LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA A LA VIDA (3)

EL QUE COMPTA (NO) ÉS EL RESULTAT

A consciència he esperat al final de la Lliga perquè no se'm pugui culpar de perpetrar excuses per a la derrota. Puc dir, ara, sense por a aquest retret, doncs, que combrego perfectament amb les manifestacions de Pep Guardiola que, abans del final del campionat, mirava de treure relleu al resultat decisiu. Va venir a dir que no podia exigir als seus jugadors la victòria, després de la campanya exemplar que havien protagonitzat.

Novament, ho deia només com a estratagema per treure pressió als seus nois? Tal vegada. O ho deia des de la convicció profunda sobre els valors de la feina ben feta, el jogo bonito, i tot aquest ordre de valors que, voluntàriament o involuntària, sembla haver encarnat? Pensava Pep que aquest és el valor predominant en l'entorn del club de futbol que ara representa com a entrenador? No sembla aquest el cas, ja que el propi Pep ha expressat més d'un cop el lúcid comentari que el valors d'un gran partit ben jugat ràpidament s'obliden si després, a la fi, no es conquereix el títol preuat.

En efecte, en el futbol actual -i no detallarem des de quan el podem considerar actual-, predomina sense vacil·lació el valor del resultat, i el seu corol·lari: l'anomenat resultadisme, aquella forma de planificar la tàctica i la visió mateixa del joc des de la pura consecució de la victòria. Si prescindint o no de la bellesa o l'espectacle, ja és una altra cosa i depèn del tarannà dels qui dirigeixen cada club, de les circumstàncies o fins i tot de la massa social que li dóna suport. Es pot parlar fins i tot d'una cultura futbolística, que varia amb matisos i que pot donar més o menys relleu en funció d'ells als valors estètics, ètics o d'altre tipus, però en general, és la consecució de la victòria el que fonamenta i justifica tota la feina i tot l'esforç, econòmic, físic i anímic.

Se'm dirà que és natural, tractant-se d'un esport, d'una expressió directa de l'ànim competitiu. Però jo crec que el resultadisme és una derivació morbosa de la competitivitat i es dóna, o s'aguditza, en les societats temeroses, angoixades per la necesitat d'aconseguir l'èxit (social, econòmic, fins i tot emocional!) i, consegüentment, per la por a la derrota. Vivim en societats terroritzades per l'espectre del fracàs, i el resultadisme, doncs, impregna totes les conductes individuals i també col·lectives. En conseqüencia, són societats conservadores, garratibades, sense creativitat ni imaginació, societats porugues on el triomf s'entén només des de la consecució d'uns status de preeminència, d'una posició i una defensa contra els indesitjables elements de l'atzar.

El futbol, com element i metàfora alhora d'aquesta societat, es viu des de la necessitat de protegir-se contra els possibles revesos de l'atzar. Un anhel impossible, ja que l'atzar, com en el fons sap tot autèntic aficionat, és sempre present en el que, en definitiva, només és un joc. Es poden posar tots els elements personals per minimitzar el risc, però no es poden preveure totes les contingències. Vejam un exemple en aquesta Lliga que acaba de guanyar el Barça: en el partit decisiu, s'enfrontava a un dels cuers, que es jugava la permanència a la categoria. En bona lògica, el Barça havia de guanyar. I potser des de la lògica de l'atzar -aquesta aparent antinòmia que esdevé una esquiva llei científica que els estadístics poden dominar per aplicar però que no poden justificar- el Barça hauria guanyat 9 de cada 10 encontres. Però... sempre podia succeït que precisament s'hagués esdevingut aquell dia el que feia 1 de 10!

Els nord-americans, que són un poble eminentment comptable, han minimitzat el risc en les seves competicions esportives amb l'invent del play-off, tipus d'eliminatòria entre dos equips que allarga fins a l'extenuació els encontres per tal d'assegurar que sigui el més bo el que venci. Però no és aquest el cas de la Lliga espanyola, com no ho és en la vida en general. Els embats de l'atzar compten sempre com un factor primordial en el desenvolupament de l'activitat dels individus. L'important, doncs, és tenir present que el que fem, el que ens esforcem, el que proporcionem d'agradable a altres o a nosaltres mateixos, pot no tenir el fruit perseguit. Però haurà estat la persecució el que ens ha justificat per ella mateixa la nostra abnegació i entrega. Encara que el reconeixement sigui només intern i no se'ns retribueixi la feina com ens hàgim merescut.

Perquè el que computa és el resultat, però el que compta és el procés.