27/5/10

COM S'HA INFLAT LA MÀSCARA


Acabàvem dient en el passat article que les complicacions de l'economia es munten sobre una veritat senzilla. La veritat, antiga de fet com l'economia, molt més antiga doncs que la dita ciència econòmica, és que no es pot créixer il·limitadament sobre la base de recursos limitats.

El que s'ha edificat sobre això, des de la teoria i des de la pràctica, és un complex emmascarament per mantenir-nos en la il·usió utòpica d'una riquesa universal compartible per tots, i en això han coincidit les utopies capitalistes i les socialistes.

Comentava l'altre dia, en el seu article dominical a El País, Soledad Gallego-Díaz, que los especuladores siempre han sacado beneficio de enfrentarnos por ideas que no significan nada. I advocava perquè els ciutadans, en lloc de veure-les venir, ens impliquéssim en el debat econòmic i expresséssim clarament la nostra voluntat. I per això cal, segons ella, una comprensió real dels fets, d'allò que es mou rere la confusió i el desordre de l'especulació salvatge.

Crec que Soledad Gallego-Díaz té raó quant a la necessitat que els ciutadans es mobilitzem en una acció comuna. No crec que li calgui a cada ciutadà endinsar-se en el fragor de la batalla, per usar els seus termes, coneixent a fons els detalls del que no és sinó una maniobra de distracció per part dels poderosos, però sí conèixer alguns elements bàsics i essencials de la forma en què funcionen les coses.

Anem, doncs, a mirar d'aclarir alguns d'aquests elements . Sembla més enllà de dubte que l'actual és una crisis financera de grans dimensions, i que ve donada per una especulació sobre capitals que ha creat una bombolla finacera a nivell mundial. Segons la teoria dels cicles econòmics de Nicolas Kondratieff o Joseph Schumpeter, estaríem endinsats en la segona i darrera fase d'un cicle llarg. Aquesta fase, de decadència, és caracteritzada per la conversió del capital inversor típic de la primera fase, destinat directament a la producció i a la recerca de competitivitat, en un capital purament financer que busca el manteniment o augment dels beneficis en l'especulació. Es basa més en el benefici a curt termini i es mou a gran velocitat per explotar les oscil·lacions del valor, de manera que crea un moviment caòtic, incontrolable, i progressivament allunyat d'un valor tangible i mesurable en termes d'intercanvi de béns de consum o de producció.

Si és així, estem en una fase terminal de cicle, com mostrarien les agudes crisis que es vénen repetint en diferents zones geogràfiques o diferents sectors econòmics des d'almenys l'inici de la dècada dels 80. El moment actual, la crisi que esclata a nivell mundial fa dos anys, té el seu epicentre en els Estats Units, que sens dubte és la clau en molts aspectes.

Va ser allí on, als inicis dels 70, es va suprimir el patró or que havia dominat l'intercanvi de divises, i va ser allí, després de la crisi del petroli que va succeir immediatament, on a primers dels 80, amb Reagan, es va disparar una de els claus de la crisi: el dèficit fiscal. La teoria, aquell neoliberalisme que es va estendre com una plaga des de l'Administració nord-americana, era que la reducció dels impostos, equilibrada amb el retall de les despeses públiques, reactivaria el cicle productiu. Però si els retalls fiscals van ser efectius, no ho van ser els pressupostaris. Les administracions van mantenir el seu nivell de despesa, i no perquè mantinguessin les plantilles d'empleats públics o les politiques socials, caracteritzades pel model keynessià-fordista que havia dominat la política dels sistemes capitalistes des dels anys 30, sinó perquè injectaven sense parar fons públics a l'estructura productiva, en particular la indústria armamentística.

Perquè havia de canviar ara el paper de l'estat en el nou sistema imperant en el capitalisme, que perdia a la vegada el seu antagonista amb l'ensulsiada dels sistemes comunistes. Del model keynessià, que mirava de redistribuir guanys entre les classes mitjanes per assegurar els nivells de consum i, doncs, de la producció, es passava a un Estat que es limitava a fer de policia nominal de l'intercanvi de divises i, més important, a impulsar la producció exercint de client de les empreses privades. El paper de policia va anar afeblint-se, alhora, mentre avançava la globalització i el seu corol·lari, la facilitat per moure capitals, primer productius (deslocalitzacions), i després cada cop més especulatius, per l'efecte de cicle a què ens hem referit: bàsicament, és el joc de la piràmide invertida que pot entendre bé qui s'hagi vist entrampat en alguna d'aquests jugades especulatives. El sistema reposa en el creixement, i es col·lapsa quan ja no és possible assignar més agents que intervinguin i assegurin el reintegrament del que han invertit els predecessors que els han endossat els seus crèdits.

L'Estat, els seus bancs centrals, i els organismes supraestatals, haurien d'assegurar dues coses: que el nivell de capital circulant s'adequa a la riquesa real existent en l'àmbit de cada u (estatal o internacional), i a més certificar la transparència de les regles del joc. Quan l'Estat fa trampes i oculta la correlació entre riquesa i capital, es produeixen tensions inflacionistes, fugides de capital, etc. Però el que ha passat darrerament és que tot el sistema mundial s'ha col·lapsat, en bona part per la globalització dels mercats financers, i en bona part perquè el culpable dels fons tòxics -com s'ha batejat a les formes de representació de capital que han estat objecte de l'intercanvi financer internacional que han resultat no tenir un suport de valor real- són els Estats Units, amb un nivell d'endeutament monstruós. Un deute que a nivell estatal s'estima en uns 12 bilions de dòlars, però que per a les seves empreses i famílies podria arribar als 50 bilions.

Quan una economia es veu entrampada en l'espiral infernal, o en la piràmide que hem comentat, pot fer dues coses: captar recursos en l'exterior a base de vendre la seva producció, o impulsar el consum intern a base de redistribuir recursos o de facilitar el crèdit. Aquesta darrera ha estat la sortida dels nord-americans, impossibilitats de competir amb la producció d'altres països emergents, ni recorrent a la seva capacitat armamentística -que té el cost d'haver de muntar guerres per poder ser venuda-, ni amb el creixement de la tecnologia -clau del breu període expansiu de l'era Clinton que va acabar amb la fallida de les punt com a 2001-. El recurs final ha estat, doncs, inflar el crèdit i l'especulació sobre els valors o, més aviat, títols de valor que han inundat el mercat mundial i han acabat esclatant, des de la crisi de les denominades hipoteques sub-prime que van fer ensorrar-se aquest mercat, a l'actualitat, en què com en una partida de dominó van caient altres economies que s'havien pujat al carro de l'especulació, com, singularment, la nostra.

La crisi espanyola, tot i tenir singularitats, és característica: inflada per la gran entrada de capitals, es va muntar sobre una expansió ràpida creada pel creixement irracional de l'activitat de la construcció, que va estirar d'altres sectors sota l'impuls d'una política urbanísitca irreflexiva, basada en l'oferta d'inversió i no en la necessitat real de demanda d'habitatge. El resultat, el veiem ara, i el culpable designat per les forces dirigents dels mercats, contra tota lògica, és ara un sector públic que no es caracteritza precisament per un gran endeutament ni un gran dèficit fiscal. Recordem el conte dels rucs: els que han quedat endeutats no són els intermediaris financers, però el que els queda, quan el propietari del ruc no pot respondre a les seves obligacions, és un ruc esquifit.

Però sobre això, i sobre com s'ha girat la truita en l'anàlisi política de la crisi al llarg dels darrers mesos, parlarem en un altre article, intentant veure què podem fer, els ciutadans, i els nostres líders polítics, als quals tan generosament paguem i que, en canvi, s'alineen un cop més del costat dels que menys paguen. Els més poderosos, és clar.

24/5/10

ART CONTRA LES MÀSCARES DEL SISTEMA



Coincideixen actualment a Madrid dues exposicions d'art que miren de relleu, aparentment, les fractures i pradoxes del sistema capitalista. En la passada edició del suplement cultural Babelia, aquest dissabte a El País (Arte contra las màscaras de l'economia), es destacaven les declaracions dels comissaris mexicans d'una d'elles , Fetiches críticos. Residuos de la economía general (Centro de Arte 2 de Mayo).
"El fetiche crítico es, en nuestro marco de referencia, la operación de objetos que exploran la falsa racionalidad del mercado y los intercambios que establecen nuestra sociedad moderna", explica Cuauhtémoc Medina, un de los comissaris mexicans junt amb Mariana Botey i Helena Chávez McGregor. "En otro plano, si quieres, el concepto implica el rescate de una cierta rama de reflexión económica surrealista disidente, en contra de las suposiciones ilustradas de la hegemonía conceptual".

Una mica abstrús, potser? Anem a veure, doncs, en què es tradueix a la pràctica aquesta explicació conceptual. Karmelo Bermejo (Málaga, 1979) presenta la seva acció titulada 3.000 euros de dinero público utilizados en comprar libros de Bakunin para quemarlos en una plaza (2009). El resultat: una espectacular pira de llibres cremats per l'artista a la nit al centre de la capital d'Espanya. Confesso que se m'escapa l'efecte corrosiu d'aquesta acció artística.



En ocasions -en ocasions, repeteixo- coses complexes com un sistema -el dit sistema capitalista, o el sistema financer, o el creditici, etc-, necessiten explicacions senzilles. I l'art les pot aportar admirablement bé. Em ve al cap la famosa pel·lícula "Concursante", de Rodrigo Cortés (2007) on un veterà professor d'Economia (Chete Lera) li dóna unes explicacions simples del funcionament dels sistema bancari a un jove economista atrapat en la mecànica dels crèdits (Leonardo Sbaraglia).



Alguns crítics han opinat que es tracta d'una explicació simplista, simplona fins i tot. Crec que la història té la virtut de desentranyar les trampas i màscares que el sistema -el que ara diuen els mercats, com si fossin un impersonal ésser gairebéomnipresent- tendeix per ocultar la diàfana senzillesa del seu funcionament. Però d'aquestes màscares ja parlarem properament. Basti aquí apuntar que el sistema, en definitiva, necessita aquesta ocultació perquè funciona gràcies a la credibilitat d'ell mateix: que els seus agents confiïn en la capacitat de sostenir-se en una espiral de creixement insostenible. Credibilitat, com deia el primer ministre grec Yorgos Papandreu a l'edició d'ahir de El País també per justificar la dràstica cura d'austeritat que li proposa al seu poble.

La mateixa que ha aplicat Zapatero i que acaba repercutint en funcionaris i pensionistes que veuen les seves remuneracions retallades, els primers, o congelades, els segons. Els treballadors públics, a part dels tradicionals exercicis de protesta -manifestacions, vaga-, estan fent gala d'una imaginació que contradiu la seva fama de rancis buròcrates i expliquen de manera creativa com ha anat la realitat dels fets en un seguit de correus electrònics molt reveladors. Un d'ells, una adaptació d'una extraordinària fàbula sobre l'especulació econòmica que ha patit aquest país, és el que transcric:


DEUDAS y BURROS


Se solicitó a un prestigioso asesor financiero que explicara esta crisis de una forma sencilla, para que la gente de a pie entienda sus causas.

Este fue su relato:


Un señor se dirigió a una aldea donde nunca había estado antes y ofreció a sus habitantes 100 euros por cada burro que le vendieran.

Buena parte de la población le vendió sus animales.

Al día siguiente volvió y ofreció mejor precio, 150 por cada burrito, y otro tanto de la población vendió los suyos.

Y a continuación ofreció 300 euros y el resto de la gente vendió los últimos burros. Al ver que no había más animales, ofreció 500 euros por cada burrito, dando a entender que los compraría a la semana siguiente, y se marchó.


Al día siguiente mandó a su ayudante con los burros que compró a la misma aldea para que ofreciera los burros a 400 euros cada uno.

Ante la posible ganancia a la semana siguiente, todos los aldeanos compraron sus burros a 400 euros, y quien no tenía el dinero lo pidió prestado. De hecho, compraron todos los burros de la comarca.

Como era de esperar, este ayudante desapareció, igual que el señor, y nunca más aparecieron.

Resultado:

La aldea quedó llena de burros y endeudados.

Hasta aquí lo que contó el asesor. Veamos lo que pasó después:

Los que habían pedido prestado, al no vender los burros, no pudieron pagar el préstamo.

Quienes habían prestado dinero se quejaron al ayuntamiento diciendo que si no cobraban, se arruinarían ellos; entonces no podrían seguir prestando y se arruinaría todo el pueblo.

Para que los prestamistas no se arruinaran, el Alcalde, en vez de dar dinero a la gente del pueblo para pagar las deudas, se lo dio a los propios prestamistas. Pero estos, ya cobrada gran parte del dinero, sin embargo, no perdonaron las deudas a los del pueblo, que siguió igual de endeudado.

El Alcalde dilapidó el presupuesto del Ayuntamiento, el cual quedó también endeudado. Entonces pide dinero a otros ayuntamientos; pero estos le dicen que no pueden ayudarle porque, como está en la ruina, no podrán cobrar después lo que le presten.

El resultado: Los listos del principio, forrados. Los prestamistas, con sus ganancias resueltas y un montón de gente a la que seguirán cobrando lo que les prestaron más los intereses, incluso adueñándose de los ya devaluados burros con los que nunca llegarán a cubrir toda la deuda. Mucha gente arruinada y sin burro para toda la vida. El Ayuntamiento igualmente arruinado.

Resultado¿ final?:
para solucionar todo esto y salvar a todo el pueblo, el Ayuntamiento bajó el sueldo a sus funcionarios.

Així de simple. Sens dubte, les complicacions es munten sobre aquesta veritat senzilla. Però, com ja he dit abans, de les complicacions ja parlaré més endavant.

18/5/10

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA A LA VIDA (3)




EL QUE COMPTA (NO) ÉS EL RESULTAT

A consciència he esperat al final de la Lliga perquè no se'm pugui culpar de perpetrar excuses per a la derrota. Puc dir, ara, sense por a aquest retret, doncs, que combrego perfectament amb les manifestacions de Pep Guardiola que, abans del final del campionat, mirava de treure relleu al resultat decisiu. Va venir a dir que no podia exigir als seus jugadors la victòria, després de la campanya exemplar que havien protagonitzat.

Novament, ho deia només com a estratagema per treure pressió als seus nois? Tal vegada. O ho deia des de la convicció profunda sobre els valors de la feina ben feta, el jogo bonito, i tot aquest ordre de valors que, voluntàriament o involuntària, sembla haver encarnat? Pensava Pep que aquest és el valor predominant en l'entorn del club de futbol que ara representa com a entrenador? No sembla aquest el cas, ja que el propi Pep ha expressat més d'un cop el lúcid comentari que el valors d'un gran partit ben jugat ràpidament s'obliden si després, a la fi, no es conquereix el títol preuat.

En efecte, en el futbol actual -i no detallarem des de quan el podem considerar actual-, predomina sense vacil·lació el valor del resultat, i el seu corol·lari: l'anomenat resultadisme, aquella forma de planificar la tàctica i la visió mateixa del joc des de la pura consecució de la victòria. Si prescindint o no de la bellesa o l'espectacle, ja és una altra cosa i depèn del tarannà dels qui dirigeixen cada club, de les circumstàncies o fins i tot de la massa social que li dóna suport. Es pot parlar fins i tot d'una cultura futbolística, que varia amb matisos i que pot donar més o menys relleu en funció d'ells als valors estètics, ètics o d'altre tipus, però en general, és la consecució de la victòria el que fonamenta i justifica tota la feina i tot l'esforç, econòmic, físic i anímic.

Se'm dirà que és natural, tractant-se d'un esport, d'una expressió directa de l'ànim competitiu. Però jo crec que el resultadisme és una derivació morbosa de la competitivitat i es dóna, o s'aguditza, en les societats temeroses, angoixades per la necesitat d'aconseguir l'èxit (social, econòmic, fins i tot emocional!) i, consegüentment, per la por a la derrota. Vivim en societats terroritzades per l'espectre del fracàs, i el resultadisme, doncs, impregna totes les conductes individuals i també col·lectives. En conseqüencia, són societats conservadores, garratibades, sense creativitat ni imaginació, societats porugues on el triomf s'entén només des de la consecució d'uns status de preeminència, d'una posició i una defensa contra els indesitjables elements de l'atzar.

El futbol, com element i metàfora alhora d'aquesta societat, es viu des de la necessitat de protegir-se contra els possibles revesos de l'atzar. Un anhel impossible, ja que l'atzar, com en el fons sap tot autèntic aficionat, és sempre present en el que, en definitiva, només és un joc. Es poden posar tots els elements personals per minimitzar el risc, però no es poden preveure totes les contingències. Vejam un exemple en aquesta Lliga que acaba de guanyar el Barça: en el partit decisiu, s'enfrontava a un dels cuers, que es jugava la permanència a la categoria. En bona lògica, el Barça havia de guanyar. I potser des de la lògica de l'atzar -aquesta aparent antinòmia que esdevé una esquiva llei científica que els estadístics poden dominar per aplicar però que no poden justificar- el Barça hauria guanyat 9 de cada 10 encontres. Però... sempre podia succeït que precisament s'hagués esdevingut aquell dia el que feia 1 de 10!

Els nord-americans, que són un poble eminentment comptable, han minimitzat el risc en les seves competicions esportives amb l'invent del play-off, tipus d'eliminatòria entre dos equips que allarga fins a l'extenuació els encontres per tal d'assegurar que sigui el més bo el que venci. Però no és aquest el cas de la Lliga espanyola, com no ho és en la vida en general. Els embats de l'atzar compten sempre com un factor primordial en el desenvolupament de l'activitat dels individus. L'important, doncs, és tenir present que el que fem, el que ens esforcem, el que proporcionem d'agradable a altres o a nosaltres mateixos, pot no tenir el fruit perseguit. Però haurà estat la persecució el que ens ha justificat per ella mateixa la nostra abnegació i entrega. Encara que el reconeixement sigui només intern i no se'ns retribueixi la feina com ens hàgim merescut.

Perquè el que computa és el resultat, però el que compta és el procés.

16/5/10

DALT DEL TRAPEZI



En aquesta setmana trista i/o tràgica en què el govern espanyol ha demostrat amb paraules i fets qui mana en el concert mundial de l'economia, una macroeconomia que no és virtual ni virtuosa tampoc i que acaba repercutint durament i purament en les butxaques dels ciutadans, una economia en què els governs tenen poca cosa a dir més que amén, i que fa que els funcionaris i pensionistes hagin de gratar-se les butxaques -i potser encara agrair no estar en la desesperada situació dels que van perdre el lloc de treball i els que el continuaran perdent encara, i cada cop més ja que les mesures de contenció de despesa pública són en definitiva contenció de consum i, doncs, més davallada de producció i més atur-, en aquests dies tan atziacs, arriba el festival Trapezi a Reus, puntual, com la pluja de maig que mai no sol faltar, adobat enguany per un vent gèlid inusual que sembla enviat des de les mateixes bromoses cimeres despietades que regeixen els destins dels mercats financers.

Amb la invasió d'aquesta troupe intinerant d'artistes del carrer -d'altres no tant-, i de seguidors desimbolts i deseeixits -d'altres menys-, que s'escampen pels diversos espais públics, oberts i tancats, que ofereix la ciutat que s'obre per uns dies hospitalària i magnànima, m'assalta el somni d'un món diferent, un món alternatiu, un món obert, franc i lliure on tot sigui abastable, mesurable en termes d'esforç, atracció i simpatia, i on els intercanvis necessaris no estiguin dictats pels valors dels diners.

No ignoro que tot és en bona mesura fals, que els artistes han de guanyar-se una retribució en moneda per subsistir i per preparar i exhibir els seus espectacles, i que els seguidors que formen aquest multicolor i alegre eixam trashumant han de pagar peatge pel seu pas, ni que sigui amb modestes contribucions per menjar i pernoctar en algun aixopluc. Sé que espectacles tan magnífics i d'alt nivell com Plecs, el que el grup Enfila't presenta al noble escenari del Bartrina ha necessitat el finançament de diverses corporacions públiques, entre elles el propi centre de producció teatral de la ciutat, el CAER.

Sé tot això, però la il·lusió, al cap i a la fi, és gratuïta i no hi ha mercats financers que la taxin. Almenys alguns dies a l'any.

9/5/10

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA A LA VIDA (2)


CADA PARTIT ÉS UNA FINAL


Aquest és un partit decisiu... Aquest partit marcadrà tota la resta de la temporada... Ens queden tot de finals a partir d'ara...

Quants cops ha repetit el Pep Guardiola aquestes frases al llarg de la temporada? Tòpic? Com és bastant notori, l'entrenador del Barça no és dels qui acostumen a fer anar els tòpics habituals en les seves declaracions. De fet, és un rara avis: un futbolero al qual paga la pena prestar atenció.


Un argument feble, doncs, una barata estratègia, quan destaca l'aspecte transcendental d'un matx? De cap manera: simple constatació d'una veritat. El futbol, com la vida, es juga a cada minut de nou. Poc importa el que hagis guanyat al darrera si no guanyes el que tens al davant. Tot és decisiu, encara que no definitiu, com molt bé va dir -crec- Joan Laporta en relació al partit guanyat ahir a Sevilla.

En el futbol, el definitiu és el que tanca la competició, però els anteriors han estat decisius. En la nostra vida, el que la tanca és el dia final, el de la nostra mort. Però tots els anteriors han estat decisius. Entendre'ls així vol dir que cal que els afrontem d'aquesta manera, com són: vitals, urgents, imprescindibles... I, naturalment, passatgers, fugissers, fugaços. .. Quan ja han passat, ens queda l'empremta, el record, els punts que hem anat cotitzant en el nostre íntim i intransferible campionat.

7/5/10

BASTINT SOMNIS


El nostre amic Pep Solà va presentar ahir a Reus el seu llibre "La bastida dels somnis", la biografia de Joan Vinyoli editada per CCG Edicions. Com ell mateix va explicar, l'obra obeeix a l'encàrrec que li va fer la Fundació Valvi de Girona, que li va permetre mitjançant una beca preparar amb profunditat aquest treball que, sens dubte, ve a facilitar molt el coneixement de la vida i l'obra d'un dels grans genis de la nostra poesia, que no comptava encara amb cap biografia completa.

La presentació va anar a càrrec de Josep Murgades i va comptar amb una lectura de poemes de Vinyoli a càrrec de Dolors Juanpere, dins el cicle de lectures En veu alta que programa habitualment la Biblioteca del Centre de Lectura, en el seu propi espai. Un espai de luxe, sens dubte, que convida a un especial recolliment i concentració, envoltats dels nobles mobiliaris carregats de llibres sedimentats al llarg de la vida de la institució que l'any passat celebrava el seu 150è aniversari.

La introducció de Murgades, amena, no exempta de polemitzacions, va incidir en un aspecte que aquí ja ens havia ocupat: quin sentit i quina justificació pot tenir indagar en la vida dels artistes, desentranyar la seva intimitat, exposar-la al públic i, en definitiva, esventar en molts casos veritables secrets de la seva vida personal. Equidistant entre un formalisme que Murgades creu superat i, òbviament, la morbositat, Murgades advocava -lògicament, ja que estava presentant una biografia- pels treballs que ajudin a donar coneixement i major capacitat interpretativa a l'obra de l'autor. En la literatura, tot s'hi val, va dir. Cosa que hem de llegir: sempre que ajudi a la millor apreciació de la literatura.


Estàvem segurs que Pep Solà no podia contravenir aquesta idea en la realització del seu llibre. Com deia ahir mateix Sam Abrams a les pàgines de cultura de l'Avui, ell arriba a aquesta tasca, no en qualitat d'erudit o professional de la biografia, sinó d'entusiasta i profund admirador i coneixedor de l'obra de Joan Vinyoli. Com el mateix Pep va explicar, ell ha estat un impulsor de l'admirable itinerari poètic que es pot visitar a Santa Coloma de Farners -vegeu el web-, i del Simposi Internacional Joan Vinyoli a la mateixa ciutat el 2004. En Pep és colomenc i aquest vincle amb el poble on Vinyoli va passar diversos estius de la seva jovenesa, explica en bona part l'origen de la seducció d'en Pep pel poeta barceloní. Però és la pròpia obra la que explica el seu entusiasme.

Un entusiasme que ha sabut ponderar i aconduir per oferir aquesta biografia -en un mot de Murgades- reposada. No altra cosa podíem esperar del seu tarannà, meticulós, serè i reflexiu, que ha permès el miracle d'incidir en la vida de l'home per il·luminar la seva obra genial sense trair la seva memòria.

Podem dir amb tota justícia que el llibre del Pep Solà és una pota més per sostenir en el temps la bastida dels somnis de Joan Vinyoli, un poeta ja clàssic que, per citar el Pep, va tenir una vida en combustió constant i va deixar, doncs, una alta flama darrera seu.

1/5/10

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA A LA VIDA (1)


SABER GUANYAR I SABER PERDRE

Probablement sigui Pep Guardiola una de les figures del futbol mundial més respectades i escoltades avui. No solament perquè el seu equip, el Barça, ho hagi guanyat tot en una temporada. Hi ha un aspecte de la seva ascendència sobre tot aquest entrellat (jugadors, tèccnics, mitjans, aficionats) que té a veure menys amb els resultats, i fins i tot amb el joc en si, que amb la seva manera d'encarar cada partit i el conjunt de la funció del seu equip. O sigui, una cosa que té a veure amb l'estil que marca com a tècnic i que podríem denominar la seva filosofia futbolística. Una filosofia que es perllonga en una sèrie de valors ètics i de conducta que no comentarem ara, però basti dir com a prova que aquesta fermesa de valors és tan indiscutible que, a la més mínima que se li pot adjudicar un incompliment del seu propi codi ètic, la polseguera és considerable. Per exemple, quan es va limitar a al·ludir, a una de les capcioses preguntes habituals sobre l'arbitratge, al coneixement que tenen sobre el tema a la messeta, s'ha escampat la polèmica -evidentment, des de la pròpia messeta-. És evident que Guardiola es va limitar a repondre a una orquestrada, obsessiva, miserable i patètica campanya mediàtica que ha difòs durant setmanes i mesos l'existència suposada d'una campanya d'afavoriment arbitral cap al Barça, però el sentit de la proporció no és exactament un punt fort d'aquesta mena de mitjans.
Pel contrari, l'equilibri de la proporció entre accions i reaccions és un dels elements constituents de tota conducta íntegra des de l'aspecte ètic, i no és estrany que ho sigui també de la de Pep Guardiola.

L'ascendència ètica del líder s'ha de manifestar, a més, per ser en veritat exemplar, sobre el seu equip, sobre la seva gent. El Barça és també un exemple en aquest sentit, i, com en el cas del propi entrenador, qualsevol violació d'aquesta excel·lència moral, que ni s'esmentaria en un altre equip, és esventada amb grossos caràcters. Per posar un altre exemple proper, quan Sergio Busquets exagera la caiguda en el partit contra l'Inter després del cop de mà de Motta, se li recrimina i se'l culpabilitza més que a l'agressor. Com diu un mitjà anglès a internet (Football365.com) es podria defensar Gordon Brown, simplement per fer el que tots fem de tant en tant, però els primers ministres han de subjectar-se a estàndards més alts que els que regeixen per a la resta de nosaltres. El Barca, l'autoproclamat "més que un club " i defensor de la moral del futbol, ha de fer el mateix.

Però, és això just? És just que l'exigència caigui sempre sobre el que intenta, modestament i sense vantar-se'n, simplement ser íntegre, i que, quan ensopega, se li faci un retret més gran que al que decididament considera que els valors ètics i morals són una qüestió com a molt d'oportunitat?

José Mourinho, segurament la contrafigura de Guardiola, aquest tècnic que, com l'irascible Motta que es va guanyar l'expulsió sense ser capaç de reconèixer el que ell hi va posar de la seva part, va passar per la casa blaugrana, va donar una mostra àmplia del seu repertori de trucs, grotescos gestos teatrals i comportaments provocadors i menyspreadors, per no parlar de la insistent forma en què remarca el seu ego per sobre de l'acció de l'equip. Mourinho va arribar a dir que el Barça no sabia perdre. Pel contrari, ell no ha sabut mai perdre, ni tampoc va saber -aquest cop de nou- guanyar.

Què ha dit Guardiola després de la dolorosa eliminació de la Champions de dimecres? Ha dit:
"Sabem que no som perfectes. Fins i tot els Lakers perden alguna vegada. No som imbatibles. Fem tot el que podem, però no som tan presumptuosos per pensar que no podem perdre, encara que només sigui perquè sabem el que costa guanyar".

Cal afegir-hi res? No, el sentit de la proporció ens aconsella deixar-ho aquí.