Un bloc en contra del mercantilisme a l'art. Un bloc a favor de l'art , a favor de l'artista.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cròniques de campanya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cròniques de campanya. Mostrar tots els missatges
8/11/19
LA IRRUPCIÓ DE LES SALES DE MÀQUINES
Fa poc Tv3 va emetre una sèrie coproduïda amb altres teles estatals, on feia un poc reeixit intent de dur el format de ficció del gènere policial o negre al context presumptament real (?) de l'autodenominada Policia Nacional espanyola. Duia per títol, si no em falla del tot la memòria, "La sala", que crec que era el millor de l'obra.
Sales fosques d'interrogatori que formen part de la imagineria habitual del cinema negre. Sales de màquines on s'engreixina la maquinària de l'Estat, on s'executen les polítiques públiques, menys públiques i decididament ocultes de tot estat que jugui a mantenir-se en el marasme de poders contrincants de l'actual món globalitzat. El que es coneix avui com deep state. Un Estat és, com el seu metonímic engendre dels partits polítics, una màquina d'autoperpetuació, de conservació d'estatus, prebendes i quotes de poder. Que sigui més o menys democràtic ja depèn de molts altres factors.
Aquesta setmana, en plena enèsima nova campanya electoral, hem assistit a una insòlita aparició de les sales en el primer pla de la informació mediàtica. En el cas de les detencions del presumptes membres d'un CDR que presumptament preparaven atemptats terroristes i altres maquiavèlics plans insurreccionals, ja havíem assistit a nombroses filtracions dels sumaris, també presumptament secrets, que s'anaven desmentint o renovant a mesura que els mitjans del règim -des de les seves pròpies sales-, tenien a bé escampar-les. Aquesta setmana, aixecat parcialment el secret , hem arribat a veure filmacions de les declaracions a la sala de l'Audiència nacional -el vell TOP franquista- de dos dels encausats i empresonats.
La filmació donava un toc d'irrealitat a l'assumpte encara més gran que les dubtoses filtracions de pur text que l'havien precedit. A banda de l'escenari, que a diferència de l'icònic món tenebrós que vèiem a la sèrie esmentada era d'una blancor ofensiva a la vista, preguntes i respostes feien la impressió d'obeir a la redacció d'un guionista inexpert i mediocre. I revelaven a més xocants elements contradictoris en les pròpies declaracions.
En tot cas, aquest descens sorprenent a les sales de màquines del particular deep state espanyol, ens enfronta a l'evident desig d'interferir en els resultats electorals. Evidencia això, diuen, la politització de la justícia -i el seu braç exectiu policial-.
No hi estic d'acord amb aquesta manera de veure-ho. Crec que solem capgirar la realitat de les coses, enlluernats per l'aparença, per la faramalla o quincalla de la política. La política forma part d'un fals pont de comandament. Des de la sala de màquines es governa el pont, i no a l'intrevés. El deep state ha creat la classe política per escudar el seu maneig del poder. I la classe política, això sí, ben pagada, assumeix una situació de fals privilegi i fals poder que té a canvi de la seva manca de responsabilitat real, l'assumpció pública d'aquesta responsabilitat. Una assumpció que implica que és subjecte a l'escarni, la crítica i de vegades fins i tot la responsabilitat penal, tot allò que no assumeixen els veritables servidors del poder que escapen a la llum pública. Els intocables per la mirada crítica de l'escàs periodisme que encara sobreviu en les aigües de la gran crisi informativa, pels blindats davant la inspecció de l'aparell del propi estat.
La campanya electoral ens mostra amb cruesa aquest joc de lluentons i falsa transcendència. Ens assenyala el vestit de l'emperador nu a la mínima que algun actor rellisqui. Ha passat també aquesta setmana. Pedro Sánchez, president del govern en funcions i principal candidat a la reelecció, va vantar-se de poder fer dur a Carles Puigdemont a mans de la Justícia espanyola. I com?, se li va preguntar, en un mitjà no especialment inquisitiu ni perspicaç. Doncs a través del seu control de la fiscalia, que depèn del govern, va dir. Hores després, havia de rectificar amb la cua entre les cames, i no a causa de cap fonamentada crítica de mitjans periodístics o de l'esclat de les xarxes socials, sinó del clam de protesta emergit de totes les associacions judicials. Del seu deep state.
Descens a la realitat per a Sánchez. La realitat que es vesteix de les formes rutinàries, d'una banalitat extraordinària, de l'atmosfera kafkiana que vèiem estupefactes en els vídeos dels interrogatoris filtrats aquesta setmana. La realitat que esclafa vides humanes amb la mateixa indiferència amb què aixafem una formiga que se'ns travessa al nostre camí.
24/11/12
CRÒNIQUES DE CAMPANYA. I 19
EL QUE INTERESSA A LA GENT
En les proppassades eleccions presidencials nord-americanes vam comprovar que els candidats poden fer campanya fins a l'últim moment, el que clou les votacions en l'última taula de la banda més occidental de l'enorme país. Em pregunto quant trigarem aquí a imitar-los, igual que els anem imitant en la llibertat d'horaris comercials i tantes altres coses.
Però hem assistit a una campanya intensa, amb una mica de tot, i bastant de molt. Si això es traduirà o no en una alta participació, ja és una altra cosa. La qüestió bàsica, l'eix central, ha estat indiscutiblement l'anomenat eix nacional, en detriment de l'eix de la crisi. Tant per part dels qui l'han posat intencionadament al bell mig del debat, com dels qui s'han esforçat per situar l'altre eix, l'anomenat social o econòmic, en el lloc central.
Entre aquests darrers ha fet fortuna l'expressió el que realment interessa a la gent per apuntar cap a la crisi econòmica. Ja l'expresident del PP Aznar parlava al seu dia del que realment preocupa els espanyols per menystenir altres línies de debat. Una constant dels falsos demòcrates és pretendre que saben el que intressa a la gent millor que la mateixa gent, ja que des de la seva elevada talaia redueixen la complexitat de la societat -i, de fet, de cada individu- a l'amorfisme d'una massa indiferenciada.
De fet, una de les constants dins de la campanya dels partits anomenats unionistes i dels mitjans de comunicació espanyolistes, ha estat atribuir el gir sobiranista de CiU a l'interès per crear una cortina de fum a l'entorn dels problemes derivats de la política econòmica. En realitat, ha estat una aplicació més de la tàctica del que l'estrateg de la propaganda nazi Goëbbels va anomenar principi de transposició, que consisteix a imputar a l'adversari sempre els propis error o defectes. Però aquesta vegada s'ha donat el cas que el PP, maldant per esquivar el debat nacionalista per centrar-se en el debat econòmic, ha quedat suspès en el buit, ja que quedava retratat pel seu govern, que és qui en teoria la dirigeix a Espanya, amb una línia econòmica no solament absolutament ineficaç per superar la crisi sinó que, pitjor encara, és sorda al clam de les mobilitzacions populars.

El president del PP i del govern espanyol, Mariano Rajoy, va dir enmig de la campanya que el pitjor que li pot passar a un polític és no ser pres seriosament. En realitat, hi ha una cosa pitjor: no adonar-se que és a ell mateix a qui no se'l pren seriosament.
S'acaba la campanya amb aquesta curiosa -ben mirat- jornada de reflexió que se'ls concedeix de gràcia als votants per descansar dels estralls físics i psíquics causats per la mateixa campanya -i la precampanya-. Potser, en el fons, el descans s'atorga més als candidats i als seus equips logísitics que han recorregut el país de dalt a baix per mirar de convèncer els votants de la bondat dels seus programes, o de la seva pròpia i intransferible bondat. O, més sovint, de la maldat dels projectes i candidats dels altres partits. És clar que ells mateixos, els candidats, són també votants, cosa que tot sovint oblidem. Podria ser que ells també hagin de reflexionar sobre qui han de votar demà. Per què no.
En les proppassades eleccions presidencials nord-americanes vam comprovar que els candidats poden fer campanya fins a l'últim moment, el que clou les votacions en l'última taula de la banda més occidental de l'enorme país. Em pregunto quant trigarem aquí a imitar-los, igual que els anem imitant en la llibertat d'horaris comercials i tantes altres coses.
Però hem assistit a una campanya intensa, amb una mica de tot, i bastant de molt. Si això es traduirà o no en una alta participació, ja és una altra cosa. La qüestió bàsica, l'eix central, ha estat indiscutiblement l'anomenat eix nacional, en detriment de l'eix de la crisi. Tant per part dels qui l'han posat intencionadament al bell mig del debat, com dels qui s'han esforçat per situar l'altre eix, l'anomenat social o econòmic, en el lloc central.
Entre aquests darrers ha fet fortuna l'expressió el que realment interessa a la gent per apuntar cap a la crisi econòmica. Ja l'expresident del PP Aznar parlava al seu dia del que realment preocupa els espanyols per menystenir altres línies de debat. Una constant dels falsos demòcrates és pretendre que saben el que intressa a la gent millor que la mateixa gent, ja que des de la seva elevada talaia redueixen la complexitat de la societat -i, de fet, de cada individu- a l'amorfisme d'una massa indiferenciada.
De fet, una de les constants dins de la campanya dels partits anomenats unionistes i dels mitjans de comunicació espanyolistes, ha estat atribuir el gir sobiranista de CiU a l'interès per crear una cortina de fum a l'entorn dels problemes derivats de la política econòmica. En realitat, ha estat una aplicació més de la tàctica del que l'estrateg de la propaganda nazi Goëbbels va anomenar principi de transposició, que consisteix a imputar a l'adversari sempre els propis error o defectes. Però aquesta vegada s'ha donat el cas que el PP, maldant per esquivar el debat nacionalista per centrar-se en el debat econòmic, ha quedat suspès en el buit, ja que quedava retratat pel seu govern, que és qui en teoria la dirigeix a Espanya, amb una línia econòmica no solament absolutament ineficaç per superar la crisi sinó que, pitjor encara, és sorda al clam de les mobilitzacions populars.

El president del PP i del govern espanyol, Mariano Rajoy, va dir enmig de la campanya que el pitjor que li pot passar a un polític és no ser pres seriosament. En realitat, hi ha una cosa pitjor: no adonar-se que és a ell mateix a qui no se'l pren seriosament.
23/11/12
CRÒNIQUES DE CAMPANYA.18
DENÚNCIES, QUERELLES I PECATS (I PECADORS DITS PEL SEU NOM)
El ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro,
ha insistit a donar validesa a les informacions que va publicar el
diari El Mundo sobre el president de la Generalitat respecte a
suposats comptes no declarats a paradisos fiscals. “Qui ha de
comparèixer davant la societat espanyola és qui té comptes no declarades
a Suïssa”, ha etzibat durant la cerimònia dels Premis Autònom de l'Any,
que atorga l'Associació de Treballadors Autònoms (ATA) .
El titular d'Hisenda ha respost aquest dimecres a la petició de compareixença que CiU ha presentat al Congrés dels Diputats perquè informi “sobre les greus declaracions” que va fer aquest dilluns “a menys d'una setmana de les eleccions” en les què va parlar “d'indicis de comptes en altres països i paradisos fiscals” de dirigents polítics catalans. La federació nacionalista també ha demanat la compareixença del ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz. Interior va admetre aquest dimecres que no troba el suposat esborrany d'informe policial en què es basen les acusacions del diari El Mundo.
Aquest ministre d'Hisenda que té una veu particularment desagradable, una fesomia notòriament desagradable -que alguns han assenyalat que recorda molt el malèfic Burns dels Simpson-, i que no obstant sol mantenir una conducta força... desagradable, sembla que aquesta vegada s'ha enfadat. Ui, i molt! Que el citin a declarar davant el Congrés li deu fer força fàstic, s'ha de reconèixer, a ell que deu estar tan ocupat perseguint la defraudació fiscal, després del fracàs estrepitós de l'amnistia fiscal que noli ha estat degudament agraïda pels grans defraudadors i evasors d'aquest país.
Ungit de pietosa indignació, el ministre diu que el que de comparèixer és, doncs, el propi Mas, si dóna versemblança a les informacions de El Mundo sobre el misteriós esborrany que no existeix. I on ha de comparèixer? Davant la societat espanyola, aclareix. O sigui, no davant els tribunals, perquè de fet davant els tribunals ja ha comparegut per interposar una querella contra el diari al qual el ministre tanta fiabilitat atorga.
El qui ja ha citat Mas davant els tribunals és l'excoronel Tejero, aquesta icona universal de l'Espanya insubornable amb tricornii pistola en mà, que va estudiar lleis a la presó després de segrestar el Congrés dels Diputats. En una data tan entranyable com el 20 de novembre, el frustrat colpista ha presentat davant la Fiscalia General de l'Estat una denúncia contra Mas per conspiració i proposició a la sedició. Els altres conspiradors? Duran i Pujol. I no content amb això, els titlla de pecadors.
Imagino que el fiscal general de l'Estat assentiria davant aquesta expressió, amb aquell posat de bonhomia amb què enraonava de cinema amb el Garci o amb què estira de les orelles el fiscal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per obrir diligències a El Mundo per presumptes calúmnies.
Si li haguessin fet cas als tejeros, no es trobarien ara així, havent de renyar fiscals d'un Tribunal Superior (superior a qui?) de Catalunya, i lamentant no haver passat més a fons l'esclop amb què es van raspallar l'òrgan de govern judicial propi de Catalunya aprovat a l'Estatut de 2006, i haver eliminat de socarrel qualsevol autoritat judicial que no tingui seu a la capital del Estado. On per cert també té seu El Mundo i domicili el seu director, per molt que també tingui segona residència i piscina a Mallorca.
Montoro: “Qui ha de comparèixer és qui té comptes no declarats a Suïssa”
El ministre d'Hisenda insisteix a donar validesa a les informacions del diari ‘El Mundo' que relacionen Artur Mas amb el frau fiscal
Critica que CiU hagi demanat la seva compareixença al Congrés pel fet que Hisenda “estigui investigant”
ELPUNT AVUI - 21/11/12 15:10
-
Madrid
-
Agències
El titular d'Hisenda ha respost aquest dimecres a la petició de compareixença que CiU ha presentat al Congrés dels Diputats perquè informi “sobre les greus declaracions” que va fer aquest dilluns “a menys d'una setmana de les eleccions” en les què va parlar “d'indicis de comptes en altres països i paradisos fiscals” de dirigents polítics catalans. La federació nacionalista també ha demanat la compareixença del ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz. Interior va admetre aquest dimecres que no troba el suposat esborrany d'informe policial en què es basen les acusacions del diari El Mundo.
Aquest ministre d'Hisenda que té una veu particularment desagradable, una fesomia notòriament desagradable -que alguns han assenyalat que recorda molt el malèfic Burns dels Simpson-, i que no obstant sol mantenir una conducta força... desagradable, sembla que aquesta vegada s'ha enfadat. Ui, i molt! Que el citin a declarar davant el Congrés li deu fer força fàstic, s'ha de reconèixer, a ell que deu estar tan ocupat perseguint la defraudació fiscal, després del fracàs estrepitós de l'amnistia fiscal que noli ha estat degudament agraïda pels grans defraudadors i evasors d'aquest país.
Ungit de pietosa indignació, el ministre diu que el que de comparèixer és, doncs, el propi Mas, si dóna versemblança a les informacions de El Mundo sobre el misteriós esborrany que no existeix. I on ha de comparèixer? Davant la societat espanyola, aclareix. O sigui, no davant els tribunals, perquè de fet davant els tribunals ja ha comparegut per interposar una querella contra el diari al qual el ministre tanta fiabilitat atorga.
El qui ja ha citat Mas davant els tribunals és l'excoronel Tejero, aquesta icona universal de l'Espanya insubornable amb tricornii pistola en mà, que va estudiar lleis a la presó després de segrestar el Congrés dels Diputats. En una data tan entranyable com el 20 de novembre, el frustrat colpista ha presentat davant la Fiscalia General de l'Estat una denúncia contra Mas per conspiració i proposició a la sedició. Els altres conspiradors? Duran i Pujol. I no content amb això, els titlla de pecadors.
Imagino que el fiscal general de l'Estat assentiria davant aquesta expressió, amb aquell posat de bonhomia amb què enraonava de cinema amb el Garci o amb què estira de les orelles el fiscal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per obrir diligències a El Mundo per presumptes calúmnies.
Torres-Dulce qüestiona que el fiscal català actuï contra 'El Mundo'
elPeriódico / MARGARITA BATALLAS / Madrid- La Fiscalia General de l'Estat lamenta que s'hagi "prejutjat l'assumpte", però no prendrà mesures
Si li haguessin fet cas als tejeros, no es trobarien ara així, havent de renyar fiscals d'un Tribunal Superior (superior a qui?) de Catalunya, i lamentant no haver passat més a fons l'esclop amb què es van raspallar l'òrgan de govern judicial propi de Catalunya aprovat a l'Estatut de 2006, i haver eliminat de socarrel qualsevol autoritat judicial que no tingui seu a la capital del Estado. On per cert també té seu El Mundo i domicili el seu director, per molt que també tingui segona residència i piscina a Mallorca.
17/11/12
CRÒNIQUES DE CAMPANYA.17
LA CURSA ARRIBA A LES TRINXERES
La Policía vincula cuentas en Suiza de Pujol y Mas con la corrupción de CiU
- EL MUNDO| Eduardo Inda | Esteban Urreiztieta | Barcelona
Actualizado Jueves, 15 de noviembre de 2012 21:31
Un informe de la Policía revela que parte de las comisiones que las
empresas pagaban a Convergència Democàtica de Catalunya (CDC) -el 4% del
monto total de cada adjudicación- a través de la trama del Palau ha
acabado en depósitos b [...]
(Com que no tinc gaires ganes de subscriure'm al rotatiu madrileny, copio el resum publicat pel diari Ara)
El Mundo: "La policia espanyola vincula comptes a Suïssa de Pujol i Mas amb la corrupció de CiU". Segons el diari, un "esborrany" de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) sosté que part de les comissions que les empreses suposadament pagaven a CDC a través de la trama del Palau "s'han desviat a comptes personals dels seus dirigents". Concretament es parla de dipòsits bancaris a Suïssa i Liechtenstein "controlats per Artur Mas, pare i fill, Jordi Pujol, la seva dona, Marta Ferrussola, i el seu primogènit Jordi". Segons l'informe policial citat pel diari 'El Mundo', els Pujol tenien "tres comptes numerats i dues caixes de seguretat amb número correlatiu a la que el propi [Fèlix] Millet" té a Lausana. "El que ve a suggerir la policia espanyola és que es transvasava els diners de les caixes de seguretat de Fèlix Millet a les de Pujol", diu el diari. I afegeix: "Els agents assenyalen que les 'mossegades' eren del 4% sobre l'import total de l'adjudicació". Diu l'informe citat pel diari: "Un 2,5% revertia en els partits polítics vinculats a la Generalitat i l'1,5% es destinava a despeses, comissions i col·laboracions de Fèlix Millet i els seus col·laboradors al Palau [Jordi Montull i Gemma Montull], així com comptes privats d'alguns dirigents polítics i/o de familiars polítics directes més propers". El diari també diu que el pare del president de la Generalitat, mort el març passat, "va cobrar unes suculentes quantitats per exercir de testaferro dels Pujol a Liechtenstein" i que també "hauria dut a terme el mateix rol en favor del seu fill". Per últim, el diari diu que s'han trobat connexions entre els comptes d'Arturo Fasana –vinculat a la trama Gürtel– i els de Jordi Pujol pare i fill.
Arribo de viatge, cap a un paisatge familiar que, en principi, no em revela res de nou en la campanya electoral, però revoltat per les seqüeles de la vaga general.
Tanmateix, i d'una manera ben curiosa, aquestes seqüeles queden silenciades per l'incendi atiat pel diari El Mundo. Personalment, m'havia plantejat no incidir dins aquestes cròniques en els comentaris de la premsa purament d'opinió, però l'andana d'El Mundo és simplement una qüestió de calibre polític i no es pot defugir en la dinàmica central de la campanya.
Fins ara, l'únic atac en tota regla que havia llegit d'aquest diari de l'ínclit Pedro J. Ramírez, aquest galdós personatge que galleja a Twitter desafiant l'anunciada querella de Mas i CiU contra aquestes informacions amb un a que no lo hace?, havia estat publicar uns informes sobre els negocis de Jordi Pujol fill a Mèxic i Sud-amèrica -ja se sap que a Espanya això que els catalans facin comerç amb les seves colònies sempre ha estat perseguit-, acompanyada d'una denúncia sobre la boda secreta de la filla del mateix Pujol fill amb el fill d'un soci seu -entenem que per a alguns mitjans avesat a les bodes a El Escorial una boda discreta passi a ser secreta-. Poca pòlvora. Ara han recorregut a unes informacions velles sobre casos arxivats i les han posat al dia amb la connexió del cas Palau, agitant el fantasma d'un esborrany policial (!) que no coneix el propi jutge instructor*.
I alguns no han trigat a llançar-s'hi a les trinxeres amb entusiasme bèl·lic. I no el PP precisament, que segurament obra amb més intel·ligència des de la línia de rereguarda, sinó el PSC. Carme Chacón:Pels diners i els desfalcs, a CiU no li importen les fronteres, les fronteres ens les posen a nosaltres. Curiosament, l'exministressa de Zapatero es posa al rebuf del diari que va fustigar contínuament el seu govern amb una insidiosa investigació sobre la trama oculta dels atemptats de l'11M. I ho feia quan el dia abans l'antic rival de Zapatero en la direcció del PSOE, Pepe Bono, acusava el nacionalisme català de connexions amb el nazisme -no ha estat mai l'originalitat el punt fort de l'expresident del Congrés-, i coquetejava aparatosament amb els representants de Ciutadans-Ciudadanos.
Si quiere leer la noticia completa...
Abónese a El Mundo en Orbyt>(Com que no tinc gaires ganes de subscriure'm al rotatiu madrileny, copio el resum publicat pel diari Ara)
El Mundo: "La policia espanyola vincula comptes a Suïssa de Pujol i Mas amb la corrupció de CiU". Segons el diari, un "esborrany" de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) sosté que part de les comissions que les empreses suposadament pagaven a CDC a través de la trama del Palau "s'han desviat a comptes personals dels seus dirigents". Concretament es parla de dipòsits bancaris a Suïssa i Liechtenstein "controlats per Artur Mas, pare i fill, Jordi Pujol, la seva dona, Marta Ferrussola, i el seu primogènit Jordi". Segons l'informe policial citat pel diari 'El Mundo', els Pujol tenien "tres comptes numerats i dues caixes de seguretat amb número correlatiu a la que el propi [Fèlix] Millet" té a Lausana. "El que ve a suggerir la policia espanyola és que es transvasava els diners de les caixes de seguretat de Fèlix Millet a les de Pujol", diu el diari. I afegeix: "Els agents assenyalen que les 'mossegades' eren del 4% sobre l'import total de l'adjudicació". Diu l'informe citat pel diari: "Un 2,5% revertia en els partits polítics vinculats a la Generalitat i l'1,5% es destinava a despeses, comissions i col·laboracions de Fèlix Millet i els seus col·laboradors al Palau [Jordi Montull i Gemma Montull], així com comptes privats d'alguns dirigents polítics i/o de familiars polítics directes més propers". El diari també diu que el pare del president de la Generalitat, mort el març passat, "va cobrar unes suculentes quantitats per exercir de testaferro dels Pujol a Liechtenstein" i que també "hauria dut a terme el mateix rol en favor del seu fill". Per últim, el diari diu que s'han trobat connexions entre els comptes d'Arturo Fasana –vinculat a la trama Gürtel– i els de Jordi Pujol pare i fill.
Arribo de viatge, cap a un paisatge familiar que, en principi, no em revela res de nou en la campanya electoral, però revoltat per les seqüeles de la vaga general.
Tanmateix, i d'una manera ben curiosa, aquestes seqüeles queden silenciades per l'incendi atiat pel diari El Mundo. Personalment, m'havia plantejat no incidir dins aquestes cròniques en els comentaris de la premsa purament d'opinió, però l'andana d'El Mundo és simplement una qüestió de calibre polític i no es pot defugir en la dinàmica central de la campanya.
Fins ara, l'únic atac en tota regla que havia llegit d'aquest diari de l'ínclit Pedro J. Ramírez, aquest galdós personatge que galleja a Twitter desafiant l'anunciada querella de Mas i CiU contra aquestes informacions amb un a que no lo hace?, havia estat publicar uns informes sobre els negocis de Jordi Pujol fill a Mèxic i Sud-amèrica -ja se sap que a Espanya això que els catalans facin comerç amb les seves colònies sempre ha estat perseguit-, acompanyada d'una denúncia sobre la boda secreta de la filla del mateix Pujol fill amb el fill d'un soci seu -entenem que per a alguns mitjans avesat a les bodes a El Escorial una boda discreta passi a ser secreta-. Poca pòlvora. Ara han recorregut a unes informacions velles sobre casos arxivats i les han posat al dia amb la connexió del cas Palau, agitant el fantasma d'un esborrany policial (!) que no coneix el propi jutge instructor*.
I alguns no han trigat a llançar-s'hi a les trinxeres amb entusiasme bèl·lic. I no el PP precisament, que segurament obra amb més intel·ligència des de la línia de rereguarda, sinó el PSC. Carme Chacón:Pels diners i els desfalcs, a CiU no li importen les fronteres, les fronteres ens les posen a nosaltres. Curiosament, l'exministressa de Zapatero es posa al rebuf del diari que va fustigar contínuament el seu govern amb una insidiosa investigació sobre la trama oculta dels atemptats de l'11M. I ho feia quan el dia abans l'antic rival de Zapatero en la direcció del PSOE, Pepe Bono, acusava el nacionalisme català de connexions amb el nazisme -no ha estat mai l'originalitat el punt fort de l'expresident del Congrés-, i coquetejava aparatosament amb els representants de Ciutadans-Ciudadanos.
Estranys companys de viatge se'ns estan revelant...
* Per fortuna, els esborranys no es publiquen habitualment. Si no, quants escriptors quedarien en evidència!9/11/12
CRÒNIQUES DE CAMPANYA.16
COMENÇA LA CURSA
Ja som en campanya. Oficialment. Fa setmanes que hi som, de fet, però cal convenir que ha estat una precampanya especialment breu, si bé intensa, a causa del tomb inesperat que va donar la situació política catalana arran de l'11-S d'enguany.
El cas és que,amb menys o més austeritat, les diferents formacions s'aboquen ara de ple en aquests escassos vint dies que queden fins al 25-N a convèncer els integrants d'aques cos electorals que, si hem de fer cas de els enquestes, està ja força consolidat en bona part, però que compta encara amb un bon grapat d'indecisos que podrien donar importants sorpreses.
Els eslògans i els materials ja estan al carrer. El cost declarat manté les formes d'una certa austeritat, més per a alguns (C's o IC-V) que per a altres (CiU i PSC), i en general s'incrementa l'aposta per les xarxes socials, sovintejant la confecció d'espots en format vídeo. Podeu veure el resum que publica avui l'ARA., que inclou el més friqui, el difòs per UPyD,amb l'actuació inefable de l'inefable Toni Cantó.
Els eslògans centrals en general es decanten pel to positiu i cosntructiu, responent al bo criteri de guanyar adeptes més que desanimar el de l'adversari:
CiU diu La voluntat d'un poble. Fem-ho possible. Una apel·lació a l'arrel mítica de la voluntat popular que funda les democràcies burgeses.
PSC: Federalisme. L'alternativa sensata. Una aposta pel seny català en oferta permanent a un interlocutor espanyol inexistent, amb o sense seny. (Observació lingüística: la tria de l'adjectiu sensata l'apropa més a la paraula castellana més propera a seny, en detriment de la més nostrada assenyada)
Esquerra Republicana: Un nou país per a tothom. L'aposta per un independentisme integrador i transversal amb el to professoral del seu nou líder, molt apropiadament un historiador.
PP: Catalunya, sí. España, también. Juntos podemos. Un toc Obama en una aposta per la unitat nacional, d'una altra nació.
IC-V: I tant sí podem! Dret a decidir, sí. Drets socials, també. Més toc Obama amb un equilibri entre eix social i nacional, un equilibri precari que ha de jugar amb l'ambigua definició del dret a decidir.
Solidaritat per la Independència: Som garantia d'independència. Una independència desprovista de colors polítics (o sigui, de definicions de model social) i arrelada en el personalisme del seus líders.
Ciutadans/Ciudadanos: Mejor unidos. Versió menys aparatosa de l'eslògan del PP, inclou un logo bastant ridícul amb el cor dividit en tres seccions: la bandera catalana comparteix espai amb l'espanyola i l'europea.
Una altra cosa serà el contingut al detall de la campanya, la batalla diària i segurament sense concessions, com ja han demostrat les primeres hores. Novament serà l'atac al contrari un dels recursos més útils per a tots els candidats.
Un servidor se'n va uns dies a l'estranger, just quan comença aquest foc creuat. Des de la distància, potser, m'arribaran menys el retruny dels canons i més les autèntiques raons que mouen cada un dels partícips en aquesta singular batalla.
Si és així, ja us ho explicaré.
Ja som en campanya. Oficialment. Fa setmanes que hi som, de fet, però cal convenir que ha estat una precampanya especialment breu, si bé intensa, a causa del tomb inesperat que va donar la situació política catalana arran de l'11-S d'enguany.
El cas és que,amb menys o més austeritat, les diferents formacions s'aboquen ara de ple en aquests escassos vint dies que queden fins al 25-N a convèncer els integrants d'aques cos electorals que, si hem de fer cas de els enquestes, està ja força consolidat en bona part, però que compta encara amb un bon grapat d'indecisos que podrien donar importants sorpreses.
Els eslògans i els materials ja estan al carrer. El cost declarat manté les formes d'una certa austeritat, més per a alguns (C's o IC-V) que per a altres (CiU i PSC), i en general s'incrementa l'aposta per les xarxes socials, sovintejant la confecció d'espots en format vídeo. Podeu veure el resum que publica avui l'ARA., que inclou el més friqui, el difòs per UPyD,amb l'actuació inefable de l'inefable Toni Cantó.
Els eslògans centrals en general es decanten pel to positiu i cosntructiu, responent al bo criteri de guanyar adeptes més que desanimar el de l'adversari:
CiU diu La voluntat d'un poble. Fem-ho possible. Una apel·lació a l'arrel mítica de la voluntat popular que funda les democràcies burgeses.PSC: Federalisme. L'alternativa sensata. Una aposta pel seny català en oferta permanent a un interlocutor espanyol inexistent, amb o sense seny. (Observació lingüística: la tria de l'adjectiu sensata l'apropa més a la paraula castellana més propera a seny, en detriment de la més nostrada assenyada)
Esquerra Republicana: Un nou país per a tothom. L'aposta per un independentisme integrador i transversal amb el to professoral del seu nou líder, molt apropiadament un historiador.
PP: Catalunya, sí. España, también. Juntos podemos. Un toc Obama en una aposta per la unitat nacional, d'una altra nació.
IC-V: I tant sí podem! Dret a decidir, sí. Drets socials, també. Més toc Obama amb un equilibri entre eix social i nacional, un equilibri precari que ha de jugar amb l'ambigua definició del dret a decidir.
Solidaritat per la Independència: Som garantia d'independència. Una independència desprovista de colors polítics (o sigui, de definicions de model social) i arrelada en el personalisme del seus líders.
Ciutadans/Ciudadanos: Mejor unidos. Versió menys aparatosa de l'eslògan del PP, inclou un logo bastant ridícul amb el cor dividit en tres seccions: la bandera catalana comparteix espai amb l'espanyola i l'europea.Una altra cosa serà el contingut al detall de la campanya, la batalla diària i segurament sense concessions, com ja han demostrat les primeres hores. Novament serà l'atac al contrari un dels recursos més útils per a tots els candidats.
Un servidor se'n va uns dies a l'estranger, just quan comença aquest foc creuat. Des de la distància, potser, m'arribaran menys el retruny dels canons i més les autèntiques raons que mouen cada un dels partícips en aquesta singular batalla.
Si és així, ja us ho explicaré.
7/11/12
CRÒNIQUES DE CAMPANYA.15
DESMUNTANT MITES: UNA TASCA MÍTICA
BARCELONA, 5 (EUROPA PRESS)
El diputado del PP Gabriel Elorriaga ha asegurado este lunes desde Barcelona que el debate sobre la financiación autonómica es legítimo, pero ha reprochado que CiU esté "falsificando" datos y los instrumentalice.
En la presentación de un informe de FAES sobre las balanzas fiscales, Elorriaga ha asegurado que CiU hace un "uso partidista y sesgado de las cifras, metodologías y resultados", mientras que el secretario general de esta fundación, Javier Zarzalejos, ha indicado que el informe que ha hecho esta fundación concluye que el déficit fiscal catalán es un mito que se utiliza para manipular.
En este sentido, Zarzalejos ha apuntado que el uso de "mitos" por parte de la clase política es propio de populismos no democráticos y además, ha lamentado que CiU tergiverse la verdad al asegurar que la independencia no implicaría la salida de Cataluña de la UE.
La FAES, aquesta Fundació de regeneració del pesament liberal d'Espanya, a la major glòria de l'expresident Aznar, havia anunciat per aquest passat dia 4 el desembarcament del seu aparell desmitificador en la nostra pobra, bruta i dissortada pàtria, per alliberar-nos dels mals dels mites del nacionalisme (catalán, por supuesto) que ens tenen segrestats.
Encara que estava anunciada la presència del gran Fundador en persona, ens vam haver d'acontentar amb un subaltern, un exministre del seu govern , Gabriel Elorriaga. Va ser aquest l'encarregat d'obrir els trets amb la canonada bàsica sobre el mite de l'espoli fiscal construït per aquesta mitologia nefasta. La qüestió no és, tanmateix, vam descobrir, que el desequilibri fiscal resulti fals. No, la qüestió és més fonamental i bàsica encara: el debat no gira sobre la redistribución de la renta, sino sobre dónde se sitúa la soberanía fiscal originaria, (que) descansa en las Cortes Generales. Vaja, que no hi ha balances fiscals negatives per a Catalunya, perquè en puritat Catalunya no té dret a recaptar res.
Bé, després venien els grans experts en política financera que, crèiem, entrarien en el detall després d'un obús de tanta càrrega. Però els il·lustres senyors (per a mi desconeguts) Juan José Rubio i Santiago Álvarez van limitar-se a perfilar la mateixa teoria d'Elorriaga: Es la capacidad de pago y no la residencia el factor que determina la carga tributaria que soportan los contribuyentes. O sigui, paga i calla perquè qui cobra mana. ¿Indicaria alguna cosa diferent, Angel de la Fuente, de l' Instituto de Análisis Económico del Centro Superior de Investigaciones Científicas (Csic)? Aquest senyor ja em sonava més. No de bades havia escrit un article ni més ni menys que a El País, junt amb José V. Rodríguez Mora, el passat dia 2 de setbre, titulat molt astutament Las cuentas de la lechera. Va dir el referit Dela Fuente que como no hay una mayoría de "independentistas de corazón", se recurren (sic) a argumentos económicos que en su opinión no son válidos para tratar de convencerlos. Molt bé, però aquest senyor no nega en cap moment el deseuilibri fiscal que pateix Catalunya, sinó que apunta que el flux econòmic que això genera no és tan negatiu per al qui paga, o sigui Catalunya, adduint que en cas de ser independent hauria de pagar serveis que ara rep (diplomàcia, exèrcit, agències tributàries) que no serien tan eficients com els del beneït Estat espanyol. És a dir, De la Fuente i Rodríguez Mora feien anar perspectives de futur per desarmar les anàlisis de la realitat que han efectuat tots els economistes que han estudiat el tema a fons. Els autors de las cuentas de la lechera , aquesta simpàtica senyoreta que es perd en la perspectiva del futur, són ells, doncs.
Per rematar, el director del Centro de Estudios Economía de Madrid, Pascual Fernández, va ser absolutament precís i ja conclusiu sobre el dèficit fiscal català: No sé si es mucho ni es poco, pero es comparable desde el punto de vista internacional con cualquier región con circunstancias similares. Ni poc ni molt, sinó tot el contrari.
Amb fascinació vam comprovar, doncs, una enèsima mostra de la tàctica recurrent del pensament espanyol que carrega des de fa setmanes de forma abassagadora sobre el procés sobiranista català: ens projecta el seu discurs davant el mirall sense adonar-se que és la seva pròpia imatge la que s'hi reflecteix. Quan l'acte de la FAES va anunciar que desmuntaria els mites del nacionalisme català, no va fer altre cosa que desmuntar els fets empírics amb l'ombra dels seus propis mites.
La FAES publica un butlletí que és una obra no desestimable. En el seu darrer número, l'editorial apunta a la línia de flotació del separatisme, sota l'èpic lema Nación española es redención de los humildes . Afegeix: Somos «objetivamente españoles» quienes compartimos la suerte y la responsabilidad de España, de la que no tenemos derecho a abdicar porque España es nuestra obra, sean cuales sean nuestros deseos y sentimientos al respecto. En un alma noble esto constituye un límite nítido a cualquier aspiración. Una meravella de construcció teòrica, com es veu, molt allunyada dels mites del passat, de qualsevol passat.
Al cap i a la fi, què seria de nosaltres sense la força constructiva dels mites? Cito un extracte de la contraportada d'un llibre de Roberto Bolaño, aquest xilè que va escriure de manera tan profunda sobre els sinuosos trajectes de la realitat en el seu tràmit d'esdevenir història pura. El volum és El gaucho insufrible (Anagrama, 2003), i la cita és del seu col·lega i amic Alan Pauls: Roberto Bolaño el conquistador, es un gran, incurable mitólogo: alguien para quien todo lo que sucedió (lo mejor y lo peor, las vanguardias y el fascismo, Ezra Pound i el Estadio nacional de Santiago luego del golpe del 73) sucede, sigue sucediendo ahora en el ecosistema delirante del mito, y todo lo que sucederá, sucederá por efecto del mito, o de la máquina del mito, la literatura.
En efecte, tota literatura aspira a construir mites. Tota nació té el seu sòcol de mites. Però fins ara no sabíem que es poden construir sobre la base del freds números d'una balança fiscal que diu que dos més dos sempre són quatre.
![]() |
| Imatge de www.fundacionfaes.org |
Expansión.com
Elorriaga (PP) reprocha a CiU que "falsifique" el debate sobre la financiación catalana
05/11/2012
EUROPA_PRESS
Zarzalejos (FAES) cree que usar "mitos" es propio de populismos no democráticosBARCELONA, 5 (EUROPA PRESS)
El diputado del PP Gabriel Elorriaga ha asegurado este lunes desde Barcelona que el debate sobre la financiación autonómica es legítimo, pero ha reprochado que CiU esté "falsificando" datos y los instrumentalice.
En la presentación de un informe de FAES sobre las balanzas fiscales, Elorriaga ha asegurado que CiU hace un "uso partidista y sesgado de las cifras, metodologías y resultados", mientras que el secretario general de esta fundación, Javier Zarzalejos, ha indicado que el informe que ha hecho esta fundación concluye que el déficit fiscal catalán es un mito que se utiliza para manipular.
En este sentido, Zarzalejos ha apuntado que el uso de "mitos" por parte de la clase política es propio de populismos no democráticos y además, ha lamentado que CiU tergiverse la verdad al asegurar que la independencia no implicaría la salida de Cataluña de la UE.
La FAES, aquesta Fundació de regeneració del pesament liberal d'Espanya, a la major glòria de l'expresident Aznar, havia anunciat per aquest passat dia 4 el desembarcament del seu aparell desmitificador en la nostra pobra, bruta i dissortada pàtria, per alliberar-nos dels mals dels mites del nacionalisme (catalán, por supuesto) que ens tenen segrestats.
Encara que estava anunciada la presència del gran Fundador en persona, ens vam haver d'acontentar amb un subaltern, un exministre del seu govern , Gabriel Elorriaga. Va ser aquest l'encarregat d'obrir els trets amb la canonada bàsica sobre el mite de l'espoli fiscal construït per aquesta mitologia nefasta. La qüestió no és, tanmateix, vam descobrir, que el desequilibri fiscal resulti fals. No, la qüestió és més fonamental i bàsica encara: el debat no gira sobre la redistribución de la renta, sino sobre dónde se sitúa la soberanía fiscal originaria, (que) descansa en las Cortes Generales. Vaja, que no hi ha balances fiscals negatives per a Catalunya, perquè en puritat Catalunya no té dret a recaptar res.
Bé, després venien els grans experts en política financera que, crèiem, entrarien en el detall després d'un obús de tanta càrrega. Però els il·lustres senyors (per a mi desconeguts) Juan José Rubio i Santiago Álvarez van limitar-se a perfilar la mateixa teoria d'Elorriaga: Es la capacidad de pago y no la residencia el factor que determina la carga tributaria que soportan los contribuyentes. O sigui, paga i calla perquè qui cobra mana. ¿Indicaria alguna cosa diferent, Angel de la Fuente, de l' Instituto de Análisis Económico del Centro Superior de Investigaciones Científicas (Csic)? Aquest senyor ja em sonava més. No de bades havia escrit un article ni més ni menys que a El País, junt amb José V. Rodríguez Mora, el passat dia 2 de setbre, titulat molt astutament Las cuentas de la lechera. Va dir el referit Dela Fuente que como no hay una mayoría de "independentistas de corazón", se recurren (sic) a argumentos económicos que en su opinión no son válidos para tratar de convencerlos. Molt bé, però aquest senyor no nega en cap moment el deseuilibri fiscal que pateix Catalunya, sinó que apunta que el flux econòmic que això genera no és tan negatiu per al qui paga, o sigui Catalunya, adduint que en cas de ser independent hauria de pagar serveis que ara rep (diplomàcia, exèrcit, agències tributàries) que no serien tan eficients com els del beneït Estat espanyol. És a dir, De la Fuente i Rodríguez Mora feien anar perspectives de futur per desarmar les anàlisis de la realitat que han efectuat tots els economistes que han estudiat el tema a fons. Els autors de las cuentas de la lechera , aquesta simpàtica senyoreta que es perd en la perspectiva del futur, són ells, doncs.
Per rematar, el director del Centro de Estudios Economía de Madrid, Pascual Fernández, va ser absolutament precís i ja conclusiu sobre el dèficit fiscal català: No sé si es mucho ni es poco, pero es comparable desde el punto de vista internacional con cualquier región con circunstancias similares. Ni poc ni molt, sinó tot el contrari.
Amb fascinació vam comprovar, doncs, una enèsima mostra de la tàctica recurrent del pensament espanyol que carrega des de fa setmanes de forma abassagadora sobre el procés sobiranista català: ens projecta el seu discurs davant el mirall sense adonar-se que és la seva pròpia imatge la que s'hi reflecteix. Quan l'acte de la FAES va anunciar que desmuntaria els mites del nacionalisme català, no va fer altre cosa que desmuntar els fets empírics amb l'ombra dels seus propis mites.
La FAES publica un butlletí que és una obra no desestimable. En el seu darrer número, l'editorial apunta a la línia de flotació del separatisme, sota l'èpic lema Nación española es redención de los humildes . Afegeix: Somos «objetivamente españoles» quienes compartimos la suerte y la responsabilidad de España, de la que no tenemos derecho a abdicar porque España es nuestra obra, sean cuales sean nuestros deseos y sentimientos al respecto. En un alma noble esto constituye un límite nítido a cualquier aspiración. Una meravella de construcció teòrica, com es veu, molt allunyada dels mites del passat, de qualsevol passat.
Al cap i a la fi, què seria de nosaltres sense la força constructiva dels mites? Cito un extracte de la contraportada d'un llibre de Roberto Bolaño, aquest xilè que va escriure de manera tan profunda sobre els sinuosos trajectes de la realitat en el seu tràmit d'esdevenir història pura. El volum és El gaucho insufrible (Anagrama, 2003), i la cita és del seu col·lega i amic Alan Pauls: Roberto Bolaño el conquistador, es un gran, incurable mitólogo: alguien para quien todo lo que sucedió (lo mejor y lo peor, las vanguardias y el fascismo, Ezra Pound i el Estadio nacional de Santiago luego del golpe del 73) sucede, sigue sucediendo ahora en el ecosistema delirante del mito, y todo lo que sucederá, sucederá por efecto del mito, o de la máquina del mito, la literatura.
En efecte, tota literatura aspira a construir mites. Tota nació té el seu sòcol de mites. Però fins ara no sabíem que es poden construir sobre la base del freds números d'una balança fiscal que diu que dos més dos sempre són quatre.
6/11/12
CRÒNIQUES DE CAMPANYA.14
FEDERALISTES I FEDERALITZADORS
Intelectuales y profesionales salen al paso de la oleada soberanista de Mas
Cientos de personalidades respaldan un manifiesto por el federalismo y el consenso
El País Madrid 3 NOV 2012 - 22:46
Escritores, abogados, políticos, cineastas o economistas han suscrito un manifiesto a favor del federalismo frente a la ola secesionista alimentada desde CiU y el Gobierno catalán que preside Artur Mas. Los firmantes ponen de relieve que tal apuesta soberanista puede desbordar el malestar social originado por la crisis económica y que los independentistas cargan ese malestar sobre su particular idea de España como chivo expiatorio. “Ni Cataluña está sometida a un expolio por parte de España ni el común de los españoles alberga sentimiento alguno de menosprecio hacia ella”, aseguran, para añadir que los independentistas “se proponen violentar la ley democrática hecha por todos para todos”. El manifiesto apuesta porque todas las fuerzas democráticas busquen un mejor encaje institucional para Cataluña, una financiación más justa y una federalización del deteriorado Estado de las autonomías.
Moltes veus des de Catalunya demanaven un pronunciament de personalitats que des d'Espanya (l'Espanya sense Catalunya, per entendre'ns) donessin suport, si no a la independència de Catalunya, almenys sí al procés anomenat del dret de decidir, és a dir, al dret d'autodeterminació del poble català. Just dissabte passat deia Narcís Comadira a la seva columna habitual a l'Ara: Ningú no ha alçat la veu, a Espanya, per defensar Catalunya. Cap dels
preclars intel·lectuals que habitualment divaguen pels conceptes de
llibertat i justícia. On són? Tots callen. Tanta por tenen? ¿Tots són
franquistes? ¿No n'hi ha cap que pensi que potser aquesta multitud que
crida que ja n'hi ha prou, que no pot més, podria tenir una miqueta de
raó, només una miqueta? Cap.
Abans ho hagués dit. Els preclars intel·lectuals es van manifestar diumenge. Ni més ni menys que 300 van publicar el manifest a El País. No entraré ara a analitzar si tots i totes eren intel·lectuals, que els propis redactors s'han cuidat d'afegir l'apel·latiu de professionals darrera el d'intel·lectuals, imagino que conscients que entre aquests i aquells encara hi ha classes. Si algú es vol entretenir a avaluar qui és qui i quina és quina, pot fer-ho aquí. Jo, personalment, amb una breu ullada a alguns il·lustres noms i amb l'apreciació del context en què es va impulsar, aquesta perla del grup PRYSA que és el prestigiós diari El País, no podia esperar aquesta miqueta de concessió de raó que demanava Comadira.
Així i tot, he fet l'esforç de llegir-me'l bé, que al cap i a la fi s'ha difós com un manifest antiindependentista, sí, però federalista també. Antiindependentista ho és, i prou que es mostra clar en aquest terreny, amb les consabudes invocacions a l'esperit de la Inmaculada Transición, a la Constitució del 1978, a la legalitat d'aquell procés i a la legalitat exigible a qui vulgui alterar l'ordenamen sorgit d'aquell gloriós part, la denúncia de l'independentisme actual de simple cortina de fum per encobrir la crisi... Afortunadament, aquí no s'acusa al nacionalisme de maligne per si sol, sinó pel fet de ser exacerbat. S'alternen, però, les acusacions genèriques de l'estil de Los independentistas convierten su particular idea de España en el chivo expiatorio sobre el que cargar todos los malestares, amb negacions categòriques de postures idèntiques del seu bàndol, o se les atribueix només a exiguas minorías. En fi, per negar, neguen amb rotunditat l'espoli fiscal i afirmen severament que la idea que España perpetró agresiones contra Cataluña es una desgraciada manipulación del pasado. Tot molt esperable, doncs.
Alguna pastanaga, tanmateix, per justificar un ànim (re)conciliador? És clar: un reconeixement del sentiment nacional profund existent a Catalnuya, i que aparentment és plenament reconegut per la resta d'espanyols. La fórmula la resta de... ja és prou explícita, però s'afegeix que ha de ser integrat en les institucions comunes. Això sí, acte seguit deixa oberta una escletxa: si ese sentimiento de forma mayoritaria se manifestara contrario de modo
irreductible y permanente al mantenimiento de las instituciones que
entre todos nos dimos, la convicción democrática nos obligaría al resto
de los españoles a tomarlo en consideración para encontrar una solución
apropiada y respetuosa. Per fi, una porta a ser presos en consideració, sempre amb un permanent i irreductible afany previ dels catalans, i suposem que després d'uns quants prudentsi equànimes vuelva Vd. mañana...
I la pastanaga final, que cal anar a buscar al darrer paràgraf: consideramos, además, que todas las fuerzas democráticas deberían sumarse
en la búsqueda de un mejor encaje institucional para Cataluña, de una
financiación más justa y de una federalización del deteriorado Estado de
las autonomías.
Fixeu-vos: finançament més just (ja és alguna cosa, si no hi ha espoli almenys alguna injustícia deu haver), millor encaix (de què em sona aquesta paraula?) i federalització. Compte, però, no es parla d'Estat federal, sinó de reformes federalizants. De què estem parlant?
Quan algú ha parlat aquests dies de reformes federalitzants en contraposició als que des de Catalunya encara gosen parlar d'Espanya federal, m'ha vingut al cap que la distància que va de l'Estat federalitzant a l'Estat federat és la mateixa que va de l'estar cardant a l'estar cardat. En efecte, sospito que el qui parlen de procés federalitzant no aspiren a crear un estat federat, com qui està cardant aspira a haver cardat, sinó a l'estat del ben cardat.
3/11/12
CRÒNIQUES DE CAMPANYA.13
L'IMPERI DE LA LLEI O LA LLEI DE L'IMPERI
Tot un ex-president de la Generalitat i senador per designació del Parlament català ha dictat una extraordinària classe de Dret Polític davant l'audiència de TV3, aquesta emissora secessionista que segons el PP i altres partits malversa i dilapida els estalvis dels espanyols que sostenen l'endeutada economia catalana.
De fet, si s'escolta detingudament el que va dir a la pregunta de la presentadora, l'inici de la resposta és indiscutible: un referèndum pot ser antidemocràtic. Tot depèn de com s'organitzi i per a què. Més discutible és que sigui la modalitat preferida (modalitat de què?) dels dictadors. De fet, Franco, al qual cita expressament, només en va organitzar dos en quasi quaranta anys d'exercirci del poder. Més aviat diríem que, com que costa molt d'organitzar i manipular, els dictadors només els organitzen quan circumstàncies extraordinàries els fan pensar que paga la pena l'esforç a canvi de poder-se presentar sota un pretès aval popular.
Ara, on Montilla es posa el Dret per montera i patina indiscutiblement és quan diu que la democràcia imposa que el referèndum es faci d'acord amb la llei. Suposem que es refereix a la llei humana i no divina.
Mireu, President, el debat sobre l'imperi de la llei que imposa el iuspositivisme clàssic del segle XIX, es fa sota la base de l'evidència empírica que una paraula del legislador converteix en brossa biblioteques senceres de doctrina jurídica. Certament, això va haver de relativitzar-se en el pensament jurídic quan es va comprovar que hi ha legisladors que es poden dir Hitler, Stalin o Franco. Aleshores s'intenta articular un mínim de drets i principis universals basats en el consens de la comunitat inernacionals, i que s'expressen en els distints tractats internacionals que es firmen d'ençà la fi de la II Guerra Mundial.
La qüestió clau, doncs, és qui legisla i si respecta o no aquest mínim de principis universals que garanteixen els drets d'individus i -compte aquí- col·lectivitats nacionals.
La qüestió clau és, doncs, si acceptem que les lleis les poden fer i canviar els pobles, però tots els pobles i no només aquells que imposen la llei del seu imperi.
VilaWeb.cat - Dimecres
31.10.2012
10:51
Montilla: 'Franco també feia referèndums'
Diu que una consulta s'ha de fer respectant la llei, i recorda que 'el referèndum és la modalitat preferida dels dictadors'
L'ex-president
de la Generalitat i senador socialista José Montilla ha dit avui que un
referèndum a Catalunya s'ha de fer d'acord amb la legalitat espanyola,
reformant la constitució. En una entrevista
a TV3, ha dit: 'Un referèndum pot ser antidemocràtic. Franco feia
referèndums. Els referèndums són la modalitat preferida dels dictadors.
Ho vull precisar perquè no cal mitificar el referèndum. I en un país
democàtic, el referèndum es fa respectant la llei'.Tot un ex-president de la Generalitat i senador per designació del Parlament català ha dictat una extraordinària classe de Dret Polític davant l'audiència de TV3, aquesta emissora secessionista que segons el PP i altres partits malversa i dilapida els estalvis dels espanyols que sostenen l'endeutada economia catalana.
De fet, si s'escolta detingudament el que va dir a la pregunta de la presentadora, l'inici de la resposta és indiscutible: un referèndum pot ser antidemocràtic. Tot depèn de com s'organitzi i per a què. Més discutible és que sigui la modalitat preferida (modalitat de què?) dels dictadors. De fet, Franco, al qual cita expressament, només en va organitzar dos en quasi quaranta anys d'exercirci del poder. Més aviat diríem que, com que costa molt d'organitzar i manipular, els dictadors només els organitzen quan circumstàncies extraordinàries els fan pensar que paga la pena l'esforç a canvi de poder-se presentar sota un pretès aval popular.
Ara, on Montilla es posa el Dret per montera i patina indiscutiblement és quan diu que la democràcia imposa que el referèndum es faci d'acord amb la llei. Suposem que es refereix a la llei humana i no divina.
Mireu, President, el debat sobre l'imperi de la llei que imposa el iuspositivisme clàssic del segle XIX, es fa sota la base de l'evidència empírica que una paraula del legislador converteix en brossa biblioteques senceres de doctrina jurídica. Certament, això va haver de relativitzar-se en el pensament jurídic quan es va comprovar que hi ha legisladors que es poden dir Hitler, Stalin o Franco. Aleshores s'intenta articular un mínim de drets i principis universals basats en el consens de la comunitat inernacionals, i que s'expressen en els distints tractats internacionals que es firmen d'ençà la fi de la II Guerra Mundial.
La qüestió clau, doncs, és qui legisla i si respecta o no aquest mínim de principis universals que garanteixen els drets d'individus i -compte aquí- col·lectivitats nacionals.
La qüestió clau és, doncs, si acceptem que les lleis les poden fer i canviar els pobles, però tots els pobles i no només aquells que imposen la llei del seu imperi.
30/10/12
CRÒNIQUES DE CAMPANYA.12
MAREJANT LA PERDIU
(O COM PERDRE LA PERDIU I EL COVE)
El secretario general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba. | Foto: Bernardo Díaz.
El secretario general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, ha asegurado este lunes que no comparte "la fórmula del derecho a decidir"
que plantea el PSC, ni por lo tanto esa parte de su programa electoral,
aunque entiende que los socialistas catalanes hayan entrado en esta
"polémica" porque es permanente en Cataluña estos días.
En una entrevista en Onda Cero, Rubalcaba ha recordado que el PSOE es una formación de estructura federal y ha reconocido que, como partido autónomo, el PSC defiende en ocasiones cosas con las que el PSOE no está de acuerdo. "No es la primera vez que pasa", ha asegurado.
Sin embargo, ha subrayado que sí comparten "lo esencial", que es que Cataluña "tiene que seguir formando parte de España y que hay que hablar para mejorar esa relación". A su juicio, eso es lo que realmente se dirime, si Cataluña "se queda o se va" aunque el presidente de la Generalitat y candidato de CiU a la reelección, Artur Mas, "lo quiera esconder".
Por su parte, el primer secretario del PSC y candidato a la Generalitat, Pere Navarro, ha admitido este lunes que tiene "algunas discrepancias" con Rubalcaba.
(O COM PERDRE LA PERDIU I EL COVE)
|
Pere Navarro admite 'discrepancias'
Rubalcaba rechaza el 'derecho a decidir' que defiende el PSC en su programa
El secretario general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba. | Foto: Bernardo Díaz.- Recuerda que el PSOE es una formación federal y el PSC, un partido autónomo
- Destaca que ambos comparten que Cataluña 'tiene que ser parte de España'
- Aboga por una reforma del Estado autonómico que debe ser federalizante
Europa Press | Madrid
Actualizado lunes 29/10/2012 11:54 horas
En una entrevista en Onda Cero, Rubalcaba ha recordado que el PSOE es una formación de estructura federal y ha reconocido que, como partido autónomo, el PSC defiende en ocasiones cosas con las que el PSOE no está de acuerdo. "No es la primera vez que pasa", ha asegurado.
Sin embargo, ha subrayado que sí comparten "lo esencial", que es que Cataluña "tiene que seguir formando parte de España y que hay que hablar para mejorar esa relación". A su juicio, eso es lo que realmente se dirime, si Cataluña "se queda o se va" aunque el presidente de la Generalitat y candidato de CiU a la reelección, Artur Mas, "lo quiera esconder".
Por su parte, el primer secretario del PSC y candidato a la Generalitat, Pere Navarro, ha admitido este lunes que tiene "algunas discrepancias" con Rubalcaba.
Per a Pere Navarro, que el secretari general del partit federal del PSOE li digui que ni tan sols es planteja que Catalunya pugui votar que no a la independència, és una discrepància. L'essencial, doncs, que Catalunya no pot marxar d'Espanya, ho comparteixen, estructura federal i autonomia dels socialistes.
Rubalcaba està disposat a treballar per una reforma federalizant de la Constitució. Sens dubte, en la línia de relacions entre PSOE i PSC de manera que Catalunya pugui reproduir respecte a Espanya la mateixa autonomia de què gaudeix al PSC. És a dir, ni tan sols tenir una veu pròpia davant els que de veritat manen.
Quan una discrepància es troba en l'aspecte essencial d'una proposta, Sr. Navarro, no es pot mantenir la il·lusió que s'estan negociant els aspectes secundaris. A això no se li diu ja negociar, sinó marejar la perdiu.
29/10/12
CRÒNIQUES DE CAMPANYA.11
AMICS, AMANTS I ENEMICS
MADRID, 23 Oct. (EUROPA PRESS)
El president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, considera que la convocatòria d'eleccions anticipades a Catalunya és una "fugida de la responsabilitat" i ha acusat la Generalitat de "buscar-se un enemic exterior" per evitar que es parli de la seva gestió
Sol dir-se que res uneix més la gent que l'enemic comú. Agafa dos que es barallen contínuament, mostra'ls algú que els faci rancúnia a tots dos, i aconseguiràs que es posin d'acord... almenys per barallar-se amb el tercer.
La frase de Rajoy, doncs, té el suport d'una llarga i contrastada tradició que vessa una llum poc optimista sobre el nostre gènere humà (parlo tant d'homes com de dones).
Ara bé, el mateix Rajoy deia no fa ni un mes, en una de les seves comptades aparicions a la campanya electoral basca:
elSingulardigital.cat / 29/09/2012
Per tant, parla amb coneixement de causa quan parla ara de buscar-se enemics!
Per refer ponts, imagino, el PP ha desembarcat en ple aquest cap de setmana a Catalunya, amb l'excusa de no sé quina conferència de partit de nivell municipal -crec-, repartint missatges conciliadors. L'aperitiu el va posar ja la número dos del partit, Dolores de Cospedal, en la mateixa inauguració de la cosa:
Ens estimen, doncs, malgrat el que diuen alguns. Perquè, quines raons podríem tenir per creure que no ens estimen?
Potser perquè el PP va ser el que va iniciar una campanya contra el projecte d'Estatut del 2006 arreu d'Espanya, que es coneixia a carrers i places com vamos a firmar contra los catalanes?
Potser perquè va ser el partit que va recórrer al Tribunal Constitucional contra aquest estatut ja referendat pel poble català, malgrat haver estat ben passat pel ribot de les Cortes?
Potser perquè va ser el partit que va fer saltironets d'alegria quan el referit Tribunal va acabar de passar-li el ribot i elpaper de vidre al text estatutari?
Potser perquè és el partit que es va presentar a les darreres eleccions catalanes fent bandera del dret dels pares a reclamar l'ensenyament en castellà?
Potser perquè des que governa, en menys d'un any, ha continuat incomplint les previsions de finançament de Catalunya que preveu el ben raspallat Estatut:
a) Negant-se a pagar les liquidacions anuals ja adeutades pel govern de Zapatero
b) Assignant de nou molt per sota del que preveu l'Estatut les inversions a Catalunya en el pressupost de 2013
3) Continuant executant sempre les inversions a Catalunya per sota fins i tot del que pressuposta
4) Negant-se en rodó a millorar el finançament de Catalunya i a reconèixer el greuge fiscal que pateix
5) Escanyant en les trasferències de liquiditat per a la despesa corrent a la Generalitat de Catalunya, i fent encara escarni de la situació amb un to prepotent i burleta?
Potser perquè ha exercit o anunciat ja més de dues i de tres mesures recentralitzadores en competències plenes de Catalunya com l'ensenyament i cultura?
Potser perquè aplaudeix sense vergonya les sentències judicials que estan laminant el model educatiu català o l'estatus del català en la funció pública?
Potser no són motius per dubtar de paraules tan ben sonants com les de la monacal Cospedal. Potser de veritat Mas i alguns de per aquí volem veure enemics on no n'hi ha.
Si és així, mai serà tan certa la dita aquella: amb amics com aquests, per què volem enemics?
DIU QUE EL GOVERN CATALÀ ELUDEIX RESPOSABILITATS
Rajoy acusa Mas de buscar un "enemic exterior"
El president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, considera que la convocatòria d'eleccions anticipades a Catalunya és una "fugida de la responsabilitat" i ha acusat la Generalitat de "buscar-se un enemic exterior" per evitar que es parli de la seva gestió
Sol dir-se que res uneix més la gent que l'enemic comú. Agafa dos que es barallen contínuament, mostra'ls algú que els faci rancúnia a tots dos, i aconseguiràs que es posin d'acord... almenys per barallar-se amb el tercer.
La frase de Rajoy, doncs, té el suport d'una llarga i contrastada tradició que vessa una llum poc optimista sobre el nostre gènere humà (parlo tant d'homes com de dones).
Ara bé, el mateix Rajoy deia no fa ni un mes, en una de les seves comptades aparicions a la campanya electoral basca:
Rajoy: "El nacionalisme català és l'enemic econòmic d'Espanya"
"Estan obstinats en trencar, en
fracturar i treballen en contra del destí dels temps", ha lamentat el
president espanyol també en referència als bascos
elSingulardigital.cat / 29/09/2012
Per tant, parla amb coneixement de causa quan parla ara de buscar-se enemics!
Per refer ponts, imagino, el PP ha desembarcat en ple aquest cap de setmana a Catalunya, amb l'excusa de no sé quina conferència de partit de nivell municipal -crec-, repartint missatges conciliadors. L'aperitiu el va posar ja la número dos del partit, Dolores de Cospedal, en la mateixa inauguració de la cosa:
Cospedal: “Malgrat el que diuen alguns, el PP estima molt Catalunya”
La secretària general del PP inaugura la reunió intermunicipal del partit a Barcelona
EL PUNT AVUI -26/10/12 12:41
-
barcelona
-
Agències
Ens estimen, doncs, malgrat el que diuen alguns. Perquè, quines raons podríem tenir per creure que no ens estimen?
Potser perquè el PP va ser el que va iniciar una campanya contra el projecte d'Estatut del 2006 arreu d'Espanya, que es coneixia a carrers i places com vamos a firmar contra los catalanes?
Potser perquè va ser el partit que va recórrer al Tribunal Constitucional contra aquest estatut ja referendat pel poble català, malgrat haver estat ben passat pel ribot de les Cortes?
Potser perquè va ser el partit que va fer saltironets d'alegria quan el referit Tribunal va acabar de passar-li el ribot i elpaper de vidre al text estatutari?
Potser perquè és el partit que es va presentar a les darreres eleccions catalanes fent bandera del dret dels pares a reclamar l'ensenyament en castellà?
Potser perquè des que governa, en menys d'un any, ha continuat incomplint les previsions de finançament de Catalunya que preveu el ben raspallat Estatut:
a) Negant-se a pagar les liquidacions anuals ja adeutades pel govern de Zapatero
b) Assignant de nou molt per sota del que preveu l'Estatut les inversions a Catalunya en el pressupost de 2013
3) Continuant executant sempre les inversions a Catalunya per sota fins i tot del que pressuposta
4) Negant-se en rodó a millorar el finançament de Catalunya i a reconèixer el greuge fiscal que pateix
5) Escanyant en les trasferències de liquiditat per a la despesa corrent a la Generalitat de Catalunya, i fent encara escarni de la situació amb un to prepotent i burleta?
Potser perquè ha exercit o anunciat ja més de dues i de tres mesures recentralitzadores en competències plenes de Catalunya com l'ensenyament i cultura?
Potser perquè aplaudeix sense vergonya les sentències judicials que estan laminant el model educatiu català o l'estatus del català en la funció pública?
Potser no són motius per dubtar de paraules tan ben sonants com les de la monacal Cospedal. Potser de veritat Mas i alguns de per aquí volem veure enemics on no n'hi ha.
Si és així, mai serà tan certa la dita aquella: amb amics com aquests, per què volem enemics?
28/10/12
CRÒNIQUES DE CAMPANYA.10
Juan Carlos Moreno Cabrera: "Seria un error que el castellà fos oficial en una Catalunya independent"
Perfil Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956) és catedràtic de
lingüística general a la Universitat Autònoma de Madrid. En els seus
llibres desmunta els mites del nacionalisme espanyol sobre el castellà,
per exemple la idea que és una "llengua comuna". És dels pocs espanyols
favorables a la independència de Catalunya sempre que es prioritzin els
interessos de la població per sobre del gran poder financer i de la UE.
ARA/ DAVID MIRÓ
| Actualitzada el 27/10/2012 00:00
JUAN CARLOSMORENO CABRERA: "Seria un error que el castellà fos oficial en una Catalunya independent" CÈLIA ATSET
Què passaria amb el castellà a Catalunya en cas d'independència?
Precisament en el document advertim que seria un gran error que el castellà fos llengua oficial perquè això seria utilitzat en contra del català, seria una amenaça contínua. Tot i així, s'hauria de mantenir el castellà dins la planificació lingüística amb l'objectiu de projectar una visió de l'idioma més americà i menys espanyol. No es pot deixar el castellà només en mans d'Espanya.
Juan Carlos Moreno Cabrera es defineix com a marxista-revolucionari. Diu les coses molt clares: la sentència de l'Estatut va deixar clar que Catalunya no és una nació, i això sumat a les actituds dels governs del PP i del PSOE ha fet que el poble català s'hagi adonat d'una cosa que és una obvietat per mi: que la idea que Catalunya és una nació és incompatible amb el concepte d'Espanya que té el nacionalisme espanyol.
També respon moltclarament a la pregunta:Espanya sí que és una nació i té 3.000 anys, segons Esperanza Aguirre....
Contesta:
Aquesta afirmació demostra la manipulació de la història que fa el nacionalisme espanyol. Per a ells hi ha una història verdadera, la d'una Espanya imaginària que es remunta als celtibers. Tota nació crea els seus mites per justificar el present, això també passa a Catalunya i el País Basc. El que no val és dir que els meus mites són els de veritat i els dels altres són falsos.
Entre nosaltres, Alícia Sánchez Camacho escurça la història espanyola a només 2.000 anys. O sigui, la història de la gran nació seria en veritat la del sotmetiment dels espanyols primer als romans, després als invasors germànics com els gots i després als musulmans. Espanya quedaria lliure just quan inicia la seva gran gesta imperial -segurament recollint l'experiència dels imperis que l'havien envaït-, que comença amb l'anomenada colonització d'Amèrica. Una història exemplar que va escampar la cultura natural, mil·lenària i superior en aquells pobres pobles oblidats de Déu.
O no? O hi ha una part fosca en aquella gloriosa part de la història? Què hi ha de la llegenda negra?
Els Antònia Font se'n recorden al seu darrer disc, aquesta singular obra d'art que ens han regalat que porta per nom "Vostè és aquí". L'única peça en castellà és així de descriptiva: "Llegenda negra".
27/10/12
CRÒNIQUES DE CAMPANYA.9
EL VOL DE LA GALLINA
Regió 7/REDACCIÓ/ACN
"No ens hem espantat però hi ha hagut un bon rebombori quan hem sentit
un soroll fort mentre estàvem fent classe i tothom s'ha acostat a la
finestra per veure què passava". D'aquesta manera explicava aquesta
tarda de dimarts una professora de l'Escola Diocesana de Navàs com ha
viscut el pas d'uns avions militars per sobre de Catalunya.
Concretament, els aparells s'han deixar sentir al Bages, el Berguedà, el
Ripollès i la província de Lleida. És la segona vegada que es repeteix
un episodi com aquest en pocs dies de diferència.
Els avions de l´exèrcit tornen a sobrevolar la Catalunya central
"Hem sentit un soroll fort mentre estàvem fent classe i tothom s'ha acostat a la finestra", expliquen des de Navàs
Una metàfora perfecta de la situació és aquests dies la dels vols baixos dels caces de l'Exèrcit alterant amb el seu brogit la pau del Prepirineu català i de bona part de la Catalunya central. Com el vol de la gallina, de curta volada i de cloqueig esvalotat, ens poden atabalar amb el seu soroll, fins i tot deixar-nos caure a sobre una cagarada, però només perquè són a prop i volen baix.
26/10/12
CRÒNIQUES DE CAMPANYA.8
DE MESSETES I MESELLS
L'eurodiputat que més ha fustigat Vidal-Quadras pel seu exabrupte ha estat precisament el vicepresident vicepresident del Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus, l'eurodiputat flamenc Derk-Jan Eppink, que va exigir al govern espanyol aquest dimarts que deixi als catalans votar el seu futur i no hi posi l'exèrcit. La seva intervenció al ple de la Cambra no pot ser més contundent. No us la perdeu, en aquest vídeo . I no us perdeu tampoc la rèplica de l'eurodiputat del PP Luis de Grandes: a l'alçada dels grandes d'Espanya, pot comprendre les observacions del seu company de grup, però les menysprea.
Comprovareu també en les imatges que moltes de ses senyories els ben pagats eurodiputats tenien en aquell moment probablement ocupacions més urgents que els feien absentar-se del seu escó.
Però, en fi,hi ha vegades que el pes dels segles passats s'encarna de manera sorprenentment clara en l'actualitat. Eppink és un conservador, però fonamentalment és flamenc, a la fi. Els flamencs guarden a la memòria, fresca, l'ocupació imperial espanyola, tot i que va acabar abans de la derrota catalana a la Guerra de Successió, al Tractat d'Utrecht. Potser perquè ells van guanyar la independència, mentre aquí la perdíem, conserven la memòria de les messetes. Aquí, avesats a rebre cops, sovint caiem en la trampa del mesell que ja no els sent i es llepa les ferides recorrent a l'autoflagel·lació.
Dimite la número dos de los socialistas en la Eurocámara
María Badia ha tomado esta decisión para no perjudicar al PSOE después de haber protestado por las declaraciones del conservador Vidal-Quadras sobre el papel de las fuerzas armadas ante una supuesta situación de rebeldía en Catalunya
Público.es / AGENCIAS
Estrasburgo
24/10/2012 12:57
Actualizado: 24/10/2012 18:03
Aquest titular del diari Público (que ja només s'edita en versió digital), podria ser una bona mostra de distorsió de la realitat per pura incapacitat de sintetitzar-la. Llegint l'article ràpidament t'adones que la dimissió no és del càrrec d'eurodiputada, i que la protesta s'expressava en una carta adreçada a la comissària europea de Justícia, Viviane Reding, signada amb altres eurodiputats catalans -Ramon Tremosa (CiU), Raül Romeva (ICV) i Anna Miranda (ERC)- .
L'article subratlla la reacció fulminant del president de la delegació socialista, Juan Fernando López Aguilar, acceptant la dimissió i posant a l'eurodiputada al seu lloc i qualificant les seves declaracions d'intolerables, quant trasladan una imagen esperpéntica de la capacidad de las instituciones españolas y de la propia sociedad democrática madura española para resolver cualquier situación que se ponga por delante. Igualment, el mateix secretari general del PSOE, Pérez Rubalcaba, va estimar la carta com profundament equivocada i assegura que no respon en absolut a la realitat espanyola.
Cap crítica, en canvi, recull l'article ni cap altre que jo hagi consultat, contra les declaracions d'Alejo Vidal-Quadras que van motivar la carta, i que en canvi van promoure un intent del grup europeu de Liberals i Verds per reprovar a Vidal-Quadras, que l'hagués obligat a deixar el seu càrrec de vicepresident de la Cambra. La proposta no va prosperar perquè a la conferència de presidents va estar vetada per la delegació... socialista.
2. DE MESELLS
Escolto algunes declaracions comprensives a casa nostra amb l'actitud dels que critiquen la carta dels eurodiputats catalans.Vidal-Quadras no hauria secundat, com insinua la carta, les amenaces d'intervenció militar que des d'alguns sectors certament marginals de l'Exércit s'han fet arribar.
Fins i tot sento a dir que és una carta que toca el ridícul, com si el ridícul fos dels que denuncien i no dels que han fet les declaracions.
Vidal-Quadras va posar pel mig la Guàrdia Civil -cos militaritzat- per impedir un referèndum d'autodeterminació. Després va dir que ho va dir de broma. I després ha acabat dient que hauran d'intervenir els Mossos d'esquadra, aprofitant-se de la pluja d'invectives que de dins i fora han caigut sobre Felip Puig, conseller d'Interior, quan va exhortar a alguns alts càrrecs del cos policial a fer costat a les institucions catalanes.
L'eurodiputat que més ha fustigat Vidal-Quadras pel seu exabrupte ha estat precisament el vicepresident vicepresident del Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus, l'eurodiputat flamenc Derk-Jan Eppink, que va exigir al govern espanyol aquest dimarts que deixi als catalans votar el seu futur i no hi posi l'exèrcit. La seva intervenció al ple de la Cambra no pot ser més contundent. No us la perdeu, en aquest vídeo . I no us perdeu tampoc la rèplica de l'eurodiputat del PP Luis de Grandes: a l'alçada dels grandes d'Espanya, pot comprendre les observacions del seu company de grup, però les menysprea.
Comprovareu també en les imatges que moltes de ses senyories els ben pagats eurodiputats tenien en aquell moment probablement ocupacions més urgents que els feien absentar-se del seu escó.
Però, en fi,hi ha vegades que el pes dels segles passats s'encarna de manera sorprenentment clara en l'actualitat. Eppink és un conservador, però fonamentalment és flamenc, a la fi. Els flamencs guarden a la memòria, fresca, l'ocupació imperial espanyola, tot i que va acabar abans de la derrota catalana a la Guerra de Successió, al Tractat d'Utrecht. Potser perquè ells van guanyar la independència, mentre aquí la perdíem, conserven la memòria de les messetes. Aquí, avesats a rebre cops, sovint caiem en la trampa del mesell que ja no els sent i es llepa les ferides recorrent a l'autoflagel·lació.
24/10/12
CRÒNIQUES DE CAMPANYA.7
LA SÍNDROME DEL NINOT DEL VENTRÍLOC
Rajoy entra en campanya des del Senat i acusa Artur Mas de no voler negociar el pacte fiscal
Assegura que el president de la Generalitat li va dir que el seu
rebuig del pacte fiscal "portaria conseqüències". "A mi ningú m'ha
demanat un referèndum, però de tota manera jo no el puc autoritzar"
JOAN FAUS -ARA
Madrid
| Actualitzada el 23/10/2012 16:39
Quin poder de convicció té algú que dóna la seva versió dels fets amb un mes de retard, i que no va contradir al seu moment la que immediatament va oferir públicament el seu -únic- interlocutor? I si a sobre és algú tan oblidadís i/o despistat que no recordi que ningú li hagi parlat de referèndum, quan tot just la setmana anterior li van presentar una moció sobre aquest tema al mateix Congrés?
Poca? Doncs sembla que li han donat crèdit, i més d'un i de dos, i alguns fins i tot al nostre país (Catalunya, strictu sensu).
Es podria, de tota manera, especular molt sobre el sentit de l'expressió portaria conseqüències, i si això constitueix en veritat una amenaça, i per tant tot plegat és un xantatge. Un xantatge, ni més ni menys, a un Estat tan poderós i important al món com l'espanyol, per part d'un petit país d'allà dalt, que segons sembla ara per Madrit, amb càlculs que ningú ha explicat des d'aquella banda, rep més del que dóna.
Creïble també? Doncs mireu, Rajoy ha usat en la seva versió dels fets la mateixa expressió que Aznar va usar ahir mateix en l'acte d'entrega d'un Premi de la Llibertat de la seva FAES, aquesta fundació privada sin ánimo de lucro que trabaja en el ámbito de las ideas y las propuestas políticas, i que busca fortalecer los valores de la libertad, la democracia y el humanismo occidental (definicions extretes del seu web oficial). El premi tenia de destinatari ni més ni menys que a Mario Vargas Llosa, el nobelista, i per tant era una magnífica oportunitat perquè l'expresident parlés de... Catalunya. Tanmateix, el que va dir en essència ja ho havia dit fa unes setmanes en un acte també de la FAES a Mèxic, on ja havia amenaçat (o només descrit?) que qualsevol acte que anés a trencar Espanya seria un atemptat contra la legalitat i que tindria conseqüències.
Mireu el vídeo perquè és sobradament explícit, i a més és curtet:
El expresidente del Gobierno José María Aznar asegura que "nadie va a romper España"
Aznar ha tornat, doncs, pletòric, disposat a salvar Espanya dels pèrfids vil·lans que pretenen esquerdar-la. Rajoy, en conseqüència, llegeix sol·lícitament el guió, com va fer en el passat. O com sempre ha fet, tal vegada. Ara potser ens havíem oblidat, però després de la retirada d'Aznar de la política estatal, Rajoy, el seu successor, va patir la síndrome del ninot del ventríloc. De la mà del seu antic patró, és clar, aquest gran líder que no necessita moure els llavis per dir-les de ben grosses.
Aznar ha tornat, doncs, pletòric, disposat a salvar Espanya dels pèrfids vil·lans que pretenen esquerdar-la. Rajoy, en conseqüència, llegeix sol·lícitament el guió, com va fer en el passat. O com sempre ha fet, tal vegada. Ara potser ens havíem oblidat, però després de la retirada d'Aznar de la política estatal, Rajoy, el seu successor, va patir la síndrome del ninot del ventríloc. De la mà del seu antic patró, és clar, aquest gran líder que no necessita moure els llavis per dir-les de ben grosses.
CRÒNIQUES DE CAMPANYA.6
LA POLÍTICA PER BANDERA
La cita literal de la frase de Cristóbal Montoro al Congrés dels Diputats és que alguns dirigents polítics prefereixen aixecar banderes polítiques per amagar el fet que no saben lluitar contra la crisi. Observeu la subtil insinuació mourinhista. Tanmateix, no deixa lloc a dubtes: el dard anava contra els dirigents de CiU.
Montoro arremete contra los políticos que «levantan banderas» porque «no saben luchar contra la crisis»
Su defensa de que los Presupuestos son «los más sociales de la Democracia» levanta abucheos en el hemiciclo y acusaciones de «ofensa», «mentira» y «cinismo político»
Sembla haver una contridicció flagrant entre aquestes paraules del ministre d'Hisenda i anteriors comentaris d'ell i d'altres membres del seu govern, per les quals han instat les comunitats autònomes a limitar-se a gestionar els serveis públics que li pertoquen. I no sembla que dirigir la política econòmica estigui entre les seves competències.
Però tal vegada no existeix en el fons tal contradicció, si interpretem del contingut de les paraules d'aquest ministre que tan bé ha sabut adoptar el llenguatge i el to (aquell tonillo) saineters, que tampoc dirigir la política econòmica és qüestió del seu govern.
Em direu:¿ i què és dirigir la política econòmica sinó fer política? De fet es tracta d'una evident tautologia. O és que Montoro insinua que la política es pot fer sense aixecar cap bandera?
Aquesta pregunta ja té més suc. Què deia Aristòtil, el definidor de l'home com l'animal polític, sobre economia i política? Per a ell, la política és natural a l'home. L'economia és la traslació a la polis, a la ciutat, del bon govern de la casa familiar, el nucli originari de la polis. L'economia és part de la política, però no l'essencial. La política ha d'assegurar la convivència i la felicitat de l'home, que és la finalitat real de la polis.
¿És possible fer política sense triar partit, sense fer anar una bandera, digui's independència o diguis austeritat? Està clar que no. La política sempre és elecció, triar una opció entre alternatives. El que en el fons té al cap Montoro, com tots els governs actuals de la Unió Europea, almenys, és que no hi ha alternativa: només hi ha una línia a seguir, que per imposició natural -tan natural com la política- s'ha d'administrar seriosament i responsablement. El govern, doncs,és un simple gestor.
En resum, Montoro se'ns planta a la tribuna del Congrés amb uns maneguins i una visera de funcionari i ens diu: no fem política, això és massa seriós!
22/10/12
CRÒNIQUES DE CAMPANYA.5
L'ERROR DE PERMETRE EL VOT
@EsperanzAguirre
Ahora se ve con toda su crudeza el grave error del TC al legalizar a Bildu en contra del Supremo.
Twitter té aquest preciós sentit de la immediatesa i la brevetat que proporciona dos grans avenços en la nostra era de la comunicació global:
1) Qualsevol pot escriure una bajanada i arribar a tothom
2) Qualsevol bajanada pot ser oblidada immediatament per tothom per substituir-la per la següent bajanada que arribarà a tothom
Ja ens va advertir Pfaff que la brevetat és un valor en la conversa, però és un refugi de la
mandra en l'escriptura. Sota l'excusa de la brevetat sol amagar-se la
ignorància i la superficialitat. Però si a la ignorància i a la superficialitat unim la mala intenció, el còctel resultant és explosiu.
La piulada d'ahir de la inefable Esperanza Aguirre, un cop sabuts els resultats de les eleccions basques, mostren el mal perdre d'alguns, però almenys té la virtut de no amagar la realitat dels resultats i no fugir amb el cap sota l'ala gallega, com la cúpula del PP en general va fer. I té la virtut de desemmascarar la visió del món jurídic (del món en general, vaja) de persones com ella, veritables demòcrates de pedra picada. Picada amb molt mala llet.
Rosa Díez, aquesta senyora del PSOE que va fundar un partidet només per fustigar aquells nacionalistes que ella considera com a tals (és a dir, no espanyols) , i com a tals, dolents, dictava sentència: que Bildu hagi tret un 25 % de vots no vol dir res, ja que als nazis també els va votar molta gent.
Hi ha una regla d'or en la polèmica política que diu que sempre que un debat s'allarga massa, un dels partícips acabarà recorrent a la comparació dels rivals amb els nazis.
Diuen que les comparacions són odioses, però posats a comparar, caldria abans recordar que Hitler mai va guanyar una majoria còmoda per governar fins que no va il·legalitzar els grans partits socialdemòcrata i comunista, i va deixar només en peu el seu partit nacionalsocialista i els seus satèl·lits. De moment, i dic de moment, només hi ha hagut en aquesta democràcia nostra partits il·legalitzats sota la regulació de la Llei de Partits de 2002 que van consensuar PP i PSOE, i tots han estat els de les distintes formacions impulsades per l'esquerra abertzale.
Sra. Díez, doncs, vigili què compara i amb qui es compara, que les comparacions les carrega el diable.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)





















