3/12/17

LA FICCIÓ DE L'ECONOMIA


Una de les armes que ha fet valer l'Estat espanyol per dinamitar el que ha batejat com a desafiament secessionista català, ha estat el de l'amenaça d'incomptables desfetes econòmiques per a Catalunya -quasi sempre obviant que una ensulsiada econòmica catalana comportaria sense remei una altra per a l'espanyola-. Tanmateix, les prediccions catastrofistes no van semblar convèncer a una massa independentista que romania estable en els darrers anys. Va ser arran de la declaració de la independència de Puigdemont al Parlament el dia 10 d'octubre, que l'Estat va posar en marxa una maquinària que va pretendre visualitzar un efecte devastador real, la denominada fuga d'empreses.

Aquesta fuga real es va traduir en realitat en el canvi de seu social d'un nombre estimat oficialment en més de 2.800 empreses, entre les quals, això sí, gairebé totes les que cotitzen en el mercat de la Borsa IBEX 35 -llevat de Grífols-, i algunes de les més grans. La fuga, en realitat, no ha tingut cap efecte real en la producció ni en els llocs de treball, ja que, almenys de moment, les seus físiques no s'han mogut. Una altra cosa ha estat el drenatge de fons que van patir les entitats financeres amb seu a Catlunya, fonamentalment CaixaBank i Banc de Sabadell, que van intentar frenar amb aquest trasllat cosmètic.

Però que els moviments siguin més simbòlics que reals no suposa en realitat que se situïn al marge del funcionament de l'economia. Per comprendre'n els efectes veritables cal tenir en compte que l'economia, precisament, té poc de real, si per real entenem allò que és tangible i es pot intercanviar amb un preu relativament lligat al preu de mercat dels productes. Cal partir de la base que en el món econòmic, la macroeconomia només té una relació indirecta amb la microeconomia que suposa el contacte directe del consumidor amb els productors. Allò que Marx va definir com a plusvàlua, que suposa l'afegit de valor que experimenta un producte determinat mitjançant el procés d'elaboració que el situa en el mercat, no és ara l'objecte essencial de la quantificació del valor total de l'economia més que de manera llunyana.  S'ha estimat que en una economia lliure de mercat aquesta relació hauria d'anar d'1 a 9. És a dir, que si un valor és produït -sumant-hi totes les plusvàlues generades pels intermediaris, que solen multiplicar el cost inicial- per 1, la seva traducció en moneda en el global de l'economia és 9. Qui és el responsable d'aquesta inflació? Els operadors financers: bancs centrals, mercats de valors, mercats de risc, etc. Qui en realitat crea els diners no és, doncs, ni de bon tros el pagès que posa al mercat les seves pomes, ni l'intermediari que les porta al mercat de majoristes, ni el minorista que els posa a l'abast del consumidor. Els que literalment decideixen quants diners es posen en circulació són els mercats financers, amb el seu complex entrellat de reguladors i operadors. Aquesta inflació, en el període abans de la crisi del 2008 -que és en essència una crisi financera- s'estima que va arribar a gairebé triplicar aquesta relació d'1/9.

El sistema es basa, ras i curt, en una generació d'expectatives de risc sobre el consum que mou el mercat. En bona part, és idèntica al mecanisme desencadenat en l'estafa piramidal: se sosté mentre hi ha la possibilitat d'anar endossant a altres inversors el que jo he invertit. La piràmide cau, o la bombolla rebenta, quan s'esmicola la confiança en el moment que un inversor no troba ja inversors disposats a assumir el deute. Un exemple clarificador és el que es pot considerar com un detonant de la crisi de 2008: les famoses hipoteques subprime que van esclatar en el mercat nord-americà el 2007. Es tractava d'un producte financer d'alt risc que es basava en l'endeutament d'una important massa de consumidors que, com a conseqüència de l'augment desorbitat dels tipus d'interès que la seva mateixa demanda va generar, no van poder fer front a la devolució de les seves hipoteques i van fer caure així una gran quantitat d'entitats de crèdit, fons d'inversió i altres operadors que havien apostat pels alts rendiments promesos sobre la base d'aquells crèdits ara incobrables.

En realitat, el mecanisme del deute públic és similar a aquest. La diferència essencial és que els estats no semblen obligats a retornar mai el capital prestat, com els consumidors privats sí han de fer teòricament, però en canvi han de satisfer religiosament els interessos generats. Un cas similar és el d'empreses considerades sistèmiques (bancs, grans empreses...), que es consideren too big to fall (massa grans per caure). En aquest tipus de deutes, a més, solem trobar un joc circular: els préstecs es creuen entre operadors, públics o privats, i se sostenen entre ells. El mecanisme sovint és el de la fugida endavant, que cobreixi els forats financers amb l'adquisició de fons d'altri (encara que també estiguin sostinguts pels propis deutes) que en realitat mai no es podran pagar. En el cas del deute espanyol, la circularitat és molt acusada. El denominat deute sobirà de l'Estat és sostingut per emissions de deute que compren agents propis, com el Fons de Reserva de la Seguretat Social, que s'ha anat buidant acceleradament en els darrers anys i que en realitat és un fons constituïts amb crèdits que poden ser ben aviat incobrables.

¿Qui garanteix, doncs, finalment que aquestes piràmides o bombolles tinguin una base raonablement sòlida i no facin fallida quan el risc assumit ja no sigui absorbit pel propi mercat financer? En teoria els reguladors públics, que en el cas de la Unió Europea està sota el paraigua del Banc Central Europeu (BCE), però que en cada Estat adopta un complex entrellat institucional que hauria de vetllar per l'aplicació de les seves directrius en cada sector financer. La demostració que aquesta regulació i controls no semblen efectius en un grau raonable és la recurrència de les crisis financeres que sacsegen els mercats, i, com en el cas paradigmàtic de la crisi de 2008, acaben pagant els consumidors. Desencadenat el pànic, el sistema devora tots els fons disponibles i els que perden són els inversors més febles, com es va veure aquí amb els subscriptors dels denominats  crèdits preferents emesos per la majoria de caixes d'estalvi.

Avui en dia Espanya és un deutor malalt, que ha passat a deure en els anys que s'ha prolongat la crisi una quantitat inferior al 40 % del seu PIB -el 2008-  a superar ja el 100 %, per tant el bilió d'euros. Encara que, com hem dit, no s'exigeix en el mercat el retorn del capital, l'ofec que suposa el servei d'aquest deute es menja ja una part dels pressupostos molt important. Per a 2017 seran més de 30.000 milions. Això, per fer-se una idea, ja duplica el que l'Estat dedica a les prestacions d'atur i representa més del 10% de la despesa total no financera.


L'emissió bruta de deute -en les seves diverses formes- per part de l'Estat espanyol superarà els 230.000 milions aquest 2017 (quasi una quarta part del PIB!), sense comptar el deute que altres institucions públiques que en aplicació del joc de la circularitat que hem descrit contrauen amb el propi Tresor Públic, com ara les Comunitats Autònomes -el famós FLA- o els que subscriu la Seguretat Social -que enguany superen els 10.000 milions segons els pressupostos generals-.

El regulador europeu, el BCE, està assistint artificialment aquest malalt, comprant massivament el deute que l'Estat espanyol està col·locant als mercats per sostenir aquest ofec financer -o sigui, la seva venda de productes de deute per poder fer front al seu deute-. S'estima que el BCE està invertint uns 60.000 milions mensuals en la compra de deutes dels estats amb més problemes, però ha anunciat que aquest mecanisme quedarà aviat -a final d'any- reduït dràsticament. Sense el suport d'aquest comprador -en realitat, la injecció o, traduït en plata, la fabricació de moneda per part del BCE- per fer front als venciments, la fallida d'estats malalts com l'espanyol és un risc més que previsible.

En definitiva, si la massa de moneda circulant queda frenada, l'accés a nous crèdits pot resultar ruïnós i fer caure la piràmide, almenys per als més febles. Els creditors, aleshores, no podran recuperar les seves inversions i novament es generarà una voraç deglució dels crèdits que sí es puguin cobrar, arrossegant en aquesta espiral nous agents.

Quan els bancs amb seu a Catalunya van decidir traslladar la seva veu confiaven, bàsicament, en convèncer els seus impositors que se situaven sota un paraigua protector eficaç: el del BCE que respondria dels seus dipòsits, mentre que una Catalunya hipotèticament independent no podria per si sola.

Pel contrari, una economia globalment més sanejada i menys fictícia -o sigui, menys inflada per la bombolla financera- podria generar més seguretat als creditors. Això passa per crear una regulació rigorosa que premiï les entitats financeres serioses que assumeixin riscos raonables en la seva política creditícia, que estiguin més a prop de l'economia productiva, i que els productors trobin en els mercats de consumidors una demanda ajustada als costos de producció, la qual cosa implica uns nivells de renda equilibrats . Sigui per la via dels salaris, dels impostos o d'altres mecanismes de redistribució eficaços, aquesta renda ha de partir del retorn als consumidors d'una part equitativa de la que els productors generen (la famosa plusvàlua).

Aquestes serien les bases d'una economia menys fictícia i, per tant, més lliure dels sotracs que generen els mercats financers i les màquines de creació de diners avui dominants. Però aprofundir-hi seria ja objecte almenys d'un altre article com aquest.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada