28/4/19

MARRÀQUEIX


L'aeroport mitjà és un lloc asèptic, difícil de distingir, lluny de qualsevol concepte de pàtria, una zona zero de la identitat, tant se val que siga el de Milà com el de Palma. Tot és igual a tot i des dels seus corredors amples i plens de tendes idèntiques, de perfums uniformats, de capses de tabac gegants i d'immensos triangles de Toblerone, es pot viatjar a tot arreu. Entre els llocs habitats del planeta, és un d'aquells on més difícil resulta de trobar una connexió amb la terra sobre la qual s'implanta, sobre la qual s'arrela som si ho fera amb una arrel transparent, superficial i, d'alguna manera, insípida. Però sé que és aquesta manca de sabor el que em resulta atractiu, com la matèria primera aristotèlica, sense forma, no identificable, capaç de ser-ho tot en potència, capaç de fer-te volar a qualsevol racó del planeta.

Llegeixo aquest text, pertanyent al principi del llibre de Joan Benesiu "Serem Atlàntida", ja retornat del meu últim viatge, del meu darrer trànsit per aquests no-llocs que són els aeroports, en el meu cas no València i París, com els descriu Benesiu a l'inici del llibre sinó Barcelona i Marràqueix, i Marràqueix i Barcelona. A diferència del personatge d'aquesta dubtosa ficció nova del brillant escriptor que em va enlluernar amb "Gegants de gel" (dic dubtosa ja que pertany a aquest gènere híbrid on el lector avança sense saber del cert què és experiència real i què inventada), els aeroports no em resulten atractius, ans al contrari, em neguitegen i em resulten, fins i tot, un obstacle que, ja sigui a l'anada o a la volta, em fan desitjar no emprendre el vol, romandre, postergar o potser anul·lar el viatge. Alimento així, de vegades, la fantasia d'esdevenir un nou habitant del lloc on m'ha dut el primer avió, el d'anada. Fondre'm amb el nou paisatge i arrencar-me la pell de turista per a mimetitzar-me en uns dels habitants que fan la seva en aquell territori on he caigut per un d'aquells estranys i també dubtosos atzars que suposa la decisió, tan rara si anem a mirar, de visitar aquell lloc, i no cap altre o no cap en absolut.

11/4/19

FLAIRE DE CLAVEGUERES OBERTES

Carles Ribas
Llegeixo en un article signat per Daniel Seixo, subdirector d'un d'aquests mitjans de periodisme alternatiu que malda per mantenir la decència i la dignitat democràtica en el periodisme actual, "Nueva Revolución" , aquesta lluminosa i oportuníssima citació d'Stefan Zweig:  La mentira extiende descaradamente sus alas y la verdad ha sido proscripta; las cloacas están abiertas y los hombres respiran su pestilencia como un perfume. L'article, a més de fer un ràpid repàs d'algunes de les situacions que són viu testimoni que a l'Estat espanyol les clavegueres es mantenen ben obertes i pudents -entre d'altres, la causa del Procés-, fa una diagnosi lúcida dels orígens d'aquest sistema putrefacte, assenyalant la Transició que no va fer cau i net de l'aparell franquista.

L'anàlisi no és nova, evidentment, ni tan aïllada a l'Espanya enllà de l'Ebre com de vegades ens fa pensar el soroll predominant de l'altra Espanya, la imperialista, intolerant i reaccionària. Tanmateix, és el resultat d'un sobreesforç que s'exigeix al que neda contra el poder abassegador dels ressorts del poder estatal i el seu braç mediàtic, la caverna. Un exemple de com se la pot jugar un espanyol que es surti del fangar del nacionalisme espanyol imperial és el cas dels Sis de Madrid, sis joves madrilenys arbitràriament detinguts i imputats per delictes que poden suposar-los anys de presó, per haver participat a una manifestació a favor del dret d'autodeterminació. Podeu seguir un testimoni en aquest article de l'Andreu Barnils a Vilaweb.

Tanmateix, amb tot i no poder estar en desacord amb la diagnosi de l'arrel del mal que corca la democràcia espanyola actual, jo matisaria que tampoc el franquisme n'és la causa última.  Pel contrari, el franquisme, és a dir, el règim que neix de l'alçament violent -aquest sí- de l'Exèrcit contra la II República, en realitat, malgrat ser afí als règims autoritaris que en aquell moment (1936) assalten les democràcies burgeses europees, en veritat ve impulsat per un corrent tradicionalista, un conglomerat dels poders nacional-catòlics que són els vestigis i les resistències de l'Espanya Imperial que ja neix amb els primers Àustries al segle XVI i que formarà un Estat que es forja a l'ombra d'un Imperi en perpètua decadència però que, si més no en el seu imaginari -la caverna de la seva època- mai reconeixeria la seva desfeta. Que el Procés passarà segurament a la Història d'Espanya com un nou vaitot a aquesta caduca estructura d'un Estat negat a entrar en la modernitat i la democràcia, és potser una de les poques certeses que en tenim respecte al seu desenllaç.

8/4/19

EL CEL PARTICULAR DE MARTA ROJALS

publico.es

Llegia fa pocs dies una entrevista a la gran hispanista i traductora novaiorquesa Mary Ann Newman, on s'atrevia a pronunciar-se sobre els seus autors catalans preferits. Si no m'erro, només en citava dos de vius, el seu traduït Quim Monzó, i la Marta Rojals -a la qual no ha traduït... encara-. Com sigui que m'estava ultimant la darrera novel·la de la Rojals, "El cel no és per a tothom", em va fer especial gràcia la referència. No és poca cosa que algú del prestigi de la Newman et col·loqui a una llista encapçalada per  la Mercè Rodoreda, acompanyada per figures com Ausiàs March, Joan Maragall, Sagarra i altres indiscutibles.

El cas és que la Newman definia a la Rojals com a brillant cronista de la generació X. Aquesta generació, segons tinc entès, és una mica laxa, i grosso modo podríem definir-la com la que segueix a la que va fer la revolució del flower power. Va, doncs, de la lleva que podria ser dels germans menors d'aquells hippies, en la qual m'incloc, a la que neix a les acaballes dels setanta. Com a generació musical, és eclèctica, ja que podríem dir que creix amb el punk rock, s'obre al món amb el tecno popi la new wave dels 80, i madura quan tot just els grunge reprenen el rumb cap a la distorsió rock.  Bé, el meu cas és diferent perquè, a banda d'agafar-me pels pèls als 60's, em vaig quedar una mica penjat del rock simfònic dels 70.

D'altres van esdevenir també dissonants i van estiragassar la dura pegada del heavy i la imatgeria afí a les drogues dures que van causar estralls en la generació que arribava als 20 entre els 70 i els 80. Un d'aquests individus és un dels protagonistes de la darrera novel·la de Marta Rojals -que per edat estaria entre els epígons de la X, potser-. Es tracta de la crònica vital de tres germans, si fa no fa contemporanis meus, nascuts a la primera meitat dels 60: dues bessones i el germà menor, que és el que fa més ús i abús de les drogues. Es tracta, també, d'una crònica familiar que va repassant les complexes i conflictives relacions entre els mateixos germans -sobretot les dues bessones, enfrontades per un fet del passat recent que no se'ns va desvelant més que en comptagotes-, i tota la resta de la unitat familiar,la més nuclear, amb els seus pares i la més àmplia, que conformen els cònjuges d'una de les bessones i del noi. Un quadre familiar també difícil, dur i ple de tensions enquistades que repercuteixen fatalment en les relacions fraternals dels protagonistes.

2/4/19

LA GRAN CONSPIRACIÓ (i 3)

eldiario.es
Tot i que hi havia hagut ja alguns partits xenòfobs i reaccionaris amb certes quotes de poder (el cas de la Plataforma per Catalunya de l'inefable Josep Anglada a un bon grapat de municipis catalans), és evident que l'aparició de Vox en el panorama polític recent esdevé un important gir en el mapa de la ultradreta espanyola des de la sempre tan lloada Transició. Sempre s'havia dit que un partit d'arrels franquistes com l'Aliança Popular de Manuel Fraga i el seu successor Partit Popular, taponava per la via de la integració les tendències més ultradretanes, amb l'excepció d'un confús mosaic de grupuscles i organitzacions feixistes sense gaire rellevància entre l'electorat.

L'evidència, ara que Vox ha irromput amb força, de moment en el Parlament andalús, és que aquesta integració no ho era per la via de la domesticació, sinó més aviat a l'inrevés. Tal com fa ara Vox, el discurs reaccionari arrossega i s'empelta, almenys a nivell de la propaganda cara a l'electorat, a partits amb presumpte pedigrí democràtic com el mateix PP, ara dirigit per Pablo Casado -un Aznar de cara somrient i formes més suaus-, i fins i tot aspiracions centristes, si no progressistes, com Ciudadanos.

Ara bé, ni els uns ni els altres semblarien tenir la força per transformar aquesta Espanya constitucional amb la que s'omplen la boca PP i C's, si no fos perquè els braços executors de l'Estat espanyol són segurament servidors de la mateixa ideologia que és a la base dels dos partits i de Vox -el que ja ha vingut a denominar-se trifachito-.  Em refereixo a les forces de seguretat, a la alta burocràcia de l'Administració central de l'Estat i l'Administració de Justícia.