de ser una escola pública. Heus aquí el fruit de les vils acusacions dels senyors Albiol, Arrimadas, ministres, etc contra l'escola pública catalana.

L'independentisme, o el republicanisme, que jo prefereixo dir a partir d'ara, sembla haver-se retret i retirat dels carrers que cridava que seran sempre seus. Potser desorientat, potser prenent-se només un respir. El silenci del govern i dels partits, a penes esquerdat aquests dies, sembla sembrar els dubtes i el desconcert després de la primera eufòria de la proclamació de la República al Parlament, a mesura que transcendeixen les acceptacions de destitucions d'alts càrrecs de la Generalitat, començant pel molt significatiu cas del major dels Mossos Josep Lluís Trapero. No es pot entendre la passivitat dels Mossos divendres davant agressions que es van fer davant dels seus nassos i que perpetuen el clima d'impunitat en què es mou el feixisme espanyol.

Mentre el president (de la República) Puigdemont es donava ahir un breu però intents bany de multituds a la seva Girona, el govern belga ofereix asil als representants de Catalunya que es creguin amenaçat de detencions i judicis sense garanties d'imparcialitat.

¿Tornarem als temps de l'exili, a la Generalitat clandestina que va tancar Tarradellas amb el seu retorn del qual celebràvem al principi d'aquesta setmana el 40è aniversari?

Molt curiosament, l'única delegació exterior que els decrets del 155 ja publicats pel govern espanyol és la de Brussel·les. Se li estarà mostrant les portes de la retirada?

En poques hores veurem si realment el govern de la nounada República manté el seu lloc i la seva feina, mentre el rellotge de les eleccions autonòmiques il·legítimes avançarà inexorablement. La més urgent cita és la data límit de constitució de coalicions electorals. I això és aquest divendres!

28/10/17

WELCOME CATALONIA



El nou vídeo d'Òmnium Cultural

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!


El dia 27 d'octubre de 2017, passi el que passi aquests propers dies, ja ha passat a la Història. La Història amb majúscules. Com el dia 1 d'octubre, al qual el dia d'ahir honora i fa justícia.

No importa ara analitzar el vaivé dels dies precedents, el tobogan del mateix matí d'ahir, els dubtes vacil·lacions, suposades traïcions i certes negociacions ocultes. L'important és el resultat aclaparador de la República Catalana al Parlament de Catalunya.

La resposta de l'estat espanyol, després de la votació del Senat en paral·lel a la del nostre Parlament, mostra també les seves vacil·lacions i febleses sota l'aparent puny de ferro de l'aplicació d'un 155 que pretén ser extensiu i intensiu. La convocatòria ccelerada d'eleccions ho fan palès: l'Estat, obeint o no a pressions, reflexionant o no sobre el greu problema d'intentar sotmetre totes les institucions catalanes, ha reduït al mínim el marge d'intervenció.

Ara convé a la societat catalana pair, meditar, deliberar i respondre de la forma més unànime possible a aquesta convocatòria, i mentrestant assegurar-se que el país continuï treballant com fins ara, però sota un nou aire de llibertat. responent a les agressions del bàndol franquista i unionista que ja anit es van viure a Barcelona -i que de ben seguir continuaran aquests dies- amb pacifisme i serenitat, però amb contundència. Preparant-se per a una llarga resistència en el dia a dia. Organitzant-se per posar dempeus la República i per a un modèlic procés constituent que acabi enganxant als que encara hores d'ara en son reticents.

La primera gran passa ja està feta: ens hem situat a l'alçada d'allò pel qual portem set anys lluitant decididament i a l'estela de motles generacions que ho han somiat. No defallim en la resta dle camí.

23/10/17

...I SOM AQUÍ!


Avui que justament s'escauen els quaranta anys del retorn del president de la Generalitat de l'exili, Josep Tarradellas, i que en conseqüència commemorem la reinstauració de les institucions polítiques catalanes arrasades per Franco, avui que fa tot just una setmana que han ingressat a presó dues persones que només carreguen amb la culpa d'haver dirigit les organitzacions cíviques que han impulsat el moviment socials més multitudinari, democràtic i pacífic que s'ha vist en tots aquest anys -i parlo des que Franco va entrar a sang i foc al govern espanyol-, el moviment independentista català; avui que encarem la més que probable aprovació en aquesta mateixa setmana per part del Senat espanyol de l'autonomia que neix del pacte de recuparació de la Generalitat entre Tarradellas i un Adolfo Suárez que acabava de guanyar les primeres eleccions democràtiques des de la fi de la II República; avui que el degoteig d'actes perpetrats pel conglomerat policiacojudicial espanyol contra el poble català continua en un sinistre in crescendo mentre el pretén tapar el soroll mediàtic de l'altra gran conglomerat de la repressió espanyola, el mediàtic. Avui que Catalunya és en boca i sota els ulls de tot  el món, potser cal fer una breu mirada al passat.

Josep Tarradellas va maniobrar amb astúcia -allò que ara molts diuen, lloant-ho o no, l'astúcia catalana- per poder restablir la Generalitat abans que ni tan sols comencés el procés constituent de la democràcia espanyola en beceroles. Duent rere seu la càrrega dels llargs anys de l'exili en què va acabar representant tot sol el record de les institucions de l'autogovern a l'exterior, Tarradellas va tenir molt clar que Catalunya havia de partir d'una situació de força, una relació d'igual a igual, amb aquella Espanya que volia homologar-se a les democràcies europees.

El model de la Constitució que en va sortir, el del 78, va correspondre a mitges amb la seva aspiració, i el mateix es pot dir de l'Estatut del 79. Molt aviat, el cafè para todos i les successives lleis harmonitzadores com la LOAPA, sota el clima nascut del tejerazo del 81, van fer diluir aquella consideració especial de Catalunya com una nacionalitat amb un marc de relacions propis amb Espanya.

L'intent de Pasqual Maragall de crear un nou Estatut, el del 2006, es pot dir que és l'últim intent català de reconduir aquest marc autonòmic que havia anat escanyant cada cop més el país cap a una nova relació d'igual a igual, o almenys bilateral. La resposta dels grans partits espanyols, PP i PSOE, ja és sabuda, i amb la complicitat d'un Tribunal Constitucional corromput, es va donar una radical destralada a la voluntat del poble català que havia referendat aquell estatut, malgrat ja haver estat prèviament retallat (raspallat com va dir Alfonso Guerra) per les Cortes.

Aquest fet ens situa en la línia en què ens trobem. El desencant del catalanisme aniria aprofundint-se alhora que les polítiques del PP suposarien un desplegament progressiu i implacable de mesures recentralitzadores. No solament s'ha perpetuat des d'aleshores l'ofec econòmic de l'autogovern català, és que s'ha consumat una veritable ruptura amb aquell pacte que, des del retorn de Tarradellas, havia justificat l'aclaparadora aprovació per part dels catalans de la Constitució de 1978. Aquell pacte és avui només un trencadís que l'ha fet irreconeixible per al poble català.

L'última mesura, l'encoberta suspensió de les institucions bàsiques de l'autogovern, govern de la Generalitat i Parlament, acordada pel Consell de Ministres extraordinari del passat dissabte, és la més clara mostra de qui ha vingut a trencar aquell pacte. L'aplicació absolutament esbiaixada i forçada d'una norma, la del ja cèlebre article 155, per a cessar en les seves funcions el president i el seu govern, i deixar sense contingut la tasca del Parlament, a més d'una bateria de mesures que comporten una lletra petita que només ha estat insinuada a porta tancada, són el més clar exemple d'aquesta concepció política d'un Estat que, en el fons, mai ha reconegut les bases del pacte territorial que és un dels fonaments del règim constitucional del 78. Una concepció que relega les comunitats autònomes, totes, a un paper subsidiari, i en tot cas subjecte al principi jeràrquic en les seves relacions amb l'Estat -entès aquest sempre com el nucli dur de les institucions centrals-.

Aquesta concepció, que de cap manera es troba en l'esperit de la Constitució tal com a un servidor li van ensenyar a la Facultat de Dret constitucionalistes com Isidre Molas i Francesc de Carreras -avui un convers al nou model interpretatiu, cal dir-ho-, i com ho va ratificat la jurisprudència del Tribunal Constitucional dels primers anys de la democràcia.

Comprovar la deriva d'aquest alt intèrpret i àrbitre de l'ordre constitucional ens parla eloqüentment de com el règim s'ha refundat a si mateix per negar almenys una part dels que van donar-lo a llum, i quedant-se només amb una altra part, la dels representants del règim del qual la Constitució havia de ser substitutòria. Ara veiem clarament que no solament no es va assolir el que l'oposició de l'època havia denominat ruptura, és que ni tan sols es va efectuar una veritable substitució, sinó tan sols una successió, una envernissada cosmètica que podia saltar a poc que els poderosos ressorts de l'Estat espanyol -no ja el franquista, sinó l'hereu de moltes altres encarnacions anteriors d'història d'opressió- es vegéssin amenaçats.

I aquí som. En aquest desafiament i en aquesta topada. Catalunya de nou com a punta de llança de la crisi d'un model caduc que només s'ha sostingut en cada crisi periòdica gràcies a la força.

22/10/17

AJUDEU LA VERITAT, SALVEU-LA

Els ferits de l'1-O no van existir. Els empresonats a Soto del Real dilluns passat són perillosos agitadors. El projectat cessament del govern de la Generalitat i la paralització de facto del Parlament català seran mesures destinades a recuperar l'autogovern català.

En aquests últims temps, en els anys en què aquest blog ha estat dormint, ha arrelat un nou concepte en els mitjans: la post-veritat. O, dit d'una manera més crua i real: la manipulació deliberada de la informació que tothom ha rebut per tal de fer-la passar per falsa.

El cas del nostre 1-O és un cas emblemàtic de com un Estat poderós, autoritari, revestit d'una falsa capa democràtica, pot alterar tots els relats dels fets per imposar una visió diametralment diferent a la que una mirada directa i sense filtres produeix. 

Els mètodes són diversos: negar directament els fets, atribuir-los a manipulació quan estan enregistrats (el propagandista sempre atribuirà a l'adversari el que ell fa), o no desmentir-los quan són innegables però sí complementar-los amb uns fets concomitants que els justificarien. Els hem vist tots, emprats per un Estat espanyol que controla els mitjans de comunicació d'una manera impròpia d'una democràcia, per formal que sigui. A tant arriba la desvergonya que hem vist un diputat del partit crossa del govern del PP, Ciutadans, recriminant al ministre de ram que no hagi estat capaç d'impartir el mateix relat dels fets a la premsa internacional.

La pressió arriba també a les xarxes. Tot i que internet va permetre difondre ràpidament i en temps real la brutalitat policial del dia 1 d'octubre contra els votants, o apreciar sense lloc a dubtes la magnitud de les manifestacions independentistes confrontant-les amb les sempre menors unionistes, o comprovar l'actitud pacífica i impecables de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez en les mobilitzacions del 20 de setembre que els han dut a la presó, tot i ser cert i lloable tot això, també tenen doble ús i són terreny abonat per als detractors que compren el missatge del govern del PP o directament estan infectats pels aparells repressors de l'Estat.

Una víctima col·lateral d'aquest odiós clima que es pot generar a les xarxes és la protagonista d'un vídeo difós per Òmnium Cultural i que va esdevenir viral, on en anglès es demanava l'ajuda d'Europa contra la repressió del'Estat espanyol al moviment independentista. El contraatac ha estat tan brutal que l'actriu -Anna Maruny de nom- ha hagut de tancar les seves xarxes socials i no respondre a les peticions d'entrevistes que li arriben.

L'arma preferida dels agressors aquí ha estat l'humor. L'humor que ja havien usat a TV3, al programa "Estàpassant" que dirigeix Toni Soler, en una autoparòdia que la mateix actriu va protagonitzar. Noli ha servit de res. Ja és una de les bèsties negres de l'unionisme despietat que ens assetja.




16/10/17

QUI SALVARÀ EL PLANETA?

Fa gairebé quatre anys vaig escriure aquesta petita reflexió sobre el veritable sentit del nacionalisme.
Crec que estem enmig d'un moviment popular que beu en les fonts d'aquest nacionalisme que aquí defensava: universal però arrelat de veres en la terra -que vol dir en les gents que la defensen i la volen conservar per a les generacions futures-.
Avui que Galícia o Califòrnia estan cremant, fruit de la voracitat d'un capitalisme cec i deshumanitzador, els pobles entenen millor que mai que la riquesa de la comunitat passa per conservar els seus vincles amb la natura i amb els altres ciutadans que la comparteixen. 

Un record emocionat als pobles gallec i californià que lluiten avui contra tanta dolorosa devastació.


13/10/17

LA FABRICACIÓ DE L'ENEMIC

Vulguem o no -que no volem, és clar- som enmig d'una guerra. Una guerra molt bruta. Anava a dir que incruenta, però tampoc és així, ja que les actuacions policials de l'1-O a Catalunya i de bandes feixistes en els dies posteriors, o el 9-O a València i altres llocs no deixen sola la violència teòrica, de la qual probablement la física només és la punta d'un iceberg.
S'està construint, des dels aparells de l'Estat i dels mitjans de comunicació afins -els de més abast entre la població- un relat calculadament meditat i dirigit a crear la imatge d'una Catalunya asfixiada per un ultranacionalisme català que voreja la coacció física permanent del dissident. Naturalment, això no es ven fàcilment entre la població catalana que viu la realitat de primera mà, però sí cala entre la població espanyola intoxicada per aquests mitjans -i això inclou una part de la població resident a Catalunya que per unes raons o altres compra el missatge-.
El sistema que usen sempre és el del mirall, un dels principis del famós decàleg de la propaganda de Goebbels: atribuir al contrari el que tu fas.
Assistim estupefactes a una campanya per desacreditar fins i tot la realitat dels múltiples testimonis de la brutalitat policial l'1-O. No els importa fins i tot acusar els metges que van certificar les lesions de les víctimes. El que ells van fer inventant agressions i víctimes entre els membres dels cossos de seguretat, ens ho retribueixen, encara que el món sencer hagi vist les múltiples imatges enregistrades.
La bèstia predilecta ha estat i ara, lògicament, ho és en major grau, el sistema educatiu català, al que atribueixen la forja de legions d'independentistes amb el cervell rentat. No dubten en atribuir a pares i mestres un adoctrinament paral·lel al que ells usen. Quan els seus nens van amb banderes espanyoles o es disfressen de guàrdies civils en plena desfilada del 12 d'octubre és una lloable mostra d'educatiu patriotisme. Dur una estelada és vil adoctrinament sense entranyes.
Antena3, aquesta tele participada majoritàriament pel grup editorial que ara canvia la seva seu a la capital del Regne, i que fins ara tenia la seva seu no declarada als salons d'un cèntric hotel madrileny on els seus apoderats jugaven a la política, va emetre en el programa dirigit per una catalana aquesta perla que supera el nivell més delirant que podria haver imaginat el mateix Goebbels.
https://twitter.com/EspejoPublico/status/918792069547569153
Tot això semblaria anecdòtic si no fos perquè hi ha al darrera molt de poder. Potser Serrat podria recuperar per uns dies la seva vella lucidesa i retratar-los com són, com va fer a "Macarras de la moral":
Anunciando apocalipsis
van de salvadores
y si les dejas te pierdes
infaliblemente.
Manipulan nuestros sueños
y nuestros temores,
sabedores de que el miedo
nunca es inocente.
I amb ell diríem allò de :
Si no fueran tan temibles
nos darían risa.
Si no fueran tan dañinos
nos darían lástima.
I està clar, causen dany. I en volen causar més. Estan disposats a modelar l'enemic. I no repararan en mitjans per destruir-lo si veuen amenaçat el seu status.
Contra això només ens queda la lucidesa, la fermesa i la confiança en la veritat que alberguem en una zona íntima. Aquesta convicció neta en el que nosaltres fem i en la seva justícia és el que ells mai, però mai, podran tenir.

9/10/17

ELS NO NACIONALISTES I ELS PATRIOTES

Mario Vargas Llosa va ser ahir la gran estrella convidada a la gran manifestació unionista que es va desenvolupar a Barcelona, un dels principals oradors del final de la marxa en pro de la unitat d'Espanya, a la qual van assistir -segons la guàrdia urbana- unes 350.000 persones. El seu to, dur, més aviat sec, no va acabar de connectar amb la massa, potser perquè es va permetre una referència a la seva arribada a Barcelona en els anys de la dictadura franquista -una qualificació que a molts dels aplegats no els devia acabar de satisfer-.
Ja al seu discurs d'acceptació del premi Nobel, ara fa set anys, va aturar-se en aquella època i en la seva particular visió contra el nacionalisme.
Més enllà de la paradoxa de fustigar el nacionalisme enmig d'una manifestació d'un exaltat i exacerbat nacionalisme, el seu punt de vista sobre aquest fenomen polític va ser aleshores, i ho va tornar a ser ahir, marcadament simplista.
Sobre això vaig escriure aquesta petita anàlisi en aquest blog  en aquella memorable ocasió per a l'escriptor peruà.



2/10/17

QUE NO SE M'OBLIDI

Ho hem fet. Amb dignitat, coratge i pacifisme.

QUE NO SE M'OBLIDI
Que no se m'oblidi
la dolçor del teu rostre
el cop de cap amb què acceptaves
la determinació de resistir
la llambregada al costat
per sentir l'escalf dels companys.
Que no se m'oblidi
com a penes furtares la cara
a la salvatge embranzida de l'escut.
Després et perderes entre el brogit
la follia de l'atac
l'embull dels cossos regirats:
els que pegaven i els que rebien.
El teu cos, allà vençut
la teva força, allà ensorrada
però el teu valor sé que intacte
la teva fe, espero que salvada.
La teva imatge
que no se m'oblidi
per fer-te'n homenatge.



1 d'octubre de 2017




26/9/17

DATA D: 1-O

Afrontem els últims dies abans de la data D, la data de decidir. Sense por, o millor dit amb la por dominada. Amb calma i serenitat, empassant-nos la crispació per modelar un somriure obert a l'esperança. Demà no ens perdonaríem haver sucumbit a la covardia o a la ràbia.


25/9/17

TORNEM-HI

La llarga pausa del blog Col·lectiu d'Antiartistes, nascut per agitar el debat cultural, social i polític d'un àmbit territorial indefinit, no tancat només als dominis de la llengua catalana -com es constaten en les múltiples visites que -encara ara, més de dos anys després de suspès- rebem d'arreu del món, arriba a la seva fi.
Si més no, circumstancialment: les circumstàncies que ho justifiquen són les que travessa Catalunya en aquests dies d'excepcionalitat en què s'encara al seu futur.
Aquestes mateixes circumstàncies fan que sigui difícil preveure la continuïtat, tant periòdica com en el terme final, d'aquest retorn. En tot cas, i marcat per la necessitat de ser al carrer i donar veu al carrer, aquí estem. Al servei de la societat, articulant la nostra veu de nou amb una comunitat que marxa endavant amb el seu projecte constructiu. La fita i els reptes són apassionants. I les dificultats, qui ho dubta, enormes.
Doncs som-hi, tornem-hi!