NEW YORK, I 💜 YOU

Entre un viatge i l'altre, de tornada a casa, s'intenta estendre la carpeta inflada d'apunts sobre la superfície plana d'un paper, traslladar plecs, blocs, prospectes i catàlegs a fulls picats a màquina. Literatura com a trasllat; com en tots els trasllats, alguna cosa es perd i alguna cosa surt de racons oblidats. Realment anem gairebé com orbs, diu Hölderlin a la poesia "A les fonts del Danubi": el riu passa i brilla sota el sol com el fluir de la vida, però el sentit que llueix és una il·lusió òptica de la mirada enlluernada que veu taques lluminoses inexistents a la paret, esplendor al neó de l'esvanir-se, seducció de l'aparença, cobertes il·lustrades.
Claudio Magris, "El Danubi" (trad. d'Anna Casassas)

La imatge de Magris picant a màquina les impressions recollides als seus viatges ens resulta avui romàntica. El llibre és del 1989, si no m'erro, i avui ja deuen ser pocs els autors, inclòs ell, que ara ha arribat a la ja avançada de 80 anys i no sé si encara escriu, que no han canviat la màquina d'escriure per l'ordinador (Javier Marías n'és un, i a més proselitista de la seva pràctica). Prenc aquest llibre a préstec de la benemèrita biblioteca del Centre de Lectura. El viatge cap al casalot de tan noble soca em porta una mica d'aquell aire de què també parla Magris que un, com a mínim, pot atresorar a la pell en enfrontar-se a aquesta il·lusió òptica on reverbera el no-res. A cada viatge hi ha almenys, un fragment de sud. I després de fer-la petar una estoneta amb la simpàtica i afable jove bibliotecària, creuo el Mercadal que encara ahir estava ocupat pels espectacles del Trapezi, aquesta fira de viatgers irredempts, rodamons i fluents artistes de la recerca impossible de l'equilibri que els impulsa a no parar quiets mai sobre els seus peus àgils. Per sobre del meu cap volen rabents les orenetes, que ens venen del sud, imagino, potser de Marràqueix on jo també hi era fa poques setmanes.

Però penso en un altre sud, un sud que no tenim mai per tal, potser per tanta imatge de cinema del seu hivern rigorós. Nova York és a latitud 40º40', gairebé un grau sota Reus. Hi penso perquè ahir a la tarda, una d'aquestes tardes de diumenge de sofà i cinema, vaig encadenar dues pel·lícules seguides atret i fascinat pels paisatges de la gran metròpolis estatunidenca. "New York, I love you", pel·lícula coral que té la gràcia d'haver estat dirigida i escrita per múltiples autors, entre ells moltes dones, i que planteja creuaments de vides pels carrers de la Big Apple, sovint amb una aposta pel risc formal. L'encís de la galeria de cares conegudes i paisatges tan familiars compensa un teixit fílmic bastant descosit. I la connexió amb la meva pròpia tasca literària addicte a buscar interseccions vitals em feia quasi obligatori seguir la trama fins al final. I heus aquí que sense pausa Tv3 programava un altre pel·lícula que sorgia a Nova York, encara que acabés fent un viatge visual a les fredes terres de Maine. Aquí, les afinitats eren més improbables però igualment es troben amb una feina que podria dir que porto entre mans. Història de la investigació de la vida i la mort prematura d'un artista -un cantautor que mor després de donar al món una sola obra mestra-, té com tantes d'aquestes comèdies romàntiques de la factoria Hollywood un interès en les zones del plantejament i el nus que acaba traït per la previsibilitat de les peripècies del desenllaç.  El seu títol és "Tumbledown", que vindria  a ser una desfeta, però l'han traduït per "L'última cançó" -un altre punt per seguir-la, ja que seria el títol d'un principi de novel·la meva seminal de diversos projectes que amb el temps han anat veient la llum-, i crec que és de fa uns quatre anys. El seu punt fort, potser, i que era bastant arriscat quant gosa fer-nos escoltar la fictícia obra mestra, és el de les cançons de Damien Jurado, un cantautor del distant estat occidental de Washington que vaig descobrir gràcies a aquesta pel·lícula, i que fa versemblant la màgia de la carrera musical truncada del protagonista ocult.

LA CIUTAT QUE ES VA CONFONDRE AMB UN CIRC

Per uns dies, com cada any, Reus es transforma en una mena de circ gegant gràcies a les activitats de la Fira del Circ Trapezi. Enguany ha arribat a la seva 19a edició, una edat respectable, havent-se consolidat com el festival més conegut i internacional del bon grapat que s'organitzen a la ciutat.

Que es trobi consolidat no és poca cosa, tenint en compte el mal tombant que prenia fa només dos anys, i que ara sembla feliçment superat. O així ho demostra aquesta edició, plena de bons i magnífics espectacles, i duta a terme amb una organització de nou impecable, sota la direcció de Jordi Gaspar.

Durant quatre dies, reusencs i visitants ens confonem a les places i carrers amb els artistes ambulants, omplim els teatres, ens deixem seduir per la sorpresa i la disbauxa, prenem un paper diferent i mesurem d'una altra forma el temps. Durant quatre dies, de nou, la ciutat es confon amb un circ.

I, vés a saber, potser en aquest confusió ens retrobem amb una part més veritable de nosaltres mateixos.

TRAPEZI: L'ART DEL RISC

Un any més el Trapezi, la Fira del Circ de Catalunya, ha passat per Reus. Ha estat un cap de setmana intens, des de dijous a la nit en què va arrencar, fins ahir diumenge al vespre, que va cloure's a la plaça del Mercadal. En ambdós casos amb espectacles que s'inserien en la programació normal del festival, i per tant sense cap concessió a la galeria.

Si l'any passat van ser els animadors de la fira, els acompanyants de la comitiva itinerant que encapçala l'elefant -de catró pedra, de tots és sabut que al Trapezi mai usa animals vius-, els Herrerita, els que van reivindicar la necessitat d'un major esforç de les administracions en el suport a l'organització, enguany també un dels seus membres va elevar una protesta per la manca d'aquest suport, ja que curiosament els Herrerita ja no han dirigit enguany aquest característic element.

laciutat.cat

El cert és que el pressupost del Trapezi ha pujat en relació al de l'any passat, dels 300.000 euros pelats als gairebé 385.000, però això no vol dir que hàgim superat els anys de les vaques magres. Bona part de l'augment cal imputar-lo a les despeses del nou espai escènic situat al parc de Sant Jordi, on es van fer els espectacles nocturns que havien estat efectuats fins ara a La Palma, l'espai popular que ara ha estat confinat a alguns espectacles de pagament. Si cal reconèixer que el nou escenari aporta una visió i comoditat molt més digna que alguns altres dels escenaris a l'aire lliure que sovintegen al llarg de la fira -on les incomoditats per a l'espectador són ja marca de fàbrica-, una de les raons esgrimides per l'Ajuntament, en relació a aquest canvi, la de la seguretat ens remet a una tendència preocupant de la política de l'actual equip de govern, la insòlita avui coalició CiU i PP: la de delimitar, reglamentar, i en definitiva arraconar i obstaculitzar progressivament tot tipus de manifestacions als espais públics. No deixa de ser una paradoxa, d'altra banda, que en la fira que exposa l'art que juga contínuament amb el risc, el que impregna el seu ofici d'una filosofia de vida que juga en el tall mateix del perill, les polítiques preventives i de seguretat acabin posant-hi barreres.

Amb tot, més de trenta companyies, més de vuitanta actuacions, i moltíssima participació de públic, han fet de nou del Trapezi una cita capaç de sotragar la ciutat. I, com sempre, deixar un solatge d'allò que ara mateix anomenàvem filosofia del risc en les nostres vides ordinàriament poc receptives a la capacitat de la sorpresa.

Un dels aspectes més positius a ressaltar és potser l'alta participació de companyies catalanes, que han mostrat el boníssim nivell que està aconseguint el circ a casa nostra, i que s'han pogut beneficiar de l'espai de contractació professional que transcorre com una part menys visible de la Fira però segurament més transcendental. En aquest cas, de la necessitat -indesitjable- de la restricció pressupostària se'n fa virtut. Traslladat a un àmbit general, el quilòmetre 0 es revela sempre com una bona sortida a la crisi.

Us deixo amb algunes imatges i notes del que vaig poder veure en aquesta edició.

"Cabaret elegance", d'Elegants, grup català integrat al voltant d'un dels artistes habituals al Trapezi, el gran Boni, amb un fitxatge de crac brasiler inclòs, com el futbol! Per riure amb dosis de l'humor desinhibit i un pèl provocador, alhora que es repassen alguns dels números més clàssics del circ.

"Invisibles". Una de les formacions que ha portat la companyia catalana Atempo Circ. Barra xinesa doble amb gran protagonisme de la música en viu, una de les constants d'aquesta edició. Sovint, com en aquest cas, amb el suport sintetitzat de seqüenciadors que aporten textures afegides als ritmes que vertebren el desplegament de les arts pròpiament circenses.

"Esquerdes", d'Hotel iocandi, una de les formacions omnipresents al llarg de tota l'edició. Duet de catalanobalear combinant exercicis de trapezi fix i mil filigranes insòlites al voltant d'una escala. Se'ls va poder veure, a més d'al seu espai al pati de l'Institut Baix Camp, a l'espectacle inaugural i a la cloenda.

"Heian", dels andalusos Zen del Sur. Probablement un dels espectacles més reeixits, sobretot per als que vam poder presenciar-lo de nit, amb l'efecte multiplicador de la màgia dels jocs de llums. Combinació exquisida de dansa acrobàtica amb tocs de dansa contemporània, música amb interpretació en directe d'aires world music i missatge final molt new age, però tot amanit amb una precisa maquinària física de gran impacte visual.

"Vals blessé", del duet català Daraomaï. Al teatre del mateix Institut, una de les actuacions més intensament poètiques, que se centra en la recreació musical d'un poema del gran Vicent Andrés Estellés, a càrrec de Félix Cucurull, i es desenvolupa al voltant del cèrcol magistralment governat per Martí Soler. Llançament de ganivets, dansa acrobàtica i projeccions audiovisuals completen un espectacle íntim i frapant a partir de versos com aquests:

No puc eixir, no vull eixir del lloc on sóc,
entre coses horribles, còleres i tendreses.
Un puny tot ple de sang i l'espill fet estelles.
I els domassos romputs, i la xica orinant,
i les rates menjant-se la cara d'un cadàver,
i l'home de l'hotel escrivint certes coses.
I els morts descomponent-se, i el cafè d'aigua bruta.
I fracàs i silenci, i els àngels que no poden
establir certs contactes, i la sala d'espera,
amb fustes greixoses i altres objectes bruts.


És com un ball, d'una certa nuesa.
És com un ball, d'una rosa despresa.
És com un ball, savis girs, sense pressa.
És com un ball.

"Walkman", de Ganso&Cia. El basc Gorka és un altre dels ja vells coneguts del Trapezi. Altres vegades molt loquaç, crea ara un espectacle mut però que manté la seva habitual peculiar forma de desplegar la deliberada matusseria dels seus exercicis de circ per provocar les més hilarants situacions.

"Violeta", del Col·lectiu La Persiana. Un afortunat combinat de joves artistes del país que despleguen diverses arts escèniques amb un dinamisme contagiós, sota els ritmes llatins d'una formació de músics que responen al nom de Venancio y los Jóvenes de Antaño. Va servir de cloenda multitudinària al festival i va deixar el regust agredolç dels comiats...

... Fins a l'any vinent, esperem!

EL TRAPEZI A LA CORDA FLUIXA

Marcel et ses drôles de femmes

Per motius familiars he faltat a bona part a la celebració del Festival del Circ de carrer Trapezi a Reus, un esdeveniment que per a mi i per a molts reusencs i no reusencs ja ha esdevingut una tradició, una mena de ritu per retre culte a l'arribada del bon temps a la capital del Baix Camp -si bé amb la pluja d'indesitjada convidada habitual, certament.

He de lamentar personalment la meva falta -involuntària-, però a nivell general també hem de lamentar la davallada d'un festival que ha estat un referent de qualitat i bon ambient a nivell internacional. Si bé l'efecte de les retallades ja es va deixar sentir en l'edició de l'any passat, el nivell de qualitat a penes es va ressentir. Però enguany, als problemes pressupostaris s'ha afegit un factor que està amenaçant la gestió pública de la cultura a la ciutat, una gestió que ja comença a fer ferum de desmantellament i desastre organitzatiu. La crisi del Consorci del Teatre Fortuny, d'on s'ha exclòs la participació de la Generalitat i s'ha liquidat en bona part el personal propi ,  amenaça amb ser un símptoma més que una crisi puntual. El Trapezi, reduït i improvisat, així ho sembla certificar.

Vaig arribar a temps per assistir a la cloenda del festival. Una cloenda modesta inserta en la programació ordinària com un petit apèndix, dada rellevant com ho va ser el nivell de l'espectacle inaugural, que per primer cop en molt de temps va ser un espectacle corrent,  dels que abans gairebé es perdien enmig d'una farcida cartellera. L'actuació d'un digne conjunt de trapezistes, Marcel et ses drôles de femmes, servia al cartell d'enguany per clausurar l'edició discretament. Però, sens dubte esperonats per la presència de l'alcalde i el regidor de Cultura, el grup de Marcel i el petit parlament del duet Els Herrerita, que es passegen els dies de festival animant els carrers a lloms de l'Elefant, van posar un punt reivindicatiu i l'expressió del desig que el festival recuperi el seu nivell d'organització i d'entusiasme que l'han fet l'aparador vital i revitalitzador -també de la ciutat sencera, que no ho oblidi aquest equip de govern!- que ha estat justament celebrat i elogiat.

Els Herrerita, aquest cop reivindicatius

Un aparador que ha permès veure tants espectacles inoblidables en les 17 edicions de festival que ja portem, i que en aquesta mateixa edició me n'ha permès veure alguns que, malgrat tot, es quedaran al meu record. Com el fascinant muntatge de la companyia My laika Kunst-Cirque, "Popcorn machine", al Teatre Bartrina. Una mostra del que la base del circ tradicional pot oferir combinada amb elements visuals i plàstics renovadors i imaginatius. No necessàriament cars. En tot cas, de ben segur, altament rendibles. A menys que un sigui tan miop que només hi vegi una despesa i no un augment de la riquesa cultural.

APUNTS D'UN CAP DE SETMANA DE CIRC

El Festival Trapezi ha tornat a omplir els carrers de Reus de circ del 17 al 20 de maig.

Aquests són uns apunts d'urgència sobre el cúmul de sensacions i emocions que em van deixar.

LOS GALINDOS - Descarrilats (espectacle inaugural)

Plaça del Mercadal. Arribes tard , però saps que no, en el fons, no fas tard perquè no hi ha pressa. La nit encara, tot just, comença, i comença el joc dels dies i les nits, amb aquesta gent desaqueferada que es passejarà desvagada, gentil, sense pressa, pels carrers i places de la ciutat habitualment tan aqueferada, tan apressada, tan anguniejada. Arribes i entre la gent hi ha com un aire d'incertitud i d'expectativa  retingudes, una vaga sensació de potencialitats que ens uneix i ens agombola, sense urgència, sense pressions. Com si el caliu precedís la flama, però ja no importa la flama. Llunes diminutes s'aboquen a les finestres i façanes que tanquen la plaça en quatre cantons. A les llunes les ombres dels acròbates i dels pallassos juguen a ser l'espectador que ens mira, espectadors somiadors. Arribes sol i te'n vas amb tot. L'espectacle ha començat.

CIRC PÀNIC -L'home que perdia els botons

Plaça del Baluard. Me'n recordo que prop d'aquí, a unes desenes de metres, molts anys enrere, hi havia una lleteria amb les vaques estabulades a dins. Però sonen els bels d'ovelles. Apareix un home prim, vestit amb incerta elegància malmesa, carregant una enorme barra de ferro a l'espatlla. El pes de la barra de ferro es fa evident, fins que de sobte esdevé subtil moviment, escala d'esgraons diminuts. L'home ha jugat amb la gravetat del seu pes, i ara la barra és un tronc per on enfilar el joc de balanços i equilibris, l'aire percudint, entrant per pistons invisibles, fent girar una roda. S'enfila. El cel carregat de núvols, a penes gratat pel campanar, travessat per les orenetes rabents que es criden amb esgarips escandalitzats. Un d'aquests homes adherits al sòl els està disputant el seu sol ocult.

EL COVADOR: L'escola del circ

Pati de l'IES Baix Camp. El covador dels artistes del demà. La formació de l'equilibri, de la força. La mirada des del trapezi té una especial penetració. El futur és un demà inestable, braços, cames, cossos que programen cada dia el millor exercici per albirar el moviment precís, la inflexió exacta, el gest que acaricia l'aire, que talla la llum amb un vol impetuós. No hi ha camins per a l'èxit, només fronteres a les quals cap drecera és millor que la de la mirada neta, polida i dura cap a l'interior d'un mateix.

LOS CANECA

Peixateries velles. Acròbates còmics, l'alt i fornit, el baix i àgil. Les parelles són reconstruccions de la dualitat essencial del món. El conflicte mou, dispersa, conforma l'espai i el temps. Els somriures, les rialles, les llàgrimes. Les bitlles fugint i tornant, tornant i fugint, de les mans, són imatge mòbil de les partícules elementals que envolten, ones imprecises, les òrbites dels àtoms de la vida. Les parelles són aspiracions a la síntesi després que cessi el moviment, que les bitlles reposin al terra, que la rialla descansi i els llavis, asserenats, busquin els altres llavis. Els petons són la integració dels nuclis que formen la massa del món.

MAGMANUS

El Pallol. Una altra parella de gros i escanyolit. Un fals gros que es mou àgilment, un fals escanyolit que es contorsiona sobre els braços treballats, avesats a sostenir la postura impossible, trasgredint cada moment allò que abans era impossible. L'impuls del balancí: l'equilibri entre el pes gran i el pes lleuger s'ha d'assolir amb el contrapes de l'impuls, la velocitat, la mesura exacta del moment triat per saltar. Quedar-se nus cobejant el cel inabastable. Tornar, rebotar, alçar-se de nou.

Sísif despullat o Ícar sense ales. El terra apareix a cada caiguda des del cim, al peu de la muntanya escalada, una muntanya de simple, transparent, estàtic aire.

Teatre Fortuny. Acròbates,trapezistes, actors, ballarins, movent-se, declamant, desafiant la gravetat entre la penombra, els jocs de fosca i llums obliqües, la música que penetra en el silenci com una espasa i de sobte és un rugit. Les figures i les veus es busquen, es refusen, s'ofereixen, s'amaguen, es desvesteixen i es vesteixen entre ombres, apareixen a la nuesa de la llum crua. Llegeixo al programa: Un viatge constant contra la por, el cansament, el lloc per excel·lència de desobediència de nosaltres mateixos. Estimar, fallar, caure, resistir... aquest és el nostre joc, la lluita, la nostra obsessió i dedicació.

ATEMPO CIRC-Aprendre, començar a perdre

La trapezista es gronxa en el límit del sostre, sobre els nostres caps, el vaivé que es reforça a cada embranzida, voleia, volteja, es deixa anar. És el límit del dolor. El seu cos travessa la cortina de pluja zenital, un cop, dos, tres, constant, constant, anant i tornant, patint aquesta pluja, refredant la passió del vol amb cada immersió fugaç al doll d'aigua que l'empeny avall. Resistir, no caure, la nostra obsessió, la nostra dedicació.

PAKIPAYA-Shake, shake, shake

Plaça del Mercadal. Diumenge al matí. El sol bat les pedres de la plaça sense pietat, eixuga enèrgicament la pluja caiguda a la matinada. Com a nàufrags de la nit, de la disco d'un altre temps, altre cop dos còmics escenifiquen l'eterna discòrdia de l'empatia complicada, l'atracció i la repulsió de la discontinuïtat de les relacions humanes. Trencant la dualitat, trien un tercer element del públic. Una tercera. Acovardida, com una nova nàufraga de la nit, és la destinada a integrar o a desintegrar, qui ho sap, aquesta disputa còsmica. Cohibida, es deixa portar. No volem ser al seu lloc.O potser sí, ho hem somiat: deixar-nos endur des de la nit a una escala sota un cel ferotge de maig, deixar-nos convèncer per un dubtós expert a la missió impossible de volar a cinc metres sobre el terra. Creure i dipositar la confiança en els nostres braços aferrats als braços d'algú que no mereix cap confiança, que no sabem si vol riure amb nosaltres, de nosaltres o és, simplement, un assassí. Però ella, la noia, ja s'ha deixat seduir. Ens hem deixat seduir. Ens llancem al buit.

Tot és mentida. és clar, tot és el joc, el simple joc, de deixar-nos enganyar, de creure en la màgia. En la capacitat, per un moment, de volar, de retorn als que vam ser. De retorn  als que no vam ser. De retorn als que somiaven que sabien volar.



Fotografies d'Aleida López i Eduard López

COSES DIFÍCILS

Res no és fàcil, van dir els Jethro Tull en una de les seves primeres mítiques cançons. La frase està avui molt d'actualitat, gràcies al Pep Guardiola, que ens matxaca a culers i no culers recordant-nos que el que el Barça fa semblar fàcil, no ho és en absolut.

Aquests dies, la ciutat de Reus, tan pròdiga en festivals, viu el festival de circ de carrer Trapezi, que arriba a la seva 15a edició, i s'omple d'aquests itinerants i firaires que també ens fan sentir que el que fan és senzill tot i que el nostre seny ens adverteixi que... millor que no ho provem a fer nosaltres.

Hi ha molt de fascinació infantil en això de demanar, exigir fins i tot, que algú busqui per nosaltres el pas més enllà, l'exploració dels límits, la transgressió del previsible. Recordo que, de petits, ens dèiem a casa meva que estàvem disposats a veure coses difícils, quans anàvem a contemplar espectacles d'acròbates, equilibristes, funambulistes, etc. I retrobar-nos amb aquests homes i dones, joves i no tan joves, que ens retornen aquesta màgia, sempre és gratificant.

Al Trapezi, a més, s'afegeix la diversió de veure, per uns dies, reconvertir-se la ciutat en un espai més variat, més obert, segurament més relaxat. L'edició d'enguany, pels atzars del calendari, conviu amb un altre circ, sens dubte menys màgic, sens dubte menys capaç d'incitar als canvis d'hàbits, però que igualment pren carrers i espais públics. Em refereixo naturalment al circ electoral. Per uns dies, els nostres polítics es fan més pròxims, més somrients i més propensos a saludar-nos. Curiosament.

Prefereixo els ambulants que ens vénen a visitar. Sé de sobra que la seva missió és arribar, muntar la seva parada -més o menys elaborada-, actuar, desmuntar i tornar a marxar i buscar altres carrers, altres places, altres ciutats. Però ens deixen, segurament, un bri de llibertat, un modest, tal vegada petit i efímer, ensenyament d'una altra conducta possible.

Tornant a la cançó dels Jethro Tull, aquell cantant amb pinta de firaire una mica boig, l'Ian Anderson, ja ens ho deia tot, i ens ensenyava coses difícils que potser ens aniria bé no oblidar:

Nothing is easy.
Though time gets you worrying
my friend, it's o.k.
Just take your life easy
and stop all that hurrying,
be happy my way.

When tension starts mounting
and you've lost count
of the pennies you've missed,
just try hard and see why they're not worrying me,
they're last on my list.
Nothing's easy.

Nothing is easy, you'll find
that the squeeze won't turn out so bad.
Your fingers may freeze, worse things happen at sea,
there's good times to be had.
So if you're alone and you're down to the bone,
just give us a play.
You'll smile in a while and discover
that I'll get you happy my way --
nothing's easy.

Una traducció, amb una petita concessió a la lliure adaptació, ens mostra aquesta lletra sorprenentment actual:

Res no és fàcil /Encara que el temps se’t faci dur,/ amic, no passa res./ Pren-t’ho amb calma/ i oblida’t de les presses,/ sigues feliç a la meva manera./

Quan les tensions es fan més fortes/ i ja has perdut el compte/ dels cèntims que has perdut,/ fes un esforç per comprendre / per què a mi tant em fa, / és l’últim a la meva llista./ Res no és fàcil./

T’adonaràs que les retallades/ no et faran tant de mal./ Els dits potser se’t gelaran / però coses pitjors passen al mar, / hi ha bons temps per arribar./ I si et trobes sol / i reduït a pell i ossos,/ fes-nos una mica de cas./ Somriuràs aviat i descobriràs/ que seràs feliç a la meva manera ../ Res no és fàcil.