APUNTS D'UN CAP DE SETMANA DE CIRC

El Festival Trapezi ha tornat a omplir els carrers de Reus de circ del 17 al 20 de maig.

Aquests són uns apunts d'urgència sobre el cúmul de sensacions i emocions que em van deixar.

LOS GALINDOS - Descarrilats (espectacle inaugural)

Plaça del Mercadal. Arribes tard , però saps que no, en el fons, no fas tard perquè no hi ha pressa. La nit encara, tot just, comença, i comença el joc dels dies i les nits, amb aquesta gent desaqueferada que es passejarà desvagada, gentil, sense pressa, pels carrers i places de la ciutat habitualment tan aqueferada, tan apressada, tan anguniejada. Arribes i entre la gent hi ha com un aire d'incertitud i d'expectativa  retingudes, una vaga sensació de potencialitats que ens uneix i ens agombola, sense urgència, sense pressions. Com si el caliu precedís la flama, però ja no importa la flama. Llunes diminutes s'aboquen a les finestres i façanes que tanquen la plaça en quatre cantons. A les llunes les ombres dels acròbates i dels pallassos juguen a ser l'espectador que ens mira, espectadors somiadors. Arribes sol i te'n vas amb tot. L'espectacle ha començat.

CIRC PÀNIC -L'home que perdia els botons

Plaça del Baluard. Me'n recordo que prop d'aquí, a unes desenes de metres, molts anys enrere, hi havia una lleteria amb les vaques estabulades a dins. Però sonen els bels d'ovelles. Apareix un home prim, vestit amb incerta elegància malmesa, carregant una enorme barra de ferro a l'espatlla. El pes de la barra de ferro es fa evident, fins que de sobte esdevé subtil moviment, escala d'esgraons diminuts. L'home ha jugat amb la gravetat del seu pes, i ara la barra és un tronc per on enfilar el joc de balanços i equilibris, l'aire percudint, entrant per pistons invisibles, fent girar una roda. S'enfila. El cel carregat de núvols, a penes gratat pel campanar, travessat per les orenetes rabents que es criden amb esgarips escandalitzats. Un d'aquests homes adherits al sòl els està disputant el seu sol ocult.

EL COVADOR: L'escola del circ

Pati de l'IES Baix Camp. El covador dels artistes del demà. La formació de l'equilibri, de la força. La mirada des del trapezi té una especial penetració. El futur és un demà inestable, braços, cames, cossos que programen cada dia el millor exercici per albirar el moviment precís, la inflexió exacta, el gest que acaricia l'aire, que talla la llum amb un vol impetuós. No hi ha camins per a l'èxit, només fronteres a les quals cap drecera és millor que la de la mirada neta, polida i dura cap a l'interior d'un mateix.

LOS CANECA

Peixateries velles. Acròbates còmics, l'alt i fornit, el baix i àgil. Les parelles són reconstruccions de la dualitat essencial del món. El conflicte mou, dispersa, conforma l'espai i el temps. Els somriures, les rialles, les llàgrimes. Les bitlles fugint i tornant, tornant i fugint, de les mans, són imatge mòbil de les partícules elementals que envolten, ones imprecises, les òrbites dels àtoms de la vida. Les parelles són aspiracions a la síntesi després que cessi el moviment, que les bitlles reposin al terra, que la rialla descansi i els llavis, asserenats, busquin els altres llavis. Els petons són la integració dels nuclis que formen la massa del món.

MAGMANUS

El Pallol. Una altra parella de gros i escanyolit. Un fals gros que es mou àgilment, un fals escanyolit que es contorsiona sobre els braços treballats, avesats a sostenir la postura impossible, trasgredint cada moment allò que abans era impossible. L'impuls del balancí: l'equilibri entre el pes gran i el pes lleuger s'ha d'assolir amb el contrapes de l'impuls, la velocitat, la mesura exacta del moment triat per saltar. Quedar-se nus cobejant el cel inabastable. Tornar, rebotar, alçar-se de nou.

Sísif despullat o Ícar sense ales. El terra apareix a cada caiguda des del cim, al peu de la muntanya escalada, una muntanya de simple, transparent, estàtic aire.

Teatre Fortuny. Acròbates,trapezistes, actors, ballarins, movent-se, declamant, desafiant la gravetat entre la penombra, els jocs de fosca i llums obliqües, la música que penetra en el silenci com una espasa i de sobte és un rugit. Les figures i les veus es busquen, es refusen, s'ofereixen, s'amaguen, es desvesteixen i es vesteixen entre ombres, apareixen a la nuesa de la llum crua. Llegeixo al programa: Un viatge constant contra la por, el cansament, el lloc per excel·lència de desobediència de nosaltres mateixos. Estimar, fallar, caure, resistir... aquest és el nostre joc, la lluita, la nostra obsessió i dedicació.

ATEMPO CIRC-Aprendre, començar a perdre

La trapezista es gronxa en el límit del sostre, sobre els nostres caps, el vaivé que es reforça a cada embranzida, voleia, volteja, es deixa anar. És el límit del dolor. El seu cos travessa la cortina de pluja zenital, un cop, dos, tres, constant, constant, anant i tornant, patint aquesta pluja, refredant la passió del vol amb cada immersió fugaç al doll d'aigua que l'empeny avall. Resistir, no caure, la nostra obsessió, la nostra dedicació.

PAKIPAYA-Shake, shake, shake

Plaça del Mercadal. Diumenge al matí. El sol bat les pedres de la plaça sense pietat, eixuga enèrgicament la pluja caiguda a la matinada. Com a nàufrags de la nit, de la disco d'un altre temps, altre cop dos còmics escenifiquen l'eterna discòrdia de l'empatia complicada, l'atracció i la repulsió de la discontinuïtat de les relacions humanes. Trencant la dualitat, trien un tercer element del públic. Una tercera. Acovardida, com una nova nàufraga de la nit, és la destinada a integrar o a desintegrar, qui ho sap, aquesta disputa còsmica. Cohibida, es deixa portar. No volem ser al seu lloc.O potser sí, ho hem somiat: deixar-nos endur des de la nit a una escala sota un cel ferotge de maig, deixar-nos convèncer per un dubtós expert a la missió impossible de volar a cinc metres sobre el terra. Creure i dipositar la confiança en els nostres braços aferrats als braços d'algú que no mereix cap confiança, que no sabem si vol riure amb nosaltres, de nosaltres o és, simplement, un assassí. Però ella, la noia, ja s'ha deixat seduir. Ens hem deixat seduir. Ens llancem al buit.

Tot és mentida. és clar, tot és el joc, el simple joc, de deixar-nos enganyar, de creure en la màgia. En la capacitat, per un moment, de volar, de retorn als que vam ser. De retorn  als que no vam ser. De retorn als que somiaven que sabien volar.



Fotografies d'Aleida López i Eduard López