CRÒNIQUES DE CAMPANYA

Encara que tècnicament a Espanya hi ha actualment només dues campanyes electorals, les de les eleccions autonòmiques al País Basc i a Galícia, el cert és que a Catalunya estem de campanya de facto des que ja fa dies Artur Mas va convocar eleccions anticipades per al dia 25 de novembre. De fet, i aquesta és una realitat que potser a bascos i gallecs no els fa gaire gràcia, a Espanya, ara per ara, només semblen tenir repercussió als mitjans i a l'opinió pública les nostres eleccions. A ningú no se li escapa la transcendència d'aquesta votació, que ha arribat a l'àmbit internacional, fins al punt d'eclipsar unes eleccions basques en què per primer cop ja no plana l'ombra coactiva del terrorisme i s'ha recuperat després d'una llarga portergació legal la presència de  l'esquerra abertzale.

No cal que us digui que les coses estan escalfades, que els ànims s'exalten i que la campanya, doncs, promet ser llarga i dura. Crec que només ens queda un recurs per sobreviure-la: afrontar-la amb humor. L'humor permet el grau de distància  que manté a ratlla els exabruptes dels adversaris i projecta una línia de cautela i de relativisme sobre les pròpies impressions, opinions i expressions.

Quan dic relativisme no vull dir escepticisme. Que cadascú mantingui la seva ideologia i els seus ideals. Però que sàpiga que no tot és vàlid en el joc polític. I que nosaltres els antiartistes vetllarem perquè les transgressions dels límits quedin evidenciades (si pot ser, sota la llum de l'humor). 

Us convidem a seguir-nos en les nostres cròniques de campanya, que aquí mateix encetem:

1. EL PP ANUNCIA LA PESTA PER A LA CATALUNYA INDEPENDENT

Camacho diu ara que la Catalunya independent no podria pagar les pensions ni l'atur

La presidenta del PP català llança aquest advertiment l'endemà d'haver dit que els títols universitaris perdrien validesa i que els pagesos perdrien les subvencions europees en cas de segregació d'Espanya

ACN / ARA

Barcelona 


Aquests dies m'ha vingut al cap un record de tardana infància. Pati de col·legi, multitudinari i tumultuós partit de futbol. Jugo de defensa -sempre he preferit jugar de defensa, mal que avui em pesi-, refuso una pilota i el davanter contrari toca la pilota abans que surti a fora. L'àrbitre col·lectiu habitual (un entramat informal i aleatori que sanciona les faltes per un estrany però normalment eficaç  consens entre els mateixos jugadors) dictamina còrner. Faig notar que l'ha tocat el contrari, i ingènuament apel·lo a ell perquè ho reconegui. A que sí?, que li faig. L'altre es queda un segon en silenci, però després respon lacònicament: No.
El pitjor és el somriure sota el nas amb què s'escapa el trampós tot cofoi a rematar el còrner. Un dia i ocasió en què aprens que alguns no tenen escrúpols, no senten els constreyiment ètic que tu sents. I que se'n surten amb la seva actitud censurable.

Amb els anys veus que aquesta conducta és molt habitual. Mourinho t'ho va exemplificar fa temps, quan els seus equips jugaven contra el Barça. El PP, no en aquesta campanya o precampanya, sinó fa ja molt, t'ha demostrat que en la política també alguns han irromput amb les més grolleres mentides, manipulacions i tergiversacions fetes amb plena consciència i amb la voluntat pura i dura de fer-se amb uns vots com a única coartada.

És molt diferent a tenir una visió pròpia: és anar deliberadament contra la pròpia només per enfonsar el contrari o treure un avantatge de la trampa. Com el jugador que sap que ha tocat la pilota, però ho nega per obtenir el preu d'una jugada.

Està clar que en l'ordre tàctic, aquesta conducta tan immoral pot obtenir avantatges, victòries, recompenses, Champions i vots. Estratègicament, m'agradaria pensar que no. Que la convicció que transmet l'honestedat, la sinceritat i la integritat, és finalment reconeguda i degudament recompensada. Però em temo que no és així: els tramposos, al contrari, saben ser de vegades més convincents en la seva impostació, en la seva grolleria i, sobretot, en la seva infatigable persistència. El refrany castellà antes se coge un mentiroso que a un cojo és, per desgràcia, un ingenu desideràtum més que una realitat.

És clar que les barbaritats que diuen aquests dies Alicia Sánchez Camacho i les seves hosts per escampar la por entre els votants més febles -amb una situació social més compromesa,vull dir- sota el paraigua de satisfer el dret a dir la veritat, seran rebatudes pels fets, i són rebatuts ja pels que han estudiat amb rigor qüestions com les balances fiscals, la situació de la caixa de la Seguerat Social, etc. Però això no preocupa al trampós. Sap que en les aigües revoltes podrà tenir una oportunitat per pescar que no tindria si tot fos transparent.

Però una cosa sí tinc clara: si bé el just no sempre guanya, el trampós sempre perd. Encara que aparentment guanyi i se'n dugui els premis. No sempre el món el deixarà clarament exposat en la seva actitud reprovable, com ara li ha passat a Lance Armstrong i els seus set tours guanyats amb dopatge ja provat. Però hi ha algú que sí sap realment que ha enganyat i ha actuat emparat en el frau. I d'aquest no pot fugir mai, ja que és ell mateix.