18/10/07

ADIÓS, BOADELLA!


El Sr. Boadella ja no pot més. Ha pronunciat un "llegat lletraferit" (segons el cronista de l'Avui), i ha proclamat el seu "adiós Cataluña". Assegura que ja no tornarà a actuar entre nosaltres (ni entre els seus col·legues de Ciutadans/Ciudadanos, ens preguntem?).

Doncs no res, bona sort i ... adiós, Sr. Boadella! Nosaltres no el trobarem a faltar.

No discutirem el seu valor com a creador artístic(que podríem), ni entrarem al drap de les seves diatribes antinacionalistes (de nacionalisme català, s'entén), ni en les seves profètiques paraules de comiat sobre la secessió "inevitable" de Catalunya -cap a Espanya, suposem-, on hi ha, diu, "un sentiment antiespanyol molt fort".

No, el que ens farà estar lluny d'enyorar-lo és recordar com s'ha portat amb els seus primers companys de "Els Joglars", amb el trist i depriment contenciós sobre els drets d'autor de "La Torna". El seu trist i depriment oblit del que significava en aquells anys de plom la proposta radical de creació col·lectiva del grup que -encara a data d'avui, hem d'entendre- dirigeix. La seva trist i depriment reivindicació de si mateix com a gran i únic autor individual -per sobre de Shakespeare, segons que va dir-. En fi, això que ens ha brindat darrerament, i que ens l'ha mostrat com a superb egòlatra.

Mostrat, que no descobert, per a molts. Com va dir Stewart Copeland, el bateria de Police, referint-se al seu ex-company Sting, "no és que l'èxit el convertís en un filldeputa, ja ho era abans". Però, mira per on, els Police tornen a tocar junts. I és que un pot tancar-se totes les portes per sempre. Però els diners, ai, els diners!, poden reobrir-ne... encara més.

15/10/07

FRANKFURT: FRANC FURT?


Sí, potser ja està tot dit i redit sobre Frankfurt, sobre la Fira del llibre que just deixem endarrera. Incloent tot d'acudits fàcils sobre salsitxes (no podem estar d'il·lustrar això amb una, i de fer un joc de paraules al títol, ja ens perdonareu...) i tot de polèmiques sobre què és i què no la cultura catalana.

Però potser no està prou dit, enmig de tant de cop de colze, escarafalls, gales i galons, que l'espectacle veritablemet obscè, veritablement polèmic, hauria de ser el concepte en si de la fira del llibre, el llibre objecte de consum -no pas vehicle de cultura, almenys no en primer terme, si de cas en segon, això sí, un pas pel davant de l'autor, que és el que menys compta-. Entre tanta tinta, poca o quasi gens per descriure el veritable sentit de l'acte. Lloes a la venda i al màrqueting, sí, pes dels autors per milers d'exemplars editats -i potser venuts, i fins i tot a la llarga potser llegits-. Qui no ven, no hi és comptat.

Curiosament, dels pocs que va posar el dit a la llaga i denunciar que en el nostre país la majoria -una majoria creixent- no llegeix, va ser el conseller de Cultura (ep, simptomàtic, el de Cultura i no pas el d'Educació, aunciant un pla de foment de la lectura). Llàstima que sonés massa a tapadora perquè el personal no s'emprenyi demanant comptes pel milió d'euros vessats a Frankfurt... Un furt? No de franc!

Dir-ho, doncs? Denunciar-ho? Francament, no estem gaire segurs. Ho llegirà algú?