10/10/11

UNA PIULADA SOBRE LA BREVETAT




Segons vaig sentir, la prestigiosa revista SCIENCE ha publicat recentment un estudi sobre la sensació de felicitat de les persones basat en el rastreig dels missatges que es creun via Twitter a determinades hores del dia. La conclusió en si era prou previsible. Venia a dir que els homes -i les dones- són més feliços al llevar-se, van perdent les sensacions felices a mesura que avança el dia i retroben les bones sensacions al final del dia. En fi, no és el resultat el que em va cridar l'atenció, sinó el mètode. No solament es van basar en un mitjà que fa de la brevetat eina necessària, sinó que van acudir a un mètode expeditiu: es van acontentar amb rastrejar i recomptar l'ús de determinades paraules escollides com a indicadors de felicitat en el total de paraules contingudes als missatges seleccionats.

Ja fa alguns anys que determinats estudiosos vénen cridant l'atenció sobre la invasió de les modernes eines de comunicació produïdes per internet en els àmbits acadèmics. De fet s'ha generat un debat, i no pacífic, sobre si la celeritat i compressió associada a les eines telemàtiques produeix més avantatges o més inconvenients en la investigació acadèmica.

Magnus Theodore Pfaff va morir a 1973, abans de l'explosió d'internet, però això no li va impedir tenir temps d'assenyalar una perillosa tendència cap el que ell va anomenar la trivialitat de la investigació acadèmica a partir que noves teconologies com la fotocòpia i la massificació de les aules universitàries van multiplicar els mitjans on es produeix aquesta investigació. En el seu llibre "Converses amb el gat de Gupka" (Gespräche mit der Katze Gupka), que va autoeditar-se al 1965, atribueix ja al seu mestre Janos Gupka opinions força contundents sobre aquesta trivialització i el que, posant-ho en boca de Gupka i del gat d'aquest, anomenava el vici de la brevetat. Sobre la brevetat es titula una de les seccions del llibre, que, com no podia ser d'altra manera, és la més llarga. Citaré algunes de les frases i proverbis que , en el llibre, són usualment atribuïts al gat de Gupka, que apuntala amb sentències precisament comprimides, les dissertacions i digressions que Pfaff atribueix al seu mestre i amo del felí:

La brevetat és un valor en la conversa, però és un refugi de la mandra en l'escriptura. Sota l'excusa de la brevetat sol amagar-se la ignorància i la superficialitat.

Agafa un text breu i trobaràs qualsevol explicació al que pretenguis demostrar. Agafa un text profund i trobaràs la justificació que l'autor ha volgut raonar.

La brevetat no és sinònim de concisió. En geometria euclidiana, la brevetat, és una qualitat de la geometria del pla, i la concisió de la geometria tridimensional. En fisiologia passa una cosa similar: la brevetat es refereix a la ment plana, la concisió a la profunda.

La majoria dels elogis sobre la brevetat provenen dels menyspreu a la intel·ligència dels altres.

Per últim, un comentari que sembla adreçat als saquejadors com jo dels seus textos: La brevetat només és d'agrair quan es tracta de plagiar.

Fa quatre dies, com se sol dir, l'aparició dels blocs a la xarxa va ser objecte de tot tipus de reaccions escandalitzades per part de suposats intel·lectuals i de periodistes professionals que hi veien una amenaça a la seriositat, al rigor i a l'objectivitat de la informació, per una banda, i un emblema de la banalització i reducció dels missatges, per altra.

Avui, facebooks, twitters et aliae fan dels bloguers com nosaltres uns dinosaures romàntics que encara creuen en les virtuts d'un discurs articulat. Ens queda, però, una esperança. Citant de nou a Pfaff : el món avança girant. Tard o d'hora, doncs, ens trobarem a la mateixa punta del camí d'on vam sortir*.

* Del seu article "La dialèctica i la il·lusió del progrés"("Dialektik und die Illusion des Fortschritts"), inclòs a la col·lecció pòstuma "Escrits contra la temperàcia" ("Schriften gegen Mäßigkeit", 1976).

6 comentaris:

  1. Contraataco: "La brevetat és l'ànima de l'enginy". A mi m'agrada la brevetat, però ara no sé si dir-li concisió. També és veritat que sóc una mica mandrós, potser tens raó i és això. I fins i tot de vegades llegeixo novel·les a les que no treuria un munt de planes. Crec que no ens hem de fixar tant en breu o llarg sinó en bo o dolent. Allò de que només hi ha les coses ben escrites i les mal escrites, i res més.

    ResponElimina
  2. Tens tota la raó, Òscar. Crec que la llargada ha de ser la necessària, ni més ni menys. En narrativa, però, hi ha molts trucs per fer que la llargada quedi emmascarada, i en això estic fa temps. He descobert recentment que Salinger va fer el mateix. L'autor pot tenir al cap un esquema d'història llarga i anar-la subministrant a petites dosis. No és fàcil.
    Potser en l'assaig és més important la consició, sempre que suposi una síntesi efectiva i no la simple comoditat de retallar el que és important...
    I de retallades ja en tenim prou avui en dia!
    Salut!
    PS_ Cec que has plagiat a Shakespeare? O és una citació?

    ResponElimina
  3. El que proposa l'Òscar ja ho apuntaves tu, no la brevetat sinó la concisió, però el que es juga no és això sinó que el gaudi, el principi de mort està en tots els àmbits des de l'individual al col·lectiu fomentant-se, de tal manera que ja tothom diu estic malalt em prenc la píndola i ja! estic boig em prenc la píndola i prou! tinc culpa em confesse i llest! vull compre... és la perversió que suposa el discurs capitalista i com no també entra a l'escriptura, ningú no s'atura ja en llegir un "roig i negre" per exemple d'Stendal o un "Guerra i pau" de Dostoievski, la gent no fa camí vol metes.
    Ara un bon article amb concisió que és el que crec que haurà volgut dir l'Òscar s'intenta fer sense posar-li massa palla o no palla sinó que es deixa perdre per a que siga abellible de llegir.
    Amb el de la mandra estic d'acord també amb ell i jo faig faules per la meua mandra quan em pose a fer contes.

    Salutacions des de València i esperem que no ens obliden de nosaltres els blocaires, Eduard.

    ResponElimina
  4. Benvolgut Vicent, hi ha qui ja ens ha declarat morts i enterrats, els blocaires. Però aquí som, donant guerra.. i pau, oi?

    ResponElimina
  5. La primera frase no recordo de qui és, l'última és d'Oscar Wilde. Tot el d'entremig no sóc conscient d'haver-ho robat de ningú.

    ResponElimina
  6. Ah sí, ara ho he mirat i la primera frase és del Hamlet. Hom no pot estar a tot arreu i de moment m'estimo més els blogs que el twitter. M'agrada ser breu quan vull, no per obligació. De fet crec que tinc el record mundial d'article llarg a un blog amb la meva crònica del concert de Tom Waits de Barcelona. I l'últim deixa'l anar també...

    ResponElimina