OBRIR ELS ULLS, OBRIR LA MENT

Cal viatjar per obrir la ment, per instruir-se en la diferència que impliquen les altres identitats o, potser més pròpiament dit, per adonar-se que la pròpia identitat és també diferent. O sigui, que no som únics, universals ni eterns.

Segurament es pot viatjar amb la ment, en vehicles virtuals tals com la literatura, però la proximitat, la veracitat que aconsegueix la percepció a través dels propis sentits, sens dubte ens eleven a un altre grau d'experiència. Però no és menys cert que sense una actitud prèvia subjectiva, sense una predisposició receptiva, aquesta experiència serà absolutament superficial, si no buida. Cal tenir ulls oberts, que vol dir: la voluntat d'obrir-los i la disponibilitat per comprendre. Allò que es diu obertura mental.
Només aleshores, quan mirem i observem i, més encara, sabem desplaçar-nos no solament en l'espai sinó també en el temps, aprenent una mica de la Història que ens ajuda a entendre perquè les coses han arribat a ser el que son, copsarem els punts d'experiència comuna que ens fan a tots humans.

Dic això arran d'un viatge a Praga, la bellíssima capital de la República Txeca. El viatger inadvertit pot gaudir de l'herència cultural tan palpable en tants detalls de la seva riquesa actual, però poques referències trobarà al seu passat recent de dependència alemanya si no es documenta mínimament.

En un llibre precisament documentat i il·lustrat excel·lentment, Harald Salfellner ens mostra la relació amb la seva ciutat del gran escriptor de Praga de llengua alemanya, Franz Kafka ("Franz Kafka y Praga", Vitalis, 2007). En aquest llibre podem descobrir que l'herència alemanya de l'actual Bohèmia txeca es remunta a molts segles enrere i que en els temps de Kafka feia més de tres segles que la regió estava sota el domini austríac. En la cruïlla dels segles XIX i XX, quan viu Kafka, els txecs van passar per qüestions demogràfiques i al voltant del gran desenvolupament industrial de la regió (el que la va fer la principal zona industrial del pròsper Imperi Austro-hongarès) a ser la població majoritària. La població alemanya, tanmateix, encara acaparadora del poder econòmico-polític i de l'hegemonia cultural, es resistia a cedir-lo. Esdevé una autèntica guerra de posicions que esclatà durant el govern del polonès Kazimierz Badeni, al qual l'emperador Francesc Josep I va nomenar primer ministre el 1895. Badeni havia de buscar un difícil equilibri entre el mosaic d'aspiracions d'alliberament nacional que ja agitaven l'Imperi, i va promulgar uns decrets lingüístics a la província de Bohèmia que equiparaven l'idioma txec i l'alemany en l'àmbit administratiu, i obligaven doncs als funcionaris alemanys destinats allí a conèixer el txec. La insurrecció de la població alemanya va ser virulenta i massiva. Cito textualment el llibre: no sirvió de nada argumentar que a los checos que vivían en su propia tierra patria, ahora objeto de colonización, también se los había obligado durante siglos a aceptar que el idioma oficial fuera el alemán, porque se objetó que la mayoría de los checos de todas formas hablaba alemán y que las circunstancias eran totalmente diferentes.

Prenent perspectiva, doncs, i comparant el que ens envolta amb el que tenim més enllà de les nostres petites fronteres, ens adonem de com, de vegades, les circumstàncies poden assemblar-se tant en diferents països i èpoques. Quant aquestes circumstàncies revelen conflictes en realitat similars, novament, només el coneixement i l'estudi d'aquestes mateixes circumstàncies ens poden vacunar contra la repetició i l'enquistament dels conflictes.

Els txecs es van trobar en la I Guerra Mundial una ocasió única per emancipar-se, i la van saber aprofitar. L'estat txecoslovac naixia el 1918, encara no fa un segle. L'actual República Txeca, després de la secessió amistosa d'Eslovàquia després de la caiguda del teló d'acer, n'és la seva orgullosa hereva.