28/11/18

PLAGIS INVOLUNTARIS

Quadre inspirat en "En l'etern ara", dins del projecte "Elogi del silenci", de Marta Ballvé.


Segurament els clàssics ja ho van dir tot, ja ha estat també dit. Entenguem per clàssics els grecs i llatins, o estenent-lo a Shakespeare, del qual s'ha dit el mateix. Però el bard d'Stratford-upon-Avon, també, va espigolar en els seus clàssics. Va copiar sense manies d'aquí i d'allà, i va dur al seu terreny el conte que ja li havien contat. Potser perquè en definitiva els homes i les dones, l'ésser humà, l'animal fabulador, ja ho havia dit tot des que el geni de l'espècie havia fabricat els mites que l'explicaven a ell mateix dins el terror del caos, el conte foll enmig del brogit i la fúria, tornant al bard.

Va plagiar ell, doncs? Han plagiat els milers, milions, que han narrat una vegada i altre el mateix conte, espigolant-lo entre el brogit de tantes veus? En realitat, tots plagiem, o sigui que no fem sinó satisfer el nostre desig de sentir el conte de nou, ara amb noves variacions, ara amb noves modulacions, ara amb noves paraules.

Deia Thomas Kuhn, el filòsof de la ciència nord-americà, que cada època genera el seu paradigma cultural. De tant en tant es dona una revolució en el coneixement que mira de donar explicacions satisfactòries a problemes que l'anterior coneixement no proporcionava. De tant en tant, reinventem el model del conte. Però el conte, a la fi, ens parla del mateix gran problema de l'ésser humà.

Tota aquesta disquisició no pretén justificar cap plagi en què jo hagi pogut incórrer. Es tracta d'explicar(-me) com pot ser que de vegades et trobis en altres autors històries o expressions que tu ja havies dit.

Llegia ahir a l'"Orlando" de Virginia Woolf, al final d'un d'aquells brillants paràgrafs que espurnegen de poesia esmunyedissa, aquesta frase: "las grandes alas del silencio latían en todo el ámbito de la casa vacía" (traducció de Jorge Luis Borges). La imatge, poderosa com tantes altres de les que componen aquest insòlit fresc de la irreal transformació del temps i l'ambigüitat del gènere humà que és el llibre, em va dur directament a un vers amb què vaig finalitzar un dels meus poemes que considero més reeixits, un poema que vaig incloure al recull "Besllums",que tinc penjat a la meva pàgina, i que d'alguna manera també juga amb l'experiència epifànica de la immobilitat del temps que de vegades ens atorga un riu:

En l'etern ara

Callàvem enmig de la multitud sonora,
ens cruixia a l’ànima el seu sord anhel,
però ens bevíem a glopades el temps
i tota llum era esca per a nova aurora.

Érem al riu però ens sabíem ja mar,
el vent batia la vela de la fràgil barca,
la pluja fuetejava l’espelma vacil•lant
que era tot far en la immensa boira.

Ens amarava els ulls la vibrant fosca.
Ens creixia al pit l’ala tensa del silenci.


De la mateixa manera, un autor clàssic que he descobert fa escassos mesos, el gran Jesús Moncada, em recondueix al meu propi món literari d'una manera que, en coherència, hauria de dur-me a reconèixer la seva influència en la meva, si no fos perquè no l'havia llegit en absolut fins molt després que jo hagi conclòs el cicle narratiu sobre Tavanne que semblaria inspirat en la seva construcció literària de Mequinensa. Llegint ara el seu recull "El cafè de la granota" trobem àmbits molt similars: cafès amb xerraires i rondallaires impenitents, futbol, amors clandestins, músics eixelebrats, esquitxos de literatura negra... Descartem la seva influència per altres autors influïts per ell, que desconec si n'hi ha, i trobem l'explicació lògica en les influències pretèrites que compartim: Faulkner, sens dubte, d'altres autors segurament.

Són, tot plegat, mostres dels plagis involuntaris que un cop i altre es donen en l'aiguabarreig de la creació artística, la feina d'ordir els teixits de cada obra nova amb els vímets coneguts.

26/11/18

SALVE, FELICITAT!

De camí a Barcelona, de bon matí, just entrant a l'estació de Viladecans on no tenia parada, el tren ha emès un xiulet breu i s'ha aturat tot d'una. Després he vist corredisses per l'andana de diverses persones, la revisora, els guardes de seguretat. Algú que es ficava les mans al cap. Ràpidament he deduït que havíem atropellat algú.

Poc després ens han fet baixar del tren i tot el passatge hem anat fins al vestíbul de l'estació, on la megafonia ha confirmat el que havia deduït. I no gaire més tard una parella de mossos d'Esquadra ens ha fet fora, al carrer, ja que aparentment havíem de fer lloc per als serveis d'emergència.

Ara passejant, ara assegut en un banc, ara caminant sota l'intermitent plugim que descendia del cel gris de plom , pensava que jo potser em perdria una jornada formativa, però que algú havia perdut la seva vida. Havia decidit dir prou a allò que fos que el tenia engavanyat en una vida que se li hauria fet insuportable. I com jo desenes de passatgers que patien estoicament aquella pertorbació en els quefers de dilluns al matí de cada qual.

Alguns han optat per buscar taxis, un autocar ha aparegut i s'ha endut una petita part del passatge. I pocs minuts més tard el servei ha estat restablert i un tren que venia del sud ens ha carregat directes cap a Barcelona Sants. Tot plegat, m'he perdut una hora d'una formació que tenia per objectiu dotar-nos d'estratègies per combatre la discriminació dels col·lectius LGTBI.

Per una d'aquestes coincidències que em trobo a la meva vida tan sovint que ja ben bé podrien qualificar-se d'element, més que accidental, realment constitutiu, aquests dies llegeixo "Orlando" de Virginia Woolf. Orlando, la persona que es transforma d'home a dona amb la mateixa naturalitat que el temps es multiplica, transformant els dies de la seva vida en segles.

I quan a la tarda agafo el tren de retorn, llegeixo Woolf en la preciosista traducció de Borges:... ¡salve, felicidad!, martín pescador que flameas de orilla a orilla, y tú también, consumación del deseo natural, ya sea lo que el novelista masculino dice que eres, o plegaria, o renunciación; salve bajo cualquier forma que vengas y ojalá haya más formas, y aún más extrañas. El río fluye oscuro y sin dueño -ojalá, según aconseja la rima, "como un sueño"; pero más turbio y peor es nuestro destino y habitual-, sin sueños, pero vivo, satisfecho, fluido, común, bajo árboles cuya sombra de un verde oliva ahoga el ala azul del pájaro evanescente que se dispara como un dardo de ribera a ribera.

I mentre el tren devora quilòmetres cap al sud, vorejant les costes del Garraf, lliscant entre la foscor dels túnels i els rectangles del sol que ha descorregut el bromós teló del matí ja passat, penso en el desconegut o desconeguda que ha caigut en un túnel de fosca sense sortida, sacrificant la seva pròpia vida. Com Woolf, l'autora d'aquest salve a la joia de viure, faria uns pocs anys més tard omplint-se de pedres les butxaques de l'abric i llançant-se a les aigües d'un riu que fluïa fosc i sense amo.

I mentre contemplava l'esclat del sol esllavissar-se entre núvols blancs i grisos, precipitant-se amb indolència sobre la superfície gelatinosa del mar a penes solcat per la bromera d'ocasionals ones que percudien manses contra l'abrupte litoral de ribes fugisseres, vaig recordar que demà he de refer el camí per a un altre curs, en el qual una de les primeres coses que ens han recordat és que cal saber donar gràcies. Gràcies. Dono les gràcies, a la llum entre els túnels, sobre les aigües opaques, al dia que esquiva encara el tèrbol destí habitual que ens aguaita sigui quina sigui la dimensió del temps que ens acabi mesurant.