Potser han d'existir acadèmies de l'Art. Potser són necessàries per fixar, netejar i donar esplendor. Se'm fa difícil pensar què és el que han de netejar -o a qui- en un àmbit democràtic real, però en fi... La llengua serà esplenderosa, sens dubte, al marge del que digui una acadèmia. Fixar normes de comunicació és ja més indiscutible, quant al llenguatge en si. No veig com es poden fixar en la creativitat pura, en l'art en si. Però això és un altre tema.
Que indiscutiblement Javier Marías és un dels autors que pot donat esplendor a la literatura tampoc seria necessari dir-ho. O sí, tindrà els seus detractors. Em consta que en té, de fet. No és el meu cas. Crec que és un dels autors actuals amb més capacitat creativa, amb un univers literari més ric i més imaginatiu. Una altra cosa seria com a articulista. Però això també és una altra cosa. A mi em solen atraure els seus articles, de tota manera. No puc menys que felicitar-lo, per exemple, pel valor i habilitat amb què s'ha enfrontat i denunciat amb els que van perseguir i quasi enfonsar son pare, Julián Marías, després de la guerra. Tant a les seves aparicions com columnista habitual a la premsa com a la seva novel·la "Tu rostro mañana", valent-se del personatge Juan Deza, indubtable imatge de son pare, ha assenyalat als covards que el van denunciar i el van dur a l'ostracisme. Però fa poc es va superar a si mateix, aprofitant un article aparegut a El País per dir, sense anomenar-lo, el nom del principal criminal que va dirigir la conjura de necis contra el filòsof Julián Marías. L'article en qüestió es referia a una de les extravagants visites de Himmler, el temible cap de les forces especials nazis, a l'Espanya franquista, i assenyalava com a principal amfitrió l'arqueòleg Julio Martínez Santa Olalla, que seria el portador de la infàmia. Aquella persecució quasi li costa la vida al pare de Javier Marías, i el va excloure de la universitat, i mai va etrar a cap acadèmia.
A edat encara jove, Javier Marías ha entrat, ell sí, a l'Acadèmia Espanyola de la Lengua, la reialíssima. El seu discurs és digne de ser escoltat i llegit. Segons el ritual, un acadèmic ha de contestar el discurs. Qui si no el seu amic Francisco Rico -que ha usat amb el propi nom com a personatge a les seves novel·les- per fer-ho. Rico va dir d'ell que había empezado su parlamento "con una confesión de humildad y lo ha acabado con una manifestación de arrogancia". La citada arrogancia radicó en que el autor de Mañana en la batalla piensa en mí o Corazón tan blanco defendió que el novelista "es el único facultado para contar cabalmente, a diferencia de los ya mencionados cronistas, historiadores, biógrafos, autobiógrafos, memorialistas, diaristas, testigos y demás esforzados de la narración abocados a fracasar".
Marías havia dit:"Necesitamos saber algo enteramente de vez en cuando, para fijarlo en la memoria sin peligro de rectificación. Necesitamos que algo pueda contarse a veces de cabo a rabo e irreversiblemente sin limitaciones de zonas de sombra o sólo con aquellas que el creador decida que formen parte de su historia. Sin posibles correcciones ni añadidos ni supresiones ni desmentidos ni enmiendas. Y lo cierto es que sólo podemos contar así, cabalmente y con sus incontrovertibles principio y fin lo que nunca ha sucedido".
Arrogant defensa de la capacitat humana d'inventar històries. Més aviat, simple defensa pròpia, no del literat només, sinó de l'home a seques. Som l'espècie narradora. Necessitem que ens expliquin històries. Només amb elles hem arribat a on hem arribat. I només amb elles podrem sobreviure.
Si ho aconseguim...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada