27/3/13

LES HORACIANES D'ESTELLÉS


Avui es compleixen els vint anys de la mort de Vicent Andrés Estellés. És  sense discussió un dels grans de la poesia catalana. Havia nascut a Burjassot el 1924, per tant encara ens falta prou per poder celebrar el centenari del seu naixement, com fem ara amb Espriu.
 

No té la fama d'aquest, tot i que curiosament la seva poesia té tots els ingredients per ser més popular que el poeta de Santa Coloma de Farners, tant per la temàtica com per la forma, especialment pel seu tractament de la llengua col·loquial i certa tendència a emprar un llenguatge descarnat, en especial en la seva abundant temàtica eròtica. Tot i així, la seva vida poc destacada a nivell públic, i el quasi absolut aïllament de la vida literària que li va suposar no poder publicar a penes fins ja entrats els anys 70 -no oblidem que va viure en una València franquista poc propícia a difondre la llengua valenciana a la qual sempre es va mantenir fidel-, el van fer poc conegut relativament en vida.

Destacar la seva vessant popular seria injust, tanmateix. Com a poeta, si bé defuig de l'estilisme, és un autor amb un admirable domini del ritme i del llenguatge. I, com també és el cas d'Espriu, és un bon coneixedor dels clàssics, en els quals va saber trobar inspiració i mestratge.

Un dels llibres fonamentals per comprendre aquesta relació amb el món clàssic és "Horacianes", un recull de poemes seus de 1960 a 1974, inclòs en el volum 2n de la seva obra completa, "Les pedres de l'àmfora". En aquest poemari, Estellés s'identifica amb la figura del poeta llatí Horaci fins a quasi mimetitzar-s'hi. Indubtablement, es va basar en la lectura de la biografia de Suetoni del poeta, fins al punt d'erigir-se en defensor d'aquest contra algun dels retrets que Suetoni va deixar anar en el seu llibre, aparentment recollint la xafarderia popular al voltant dels pretesos vicis d'Horaci. Tant arriba a identificar-s'hi Estellés, que directament incorre en l'excés (tan estellesià, d'altra banda) d'insultar Suetoni, com per exemple en el poema XXVI:

Suetoni, cabró.

tu sabies ben bé què fou el meu pare,
un pescater humil pels carrers de venusa.

Tot i recollir anècdotes reals de la vida d'Horaci, la vehemència dels insults fa pensar que Estellés es va acollir a la presumpta animositat entre historiador i biografiat, per amagar invectives llançades contra ell mateix i també per ell mateix contra altres, disfressat d'Horaci. La identificació amb aquest poeta d'ascendència humil que va viure en els turbulents anys de la caiguda de la República, que va haver d'exiliar-se per haver-se posat al costat dels enemics de Juli Cèsar i que va ser amnistiat i va tornar a Roma per viure una fosca vida de funcionari, conté molts elements que farien bastant fàcil la identificació d'Estellés i són temptadors per estudiar-ne els paral·lelismes. El poeta de Burjassot no va trobar un Mecenes, com Horaci, que el rescatés de la vida grisa, però sí un activista incansable com l'editor Eliseu Climent que el va permetre difondre la seva abundant obra. Algunes referències concretes fan accentuar la sospita dels paral·lelismes que Estellés traçaria entre la Roma d'Horaci i la seva València contemporània. Per exemple, el poema LI, datat per ell mateix l'any 1963:

aquest any miserable,
m.cm.lxiii. d. de c.,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura desterrat a munic o parís,
joan fuster a sueca
—diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós prestigi—,
sanchis guarner recorre perplex la ciutat,
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre.


L'incident a què al·ludia el darrer vers seria la crema simbòlica d'un llibre de Fuster en les Falles d'aquell any.

Tanmateix, a banda dels paral·lelismes recurrents en els poemes en relació a la vida d'Horaci o del seu gran amic Virgili, el tractament que Estellés fa dels temes de la poesia horaciana s'allunyen en gran manera de la visió d'Horaci, un poeta més aviat distingit per un cert distanciament i una serenitat, que alguns defineixen com fredor, en el tractament dels temes, fins i tot dels que podrien desembocar més fàcilment en un àmbit passional: la mort i l'amor. És el que s'enfonsa en les arrels del seu epicureisme, del qual fa ostentació tot el poemari Horacianes, però que, si bé sovint és comentat per la crítica com un element bàsic del conjunt, està molt lluny, en tot cas, de la temperació de l'obra del poeta llatí.


Certament,  la temàtica de la vida plàcida i bucòlica, l'aura mediocritas i el beatus ille tan cars a l'epicureisme, és una de les que més conegudes del poemari, i l'objecte del poema potser més cèlebre, justament el primer (I, tots van numerats amb caràcters llatins):

res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.
m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,
me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.

cloc els ulls i me’l fot. 


Amb tot, la temàtica dels poemes és molt àmplia, i recorre els coneguts motius eròtics i de la mort, molt propis de l'obra estellesiana en conjunt, a part de la temàtica social més o menys oculta que hem citat abans.

Per centrar-nos en la mort, ja que commemorem la del poeta, la diferència amb el tractament d'Horaci rau en la proximitat. El poeta valencià, avesat amb el contacte amb la mort ben aviat en la seva vida, i colpejat de més gran per la mort de la seva primera filla, manté al llarg de la seva obra un contacte gairebé íntim amb la mort, i no se n'allunya en aquest poemari.

Un exemple clar és el que proporciona el títol a la compilació de les Obres Completes, el LVII:

us deixaré, a la meua mort, una àmfora.

si no pot ser una àmfora, serà almenys un perol.

us pregue que la trenqueu i tragueu comptes,
quantes pedretes blanques i quantes de negres contenia.

únicament llavors
podreu escriure honestament la meua nota necrològica,

podreu saber com fou la meua vida
més enllà dels poemes.

Denota aquest poema una preocupació pel llegat de la seva vida, de la seva obra, un interès per la transcendència més enllà de l'espai de la seva viscuda, que s'oposa a visions molt més crues de la mort que aplega en versos més afins als tons més populars, com en el XVII:


(...)com la merda s’esmuny en tirar de la cadena,
així són de fugissers els plaers
que la vida ens depara, els amors, tot això.


ens van parir amb merda i altres amenitats semblants,
i el nostre darrer acte o darrera voluntat
serà també una cagada gratuïta, uns orins.


La repercussió de la seva obra esdevé objecte directe d'altres parts del poemari, i s'entrellaça amb la de l'efecte sobre la llengua paterna, la que parlava i amb la qual escrivia, i que en el seu entorn havia estat tan malmesa:


LXX

molt més que un temple, bastiria
amb les meues paraules, aspres i
humils, una marjada com aquelles

que vaig veure un dia a mallorca.
les pedres, sàviament organitzades,
amb una organització ben sòlida,
contribueixen a salvar de l'erosió
la terra batuda pels vents marins.

m'agradaria, amb una semblant assemblea
de pedres, preservar amb  els meus mots
un idioma, un país, una forma de vida,
i que ningú no sapigués mai quin és el meu nom,
com tampoc no sap el no de l'autor d'una marjada.

Encara que defensi l'anonimat d'un poeta del poble per a la seva persona, sap regirar-se, com en les invectives contra Suetoni, contra un probable crític, si bé ho fa acceptant la possible nimietat de la seva obra -que naturalment el temps ha desmentit-:

LXXIII

molt discret jove impertinent,
probablement tens molta raó.

hauria d'haver bastit la solidesa compacta d'una obra,
una eneida potser,
en lloc de dispersar el meu probable enginy
en odes, en fragments fugissers.

saps? em sap greu que possiblement tingues raó, 
fins i tot tota la raó.

Però Estellés dignifica davant de tot la vida humil, la vida quotidiana, tot allò que s'apropa a la vida plàcida de l'àmbit rural del beatus ille, i ho fa amb un batec de genuïna emoció universal, com en el poema LXXX:

(...) ah roma, rica en capaltards,
en savieses molt recòndites!
és així com més t'estime.
però et recordaran, passats els segles, per les gestes
on no cabrà aquesta molt dolça emoció d'un capaltard
d'un dia qualsevol, 
aquest,
per exemple.

El lament per la condició efímera d'aquesta genuïna emoció, el cor viu i vivificador de la lírica, en contraposició a l'èpica que narren historiadors i novel·listes, és en realitat la reivindicació de la transcendència i permanència de la poesia que assoleix aquesta gràcies a poetes com Vicent Andrés Estellés, per bé que ell ho negui en una eloqüent elegia de si mateix que veu molt de la saviesa escèptica d'un Marc Aureli, dins d'un poema que pertany a un altre recull del mateix volum de les Obres Completes, "Quadern per a ningú":


VIII
hauré estat a la teua vida
un episodi insignificant.
no hauré deixat en tu l’efímer senyal del jonc en l’aigua.
en tot cas, em recordaràs algun dia
en agafar un llibre meu,
en oir que parlen de mi.
ah, sí, jo el vaig conéixer.
i si de cas t’ho demanen, rescataràs de l’oblit alguns detalls, alguns fragments,
i continuareu bevent i parlant d’altres coses





No vull acabar sense recollir un altre poema d'aquest "Quadern...", on es prefigura la seva mort aliada amb la màxima declaració d'amor, una de les més belles que conec:


VII
no em moriré d’amor.
em moriré de qualsevol cosa.
però en el moment darrer,
amb els ulls ben oberts,
els ulls dels moribunds,
estrenyeré els llavis per no dir el teu nom.
el vull per a mi sol
per a tota la mort.




14/3/13

LLIÇONS DE FUTBOL.PETITA FILOSOFIA APLICADA (19)

SENY I RAUXA






La victòria del Barça enfront el Milan en els vuitens de final de la Champions per l'històric 4-0 que li permetia remuntar una eliminatòria que s'havia posat molt coll amunt per la inesperada derrota de l'anada (2-0), s'ha descrit com a èpica, entre molts d'altres qualificatius.Però en els dies previs, dintre la preparació del clima del partit que van fornir molts mitjans diversos -entre ells, naturalment, els nous mitjans socials com els blogs mateixos-, no va faltar una apel·lació a un tòpic recurrent quan es tracta de tocar la que podríem anomenar ànima col·lectiva dels catalans: el seny i la rauxa.


Aquest tòpic doble, segons el qual el caràcter català es compon d'un equilibri -o tal vegada desequilibri permanent- entre el judici, la cautela, la prudència, la paciència i totes aquelles altres virtuts que s'associen al dit intraduïble seny, i la reacció visceral i incontrolada a què al·ludeix la rauxa, no deixa de descriure un model molt escaient al joc d'un equip que ha passat a la llegenda en vida, com podríem dir ben bé que és el cas del Barça d'aquests últims anys -de Guardiola ençà-.

No sé d'on prové exactament el tòpic aplicat al caràcter català. El cert és que s'assenta i esdevé difícilment discutible des que Jaume Vicens-Vives l'aplica en la seva descripció de les relacions entre Catalunya i Espanya a "Notícia de Catalunya", la seva celebrada obra de 1954. No falta, tanmateix, qui, aterrat de bell nou al nostre país, es mostra escèptic sobre la part arrauxada del nostre caràcter, i no la sap veure enlloc. És molt possible que sense saber un bri de la nostra història, sigui dificil en efecte apreciar aquest abrandament de la nostra conducta que ens depara en ocasions desbordaments del capteniment col·lectiu. Ara que s'acosta el tricentenari de 1714, recordem com el setge de Barcelona és descrit com a incomprensible per molts historiadors propis i foranis, i recorren a explicacions fins i tot de caire religiós per entendre com una ciutat com Barcelona va preferir abocar-se gairebé a l'autodestrucció abans que capitular davant l'enemic.

Potser la clau està en l'equilibri amb què la rauxa és compensada amb el seny. Però al que apunta el tòpic és que sense un pèl de rauxa el seny condueix a la immobilitat, al desànim, a la inaninat. No solament a la manca d'acció, sinó a la manca de decisió. Com va dir Henry F. Amiel, l'home que pretén veure-ho tot amb claredat abans de prendre una decisió mai decideix.

Una part del tòpic sobre el seny diu que és una paraula intraduïble. Quim Monzó ho ha negat en el ja famós anunci sobre aquest tema patrocinat pel una coneguda entitat bancària catalana -diguem que l'única que es manté catalana que no és la més coneguda-, i li atribueix un origen germànic del qual derivaria un equivalent a judici. Judici és avui urteil en alemany. He buscat què va dir el meu filòsof de guàrdia sobre urteil, i he trobat que Magnus T. Pfaff va dir que el judici, o el seny, ha de ser l'eina en la fase del pensament, però que l'home veritablement assenyat se'n desprendrà quan hagi arribat el temps de l'acció.

Podria mirar de fer una anàlisi del joc global del Barça de dimarts, com han fet tants mitjans que s'han rendit novament a aquest equip, tot saludant el retorn de l'exquisidesa que semblava haver perdut . Tanmateix, crec que millor que res, l'anàlisi d'una sola jugada resumeix aquest joc de balances entre seny i rauxa que va saver aplicar el conjunt blaugrana aquest cop novament. I és gairebé l'última jugada del partit, ja en el descompte, quan el Milan es va llançar desesperadament a intentar marcar el gol que, tot i anar perdent 3-0, l'hauria classificat. Refusada la pilota per la defensa, la va rebre Messi lliure de marca a prop de mig camp. Va iniciar un avançament lent, esperant la incorporació de companys, i la va obrir a la dreta, avançant-la per la pujada d'Alexis. El xilè la va rebre sobre tres quarts de camp, però en lloc de controlar-la, va aixecar el cap i, veient la pujada dels dos carrilers esquerrans, Jordi Alba i Adriano, d'un sol toc la va canviar de banda en una passada gairebé horitzontal que va desbordar l'únic central italià que es replegava i la va posar a l'espai. Malgrat que Alba ja havia jugat noranta esgotadors minuts, va ser qui va guanyar amb una acceleració impressionant la franja oberta i com una bala es va plantar davant el porter italià amb un sol toc de pilota, per fulminar-lo amb un segon toc delicat i dur alhora.


El seny hagués fet desar aquella pilota quan ja s'apropava la fi del temps afegit, i que els laterals s'haguessin mantingut enrera per prevenir una pèrdua de Messi o Alexis en la transició ofensiva. En canvi, la rauxa va cridar el lateral Alba a jugar-se l'esquena per poder assestar el cop definitiu. Messi va jugar amb seny, Alba hi va posar la rauxa. El resultat, un triomf indiscutible.



9/3/13

BESLLUMS

 
...com si m’haguessin bufat la veritat a dins...
Mercè Rodoreda, La plaça del diamant


Cerco camins entre la boira, com si
l’hivern no els hagués marcit,
l’esguard em llisca sobre el llenç
de l’aire quallat de la humitat
que no sé si sobreviu a la tardor
o anuncia la primavera precoç.
Tot és fora de temps, però madura
sobre els rellotges erts de la nit.
Suspesos entre el baf que endormisca
carrers, places, empedrats i arbrats,
els llums nadalencs són besllums
que fiten l’abisme urbà adormit.
La terra xiuxiueja en aquesta broma,
i som si em bufés la veritat a dins
tot s’activa i llampegueja i creix,
i és una la força de totes les veus,
remor dels dies que s’han consumit,
tija que s’enfila de pregona arrel.
Tronc que esdevé tió per a nou foc,
espurna que s’enlaira al cel gris
com una estelada cinta de llum.

25 de desembre de 2012
Dedicat a gypsy, amb admiració i agraïment

4/3/13

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA (18)

MÉS DURAMENT CAUEN


"The harder they fall" és una pel·lícula de Mark Robson de 1957, famosa entre d'altres motius per la interpretació de Humphrey Bogart -l'última de la seva carrera-. És una contundent denúncia de la corrupció en el món de la boxa professional. Va ser traduïda al castellà com "Más dura será la caída", que és una  excel·lent i fidel traducció, però l'original s'extreu de la frase feta en anglès bigger they are, the harder they fall, o sigui, literalment, com més grans són, més durament cauen.

La pel·lícula, en realitat, no tracta d'una caiguda d'un personatge molt alt, sinó d'un pobre infeliç manipulat per un manager sense escrúpols (Rod Steiger) i deixat a les seves pròpies i innocents mans en el moment del seu combat decisiu. Bogart, molt malalt ja al moment de fer la pel·lícula, va brodar el personatge fastiguejat, lúcid i cansat que és partícip en part involuntari del muntatge, i que es redimeix en un acte de generositat final cap al boxador mancat de talent però d'ànima càndida.

Res a veure amb el cas del Barça futbolístic. La seva ascensió no és en cap cas un frau, ni sembla que la seva hipotètica caiguda hagi de ser una tragèdia. Les dures ensopegades recents són un toc d'alarma, però ni les derrotes més decisives que poguessin arribar farien perdre de vista que es tracta d'un equip que ha dut una de les trajectòries més brillants del futbol modern.


Amb tot, cal dir que la seva situació actual és inexplicable, en el punt que han esdevingut  les derrotes recents amb el Milan que el deixen a la vora de l'eliminació a vuitens de la Champions, i les dues consecutives amb el gran rival, el Reial Madrid de Mourinho, que l'han fet fora de la Copa del Rei i han deixat una taca important en una trajectòria fins ara gairebé immaculada a la Lliga. La preocupació generada entre l'afició , i la perplexitat entre el món futbolísitc també, vénen originades no tant pels resultats, sinó per la forma amb què s'hi ha arribat, amb una exhibició de grisor on fins fa poques setmanes hi havia brillantor, de lentitud en la gestió de la pilota on fins ara hi ha havia aquell dinamisme que ja havia esdevingut clàssic, de manca d'ambició on hi havia un desplegament atacant indefallible, de total mediocritat, vaja, on hi havia una excel·lència superlativa en la creació de joc.

Les circumstàncies, són, doncs, estranyes, i probablement les anàlisis ja estaran en mans del cos tècnic, que és al que li pertoca fer-les i buscar les solucions, i molt probablement obeeixen a múltiples motius. Entre ells, pocs ho dubten, la pròpia conjuntura delicada del mateix equip tècnic, amb la baixa per malaltia greu del seu màxim responsable, l'entrenador Tito Vilanova.

El que m'interessa aquí ressaltar, però, és que per molt insòlites que puguin ser les circumstàncies, la caiguda del poderós sempre és possible. Que haver assolit les màximes cotes d'excel·lència, que enlairar-se a les posicions de superior privilegi, no et garanteix mai que no pots ensopegar. I fer-ho dramàticament. Perquè en efecte, com diu la frase citada, com més amunt caus, la patacada és més dura.

Espanya havia cregut jugar la Champions League de l'economia mundial, segons la famosa cita d'un president aleshores pletòric, Zapatero. La caiguda ha estat per això més dolorosa, per això i perquè ha mostrat que estava muntada sobre peus de fang, o sobre un globus inflat amb intangible aire.

Estic convençut que el Barça tampoc és aquest cas, que té talent, recursos i habilitats que no tenia el protagonista desgraciat de la pel·lícula de Robson, i que no sembla que realment fossin la base de la riquesa d'aquest país. Si l'exemple de la recuperació del Barça -que espero i desitjo que sigui ràpida- ha de servir d'una cosa pes a la nostra economia en caiguda lliure, ha de ser perquè demostri que haurà de basar-se en el treball humil, l'autocrítica, la lluita contra l'autocomplaença i el manteniment de la il·lusió per lluitar, que és un punt d'ambició que sempre resulta necessari.