LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA (18)

MÉS DURAMENT CAUEN

"The harder they fall" és una pel·lícula de Mark Robson de 1957, famosa entre d'altres motius per la interpretació de Humphrey Bogart -l'última de la seva carrera-. És una contundent denúncia de la corrupció en el món de la boxa professional. Va ser traduïda al castellà com "Más dura será la caída", que és una  excel·lent i fidel traducció, però l'original s'extreu de la frase feta en anglès bigger they are, the harder they fall, o sigui, literalment, com més grans són, més durament cauen.

La pel·lícula, en realitat, no tracta d'una caiguda d'un personatge molt alt, sinó d'un pobre infeliç manipulat per un manager sense escrúpols (Rod Steiger) i deixat a les seves pròpies i innocents mans en el moment del seu combat decisiu. Bogart, molt malalt ja al moment de fer la pel·lícula, va brodar el personatge fastiguejat, lúcid i cansat que és partícip en part involuntari del muntatge, i que es redimeix en un acte de generositat final cap al boxador mancat de talent però d'ànima càndida.

Res a veure amb el cas del Barça futbolístic. La seva ascensió no és en cap cas un frau, ni sembla que la seva hipotètica caiguda hagi de ser una tragèdia. Les dures ensopegades recents són un toc d'alarma, però ni les derrotes més decisives que poguessin arribar farien perdre de vista que es tracta d'un equip que ha dut una de les trajectòries més brillants del futbol modern.

Amb tot, cal dir que la seva situació actual és inexplicable, en el punt que han esdevingut  les derrotes recents amb el Milan que el deixen a la vora de l'eliminació a vuitens de la Champions, i les dues consecutives amb el gran rival, el Reial Madrid de Mourinho, que l'han fet fora de la Copa del Rei i han deixat una taca important en una trajectòria fins ara gairebé immaculada a la Lliga. La preocupació generada entre l'afició , i la perplexitat entre el món futbolísitc també, vénen originades no tant pels resultats, sinó per la forma amb què s'hi ha arribat, amb una exhibició de grisor on fins fa poques setmanes hi havia brillantor, de lentitud en la gestió de la pilota on fins ara hi ha havia aquell dinamisme que ja havia esdevingut clàssic, de manca d'ambició on hi havia un desplegament atacant indefallible, de total mediocritat, vaja, on hi havia una excel·lència superlativa en la creació de joc.

Les circumstàncies, són, doncs, estranyes, i probablement les anàlisis ja estaran en mans del cos tècnic, que és al que li pertoca fer-les i buscar les solucions, i molt probablement obeeixen a múltiples motius. Entre ells, pocs ho dubten, la pròpia conjuntura delicada del mateix equip tècnic, amb la baixa per malaltia greu del seu màxim responsable, l'entrenador Tito Vilanova.

El que m'interessa aquí ressaltar, però, és que per molt insòlites que puguin ser les circumstàncies, la caiguda del poderós sempre és possible. Que haver assolit les màximes cotes d'excel·lència, que enlairar-se a les posicions de superior privilegi, no et garanteix mai que no pots ensopegar. I fer-ho dramàticament. Perquè en efecte, com diu la frase citada, com més amunt caus, la patacada és més dura.

Espanya havia cregut jugar la Champions League de l'economia mundial, segons la famosa cita d'un president aleshores pletòric, Zapatero. La caiguda ha estat per això més dolorosa, per això i perquè ha mostrat que estava muntada sobre peus de fang, o sobre un globus inflat amb intangible aire.

Estic convençut que el Barça tampoc és aquest cas, que té talent, recursos i habilitats que no tenia el protagonista desgraciat de la pel·lícula de Robson, i que no sembla que realment fossin la base de la riquesa d'aquest país. Si l'exemple de la recuperació del Barça -que espero i desitjo que sigui ràpida- ha de servir d'una cosa pes a la nostra economia en caiguda lliure, ha de ser perquè demostri que haurà de basar-se en el treball humil, l'autocrítica, la lluita contra l'autocomplaença i el manteniment de la il·lusió per lluitar, que és un punt d'ambició que sempre resulta necessari.