31/5/08

EL NU COM A ESQUER


El recent muntatge de l'òpera de Benjamin Britten,"La mort a Venèzia" al Liceu de Barcelona, per part de Willy Decker, un muntatge que juga a explicitar el que Thomas Mann va deixar en el terreny del suggeriment, ens convoca una vegada és a la tendència cada cop més usual de cercar en l'erotime explícit una mena de recurs provocatiu per cercar la millor audiència. L'ús del nu, per exemple, ja quasi habitual des que autors com Bieito han desembarcat en la direcció operística, és una peça òbvia en aquesta aposta. per molt que el director artístic del Liceu, Joan Matabosch, digués en una entrevista a El País (20/09/2007), que El escándalo puede ayudar a que se hable del teatro, pero en las cifras de ocupación del Liceo no se aprecian apenas diferencias entre los montajes que han causado escándalo y los que no. Personalmente, no me interesa el folclore de los escándalos porque jamás responden a la capacidad del montaje de revelar el sentido de la obra, que es lo único importante. Hemos apostado por propuestas arriesgadas, pero no todo vale.

El recurs al nu, de fet, és ja quasi omnipresent. En el món de la dansa contemporània, per exemple, és ja un element habitual. Amb il·lustres precedents entre nosaltres, com el muntatge del Mozartnu de Iago Pericot, fa 25 anys, el propi autor s'ha sentit amb forces per revitalitzar la seva proposta i reestrenar-la, amb la mateixa parella protagonista i una parella jove nova. Que sigui habitual no és que resulti pacífic sempre. Basta fer un recorregut per blogs i fòrums sobre el nou muntatge per veure que no tothom combrega amb aquesta franquesa del cos.
La proposta de dansa alternativa que el Tantarantana desplega aquests dies, BCSTX, al Mercat de les Flors, és una altra mostra d'aquesta freqüentació del cos despullat com a eina expressiva. Fins i tot al seu
molt morbós cartell (a la imatge, el del Mozartnu actual).

En el teatre també el trobem cada dos per tres, sovint com una element més de la tramoia. Alguns directors han inventat elpersonatge present i mut que omple l'escenari amb el seu cos nu -normalment una noia de bon veure-. Així, estic pensant en la versió del Coral Romput d'Estellés que ha recreat Joan Ollé al Teatre Lliure i que s'ha passejat per Catalunya amb notable èxit.
Desconcertant, segurament, aquesta presència que planeja per la trama sense aportar més que una distracció per als ulls. Recurs que, ja ho he dit, no es pot considerar ja ni tan sols innovador i s'ha repetit des que Bieito l'usés sovint -no sé dir si, ell, sí original-.

Aporta aquesta posada en escena del cos alguna cosa a l'art, a l'obra, quan no és més que un aditament de la mateixa obra?

Enfront d'això, artistes diversos usen realment el cos com a base de l'expressió. Un exemple recent, la parella Sheila i Nicholas Pye, autors anglo-canadencs que realitzen una exposició actualment a la galeria Begoña Malone de Madrid, són artistes que treballen sobre el propi cos com a vehicle ritual de la seva pròpia forma expressiva, ja sigui en performances o en fotografia. Segons Alberto Martín, a El País (17/05/2008), tres són els elements fonamentals que sostenen i configuren la particular poètica dels Pye: el cos, l'arquitectura i el ritual. El cuerpo, receptor de la ternura y la agresión, aparece en estas obras como el elemento sobre el que se cristalizan y evidencian las relaciones, un cuerpo que es al mismo tiempo el territorio de lo subjetivo y lo psíquico y el paisaje de lo físico.

Gratuït? Potser, en la mesura que tot art ha de ser-ho, no lliure d'intenció, és clar, però sí innecessari. No en la mesura gratuïta que és una simple estratagema comercial.

24/5/08

EL CONSELL D'EUROPA A FAVOR DE L'ENSENYAMENT DE LA LITERATURA

El Consell d'Europa és una assemblea parlamentària que es pot permetre el luxe de debatre coses tan etèries com la importància de la transmissió de la literatura europea. Així ho va fer a la sessió del passat deia 17 d'abril, on indicava que aquesta importància justifica la seva consideració en tots els nivells educatius. No li aniria malament als nostres gestors educatius escoltar les conclusions del debat, ara que no fan més retallar les hores de l'ensenyament de les llengües i la literatura. Si mirem l'itinerari d'un qualsevol institut (IES en una denominació una mica ridícula que sembla tenir els dies comptats, ja que sento a dir que les autoritats competents -dit sigui sense ironia- volen retornar al vell nom sense sigles), veurem que la literatura catalana, per exemple, és optativa simplement per a qualsevol estudiant del batxillerat (o BAT), ja sigui d'Humanitats o de Ciències. Traduït: un alumne pot cursar el BAT d'Humanitats sense haver estudiat ni gota de literatura catalana, com tampoc de castellana. No parlem d'altre europees.
Mentre el Consell d'Europa, doncs, aconsella proporcionar l'ensenyament de forma paral·lela de la literatura en la llengua materna dels alumnes i també de la literatura en llengües estrangeres, aquí anem suprimint hores dels itineraris formatius.
La sessió esmentada va comptar amb la presència de l'escriptor libanès Amin Maalaouf, qua va aplaudir les recomanacions del Consell, plenes, segons ell, d'idees pràctiques que es poden aplicar perquè l'ensenyament de la literatura i les llengües europees avanci. Una de les idees, per exemple, és posar en marxa webs i bases de dades amb el patrimoni literari europeu que estiguins a l'abast de tots els ciutadans europeus.
Maalouf recordava també que la construcció d'Europa ha de tenir suport en els principis inseparables i solidaris de la universalitat de valors essencials i diversitat d'expressions culturals. I apuntava que, si volem donar coherència i una cada cop més important raó de ser a l'empresa europea, hem de fomentar l'aprenentatge de la literatura. El coneixement de les grans obres de la literatura enriqueix la reflexió i la mateixa vida.

Cap objecció. Però jo afegiria que fomentar la creació literària és també un valor en si. Com deia l'altre dia Jaume Cabré al suplement de l'Avui (dijous, 22 de maig): Això d'explicar històries va més enllà de ser una activitat divertida. És una cosa més profunda i íntima en la qual té a veure la satisfacció de crear un món i inventar-ne les lleis de funcionament. Quan escrius un relat tu mateix imposes les condicions i, fins i tot, en les tres o quatre primeres ratlles avises el lector de quines són.
Gustavo Martín Garzo, en un dels seus fascinants articles a El País, Las enseñanzas de Sherezade, es referia a una dimensió que va més enllà fins i tot d'aquesta dimensió individual. La dimensió col·lectiva que pot atènyer la força del relat: Un mito es una historia que, afectando a toda una comunidad, es juzgada por sus miembros como verdadera. Según esto, frente a las historias inventadas, con las que los hombres entretienen su tiempo y avivan su fantasía, existirían las historias verdaderas, que nos hablarían de lo que íntimamente son.
I continua: La ficción entendida como mero entretenimiento, como mundo paralelo que nos permite sortear el aburrimiento y el cansancio de lo real, termina por convertirse en un juego banal que apenas es capaz de provocarnos algún que otro estremecimiento. O dicho de otra forma, las ficciones nos pertenecen; las historias verdaderas no. Aún más, son ellas las que nos dicen lo que somos y lo que cabe esperar de nosotros. Es la misma diferencia que existe entre el mundo del secreto y el del misterio. El mundo del secreto pertenece al ámbito de la ficción, el del misterio al de la verdad. Somos dueños de nuestros secretos, pero es el misterio el que nos posee.Pero el mito y el misterio han desaparecido de nuestras vidas, y el hombre contemporáneo ha dejado de creer que existan historias verdaderas. ¿Quiere decir esto que su vida se ha hecho más real? Más bien sucede lo contrario. Es la paradoja de los mitos, que a su manera son dadores de realidad.

Sobre la força del mite, el meu amic Franz Appa ha publicat darrerament a Relats en català un conte, L'any olímpic, que recrea la força col·lectiva que genera aquesta curiosa religió moderna: el futbol: (...)Però també sabíem, sabem, que algunes vegades el que vivim és tan intens que se'ns grava amb la roentor del mite. I els mites viatgen més a dins, per sota la pell, fins a zones remotes de nosaltres mateixos que la nostra memòria singular no ha recorregut abans.

4/5/08

JAVIER MARÍAS I L'ACADÈMIA

Potser han d'existir acadèmies de l'Art. Potser són necessàries per fixar, netejar i donar esplendor. Se'm fa difícil pensar què és el que han de netejar -o a qui- en un àmbit democràtic real, però en fi... La llengua serà esplenderosa, sens dubte, al marge del que digui una acadèmia. Fixar normes de comunicació és ja més indiscutible, quant al llenguatge en si. No veig com es poden fixar en la creativitat pura, en l'art en si. Però això és un altre tema.

Que indiscutiblement Javier Marías és un dels autors que pot donat esplendor a la literatura tampoc seria necessari dir-ho. O sí, tindrà els seus detractors. Em consta que en té, de fet. No és el meu cas. Crec que és un dels autors actuals amb més capacitat creativa, amb un univers literari més ric i més imaginatiu. Una altra cosa seria com a articulista. Però això també és una altra cosa. A mi em solen atraure els seus articles, de tota manera. No puc menys que felicitar-lo, per exemple, pel valor i habilitat amb què s'ha enfrontat i denunciat amb els que van perseguir i quasi enfonsar son pare, Julián Marías, després de la guerra. Tant a les seves aparicions com columnista habitual a la premsa com a la seva novel·la "Tu rostro mañana", valent-se del personatge Juan Deza, indubtable imatge de son pare, ha assenyalat als covards que el van denunciar i el van dur a l'ostracisme. Però fa poc es va superar a si mateix, aprofitant un article aparegut a El País per dir, sense anomenar-lo, el nom del principal criminal que va dirigir la conjura de necis contra el filòsof Julián Marías. L'article en qüestió es referia a una de les extravagants visites de Himmler, el temible cap de les forces especials nazis, a l'Espanya franquista, i assenyalava com a principal amfitrió l'arqueòleg Julio Martínez Santa Olalla, que seria el portador de la infàmia. Aquella persecució quasi li costa la vida al pare de Javier Marías, i el va excloure de la universitat, i mai va etrar a cap acadèmia.

A edat encara jove, Javier Marías ha entrat, ell sí, a l'Acadèmia Espanyola de la Lengua, la reialíssima. El seu discurs és digne de ser escoltat i llegit. Segons el ritual, un acadèmic ha de contestar el discurs. Qui si no el seu amic Francisco Rico -que ha usat amb el propi nom com a personatge a les seves novel·les- per fer-ho. Rico va dir d'ell que había empezado su parlamento "con una confesión de humildad y lo ha acabado con una manifestación de arrogancia". La citada arrogancia radicó en que el autor de Mañana en la batalla piensa en mí o Corazón tan blanco defendió que el novelista "es el único facultado para contar cabalmente, a diferencia de los ya mencionados cronistas, historiadores, biógrafos, autobiógrafos, memorialistas, diaristas, testigos y demás esforzados de la narración abocados a fracasar".
Marías havia dit:"Necesitamos saber algo enteramente de vez en cuando, para fijarlo en la memoria sin peligro de rectificación. Necesitamos que algo pueda contarse a veces de cabo a rabo e irreversiblemente sin limitaciones de zonas de sombra o sólo con aquellas que el creador decida que formen parte de su historia. Sin posibles correcciones ni añadidos ni supresiones ni desmentidos ni enmiendas. Y lo cierto es que sólo podemos contar así, cabalmente y con sus incontrovertibles principio y fin lo que nunca ha sucedido".

Arrogant defensa de la capacitat humana d'inventar històries. Més aviat, simple defensa pròpia, no del literat només, sinó de l'home a seques. Som l'espècie narradora. Necessitem que ens expliquin històries. Només amb elles hem arribat a on hem arribat. I només amb elles podrem sobreviure.
Si ho aconseguim...