PREMI PER AL TRAMPÓS

Fa un bon grapat d'anys, en l'era del Barça de Guardiola, vaig escriure en aquest blog una sèrie d'articles sobre futbol, titulada "Lliçons de futbol: Petita folosofia aplicada a la vida". 

En un d'ells, em referia a l'ús de males arts en el futbol, amb la finalitat de guanyar com sigui, com si es tractés d'una guerra on tot és vàlid i tot es justifica en ares de la victòria.

L'article, naturalment, no ha perdut vigència, ni tampoc el paper del Barça com permanent objectiu de les injustícies qu pateix un dia sí i un altre també per part de poders, estaments i rivals.  Enmig encara de la bruta i brutal campanya de persecució per la magnificació i tergiversació de l'anomenat cas Negreira, mirar enrere, en aquells anys on l'excel·lència de Messi i companyia va meravellar el món del futbol i avui vol ser empastifada per un conte d'una pretesa ajuda arbitral basada en una presumpte corrupció, el Barça, avui com ahir, continua sent objecte de sospitosos arbitratges, patint errors arbitrals i deformacions periodístiques que el volen menystenir.

El partit d'ahir, on l'Atlético de Madrid va atropellar el Barça a la semifinal de la Copa del rei, amb un contundent 4-0, em ve al pèl per recordar que encara i així, encara que l'equip es sepultés ell solet en una desastrosa primera part, il·lustra la voracitat d'un sistema que el vol enfonsat i anihilat costi el que costi, encara que mostri les vergonyes d'una manera que qualsevol espectador neutral ha de saber veure. El gol anul·lat al començament de la segona part a Cubarsí, després d'una inaudita revisió per part del VAR que va arribar a durar vuit minuts, i on finalment van decidir aplicar un fora de joc que en directe i en una repetició sense talls va ser molt evident que mai no va existir, va ser només un punt més d'un arbitratge tendenciós i partidista amb l'observació de les faltes i les targetes, al qual estem estem desgraciadamant tan acostumats els culers que ja ni ens indignem. 

Però el punt interessant és comprovar que tan grollera i descarada manipulació com la que va patir ahir el Barça amb el VAR -que evidentment no és la primera que pateix-, demostra que les esperances dipositades en aquets nou recurs per reduir el marge dels "errors" en l'arbitratge, han estat vanes.

També, i al marge, va ser un bon exemple com ahir els simeones van imposar les seves trampes i astúcies sobre el respecte i la noblesa del fair play. El Simeone pare pressionant els àrbitres i atiant la hinchada atlètica durant els patètics minuts de pretesa revisió i real manipulació del VAR; Simeone fill castigant amb entrades mereixedores de vermella directa les cames de Balde i caient i prolongant teatratalment les faltes de què era possible objecte.

El resultat avui és indiscutible. Però més que mai tinc clar que prefereixo la derrota a una victòria amb tals armes.

N- Per si quedaven dubtes, aquesta mostra de transparència del Comitè d'Àrbitres ho diu tot.

LLIÇONS DE FUTBOL: PETITA FILOSOFIA APLICADA (23)

PER QUÈ FUTBOL?

Revisant les entrades d'aquest blog (de quan era bloc) que fan al·lusió al futbol, comprovo -llevat d'error o omissió- que des de fa gairebé un any, des del març passat, que no incidia en aquesta temàtica. I, a més, ho havia fet amb un article prou crític que tocava un dels aspectes més tristos d'aquest món, que abastava altres esports, l'hora de plegar.

No era la meva intenció plegar de les Lliçons de futbol. I avui vull reprendre-les, però apuntant a la seva base més radical, a la justificació de la seva essència. Per què el futbol. Però no ja el perquè de seguir-lo, mirar-se'l, perdre hores davant el televisor veient els partits, seguint els informatius, les tertúlies, les anàlisis... No solament per què ser-ne un seguidor, fanàtic, fan, hooligan o el que calgui. Simplement, per què el futbol.

Per què existeix no solament com a espectacle sinó com a pràctica. Per què aquest afany de fatigar-se en la seva extenuant activitat, per què enfrontar-se a un adversari i en conseqüència representar-se'l com a rival. Per què haver de vèncer i condemnar, doncs, a aquest rival a la derrota. Per què infligir al contrari el càstig, l'oprobi, el ridícul de sentir-se vençut.

Perquè no limitar-se a córrer junts i no en contra de l'altre (com d'altra banda fan la majoria dels esports, de l'atletisme als escacs, si bé en aquest cas sigui una cursa metafòrica). Probablement sigui aquest esport (?), el dels escacs el que ens doni la clau de tot. Com a exercici, joc o -si ho acceptem-esport, els escacs ens remeten clarament a la representació del camp de batalla.

L'enfrontament esportiu no deixa de ser la recreació, sublimada, de la guerra. La topada entre dos bàndols, grups més o menys homogenis internament i heterogenis entre ells, que ostenten colors irreconciliables i que busquen el mutu extermini o, més sovint, el sotmetiment de l'altre. No sabem què és anterior, com l'ou i la gallina: si l'odi al contrari que no es deixa dominar i per això el volem derrotar, o l'ànsia de dominar que ens fa lluitar contra ell i ens provoca -en la seva contumaç resistència- l'odi que ens fatiga.

La fatiga és un dels motors de la Història, no hi ha dubte. Com diem els catalans, la feina la fan els cansats. És el desig d'alliberar-nos de la condemna del treball la que ens fa feinejar, afanyar-nos, perseguint la il·lusòria fita de l'extinció de la necessitat de treballar o si més no d'assolir una posició o acumulació de béns que ens permetin viure sense haver de treballar. Amb l'esquena dreta, com també diem.

Potser aquest sigui, en el fons, el motor també de la lluita permanent, del desig tan afí a l'home de barallar-se amb un contrari.Seria, així, la transposició en aquest rival d'aquesta il·lusió quimèrica de l'estat beatífic del rendista. Monarques, senyors feudals,cavallers, ciutadans honrats... tot el gremi de l'esquena dreta, seria en el fons la personificació d'aquest desig , mai reeixit del tot, sempre sotmès a la necessitat de ser defensat, d'alliberar-se de la condemna bíblica del treball que sobrevé a la pèrdua del paradís original.

És aquest atavisme, doncs, el que trobaríem en el nucli primari del futbol com a confrontació: la nostàlgia del temps en què vivíem espoliant els fruits de la natura i encara no havíem après a dominar-la, i l'exemple dels que han canviat aquesta nostàlgia per l'espoli de la força dels treballs dels altres.

Quan penso que seria molt més productiu el principi de cooperació entre els humans que no pas el de contradicció, em ve al cap un vell acudit del gran Miguel Gila, en què imitava el capellà del poble que, en el seu sermó matinal, instava als dos equips que s'havien d'enfrontar a la tarda al camp de futbol a pactar un empat a zero, per evitar el patiment a la pobra mare del porter que veuria al seu fill humiliat per l'entrada de la pilota al seu arc.


NB_ Aquest article està dedicat als amics de la Penya Bogarde, per la seva contribució impagable a la desdramatització del que només hauria de ser un joc

LLIÇONS DE FUTBOL: PETITA FILOSOFIA APLICADA (22)

SABER PLEGAR

Què és l'èxit? La pregunta admet moltes respostes, i depenen de fet de l'òptica que triem. Si ens basem purament en la nostra apreciació subjectiva, pot considerar-se senzillament com l'assoliment d'un objectiu personal prèviament marcat, i en aquest sentit dependrà molt de la nostra capacitat de planificar, de la de posar en marxa un treball, i de la nostra possibilitat de revisar i avaluar les nostres fites.

L'èxit és, tanmateix, més habitualment valorat des d'una perspectiva social, és a dir, des la valoració que fan uns altres de la nostra activitat, la nostra realització general de la feina o de projectes en concret. En aquest sentit, podem estar parlant d'avaluacions molt subjectives que tenen a veure bàsicament amb opinions i mesures  d'ordre subjectiu, o bé en activitats que tenen clars indicadors objectius d'avaluació, com és característic de moltes activitats competitives en què l'avaluació es pot reduir a la quantificació més o menys detallada de resultats.

Sens dubte, l'esport, en bona part de les seves manifestacions almenys, és l'exponent més clar de la possibilitat de determinar resultats clars en la competició. D'aquí segurament la seva seducció i la fascinació que exerceix, no solament per als qui el practiquen sinó -i sobretot- per als qui el segueixen com a purs espectadors o aficionats, com solen anomenar-se.

Em aquestes lliçons de futbol hem parlat sovint de les claus de l'èxit, sobretot prenent com a referència el model d'èxit que ha estat aquesta anys el Barça a nivell mundial. Dèiem en una de les edicions recents que el model del Barça podia estar en crisi. Aquests darrers dies això sembla que s'ha fet evident, amb l'arribada de diverses derrotes, la pèrdua d'imatge i la pobresa en general del joc exhibit en aquesta temporada pels deixebles del nou tècnic, l'argentí Gerardo Tata Martino. 

Més enllà que pugui tractar-se d'un judici precipitat i que -novament- resulti tenir raó un jugador del qual hem parlat també en aquests petits articles, el molt assenyat també argentí Javier Mascherano, que ha advertit que no se'ls doni per morts encara, he de dir -no sense pena, aclareixo-, que les sensacions que es desprenen són d'una crisi més de fonaments del que alguns resultats concrets puguin reflectir.

Personalment, les sensacions ja resulten negatives des de la fi de la temporada anterior. I no em refereixo a la davallada de nivell de joc que es va palesar malgrat assolir la Lliga, i evident en la contundent eliminació a semifinals de la Champions amb el Bayern de Munich. Em refereixo a la forma en què va ser acomiadat un jugador emblemàtic dels anys de triomf del Barça de Guardiola, el francès Eric Abidal, l'home que va aixecar precisament la Champions de la 2011, a la final contra el Manchester United, quan el capità Puyol li cedí expressament l'honor.


Abidal havia superat durant la temporada un càncer de fetge i la història no podia ser més rodona ni podia exemplificar millor aquell projecte guanyador en què es mimava la imatge que transmetia el club i els valors de què es volia investir davant el món. Una imatge d'esportivitat, cavallerositat, voluntat de treball i sacrifici junt a l'excel·lència tècnica, solidaritat interna i projecció externa d'aquesta mateixa virtut, etc.

La recaiguda durant la passada temporada, que va haver de superar de nou gràcies a un transplantament de fetge d'un seu cosí, va acabar amb la seva celebrada reaparició als darrers partits, ja plenament recuperat després d'un treball específic on va demostrar la seva enorme força mental, i que va protagonitzar algun reportatge televisiu memorable. 

D'aquí que la decisió de la direcció del club de no renovar-li el contracte, malgrat la voluntat del jugador, va aparèixer, als meus ulls i crec que als de molts seguidors, com una violació dels valors que deia representar la mateixa direcció.

No va ser l'únic cas. En la plantilla de bàsquet es van rescindir el d'un jugador que havia passat uns problemes físics similar, Pete Mickeal, un dels referents escassos de l'equip en els darrers anys, i el del pivot australià Nathan Jawai, que sense ser referent ja que era el seu primer any a la plantilla, sí havia donat mostra d'implicació més enllà del professsionalment exigible en jugar partits de la semifinal de la Lliga estant lesionat de gravetat i arriscant així el seu futur com a jugador.


Abidal ha tornat al futbol de màxima exigència al Monaco, amb notable èxit. Mickeal ha tornat a la Lliga Endesa, amb un equip menor, el Múrcia, i Jawai juga a la potent lliga turca, però no es tracta només de valorar que poguessin continuar donant bon rendiment a l'equip, sinó de l'exemple negatiu que la seva marxa -la forma en què van marxar, millor dit- pot reportar, a l'entitat i als que hi continuen.

Si el missatge és que per molt que t'esforcis en superar adversitats no purament esportives, el teu quip no les reconeixerà ni recompensarà la teva entrega, la motivació cau en la mateixa mida que cauen els valors que es volen airejar sobre el discurs. Es perdrà la credibilitat i, el que és pitjor, l'esperit de solidaritat dins de l'equip.

En un món tan competitiu com l'actual, potser es podran considerar aquests valors com a caducs, però crec que els resultats mostren que el manteniment de la línia de defensa dels valors humans bàsics també proporciona un bon rendiment en els resultats comptables del joc de triomfs i derrotes que és a l'ordre del dia de les competicions esportives -i de la vida social, econòmica, o fins i tot cultural-.

La identificació amb un projecte potencia el manteniment d'aquests valors que cohesionen i fortifiquen el grup. Si posem per exemple el Barça de Guardiola trobem que la identificació amb els colors s'ha mantingut amb l'apel·lació a una plantilla més o menys estable que es basa en l'emergència de jugadors formats al planter, a la pròpia casa. Per contra, el model del bàsquet blaugrana, tot i tenir també èxits puntuals, és el d'una rotació permanent de jugadors, amb molt escassos referents, que ni tan sols ha mantingut un nucli reconeixible per als no fanàtics. Tret de Juan Carlos Navarro, em costaria recordar un nom d'un jugador que porti uns quants anys seguits al club. Fins i tot fa unes temporades es va prescindir del capità, un home absolutament de casa com Roger Grimau. 

No cal ser del país ni haver-se format al club per a saber identificar-se amb el projecte, als colors, com se sol dir. El cas més evident és el d'Eric Abidal. Però sí cal treballar la identitat del club i la permanència d'uns valors. I sobretot no trair aquest projecte realitzant a la pràctica actes que contradiuen el discurs ètic.

El gran capità del Barça actual, Carles Puyol, és el paradigma d'aquest equip que avui pateix en el terreny de joc. Podríem fins i tot arriscar un símil entre la seva davallada física, produïda sens dubte més per la repetició de lesions desafortunades que per la seva reconeguda força i dedicació, i la del conjunt. Des del 1996 al club, i des del 1999 al primer equip, és no solament un dels jugadors amb més partits disputats i un dels que ha aconseguit més títols a la història del club, sinó un dels més representatius per la seva conducta, caràcter i carisma. El seu petó a la senyera del braçal de capità al famós triomf 2-6 contra el Madrid al Bernabéu, a la temporada 2008-2009, després de l'espectacular gol de cap, serà sens dubte una de les imatges més mítiques d'aquest gran equip de titans que ara sembla que s'eclipsa.


Ho faci o no l'equip, Puyol sí s'eclipsarà. El seu anunci que deixarà el club a final de temporada, en una breu roda de premsa amb un missatge molt clar, estructurat i memoritzat, és un exemple de la coherència que l'ha caracteritzat. El gran capità va explicar que se sap ja incapaç de rendir al nivell que exigeix l'equip. El seu valor ètic creix encara exponencialment en comunicar que renuncia per voluntat pròpia als dos anys de contracte que encara el lligaven al Barça.

Tanmateix, la notícia no pot deixar de colpir-nos. No solament perquè el perdrem i, si continua jugant, ho farà segurament lluny d'aquí i sense sentir les emocions dels colors que l'han vist créixer, sinó perquè és aquest exemple de la seva integritat el que trobarà a faltar la plantilla i el club en general.

És clar que saber plegar a temps és també una gran lliçó, que no tothom pot donar. Fer-ho és sempre difícil, perquè en realitat és l'últim acte, per definició, que podem oferir als que resten. Saber dir adéu, deixar pas i testimoni, i fer un digne mutis pel fòrum, no és sempre possible o a l'abast de tothom. Naturalment, un esportista sempre pot continuar la seva carrera en altres àmbits, tècnics o directius, i és d'esperar que algú del carisma de Puyol ho ha de fer. 

En això es diferencia del gran mutis final que a tots ens espera, el final de la nostra vida. Però amb justícia s'ha dit que viure és preparar-se per a ben morir. I una vida digna pot ser mascarada per una trista mort, com una mort digna pot ajudar a rehabilitar una vida indigna, però l'ideal d'una plena coherència entre el viure i el morir és exactament això, un ideal al qual tots hauríem d'aspirar.

LLIÇONS DE FUTBOL: PETITA FILOSOFIA APLICADA (21)

CAP A L'AUTOCONSTRUCCIÓ

Sóc dels que pensen que els catalans posem sovint massa èmfasi en saber com ens veuen des de fora. Puc entendre que en les circumstàncies històriques d'aquest país nostre, que ha patit tantes derrotes i decepcions i que no es veu reconegut com a nació en el context polític, social i fins i tot cultural  internacional, tingui una excessiva dependència de l'emmirallament en els altres. És clar que altres en tenen manca, i així els va: perdent eleccions olímpiques tres vegades consecutives i caient un cop i altre en els mateixos errors d'orgull i prejudici.

Tampoc és, doncs, que critiqui que ens interessem en quina imatge donem, ni molt menys que busquem suports internacionals a la causa de la independència que crec ben legítima. És més, tinc clar que només el reconeixement internacional permet que sorgeixi un estat. El que penso és que mentre el procés avança, no podem esperar gaire suport de fronteres enllà.

El que porto pitjor és la tradicional tendència a l'autoflagel·lació que ens caracteritza. Una tendència que té molt diverses manifestacions: des de la manca de capacitat per trobar els punts bàsics i irrenunciables per a una unitat estratègica necessària per definir un veritable projecte nacional, que és un element molt característic i potser el que em fa patir més en el procés que ara tirem endavant, fins a una manifestació extrema que és l'autoodi.

Per centrar-me en aquestes dues manifestacions, que quedi clar que la manca d'unitat té el vessant positiu de fomentar la crítica interna, però en contra del que sosté la imatge interessada que volen vendre des de certs sectors polítics i socials contraris a la independència (espanyols i catalans) aquesta capacitat de crítica interna no solament no està anestesiada pels dirigents d'aquesta magra autonomia nostra, sinó que cau més aviat en el costat de l'excés, el que fa impossible la mínima unitat d'acció necessària.

Pitjor és l'autoodi, que pot ser o no una conseqüència d'aquesta tendència a la desunió. Reaccions com la de certs dirigents polítics o certs artistes que es manifesten aquests dies o anys ofegats pel clima d'efervescència nacional, quan no se n'han sentit durant anys per la de la nació d'imposició, exemplifiquen bé aquesta tendència.

I tornem al principi. Consultar de tant en tant la visió externa ens ajuda a entendre'ns, si és que ve de gent que sap de què parla i coneix el país, és clar -que tampoc falten casos de crítics internacionals que ni s'han molestat a posar els peus a Catalunya-.

De la plantilla actual del Barça, ho confesso, sento debilitat per l'argentí Javier Mascherano, aquest home que va venir de suplent de Busquets i que s'ha convertit en baluard a l'eix de la defensa, gràcies a la seva insubornable capacitat de feina i sacrifici -de posar-se la granota de treball, com ell diu-, per una banda, i a la seva excel·lència en la lectura del joc, per altra. Mascherano és molt ràpid, una virtut indispensable en el tipus de defensa que juga el Barça, però ho és sobretot per la seva concentració indesmaiable i per la capacitat de llegir i avançar-se al moviment del rival.

És per això que sempre resulta interessant escoltar-lo: és un d'aquells futbolistes que, sense ser loquaç, sempre et pot dir alguna cosa a tenir en compte. L'altre dia, en unes declaracions a RAC1, deia El Barça abusa una mica de ser autodestructiu. Observeu la ponderació de la frase: no diu que ser autodestructiu sigui imperdonable, ni que el club (o sigui, l'entitat i el seu entorn) ho sigui massa, diu que s'abusa una mica.

Mascherano ens està retratant si canviem Barça per país, una cosa que moltes vegades, penso, resulta força il·lustrativa. De vegades abusem, si bé no en excés, d'autodestruir-nos. I crec que no ens ho podem permetre ara mateix. No ara que tenim un projecte il·lusionador i factible com a país, com el Barça l'ha tingut com a equip, l'ha materialitzat  i -espero- el continuarà.

Fem la via junts, amb les diferències que ens corresponen i que, en lloc de separar-nos o destruir-nos, ens facin millors i més forts. Anem cap a l'autoconstrucció.

Seguiu la cadena aquí

LLIÇONS DE FUTBOL.PETITA FILOSOFIA APLICADA (20)

CARPE DIEM?

Amb raó s'ha dit que l'aficionat al futbol viu al dia i que en general no té memòria. L'alegria i la tristesa s'alternen així en funció de l'últim resultat del seu equip favorit. O, millor encara, l'eufòria i la desolació, ja que els sentiments del fanàtic solen ser extrems. Deia un humorista que elsde laseva professió viuen de la mala memòria del públic, que els permet repetir-se sense que es noti. Molt lògicament, no recordo el nom de tan notable analista, l'observació del qual es pot aplicar a moltes facetes creatives, i evidentment al futbol.

El recent cas Guardiola, denunciant les presumptes maniobres de la directiva actual del Barça presidida per Sandro Rossell que buscarien el seu descrèdit, ha sacsejat el barcelonisme i ha dividit la massa social que, si podríem dir que fins ara unànimement guardiolista, ara es manifesta desconcertada en bàndols a favors i bàndols en contra del passat heroi mític que dirigí els quatre anys més triomfals de la història del club blaugrana. Per si faltés cap ingredient, el fet de ser la seva amistat o enemistat amb el seu antic ajudant i successor en el càrrec, en Tito Vilanova, un dels motius centrals de la presumpta conxorxa, la recaiguda en malaltia i retirada de Vilanova afegeix una llenya melodramàtica al foc d'una manera que somiaria tot productor de Hollywood.

El Barça, doncs, ha d'enfrontar-se aquests dies a la dura realitat que, no obstant, tant Guardiola com Tito com alguns dels seus més lúcids jugadors sempre han manifestat: de poc valen les glòries aconseguides, sempre s'ha de lluitar de bell nou per aparèixer com el vencedor. El que constatem ara és que les glòries del passat, per recent que sigui, no impedeix tampoc que en el present es qüestionin les imatges dels herois que les van protagonitzar.

Dèiem en un dels apunts referits al nostre particular mestre Magnus T. Pfaff, que aquesta dependència del temps, és a dir, de l'atzar, és la base del'infortuni humà: la felicitat només pot ser contingent i no permanent, però l'home no accepta la seva pròpia condició fugissera i contingent. En lloc d'acceptar la volatilitat de l'atzar, s'entesta a construir una assegurança contra l'infortuni. I també citàvem: Si en realitat l'home hagués preparat a fons l'estudi d'aquests elements, singularment amb un estudi de la Història dels seus antecessors, no estaria probablement gaire més protegit contra l'infortuni, però sí contra la repercussió d'aquest sobre el seu ànim: la infelicitat. La perspectiva històrica, doncs, no ens protegeix dels revesos de la fortuna, però sí ens en fa menys vulnerables. En aquest sentit, un seguidor del futbol no deixarà de lamentar els mals resultats o les desgràcies del seu club, dins o fora del terreny de joc, però la seva visió de la trajectòria històrica el farà menys accessible al desànim. Com dèiem també citant a Pfaff en "Converses amb el gat de Gupka", l'ignorant està desarmat contra els vaivens de l'atzar, ja que no pot ser conscient de la relativitat de tota gesta humana.

Pfaff ens prevé, en definitiva, contra aquesta filosofia que magnifica la immersió en el present, aquesta pseudofilosofia que diria ell, que deforma el carpe diem dels clàssics en tot un culte a la més desvergonyida negació de la Història i l'evolució, a la ignorància i a l'esclavitud de la moda. Qui no és savi és necessàriament esclau, rebla posant en boca del gat del seu mestre Gupka aquesta probable boutade. 

S'ha dit que Pfaff es contradiu quan situa l'origen de la tragèdia en la invenció humana del temps esdevinguda en la Grècia clàssica. Si el descobriment de la Història ens submergeix en el pathos, com pot contribuir el seu coneixement a gestionar la felicitat? El mestre de Turíngia haiva donat, tanmateix, la solució: la percepció del passat ens  permet projectar-nos en el futur. I, si això d'una banda ens angunieja i ens marca amb el signe de la tragèdia (Pfaff era un tràgic, a la fi), d'altra banda ens permet completar-nos com a mestres del nostre esdevenir, com a éssers amb voluntat, amb capacitat de transformar els nostres fracassos anteriors en noves eines per assolir noves victòries.

Viure l'instant? Sí, però conscient del que ens ha dut a ell, i desperts per enfrontar-nos als nous reptes del destí.

LLIÇONS DE FUTBOL.PETITA FILOSOFIA APLICADA (19)

SENY I RAUXA

La victòria del Barça enfront el Milan en els vuitens de final de la Champions per l'històric 4-0 que li permetia remuntar una eliminatòria que s'havia posat molt coll amunt per la inesperada derrota de l'anada (2-0), s'ha descrit com a èpica, entre molts d'altres qualificatius.Però en els dies previs, dintre la preparació del clima del partit que van fornir molts mitjans diversos -entre ells, naturalment, els nous mitjans socials com els blogs mateixos-, no va faltar una apel·lació a un tòpic recurrent quan es tracta de tocar la que podríem anomenar ànima col·lectiva dels catalans: el seny i la rauxa.


Aquest tòpic doble, segons el qual el caràcter català es compon d'un equilibri -o tal vegada desequilibri permanent- entre el judici, la cautela, la prudència, la paciència i totes aquelles altres virtuts que s'associen al dit intraduïble seny, i la reacció visceral i incontrolada a què al·ludeix la rauxa, no deixa de descriure un model molt escaient al joc d'un equip que ha passat a la llegenda en vida, com podríem dir ben bé que és el cas del Barça d'aquests últims anys -de Guardiola ençà-.

No sé d'on prové exactament el tòpic aplicat al caràcter català. El cert és que s'assenta i esdevé difícilment discutible des que Jaume Vicens-Vives l'aplica en la seva descripció de les relacions entre Catalunya i Espanya a "Notícia de Catalunya", la seva celebrada obra de 1954. No falta, tanmateix, qui, aterrat de bell nou al nostre país, es mostra escèptic sobre la part arrauxada del nostre caràcter, i no la sap veure enlloc. És molt possible que sense saber un bri de la nostra història, sigui dificil en efecte apreciar aquest abrandament de la nostra conducta que ens depara en ocasions desbordaments del capteniment col·lectiu. Ara que s'acosta el tricentenari de 1714, recordem com el setge de Barcelona és descrit com a incomprensible per molts historiadors propis i foranis, i recorren a explicacions fins i tot de caire religiós per entendre com una ciutat com Barcelona va preferir abocar-se gairebé a l'autodestrucció abans que capitular davant l'enemic.

Potser la clau està en l'equilibri amb què la rauxa és compensada amb el seny. Però al que apunta el tòpic és que sense un pèl de rauxa el seny condueix a la immobilitat, al desànim, a la inaninat. No solament a la manca d'acció, sinó a la manca de decisió. Com va dir Henry F. Amiel, l'home que pretén veure-ho tot amb claredat abans de prendre una decisió mai decideix.

Una part del tòpic sobre el seny diu que és una paraula intraduïble. Quim Monzó ho ha negat en el ja famós anunci sobre aquest tema patrocinat pel una coneguda entitat bancària catalana -diguem que l'única que es manté catalana que no és la més coneguda-, i li atribueix un origen germànic del qual derivaria un equivalent a judici. Judici és avui urteil en alemany. He buscat què va dir el meu filòsof de guàrdia sobre urteil, i he trobat que Magnus T. Pfaff va dir que el judici, o el seny, ha de ser l'eina en la fase del pensament, però que l'home veritablement assenyat se'n desprendrà quan hagi arribat el temps de l'acció.

Podria mirar de fer una anàlisi del joc global del Barça de dimarts, com han fet tants mitjans que s'han rendit novament a aquest equip, tot saludant el retorn de l'exquisidesa que semblava haver perdut . Tanmateix, crec que millor que res, l'anàlisi d'una sola jugada resumeix aquest joc de balances entre seny i rauxa que va saver aplicar el conjunt blaugrana aquest cop novament. I és gairebé l'última jugada del partit, ja en el descompte, quan el Milan es va llançar desesperadament a intentar marcar el gol que, tot i anar perdent 3-0, l'hauria classificat. Refusada la pilota per la defensa, la va rebre Messi lliure de marca a prop de mig camp. Va iniciar un avançament lent, esperant la incorporació de companys, i la va obrir a la dreta, avançant-la per la pujada d'Alexis. El xilè la va rebre sobre tres quarts de camp, però en lloc de controlar-la, va aixecar el cap i, veient la pujada dels dos carrilers esquerrans, Jordi Alba i Adriano, d'un sol toc la va canviar de banda en una passada gairebé horitzontal que va desbordar l'únic central italià que es replegava i la va posar a l'espai. Malgrat que Alba ja havia jugat noranta esgotadors minuts, va ser qui va guanyar amb una acceleració impressionant la franja oberta i com una bala es va plantar davant el porter italià amb un sol toc de pilota, per fulminar-lo amb un segon toc delicat i dur alhora.

El seny hagués fet desar aquella pilota quan ja s'apropava la fi del temps afegit, i que els laterals s'haguessin mantingut enrera per prevenir una pèrdua de Messi o Alexis en la transició ofensiva. En canvi, la rauxa va cridar el lateral Alba a jugar-se l'esquena per poder assestar el cop definitiu. Messi va jugar amb seny, Alba hi va posar la rauxa. El resultat, un triomf indiscutible.

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA (18)

MÉS DURAMENT CAUEN

"The harder they fall" és una pel·lícula de Mark Robson de 1957, famosa entre d'altres motius per la interpretació de Humphrey Bogart -l'última de la seva carrera-. És una contundent denúncia de la corrupció en el món de la boxa professional. Va ser traduïda al castellà com "Más dura será la caída", que és una  excel·lent i fidel traducció, però l'original s'extreu de la frase feta en anglès bigger they are, the harder they fall, o sigui, literalment, com més grans són, més durament cauen.

La pel·lícula, en realitat, no tracta d'una caiguda d'un personatge molt alt, sinó d'un pobre infeliç manipulat per un manager sense escrúpols (Rod Steiger) i deixat a les seves pròpies i innocents mans en el moment del seu combat decisiu. Bogart, molt malalt ja al moment de fer la pel·lícula, va brodar el personatge fastiguejat, lúcid i cansat que és partícip en part involuntari del muntatge, i que es redimeix en un acte de generositat final cap al boxador mancat de talent però d'ànima càndida.

Res a veure amb el cas del Barça futbolístic. La seva ascensió no és en cap cas un frau, ni sembla que la seva hipotètica caiguda hagi de ser una tragèdia. Les dures ensopegades recents són un toc d'alarma, però ni les derrotes més decisives que poguessin arribar farien perdre de vista que es tracta d'un equip que ha dut una de les trajectòries més brillants del futbol modern.

Amb tot, cal dir que la seva situació actual és inexplicable, en el punt que han esdevingut  les derrotes recents amb el Milan que el deixen a la vora de l'eliminació a vuitens de la Champions, i les dues consecutives amb el gran rival, el Reial Madrid de Mourinho, que l'han fet fora de la Copa del Rei i han deixat una taca important en una trajectòria fins ara gairebé immaculada a la Lliga. La preocupació generada entre l'afició , i la perplexitat entre el món futbolísitc també, vénen originades no tant pels resultats, sinó per la forma amb què s'hi ha arribat, amb una exhibició de grisor on fins fa poques setmanes hi havia brillantor, de lentitud en la gestió de la pilota on fins ara hi ha havia aquell dinamisme que ja havia esdevingut clàssic, de manca d'ambició on hi havia un desplegament atacant indefallible, de total mediocritat, vaja, on hi havia una excel·lència superlativa en la creació de joc.

Les circumstàncies, són, doncs, estranyes, i probablement les anàlisis ja estaran en mans del cos tècnic, que és al que li pertoca fer-les i buscar les solucions, i molt probablement obeeixen a múltiples motius. Entre ells, pocs ho dubten, la pròpia conjuntura delicada del mateix equip tècnic, amb la baixa per malaltia greu del seu màxim responsable, l'entrenador Tito Vilanova.

El que m'interessa aquí ressaltar, però, és que per molt insòlites que puguin ser les circumstàncies, la caiguda del poderós sempre és possible. Que haver assolit les màximes cotes d'excel·lència, que enlairar-se a les posicions de superior privilegi, no et garanteix mai que no pots ensopegar. I fer-ho dramàticament. Perquè en efecte, com diu la frase citada, com més amunt caus, la patacada és més dura.

Espanya havia cregut jugar la Champions League de l'economia mundial, segons la famosa cita d'un president aleshores pletòric, Zapatero. La caiguda ha estat per això més dolorosa, per això i perquè ha mostrat que estava muntada sobre peus de fang, o sobre un globus inflat amb intangible aire.

Estic convençut que el Barça tampoc és aquest cas, que té talent, recursos i habilitats que no tenia el protagonista desgraciat de la pel·lícula de Robson, i que no sembla que realment fossin la base de la riquesa d'aquest país. Si l'exemple de la recuperació del Barça -que espero i desitjo que sigui ràpida- ha de servir d'una cosa pes a la nostra economia en caiguda lliure, ha de ser perquè demostri que haurà de basar-se en el treball humil, l'autocrítica, la lluita contra l'autocomplaença i el manteniment de la il·lusió per lluitar, que és un punt d'ambició que sempre resulta necessari.

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA (17)

L'ESPERIT D'UN EQUIP

S'atribueix a l'anomenat prerromanticisme alemany de finals del XVIII la creació de la idea de l'esperit del poble, el volkgeist. Literats i pensadors alhora, Fichte i Herder, en bona part com a reacció a les tesis racionalistes de Kant, assenten el concepte de l'esperit del poble com un conjunt de trets constitutius ahistòrics, immutables, que es transmeten generacionalment amb independència dels individus que conformen la totalitat del poble. Aquesta idea esdevé la teorització de la nació independent de les altres i no subjecta a les lleis pròpies del context històric, i impregna tant els textos purament literaris dels germans von Schlegel com i els grans poetes romàntics alemanys del XIX, com el pensament jurídic que, des de l'anomenada Escola Històrica de Savigny, domina tota la filosofia jurídica fins entrat el XIX.


Com a corrent transversal de pensament, l'esperit del poble va de la mà amb l'emancipació de la burgesia liberal de les lleis feudals i, en la mesura que anirà assolint l'estatus dominant pactant amb les velles monarquies, es vertebrarà en un positivisme conservador que acaba fent objecte de descrèdit les pròpies arrels de la seva supremacia.

El descrèdit de l'esperit del poble, bandejat com a pensament irracional, s'estendrà quant esdevindria sospitós de propiciar les derives reaccionàries i totalitàries de la crisi del capitalisme del segle XX. Tanmateix, la reflexió posterior, acabada la gran ressaca de la tragèdia de la II Guerra Mundial, va fer obvi que  fer recaure el pes de l'ordre polític només en la interacció de forces materials representades en el cos legislador propicia també la fallida del propi sistema representatiu si es dinamita des de les seves pròpies regles.




Igual que la teoria, l'esperit dels pobles s'ha manifestat i renascut de les pròpies cendres com l'au fènix en moltes situacions històriques. Després de l'ensulsiada del 1714, encara no mig segle després, un dels seus protagonistes, Narcís Feliu de la Penya, publica la que es considera obra pont amb la Renaixença d'un segle després, Fènix de Cataluña, compendio de sus antiguas grandezas y medios para renovarlas. L'au fènix serà el símbol d'aquest moviment que recupera el catalanisme i apareix com a símbol a la capçalera de la mítica revista La Renaixença.


En el futbol, ¿podem dir que existeix un esperit propi dels equips que és també ahistòric i  no depèn dels individus que els formen en cada moment? ¿Podríem, fins i tot, fer servir el món del futbol per validar la tesi del volkgeist si arribéssim a la conclusió que en efecte existeix una cosa similar que arrela en els clubs de futbol?

Sempre m'ha semblat que els jugadors de clubs tan importants com el Barça o  el Reial Madrid tendeixen, en efecte, a reproduir uns caràcters tòpics, allò que s'encarna, segons la veu popular, en els colors de la samarreta que defensen. Això fins i tot quan, a diferència de la plantilla actual del Barça tan nodrida de jugadors formats en la pròpia casa, hi ha una majoria de jugadors reclutats d'altres procedències, el que vindrien a ser mercenaris futbolístics. Sempre m'ha semblat misteriós aquest procés que, en el cas dels eterns rivals que dominen majoritàriament la història de la Lliga espanyola, ha fet que ressaltin i destaquin uns caràcters diferenciats en els equips que han participat en les competicions. Com si es donés un procés d'impregnació similar al del món de certes aus, els jugadors assumeixen, en un temps extraordinàriamen curt, les actituds i valors de l'equip en molt diverses manifestacions (estil de joc, de competir, d'exercir fins i tot la imatge externa que cada cop els resulta més exigent a les estrelles del futbol).

Podria valer la diferència entre els dos clubs per extraure conclusions sobre aspectes socials, polítics, culturals, etc de l'entorn geogràfic en què es mouen i dels quals, en definitiva, viuen i es nodreixen. Perquè, com tot en la complexa biologia humana, les relacions sempre funcionen en els dos sentits i totes les influències de l'un sobre l'altre  tenen la seva correlativa influència de l'altre sobre l'un. Crec que encara no està resolta la disputa en si algunes conductes obeeixen simplement a impregnacions culturals rebudes de l'entorn, o si es poden transmetre genèticament. Sigui d'una manera o d'altra, és clar que ens movem molt determinats per herències rebudes i per aprenentatges adquirits. Comprendre com hem rebut aquests condicionants (d'allà o venim) i entendre, doncs, com ens influencia tot aquest llegat en el nostre actuar diari (com som), és vital per poder posar sota control -ni que sigui parcialment- el govern del nostre destí (allà on anem).

En el món de l'art, s'acostuma a dir que un geni crea escola, quant té normalment força seguidors o aspirants a seguidors (que de vegades es queden en l'ambigu límit de l'imitador). En el món del futbol, quan un equip crea escola pot voler dir que també té seguidors, imitadors i plagiadors. Però si crea escola realment, és a dir, si assenta les bases per impartir un model de conducta, una organització que transmeti al seu planter un sistema de joc i -potser més important- de valors concrets, i no qualssevol sinó els que estan d'acord amb el seu esperit, està en el camí de, precisament, governar les seves passes.

CRÒNIQUES DE CAMPANYA

Encara que tècnicament a Espanya hi ha actualment només dues campanyes electorals, les de les eleccions autonòmiques al País Basc i a Galícia, el cert és que a Catalunya estem de campanya de facto des que ja fa dies Artur Mas va convocar eleccions anticipades per al dia 25 de novembre. De fet, i aquesta és una realitat que potser a bascos i gallecs no els fa gaire gràcia, a Espanya, ara per ara, només semblen tenir repercussió als mitjans i a l'opinió pública les nostres eleccions. A ningú no se li escapa la transcendència d'aquesta votació, que ha arribat a l'àmbit internacional, fins al punt d'eclipsar unes eleccions basques en què per primer cop ja no plana l'ombra coactiva del terrorisme i s'ha recuperat després d'una llarga portergació legal la presència de  l'esquerra abertzale.

No cal que us digui que les coses estan escalfades, que els ànims s'exalten i que la campanya, doncs, promet ser llarga i dura. Crec que només ens queda un recurs per sobreviure-la: afrontar-la amb humor. L'humor permet el grau de distància  que manté a ratlla els exabruptes dels adversaris i projecta una línia de cautela i de relativisme sobre les pròpies impressions, opinions i expressions.

Quan dic relativisme no vull dir escepticisme. Que cadascú mantingui la seva ideologia i els seus ideals. Però que sàpiga que no tot és vàlid en el joc polític. I que nosaltres els antiartistes vetllarem perquè les transgressions dels límits quedin evidenciades (si pot ser, sota la llum de l'humor). 

Us convidem a seguir-nos en les nostres cròniques de campanya, que aquí mateix encetem:

1. EL PP ANUNCIA LA PESTA PER A LA CATALUNYA INDEPENDENT

Camacho diu ara que la Catalunya independent no podria pagar les pensions ni l'atur

La presidenta del PP català llança aquest advertiment l'endemà d'haver dit que els títols universitaris perdrien validesa i que els pagesos perdrien les subvencions europees en cas de segregació d'Espanya

ACN / ARA

Barcelona 


Aquests dies m'ha vingut al cap un record de tardana infància. Pati de col·legi, multitudinari i tumultuós partit de futbol. Jugo de defensa -sempre he preferit jugar de defensa, mal que avui em pesi-, refuso una pilota i el davanter contrari toca la pilota abans que surti a fora. L'àrbitre col·lectiu habitual (un entramat informal i aleatori que sanciona les faltes per un estrany però normalment eficaç  consens entre els mateixos jugadors) dictamina còrner. Faig notar que l'ha tocat el contrari, i ingènuament apel·lo a ell perquè ho reconegui. A que sí?, que li faig. L'altre es queda un segon en silenci, però després respon lacònicament: No.
El pitjor és el somriure sota el nas amb què s'escapa el trampós tot cofoi a rematar el còrner. Un dia i ocasió en què aprens que alguns no tenen escrúpols, no senten els constreyiment ètic que tu sents. I que se'n surten amb la seva actitud censurable.

Amb els anys veus que aquesta conducta és molt habitual. Mourinho t'ho va exemplificar fa temps, quan els seus equips jugaven contra el Barça. El PP, no en aquesta campanya o precampanya, sinó fa ja molt, t'ha demostrat que en la política també alguns han irromput amb les més grolleres mentides, manipulacions i tergiversacions fetes amb plena consciència i amb la voluntat pura i dura de fer-se amb uns vots com a única coartada.

És molt diferent a tenir una visió pròpia: és anar deliberadament contra la pròpia només per enfonsar el contrari o treure un avantatge de la trampa. Com el jugador que sap que ha tocat la pilota, però ho nega per obtenir el preu d'una jugada.

Està clar que en l'ordre tàctic, aquesta conducta tan immoral pot obtenir avantatges, victòries, recompenses, Champions i vots. Estratègicament, m'agradaria pensar que no. Que la convicció que transmet l'honestedat, la sinceritat i la integritat, és finalment reconeguda i degudament recompensada. Però em temo que no és així: els tramposos, al contrari, saben ser de vegades més convincents en la seva impostació, en la seva grolleria i, sobretot, en la seva infatigable persistència. El refrany castellà antes se coge un mentiroso que a un cojo és, per desgràcia, un ingenu desideràtum més que una realitat.

És clar que les barbaritats que diuen aquests dies Alicia Sánchez Camacho i les seves hosts per escampar la por entre els votants més febles -amb una situació social més compromesa,vull dir- sota el paraigua de satisfer el dret a dir la veritat, seran rebatudes pels fets, i són rebatuts ja pels que han estudiat amb rigor qüestions com les balances fiscals, la situació de la caixa de la Seguerat Social, etc. Però això no preocupa al trampós. Sap que en les aigües revoltes podrà tenir una oportunitat per pescar que no tindria si tot fos transparent.

Però una cosa sí tinc clara: si bé el just no sempre guanya, el trampós sempre perd. Encara que aparentment guanyi i se'n dugui els premis. No sempre el món el deixarà clarament exposat en la seva actitud reprovable, com ara li ha passat a Lance Armstrong i els seus set tours guanyats amb dopatge ja provat. Però hi ha algú que sí sap realment que ha enganyat i ha actuat emparat en el frau. I d'aquest no pot fugir mai, ja que és ell mateix.

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA (16)

SÓN ELS PORTERS MALES PERSONES?

Un vell acudit narra que dos equips de xinesos juguen a futbol dins una cabina de telèfons. Se sent el típic enrenou de passes i pilotades, i de sobte un gran clam traspassa els vidres de la cabina: GOOOOOOOOOOOOOOOOOL. I de seguida una veu que es queixa: Si és que em deixeu sol!

 

Indiscutiblement, si hi ha una figura que destaca en el terreny de joc d'un partit de futbol com a cas únic  (àrbitre a banda), és la del porter. El porter és l'estrany, el raret, el que fa una mica la guerra pel seu compte en un joc on tots miren amb més o menys èxit de passar-se la pilota amb els peus els uns als altres,  fins a fer-la traspassar l'arc contrari. El porter, en canvi, només té una missió: aturar la pilota que li impulsen els contraris (o companys maldestres de vegades) amb quasevol part del seu cos. El porter és un especialista pur, algú que ha d'entrenar-se específicament per a la seva missió, i que sovint es passa una bona part del temps de joc absolutament aïllat de la resta de jugadors. I el més allunyat de tots és usualment aquell que potser millor l'entendria: el porter contrari. No em sembla casual que hi hagi una mena de ritual entre porters que els porta a saludar-se molt civilitzadament a la menor ocasió en què es creuen.


D'aquí a considerar el porter un marginat, tanmateix, hi ha un pas considerable. Un pas que alguns han donat, no ho negarem. Són els estrafolaris entre els estranys, els que destaquen per les seves maneres, conductes o formes d'esmerçar-se en el seu art. Recordo alguns casos memorables: aquell llegendari "Loco" Gatti famós per les seves extravagàncies en les sortides i avui tristament famós per fer el pallasso en una pseusotertúlia futbolística televisiva. O el cas del colombià René Higuita, també assidu a les sortides amb la pilota al peu. O porters d'abillament una mica peculiar i tècniques molt pròpies, com Busquets, el pare de l'actual extraordinari mig centre del Barça que va defensar inopinadament la porteria del mateix club durant anys amb el seu xandall de camalls llargs.

René Higuita

La contrafigura del porter és el davanter. El davanter pur, el nou clàssic, té també una missió especialitzada. En estat absolut, només té una cosa entre cella i cella: perforar el marc adversari. Viu més rodejat, amb més suport dels seus companys i normalment molt vigilat de prop pels defenses contraris, i per això es diferencia del porter. Tampoc sembla necessitar tant un entrenament diferenciat. Normalment, fins i tot, es diu que el seu talent és innat, que és un qüestió de néixer amb olfacte, o no hi ha res a fer.

En altres aspectes, la contrafigura del davanter és més aviat el defensa: algú que només viu per evitar que el davanter se'n surti amb la seva. Si el davanter viu capficat a aconseguir el gol, el defensa viu amb l'obsessió d'evitar-lo. El davanter, però, no veu el defensa més que com a obstacle, com si fos el pal de la porteria o el mateix porter. El defensa viu d'observar el davanter. ¿Es podria dir que el davanter és progressista ja que exigeix un canvi, mentre el defensa és conservador ja que pretén que res no canviï?

Un estudi de la investigadora del departament de psicologia de la Northwest University d'Illinois dirigit per Joan Y. Chiao ha arribat a la conclusió que existeixen bases neurològiques en tot ésser humà que predeterminen la seva inclinació a preferir relacions jeràrquiques o igualitàries entre els membres de la seva comunitat, i que això es relaciona amb la seva capacitat d'empatitzar més o menys amb el dolor i els problemes dels altres. A més empatia, més preferència per establir vincles entre iguals.

Són porters i davanters més egoistes i, doncs, menys empàtics i, doncs, més pro-jeràrquics? Fa als porters més males persones preferir un ofici més solitari? Fóra molt arriscat afirmar-ho.

Tanmateix, m'atreviria a dir una cosa: en aquest joc, el que encarna l'esperit empàtic és el centrecampista, aquell que es lliura a la construcció del joc, a subministrar la pilota en les millors condicions als seus companys perquè brillin marcant els seus gols o evitant-los.

El centrecampista va amunt i avall, es preocupa per tapar els forats en l'ocupació del terreny, s'ocupa a  donar suport als seus companys i a assistir als rematadors i als defenses que se les tenen magres amb un habilidós davanter contrari. I si entren subreptíciament a l'àrea del rival i encerten a enganxar la pilota i l'envien al fons de la xarxa, no espereu escarafalls ni presumptuoses celebracions de la glòria assolida. Més aviat espereu que se'n torni discretament al seu lloc al mig del camp, acceptant amb modèstia les felicitacions dels companys i els celebracions dels aficionats. Sap perfectament que es tracta d'una glòria efímera, i encara més: intueix que no li pertany del tot.

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA (15)

COMPETICIÓ I EMOCIONS

L'esport té una essència competitiva, això no es pot qüestionar. La superació dels reptes és un objectiu, i la comparació amb els contrincants és part d'aquesta lluita, molt probablement de forma inevitable. Predicar el contrari seria caure en la paròdia cèlebre de Gila, el gran humorista, en què el capellà del poble en el seu sermó dominical proposa que el partit de la tarda acabi en empat per no provocar ofenses, deutes ni rancúnies.

També és inqüestionable que s'ha usat com a element educatiu, per estimular precisament l'esperit de superació dels homes i dones en formació, a banda del cultiu pròpiament físic del cos. Evidentment, el desenvolupament físic es pot cultivar al marge de qualsevol competició, però els avantatges de la competició i el premi a l'esforç que comporta són difícilment substituïbles per sentiments més elevats com la concòrdia o principis més nobles com la cooperació.

Tanmateix, aquesta idea no ha de ser nociva si es posa pel davant el respecte al contrari, el reconeixement als seus mèrits, l'honorabilitat del qui se'ns enfronta i la consciència que el joc net està molt allunyat de la guerra i és, en definitiva, una simple juguesca on intervé l'atzar. Recordo amb nostàlgia els dissabtes a la tarda en què TVE retransmetia pel seu primer canal -aleshores només n'hi havia un altre, el que denominàvem UHF- els partits del Torneig Cinc Nacions de rugbi, on s'enfrontaven les seleccions d'Anglaterra, Gal·les, Escòcia, França i la unificada d'Irlanda, en una competició on l'únic trofeu era la cullera de fusta de consol per al perdedor. I encara sento emoció recordant aquella noblesa ruda amb què topaven els equips sobre els camps verds sota l'entonació dels càntics de l'afició local. Puc sentir també el silenci absolut i respectuós amb què se seguia l'execució d'un cop de càstig, on tan important és la concentració, per part del xutador de l'equip foraster.

No sé si al successor d'aquell torneig, el de les Sis Nacions, es manté aquella cavallerositat tan antiga. Probablement no, fa anys que no segueixo el rugbi, des que les primeres televisions de pagament es van fer amb els drets de televisió. En tot cas, no és, de lluny, gaire usual en el món actual de l'esport, un món  que segueix escrupolosament el model competitiu que és el signe oficial dels nostres temps, en què els individus  competeixen amb individus pels llocs de treball , empreses competeixen amb empreses pels mercats, i on les nacions també han de competir entre elles dins un mercat globalitzat. I on els perdedors no mereixen consideració.

Diumenge, Mariano Rajoy va comparèixer públicament per primera vegada des que va prendre possessió de la presidència del govern el passat 21 de desembre, fent exactament el contrari del que va prometre aquell dia (dir sempre la veritat), per vestir el rescat de les finances espanyoles per part de la Unió Europea amb un ampul·lós discurs trampós i mentider, ple d'absurda arrogància i prepotència. No sé quina sensació haurà despertat entre els mercats als quals, en teoria, ha de calmar la injecció de diners a interès tou sobre el sistema finacer espanyol, però l'opinió pública internacional s'ho ha pres més aviat amb sarcasme. Probablement no li importa gaire això, al govern d'un país tan ignorant en llengües i mitjans estrangers, que fins i tot en fa gala d'aquest desconeixement i que està dirigit per algú que envia missatges d'Espanya no és Uganda. Per al consum intern  reservava una carta guanyadora: el futbol. Rajoy va acabar la seva intervenció anunciant que, un cop resolta la cosa, se n'anava a veure el partit de la selecció espanyola, contra Itàlia, el nostre rival en la taula salvadora dels naufragis europeus.

Cesc, un dels nostres nois, li va proporcionar al cap de l'executiu la fotografia que buscava: ell a la tribuna  cantant un gol amb la boca torta i punys enlairats per demostrar que Espanya, que carai, encara té algunes bases al seu favor en aquesta competició despietada. Sap perfectament, aquest gallec especialista a surar entre dues aigües, que les emocions parlen més directament que les paraules assenyades al fons dels súbdits... vull dir dels ciutadans!

El Congrés dels Diputats tramitava avui una proposició de llei de les Corts valencianes per castigar els ultratges i ofenses de paraula, per escrit o de fet a Espanya, les seves comunitats autònomes o als seus símbols o emblemes. També intenta prohibir la cessió de recintes esportius per a la celebració d'actes polítics que constitueixin un ultratge a la unitat de la nació espanyola. Això mateix, fora la política dels estadis. Llevat de la que facin els polítics, és clar.

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA (14)

MASSA CRÍTICA

En Física, concretament en Física nuclear, el concepte de massa crítica es refereix a  la quantitat de massa d'una substància radioactiva necessària perquè els neutrons alliberats en una reacció de fissió creïn una reacció en cadena capaç d'alliberar una gran quantitat d'energia. En la pràctica, s'aplica per determinar quanta massa d'urani o plutoni es necessita per produir una explosió (i tenim una bomba nuclear) o per mantenir una reacció constant (que dins un reactor servirà per produir energia elèctrica). En suma, és un factor d'equilibri bàsic entre substàncies potencialment inestables.

La Física nuclear, especialment a partir de la revolució quàntica, té alguna cosa d'esotèrica i molt de poètica. M'atrau especialment, en aquest aspecte de la massa, el de la massa crítica de l'esfera nua. Encara que sembli que passem del camp esotèric a l'eròtic, l'aplicació és bastant prosaica i té a veure amb la configuració del continent ideal per maximitzar l'efecte reactiu d'una massa radioactiva. L'esfera és, com demostra la Física diguem-ne convencional, la figura geomètrica que a igual superfície pot contenir més volum.

Tanmateix, els físics de l'altra banda de l'espectre del seu camp d'exploració, els que investiguen les dimensions astronòmiques i la cosmologia, també es trenquen la closca -esfèrica o no, nua o no-, per calcular el total de la massa de l'univers. Del càlcul precís de la massa -o de les diferents masses que la componen, per ser excates- depenen coses tan vitals com saber si estem en un univers en expansió constant o, en canvi, un univers que arribarà a un punt de col·lapse a partir del qual començarà a contraure's.

El concepte de massa crítica s'ha traslladat nogensmenys a camps d'experimentació social. Per exemple: quanta massa de gent que fa canviar la seva conducta es necessita per originar un canvi social transcendent?

Particularment, crec que a la Història es produeixen unes sèries successives d'expansions, constants (no sabem si indefinides, per això) però no contínues. La Història -humana o prehumana- coneix, en efecte, períodes en què l'evolució de les coses es col·lapsa, i eventualment explota. És, com si diguéssim, una combinació entre un equilibri dins un reactor que, de tant en tant i arribats a cert punt de massa crítica, esclata-. En tal instant revolucionari, les forces que han semblat estabilitzades cobren un nou equilibri, i no hi ha marxa enrere.

Aplicat a petita escala -que, no ens enganyem, és el camp a partir del qual un observador poc dotat per a la ciència com jo analitza per arribar a conclusions per inducció-, a la petita escala del petit món que gira al voltant d'una esfera tan rellevant a la nostra societat actual com la de la pilota de futbol, un equip pot anar acumulant massa fins que s'esdevé una massa crítica que el fa esclatar i ser tot ell, tot el que suposa la seva complexa organització -nuclear i també fora del seu nucli- un nou ens.


Crec que és el que ha esdevingut amb el Barça en aquesta darrers anys. El club ha viscut un període acumulatiu que l'ha fet expansionar-se, però és ara, quan ha perdut campionats, quan és clar que ha reunit prou massa crítica per donar el gran salt. La lliçó de saber perdre que ha donat l'afició, la lliçó de saber acomiadar-se del gran artífex del seu èxit com a model esportiu i de conducta egenral, el Pep Guardiola, i la manera en què per fi un mite del club se n'ha anat enmig del reconeixement i estima general -i no solament dins del mateix club i la seva afició, per cert-, fan pensar que ha arribat a un punt de no marxa enrere.

O això espero. Espero que la massa d'aficionats culers hagi assumit com a propis els valors de treball seriós, respecte a l'adversari, joc net i esperit de victòria amb la confiança plena en les pròpies forces i habilitats, i que, com ha fet aquestes darreres setmanes, col·loqui aquests valors per sobre de l'eventualitat dels resultats.

I encara més: espero que aquest esperit que ja ha començat a calar en molts rivals, d'arreu del món -amb la notòria excepció que no cal assenyalar ara- en efecte vagi desencadenant més i més reaccions i creant masses crítiques arreu.

Com deia una pancarta d'un espectador en el comiat com entrenador del Pep l'altre dia al Nou Camp, el Pep ens ha fet més humans. O jo diria més aviat: ens ha fet a tots plegats una mica millors.

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA (13)

(NO) TOT DEPÈN DE TU

L'aficionat al futbol, per adherir-se a un joc on el resultat és producte en bona part de l'atzar (si no fos així, per definició deixaria de ser un joc), hauria d'estar més advertit que cap altre aficionat, més que un aficionat als escacs posem per exemple, de les limitacions del nostre control sobre la pròpia fortuna.

Curiosament, tanmateix, quantes vegades podem comprovar que no és així. De fet, tants casos es donen que els protagonistes d'aquest món que intenten fer pedagogia de la qualitat profundament aleatòria de l'objecte central del joc cada cop som més minoritaris, l'excepció que crida l'atenció. I Això és així malgrat que el principi incontrolable de l'atzar estigui assentat dins el bagatge propular que arrossega aquest joc bastant més que centenari.  Així s'evidencia en dites de l'estil de quan la pilota no vol entrar, no hi ha res a fer, o els pals també juguen, o -potser la més simple i rotunda- el futbol és el futbol.

Sempre hi ha hagut un corrent contestatari, podríem dir, els dels que no accepten la derrota -és més difícil trobar el cas dels que no acceptin la victòria-, i s'afayen a buscar culpable per a les adversitats del joc. Quan no és la imperícia de l'entrenador propi, ho és el poc senderi dels directius, o la mandra o la manca de compromís amb els colors dels jugadors. Però el que sembla succeir avui és que aquest corrent és el principal, el dominant, el que, des de totes les tertúlies públiques i privades, i fins i tot des dels mitjans que es pretenen periodístics, s'assenta com una mena d'ideologia hegemònica.

Crec que la raó d'això és doble. Per una banda, obeeix a l'ànsia de seguretat, a la por al fracàs, a la necessitat de protecció contra l'infortuni que presideix les nostres societats altament organitzades. Per l'altra, a la teoria dominant que l'esforç, la dedicació i la preparació poden impedir que l'atzar ens causi mals o ens provoqui una derrota en els nostres propòsits. La conjunció d'ambdues idees ha creat, probablement, el que un professor barceloní ha definit en una obra recent com una de les grans supersticions del nostre temps. David Viñas ha analitzat al seu llibre "Erótica de la autoayuda" (Ariel Letras, 2012) l'èxit d'aquesta classe de llibres i ha mirat de desentranyar per què tenen la capacitat de seducció que tenen. Segons Viñas, totes aquestes obres es basen en la repetició d'unes poques idees per tal de fer quallar un missatge elemental. Bàsicament, es tracta de crear en el lector una motivació per canviar radicalment de vida i de confiar en el pensament positiu com a mecanisme infal·lible per aconseguir els objectius personals. En conclusió: la convicció que l'èxit, l'assoliment dels objectius, depenen exclusivament de la persona.

Aquest pensament, revestit de bones intencions, no és en realitat neutral ideològicament. En primer lloc, el mètode del pensament positiu és contrari al més elemental esperit crític. En segons lloc, crea la il·lusió d'una felicitat universal que és l'acumulació de les múltiples felicitats individuals. I, en tercer lloc, adjudica tota la responsabilitat de l'èxit o el fracàs en l'assoliment dels objectius a l'individu. Ni tan sols reconeix la possible responsabilitat del mètode. Si un no obté el que el mètode d'autoajuda promet, és exclusivament culpa de la seva aplicació personal, dels defectes de la seva voluntat o de la interpretació errònia que faci dels consells de l'orientador.

L'aficionat al futbol, probablement, és poc donat a creure en les bondats de l'autoajuda. Ha transferit a altres persones, un reduït grup humà als quals investeix d'una aura protomítica d'herois, la consecució de la seva pròpia felicitat, encara que només sigui una felicitat efímera i transitòria que s'esvaneix, en els casos en què la glòria dels resultats acompanyi, quan el sol de l'endemà aparegui de nou i despulli, amb tota la seva cruesa, la mediocritat insuportable de la vida diària. I, amb els objectius de la seva felicitat, ha transferit també la convicció que aquelles persones poden, amb el seu sol caràcter i la seva feina abnegada, dominar els factors de l'atzar i garantir la victòria.

És quan esdevé la derrota que tard o d'hora ha de sobrevenir, fins i tot als millors, que les idees vacil·len i l'afany d'uan explicació substitòria porta al fanàtic a carregar contra les seves pròpies habilitats o capacitats. O sigui, la dels seus vicaris conqueridors de la felicitat ideal.

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA A LA VIDA (12).

BUSCANT EL GRAN ERIC

Potser una de les millors pel·lícules que s'han fet mai sobre el futbol és, en realitat, una pel·lícula poc futbolística. O poc futbolística en termes convencionals. Parlo d'una pel·lícula recent, "Looking for Eric", del gran Ken Loach (2009) i protagonitzada per un autèntic astre del futbol, el francès Eric Cantona que va brillar especialment al Manchester United. Una experiència rara, fins on jo sé, perquè habitualment les estrelles del futbol, com a molt protagonitzen cameos de si mateixos, o bé fan simplement d'especialistes del seu propi art, com en la per altra banda poc afortunada "La gran evasión" de John Houston.

Cantona, tanmateix, reuneix evidents dots interpretatives. De fet, es va dedicar a una carrera modesta d'actor i productor un cop retirat prematurament del futbol (amb trenta anys), en plena glòria com a davanter del Manchester United. Ja havia renunciat feia anys a la selecció francesa en guanyar el Campionat del Món a 1998, i  havia deixat al darrera una carrera esquitxada per nombrosos conflictes de caràcter que li havien valgut sancions tan llargues com la dels nou mesos que apareix referida a la pel·lícula.

Loach, per la seva banda, és un enamorat del futbol,com el seu guionista habitual, Paul Laverty. Mestre del realisme social, va acceptar l'encàrrec de dirigir un projecte sobre la relació de Cantona amb els seus fans i el va saber dur al terreny que més li interessa.

El petit Eric (Steve Evets) s'encara amb el gran Eric

La presència, poderossíssima, de Cantona, dota al film de la seva singular condició. Una condició paradoxal: Cantona, com a futbolista, i podríem dir com a arquetip, no podria semblar més allunyat al món de Loach. Individualista, orgullós, insubornablement tossut, Cantona no semblaria l'heroi de la cooperació que trobem en les pel·lícules socials de Loach.

Una escena ens pot oferir la clau de trobada de dos móns aparentment oposats, és aquella en què Eric Cantona li respon al seu fan Eric (el petit Eric, un carter que passa per una greu situació personal i familiar) quina es la jugada seva que millor recors li duu: contra tot pronòstic, no és un dels seus fantàstics gols, sinó una assistència, una meravellosa passada que l'etern Ryan Giggs acabaria rematant a gol. L'escena es correspon literalment amb una conversa entre Cantona i Paul Laverty. Cantona va dir a l'escriptor: the pass is more important than the goal. The goal is an individual act, but the pass is to a colleague. La passada és més important que el gol, el gol és un acte individual, però la passada és a un col·lega. Loach va reproduir aquesta frase en una entrevista a un mitjà britànic, afegint aquesta explicació, quan se li interpel·lava sobre el missatge essencial que volia transmetre al públic amb aquesta pel·lícula: That you have to believe in your friends, your teammates. No I don't believe in a God, I believe in the collectivity of people: that you are stronger as a group. I chose to make Eric a postman because I wanted a working class job for him, but I also wanted to emphasize the collective power of a team. Football is a team too (Que tu has de creure en els teus amics, els teus companys d'equip. No crec en Déu,crec en la col·lectivitat de la gent: que tu ets més fort com a grup. He triat fer d'Eric un carter perquè volia una feina de classe treballadora per a ell, però també volia fer èmfasi en el poder col·lectiu d'un equip. Futbol és un equip també).

Una de les peculiaritats de la pel·lícula, però, és aquesta difícil combinació, aquest punt d'equilibri tan complex, entre la capacitat individual de superació i el suport de l'equip. Cantona filosofa sovint, com ho sol fer en la seva vida (al final veiem la famosa roda de premsa en què va replicar a la sanció de nou mesos a la Lliga anglesa per una brutal agressió a un espectador, on va deixar anar aquella frase críptica que ha esdevingut mítica: When the seagulls follow the trawler, it's because they think sardines will be thrown in the sea. , quan les gavines segueixen el vaixell, és perquè creuen que les sardines aniran a parar al mar), i de vegades apunta al sentit de l'humor tan britànic que recorre tot el text de la pel·lícula. He that sows thistles shall reap prickles,  li xiuxiueja el gran Eric al petit Eric a la barra del bar, poc abans que es trobi la solució col·lectiva als seus problemes. La frase conté un missatge simple ( qui sembra cards recollirà espines) però és molt difícil de pronunciar per a qualsevol no angloparlant, i Cantona se la va prendre com a una broma pesada del guionista que va produir força hilaritat durant el rodatge.

La capacitat de riure's de si mateix de l'estrella del futbol va ser un altre dels elements de connexió entre Cantona i l'equip de Loach, tan reticent a treballar amb famosos. Amb tot, els consells del gran Eric són tot menys absurds, i encara que es fa una mica de befa dels llibres d'autoajuda en una de les més divertides escenes, l'estil aforístic en la boca de Cantona obté meravellosos resultats. If they are faster than you, don't try and outrun them, diu el gran Eric If they are taller, don't outjump them. If they are stronger on the left, you go right. But not always. Remember, to surprise them, you've got to surprise yourself first (si són més ràpids, no tractis de córrer més que ells, si són més alts, no vulguis saltar més. Si són més forts per l'esquerra, vés per la dreta. Però no sempre. Recorda, per sorprendre'ls has de sorprendre't a tu mateix abans).

Si hi ha dos consells centrals, són: has de prendre riscos per poder superar-te, i has de tenir la ment oberta a altres opcions quan t'enfrontes a un mur insalvable. Certament, no es tracta de grans troballes, però en boca d'un home que va abandonar el futbol i es va dedicar a una altra professió molt diferent quan, segons ell mateix diu, va comprendre que no es podria ja superar a si mateix, sonen veritablement convincents. La ironia és que les digui un ésser real que fa el paper d'un heroi que, en la realitat dins la ficció, és una projecció interior del personatge central.

Potser, en definitiva, el veritable punt de trobada de realitzador i estrella és un aspecte que els uneix més enllà de l'esperit d'equip, del valor col·lectiu: l'aferrissada voluntat de resistència. Allò que podem anomenar tossuderia, si volem, però que conté una valerosa lluita contra les transaccions i renúncies als propis valors.

Ken Loach i Eric Cantona

Well, it's not obstinacy, Loach diu. I think it's more that life's too short to sell out, really. Why bother in the end? It's easier to stay with what you think than make a compromise with something you're not happy with. Then you regret it for ever. (No es tracta de ser obstinat. Crec que és més aviat que la vida és massa curta per malversar-la. Per què molestar-se? És més fàcil continuar amb el que de veres creus que fer pactes amb allò que no et fa feliç. Després ho lamentaràs per sempre).

En l'equilibri entre la convicció del valor propi i la necessitat del grup està la clau, en el futbol i en la vida de les col·lectivitats, de l'èxit.