30/10/12

CRÒNIQUES DE CAMPANYA.12

MAREJANT LA PERDIU
 (O COM PERDRE LA PERDIU I EL COVE)

| Pere Navarro admite 'discrepancias'

Rubalcaba rechaza el 'derecho a decidir' que defiende el PSC en su programa

El secretario general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba. | Foto: Bernardo Díaz.El secretario general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba. | Foto: Bernardo Díaz.
  • Recuerda que el PSOE es una formación federal y el PSC, un partido autónomo
  • Destaca que ambos comparten que Cataluña 'tiene que ser parte de España'
  • Aboga por una reforma del Estado autonómico que debe ser federalizante
El secretario general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, ha asegurado este lunes que no comparte "la fórmula del derecho a decidir" que plantea el PSC, ni por lo tanto esa parte de su programa electoral, aunque entiende que los socialistas catalanes hayan entrado en esta "polémica" porque es permanente en Cataluña estos días.
En una entrevista en Onda Cero, Rubalcaba ha recordado que el PSOE es una formación de estructura federal y ha reconocido que, como partido autónomo, el PSC defiende en ocasiones cosas con las que el PSOE no está de acuerdo. "No es la primera vez que pasa", ha asegurado.
Sin embargo, ha subrayado que sí comparten "lo esencial", que es que Cataluña "tiene que seguir formando parte de España y que hay que hablar para mejorar esa relación". A su juicio, eso es lo que realmente se dirime, si Cataluña "se queda o se va" aunque el presidente de la Generalitat y candidato de CiU a la reelección, Artur Mas, "lo quiera esconder".
Por su parte, el primer secretario del PSC y candidato a la Generalitat, Pere Navarro, ha admitido este lunes que tiene "algunas discrepancias" con Rubalcaba.

Per a Pere Navarro, que el secretari general del partit federal del PSOE li digui que ni tan sols es planteja que Catalunya pugui votar que no a la independència, és una discrepància. L'essencial, doncs, que Catalunya no pot marxar d'Espanya, ho comparteixen, estructura federal i autonomia dels socialistes. 

Rubalcaba està disposat a treballar per una reforma federalizant de la Constitució. Sens dubte, en la línia de relacions entre PSOE i PSC de manera que Catalunya pugui reproduir respecte a Espanya la mateixa autonomia de què gaudeix al PSC. És a dir, ni tan sols tenir una veu pròpia davant els que de veritat manen.

Quan una discrepància es troba en l'aspecte essencial d'una proposta, Sr. Navarro, no es pot mantenir la il·lusió que s'estan negociant els aspectes secundaris. A això no se li diu ja negociar, sinó marejar la perdiu.



29/10/12

CRÒNIQUES DE CAMPANYA.11

AMICS, AMANTS I ENEMICS

DIU QUE EL GOVERN CATALÀ ELUDEIX RESPOSABILITATS

Rajoy acusa Mas de buscar un "enemic exterior"

Mariano Rajoy
Foto: EUROPA PRESS
MADRID, 23 Oct. (EUROPA PRESS)
El president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, considera que la convocatòria d'eleccions anticipades a Catalunya és una "fugida de la responsabilitat" i ha acusat la Generalitat de "buscar-se un enemic exterior" per evitar que es parli de la seva gestió

Sol dir-se que  res uneix més la gent que l'enemic comú. Agafa dos que es barallen contínuament, mostra'ls algú que els faci rancúnia a tots dos, i aconseguiràs que es posin d'acord... almenys per barallar-se amb el tercer.
La frase de Rajoy, doncs, té el suport d'una llarga i contrastada tradició que vessa una llum poc optimista sobre el nostre gènere humà (parlo tant d'homes com de dones).
 Ara bé, el mateix Rajoy deia no fa ni un mes, en una de les seves comptades aparicions a la campanya electoral basca:

Rajoy: "El nacionalisme català és l'enemic econòmic d'Espanya"
"Estan obstinats en trencar, en fracturar i treballen en contra del destí dels temps", ha lamentat el president espanyol també en referència als bascos

elSingulardigital.cat / 29/09/2012 

Per tant, parla amb coneixement de causa quan parla ara de buscar-se enemics!

Per refer ponts, imagino, el PP ha desembarcat en ple aquest cap de setmana a Catalunya, amb l'excusa de no sé quina conferència de partit de nivell municipal -crec-, repartint missatges conciliadors. L'aperitiu el va posar ja la número dos del partit,  Dolores de Cospedal, en la mateixa inauguració de la cosa:

Cospedal: “Malgrat el que diuen alguns, el PP estima molt Catalunya”

La secretària general del PP inaugura la reunió intermunicipal del partit a Barcelona

Cospedal, al centre, en la reunió del PP a Barcelona Foto: EUROPA PRESS.


Ens estimen, doncs, malgrat el que diuen alguns. Perquè, quines raons podríem tenir per creure que no ens estimen?

Potser perquè el PP va ser el que va iniciar una campanya contra el projecte d'Estatut del 2006 arreu d'Espanya, que es coneixia a carrers i places com vamos a firmar contra los catalanes?

Potser perquè va ser el partit que va recórrer al Tribunal Constitucional contra aquest estatut ja referendat pel poble català, malgrat haver estat ben passat pel ribot de les Cortes?

Potser perquè va ser el partit que va fer saltironets d'alegria quan el referit Tribunal va acabar de passar-li el ribot i elpaper de vidre al text estatutari?

Potser perquè és el partit que es va presentar a les darreres eleccions catalanes fent bandera  del dret dels pares a reclamar l'ensenyament en castellà?

Potser perquè des que governa, en menys d'un any, ha continuat incomplint les previsions de finançament de Catalunya que preveu el ben raspallat Estatut:
a) Negant-se a pagar les liquidacions anuals ja adeutades pel govern de Zapatero
b) Assignant de nou molt per sota del que preveu l'Estatut les inversions a Catalunya en el pressupost de 2013
3) Continuant executant sempre les inversions a Catalunya per sota fins i tot del que pressuposta
4) Negant-se en rodó a millorar el finançament de Catalunya i a reconèixer el greuge fiscal que pateix
5) Escanyant en les trasferències de liquiditat per a la despesa corrent a la Generalitat de Catalunya, i fent encara escarni de la situació amb un to prepotent i burleta?

Potser perquè ha exercit o anunciat ja més de dues i de tres mesures recentralitzadores en competències plenes de Catalunya com l'ensenyament i cultura?

Potser perquè aplaudeix sense vergonya les sentències judicials que estan laminant el model educatiu català o l'estatus del català en la funció pública?

Potser no són motius per dubtar de paraules tan ben sonants com les de la monacal Cospedal. Potser de veritat Mas i alguns de per aquí volem veure enemics on no n'hi ha.

Si és així, mai serà tan certa la dita aquella: amb amics com aquests, per què volem enemics?

28/10/12

CRÒNIQUES DE CAMPANYA.10

Juan Carlos Moreno Cabrera: "Seria un error que el castellà fos oficial en una Catalunya independent"

Perfil Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956) és catedràtic de lingüística general a la Universitat Autònoma de Madrid. En els seus llibres desmunta els mites del nacionalisme espanyol sobre el castellà, per exemple la idea que és una "llengua comuna". És dels pocs espanyols favorables a la independència de Catalunya sempre que es prioritzin els interessos de la població per sobre del gran poder financer i de la UE.
JUAN CARLOSMORENO CABRERA: "Seria un error que el castellà fos oficial en  una Catalunya independent"  
JUAN CARLOSMORENO CABRERA: "Seria un error que el castellà fos oficial en una Catalunya independent" CÈLIA ATSET
 
Ningú millor per conèixer el nacionalisme lingüístic espanyol que un madrileny com Juan Carlos Moreno Cabrera, un lingüista que conjuntament amb Montserrat Alberte i Silvia Senz ha elaborat un document de treball sobre quina hauria de ser la gestió del castellà en el marc d'una Catalunya independent. Ell, que és especialista en nacionalisme lingüístic espanyol, considera que la clau és mirar cap a Hispanoamèrica.
Què passaria amb el castellà a Catalunya en cas d'independència?
Precisament en el document advertim que seria un gran error que el castellà fos llengua oficial perquè això seria utilitzat en contra del català, seria una amenaça contínua. Tot i així, s'hauria de mantenir el castellà dins la planificació lingüística amb l'objectiu de projectar una visió de l'idioma més americà i menys espanyol. No es pot deixar el castellà només en mans d'Espanya.

Juan Carlos Moreno Cabrera es defineix com a marxista-revolucionari. Diu les coses molt clares: la sentència de l'Estatut va deixar clar que Catalunya no és una nació, i això sumat a les actituds dels governs del PP i del PSOE ha fet que el poble català s'hagi adonat d'una cosa que és una obvietat per mi: que la idea que Catalunya és una nació és incompatible amb el concepte d'Espanya que té el nacionalisme espanyol. 

També respon moltclarament a la pregunta:Espanya sí que és una nació i té 3.000 anys, segons Esperanza Aguirre....
Contesta:

Aquesta afirmació demostra la manipulació de la història que fa el nacionalisme espanyol. Per a ells hi ha una història verdadera, la d'una Espanya imaginària que es remunta als celtibers. Tota nació crea els seus mites per justificar el present, això també passa a Catalunya i el País Basc. El que no val és dir que els meus mites són els de veritat i els dels altres són falsos. 

Entre nosaltres, Alícia Sánchez Camacho escurça la història espanyola a només 2.000 anys. O sigui, la història de la gran nació seria en veritat la del sotmetiment dels espanyols primer als romans, després als invasors germànics com els gots i després als musulmans. Espanya quedaria lliure just quan inicia la seva gran gesta imperial -segurament recollint l'experiència dels imperis que l'havien envaït-, que comença amb l'anomenada colonització d'Amèrica. Una història exemplar que va escampar la cultura natural, mil·lenària  i superior en aquells pobres pobles oblidats de Déu.

O no? O hi ha una part fosca en aquella gloriosa part de la història? Què hi ha de la llegenda negra?
Els Antònia Font se'n recorden al seu darrer disc, aquesta singular obra d'art que ens han regalat que porta per nom "Vostè és aquí". L'única peça en castellà és així de descriptiva: "Llegenda negra".


27/10/12

CRÒNIQUES DE CAMPANYA.9

EL VOL DE LA GALLINA

Els avions de l´exèrcit tornen a sobrevolar la Catalunya central

"Hem sentit un soroll fort mentre estàvem fent classe i tothom s'ha acostat a la finestra", expliquen des de Navàs

Arxiu regió7/Miquel Spa





Regió 7/REDACCIÓ/ACN "No ens hem espantat però hi ha hagut un bon rebombori quan hem sentit un soroll fort mentre estàvem fent classe i tothom s'ha acostat a la finestra per veure què passava". D'aquesta manera explicava aquesta tarda de dimarts una professora de l'Escola Diocesana de Navàs com ha viscut el pas d'uns avions militars per sobre de Catalunya. Concretament, els aparells s'han deixar sentir al Bages, el Berguedà, el Ripollès i la província de Lleida. És la segona vegada que es repeteix un episodi com aquest en pocs dies de diferència.


Una metàfora perfecta de la situació és aquests dies la dels vols baixos dels caces de l'Exèrcit alterant amb el seu brogit la pau del Prepirineu català i de bona part de la Catalunya central. Com el vol de la gallina, de curta volada i de cloqueig esvalotat, ens poden atabalar amb el seu soroll, fins i tot deixar-nos caure a sobre una cagarada, però només perquè són a prop i volen baix.

 

 

26/10/12

CRÒNIQUES DE CAMPANYA.8

DE MESSETES I MESELLS

Dimite la número dos de los socialistas en la Eurocámara

María Badia ha tomado esta decisión para no perjudicar al PSOE después de haber protestado por las declaraciones del conservador Vidal-Quadras sobre el papel de las fuerzas armadas ante una supuesta situación de rebeldía en Catalunya

Público.es / AGENCIAS Estrasburgo 24/10/2012 12:57 Actualizado: 24/10/2012 18:03

1. DE MESSETES

Aquest titular del diari Público (que ja només s'edita en versió digital), podria ser una bona mostra de distorsió de la realitat per pura incapacitat  de sintetitzar-la. Llegint l'article ràpidament t'adones que la dimissió no és del càrrec d'eurodiputada, i que la protesta s'expressava en una carta adreçada a la comissària europea de Justícia, Viviane Reding, signada amb altres eurodiputats catalans -Ramon Tremosa (CiU), Raül Romeva (ICV) i Anna Miranda (ERC)- .

L'article subratlla la reacció fulminant del president de la delegació socialista, Juan Fernando López Aguilar, acceptant la dimissió i posant a l'eurodiputada al seu lloc i qualificant les seves declaracions d'intolerables, quant  trasladan una imagen esperpéntica de la capacidad de las instituciones españolas y de la propia sociedad democrática madura española para resolver cualquier situación que se ponga por delante. Igualment, el mateix secretari general del PSOE, Pérez Rubalcaba, va estimar la carta com profundament equivocada i assegura que no respon en absolut a la realitat espanyola.

Cap crítica, en canvi, recull l'article ni cap altre que jo hagi consultat, contra les declaracions d'Alejo Vidal-Quadras que van motivar la carta, i que en canvi van promoure un intent del grup europeu de Liberals i Verds per reprovar a Vidal-Quadras, que l'hagués obligat a deixar el seu càrrec de vicepresident de la Cambra. La proposta no va prosperar perquè a la conferència de presidents va estar vetada per la delegació... socialista.

2. DE MESELLS

Escolto algunes declaracions comprensives a casa nostra amb l'actitud dels que critiquen la carta dels eurodiputats catalans.Vidal-Quadras no hauria secundat, com insinua la carta, les amenaces d'intervenció militar que des d'alguns sectors certament marginals de l'Exércit s'han fet arribar. 
Fins i tot sento a dir que és una carta que toca el ridícul, com si el ridícul fos dels que denuncien i no dels que han fet les declaracions.
Vidal-Quadras va posar pel mig la Guàrdia Civil -cos militaritzat- per impedir un referèndum d'autodeterminació. Després va dir que ho va dir de broma. I després ha acabat dient que hauran d'intervenir els Mossos d'esquadra, aprofitant-se de la pluja d'invectives que de dins i fora han caigut sobre Felip Puig, conseller d'Interior, quan va exhortar a alguns alts càrrecs del cos policial a fer costat a les institucions catalanes.

L'eurodiputat que més ha fustigat Vidal-Quadras pel seu exabrupte ha estat precisament el vicepresident vicepresident del Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus, l'eurodiputat flamenc Derk-Jan Eppink, que va exigir al govern espanyol aquest dimarts que deixi als catalans votar el seu futur i no hi posi l'exèrcit. La seva intervenció al ple de la Cambra no pot ser més contundent. No us la perdeu, en aquest vídeo . I no us perdeu tampoc la rèplica de l'eurodiputat del PP Luis de Grandes: a l'alçada dels grandes d'Espanya, pot comprendre les observacions del seu company de grup, però les menysprea.


Comprovareu també en les imatges que moltes de ses senyories els ben pagats eurodiputats tenien en aquell moment probablement ocupacions més urgents que els feien absentar-se del seu escó.

Però, en fi,hi ha vegades que el pes dels segles passats s'encarna de manera sorprenentment clara en l'actualitat. Eppink és un conservador, però fonamentalment és flamenc, a la fi. Els flamencs guarden a la memòria, fresca, l'ocupació imperial espanyola, tot i que va acabar abans de la derrota catalana a la Guerra de Successió, al Tractat d'Utrecht. Potser perquè ells van guanyar la independència, mentre aquí la perdíem, conserven la memòria de les messetes. Aquí, avesats a rebre cops, sovint caiem en la trampa del mesell que ja no els sent i es llepa les ferides recorrent a l'autoflagel·lació.

24/10/12

CRÒNIQUES DE CAMPANYA.7

LA SÍNDROME DEL NINOT DEL VENTRÍLOC

Rajoy entra en campanya des del Senat i acusa Artur Mas de no voler negociar el pacte fiscal

Assegura que el president de la Generalitat li va dir que el seu rebuig del pacte fiscal "portaria conseqüències". "A mi ningú m'ha demanat un referèndum, però de tota manera jo no el puc autoritzar"





Quin poder de convicció té algú que dóna la seva versió dels fets amb un mes de retard, i que no va contradir al seu moment  la que immediatament va oferir públicament el seu -únic- interlocutor? I si a sobre és algú tan oblidadís i/o despistat que no recordi que ningú li hagi parlat de referèndum, quan tot just la setmana anterior li van presentar una moció sobre aquest tema al mateix Congrés?


Poca? Doncs sembla que li han donat crèdit, i més d'un i de dos, i alguns fins i tot al nostre país (Catalunya, strictu sensu).

Es podria, de tota manera, especular molt sobre el sentit de l'expressió portaria conseqüències, i si això constitueix en veritat una amenaça, i per tant tot plegat és un xantatge. Un xantatge, ni més ni menys, a un Estat tan poderós i important al món com l'espanyol, per part d'un petit país d'allà dalt, que segons sembla ara per Madrit, amb càlculs que ningú ha explicat des d'aquella banda, rep més del que dóna.

Creïble també? Doncs mireu, Rajoy ha usat en la seva versió dels fets la mateixa expressió que Aznar va usar ahir mateix en l'acte d'entrega d'un Premi de la Llibertat de la seva FAES, aquesta fundació privada sin ánimo de lucro que trabaja en el ámbito de las ideas y las propuestas políticas,  i que busca fortalecer los valores de la libertad, la democracia y el humanismo occidental (definicions extretes del seu web oficial). El premi tenia de destinatari ni més ni menys que a Mario Vargas Llosa, el nobelista, i per tant era una magnífica oportunitat perquè l'expresident parlés de... Catalunya. Tanmateix, el que va dir en essència ja ho havia dit fa unes setmanes en un acte també de la FAES a Mèxic, on ja havia amenaçat (o només descrit?) que qualsevol acte que anés a trencar Espanya seria un atemptat contra la legalitat i que tindria conseqüències.

Mireu el vídeo perquè és sobradament explícit, i a més és curtet:






Aznar ha tornat, doncs, pletòric, disposat a salvar Espanya dels pèrfids vil·lans que pretenen esquerdar-la. Rajoy, en conseqüència, llegeix sol·lícitament el guió, com va fer en el passat. O com sempre ha fet, tal vegada. Ara potser ens havíem oblidat, però després de la retirada d'Aznar de la política estatal, Rajoy, el seu successor, va patir la síndrome del ninot del ventríloc. De la mà del seu antic patró, és clar, aquest gran líder que no necessita moure els llavis per dir-les de ben grosses.



CRÒNIQUES DE CAMPANYA.6

LA POLÍTICA PER BANDERA

Montoro arremete contra los políticos que «levantan banderas» porque «no saben luchar contra la crisis»

Su defensa de que los Presupuestos son «los más sociales de la Democracia» levanta abucheos en el hemiciclo y acusaciones de «ofensa», «mentira» y «cinismo político»

Día 23/10/2012 - 14.58h 


La cita literal de la frase de Cristóbal Montoro al Congrés dels Diputats és que alguns dirigents polítics  prefereixen aixecar banderes polítiques per amagar el fet que no saben lluitar contra la crisi. Observeu la subtil insinuació mourinhista. Tanmateixno deixa lloc a dubtes: el dard anava contra els dirigents de CiU.
 
Sembla haver una contridicció flagrant entre aquestes paraules del ministre d'Hisenda i anteriors comentaris  d'ell i d'altres membres del seu govern, per les quals han instat les comunitats autònomes a limitar-se a gestionar els serveis públics que li pertoquen. I no sembla que dirigir la política econòmica estigui entre les seves competències.

Però tal vegada no existeix en el fons tal contradicció, si interpretem del contingut de les paraules d'aquest ministre que tan bé ha sabut adoptar el llenguatge i el to (aquell tonillo) saineters, que tampoc dirigir la política econòmica és qüestió del seu govern. 
 
Em direu:¿ i què és dirigir la política econòmica  sinó fer política? De fet es tracta d'una evident tautologia. O és que Montoro insinua que la política es pot fer sense aixecar cap bandera?
 
Aquesta pregunta ja té més  suc. Què deia Aristòtil, el definidor de l'home com l'animal polític,  sobre economia i política? Per a ell, la política és natural a l'home. L'economia és la traslació a la polis, a la ciutat, del bon govern de la casa familiar, el nucli originari de la polis. L'economia és part de la política, però no l'essencial. La política ha d'assegurar la convivència i la felicitat de l'home, que és la finalitat real de la polis

¿És possible fer política sense triar partit, sense fer anar una bandera, digui's independència o diguis austeritat? Està clar que no. La política sempre és elecció, triar una opció entre alternatives. El que en el fons té al cap Montoro, com tots els governs actuals de la Unió Europea, almenys, és que no hi ha alternativa: només hi ha una línia a seguir, que per imposició natural -tan natural com la política- s'ha d'administrar seriosament i responsablement. El govern, doncs,és un simple gestor.
 
En resum, Montoro se'ns planta a la tribuna del Congrés amb uns maneguins i una visera de funcionari i ens diu: no fem política, això és massa seriós!
 

22/10/12

CRÒNIQUES DE CAMPANYA.5

L'ERROR DE PERMETRE EL VOT


@EsperanzAguirre
Ahora se ve con toda su crudeza el grave error del TC al legalizar a Bildu en contra del Supremo.


Twitter té aquest preciós sentit de la immediatesa i la brevetat que proporciona dos grans  avenços en la nostra era de la comunicació global:
1) Qualsevol pot escriure una bajanada i arribar a tothom
2) Qualsevol bajanada pot ser oblidada immediatament per tothom per substituir-la per la següent bajanada que arribarà a tothom

Ja ens va advertir Pfaff que la brevetat és un valor en la conversa, però és un refugi de la mandra en l'escriptura. Sota l'excusa de la brevetat sol amagar-se la ignorància i la superficialitat. Però si a la ignorància i a la superficialitat unim la mala intenció, el còctel resultant és explosiu.

La piulada d'ahir de la inefable Esperanza Aguirre, un cop sabuts els resultats de les eleccions basques, mostren el mal perdre d'alguns, però almenys té la virtut de no amagar la realitat dels resultats i no fugir amb el cap sota l'ala gallega, com la cúpula del PP en general va fer. I té la virtut de desemmascarar la visió del món jurídic (del món en general, vaja) de persones com ella, veritables demòcrates de pedra picada. Picada amb molt mala llet.


Rosa Díez, aquesta senyora del PSOE que va fundar un partidet només per fustigar aquells nacionalistes que ella considera com a tals (és a dir, no espanyols) , i com a tals, dolents, dictava sentència: que Bildu hagi tret un 25 % de vots no vol dir res, ja que als nazis també els va votar molta gent.

Hi ha una regla d'or en la polèmica política que diu que sempre que un debat s'allarga massa, un dels partícips acabarà recorrent a la comparació dels rivals amb els nazis. 

Diuen que les comparacions són odioses, però posats a comparar, caldria abans recordar que Hitler mai va guanyar una majoria còmoda per governar fins que no va il·legalitzar els grans partits socialdemòcrata i comunista, i va deixar només en peu el seu partit nacionalsocialista i els seus satèl·lits. De moment, i dic de moment, només hi ha hagut en aquesta democràcia nostra partits il·legalitzats sota la regulació de la Llei de Partits de 2002 que van consensuar PP i PSOE, i tots han estat els de les distintes formacions impulsades per l'esquerra abertzale.  

Sra. Díez, doncs, vigili què compara i amb qui es compara, que les comparacions les carrega el diable.

 

20/10/12

CRÒNIQUES DE CAMPANYA.4

LA PÈRDUA DE LA SERIOSITAT


Sento en una tertúlia radiofònica dir a Enric Millo, portaveu del PP a la passada legislatura del Parlament, que el món està perplex davant la nova direcció d'Artur Mas cap a l'Estat propi, ja que el tenien per seriós.




Això de la seriositat és una de les coses que més repeteix aquest govern espanyol com a atribut desitjable de tot govern, evidentment atorgant-se'l inqüestionablement a si mateix. Val a dir, per això, que el propi Mas, o el seu adalil Mas-Colell, van celebrar que Rajoy arribés a la Moncloa, dient que  per fi teníem un govern seriós a Madrid. És clar, abans de la caiguda del cavall que els ha fet veure com els señoritos que els van humiliar dispensant-los el tracte de subalterns.

El cert és que a nivell internacional no sembla que al govern espanyol se li reconegui gaire seriositat. Si no, que li preguntin al pobre negociador dels fòrums econòmics internacional, el ministre de Guindos, que va provocar riallades quan va afirmar que Espanya no necessita el rescat davant la prestigiosa London School of Economics.

 De fet, Rajoy no és molt convincent com a home seriós. Des de la seva etapa com a ministre d'Aznar, quan va qualificar la marea negra del Prestige com aquelles famosos hilillos de plastilina, ha donat bones mostres d'un peculiar sentit de l'humor. Una de les últimes és, tornant al tema del rescat,  aquell inefable caben dos posibilidades, que esa agencia tenga razón y mejor información que yo, lo cual es muy posible, o que no sea así, quan li van preguntar per informacions de l'agència Reuters que afirmaven que la petició de rescat era imminent.

A un no se li pot retreure que sigui un humorista, però sí que es digui o es vanti del que no és. I menys encara pot acusar de no ser-ho a un altre. Ara bé, què hem d'entendre per seriositat, en la terminologia del polítics que tant la lloen? Si per tal hem d'entendre fiabilitat, rigor i capacitat de convèncer, sembla que per comprovar el que ha dit el Sr. Millo sobre el Sr. Mas haurem d'esperar als resultats electorals per ser contrastat amb els efectes aconseguits.

Tanmateix, l'acusació de manca de seriositat de Mas que sovint se li ha retret des del PP més aviat sembla apuntar cap a una altra accepció de la paraula: una accepció específica que en el terreny de la política es confronta amb un altre mot molt en boca de la classe política, el populisme. Seriós és, així, el governant que no fa cas del que digui el poble, aberració del populista, i fa el que una misteriosa entitat que es diu sentit d'Estat li imposa.

Santiago Rusiñol va dir que de totes les maneres d'enganyar, el posat de seriositat és la que causa més danys. Potser és per allò que va dir un altre fi cultivador de l'humor, Oscar Wilde: la seriositat és l'últim refugi dels superficials. Ara, en l'àmbit del qual parlàvem, Magnus T. Pfaff ja ens va advertir que els governants seriosos són el contrari dels estudiosos seriosos: un estudiós seriós sempre es plantejarà la possibilitat de l'error i el reconeixerà quan el comprovi. Un governant seriós sempre fa l'impossible per no reconèixer els seus errors.


19/10/12

CRÒNIQUES DE CAMPANYA.3

PERE NAVARRO TREBALLA (DUR) PEL DRET A DECIDIR DEL POBLE CATALÀ

Al nou líder del PSC Pere Navarro, sorgit del desangelat congrés de desembre passat, se li poden discutir moltes coses, però que té moral a prova de bomba, no sembla discutible. Un dels punts forts de la seva campanya és una proposta perquè el futur de les relacions entre Catalunya i Espanya es decideixi no amb un referèndum, sinó amb dos!


Pere Virgili

Navarro defensa dos referèndums per definir la relació amb Espanya

El candidat del PSC proposa consultar primer els ciutadans sobre una reforma federal de la Constitució i després sobre la independència. Detalla una proposta d'estat federal en què Espanya no pugui interferir en les competències de Catalunya

18/10/12

CRÒNIQUES DE CAMPANYA.2

LA SENYO ENTRA EN CAMPANYA

Les senyores del PP demostren que en això de campanyes electorals, o preelectorals, l'agressivitat no discrimina per sexes. Rita Barberà i Esperanza Aguirre, de fet, no s'han tallat mai a l'hora de ser tan agressives -o més- que els seus col·legues masculins. Ambdues tenen un aspecte de mestres, d'aquelles antigues i rotundes senyoretes o senyos que jo recordo de la meva escola. L'escola franquista, donada la meva edat. I sisplau, que ningú no llegeixi que les estic anomenant franquistes. El cel m'ho impedeixi.


Es pot preguntar un què fan ambdues senyores irrompent a la precampanya catalana, l'una alcaldessa de València, i l'altra ja dimitida presidenta de la comunitat de Madrid. Suposo que va amb el tarannà de les senyos, això de no privar-se d'intervenir en tota polèmica i dir la seva. La seva i la de tothom, que per a elles, per a aquesta mena de senyos, és la mateixa cosa.




Rita Barberá confirma que es presentarà a la reelecció com a alcaldessa de València el 2015

L'alcaldessa valenciana denuncia en la intervenció en el Fòrum Europa que la Generalitat de Catalunya "es gasti diners" a catalanitzar València

Barberà ha afirmat que a través d'Òmnium Cultural el Govern difon la cultura catalana al País Valencià i a les Illes Balears i publica documents on s'afirma que Ausiàs March, Joanot Martorell o la Dama d'Elx són catalans.

La senyo Rita va identificar Òmnium com un organisme de la Generalitat de Catalunya, cosa que es voler fer passar  bou per bèstia grossa. O és que la Generalitat ja operava a la Catalunya franquista de 1961, quan va ser fundat? 

Però bé, aquestes minúcies cronològiques no van amb les senyos del PP, com després veurem. El cas és que a la senyo Rita la irrita que volguem catalanitzar el seu terrer, per això es regira i intervé. Em pregunto, però, si ella ha estat capaç de llegir-se aquests documents tan escandalosos que segons denuncia afirmen que Ausiàs March o Joanot Martorell escrivien en català, com afirmen per cert totes les seccions filològiques de català del món sencer, inclòs l'ambit universitari valencià. Més aviat li ho deuen haver explicat, amb el bon acudit de la Dama d'Elx que Madrid té a bona custòdia. Dient-se Barberà, té el català com a llengua bàrbara.



Aguirre, sobre Espanya i Catalunya: "L'arbre pateix i la branca s'asseca"

La presidenta del PP de Madrid afirma que no concep una sense l'altra

Diu que l'educació és per "ensenyar la història verdadera, no la que s'inventen els nacionalistes"

Dimecres, 17 d'octubre del 2012 -El Periòdico
La dirigent popular ha trencat una llança a favor del ministre d'Educació i Cultura, José Ignacio Wert, amb qui està "totalment d'acord amb el que fa i el que diu", a propòsit de la seva frase sobre l'"interès" del Govern d'"espanyolitzar" els escolars catalans. Segons la seva opinió, l'educació "és per instruir, no per manipular ningú" i perquè els nens "aprenguin a sumar, a llegir i la història verdadera, no la que s'inventen els nacionalistes". "Espanya és una gran nació, amb 3.000 anys d'història. Això ho han de saber els nens", ha rematat. 

La senyo Esperanza no s'ha quedat curta. Espanya té tres mil anys d'història, i Catalunya es va fundar com a província espanyola, sembla ser. Mai va existir Guifré el Pilós ni cap dels comtes catalans,  ni Jaume I ni Martí l'Humà, ni mai va haver unes Corts Catalanes que van fer jurar fidelitat a les seves constitucions a Felip V abans que es decantessin per Carles d'Àustria i esclatés així la guerra coneguda com de Successió. Aleshores, a 1714, Espanya ja havia creat les piràmides a Egipte, havia fundat Roma i colonitzat tota la costa mediterrània i enviat catalans a crucificar a Jesucrist.

Evidentment, amb una senyo com l'Esperanza, per què necessitem estudiar la història? Sisplau, això no va d'educació, estem parlant d'instrucció!

 

17/10/12

CRÒNIQUES DE CAMPANYA

Encara que tècnicament a Espanya hi ha actualment només dues campanyes electorals, les de les eleccions autonòmiques al País Basc i a Galícia, el cert és que a Catalunya estem de campanya de facto des que ja fa dies Artur Mas va convocar eleccions anticipades per al dia 25 de novembre. De fet, i aquesta és una realitat que potser a bascos i gallecs no els fa gaire gràcia, a Espanya, ara per ara, només semblen tenir repercussió als mitjans i a l'opinió pública les nostres eleccions. A ningú no se li escapa la transcendència d'aquesta votació, que ha arribat a l'àmbit internacional, fins al punt d'eclipsar unes eleccions basques en què per primer cop ja no plana l'ombra coactiva del terrorisme i s'ha recuperat després d'una llarga portergació legal la presència de  l'esquerra abertzale.

No cal que us digui que les coses estan escalfades, que els ànims s'exalten i que la campanya, doncs, promet ser llarga i dura. Crec que només ens queda un recurs per sobreviure-la: afrontar-la amb humor. L'humor permet el grau de distància  que manté a ratlla els exabruptes dels adversaris i projecta una línia de cautela i de relativisme sobre les pròpies impressions, opinions i expressions.

Quan dic relativisme no vull dir escepticisme. Que cadascú mantingui la seva ideologia i els seus ideals. Però que sàpiga que no tot és vàlid en el joc polític. I que nosaltres els antiartistes vetllarem perquè les transgressions dels límits quedin evidenciades (si pot ser, sota la llum de l'humor). 

Us convidem a seguir-nos en les nostres cròniques de campanya, que aquí mateix encetem:


1. EL PP ANUNCIA LA PESTA PER A LA CATALUNYA INDEPENDENT


Camacho diu ara que la Catalunya independent no podria pagar les pensions ni l'atur

La presidenta del PP català llança aquest advertiment l'endemà d'haver dit que els títols universitaris perdrien validesa i que els pagesos perdrien les subvencions europees en cas de segregació d'Espanya
Barcelona 


Aquests dies m'ha vingut al cap un record de tardana infància. Pati de col·legi, multitudinari i tumultuós partit de futbol. Jugo de defensa -sempre he preferit jugar de defensa, mal que avui em pesi-, refuso una pilota i el davanter contrari toca la pilota abans que surti a fora. L'àrbitre col·lectiu habitual (un entramat informal i aleatori que sanciona les faltes per un estrany però normalment eficaç  consens entre els mateixos jugadors) dictamina còrner. Faig notar que l'ha tocat el contrari, i ingènuament apel·lo a ell perquè ho reconegui. A que sí?, que li faig. L'altre es queda un segon en silenci, però després respon lacònicament: No.
El pitjor és el somriure sota el nas amb què s'escapa el trampós tot cofoi a rematar el còrner. Un dia i ocasió en què aprens que alguns no tenen escrúpols, no senten els constreyiment ètic que tu sents. I que se'n surten amb la seva actitud censurable.

Amb els anys veus que aquesta conducta és molt habitual. Mourinho t'ho va exemplificar fa temps, quan els seus equips jugaven contra el Barça. El PP, no en aquesta campanya o precampanya, sinó fa ja molt, t'ha demostrat que en la política també alguns han irromput amb les més grolleres mentides, manipulacions i tergiversacions fetes amb plena consciència i amb la voluntat pura i dura de fer-se amb uns vots com a única coartada.

És molt diferent a tenir una visió pròpia: és anar deliberadament contra la pròpia només per enfonsar el contrari o treure un avantatge de la trampa. Com el jugador que sap que ha tocat la pilota, però ho nega per obtenir el preu d'una jugada.

Està clar que en l'ordre tàctic, aquesta conducta tan immoral pot obtenir avantatges, victòries, recompenses, Champions i vots. Estratègicament, m'agradaria pensar que no. Que la convicció que transmet l'honestedat, la sinceritat i la integritat, és finalment reconeguda i degudament recompensada. Però em temo que no és així: els tramposos, al contrari, saben ser de vegades més convincents en la seva impostació, en la seva grolleria i, sobretot, en la seva infatigable persistència. El refrany castellà antes se coge un mentiroso que a un cojo és, per desgràcia, un ingenu desideràtum més que una realitat.

És clar que les barbaritats que diuen aquests dies Alicia Sánchez Camacho i les seves hosts per escampar la por entre els votants més febles -amb una situació social més compromesa,vull dir- sota el paraigua de satisfer el dret a dir la veritat, seran rebatudes pels fets, i són rebatuts ja pels que han estudiat amb rigor qüestions com les balances fiscals, la situació de la caixa de la Seguerat Social, etc. Però això no preocupa al trampós. Sap que en les aigües revoltes podrà tenir una oportunitat per pescar que no tindria si tot fos transparent.



Però una cosa sí tinc clara: si bé el just no sempre guanya, el trampós sempre perd. Encara que aparentment guanyi i se'n dugui els premis. No sempre el món el deixarà clarament exposat en la seva actitud reprovable, com ara li ha passat a Lance Armstrong i els seus set tours guanyats amb dopatge ja provat. Però hi ha algú que sí sap realment que ha enganyat i ha actuat emparat en el frau. I d'aquest no pot fugir mai, ja que és ell mateix.

13/10/12

ANEM A DOCTRINA?

 D'entre l'atabalador torrent d'invectives que ens arriben des d'Espanya aquestes setmanes en què tot sembla haver anat tan ràpid en el terreny del moviment independentista català, moltes s'emparen en la idea que és fruit d'un adoctrinament deliberat i sostingut per part d'un nucli reduït de poder, del qual la televisió autonòmica i alguns grups subvencionats per aquell nucli serien els exponents més rellevants.


 

 D'entre tots, tanmateix, potser els del ministre d'Educació José Ignacio Wert semblen els que amb més profunditat han apuntat la seva munició verbal. Atribuir a l'escola pública catalana la creació del fenomen independentista ataca directament la línia de flotació de l'autonomia catalana, i per tant el mateix fonament de la Constitució del 78 que tant diuen defensar els grans partits polítics espanyols, el govern del PP, i la seva altisonant cort mediàtica.






Wert i la seva idea de la gènesi del sobiranisme català és doblement ingènua, quant:


1) Ni el franquisme va poder forjar l'espanyolisme en els catalans després de quatre dècades de controlar amb mà de ferro els programes i la selecció del professorat de les escoles. Alguns ho sabem perquè ho hem patit en carn pròpia. Menys encara això és possible en un sistema formalment democràtic, en una societat oberta. Més clar: no existeix perquè hauria estat impossible, i perquè tampoc ha  existit una voluntat tan grollera en un model escolar d'escola pública catalana que deliberadament s'ha fet integrador i plural. I que segurament de manera no deliberada ha garantit així que no sorgissin generacions d'escolars vacunats contra el nacionalisme català.

És molt diferent projectar un biaix local en la visió del món a ocultar deliberadament la visió d'una part del món. Si Espanya continua ignorant en els seus manuals escolars la idea de Catalunya com a nació i la història que la reafirma com a tal, si continua sent un dels països europeus més impenetrables als estudis universitaris de llengua catalana... està aprofundint l'esvoranc que ens va separant.

2) Els moviments de fons de la història són els que conformen la identitat. Si la identitat individual es forja en els primers anys de la vida, i després es va completant sobre els fonaments adquirits, les identitats col·lectives coneixen igualment períodes de formació llargs, que de tant en tant es manifesten en esclats puntuals que fan simplement saltar a la vista el que podríem dir corrents subterranis de la història. No podem entendre l'avui de les relacions d'Espanya i Catalunya sense l'ahir de les disputes bèl·liques d'inicis del divuit, com no podem entendre el 1714 sense els segles que van de la unió del reis Catòlics al testament de Carles II, etc.

Els esclats puntuals poden ser provocats o frenats amb les armes tàctiques que Espanya torna avui a posar en marxa amb tot el pes del seu Estat, certament afeblit avui. Però els moviments de llarg recorregut contenen un alè perdurable que no es pot manipular directament.


Wert, antic tertulià d'un dels més cridaners exponents de la cort mediàtica, ha reafirmat després en resposta parlamentària la seva voluntat espanyolitzadora dels alumnes catalans. A part que aquesta expressió  en certa manera càndida rebla la seva incapacitat d'entendre el funcionament d'aquests moviments de la història, ens resulta ben  exemplificadora, quant manifesta clarament un dels eixos en què es mou centralment aquesta bronca mediàtica persistent que s'aboca en aquestes setmanes cap a Catalunya. Obro parèntesi: no és que hi hagi res de nou cara al sol (perdó, sota el sol), però sí que s'ha intensificat. Tanco parèntesi. L'eix consisteix en projectar-nos als catalans i en els catalans l'ombra fosca dels seus més íntims pensaments, els esquemes mentals que encotillen la seva forma de pensar. En termes més planers: es retraten en el que ens retreuen.


No és gratuït que s'equipari el nacionalisme català al nazi o a la Sèrbia de Milosevic. No és estrany que el mateix Wert s'escandalitzi quan es compari el seu projecte al franquista. La incapacitat per reconèixer el feixista dins d'un mateix fa veure feixistes a tot arreu.

6/10/12

FÍLIES I FÒBIES

Molts, suposo, hauran estat els lectors de Jaume Cabré aquest estiu. Molts, com va quedar de manifest a la seva conferència recent al Centre de Lectura de Reus, es deixaven el seu monumental "Jo confesso" per a les plaents hores vacacionals, una mica temorosos davant el volum de l'obra.


No va ser el meu cas, que ja el tenia llegit, anotat i repassat abans de les vacances. Peró sí vaig freqüentar de nou l'autor, i precisament i de forma una mica paradoxal (serà que m'agraden els contrastos?) amb "Viatge d'hivern", el recull de contes aplegat el 2000, on en bona part ja s'anuncien els temes i les harmonies de la seva darrera obra mestra -fins i tot treuen ja el nas alguns dels personatges que després han trobat vida a "Jo confesso"-.



Jaume Cabré és un escriptor amb profunda musicalitat, cosa que es manifesta en l'estructuració de les seves obres i en la mateixa construcció de la seva frase. Si "Viatge d'Hivern" evoca l'obra homònima de Schubert, igualment les seves novel·les s'omplen de referències musicals.

És el cas de "L'ombra de l'eunuc" (1996), que amb justícia es pot considerar l'obra que marca la seva eclosió com a novel·lista de la primera fila indiscutible. Obra extensa i densa també, es compon de quatre moviments, com una simfonia, dividits en dues parts. Saga familiar i memòria individual alhora, ens fa un repàs per la història del segle XX amb la barreja de profunditat i ironia lleugera que el caracteritza.

Els narradors són dos, membres de la mateixa família de Feixes, l'espai mític d'algunes de les seves obres. Ambdós ens fan avançar en una mena de contrapunt per una història familiar plena de racons foscos, secrets, ocultacions, crisis i desavinences. La primera persona de vegades esdevé tercera, iniciant aquest desplaçament de les formes verbals que avui no ens sorprèn en un autor que ja s'atreveix a fer salts de segles dins un mateix paràgraf sense advertir al lector. La història pretèrita de la família ens és narrada essencialment a través del diàleg dels dos narradors. En un moment determinat, un, el més gran, li diu a l'altre que la història es mou per fòbies i fílies individuals.

El seu interlocutor, el jove que s'havia deixat empènyer pels vents de les revolucions dels anys seixanta i la lluita contra la dictadura, diu que no hi està d'acord. Perquè tu ets marxista, li replica el seu oncle.

El marxisme va tenir l'efecte  de negar la importància de l'individu en el procés històric. Molts analistes de les anomenades ciències humanes van voler interpretar la Història com si només fos un moviment de forces productives. Una reacció potser comprensible a l'antiga i rància Història de fets reials i d'herois llegendaris. Marx permet plantejar una perspectiva aclaridora de la Història i de les potencialitats del futur. Però és una perspectiva parcial. A la fi, són homes i dones, individus, els que han de prendre grans decisions en els moments en què la Història ha anat acumulant pes de gravetat suficient per moure els fils de la societat i fer un salt en les relacions que semblen inamovibles.


S'ha dit, doncs, que Freud pot ser tan revolucionari com Marx per posar al descobert les interioritats que també mouen els individus a actuar. Fílies i fòbies, al cap i a la fi, que es comuniquen entre les persones i que impregnen de manera misteriosa els pobles sencers.

O només són misterioses perquè fins i tot escapa a la claror de la llum freudiana i marxista , i que hem d'anar a completar amb la d'altres estudiosos d'altres disciplines, o potser millor dins les pàgines d'un llibre que sàpiga endinsar-se en la vida amb llum pròpia. Com ho fan els de Jaume Cabré.

1/10/12

LECTURA DE BLANC SETÍ

Entre les lectures d'aquest estiu, de les quals us parlava amb termes molt vagues després de les meves prolongades vacances blocaires, hi ha hagut molt poc marge per a la poesia. Vés a saber per què, quan molts estius han estat els de la meva retrobada amb la poesia després de períodes hivernals poc donats.


Una excepció, però, s'ha obert pas amb força fulgurant, amb la claror inesperada i lluent del blanc setinat. Inesperada i benvinguda, quant obeeix a la invitació d'una amiga i la mateixa autora, la Sandra Domínguez Roig, que em va fer arribar el seu darrer poemari, "De blanc setí", editat per Germania.


Es tracta d'un recull breu de poemes, en la seva major part també breus, i algunes proses poètiques. I es tracta també d'una història, un cabdell que anem desfilant a mesura que avancem pels versos i les frases, o d'un fil que va formant la troca amb un sinuós moviment d'avenç gairebé imperceptible. I que tanmateix ens condueix, amb una esmunyedissa sensació de furtivitat, cap al desenllaç d'aquesta història gairebé oculta.

Una història oculta. El poemari s'obre amb una cita de Gabriel Janer Manila: Ningú és responsable dels pensaments salvatges que, a vegades, circulen pel bosc de la memòria. No és fàcil controlar el poltre que portem entre les quatre parets del crani, capaç d'inventar les deformitats més repulsives, allò que compta són les accions. Lluny de la teoria del pecat cristià, que es desenvolupa ja en l'estadi previ a l'acció, aquest llibre indaga en l'interior, en els abismes on imaginació, fantasia, desig, deliri... transgredeixen els límits  de les històries públiques -publicables- i lesallibera de la culpa del que ja ha estat. Ofrenar el cos obert,/cloure les portes del'ànima/ i afermar-se amb les urpes/ a una esquena/ per no esllavissar-se al buit (I'impuls a l'infinit).

Una història publicada. No espereu mitges tintes ni eufemismes: les metàfores són com una brasa viva, el foc crema en els versos que ens narren una passió que es materialitza en paraules, paraules que aspiren a ser la mateixa imatge dels cossos que la viuen : M'irromps/entre la pell i les calces/ i m'embriaga l'afonia/ fins que acabo/ dient el nom, teu/ de vidre trencat (M'irromps).

Una història, ja ha estat dit, amb el seu final. De final abrupte, de capgirament del foc de la trobada en el foc de la separació. Amor i odi? L'afirmació rotunda d'haver deixat de ser o de no ser : Torrents de dolor/ brollant per dins./ Supuraré aquesta nit/ per l'ànsia que em va atuir/ fins desésser teva. / Què em sotmet/ a vetllar-te/ si no puc ni pronunciar-te?(L'àcid)

Queda, doncs, dolor, o sigui la memòria fent ferida en la carn oberta abans al plaer. Però queda també l'experiència del que va ser (o va ser en el somni almenys): Et desterro/ a l'oblit de les paraules primeres,/ a l'exili de les històries viscudes./ Mentre mor la mirada de vidre incidit per la llum/ que vas engendrar-me (Desterro)

Res no és, doncs, gratuït ni de bades. Fins i tot una davallada després de la gran elevació pot dur-nos a la mateixa fita inicial d'un camí de caires místics: Qui sap si és així l'eternitat/ una mar blana,/ la infinitud d'horitzons inabastables,/ el rítmic remoreig del mar.../ Això sí/ que és immortal (L'eternitat). I, a la fi, el que ens queda és l'eco d'aquell poltre que habita en el secret refugi del crani, la seva potència llesta a desbocar-se, el seu eco en el renill que perdura en l'amant evadit.


Un amant, a la fi del seu amor, ja no és el que va endinsar-se en la seva història, en el seu anhel de fusió amb l'altre -allò que habita a la fi en tota història d'amor-. Alguns poetes també ens poden transformar parlant-nos d'aquest anhel i del que perdura del fet d'haver-lo tastat.

Tasteu aquest poemari. Recreeu amb l'autora una història que mai no s'esgota, per molt que ja no hi sigui.