LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA A LA VIDA (1)

SABER GUANYAR I SABER PERDRE

Probablement sigui Pep Guardiola una de les figures del futbol mundial més respectades i escoltades avui. No solament perquè el seu equip, el Barça, ho hagi guanyat tot en una temporada. Hi ha un aspecte de la seva ascendència sobre tot aquest entrellat (jugadors, tèccnics, mitjans, aficionats) que té a veure menys amb els resultats, i fins i tot amb el joc en si, que amb la seva manera d'encarar cada partit i el conjunt de la funció del seu equip. O sigui, una cosa que té a veure amb l'estil que marca com a tècnic i que podríem denominar la seva filosofia futbolística. Una filosofia que es perllonga en una sèrie de valors ètics i de conducta que no comentarem ara, però basti dir com a prova que aquesta fermesa de valors és tan indiscutible que, a la més mínima que se li pot adjudicar un incompliment del seu propi codi ètic, la polseguera és considerable. Per exemple, quan es va limitar a al·ludir, a una de les capcioses preguntes habituals sobre l'arbitratge, al coneixement que tenen sobre el tema a la messeta, s'ha escampat la polèmica -evidentment, des de la pròpia messeta-. És evident que Guardiola es va limitar a repondre a una orquestrada, obsessiva, miserable i patètica campanya mediàtica que ha difòs durant setmanes i mesos l'existència suposada d'una campanya d'afavoriment arbitral cap al Barça, però el sentit de la proporció no és exactament un punt fort d'aquesta mena de mitjans.
Pel contrari, l'equilibri de la proporció entre accions i reaccions és un dels elements constituents de tota conducta íntegra des de l'aspecte ètic, i no és estrany que ho sigui també de la de Pep Guardiola.

L'ascendència ètica del líder s'ha de manifestar, a més, per ser en veritat exemplar, sobre el seu equip, sobre la seva gent. El Barça és també un exemple en aquest sentit, i, com en el cas del propi entrenador, qualsevol violació d'aquesta excel·lència moral, que ni s'esmentaria en un altre equip, és esventada amb grossos caràcters. Per posar un altre exemple proper, quan Sergio Busquets exagera la caiguda en el partit contra l'Inter després del cop de mà de Motta, se li recrimina i se'l culpabilitza més que a l'agressor. Com diu un mitjà anglès a internet (Football365.com) es podria defensar Gordon Brown, simplement per fer el que tots fem de tant en tant, però els primers ministres han de subjectar-se a estàndards més alts que els que regeixen per a la resta de nosaltres. El Barca, l'autoproclamat "més que un club " i defensor de la moral del futbol, ha de fer el mateix.

Però, és això just? És just que l'exigència caigui sempre sobre el que intenta, modestament i sense vantar-se'n, simplement ser íntegre, i que, quan ensopega, se li faci un retret més gran que al que decididament considera que els valors ètics i morals són una qüestió com a molt d'oportunitat?

José Mourinho, segurament la contrafigura de Guardiola, aquest tècnic que, com l'irascible Motta que es va guanyar l'expulsió sense ser capaç de reconèixer el que ell hi va posar de la seva part, va passar per la casa blaugrana, va donar una mostra àmplia del seu repertori de trucs, grotescos gestos teatrals i comportaments provocadors i menyspreadors, per no parlar de la insistent forma en què remarca el seu ego per sobre de l'acció de l'equip. Mourinho va arribar a dir que el Barça no sabia perdre. Pel contrari, ell no ha sabut mai perdre, ni tampoc va saber -aquest cop de nou- guanyar.

Què ha dit Guardiola després de la dolorosa eliminació de la Champions de dimecres? Ha dit: "Sabem que no som perfectes. Fins i tot els Lakers perden alguna vegada. No som imbatibles. Fem tot el que podem, però no som tan presumptuosos per pensar que no podem perdre, encara que només sigui perquè sabem el que costa guanyar".

Cal afegir-hi res? No, el sentit de la proporció ens aconsella deixar-ho aquí.