Fa poc Tv3 va emetre una sèrie coproduïda amb altres teles estatals, on feia un poc reeixit intent de dur el format de ficció del gènere policial o negre al context presumptament real (?) de l'autodenominada Policia Nacional espanyola. Duia per títol, si no em falla del tot la memòria, "La sala", que crec que era el millor de l'obra.
Sales fosques d'interrogatori que formen part de la imagineria habitual del cinema negre. Sales de màquines on s'engreixina la maquinària de l'Estat, on s'executen les polítiques públiques, menys públiques i decididament ocultes de tot estat que jugui a mantenir-se en el marasme de poders contrincants de l'actual món globalitzat. El que es coneix avui com deep state. Un Estat és, com el seu metonímic engendre dels partits polítics, una màquina d'autoperpetuació, de conservació d'estatus, prebendes i quotes de poder. Que sigui més o menys democràtic ja depèn de molts altres factors.
Aquesta setmana, en plena enèsima nova campanya electoral, hem assistit a una insòlita aparició de les sales en el primer pla de la informació mediàtica. En el cas de les detencions del presumptes membres d'un CDR que presumptament preparaven atemptats terroristes i altres maquiavèlics plans insurreccionals, ja havíem assistit a nombroses filtracions dels sumaris, també presumptament secrets, que s'anaven desmentint o renovant a mesura que els mitjans del règim -des de les seves pròpies sales-, tenien a bé escampar-les. Aquesta setmana, aixecat parcialment el secret , hem arribat a veure filmacions de les declaracions a la sala de l'Audiència nacional -el vell TOP franquista- de dos dels encausats i empresonats.
La filmació donava un toc d'irrealitat a l'assumpte encara més gran que les dubtoses filtracions de pur text que l'havien precedit. A banda de l'escenari, que a diferència de l'icònic món tenebrós que vèiem a la sèrie esmentada era d'una blancor ofensiva a la vista, preguntes i respostes feien la impressió d'obeir a la redacció d'un guionista inexpert i mediocre. I revelaven a més xocants elements contradictoris en les pròpies declaracions.
En tot cas, aquest descens sorprenent a les sales de màquines del particular deep state espanyol, ens enfronta a l'evident desig d'interferir en els resultats electorals. Evidencia això, diuen, la politització de la justícia -i el seu braç exectiu policial-.
No hi estic d'acord amb aquesta manera de veure-ho. Crec que solem capgirar la realitat de les coses, enlluernats per l'aparença, per la faramalla o quincalla de la política. La política forma part d'un fals pont de comandament. Des de la sala de màquines es governa el pont, i no a l'intrevés. El deep state ha creat la classe política per escudar el seu maneig del poder. I la classe política, això sí, ben pagada, assumeix una situació de fals privilegi i fals poder que té a canvi de la seva manca de responsabilitat real, l'assumpció pública d'aquesta responsabilitat. Una assumpció que implica que és subjecte a l'escarni, la crítica i de vegades fins i tot la responsabilitat penal, tot allò que no assumeixen els veritables servidors del poder que escapen a la llum pública. Els intocables per la mirada crítica de l'escàs periodisme que encara sobreviu en les aigües de la gran crisi informativa, pels blindats davant la inspecció de l'aparell del propi estat.
La campanya electoral ens mostra amb cruesa aquest joc de lluentons i falsa transcendència. Ens assenyala el vestit de l'emperador nu a la mínima que algun actor rellisqui. Ha passat també aquesta setmana. Pedro Sánchez, president del govern en funcions i principal candidat a la reelecció, va vantar-se de poder fer dur a Carles Puigdemont a mans de la Justícia espanyola. I com?, se li va preguntar, en un mitjà no especialment inquisitiu ni perspicaç. Doncs a través del seu control de la fiscalia, que depèn del govern, va dir. Hores després, havia de rectificar amb la cua entre les cames, i no a causa de cap fonamentada crítica de mitjans periodístics o de l'esclat de les xarxes socials, sinó del clam de protesta emergit de totes les associacions judicials. Del seu deep state.
Descens a la realitat per a Sánchez. La realitat que es vesteix de les formes rutinàries, d'una banalitat extraordinària, de l'atmosfera kafkiana que vèiem estupefactes en els vídeos dels interrogatoris filtrats aquesta setmana. La realitat que esclafa vides humanes amb la mateixa indiferència amb què aixafem una formiga que se'ns travessa al nostre camí.
