Tampoc a Europa, aquesta amalgama mil·lenària de nacionalismes, acaba de tenir el pes que els profetes dels nous temps globals ens han anunciat. No és res nou. El que és nou és l’origen de l’impuls globalitzador –imperial, per traduir-lo a un terme més històric i més directe, per tant-. Fins ara, els imperis eren originats al si de la seva àrea. Amb la bancarrota dels últims imperis europeus, a la primera meitat del segle XX, es va cedint espais a les noves formes de domini que mira de sotmetre les diferències que puguin fer nosa al neoimperialisme –el nord-americà, aclarim de nou-, només contestat per l’experiència soviètica de la part europea tradicionalment aparcada de la història de les revolucions burgeses, la de l’est. El cert és que l’intent aglutinador intern, aquesta nova i no-nata constitució europea, que es basa en el dogma antinacionalista típic de la posmodernitat, el ciutadà o la ciutadania, no acaba de quallar. Malgrat tenir exemples tan a mà per assenyalar el poder malèfic del nacionalisme, els desastres balcànics i caucàsics que sorgeixen amb la definitiva desintegració dels epígons dels imperis de l’Europa oriental, la veritat és que ningú s’ha pres seriosament del tot això de l’Europa dels ciutadans. A diferència de la sigilosa transferència de determinats poders de les burocràcies estatals cap a la Unió Europea que es va imposar a l’últim quart del segle XX, l’intent de cohesió social i cultural que suposa un primer intent de constitucionalisme europeu no ha reeixit.
Per què? Potser perquè la realitat és més tossuda que la moda intel·lectualitzadora d’alguns preclars dirigents de l’elit politicosociocultural del continent estragat i, de fet, sotmès al gegant americà? Potser perquè hi ha identitats socials que són més difícils de laminar que les estructures burocràtiques d’aparells estatals tan consolidats com el francès i els hereus de l’Imperi austrohongarès?
I hem esmentat la bitxa de la identitat. Els profetes dels estats dels ciutadans llancen els seus dards contra tot discurs identitari. Tot procés identitari és sospitós, enemic de la il·lustració, provocador de les diferències i, doncs, atiador d’odis i anorreador de paus. S’obliden que, de fet, els propis discursos il·lustrats, defensors de ciutadà, són la base d’un dels darrers intents imperialistes genuïnament europeus, i un dels més sagnants i congriadors de guerres, el napoleònic. I acaben topants amb el desastre de la política democratitzadora de l’emperador Bush II a l’Orient mitjà i a altres àrees de domini de l’Islam.
Però ni tan sols cal això. Als defensors de l’alliberament dels ciutadans dels dimonis nacionalistes basta confrontar-los amb la desaparició de la seva pròpia identitat nacional per trobar-los tan despullats com l’emperador tocat amb els vestits invisibles dels sastres trapelles.
Els catalans ho tenim més fàcil que ningú: els que ens amonesten pel nostre xaruc aferrament a una identitat pròpia són invariablement uns defensors aferrissats de la identitat espanyola, que es vinculen a unes cultures, l’espanyola i la hispana, que són cultures dominants en amples territoris, triomfadores, doncs, però no les més dominants ni les més triomfadores. Basta invertir el terme de les seves diatribes i posar-los en el lloc que posen als catalans de cara al domini angloparlant, per exemple, per airejar les seves febleses.
Realitats tossudes
“El més gran problema del món és el nacionalisme, tots els mals del món provenen del nacionalisme”, he sentit a dir sovint a gent segurament ben intencionada. Ja hem dit que molts dels projectes bèl·lics més sagnants de la història s’han fet, precisament, en nom de l’extermini del nacionalisme. En realitat, el mal sempre sembla el mateix: pretendre ignorar algunes realitats profundes que basen les societats humanes, i construir-ne altres sota principis artificiosos.
I com podem saber quin principi és artificiós i quin és profund, quin d’ells obeeix a realitats humanes reals i sentides pel comú dels individus de la societat? Ja ho hem insinuat abans: la realitat acostuma a ser tossuda. Imposar una democràcia des de l’exterior és, encara acceptant, que és molt acceptar, que sigui la voluntat genuïna de l’Administració armada de Bush II, no ha tingut cap efecte benèfic a l’Iraq del sàtrapa, per cert prooccidental, executat pel nou govern.
Potser molts cops els arguments de pes intel·lectual que es deixen caure amb gravetat i gest contrit, contra els lamentables i arcaics nacionalismes, parteixen en el fons d’una confusió ben intencionada: la identitat és només un fenomen cultural que es pot bastir des dels aparells educatius, mediàtics, etc. Però la identitat nacional és un fenomen molt complex, compost de diferents capes, com la ceba que fa anar en tant que metàfora individual Gunther Grass al seu darrer llibre. La cultura és, per definició, artificial, aprèn al llarg de la vida, però es basteix sempre que hi hagi una base, o potser més encertadament i gràficament dit, un tronc central sòlid, que és una sèrie d’estructures mentals conformades molt aviat en la formació de cada individu. És el que comunament es diu pàtria, però que, com bé diu Patrícia Gabancho (1), potser és el contrari de pàtria, és a dir, el país del pare, i és més aviat el territori de l’infant propi sobre el qual petgem els adults. Aquesta és una realitat tossuda. I al voltant d’ella, certament, un embolcall que pot anar creixent més i més, i fer-se més i més complex. Com més creixi, més capacitat de reflexió i creació genuïnament pròpia. Però, tornem-hi. Necessitat l’arrel, el tron central, per sostenir el conjunt. La identitat, doncs, que acaba necessitant dels identificats per comunicar-se amb propietat.Certament, un fenomen complex. Tant, que és comprensible que molts intel·lectuals acabin despatxant-lo tot com un pur artifici, o com un elemnt poc transparent, mític o fins i tot esotèric. Per exemple, Fernando Savater, en una ressenya del llibre “Contra Cromagnon. Nacionalismo, ciudadanía, democracia”, de Félix Ovejero (2). Aquest mateix llibre ens serveix per exposar un cas típic de confusió entre identitat nacional i cultural: “si importan las culturas es porque importan las personas. No al revés. Que una cultura deba preservarse simplemente porque existe, no puede ser nunca un argumento atendible para quienes constatan que buena parte de la culturas humanas han estado asentadas en la discriminación y en la explotación”. Molt cert, i sens dubte parlar des de la cultura espanyola és parlar amb gran propietat d’aquest tema, però el que cal subrattllar és que la cultura de les persones és una cosa, i la cultura nacional una altra. Una persona pot tenir diverses cultures nacionals, pot assumir nivells culturals diferents –en funció de l’escalafó social que ocupi, en veritat, tindrà més o menys opcions-, i pot fins i tot prescindir de les cultures del seu entorn i dedicar-se, avui més que mai, a una immersió en cultures allunyades –la força d’internet i els grans mitjans de comunicació-, però mai podrà renunciar a la seva identitat nacional, a menys que renunciï a la seva més íntima identitat humana: la capacitat de relacionar-se.
Miquel Mur
(1) El País,10.02.2007
(2) El preu de ser catalans, Meteora 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada