11/10/18

LA CAIGUDA DEL GUARDIÀ


L'any 2009, J.D. Salinger, el mundialment cèlebre escriptor, autor d'un dels clàssics moderns més resistents, "The catcher in the rye" (El guardià al camp de sègol), tenia 90 anys. Era una llegenda viva, tot i que feia més de trenta anys que no publicava cap llibre ni relat al seu habitual The New Yorker, i que feia dècades que mirava de fugir de la llum pública, des del seu retir isolat a Nova Anglaterra. També era notori el seu ànim de protegir hermèticament la trajectòria pública de la seva escassa obra editada, i la defensa a ultrança dels drets a no ser alterada. És conegut el seu reiterat rebuig a cedir els drets per al cinema o altres adaptacions de la seva obra més coneguda, la ja citada novel·la de 1951 que el va catapultar a una fama de la qual va abominar.


Aquest desig inflexible de protegir els seus drets d'autor, que abastava fins al mínim detall de la publicació per a martiri de tants editors, li havia valgut no poques lluites legals. Però poc podia pensar, potser, que a edat tan avançada hauria de lliurar la seva batalla més dura. Va demandar un obscur editor i escriptor suec anomenat Fredrik Cotling, que havia publicat amb el pseudònim de John David California el que ell anomenava una seqüela de "The catcher...", amb el títol de "60 Years Later". L'obra deixava en mal lloc els protagonistes principals del llibre, els germans Holden i Phoebe Caulfield, i jugava fins i tot amb Salinger com a personatge. Va guanyar Salinger en primera instància, tot i que la defensa de Cotling va al·legar aleshores que no era ja una seqüela sinó una paròdia, i que l'emparava, doncs, la llibertat de creació artística. El plet va tenir una gran repercussió, ja que venia a matisar l'abast de la Primera Esmena de la Constitució americana. Però el demandat va recórrer, i en una segona instància van ser els gegants més poderosos de la comunicació d'Estats Units, entre ells el mateix New York Times, els que li va fer costat i van atacar Salinger, doncs.

Aquest autor, que s'havia guanyat ja la fama de díscol eremita, no va aparèixer en cap moment del procés, i de fet va morir, el 27 de gener de 2010, abans que culminés el plet amb l'assentiment de Colting a no difondre als Estats Units i el Canadà la seva obra per cap mitjà. Però el que no podia evitar la representació de Salinger és que la seva obra ja circulés per la resta del planeta i, mercès a internet, arribés a tot arreu. Potser aquell eremita estava, com va dir en el seu darrer missatge, llegit pel seu fill Matthew, segurament fora d'aquest món feia molt de temps i no podia ja comprendre que la seva lluita per preservar la integritat de la seva obra tal com ell l'havia concebut era una il·lusió pueril a l'era de la globalització i d'internet.

Aquests dies, un post a Facebook de la meva filla, recordant el que hauria estat el 14è aniversari de la nostra gosseta que ens va deixar abans que comencés aquest estiu, anava comentat per un amic seu que senzillament recollia una d'aquelles expressions singulars que tota família amb mascota té per al consum intern. Això em va fer pensar com estem connectats i com depenem de tantes relacions diverses i en tantes direccions, i com ens és impossible de ser plenament conscients de quin és el radi que abasta la nostra intimitat. I avui, una figura com Salinger, tan obsedit amb el dret a conservar-la, és senzillament inexplicable. Al seu moment ja va fracassar en l'intent, i va cobrar el paradoxal resultat d'atreure més atenció com més la defugia. Però avui... avui què pensaria de tota aquesta faramalla de productes de consum que es basen en la venda més impúdica de la pròpia intimitat?

Hi ha més. Salinger, reclòs en el seu reducte de meditació i perfeccionament espiritual, no va ser aliè, evidentment, als atacs, justificats o no, a la seva honorabilitat. L'any 1963, per exemple, un diari novaiorquès avui desaparegut, el New York Herald Tribune, va decidir competir amb la poderosa revista The New Yorker amb el seu suplement dominical, i no va trobar millor sistema que atacar de cara aquesta revista i a la seva màxima figura de la llista de col·laborador, J.D. Salinger. El blanc més directe de la batalla periodística engegada pel Herald, i que tenia en dues plomes que farien època, Jimmy Breslin i el recentment desaparegut Tom Wolfe, va ser el director del New York, i màxim valedor de Salinger des de feia anys, William Shawn. Ni aquest ni Salinger, que el va defensar obertament, entenien que els temps canviaven. Wolfe, saludat com a creador d'un nou periodisme, entenia que era legítim furgar en les interioritats de les persones, i els vells conceptes d'honorabilitat i respecte professional ja no significaven res. Es tractava de vendes, difusió i publicitat. Just el que odiava Salinger.

Fa temps que ens hem adonat que estem seguint aquesta senda. De la política catalana es parlava fa encara no fa deu anys d'oasi. Ara és el mateix camp enllotat que ho és a altres parts del món. De fet, es va crear un partit específicament per aconseguir-ho, mentre altres partits s'hi han adherit amb entusiasme. Demagògia, populisme, filibusterisme, menyspreu per la veritat, l'honor i la decència, i ús desenfrenat del catàleg més sinistre de les tàctiques de la publicitat, el famós decàleg de Goebbels... aquest és l'actual camp de joc de la política i de tants altres aspectes de la vida social.

El passatge més conegut d'"El guardià..." és aquell en què el jove Holden explica el somni en què es veu com un protector dels nens que corren pel camp del sègol crescut i que, amb la vista tapada per les plantes, s'acosten perillosament al precipici que s'obre a un extrem del camp. Holden estava obsedit a preservar la puresa i la innocència d'un temps, l'infantil, que s'esvania a marxes forçades. Ni ell ni el seu creador van poder retenir l'implacable temps, i sens dubte sabien que no podien fer-ho.No sabem fins quin punt Salinger va saber aillar-se de la seva derrota i va trobar en la seva pràctica del zen la veritable il·luminació. Però, com diu l'autor de la seva exemplar biografia "J. D. Salinger: una vida oculta", Kenneth Slawenski (Galaxia Gutemberg), avui se'l recorda per la brevetat del seu testimoni i se li censura la seva negativa irreductible a continuar, però d'alguna manera, d'una manera tan mística com les suaus epifanies que inclouen els seus relats,el pas del temps revelarà que va complir amb el seu deure com autor i potser fins i tot amb la seva vocació de profeta.

Perquè és dels que ens han il·luminat precedint el nostre camí, i sobretot dels que han caigut defensant valerosament les seves fes i creences, fossin les que fossin, dels que podem extraure els elements per reavaluar les nostres vides.


N.- Per ampliar les notícies sobre Salinger, en aquest mateix bloc:  Salinger i la fama, i La literatura oculta de Salinger. Sobre els seus relats de la saga Glass, El mirall de Salinger.

7/10/18

FITO LURI, ENTRE LLUM I GEL

reusdigital.cat
M'he perdut la presentació del darrer disc de Fito Luri. No sé si per defecte dels reusencs o per mèrits de més enllà, aquest cop l'ha estrenat fora de la nostra ciutat, a la capital barcelonina, que sembla que per fi comença a prestar-li l'atenció que es mereix. No sóc partidari dels discursos victimistes i planyívols dels que formem aquesta entitat una mica boirosa que en diuen territori a l'àrea metropolitana, o comarques o -en la pitjor i recent versió tractoria-. Tanmateix, que amb Fito Luri el món de la música catalana no s'hagi donat per al·ludida a penes fins fa molt poc és una greu injustícia que, com se sol dir, clama al cel. Però ja se sap, com va dir el Tenorio, una cosa és clamar al cel i l'altre que t'escolti, de manera que potser cal esperar que la qualitat dels dos darrers discos de Fito i la seva promoció en un segell d'àmbit nacional facin la resta.

Aquest "Cru" és, respecte a l'anterior, una passa que no sé si qualificar de pas enrere o al costat.Com ja sembla anunciar el seu títol, es tracta d'un disc amb uns acabats més bàsics, que no vol dir menys treballats. A la profusió d'acompanyaments de "Planetes càlids" contraposa ara un conjunt sobri, una formació clàssica del rock, amb guitarra, baix i bateria. Un so més pur però, com ja he dit, no menys elaborat, gràcies al treball impecable de producció i arranjaments guitarrístics de Pau Romero, que també assumeix la interpretació d'aquest instrument. Un mur esponjós d'arpegis imaginatius, farcit de exquisideses que proporciona un transparent sòcol perquè la veu de Fito s'elevi o es reculli a la seva voluntat per aquests onze temes intimistes que ens serveix per repassar algunes de les seves obsessions habituals:

"Sempre fossis estona", que obre el disc amb un poderós fons de riff elèctric, i "Ser gota d'aigua" -s'haurà presentat cap cançó millor al panorama del pop-rock català de la darrera dècada?- són dos temes impressionants que tracten de l'amor més sensual, carnal, des del lirisme inconfusible marca de la casa.

"Mal al cos", i "Entre els teus records", són per oposició dos temes adolorits que abunden en l'altra vessant de l'amor, la cara trista de la seva pèrdua. El segon, des de la memòria, que és el punt des del qual parteix "Entre el cor i el cel", un d'aquells catàlegs de materials de vibrant eloqüència que no solen faltar en els reculls de cançons que surten de la ploma del Fito.

Dues cançons més es dediquen a la memòria dels malauradament absents, la delicadíssima "Cartes trobades", en referència a una persona anònima, i "El venedor de somnis", dedicada a Jordi Boronat, l'enyorat Jorbor, "feliç en un astre, / penjat sobre un riu; / homenet de paper, / autògraf d'un déu...".

Acabant el disc trobem un altre dels seus catàlegs habituals: la seva mirada concisa i precisa sobre el món quotidià que l'envolta, aquest cop des d'un bar que no ha canviat en dècades, un vestigi d'un Reus que inexorablement desapareix amb la voracitat dels temps de capitalisme global i especulatiu, "Mentrestant al bar Miami". Un cant, també, a la gent senzilla que fa del dia a dia una feina constant i abnegada.

I un temàs que enllaça magistralment el passat i el present i resol l'equació de la nostàlgia, que en la veu del poeta/cantant sempre repercuteix en melodies d'una rara profunditat, en el torcebraç amb el desig, sempre perdut i sempre per conquerir: "Ostatges som dels que hem viscut,/ sempre vençuts per desig,/ (...)/ però et toco (...)/ i les meves mans s'eixuguen de por" ("Vençuts pel desig").

Encara ens queda, però, "Sara", cançó amb cara i nom, la cara i el nom de la petita rescatada de la inacabable tragèdia de la deriva de les persones que fugen de l'horror en la Mediterània i que, en braços de la seva rescatadora -la parella del Fito- va creuar el món gràcies a la fotografia inclosa -l'única a color de les que, cadascuna d'un autor que ha col·laborat, s'uneixen en una impecable edició al llibret del disc-.  La vessant més compromesa i solidària d'un Fito que sempre presta la seva veu  en tot allò que suposa impugnar l'estat de la situació tan injusta i dura en què ens trobem.

Però encara abans de tancar el disc trobem una propina, un regal en forma de cançó sobre un poema del poeta reusenc de fa un segle, Sebastià Torroja, "Del cor a la boca", amb una sorprenent melodia que evoca el més clàssic Cat Stevens i que el gran autor anglès d'origen grec i suec hauria signat sense dubtar en els seus millors dies com a músic.

Fito Luri ha transitat entre el fum i el gel, com diu a "Vençuts pel desig". Però no ens ven fum, ni s'empara en la gelor i la distància. Continua sent proper, tendre, delicat i obert a mostrar-nos les ferides d'on raja la seva creativitat. Continua sent un dels nostres. I estem segurs que sempre ho serà encara que se li obrin altres cels. Sempre el podrem trobar refugiat en una barra de bar mirant-nos amb els seus ulls plens de vivor, encara que semblin immersos en les seves fructíferes introspeccions.