EL NU COM A ESQUER

El recent muntatge de l'òpera de Benjamin Britten,"La mort a Venèzia" al Liceu de Barcelona, per part de Willy Decker, un muntatge que juga a explicitar el que Thomas Mann va deixar en el terreny del suggeriment, ens convoca una vegada és a la tendència cada cop més usual de cercar en l'erotime explícit una mena de recurs provocatiu per cercar la millor audiència. L'ús del nu, per exemple, ja quasi habitual des que autors com Bieito han desembarcat en la direcció operística, és una peça òbvia en aquesta aposta. per molt que el director artístic del Liceu, Joan Matabosch, digués en una entrevista a El País (20/09/2007), que El escándalo puede ayudar a que se hable del teatro, pero en las cifras de ocupación del Liceo no se aprecian apenas diferencias entre los montajes que han causado escándalo y los que no. Personalmente, no me interesa el folclore de los escándalos porque jamás responden a la capacidad del montaje de revelar el sentido de la obra, que es lo único importante. Hemos apostado por propuestas arriesgadas, pero no todo vale.

El recurs al nu, de fet, és ja quasi omnipresent. En el món de la dansa contemporània, per exemple, és ja un element habitual. Amb il·lustres precedents entre nosaltres, com el muntatge del Mozartnu de Iago Pericot, fa 25 anys, el propi autor s'ha sentit amb forces per revitalitzar la seva proposta i reestrenar-la, amb la mateixa parella protagonista i una parella jove nova. Que sigui habitual no és que resulti pacífic sempre. Basta fer un recorregut per blogs i fòrums sobre el nou muntatge per veure que no tothom combrega amb aquesta franquesa del cos.
La proposta de dansa alternativa que el Tantarantana desplega aquests dies, BCSTX, al Mercat de les Flors, és una altra mostra d'aquesta freqüentació del cos despullat com a eina expressiva. Fins i tot al seu
molt morbós cartell (a la imatge, el del Mozartnu actual).

En el teatre també el trobem cada dos per tres, sovint com una element més de la tramoia. Alguns directors han inventat elpersonatge present i mut que omple l'escenari amb el seu cos nu -normalment una noia de bon veure-. Així, estic pensant en la versió del Coral Romput d'Estellés que ha recreat Joan Ollé al Teatre Lliure i que s'ha passejat per Catalunya amb notable èxit.
Desconcertant, segurament, aquesta presència que planeja per la trama sense aportar més que una distracció per als ulls. Recurs que, ja ho he dit, no es pot considerar ja ni tan sols innovador i s'ha repetit des que Bieito l'usés sovint -no sé dir si, ell, sí original-.

Aporta aquesta posada en escena del cos alguna cosa a l'art, a l'obra, quan no és més que un aditament de la mateixa obra?

Enfront d'això, artistes diversos usen realment el cos com a base de l'expressió. Un exemple recent, la parella Sheila i Nicholas Pye, autors anglo-canadencs que realitzen una exposició actualment a la galeria Begoña Malone de Madrid, són artistes que treballen sobre el propi cos com a vehicle ritual de la seva pròpia forma expressiva, ja sigui en performances o en fotografia. Segons Alberto Martín, a El País (17/05/2008), tres són els elements fonamentals que sostenen i configuren la particular poètica dels Pye: el cos, l'arquitectura i el ritual. El cuerpo, receptor de la ternura y la agresión, aparece en estas obras como el elemento sobre el que se cristalizan y evidencian las relaciones, un cuerpo que es al mismo tiempo el territorio de lo subjetivo y lo psíquico y el paisaje de lo físico.

Gratuït? Potser, en la mesura que tot art ha de ser-ho, no lliure d'intenció, és clar, però sí innecessari. No en la mesura gratuïta que és una simple estratagema comercial.