L'OFICI D'ESCRIURE DE JAUME CABRÉ

Jaume Cabré va estar el passat dilluns 21 al Centre de Lectura de Reus per parlar de la seva trajectòria literària. El que és potser el nostre escriptor contemporani amb més projecció internacional va ser presentat per un amfitrió d'excepció, Joaquim Mallafré, traductor eminent i company de Cabré a la Secció Filològica de l'IEC. Mallafré va esglaiar d'entrada el seu convidat recordant el vincle d'amistat que els uneix des de fa... trenta-tres anys!, però acte seguit va escalfar la nombrosa audiència proclamant el seu vaticini que Jaume Cabré serà el primer Nobel d'una Catalunya independent.

L'escriptor barceloní va fer un repàs ameníssim i molt ben administrat no tant a la seva trajectòria com a la seva formació com a escriptor, a aquell ofici d'escriptor que va reivindicar com a substrat constant de la seva exposició, i que de fet fa en cada obra que va oferint-nos, fins arribar a aquesta obra mestra absoluta que ha estat el "Jo confesso".

Va començar explicant algunes de les seves primeríssimes proves en l'art narratiu, i va acabar detallant alguns aspectes tècnics molt interesssants que formen la clau de volta d'aquesta esmentada novel·la. En el camí, Cabré ens va oferir algunes regles d'or en la seva manera d'escriure. Una manera que va remarcar que no té per què ser objecte de cap consideració absoluta. Cadascú escriu com pot, no com vol, com va dir, tot admetent que sembla que ja té alguns seguidors que adopten aspectes del seu estil. Ho va fer amb humilitat i sa relativisme. La humilitat va ser una de les regles que va proporcionar, precisament.

La humilitat i el dubte, una certa dosi d'inseguretat que es trasmet en cada punt, en cada cruïlla, en què el novel·lista ha d'adoptar una decisió. Alhora, però, una cega confiança en les pròpies possibilitats, una fe en què un se'n sortirà en l'aposta. Entre el dubte, o des del dubte més aviat, i aquesta fe, es marca el camí del novel·lista.

Aquesta dialèctica entre aparents contraris, tan zen, em va semblar que mou habitualment l'ofici de Jaume Cabré: escriure des de dins, però amb l'ofici après a base de formació. Va citar una anècdota fundacional, segons la recorda, una conversa amb Feliu Formosa, on el gran poeta, dramaturg i traductor li hauria suggerit que escrivís només les coses necessàries. Aquesta necessitat que Cabré va traduir en aquesta màxima d'escriure quan un s'està escrivint a sobre, que no vol dir concentrar-se només en l'essència a l'hora de plasmar sobre el paper o la pantalla les idees, sinó a l'hora de donar-les a conèixer, a publicar. I escriure en les coses ha de ser un procés que també faci que el mateix autor es transformi en l'acte de l'escriptura.

Aquí enllacen dos consells molt importants: no tenir mai pressa, i no admetre més pressions que els que es deriven del propi procés creatiu. És a dir, no deixar-se influir per urgències del mercat. Cabré va admetre que ha tingut sort amb els seus editors -tots de Proa- i que això li ha permès practicar el seu procés laboriós, llarg i acurat de confecció de novel·les. Sort però sens dubte fermesa. Hi haurà influït també el fet de no dependre professionalment de la publicació, és clar, però molts altres s'han deixat atrapar en les especulacions comercials en similars circumstàncies.

Les novel·les són paraules, va dir citant Mercè Rodoreda, però també són coses. I aquestes coses necessàries que cal transmetre són també detalls (novament l'oscil·lant dialèctica) que doten de cos el món imaginari creat, i dels quals cal tenir cura. Ofici, doncs, però també la capacitat d'admirar, la capacitat de llegir als altres i destacar-ne els mèrits. Unes paraules que tan sovint oblidem atorgant-nos el paper de crítics abans que el de companys de viatge.

Aquesta exposició és creïble absolutament quan un s'enfronta a la monumental "Jo confesso", mil pàgines escrites entre 2003 i 2011, concretament el 27 de gener de 2011, data en què va donar per definitivament inacabada la novel·la, com ell mateix diu al petit epíleg d'agraïment general a tots els que l'han ajudat en aquesta obra. Data també que coincideix amb l'aniversari de l'alliberament d'Auschwitz, pura però significativa coincidència.

En el col·loqui posterior, que va estar molt animat malgrat l'hora avançada -ningú semblava tenir pressa-, se li va preguntar un parell de cops per la temàtica d'aquesta novel·la. Cabré va denegar parlar-ne, és massa respectuós per imposar al lector la seva visió. Però sí que havia ja abans avisat que el primer capítol, on ja se solapen abruptament el temps i escenaris diferents, és una mena de compendi on se centren tots els temes que després es desenvoluparan. El primer capítol, va dir, és un contracte entre escriptor i lector, i és on el lector té l'oportunitat d'acceptar la proposta o simplement desllligar-se'n.

Jo vull recomanar-vos que accepteu el contracte, i que no el posposeu. Mil pàgines semblen bon pretetxt per deixar la lectura per una època més relaxada com l'estiu, però jo us asseguro que trobareu temps si, passat el primer capítol, accepteu l'aposta de l'escriptor.

Com vaig tenir ocasió de dir-li personalment a l'autor, podreu agrair-li finalment que hagi confiat en la nostra intel·ligència, en la dels lectors que acceptem els termes d'alta exigència del seu pacte. Però no us espanteu, la seva mà hàbil i acollidora us durà expertament pels camins i per les cruïlles per tal que no us perdeu. Això sí, com també va dir ell i va remarcar un altre assistent, aquesta novel·la no es pot llegir amb la tele engegada al davant.

Deixeu-vos, doncs, conduir a través de les coses necessàries assenyalades per Jaumé Cabré i deixeu-vos que, com a ell li hauran fet, us transformin.