QUE EL BOSS NO PARI DE GIRAR

Fotografia: Albert Olivé -EFE

Va ser ahir. Després de mesos d'esperar-lo, el concert d'Springsteen va començar i va passar. Com una exhalació, més de tres hores de concert d'una intensitat brutal. Avui hi ha una segona oportunitat. No us la perdeu, encara hi sou a temps i hi ha entrades!

L'Estadi Olímpic va vibrar i crec que la muntanya sencera i bona part de Barcelona van rebre l'impacte del planeta Springsteen. El gran Boss venia amb el seu missatge de solidaritat amb les víctimes de la crisi en format del disc "Wrecking Ball", un disc on les males notícies sobre la marxa del món són objecte d'una lluita contra la depressió, la frustració i la por. I sobre l'escenari aquesta lluita es decanta cap a l'energia inigualable de Bruce i la seva E Street Band, barrejant sàviament les noves cançons amb els grans clàssics i altres temes inesperats. Una execució de luxe, com sempre, i una potència i una força que no semblen tenir fi.

Hi havia el reforç de la nova secció de vent, espectacular, on el jove saxofonista Jake Clemmons pren el relleu del seu oncle, el gran absent, l'última baixa de la banda, el gran Clarence Clemmons. Les pèrdues personals i socials van planar inevitablement sobre el concert. De fet, en els instants previs a l'inici va sonar per l'abassegador equip de megafonia el "Last Dance" de la Donna Summer, la notícia de la mort de la qual acabava d'arribar. La cantant de Boston havia gravat alguns temes de Bruce, especialment el "Protection" de l'any 82. La mateixa Patti Scialfa, que no sembla gaudir de bona salut, no va estar present . I, tanmateix... allí estava el gran agitador, electritzant l'ambient i fet creure als milers de presents per unes hores que realment aquest nou dia que està venint a "Rocky Ground" es materialitzaria en qualsevol instant des de la nit que anava fent-se densa a Montjuïc.

En els seus parlaments, en català, Bruce va mantenir l'homenatge als col·lectius que lluiten avui contra les diverses injustícies, en el nostre cas els indignats de l'11 M. A ells va dedicar "Jack of all Trades", un tema del darrer àlbum que parla ben clar. A l'entrevista que va publicar aquí el "Rolling Stone", Bruce carrega contra el llenguatge infantilista amb el que el sistema polític intenta manipular l'opinió pública. Algunes crítiques, en canvi, l'acusen a ell d'usar un llenguatge simplista a l'hora d'assenyalar directament els culpables i les víctimes de la crisi. Sospito que en realitat és el fet que sigui directe i planer el que molesta, i que si no ho fos el criticarien per esmunyir-se i ser ambigu. Probablement, fins i tot ho dirien els mateixos.

Segurament és molt significatiu que els discos més representats al concert d'ahir, -és sabut que cap concert del Boss és igual- , a banda de l'últim, fossin el "Born to run", l'àlbum on la frustració juvenil es canalitza en la rebel·lia escapista, i el "Born in the USA", porbablement el disc més contundent que mai ha realitzat. A ell pertanyen  el "No surrender" (tema amb el qual havia obert el seu concert de fa quatre anys al Magic Tour),  i "Bobby Jean" i "Dancing in the Dark", que conjuntament amb  el que li dóna títol - que tants malentesos polítics li va costar- i el mateix "Born to run", van conformar l'abassagadora seqüència de bisos finals, amb el "Rocky Ground", una pregària per als temps millors on va lluir l'espectacular veu de Michelle Moore, i una versió extraordinària de "We are alive", la cançó que tanca l'edició oficial del darrer disc:

We are alive
And though our bodies lie alone here in the dark
Our spirits rise
To carry the fire and light the spark
To stand shoulder to shoulder and heart to heart


(Estem vius/ I malgrat que els nostres cossos jauen solitaris a la foscor/ Els nostres esperits s'alcen/ Per dur el foc i encendre la guspira/ Per mantenir-nos espatlla amb espatlla i cor amb cor)

Fotografia: Jo Lopez al web oficial de Bruce Springsteen

No va sonar el "Land of Hope and Dreams", sinó que va triar per acabar definitivament la nit (quina nit tan maca avui a Barcelona!), el seu homenatge a Clarence, posant-nos a tots la pell de gallina amb les imatges projectades a la pantalla enorme del fons de l'escenari del Big Man, amb les notes  i versos del "Tenth Avenue Freeze-Out", el tema del "Born to run" que sens dubte parla de la seva relació amb el gran Clemmons, ara representat pel petit (petit?) Clemmons.

I va passar. El planeta, destrossat sens dubte per la seva increïble descàrrega d'energia, va seguir el seu rumb. I nosaltres vam baixar per la falda de la muntanya, una mica capcots, una mica tristos per la fi del que tant havíem esperat i a la fi gaudit, i carregats tanmateix amb el sac de tantes experiències excitants en tan poc espai de temps. Em quedaran moltes imatges i sons: la versió especialment emotiva de "The river", l'inici espectacular amb la ferotge "Badlands", Bruce passejant-se entre els fans moltes files endins, Bruce bevent-se d'un glop dos gots enormes de cervesa regalats pel públic... Moltes coses, i moltes que sens dubte faran variar microscòpicament la visió d'algunes coses per a mi i per a molts dels milers que ahir érem a l'Estadi de Montjuïc.

No sé exactament què tenia al cap Bruce quan va gravar, segons diu a l'entrevista referida abans, deu temes del disc en deu dies, posseït potser per una mena de trànsit sota una idea central inspiradora que li va arribar i el va arravatar fent-lo  deixar de banda el treball amb desenes de cançons que estava preparant.

Una idea central que, sembla clar, tenia com a epicentre la necessitat de respondre directament a la crisi que està ensulsiant aquest món, o potser me´s exactament el món que havíem somiat, i fer-ho amb l'energia, la veritat i també l'esperança.

El Boss va passar ahir per Barcelona  amb la seva màquina demolidora, i ens va deixar somiant amb l'arribada d'un dia ple de sol. I aquest desig: que ell no pari, que el Boss no pari de girar.