24/6/10

EL GRUP DEL TE


Avui, diada de Sant Joan, i miraculosament festiva a Catalunya -encara que endolada per la tragèdia ferroviària d'ahir a Castelldefels-, presentem la trobada anual de Sant Jordi del Grup del Te, mena de delegació o secció o facció del nostre Col·lectiu que cada any perpetra una trobada artística amb el pretext de la diada del llibre i de la rosa.

Una mica tard? Bé, el Grup no es caracteritza precisament per l'amor a la productivitat, això que empresaris i polítics espanyols tan reclament que es conreï i incrementi. Disculpeu, doncs, polítics i empresaris...


Enguany, el lema per a les contribucions era Déu, el gran creador, aprofitant que el nom d'ELL rima amb l'any que encara -encara- transcorre.

Us passem una selecció dels treballs presentats.


YOLANDA (TREBALL GUANYADOR)


DIOS (Existe o no)

DIOOOOOOSSSSS eso fue lo primero que dije cuando vi la convocatoria de este año. Que difícil!!, que Dios me ayude pensé porque como lo tenga que hacer yo....
Bueno si Dios quiere, algo presentaré aunque sea una chorrada. Lo importante es participar.
Cuando recibí el segundo correo de Eduard pensé la cosa pinta mejor, Dios aprieta pero no ahoga.
Como a quien madruga Dios le ayuda, dicho y hecho me levantaré tempranito y me pondré manos a la obra.
Pero que me está pasando? estoy imbuida de Dios? O estoy utilizando su nombre en vano? . Que lio!!
Por si acaso como el hombre propone y Dios dispone voy a empezar. Otra vez me está pasando!! Será inspiración divina?
A Dios pongo por testigo que no lo estoy haciendo a propósito.
Calma, de ésta me saque Dios, que en otra me meteré yo. Otra vez!! Si no fuera porque no creo en ellos diría que es un milagro. Podré utilizarlo como un argumento ?
Como más vale un "por si acaso", que un ¡valgame Dios!, voy a aprovechar la situación y voy a buscar más argumentos.
Ya que estoy hecha un lio buscaré argumentos a favor y en contra y después compararé los resultados para llegar a una conclusión definitiva.


A FAVOR : Si alguien cree en Dios, existe
EN CONTRA : Si alguien no cree en Dios, no existe
A FAVOR : Nadie ha demostrado que no exista
EN CONTRA : Nadie ha demostrado que exista
A FAVOR : No ha ganado el NO en ninguna consulta popular
EN CONTRA : No ha ganado el SI en ninguna consulta popular
A FAVOR : George Clooney existe
EN CONTRA : Belén Esteban existe

Creo que no estoy llegando a ninguna conclusión definitiva. Voy a buscar los 2 argumentos últimos e irrefutables.

Argumento definitivo a favor:
Si no existiera Dios, no existirían los santos, si no existieran los santos tampoco existiría St Jordi, si no existiera St Jordi no existiría la convocatoria del Te, y eso es completamente imposible porque : Dios los cría y ellos se juntan!!
Esto me parece un argumento irrefutable pero veamos el argumento en contra.
Argumento definitivo en contra:
Los creyentes dicen que Dios está en todas partes y que Dios es el único que puede hacerlo, pero esto no es cierto: Internet también está en todas partes.

DIOOOOOOSSSSS Que dilema!!!

Ante esto solo puedo decir :
que Dios reparta suerte o la suerte está echada?

Que cada uno escoja lo que quiera.


EUGENI

I EL DESENCADENANTE (EL FALSO INFELIZ)

Hoy he ido al terapeuta, como todos los miércoles y jueves de mi vida, durante los últimos diez años . Una vez acomodado en el diván es cuando he percibido algo extraño. Ha sido una percepción puramente intuitiva, ya que desde donde estoy echado no puedo verle la cara ; pero ha sido una sensación muy intensa de que algo no funcionaba bien. De pronto el silencio se ha roto y fuera de toda norma y saltándose todos los protocolos de la terapia, el Dr X se ha dirigido a mi en un tono más personal que profesional.

Mira, me ha dicho, llevas diez años atormentándome con tu palabrería, llevo diez años aguantándote a ti y al resto de asfixiados que vienen a mi consulta y, sencillamente, no puedo continuar haciendo este papel de personaje neutral, amoral y asexual, de oráculo benevolente y comprensivo. Estoy harto de morderme la lengua escuchando barbaridades, estúpidas frivolidades que aburrirían a una oveja y que me presentáis como problemas trascendentales. Pero hoy no te vas a ir sin escuchar la verdad,y te lo voy a decir clarito en dos párrafos, allá va:

Hay dos teorías acerca del famoso sentido de la vida. Sí, el sentido de la vida: eso que vienes a buscar aquí como si yo lo guardara en una caja y lo fuera repartiendo como pan caliente.

La primera teoría mantiene que la vida tiene sentido por sí misma, por el simple hecho de transcurrir en el espacio/tiempo; sólo que , en ocasiones (dicen los clarividentes), el sentido se oculta tras los hechos cotidianos, los acontecimientos, los afectos y los apetitos de los pobres mortales que habitamos la existencia. A ese sentido oculto, algunos le llaman dios (así, en minúscula)..
Esta teoría es claramente falsa. Lo es porque , si no lo fuera, sería un chollo y los chollos no existen.

La segunda teoría defiende que la vida (la existencia) no tiene sentido alguno, que es un maravilloso y redondo sinsentido. El sentido lo pone el usuario, tiene que construirlo cada cual con sus propios recursos y alimentarlo con su propia ilusión (que, por cierto, tampoco existe en la naturaleza y también hay que fabricar).

En definitiva: Enteraros ya de una vez que vivir no guarda ningún paralelismo con protagonizar una serie televisiva. Vivir es mucho más elemental e infinitamente más jodido. No esperéis felicidad en la vida, no esperéis satisfacciones plenas. Por lo tanto no busquéis la felicidad y no culpabilicéis a vuestro entorno de esos dos productos artesanales que destiláis tan magníficamente : La insatisfacción y el tedio.
Tened, eso sí, una certeza absoluta: vuestro final es la muerte y para eso vivís.
Son cien euros.


II EL PROBLEMA

Me he quedado cojo, como huérfano. Han sido muchos años viviendo en la ilusión de la felicidad como objetivo posible. Han sido muchos años viviendo en la ilusión de que podía neutralizar la perspectiva de la muerte en el horizonte.
También han sido muchos años creyendo que era una buena persona, que los demás me importaban, que seguía el famoso precepto del ama al prójimo como a ti mismo; con la esperanza de que, tarde o temprano, iba a ser capaz de amar algo o a alguien.
¿Quién formuló tales imposibles, quién se atrevió a expresar tamañas contradicciones?. La realidad es que el ser humano si ama a alguien es a sí mismo y cualquier actitud aparentemente altruista, esconde en realidad intereses ocultos, oscuros e inconfesables goces (que no placeres).



Nietzsche dijo: “El que se desprecia a sí mismo, ya se aprecia como despreciador”. Así hay que hacer con la realidad: darle la vuelta como un guante y ver sus oscuras interioridades. Y entonces ¿cuál es el sentimiento que predomina?, Va a sensibilidades: El desdén, la indiferencia o el asco.

III LA SOLUCIÓN CIENTÍFICA

Un hombre estaba casado con una mujer estúpida. Como apenas le daba conversación, ocupaba las horas investigando. Era un hombre de gran talento. Investigó e investigó y, finalmente ideó un método científico para ganar infaliblemente a la ruleta.

Esa misma noche se fue al casino con su mujer que no entendía nada ni quería entender. Hizo diez jugadas siguiendo escrupulosamente su método científico: Perdió todo su dinero.
Su mujer en una mesa contigua jugó también, una sola vez, con el más absoluto desdén hacia el juego y ganó una importante suma de dinero.
El marido dijo que su mujer había tenido suerte.

IV EL AUTOR DE LIBROS DE AUTOAYUDA

Bucai afirmaba el otro día por televisión la siguiente contradicción: “Yo no digo que no debas disfrutar de las cosas materiales; solamente digo que no debes depender de ellas.”
Bucai seguramente no sabe que solamente se puede depender de aquello que te hace disfrutar , que te produce un placer. Y lo que produce placer engancha.Y mucho.

Reflexión: Yo desconfiaría de los autores de libros de autoayuda que tienen un aspecto bondadoso y destilan rioja y caviar a través de sus poros.
La basura es basura. En eso estamos de acuerdo.


V ¿Y DIOS?

Hay quien cree en el Dios/idea. Pero, ese Dios tampoco es una gran idea porque no nos salva ni nos preserva de todo este caos de sinsentido y de muerte, de confusiones continuas entre realidad y pensamiento, de sufrimiento y desamor; de todo aquello que queda englobado en lo que denominamos vida.

El auténtico Dios está fuera de los límites del lenguaje, es irracionalizable, inexplicable e inefable. Se encuentra en el territorio silencioso de las cosas no dichas. Nosotros, en cambio, nos arrastramos por los polvorientos desiertos del lenguaje. Encerrados como la famosa mosca de Wittgenstein dentro del frasco, incapaces de salir de los indestructible límites del cristal. Dándonos de cabezazos como pobres diablos.

Pero Dios tampoco es una aspirina.

VI DESCONFÍA


Desconfía de los que hablan continuamente de sí mismos.
Desconfía de los que hablan continuamente.
Desconfia de los que callan.
Desconfía de ti mismo.
Desconfía siempre.
Confía en la vida.


VII LA AMBICIÖN Y EL PODER

No hay ninguna ambición que merezca ser perseguida. Distorsionará nuestro auténtico camino. No seas ambicioso y no serás un imbécil.

El poder es siempre negativo porque genera un desequilibrio que tenderá a equilibrarse de nuevo utilizando cualquier medio.

¿Porqué, tradicionalmente, se ha vinculado siempre la divinidad y el poder?. No creo que exista una contradicción mayor


VIII LA DESPEDIDA

Qué dificil es hablar de dios y del sentido de la vida y mantener un tono irónico.

IX ¿Y SIN DIOS?

Imposible. Siempre hay uno u otro Dios.


X CONSEJO

No utilices a tu Dios como arma arrojadiza.




Adiós



ALFONS

EL QUI ÉS




ANA



EDUARD


EL DIA QUE VAIG TROBAR DÉU

Quan finalment vaig trobar Déu, va resultar que era un home baixet, amb mal de peus i cara trista. Però jo duia molt de temps cercant-lo, des de molt jovenet. De fet, em puc veure a mi mateix, a l'edat tendra de tot just començar a caminar, mirant a dalt del cel, amb la boca badada, tractant de veure'l allà, entre els núvols, on algú m'havia dit -de bona fe, suposo- que el trobaria.
Després he provat de moltes maneres de trobar-lo: en els llibres, en la pràctica de les mil vies d'il·luminació que han descrit els savis místics de tots els temps, en la pura contemplació passiva... Vaig assajar, durants llargs mesos, la dura tècnica de buidar la ment. Ho vaig assolir notablement. Tant, que em va quedar totalment en blanc, i vaig haver de passar-me una bona temporada a un hospital perquè la tornessin a posar a punt. Però ni així apareixia el consagrat Déu.
No havia desesperat, per això, però sí me n'havia despreocupat. Potser aquesta va ser la clau de tot. Qui sap, la qüestió és que un dia, creuant el carrer just davant de casa de la meva tia, a la qual anava a visitar després que hagués sortit -ella, aquest cop- d'una estada a l'hospital, me'l vaig ensopegar. Estava plantat vora el portal. Un home baixet, com ja he dit, amb cara trista, com també he dit. Rodanxonet, amb una prominent panxeta i una llustrosa calba emmarcada per uns desordenats cabells blancs que li penjaven per sobre les orelles.
-Hola, fill meu, tinc entès que m'estàs buscant -em va dir.
El vaig mirar desconfiat, sense caure que podria ser Déu.
-Qui és vostè? -vaig fer.
-Sóc Déu, el que busques.
-Redéu, amb perdó! -vaig exclamar-. Però fa molts anys que et busco.
-Molts anys? -va sospirar-. No tens idea del que és l'eternitat, oi, xaval? Bé, disculpa, és que últimament se m'ha girat feina i no he pogut arribar abans. I fes via, que no tinc gaire temps, tinc una altra cita i un mal de peus horrible...
-Mal de peus? I no et pots curar tu, si ets omnipotent?
-Aquesta és una pregunta que sempre em faig. No tens sort, no tinc resposta. Una altra pregunta...
-No ets omnipotent? I no ets immortal, doncs?
-Això sí. O, almenys, no m'he mort encara. Per molt que aquell divertit Nieztsche vostre va dient que sí, que he mort. Ah, em penso que ell sí que l'ha dinyat, oi? Un dia em vaig presentar a ell amb forma de cavall i es va abraçar a mi, plorant, pobre noi... Li faltava un bull, aleshores. O sigui, que et preguntes si sóc omnímode, suposo que sí, però normalment vaig amb aquesta fatxa de iaio que us fa patxoca.
-Però tu ets el creador de totes les coses -vaig observar, bastant trasbalsat.
-Bé, almenys fins on m'arriba la memòria, sí. Hi ha uns saberuts de l'Índia que opinen que tot va començar jugant, i així pot ben ser. Vaig començar a anar fent i ja no he pogut parar.
-I què hi havia abans, doncs?
-Ho sento, fillet, però no me'n recordo. El cap ja no em va com abans, de cop te n'adones que ha passat un milió d'eons i... em sap greu. De vegades em fa por que si se'm va del tot el cap, tot això desapareixerà.
-Tot? -vaig replicar esverat-. Vols dir tots nosaltres?
-Només són conjectures -va posar-me una mà grassoneta a l'espatlla, mirant de tranquil·litzar-me-. Potser només sóc el creador d'un univers on tu creus estar parlant amb mi, però fora de mi hi ha un altre univers on jo sóc algú somiat per algun altre déu, i alhora tu ets el déu d'un altre univers que hi ha dins teu. No sé si m'explico.
El cap em va començar a rodar, em va assaltar una mena de vertigen, i el vaig veure escapolir-se mentre el sentia excusar-se i al·legar que se li feia tard per a la següent cita. Sense forces, mig estabornit, vaig esquitllar-me fins a casa de la meva tia. La bona dona, en veure'm, em va preguntar si em trobava bé. Vaig dir-li que tenia alguna cosa a la panxa i tot seguit em va oferir una camamilla tèbia. Vaig acceptar de bon grat. Aquella cacamilla em va caure com la glòria divina.
Una mica més assentat, em vaig sentir envaït per una onada abassegadora de felicitat: ja mai més em caldria continuar buscant a Déu. Sobtadament, la meva vida era mancada de sentit i d'objectiu. I aquell alliberament em feia sentir lleuger com una ploma, amb la joia que devia sentir d'infant, abans de sentir a parlar d'aquell Déu.



En fi, molt diversos, des de la fe sense fissures de l'Alfons a la ironia escèptica de l'Eugeni o de l'Eduard, amb els tons més neutrals i humorístics de la Yolanda o l'Ana, plantegen, tanmateix, un curiós aspecte comú: l'especulació lògica sobre el propi nom de Déu i la seva possibilitat.

I un altre acord final: amb la panxa plena s'especula millor, lógicament o no.

8/6/10

I COM DESINFLAR LA MÀSCARA?

S'ha dit, o es va dir més aviat en els primers estadis d'esclat de la crisi financera, que es tractava d'un problema de manca de regulació i de transparència. És cert que, alhora que el sistema polític nord-americà, i en bona part la resta del món per contagi directe, avançava en l’exempció d’impostos, especialment sobre les rendes altes, també, sota la màscara de la liberalització, s’avançà enormement en la desregulació del mercat financer. I el que no es va fer per norma es va imposar per la via de fet, en estar desbordats els mecanismes de control nacionals i internacionals per l’enorme increment dels fluxos purament financers. Es calculava el 2004 que el volum de transaccions diàries en el mercat mundial de divises arribà als 1,8 bilions de dòlars, xifra que equival a 15 vegades el PIB mundial, i més de 800 vegades el nivell d’inversions estrangeres directes.

Però això no ha d’ocultar un fet bàsic. En la dinàmica especulativa, sempre ha d’haver un perdedor i un guanyador, perquè quan la piràmide es col•lapsa, o la bombolla esclata, que és el mateix, algú ha d’assumir el cost dels diners buits de valor que es queden atrapats. És per això que els mercats financers insisteixen en la velocitat i la facilitat de mobilització dels capitals. Ara ha tocat a Grècia, com en el passat al Sud-est asiàtic o Mèxic, o en el futur immediat sembla abocar-se sobre Espanya o la resta dels anomenats països PIGS * de la Unió Europea, els més vulnerables a l’escomesa dels especuladors.

L’endeutament realment perillós a Espanya, com a Estats Units, és el privat, producte dels anys de creixement descontrolat del crèdit hipotecari: La deuda del Gobierno es baja, pero el país tiene una deuda de las empresas y de los hogares muy alta, relacionada sobre todo con los bienes raíces, segons assenyala el gabinet d’anàlisi britànic Variant Perception, que l’estima sobre el 75 % del PIB.

En similars termes, el portaveu socialista José Antonio Alonso va dir davant el Congrés dels Diputats: Hay que decirlo claramente, tenemos un endeudamiento del sector privado aproximadamente del 178% del PIB, que triplica el del sector público, por tanto, el reto es garantizar que el coste de la financiación, fundamentalmente, la del sector privado que es el más endeudado, no ahogue la economía española.

El problema es que una parte de la deuda privada está en manos extranjeras, subratlla Rafael Pampillón, economista en el IE Business School en Madrid. Segons el McKinsey Global Institute, el 71% del deute total español es trobava a l’estranger al 2008, és a dir, entre prestamistes potencialment espantats pels dubtes que els mercats tenen sobre el deute español.

Tanmateix, la crisi que ha provocat les mesures d’austeritat del govern Zapatero que han desencadenat la vaga d’avui al sector públic té com a causa la pressió sobre el deute públic i el dèficit fiscal de l’Estat.

Per què Espanya adopta aquesta mesura, doncs, si el volum de deute preocupant no és precisament el públic? Qui pressiona i com?? El valor del retall pressupostari (15.000 milions en dos anys, és a dir, si fa no fa la quantitat que té en dipòsits una caixa menor i amb seriosos problemes de liquidesa com Cajasur) justifica el preu social que caldrà pagar? S’està rebaixant el possible creixement futur (0,5 de 1,8, diu la ministressa !) Per què? A part d’alertar sobre la possible arribada de noves retallades o de la caiguda en cadena d’altres sistemes econòmics –com ja ha passat amb Hongria-, els analistes no es posen gaire d’acord en quines són les raons per retallar despeses en tots els estats més desenvolupats.

Què saben Angela Merkel i els dirigents de la UE i el Banc Europeu, Obama i els dirigents del FMI, el Banc Mundial i la resta d’organismes internacional tan ben pagats? Saben més que nosaltres, o simplement serveixen els dictats dels que veritablement manen?

I qui són els que veritablement manen? Qui són aquests mercats en veritat, o sigui, quines persones s’amaguen enveritat darrera aquest terme que sembla gairebé eteri, si no metafísic?


Susan George, la famosa analista i activista que va retratar amb L’informe Lugano les altes esferes del poder, treu ara un llibre on descriu aquesta selecta classe econòmica (Sus crisis, nuestras soluciones, Intermón Oxfam i Icaria Editorial). Com ella mateixa descriu en la introducció: Los amos de la humanidad siguen con nosotros y, para los fines que aquí me propongo, los llamaré la clase de Davos porque, como las personas que se reúnen cada enero en la estación de invierno de Suiza, son nómadas, poderosos e intercambiables. Algunos tienen poder económico y casi siempre una considerable fortuna personal. Otros poseen poder administrativo y político, ejercido sobre todo en nombre de los primeros, que les recompensan debidamente. Sin duda existen contradicciones entre sus miembros -los ejecutivos de una empresa industrial no siempre tienen exactamente los mismos intereses que sus banqueros-, pero en general, cuando se trata de decisiones sociales, están de acuerdo. (...) El hombre de Davos (y también desde luego la mujer) presenta características específicas en cada país, pero actualmente es también una especie internacional cuyas ideas, si se les puede llamar así, son prácticamente las mismas en todas partes. Dado que sigue forzosamente las reglas capitalistas, mantiene la economía en un estado crónico de sobreproducción y no necesita la mayor parte de la mano de obra del mundo. La democracia se interpone en su camino, y si le hace falta arrastrarnos a las miserias del siglo XIX y tiene la libertad para hacerlo, pues eso hará. Si en el proceso destruye la sociedad y el planeta, lástima. Habrá más suerte la próxima vez, quizá en un planeta distinto -aunque él ya no andará por ahí como individuo-. Confíen en la palabra de Adam Smith si no confían en la mía: esta clase busca de veras "todo para sí misma y nada para los demás".



Doncs bé, aquests senyors -i senyores, suposem-, que van tenir les seves hores baixes quan va esclatar la crisi ara fa un parell d’anys, que van acceptar estirades d’orelles de governs i poblacions, que van haver d’encaixar com alguns –pocs- dels seus més conspicus estafadors donaven amb els seus ossos a la presó, i que van rebre les injeccions bilionàries de diners públics per tapar els forats que havien creat amb oportú gest contrit, aquests personatges avui han fet tombar la truita i tornen a disposar del mànec de la paella.

Per què? És que no hi ha una altra estratègia possible a la que ells marquen? És que és lògic que s’hagin de sacrificar el 99 % dels ciutadans mentre ells es troben en els seus hotels de luxe d’estacions d’esquí per posar-se d’acord en vendre’ns la corda amb la qual ens han d’escanyar, segons la frase de Lenin que Susan George actualitza ara dient que anem a pitjor: la corda se la venen els uns als altres per al final acabar escanyant-nos a tots.

No hi ha, doncs, cap solució? Quina altra estratègia és possible?

Ha dit Joseph Stiglitz, un economista que ha estat un defensor entusiasta del govern Zapatero en les mesures de promoció que havia engegat fins al canvi sobtat de rumb que ha donat, en una entrevista a Le Monde: Al adoptar la moneda única, los países miembros de la zona euro cedieron dos instrumentos de política que son fundamentales: el tipo de cambio y las tasas de interés. Por tanto no tienen cómo adaptarse a situaciones de crisis. Sobre todo porque Bruselas no ha ido lo suficientemente lejos en la regulación de los mercados. Y la Unión Europea no hizo planes en este sentido. Ahora, en cambio, quiere un plan coordinado de austeridad. Si este plan continúa, Europa va directo al desastre. Sabemos, a partir de la Gran Depresión de 1930, que esto es lo que no debe hacerse.

L’austeritat no és el remei, ni tan sols és vàlida com a pedaç. La solució no és senzilla, però existeix. Sempre que prenguem consciència que estem en un món finit que no pot créixer indefinidament, i menys encara en l’imaginari món de les finances internacionals. La solució passa per assentar economies productives que tinguin en compte la capacitat de generar riquesa i de redistribuir-la entre autèntics mercats controlats, sotmesos doncs a la supervisió de governs que comptin amb els ciutadans i que es controlin pels ciutadans. Més democràcia, doncs, més protecció als productors, més incentius al consum. Tornar enrere i garantir que els estats tramposos i els paradisos fiscals no marquin el preu dels productes ni facin córrer amb total impunitat els seus paquets de moneda falsa que va de mà en mà, però que, a diferència de la copla, sempre acaba quedant-se en les mateixes mans.




* Acrònim corresponent a les inicials de Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya, que significa porcs en anglès