LLIÇONS DE FUTBOL.PETITA FILOSOFIA APLICADA (19)

SENY I RAUXA

La victòria del Barça enfront el Milan en els vuitens de final de la Champions per l'històric 4-0 que li permetia remuntar una eliminatòria que s'havia posat molt coll amunt per la inesperada derrota de l'anada (2-0), s'ha descrit com a èpica, entre molts d'altres qualificatius.Però en els dies previs, dintre la preparació del clima del partit que van fornir molts mitjans diversos -entre ells, naturalment, els nous mitjans socials com els blogs mateixos-, no va faltar una apel·lació a un tòpic recurrent quan es tracta de tocar la que podríem anomenar ànima col·lectiva dels catalans: el seny i la rauxa.


Aquest tòpic doble, segons el qual el caràcter català es compon d'un equilibri -o tal vegada desequilibri permanent- entre el judici, la cautela, la prudència, la paciència i totes aquelles altres virtuts que s'associen al dit intraduïble seny, i la reacció visceral i incontrolada a què al·ludeix la rauxa, no deixa de descriure un model molt escaient al joc d'un equip que ha passat a la llegenda en vida, com podríem dir ben bé que és el cas del Barça d'aquests últims anys -de Guardiola ençà-.

No sé d'on prové exactament el tòpic aplicat al caràcter català. El cert és que s'assenta i esdevé difícilment discutible des que Jaume Vicens-Vives l'aplica en la seva descripció de les relacions entre Catalunya i Espanya a "Notícia de Catalunya", la seva celebrada obra de 1954. No falta, tanmateix, qui, aterrat de bell nou al nostre país, es mostra escèptic sobre la part arrauxada del nostre caràcter, i no la sap veure enlloc. És molt possible que sense saber un bri de la nostra història, sigui dificil en efecte apreciar aquest abrandament de la nostra conducta que ens depara en ocasions desbordaments del capteniment col·lectiu. Ara que s'acosta el tricentenari de 1714, recordem com el setge de Barcelona és descrit com a incomprensible per molts historiadors propis i foranis, i recorren a explicacions fins i tot de caire religiós per entendre com una ciutat com Barcelona va preferir abocar-se gairebé a l'autodestrucció abans que capitular davant l'enemic.

Potser la clau està en l'equilibri amb què la rauxa és compensada amb el seny. Però al que apunta el tòpic és que sense un pèl de rauxa el seny condueix a la immobilitat, al desànim, a la inaninat. No solament a la manca d'acció, sinó a la manca de decisió. Com va dir Henry F. Amiel, l'home que pretén veure-ho tot amb claredat abans de prendre una decisió mai decideix.

Una part del tòpic sobre el seny diu que és una paraula intraduïble. Quim Monzó ho ha negat en el ja famós anunci sobre aquest tema patrocinat pel una coneguda entitat bancària catalana -diguem que l'única que es manté catalana que no és la més coneguda-, i li atribueix un origen germànic del qual derivaria un equivalent a judici. Judici és avui urteil en alemany. He buscat què va dir el meu filòsof de guàrdia sobre urteil, i he trobat que Magnus T. Pfaff va dir que el judici, o el seny, ha de ser l'eina en la fase del pensament, però que l'home veritablement assenyat se'n desprendrà quan hagi arribat el temps de l'acció.

Podria mirar de fer una anàlisi del joc global del Barça de dimarts, com han fet tants mitjans que s'han rendit novament a aquest equip, tot saludant el retorn de l'exquisidesa que semblava haver perdut . Tanmateix, crec que millor que res, l'anàlisi d'una sola jugada resumeix aquest joc de balances entre seny i rauxa que va saver aplicar el conjunt blaugrana aquest cop novament. I és gairebé l'última jugada del partit, ja en el descompte, quan el Milan es va llançar desesperadament a intentar marcar el gol que, tot i anar perdent 3-0, l'hauria classificat. Refusada la pilota per la defensa, la va rebre Messi lliure de marca a prop de mig camp. Va iniciar un avançament lent, esperant la incorporació de companys, i la va obrir a la dreta, avançant-la per la pujada d'Alexis. El xilè la va rebre sobre tres quarts de camp, però en lloc de controlar-la, va aixecar el cap i, veient la pujada dels dos carrilers esquerrans, Jordi Alba i Adriano, d'un sol toc la va canviar de banda en una passada gairebé horitzontal que va desbordar l'únic central italià que es replegava i la va posar a l'espai. Malgrat que Alba ja havia jugat noranta esgotadors minuts, va ser qui va guanyar amb una acceleració impressionant la franja oberta i com una bala es va plantar davant el porter italià amb un sol toc de pilota, per fulminar-lo amb un segon toc delicat i dur alhora.

El seny hagués fet desar aquella pilota quan ja s'apropava la fi del temps afegit, i que els laterals s'haguessin mantingut enrera per prevenir una pèrdua de Messi o Alexis en la transició ofensiva. En canvi, la rauxa va cridar el lateral Alba a jugar-se l'esquena per poder assestar el cop definitiu. Messi va jugar amb seny, Alba hi va posar la rauxa. El resultat, un triomf indiscutible.