23/11/08

BRONCA BARCELÓ?


Les aigües de la gran cultura baixen agitades. En lloc d'una gran celebració, la inauguració de la cúpula de la Sala dels Drets Humans de la seu de l'ONU a Ginebra realitzada per l'artista mallorquí Miquel Barceló ha encés la polèmica.

Polèmica política: el PP ha dut al Congrés una pregunta sobre l'aportació del govern espanyol al cost de l'obra. I polèmica artística: comentaris de tot tipus i a favor i en contra.

Sobre la política, el gran artista ha volgut desentendre's. "He après a cuidar-me dels polítics", deia a l'edició de El País de 14 de novembre passat. Curiosament, això després de rebre un encàrrec de tals proporcions, artístiques i crematístiques, per part dels polítics. Barceló s'ha cuidat bé, en realitat, de dir el que ha cobrat, però es veu que ronda els 6 milios d'euros, segons diu la premsa. Entre d'altres, El País, que s'ha ocupat de ser un defensor a ultrança de l'obra del mallorquí: Mientras otros seguían hablando de dinero, la pieza empezó a lanzar al mundo sus metáforas: riesgo, solidaridad, innovación, diálogo, multilateralismo real, más derechos humanos. Arte grande, lleno de propuestas y de símbolos: una perita en dulce para cualquier Gobierno capaz de comunicar las cosas de forma razonable (...) Paseando bajo los 1.400 metros cuadrados de emoción creados por Barceló en Ginebra, lo primero que se viene a la cabeza es que pocas veces un Gobierno habrá invertido en un proyecto cultural con tanto criterio como ésta. Text de l'enviat especial a Ginebra del diari, Miguel Mora (edició del dia 19 passat). I afegia el cronista, anant de ple al tema calés: El pintor calla. Está harto de una polémica que considera arbitraria y estrambótica. Su caché en Ginebra, siendo el pintor español más cotizado del momento, anda en torno a los seis millones de euros, menos de un tercio del coste total de la obra, dijeron a este diario fuentes cercanas al pintor. Si se compara con lo que valen sus obras en el mercado, es una cifra casi ridícula. Pero él está dolido y ha elegido el silencio.

Sis milions, ridículs? En relació al catxé del geni? Asseguren que vendrà les seves aquarel·les aquests dies per preus mínims de 35.000 euros. El Periódico, més neutral, comentava el mateix dia 19: El que havia de ser una inversió per donar prestigi i projecció a l'art espanyol i consolidar Espanya en l'entramat de relacions a l'ONU, ha acabat convertint-se en una encesa polèmica política. El destí de 500.000 euros del Fons d'Ajuda al Desenvolupament (FAD) per finançar part de la reforma de la Sala XX del Palau de les Nacions de Ginebra --des del mobiliari fins a la cúpula de l'artista mallorquí Miquel Barceló costarà a l'Estat 7,4 milions d'euros-- ha estat utilitzat pel Partit Popular per desgastar l'Executiu central i, de passada, el de les Balears. Consultats per aquest diari, famosos artistes i crítics d'art consideren la controvèrsia estrictament política i en salven el cotitzat pintor.

Pot esperar-se del PP que faci una crítica a un artista per raons de la inversió pública basant-se en criteris ètics? Naturalment, la seva crítica seria també possible des d'una postura de mercat, i alguns l'han feta sota aquesta punt de vista, com Joan-Pere Viladecans, reclamant contra la deformació del lliure mercat per l'aportació directa dels fons estatals i supraestatals. Han preferit, tanmateix, apuntar exclusivament a la més que dubtosa aplicació d'uns fons destinats al desenvolupament , punt de vista des del qual no es pot més que compartir la seva queixa, encara que suposi una part mínima del cost global. Deixant de banda quantes vegades, tanmateix, l'actual oposició no haurà denunciat desviacions més escandaloses d'aquesta mena de fons -i les que haurà fet en el seu passat no tan allunyat en el poder-, les raons de la crítica, tal vegada, són més pròpies d'altres nivells. Veiam com titulava la seva informació sobre el tema aquest ímprove òrgan del liberalisme Libertad digital, el dia 18.

Miquel Barceló, uno de los artistas de la "ceja" que apoyó a Zapatero en las elecciones

I afegia aquest exemple de demagògia tan extraordinari:

La polémica surgida del gasto que desembolsará España en decorar la cúpula que Barceló realiza en la ONU en Ginebra ha saltado al Congreso. El PP ha denunciado que la partida de 500.000 de euros de ayuda al desarrollo destinados se utilizaron para este capricho dejará a miles de niños sin "vacunas".

O sigui, la clau és que Barceló va donar suport al senyor de la cella.

Polèmica artística. Mil quatre-cents metres quadrats d'emoció, per a El País. Per al pintor Antoni Llena, ahir a l'Avui, Ara,amb el desmantellament del llegat Reagan, la cúpula de Barceló a la seu de les Nacions Unides de Ginebra (...) ha esclatat com la traca final d'un cicle, i les espurnes han caigut sobre els nostres polítics com una ganyota que rubrica la falsedat de llur progressisme. I com que els vicis immobilitzen, els socialistes, que sempre han confós valor ètic i rendiment, han acabat creient-se els seus propis enganys com si fossin veritats. Per això gosen dir, sense morir-se de vergonya, que acaben de sufragar, per a glòria d'Espanya i del món, una de les obres cabdals de l'art contemporani.
Es veu que la polìtica no para de sortir-hi. Però és clar que Llena no creu que Barceló pugui fer una obra cabdal. A l'article fa un repàs despectiu de l'estètica acuradament impostada del de Felanitx. Diu que és, la seva, una obra que remetia a la cosa maleïda i que responia al clixé que es feien (els nostres burgesos) de l'artista -un clixé franc de risc i, a sobre, els abonava el gust, el mal gust-. Recordo com el pintor es dissenyava la mitologia que encobria la inconsistència del seu art.
El seu art, incosistent, doncs. Ho sigui o no, tingui alguna cosa consistent aquesta multilateralitat que ell proclama i que els seus prtidaris accepten -no he arribat a llegir ningú que m'expliqui què vol dir això, però-, el pes real dels milers de quilos de pintura i materials que pengen de l'enorme cúpula, suposa el pes dels més de 20 milions d'euros invertits. No haurem deixat nens africans sense vacunes, però algú ha pensat quants artistes podrien viure, modestament, amb els 6 milions d'euros que cobrarà el geni? Posem ara que li dediquéssim unes beques de subsistència a artistes que poguessin precebre un salari mínim interprofessional durant un any per fer les seves obres dedicades al consum públic i gratuït.
Fent un ràpid càlcul: Arrodonit un sou mileurista, multiplicant per 14 pagues, i afegint un terç per a costos de Seguretat Social, arrodonint de nou als 20.000 euros... Sis milions entre 20.000 ens donarien per a 300 beques. 300 artistes subvencionats per a sobreviure.

Algunes consideracions d'aquesta mida haurien de fer, els polítics. De tant en tant.

14/11/08

QUE BONIC ÉS CONFIAR!


És Obama el Franklin D. Rossevelt de la crisi financera del segons mil·leni? Si és així, estarà buscant ja entre els cineastes actuals el nou Frank Capra que publiciti una actualitzada bíblia de receptes de refundació del capitalisme . Capra va exemplificar millor que ningú els nous temps del new deal amb els seus al·legats cinematogràfics. I millor que en cap altra pel·lícula a It's a wonderful life, Qué bello es vivir, amb l'impagable James Stewart -l'equivalent del qual caldria també rebuscar-.

En aquesta pel·lícula, una cooperativa de crèdit a la construcció és salvada de la fallida a la qual abocaria el pànic dels socis davant el crac borsari per la intervenció miraculosa d'un tal George Bailey -James Stewart, naturalment-, fill del fundador, que en un decisiu discurs fa una demostració eloqüent de quin és la clau real d'un material tan immaterial com els diners: la confiança en el valor de la inversió. Bailey demostra als socis que els diners que han dipositat no han estat incoporats a un lloc físic, una caixa forta, sinó que han estat el fons de valor per finançar les compres de les cases dels altres socis. En definitiva, la casa on tots han concorregut no és més que una eina de mobilitat del capital. Això ho explica amb paraules d'una claredat absoluta. I els seu missatge: "Hem de mantenir-nos units. Hem de tenir fe els un en els altres".

Molt bonic, molt real i... molt fals també. Perquè, què passa quan diposites la confiança (els diners) en gestors que alhora la dipositen en gestors que alhora l' han de dipositar en gestors... etc? Què passa quan els gestors de les empreses que realment han de produir, construir... aplicar els diners, resulten més interessats en els seus propis guanys que en els dels inversors? Passa que tens un crash com el que estem patint. Passa que cal una altra narració, potser més complexa -o no-, per il·lustrar-ho i convèncer al poble, al comú de la gent, que el capitalisme és refundable.

Potser cal buscar discursos no tan optimistes. Ernesto Sábato ho va retratar així a Sobre héroes y tumbas (1961), descrivint el barri dels bancs, aquells llocs en que verdadera multitudes depositan con infinitas precauciones pedazos de papel con propiedades mágicas que otras multitudes retiran de otras ventanillas con precauciones inversas. Proceso todo fantasmal y mágico pues, aunque ellos, los creyentes, se creen personas realistas y prácticas, aceptan ese papelucho donde, con mucha atención, se puede descifrar una especie de promesa absurda, en virtud de la cual un señor que ni siquiera firma con su propia mano se compromete, en nombre del estado, a dar no sé qué cosa al creyente a cambio del papelucho. Y lo curioso es que a este individuo le basta con la promesa, pues nadie, que yo sepa, jamás ha reclamado que se cumpla el compromiso (..) algo así como una locura al cuadrado. Y todo en representación de Algo que nadie ha visto jamás y que dicen que yace depositado en Alguna Parte, sobre todo en los Estados Unidos, em grutas de acero. Y que toda esta historia es cosa de religión lo indican en primer término palabras como créditos y fuciario.

Algo y Alguna Parte. Primer, a penes deu anys després que Sábato escrivís això, Nixon va trencar la baralla revocant el compromís de reconversió de les divises en dòlar i el patró or. Després, a les acaballes del passat mil·lenni molts estats, com el mateix argentí de Sábato, van esfondrar-se i les capes mitjanes de la població van veure també esquerdada la seva fe en els propis dipositaris del valor nacional -cas corralito-. Avui, els veritables fiduciaris, els senyors que regeixen els grans fons d'inversió, fons privats desregulats pels estats, no es consideren responsables del cas. Alguns d'ells, d'aquests senyors anomenats per Tom Wolfe amos de l'univers, han estat citats al Congrés nord-americà per donars explicacions dels seus actes. I què han explicat? Que els seus sous supermilionaris obeeixen a un criteri pla i senzill: ells treballen per alinear els seus interessos amb els dels seus clients. Una part del discurs s'ha perdut en el camí dels fets: mentre els valor en què invertien -i per tant, els diners dels seus inversors- han caigut en picat i han arribat a quasi zero, els seus guanys s'han multiplicat. Màgia o religió?

Algun bon guionista per explicar-ho?

9/11/08

VALOR RODOREDA

Es publica aquests dies un epistolari que no pot resultar més oportú (oportunista, potser?), tenint en compte que s'ha decretat l'any Rodoreda. Es tracta de la correspondència entre Mercè Rodoreda i el seu editor, Joan Sales, que publica Club editor, a cura de Maria Bohigas, editora d'aquella casa i néta de Joan Sales, i la biògrafa Montserrat Casals.
El volum, que veu la llum amb la pretensió d'exhaustivitat que es reflecteix en el títol de Cartes completes, pretén, segons la biògrafa Montserrat Casals, obtenir una mirada diferent de Mercè Rodoreda ja que ens trobem davant d'unes informacions que fins ara no teníem. Rodoreda ha patit la construcció d'un personatge artificial i se n'ha fet, com a mínim, un mite. Les cartes permeten treure-li l'excepcionalitat i mirar-la com un personatge normal i, potser, després, ja la podrem tornar a convertir en excepcional.

Certament, de l'excepcionalitat del personatge autor, tot autor hauria d'espantar-se, donats com som a furgar en les intimitats dels éssers no normals. Aquesta és una tendència que no podem considerar moderna, o, si és moderna l'hem de remuntar als orígens de la modernitat. Henry James ja la retrata amb la seva admirable penetració psicològica al magnífic conte Els papers d'Aspern. Potser el que ens ha donat la postmodernitat és l'extensió universal d'aquest domini del safareig literari i la seva caiguda, als mitjans massius de comunicació, en la més desoladora i depriment banalitat.

Una de les construccions artificials que les curadores del volum consideren que desmunta la publicació és el mite del seu caràcter d'autora instal·lada en una torre de marfil. Pel contrari, es fa palesa la seva coneixença del món polític i literari. És en aquest terreny on circularan algunes de les més morboses novetats, quan editor i escriptora intercanvien comentaris, sembla ser que poc generosos, al voltant d'autors com Pedrolo o Espinàs. Altres mites que es desmunten, segons les curadores del volum? La seva ideologia progressista -que se li assignaria pel sol fet d'haver patit exili-, o el seu caràcter de gran representant de les lletres catalanes -en realitat, seria més ginebrina que catalana-, i de pas i tanmateix, el de la universalitat de l'autora: la seva cotització en el mercat literari mundial és més aviat baixa.

Aquest èmfasi en la condició econòmica del valor de mercat Rodoreda és una de les coses que més sobta en aquest volum, però potser sigui inevitable, tractant-se de cartes entre editor i escriptora aportades per les pròpies hereves de l'editor. I no és un cas rar. Recordo ara les cartes de Faulkner als seus editors, que són més una mena de registre de caixa que no un intercanvi de parers sobre teoria literària.

D'aquí que no sigui tampoc estrany el comentari de Bohigas sobre la condició mesquina de la cultura catalana, encara que pugui resultar contradictori amb les referències a les minses recaptacions que reporta l'autora avui dia: Es veu que, quan Rodoreda només tenia publicat La plaça..., Edicions 62 ja li anava al darrere oferint-li publicar-ne l'obra completa (...) Cada cop que sento a parlar del mercat editorial català penso que és una ficció. El mercat editorial català és picaresc i em sembla molt important que se sàpiga, això és veritat avui i fa 40 anys.

Molt bé. però... hi ha algun mercat literari del món que no ho sigui, de picaresc? Hi ha algun mercat del món mundial que no ho sigui? Que li preguntin a l'Administració Bush que ja acaba els seus dies enmig del crash financer que en bona part a ajudat a provocar. Enmig de la seva incerta glòria, com diria Joan Sales.

5/11/08

CULTURA I PAÍS


En un article al diari Avui (4.11.2008), Ferran Mascarell, historiador i ex-conseller de Cultura del govern de la Generalitat de Catalunya, fa un seguit de propostes per al que ell anomena reconfiguració del catalanisme. En una línia de reflexions que és habitual a casa nostra en aquests temps que han seguit a la trasbalsadora gestió de la reforma de l'Estatut d'Autonomia -no acabada encara, d'altra banda-, fa una crida a una refundació del moviment catalanista. I ho fa proposant crear un nou ideari sota la base de la redefinició d'aspectes cabdals de la vida social, política, cultural... etc.

De fet, però, Mascarell vertebra l'eix de les seves propostes en l'àmbit cultural. Ara bé, parteix d'una definició molt ampla -i confusa, però això és comú a totes aquestes definicions- del concepte de cultura. Comença, de fet, equiparant el concepte de cultura al de país, que seria una definició per tant buida, si es tractés d'un veritable sinònim. Aclareix, però, que el país és un capital col·lectivitzat de coneixements i de valors compartits per una majoria. Tot i que la introducció del terme valors afegeix nous elements necessitats de concreció, passarem per alt el detall -estem parlant, de fet, d'un article periodístic, no pas d'un tractat-, però sí que voldríem formular unes quantes objeccions:

-En primer lloc, el concepte de cultura proposat és massa ampli i abasta massa expressions per resultar efectiu en el discurs. En efecte, Mascarell diu que són essencialment culturals des de les activitats creatives (potser artístiques, vol dir?) o les construccions simbòliques, a les decisions econòmiques o les opcions polítiques, passant per les identitats.

-Aquest concepte d'identitat és el que ens duu a la següent objecció: la confusió entre cultura i identitat és part del que, partint de les aportacions de Patricia Gabancho al seu conegut llibre El preu de ser catalans, vam tractar a El marcit encant del nacionalisme. En veritat, Mascarell barreja la cultura individual amb la col·lectiva. Valgui la definició de cultura com a conjunt de coneixements que contribueixen a crear identitat, o, si vol l'autor, sentit de comunitat i pertinença. No parlaríem, però, de component exclusiu, a menys que relaxem molt el significat de cultura. Però, per altra banda, l'adscripció individual a una cultura és un acte de voluntat, i de fet rara vegada és unitària: tothom conforma la seva cultura amb apropiacions de diverses cultures, en el món actual on ja quasi no queden comunitats aïllades. Que una cultura dominant homogeneïtzi i cohesioni la comunitat és una altra cosa, però la identitat és un concepte individual que té a veure amb l'adscripció primerenca a una cultura i a una sèrie d'altres elements que són molt heterogenis (n'evocàvem algun en l'article esmentat).

Realment és un fenomen complex, molt complex, tant que no és estranya la mandra d'alguns intel·lectuals que es declaren incapaços d'entendre el nacionalisme. Per exemple, en un recent article a El País Semanal (19.10.2008), Javier Marías tornava a insistir que sempre li ha costat entendre el patriotisme, i posava diversos exemples eloqüents del seu distanciament de certes manifestacions patrioteres que -es nota- grinyolen davant la seva exquisita racionalitat. Curiosament, però, sí entén, i comparteix, el que ell diu la via negativa, és a dir, la desafecció d'actituds ràncies o de certs governants.

-Tanmateix, potser podríem estar entenent-nos a partir de les definicions de Mascarell, sempre que poséssim en clar quins són els coneixements i valors que conformen la identitat catalana, o, si vol, aquells valors històrics del catalanisme que s'han diluït (en una expressió que avui en dia també és comuna a casa nostra, on passem amb facilitat de la figura del català emprenyat o desafecte a la visió pessimista i fatalista sobre l'esdevenir de la comunitat). En efecte, caldria aclarir millor quins són els valors, els coneixements, aquests mítics (això ho diem nosaltres) elements que han suposat una edat daurada del moviment catalanista aparentment perduda. De veres que no hem sabut trobar-ho, ni en aquest article ni en cap de les moltes admonicions contra els suposats caps actuals del moviment catalanista.
Resulta, si més no, curiós de veure com Mascarell, al cap i a la fi membre, si bé efímer, d'una de les formacions de l'actual tripartit, apuntar-se al pim-pam-pum contra la poca ambició i el caràcter partidista de moltes de les polítiques públiques. Diu que cal denunciar-ho, però... potser ens faltaria, novament, que concretés, o que comencés donant exemple.

A tot això, Mascarell ha passat de puntetes sobre la paraula clau del concepte identitari: la nació, i només l'esmentat de fet en la seva frase final: una nació és sobretot un projecte cultural. No sabem si nació és també sinònim de país, però semblaria que no, ja que el sobretot ens fa pensar que no és un projecte cultural només. O bé vol dir que en el corrent continu de l'esdevenidor de la cultura (=país, recordem-ho, segons ell), la projecció cap al futur, el projecte cultural, és la part més important i el que dota a la nació de més sentit de comunitat i pertinença.

Al marge de totes les objeccions teòriques, l'article aporta una paràgraf, el que podríem considerar com a ciquena proposta dins la numeració que fa el mateix autor, que té veritable interès. M'agradaria reproduir-lo per evitar distorsionar-lo.
LA CULTURA D'UN PAÍS LA CONSTRUEIX la gent i no quatre savis. Tots i cadascú hi participem amb la nostra formació, els nostres coneixements, valors, esforços creatius i innovadors. La cultura la fa el comú de les persones i per això és essencial que la gent disposi d'un ampli ventall d'institucions i d'una bona escola. La cultura es fa des de les activitats artístiques, humanístiques, científiques, també des de la qualitat dels mitjans de comunicació, des de les pràctiques empresarials i socials. Fem un país culte, amb bones eines i oportunitats culturals per a tothom i el país progressarà, deixarà de banda les perplexitats i afrontarà amb convicció el seu futur.

No podem estar més d'acord, usant la frase feta de la nostra cultura -i d'altres-. Ho hem remarcat: la democràcia ha de basar-se no tant en la persecució d'un ideari igualitarista a ultrança sinó en la capacitat de vertebrar una societat que asseguri el lliure accés de tothom a les oportunitats culturals... I aquí volem dir, manllevant el concepte ampli a Mascarell, les polítiques i econòmiques.