18/5/12

QUE EL BOSS NO PARI DE GIRAR

Fotografia: Albert Olivé -EFE

Va ser ahir. Després de mesos d'esperar-lo, el concert d'Springsteen va començar i va passar. Com una exhalació, més de tres hores de concert d'una intensitat brutal. Avui hi ha una segona oportunitat. No us la perdeu, encara hi sou a temps i hi ha entrades!


L'Estadi Olímpic va vibrar i crec que la muntanya sencera i bona part de Barcelona van rebre l'impacte del planeta Springsteen. El gran Boss venia amb el seu missatge de solidaritat amb les víctimes de la crisi en format del disc "Wrecking Ball", un disc on les males notícies sobre la marxa del món són objecte d'una lluita contra la depressió, la frustració i la por. I sobre l'escenari aquesta lluita es decanta cap a l'energia inigualable de Bruce i la seva E Street Band, barrejant sàviament les noves cançons amb els grans clàssics i altres temes inesperats. Una execució de luxe, com sempre, i una potència i una força que no semblen tenir fi.

Hi havia el reforç de la nova secció de vent, espectacular, on el jove saxofonista Jake Clemmons pren el relleu del seu oncle, el gran absent, l'última baixa de la banda, el gran Clarence Clemmons. Les pèrdues personals i socials van planar inevitablement sobre el concert. De fet, en els instants previs a l'inici va sonar per l'abassegador equip de megafonia el "Last Dance" de la Donna Summer, la notícia de la mort de la qual acabava d'arribar. La cantant de Boston havia gravat alguns temes de Bruce, especialment el "Protection" de l'any 82. La mateixa Patti Scialfa, que no sembla gaudir de bona salut, no va estar present . I, tanmateix... allí estava el gran agitador, electritzant l'ambient i fet creure als milers de presents per unes hores que realment aquest nou dia que està venint a "Rocky Ground" es materialitzaria en qualsevol instant des de la nit que anava fent-se densa a Montjuïc.

En els seus parlaments, en català, Bruce va mantenir l'homenatge als col·lectius que lluiten avui contra les diverses injustícies, en el nostre cas els indignats de l'11 M. A ells va dedicar "Jack of all Trades", un tema del darrer àlbum que parla ben clar. A l'entrevista que va publicar aquí el "Rolling Stone", Bruce carrega contra el llenguatge infantilista amb el que el sistema polític intenta manipular l'opinió pública. Algunes crítiques, en canvi, l'acusen a ell d'usar un llenguatge simplista a l'hora d'assenyalar directament els culpables i les víctimes de la crisi. Sospito que en realitat és el fet que sigui directe i planer el que molesta, i que si no ho fos el criticarien per esmunyir-se i ser ambigu. Probablement, fins i tot ho dirien els mateixos.

Segurament és molt significatiu que els discos més representats al concert d'ahir, -és sabut que cap concert del Boss és igual- , a banda de l'últim, fossin el "Born to run", l'àlbum on la frustració juvenil es canalitza en la rebel·lia escapista, i el "Born in the USA", porbablement el disc més contundent que mai ha realitzat. A ell pertanyen  el "No surrender" (tema amb el qual havia obert el seu concert de fa quatre anys al Magic Tour),  i "Bobby Jean" i "Dancing in the Dark", que conjuntament amb  el que li dóna títol - que tants malentesos polítics li va costar- i el mateix "Born to run", van conformar l'abassagadora seqüència de bisos finals, amb el "Rocky Ground", una pregària per als temps millors on va lluir l'espectacular veu de Michelle Moore, i una versió extraordinària de "We are alive", la cançó que tanca l'edició oficial del darrer disc:

We are alive
And though our bodies lie alone here in the dark
Our spirits rise
To carry the fire and light the spark
To stand shoulder to shoulder and heart to heart


(Estem vius/ I malgrat que els nostres cossos jauen solitaris a la foscor/ Els nostres esperits s'alcen/ Per dur el foc i encendre la guspira/ Per mantenir-nos espatlla amb espatlla i cor amb cor)

Fotografia: Jo Lopez al web oficial de Bruce Springsteen
No va sonar el "Land of Hope and Dreams", sinó que va triar per acabar definitivament la nit (quina nit tan maca avui a Barcelona!), el seu homenatge a Clarence, posant-nos a tots la pell de gallina amb les imatges projectades a la pantalla enorme del fons de l'escenari del Big Man, amb les notes  i versos del "Tenth Avenue Freeze-Out", el tema del "Born to run" que sens dubte parla de la seva relació amb el gran Clemmons, ara representat pel petit (petit?) Clemmons.

I va passar. El planeta, destrossat sens dubte per la seva increïble descàrrega d'energia, va seguir el seu rumb. I nosaltres vam baixar per la falda de la muntanya, una mica capcots, una mica tristos per la fi del que tant havíem esperat i a la fi gaudit, i carregats tanmateix amb el sac de tantes experiències excitants en tan poc espai de temps. Em quedaran moltes imatges i sons: la versió especialment emotiva de "The river", l'inici espectacular amb la ferotge "Badlands", Bruce passejant-se entre els fans moltes files endins, Bruce bevent-se d'un glop dos gots enormes de cervesa regalats pel públic... Moltes coses, i moltes que sens dubte faran variar microscòpicament la visió d'algunes coses per a mi i per a molts dels milers que ahir érem a l'Estadi de Montjuïc.

No sé exactament què tenia al cap Bruce quan va gravar, segons diu a l'entrevista referida abans, deu temes del disc en deu dies, posseït potser per una mena de trànsit sota una idea central inspiradora que li va arribar i el va arravatar fent-lo  deixar de banda el treball amb desenes de cançons que estava preparant.

Una idea central que, sembla clar, tenia com a epicentre la necessitat de respondre directament a la crisi que està ensulsiant aquest món, o potser me´s exactament el món que havíem somiat, i fer-ho amb l'energia, la veritat i també l'esperança.

El Boss va passar ahir per Barcelona  amb la seva màquina demolidora, i ens va deixar somiant amb l'arribada d'un dia ple de sol. I aquest desig: que ell no pari, que el Boss no pari de girar.


21 comentaris:

  1. D'això se'n diu entusiasme!! M'agrada el Boss però no prou com per muntar el dispositiu operació concert (a més hauria de convèncer el Joan, que no és gaire de Bruce...). Tinc bons records dels dos concerts a què vaig anar fa una pila d'anys, recordo l'energia brutal del Boss (ell la segueix tenint, però jo em temo que n'he perdut pel camí) i m'agrada que aquesta energia la utilitzi per passar un missatge de crítica i d'esperança, que ens faci costat, que ens fem costat, vaja. M'alegro que fos una nit genial!

    ResponElimina
  2. I què esperes per convèncer el Joan????
    I crec que el Boss et faria recuperar una mica d'aquesta energia que dius haver perdut...
    De debò que no se m'acut cap inversií millor d'energia que la d'anar a un concert del Bruce. Jo vaig haver de fer una pila de quilòmetres en acabar un dia feiner... i ja no parlo de la part econòmica...però va pagar ben la pena, t'ho asseguro.
    Salut i moltes gràcies!

    ResponElimina
  3. Una companya de feina hi va anar i aquest matí me n'ha fet una crònica detallada, també m'ha fet mirar el vídeo! Llegir-ho amb les teves paraules em fa posar la pell de gallina, a mi les multituds m'aclaparen però de ben segur que va valer la pena. I la nena que va cantar aquest tros del "waiting on a sunny day" guardarà un record preciós per la resta de la vida. Quanta energia, quanta vitalitat concentrada. Bravo pel Bruce, i bravo per la teva crònica, totalment a l'alçada del concert!

    ResponElimina
  4. Ostres quina envejeta es transmet. Fa pinta d'haver estat genial! Vaig a buscar una cançó d'ell ara mateix.
    I sí, ens cal aquesta foguerada de passió positiva!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cap de setmana Boss cremant els seus discos!
      Que en gaudeixis!

      Elimina
  5. Bona entrada.

    Eduard, fa només unes hores que he arribat del concert d'ahir divendres, encara que hi havia massa espai pel nombre de públic com el que érem, ell va tenir la força necessària per omplir-lo del millor que sap donar. I quin fred que feia, teniem seient numerat, però a la poca estona ens vam aixecar per desplaçar-nos a l'espai central, i malgrat que no li tocavem les soles de les sabates, estàvem suficientment a prop per disfrutar-lo i agafar rítmica calor. Fins la tornada, Boss!

    Bon cap de setmana!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegro que el gaudissis també! Qui no pot gaudir un concert del Boss, oi? Dijous també sobrava espai a la graderia, és curiós, malgrat està tot venut. Imagino que també va passar com ahir, molts buscaven l'espai a peu pla per notar l'escalf directe de l'escenari.
      Fins aviat, Boss!

      Elimina
  6. No hi he anat mai, a un concert seu, però m'agradaria molt. Ja vaig llegir l'altra entrada que vas fer sobre el Bruce, veig que l'admires molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La meva història d'amor amb Bruce comença amb The river, com molts altres catalans. Estem parlant del 80,per tant ha passat molta aigua per aquell riu. Crec que Bruce és l'essència del rock'n'roll en estat epigonal. Segurament és l'última estrella d'aquella fornada, per raons d'edat, i la primera, per raons de qualitat.

      Elimina
  7. Quanta emoció destil·la el teu article...!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Està escrit a rajaploma i amb les venes obertes. Però encara em recordo bé de la primera vegada que el vaig veure en directe, a la gira d'Amnistia Internacional del 88... i em tremolen les cames!

      Elimina
  8. La nostra penya és antiartista tot i que admirem l'anti-art de Bruce Springsteen, Messi i Tito Vilanova, tot i que estem considerablement indignats i que fins i tot estimem l'art o l'anti-art de la vida com uns oblomovistes de barriada excelsa.
    Salut tingueu antiartistes, que els bogardistes estem amb vosaltres i us esperem al nostre impossible blog.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que teniu raó, nois: el Bruce, el messi i el Tito tenen un tarannà artiastista pel seu caràcter anti-divo, de gent "normal", uns méspròximsi altres més reservats, però en definitiva naturals.El Boss, tot i ser una megastar que sens dubte està pujat en el negoci, va saber marcar territori propi ja des de l'inici, i sap estar a prop de la gent. Calia veure'l apropar-se o endinsar-se entre el públic, quan tantes estrelletes menors de fa quatre dies es fan blindar per una banda de segurates!
      Salut tingueu, també, bogardistes, ja conec el vostre bloc impossible i plausible!

      Elimina
    2. Un comentari afegit, penya: Bruce seria al rock èpic el que Dylan és al rock líric, líders indiscutibles, però jo diria que el més bogardià seria Frank Zappa, el geni que va demostrar que l'humor hi cap a la música.

      Elimina
  9. De veres ens falten molts músics com l'Springsteen que facen desemmascarar de veres els que han provocat la crisi, que li diguen que té un missatge simplista serà segurament perquè aquesta crisi és la més simple del món, l'amo ha tret els seus ullals.
    Després ens diran que cal paciència, no! quan hi ha gent que ja no pot portar a casa ni un cèntim per a poder viure, i viure no és només menjar.
    Ànim pel Boss.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Deliberadament volen confondre simplicitat amb simplesa. El Boss parla clar i això ofèn. Ells parlen amb eufemismes, circumloquis o directament amb mentides, però la veritat és realment senzilla. La sort és que el Boss està de part de la gent que pateix. Sí, ànims per ell i que ens continuï donant ànims!!!
      una abraçada, Vicent!

      Elimina
  10. Aquest concert no hi vaig anar, però encara sento dins el meu cap el concer que va fer al Camp Nou, impressionant the Boss.

    ResponElimina
  11. Suposo que et refereixes al de la gira de Magic, fa quatre anys. No hi vaig faltar. Grandiós sempre, el Boss.

    ResponElimina
  12. :):):):):):):):):):):)

    Ah! sí! que he de dir alguna cosa i no somriure com una beneita mentre rememoro el concert del divendres ... :):):):):):):):):):)

    D'això ... guai ... :):):):):):):):):)

    El boss és com pujar una muntanya, si vols saber que se sent hi has d'anar (més somriures beneïts)

    ResponElimina