26/9/19

PASSAR-SE DE ROSCA


El català té, com totes les llengües, alguns avantatges sobre d'altres -i desavantatges sobre d'altres-. Els parlants han anat desenvolupant una sèrie de matisos que suposen una patrimoni únic, irremplaçable  i, per tant, esquiu a la traducció literal a altres idiomes. Un maldecap per als traductors, però també una joia per a ells, ja que és allò que els justifica la feina i els fa -de moment almenys- insusbtituïbles per un ordinador. El context, el bagatge històric cultural i tants d'aquests matisos que en la comunicació entre humans juguen papers d'una riquesa i complexitat que la fan alhora lluminosa i misteriosa, són difícilment copsables per una màquina.

Naturalment, però, també hi ha humans que tenen una mentalitat maquinal i refractària a la complexitat i a la matisació. Per incapacitat o per voluntat. Veig amb pena que la literatura moderna, aquella que domina el mercat si més no, renuncia progressivament a la riquesa i als reptes en la comprensió. I en el mercat de la política la situació de la llengua és encara més susceptible de mecanització i empobriment, ja que solen privar els interessos purament partidistes sobre els de la veritable comunicació, intercanvi de reflexió, conciliació, anàlisi, debat... O simplement allò que un verb català gloriós resumeix ell sol: el terme enraonar, molt congruentment en vies d'extinció.

Tanmateix, en el nostre àmbit sociopolític, en allò que en altre temps es va dir l'oasi català, no havíem arribat a veure les cotes de la simplificació grollera i bastarda d'aquest llenguatge a què hem arribat amb l'aparició en el panorama polític nostre -català i ara per exportació espanyol- del partit d'Albert Rivera, Ciutadans. Un partit que té l'etiqueta d'haver estat fundat per un grup d'intel·lectuals catalans (alguns de dubtosa qualitat intel·lectual, és veritat), però que ha acabat sent una simple màquina de difusió de pamflets i recol·lectora de vots i llocs de poder en mans d'un grup d'analistes de màrqueting polític (els anomenats spin doctors en la terminologia anglosaxona) tan hàbils com privats d'escrúpols.

Però el risc de l'hàbil que se n'ha sortit en les seves trampes i manipulacions, en les seves mentides, és que tard o d'hora cau en les seves contradiccions internes, o, en últim extrem, en l'apoteosi de la seva maquinació, que el deriva cap a un dels aspectes més tristos del mentider, que és l'autoparòdia.

Ciutadans es troba ara en aquesta fase. No solament el seu líder nacional, Albert Rivera, sembla avui una joguina trencada, progressivament solitària en l'il·lusori cim del seu poder, sinó també els seus principals acòlits. La successora d'Inès Arrimadas -la que ben bé podria acabar fent el llit al mateix Rivera- a Catalunya, la tarragonina Lorena Roldán, és ara mateix una caricatura de as seva predecessora i un actiu de gran valor... per als adversaris del partit.

Ho va demostrar amb escreix en les seves intervencions al debat de política general del Parlament ahir. No solament perquè va insistir, fidel a la tàctica que també Rivera va seguir a Madrid, de continuar atribuint als detinguts per la Guàrdia Civil dilluns la tinença d'explosius (Goma2!), malgrat el ridícul material presumptament explosiu trobat, sinó que va continuar abusant d'un dels pocs ossos a què s'han pogut aferrar per mossegar el president Torra, i és la seva cèlebre expressió apreteu adreçada als CDR. Insistir en un argument caduc pot funcionar lluny del context català i dins dels fanàtics propis, però ja no sembla eficaç per convèncer ningú. Agafar-se a una possible relliscada pretèrita per manipular-la en un sentit impropi té els seus límits.

De fet, i recuperant el fil del principi, Quim Torra va relliscar sobretot com a persona de vasta cultura usant una expressió col·loquial -un barbarisme- ambigua. En català disposem de collar, pitjar o prémer com a formes alternatives que s'apliquen en distints contextos. En el que volia dir sens dubte Torra, que no sé si cal recordar que animava als CDR a pressionar el mateix govern de la Generalitat, era el de collar.

Quan es prem massa l'accelerador, quan es pitja amb una força i repetició innecessàries un botó, quan es colla fins a passar-se de rosca, el resultat és el contrari del perseguit. Això li va passar ahir a Lorena Roldán. I, encara més, perquè sol ser més rellevant en comunicació el llenguatge no verbal que el del pur sentit de les paraules, la seva veu -cridanera, altisonant, en el registre del grallar- resultava més repel·lent que convincent. I això, per molt que l'hagin format i preparat, és un element difícil de polir i controlar que va transparentar les males arts del mal actor que no sap dur-se el públic a la butxaca.

21/8/19

UNA TERRORISTA LITERÀRIA ANOMENADA ZEBRA


Vaig començar a llegir-me "Call me Zebra" el dia 5 d'aquest mes d'agost, exactament el mateix dia que va néixer la protagonista, la posseïdora de la potent i omnipresent veu narradora i discursiva d'aquesta novel·la. La segona de la jove californiana d'origens neerlandès i iranià Azareen Van der Vliet Oloomi, que li ha valgut un ampli reconeixement de la crítica i la consecució de premis diversos, com el molt prestigiós PEN/Faulkner d'enguany.

La coincidència de dates podria ser una circumstància accessòria, però el fet, en una obra que s'inicia amb una perspectiva històrica i una atmosfera de transcendència innegable, d'una ambició literària que traspua a cada frase i es manifesta a penes un s'endinsa a la seva primera pàgina, em va resultar gairebé un senyal premonitori. Llegit -devorat- enmig de viatges i rutes vacacionals, concordava també amb un àmbit fictici que, a grans trets, podríem definir com de llibre de viatges.

Si "Call me Zebra" ho és, tanmateix, s'ha d'aclarir que més aviat s'encamina a un molt peculiar viatge exploratori -un pelegrinatge, en diu la narradora-, que es desenvolupa tant en el pla pròpiament físic -la crònica d'un exili i de l'intent impossible de retorn a través del mateix camí per on es va produir la fugida de la protagonista en braços dels seus pares- com metaliterari, metafísic doncs. En veritat, el viatge d'aquesta narradora, última representant d'una nissaga d'erudits perses de la literatura, és una recerca dels seus orígens a través d'un recorregut guiat pels vastos coneixements de llengües i literatura universal de què és hereva i dipositària a títol d'epígon d'un llinatge destinat a extingir-se.

11/7/19

LA CONSTITUCIÓ QUE ENS HAN DONAT

Entre onades de calor i tempestes semitropicals -entre elles les tempestes de politiqueta de campanar que estan acabant amb qualsevol credibilitat del moviment independenstentista entre els grans partits-, el Tribunal Constitucional ha emès i publicat aquests dies dues sentències que resolen els recursos presentats contra la decisió del Senat que va posar en marxa l'aplicació de l'art. 155 de la Constitució.

Ho ha fet en un termini inusualment ràpid, que només té parangó amb totes aquelles resolucions judicials que tracten de posar setge i fre a la independència catalana, i que no sembla compatible amb la gravetat de la doctrina que pronuncia, que en síntesi avala les mesures d'extrema duresa que va aprovar la cambra alta, bàsicament la dissolució del Parlament i el cessament del govern català en ple. Mesures que clarament no tenen encaix en el text de la Constitució tal com va quedar redactat i aprovat en el debat de les Corts constituents, i que en canvi ressusciten el que aquelles Corts van rebutjar, i que el poble que, en la tan gastada dita, es va donar en ratificar la norma fonamental en referèndum. Em refereixo a les tesis del ponent Manuel Fraga, representant de la casta franquista en aquella comissió parlamentària coneguda com la dels padres de la Constitución.

Així ho explica bé i ho resumeix Gerardo Pissarello a la revista CTXT, i poca cosa queda més a dir sinó compartir la seva decepció amb un Tribunal Constitucional que, si ja estava prou desprestigiat per la seva trajectòria recent, queda ara com un trist apèndix -o un braç més potser- d'una amalgama de forces polítiques, administratives i jurídiques que han fet retrocedir l'Estat espanyol, tan orgullós de la seva Constitució del 78 i de la seva Santíssima Transició- als dies del tardofranquisme. Els límits sobre la temporalitat obligada d'aquesta interpretació extravagant del 155 i l'estimació d'un sol punt del recurs -anecdòtic- no suposen cap pal·liatiu a unes sentències francament escandaloses, en purs termes jurídics.

13/6/19

CELEBRANT L'OBRA DE MARÍAS

R. de M. / El País
M'ensopego -difós pel compte de Twitter del mateix Javier Marías- amb una notícia publicada a El País sobre un congrés efectuat a Oxford, per celebrar l'obra de l'escriptor madrileny. Encara que l'article no detalla, crec, els dies exactes de l'esdeveniment, deu ser recent. Hi ha una bonica foto d'alguns dels participants en un dels meravellosos escenaris de la universitat britànica, i un parell de noms entre els participants -o organitzadors, més aviat-. Tots, en tot cas, admiradors de Marías, si bé no sabem ja si amics. Pel que jo sé, en la seva trajectòria oxoniana, Marías no en va deixar gaires, d'amics, o almenys no tots els qui el van tractar el van considerar bé. És conegut, en tot cas, el seu caràcter difícil que li ha reportat no poques enemistats, també -i fonamentalment, suposo- a Espanya.

Una altra cosa és la seva qualitat com a escriptor, per a mi indiscutible, i especialment en el cicle de novel·les que parteixen precisament de la seva experiència a Oxford, que s'inicia amb "Todas las almas", i té unes continuacions enlluernadores amb "Negra espalda del tiempo" i "Tu rostro mañana". Curiosament, però, el propi Marías qüestiona a l'article el valor de la seva obra, i arriba a dir que amb el temps cada cop està més convençut que no té ni valor ni importància de cap mena. El fet és que, amablement, va desistir d'anar al Congrés i va enviar una carta en què fa aquests exercicis d'humilitat.

5/6/19

LA FISCALIA TENIA UN PLA

Els fiscals Javier Zaragoza i Fidel Cadena en primer pla (Foto: Pool oficial CGPJ / Tribunal Supremo)

Fa ara uns trenta-cins anys, a meitat dels vuitanta, jo era un jove llicenciat en Dret que no sabia cap a quin cantó tirar entre les opcions que m'obria aquell títol que, si em parava a meditar, em semblava que no obria cap camí que s'adeqüés als meus interessos... quan fos capaç de definir-los. Va ser aleshores que em va caure a les mans un llibre clarificador, "Justícia", de Friedrich Dürremmat, una rara novel·la negra que no discordava amb la línia satírica del gran dramaturg suís. Amb ella, i amb obres com la cançó de Bob Dylan que feia anys que tenia entre els meves escoltes preferides, el "Hurricane" on sentenciava que als EUA la justícia és un joc, vaig acabar convençut que la Justícia -entesa com el muntatge del gran aparell burocràtic que és a les dites democràcies occidentals- és en efecte un joc d'atzar... però amb les cartes marcades. Com diu Dürremmat en aquesta obra  esmentada -que ara he rellegit perquè no pot resultar més actual i que recomano ferventment-, l'economia és la continuació de la guerra amb altres mitjans. I afegeixo: la Justícia és la continuació de l'economia amb altres mitjans, i per tant de la guerra.


E
n el dia d'ahir culminava l'acció de la fiscalia del Tribunal Suprem en la causa especial 20907/2017, coneguda com la del procés (proθés en la versió mesetaria). Quedava demostrada, en la quàdruple intervenció consecutiva i sense pausa al llarg de la jornada del matí dels quatre representants de l'anomenat ministeri públic -compte amb aquesta denominació tradicional, que no és trivial-, que el discurs d'ahir era la culminació de tot un pla traçat feia anys per avortar el que havien denominat ja en dies previs la insurrecció catalana, i ahir mateix un cop d'Estat en boca del que sembla l'ideòleg principal del pla, Javier Zaragoza, que ja l'havia endegat des de la seva plaça anterior a l'Audiència Nacional i va tenir el seu braç català en el famós sumari del jutjat 13 de Barcelona que avui continua obert contra el segon esglaó de l'Administració catalana representat per més de trenta alts càrrecs.

Que Zaragoza assumís el llenguatge que de manera insistent i porfidiosa  han canalitzat cap a l'opinió pública el PP de Casado i els Ciudadanos de Rivera no deu ser anecdòtic, i que ho revestís en la seva al·locuió de l'autoritat de Kelsen, el gran pensador del iuspositivisme, tampoc és casual. No importa que ho tragués de context i que no cités les contradiccions que la seva teoria va conduir al propi jurista austríac, un home que neix en l'Imperi austrohongarès, contribueix a la formació del constitucionalisme consegüent a la seva caiguda, i es veu confrontat i perseguit pel nazisme -per la seva tendència política i per la seva condició ètnica jueva-. No importa res, ni que, per cert, Kelsen hagués de buscar al final el sosteniment una primacia de l'ordre internacional per salvaguardar els drets democràtics bàsics que havien anorreat els règims totalitaris que van esclafar  les febles arquitectures del constitucionalisme posterior a la Gran Guerra del 14. Els dret humasn bàsics van ser ostentosament silenciats i ignorats per aquests furibunds i convençuts iuspositivistes d'ahir.

27/5/19

LA LLUNA, DE VERITAT, DE NÈSTOR GIMÉNEZ


Just el dia que compleix trenta-sis anys em decideixo a fer una ressenya del darrer disc de Néstor Giménez, el seu tercer com a líder en solitari -deixant a banda els publicats en els seus múltiples projectes en altres formacions, com STN-. Naturalment, que portin la seva empremta de líder no vol dir que no s'acompanyi, com és habitual en ell, amb grans músics. Després de "Why Not?", el disc que va produir a Holanda amb músics d'aquelles terres baixes -i el seus inseparables Joan Terol i Adrià Plana- el 2015, va arribar el gegantí projecte amb la seva NG Ochestra el 2017, "Rite" -fruit de l'encàrrec de l'Auditori de Barcelona per adaptar la Consagració de la Primavera d'Stravinski. I arriba ara aquest projecte personalíssim, "Sputnik, Explorer and Everything After", sobre la cursa espacial entre els Estats Units i la Unió Soviètica dels anys seixanta del segle passat que van dur l'home a la lluna (o potser no?).

El disc és, doncs, en gran mesura, un disc conceptual, com se solia dir en els bons dies en què el llenguatge del rock es va precipitar pels laberints de la grandiositat simfònica, sens dubte pretensiosos però també -ho he de confessar- altament excitants, si més no per l'ambició que albergaven aquells músics. Potser uns músics no prou capacitats per a tan grans empreses, sense el virtuosisme molts d'ells per a sostenir aquells edificis opulents i una mica recarregats. El jazz també s'havia deixat influir, tanmateix, per aquell corrent que envaïa tot el magma cultural que després de la revolució del flower power llençava un àvid missatge de transcendència. Convinguem que una transcendència segurament més superficial que real, més de gran decorat que de gran profunditat, però era el que demanava una joventut que s'havia obert a l'experimentació sense traves i s'internava per les arenes movedisses d'una revolució que aspirava a cremar les naus que l'aferraven al vell món i a la vella cultura.

24/5/19

LA DEGRADACIÓ DE LA DEMOCRÀCIA

Filippo Minelli
Si parlava en l'anterior apunt de com es pot construir una democràcia plena, o almenys més qualitativament valuosa -que per tant potenciï la capacitat de deicidir de la majoria dels ciutadans-, en anteriors ocasions ja havia assenyalat com la democràcia espanyola, el règim del 78, s'està pervertint d'una manera molt preocupant per una via que pocs estudiosos havien detectat i que la societat, potser consegüentment, no havia intuït.

Com tots sabem, s'ha fet de la separació de poders un dels pals de paller de les democràcies parlamentàries, també dites representatives. Potser d'una manera més precisa i d'acord amb el que deia en l'esmentat apunt, delegades. Aquesta separació, tanmateix, comporta també la necessitat d'un equilibri i, per damunt de tot, que els límits entre els diferents poders quedin definitis i no s'envaeixin els uns als altres. Si això no es discuteix a la pràctica, és veritat que se sol desvirtuar en ella per algun dels poders. En aquest sentit, el sospitós habitual i el més comunament assenyalat és l'executiu. Però en la realitat, i sobretot en la realitat espanyola actual, també pot passar que sigui el judicial l'invasiu. Amb una especial agreujant: si l'executiu deriva del poder legislatiu, en teoria representatiu, i se subjecta en les aparences formals almenys al seu control, al poder judicial, en el sistema constitucional espanyol, no el controla més que de manera molt superficial -en el govern podríem dir que purament administratiu- un òrgan com el Consell General, que ha estat per altra banda objecte de diferents reformes legislatives per intentar protegir-lo de les interferències polítiques dels altres poders.  Però el que ha passat és que les interferències , en la mesura en què se l'ha protegit, han vingut més del propi ordre intern, del seu propi esperit corporatiu i de l'extracció social que predomina en un sistema d'elecció de l'escalafó que es podria definir, ras i curt, més de cooptació que de democràtic.

17/5/19

LA CONSTRUCCIÓ DE LA DEMOCRÀCIA


Acabava l'apunt anterior, sobre l'actitud de dignitat democràtica de Marina Garcés com a testimoni del judici del procés, evocant les jornades sobre les quals ella declarava -o intentava declarar contra l'actitud coercitiva del president del tribunal-, en les quals semblava que la multitud -i no la massa de la qual parlen tants tesimonis policials- es va sentir investida d'aquesta dignitat. I també argumentava que és en les interrelacions socials que es poden construir espais d'aquesta dignitat democràtica que, respectant la llibertat i independència dels individus, pot construir un veritable marc de relacions interdependents.

Dit d'una altra manera, una societat democràtica ho esdevé a partir de l'exercici, de la pràctica, de relacions lliures, i també subjectes a un pla d'igualtat -formal i consistenement real-. Una entrevista avui, a la Directa, amb el filòsof  Xavier Antich, ho formula així: per Xavier Antich no és deslligable de la dimensió pràctica, vinculada a l’ètica i la política. I, ell mateix: Jo tinc com a bandera gairebé sagrada un lema de Gramsci, que va acabar adoptant el seu diari L’Ordine Nuovo, fins a l’extrem que en cada publicació apareixien els tres eslògans. Per mi, continuen sent encara ara els tres imperatius polítics indefugibles. El primer és: “Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència”. La primera forma de precaució és aquesta instrucció que ja no és com al segle passat, sinó que és col·lectiva. Hi ha una necessitat imperiosa de mobilitzar la intel·ligència, que, si no s’utilitza, si no s’activa o si no se l’obliga a donar raons, es rovella. I Gramsci afegia: “Mobilitzeu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme” i “organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força”. Més encara, acaba, acudint a Marx, Deleuze, Foucault i altres, declarant que la reflexió sense acció és ociosa.

15/5/19

L'ELEGÀNCIA CÍVICA DE MARINA GARCÉS

La jornada del procés contra els presos polítics independentistes del dia 14 de maig, vigília de Sant Isidre -festiu a Madrid-, va resultar especialment clarificadora del paper del president de la Sala, en el sentit que es va treure la careta i es va mostrar clarament parcial. I no solament això, no solament va accentuar si cabia la seva tendència a no donar el mateix tractament als interrrogatoris d'acusació i defensa o als testimonis proposats per cada banda, sinó que va exhibir alguns dels pitjors vicis d'una cultura que ja transcendeix el nivell jurídic i podríem dir que fins i tot polític.

El testimoni que sembla ser va excitar més aquest costat autoritari del jutge Marchena va ser la professora de Filosofia Marina Garcés, proposada pel lletrat Benet Salellas, al qual va acotar i tallar de tal manera que va haver de renunciar a continuar el seu interrogatori. Us deixo amb un tall de la transmissió de la sessió, perquè són vuit minuts molt clarificadors que eviten qualsevol comentari.





Tot i així, els comentaris d'altres indrets de youtube on s'ha difós el vídeo, inclosos el del responsable de penjar aquest, per exemple, demostren que Marchena no està sol, i que hi ha una àmplia capa de la població espanyola, si més no, disposada a donar suport al seu autoritarisme.

I com l'autoritarisme acostuma a anar de la mà del patriarcat i el masclisme consegüent, no em queden gaires dubtes que el fet que Marina sigui una dona va acabar d'excitar l'animadversió de Marchena -i els seus supporters-. Però que no li permetés esplaiar-se -verb que el mateix jutge va apuntar- en una explicació del clima social que empenyia a una persona com ella, de rabiosa independència, de profund sentit crític i de depurada capacitat teòrica a participar en jornades d'agitació al carrer com les del 20 de setembre i l'1 d'octubre, suposa un antagonisme més radical.  El que l'instal·la en l'encarnació d'una Espanya que se sent amenaçada davant una pensadora tan aguda i de tanta elegància cívica. D'aquí que no volgués tampoc permetre la lliçó  sobre la resistència pacífica que Salellas pretenia que ella impartís.

Aquesta qualitat de l'elegància cívica de Marina Garcés no és accessòria o frívola, al meu entendre. La seva mateixa postura física desinhibida i confiada davant el Tribunal, allò que el president anomena ritualment la Sala, impugnava i confrontava la pompositat buida i pretensiosa del poder judicial que, lluny de ser també un mer accessori, és la base de la constitució d'aquest poder. Marchena, home sens dubte de nas fi, ho va detectar immediatament i per això no va dubtar a mantenir el seu dit vigilant damunt tota la declaració de la personalització d'aquesta transparència intel·ligent i desacralitzadora que era la testimoni i la seva visió radicalment laica del teatre on el Poder vol manifestar-se com a inviolable, la seva vista neta que li permetia veure l'emperador nu.

Lluny d'intentar una prèdica d'una religiositat oposada, Garcés pretenia, simplement, oferir un testimoni de la qualitat intrínsecament social dels seus actes en els dos dies en què el relat de les acusacions pretenen basar un relat insurreccional violent, allà on la profunda significació del gest social en realitat dinamitava precisament l'articulació violenta del seus estatus, el del poder judicial, el de l'Estat que no es vol reconèixer fundat en el cos d'on diu banalment que emana la seva sobirania. Però Marchena no va voler simplement no escoltar com el sord aquell testimoni, va veure necessari silenciar-lo al món.


La dignitat insubornable de Garcés davant aquella hostilitat sorruda em va fer evocar també amb una malenconiosa sensació de frustració aquells dies de revolta en què, almenys per un temps, vam creure'ns tots investits d'aquella mateixa dignitat, de la sensació d'haver-nos apoderat del maneig de les nostres vides i construir unes relacions socials més lliures i més democràtiques.

Potser si poguéssim participar al cafè que Garcés té pendent amb Jordi Cuixart -el cafè que a Marchena ja va molestar d'entrada i potser per a tot l'interrogatori-, recuperaríem aquella sensació. Entendríem com Marina Garcés, una intel·lectual com ella, adquireix la convicció de la seva responsabilitat social, i com la canalitza per mostrar com el compromís sobre aquesta responsabilitat es construeix en l'àmbit en què es donen aquestes relacions. Entendre la profunda paradoxa que només des de la interpendència de les persones aquestes adquireixen la seva insubornable independència.

Em dóna la sensació que hi ha cultures encara molt verdes per a tals missatges. Però n'hi ha d'altres que sembla que hem començat a madurar. Almenys durant alguns dies. Cal que no caiguin a l'oblit, per molt que alguns -amb molt poder, certament- vulguin emmordassar-ne la memòria.

13/5/19

NEW YORK, I 💜 YOU



Entre un viatge i l'altre, de tornada a casa, s'intenta estendre la carpeta inflada d'apunts sobre la superfície plana d'un paper, traslladar plecs, blocs, prospectes i catàlegs a fulls picats a màquina. Literatura com a trasllat; com en tots els trasllats, alguna cosa es perd i alguna cosa surt de racons oblidats. Realment anem gairebé com orbs, diu Hölderlin a la poesia "A les fonts del Danubi": el riu passa i brilla sota el sol com el fluir de la vida, però el sentit que llueix és una il·lusió òptica de la mirada enlluernada que veu taques lluminoses inexistents a la paret, esplendor al neó de l'esvanir-se, seducció de l'aparença, cobertes il·lustrades.
Claudio Magris, "El Danubi" (trad. d'Anna Casassas)

La imatge de Magris picant a màquina les impressions recollides als seus viatges ens resulta avui romàntica. El llibre és del 1989, si no m'erro, i avui ja deuen ser pocs els autors, inclòs ell, que ara ha arribat a la ja avançada de 80 anys i no sé si encara escriu, que no han canviat la màquina d'escriure per l'ordinador (Javier Marías n'és un, i a més proselitista de la seva pràctica). Prenc aquest llibre a préstec de la benemèrita biblioteca del Centre de Lectura. El viatge cap al casalot de tan noble soca em porta una mica d'aquell aire de què també parla Magris que un, com a mínim, pot atresorar a la pell en enfrontar-se a aquesta il·lusió òptica on reverbera el no-res. A cada viatge hi ha almenys, un fragment de sud. I després de fer-la petar una estoneta amb la simpàtica i afable jove bibliotecària, creuo el Mercadal que encara ahir estava ocupat pels espectacles del Trapezi, aquesta fira de viatgers irredempts, rodamons i fluents artistes de la recerca impossible de l'equilibri que els impulsa a no parar quiets mai sobre els seus peus àgils. Per sobre del meu cap volen rabents les orenetes, que ens venen del sud, imagino, potser de Marràqueix on jo també hi era fa poques setmanes.

Però penso en un altre sud, un sud que no tenim mai per tal, potser per tanta imatge de cinema del seu hivern rigorós. Nova York és a latitud 40º40', gairebé un grau sota Reus. Hi penso perquè ahir a la tarda, una d'aquestes tardes de diumenge de sofà i cinema, vaig encadenar dues pel·lícules seguides atret i fascinat pels paisatges de la gran metròpolis estatunidenca. "New York, I love you", pel·lícula coral que té la gràcia d'haver estat dirigida i escrita per múltiples autors, entre ells moltes dones, i que planteja creuaments de vides pels carrers de la Big Apple, sovint amb una aposta pel risc formal. L'encís de la galeria de cares conegudes i paisatges tan familiars compensa un teixit fílmic bastant descosit. I la connexió amb la meva pròpia tasca literària addicte a buscar interseccions vitals em feia quasi obligatori seguir la trama fins al final. I heus aquí que sense pausa Tv3 programava un altre pel·lícula que sorgia a Nova York, encara que acabés fent un viatge visual a les fredes terres de Maine. Aquí, les afinitats eren més improbables però igualment es troben amb una feina que podria dir que porto entre mans. Història de la investigació de la vida i la mort prematura d'un artista -un cantautor que mor després de donar al món una sola obra mestra-, té com tantes d'aquestes comèdies romàntiques de la factoria Hollywood un interès en les zones del plantejament i el nus que acaba traït per la previsibilitat de les peripècies del desenllaç.  El seu títol és "Tumbledown", que vindria  a ser una desfeta, però l'han traduït per "L'última cançó" -un altre punt per seguir-la, ja que seria el títol d'un principi de novel·la meva seminal de diversos projectes que amb el temps han anat veient la llum-, i crec que és de fa uns quatre anys. El seu punt fort, potser, i que era bastant arriscat quant gosa fer-nos escoltar la fictícia obra mestra, és el de les cançons de Damien Jurado, un cantautor del distant estat occidental de Washington que vaig descobrir gràcies a aquesta pel·lícula, i que fa versemblant la màgia de la carrera musical truncada del protagonista ocult.

3/5/19

XENOFÒBIA O SUPREMACISME?



La polèmica sobre la repiulada de tota una expresidenta d'un Parlament, Núria de Gispert, on es fa amb dubtós sentit de l'humor la comparació de diversos polítics de l'òrbita catalana que han buscat recentment empara en l'espanyola  amb la indústria exportadora catalana... porcina, ha vingut a enverinar-se amb la concessió de la distinció de la creu de Sant Jordi que atorga la Generalitat a l'autora de la susdita repiulada.

Han sortit, novament, acusacions de supremacisme i xenofòbia per part d'algunes de les persones presumptament insultades. Una acusació que ja és un motiu recurrent, una d'aquelles cantarelles que reciten de memòria des de les files de Ciutadans i Partit Popular per a desacreditar el món independentista.

Que la repiulada de Núria de Gispert resulta desafortunadíssima és cert, sempre partint de la base que reprovar el que es comporta de manera indigna usant els mateixos mitjans indignes t'invalida com a censurador. Ara bé, que tingui tints xenòfobs no es pot entendre, ja que de fet va destinada a persones concretes, on tant trobem catalans de soca-rel com ciutadans espanyols poc encaixables en la figura de minories marginalitzades. Més interès em mereix, en canvi, l'acusació de supremacisme.

28/4/19

MARRÀQUEIX


L'aeroport mitjà és un lloc asèptic, difícil de distingir, lluny de qualsevol concepte de pàtria, una zona zero de la identitat, tant se val que siga el de Milà com el de Palma. Tot és igual a tot i des dels seus corredors amples i plens de tendes idèntiques, de perfums uniformats, de capses de tabac gegants i d'immensos triangles de Toblerone, es pot viatjar a tot arreu. Entre els llocs habitats del planeta, és un d'aquells on més difícil resulta de trobar una connexió amb la terra sobre la qual s'implanta, sobre la qual s'arrela som si ho fera amb una arrel transparent, superficial i, d'alguna manera, insípida. Però sé que és aquesta manca de sabor el que em resulta atractiu, com la matèria primera aristotèlica, sense forma, no identificable, capaç de ser-ho tot en potència, capaç de fer-te volar a qualsevol racó del planeta.

Llegeixo aquest text, pertanyent al principi del llibre de Joan Benesiu "Serem Atlàntida", ja retornat del meu últim viatge, del meu darrer trànsit per aquests no-llocs que són els aeroports, en el meu cas no València i París, com els descriu Benesiu a l'inici del llibre sinó Barcelona i Marràqueix, i Marràqueix i Barcelona. A diferència del personatge d'aquesta dubtosa ficció nova del brillant escriptor que em va enlluernar amb "Gegants de gel" (dic dubtosa ja que pertany a aquest gènere híbrid on el lector avança sense saber del cert què és experiència real i què inventada), els aeroports no em resulten atractius, ans al contrari, em neguitegen i em resulten, fins i tot, un obstacle que, ja sigui a l'anada o a la volta, em fan desitjar no emprendre el vol, romandre, postergar o potser anul·lar el viatge. Alimento així, de vegades, la fantasia d'esdevenir un nou habitant del lloc on m'ha dut el primer avió, el d'anada. Fondre'm amb el nou paisatge i arrencar-me la pell de turista per a mimetitzar-me en uns dels habitants que fan la seva en aquell territori on he caigut per un d'aquells estranys i també dubtosos atzars que suposa la decisió, tan rara si anem a mirar, de visitar aquell lloc, i no cap altre o no cap en absolut.

11/4/19

FLAIRE DE CLAVEGUERES OBERTES

Carles Ribas
Llegeixo en un article signat per Daniel Seixo, subdirector d'un d'aquests mitjans de periodisme alternatiu que malda per mantenir la decència i la dignitat democràtica en el periodisme actual, "Nueva Revolución" , aquesta lluminosa i oportuníssima citació d'Stefan Zweig:  La mentira extiende descaradamente sus alas y la verdad ha sido proscripta; las cloacas están abiertas y los hombres respiran su pestilencia como un perfume. L'article, a més de fer un ràpid repàs d'algunes de les situacions que són viu testimoni que a l'Estat espanyol les clavegueres es mantenen ben obertes i pudents -entre d'altres, la causa del Procés-, fa una diagnosi lúcida dels orígens d'aquest sistema putrefacte, assenyalant la Transició que no va fer cau i net de l'aparell franquista.

L'anàlisi no és nova, evidentment, ni tan aïllada a l'Espanya enllà de l'Ebre com de vegades ens fa pensar el soroll predominant de l'altra Espanya, la imperialista, intolerant i reaccionària. Tanmateix, és el resultat d'un sobreesforç que s'exigeix al que neda contra el poder abassegador dels ressorts del poder estatal i el seu braç mediàtic, la caverna. Un exemple de com se la pot jugar un espanyol que es surti del fangar del nacionalisme espanyol imperial és el cas dels Sis de Madrid, sis joves madrilenys arbitràriament detinguts i imputats per delictes que poden suposar-los anys de presó, per haver participat a una manifestació a favor del dret d'autodeterminació. Podeu seguir un testimoni en aquest article de l'Andreu Barnils a Vilaweb.

Tanmateix, amb tot i no poder estar en desacord amb la diagnosi de l'arrel del mal que corca la democràcia espanyola actual, jo matisaria que tampoc el franquisme n'és la causa última.  Pel contrari, el franquisme, és a dir, el règim que neix de l'alçament violent -aquest sí- de l'Exèrcit contra la II República, en realitat, malgrat ser afí als règims autoritaris que en aquell moment (1936) assalten les democràcies burgeses europees, en veritat ve impulsat per un corrent tradicionalista, un conglomerat dels poders nacional-catòlics que són els vestigis i les resistències de l'Espanya Imperial que ja neix amb els primers Àustries al segle XVI i que formarà un Estat que es forja a l'ombra d'un Imperi en perpètua decadència però que, si més no en el seu imaginari -la caverna de la seva època- mai reconeixeria la seva desfeta. Que el Procés passarà segurament a la Història d'Espanya com un nou vaitot a aquesta caduca estructura d'un Estat negat a entrar en la modernitat i la democràcia, és potser una de les poques certeses que en tenim respecte al seu desenllaç.

8/4/19

EL CEL PARTICULAR DE MARTA ROJALS

publico.es

Llegia fa pocs dies una entrevista a la gran hispanista i traductora novaiorquesa Mary Ann Newman, on s'atrevia a pronunciar-se sobre els seus autors catalans preferits. Si no m'erro, només en citava dos de vius, el seu traduït Quim Monzó, i la Marta Rojals -a la qual no ha traduït... encara-. Com sigui que m'estava ultimant la darrera novel·la de la Rojals, "El cel no és per a tothom", em va fer especial gràcia la referència. No és poca cosa que algú del prestigi de la Newman et col·loqui a una llista encapçalada per  la Mercè Rodoreda, acompanyada per figures com Ausiàs March, Joan Maragall, Sagarra i altres indiscutibles.

El cas és que la Newman definia a la Rojals com a brillant cronista de la generació X. Aquesta generació, segons tinc entès, és una mica laxa, i grosso modo podríem definir-la com la que segueix a la que va fer la revolució del flower power. Va, doncs, de la lleva que podria ser dels germans menors d'aquells hippies, en la qual m'incloc, a la que neix a les acaballes dels setanta. Com a generació musical, és eclèctica, ja que podríem dir que creix amb el punk rock, s'obre al món amb el tecno popi la new wave dels 80, i madura quan tot just els grunge reprenen el rumb cap a la distorsió rock.  Bé, el meu cas és diferent perquè, a banda d'agafar-me pels pèls als 60's, em vaig quedar una mica penjat del rock simfònic dels 70.

D'altres van esdevenir també dissonants i van estiragassar la dura pegada del heavy i la imatgeria afí a les drogues dures que van causar estralls en la generació que arribava als 20 entre els 70 i els 80. Un d'aquests individus és un dels protagonistes de la darrera novel·la de Marta Rojals -que per edat estaria entre els epígons de la X, potser-. Es tracta de la crònica vital de tres germans, si fa no fa contemporanis meus, nascuts a la primera meitat dels 60: dues bessones i el germà menor, que és el que fa més ús i abús de les drogues. Es tracta, també, d'una crònica familiar que va repassant les complexes i conflictives relacions entre els mateixos germans -sobretot les dues bessones, enfrontades per un fet del passat recent que no se'ns va desvelant més que en comptagotes-, i tota la resta de la unitat familiar,la més nuclear, amb els seus pares i la més àmplia, que conformen els cònjuges d'una de les bessones i del noi. Un quadre familiar també difícil, dur i ple de tensions enquistades que repercuteixen fatalment en les relacions fraternals dels protagonistes.

2/4/19

LA GRAN CONSPIRACIÓ (i 3)

eldiario.es
Tot i que hi havia hagut ja alguns partits xenòfobs i reaccionaris amb certes quotes de poder (el cas de la Plataforma per Catalunya de l'inefable Josep Anglada a un bon grapat de municipis catalans), és evident que l'aparició de Vox en el panorama polític recent esdevé un important gir en el mapa de la ultradreta espanyola des de la sempre tan lloada Transició. Sempre s'havia dit que un partit d'arrels franquistes com l'Aliança Popular de Manuel Fraga i el seu successor Partit Popular, taponava per la via de la integració les tendències més ultradretanes, amb l'excepció d'un confús mosaic de grupuscles i organitzacions feixistes sense gaire rellevància entre l'electorat.

L'evidència, ara que Vox ha irromput amb força, de moment en el Parlament andalús, és que aquesta integració no ho era per la via de la domesticació, sinó més aviat a l'inrevés. Tal com fa ara Vox, el discurs reaccionari arrossega i s'empelta, almenys a nivell de la propaganda cara a l'electorat, a partits amb presumpte pedigrí democràtic com el mateix PP, ara dirigit per Pablo Casado -un Aznar de cara somrient i formes més suaus-, i fins i tot aspiracions centristes, si no progressistes, com Ciudadanos.

Ara bé, ni els uns ni els altres semblarien tenir la força per transformar aquesta Espanya constitucional amb la que s'omplen la boca PP i C's, si no fos perquè els braços executors de l'Estat espanyol són segurament servidors de la mateixa ideologia que és a la base dels dos partits i de Vox -el que ja ha vingut a denominar-se trifachito-.  Em refereixo a les forces de seguretat, a la alta burocràcia de l'Administració central de l'Estat i l'Administració de Justícia.

29/3/19

LA GRAN CONSPIRACIÓ (2)

http://www.tribunapoliticaweb.it/
Existeixen avui en dia elements per sospitar que una conspiració d'àmbit universal està provocant l'emergència de forces polítiques caracteritzades per una ideologia ultraconservadora en termes socials i ultraliberal en termes econòmics? És indiscutible l'auge d'aquests moviments, partits i organitzacions que a grans trets encaixen en aquestes formes, a les quals cabria afegir l'adjeciu de populistes quant a la seva expressió en les arenes movedisses del debat polític democràtic. Però que això obeeixi a unes determinacions més o menys concertades a gran escala és més dubtós.

Són la mateixa cosa el populisme fatxenda de la presidència Trump, que la de règims amb pocs estàndards democràtics com les Filipines de Duterte o la Turquia d'Erdogan? Pertanyen al mateix corrent polític els partits que avui governen estats de la UE com la Polònia del partit Llei i Justícia dels germans Kaczynski, l'Hongria d'Orban o la lliga Nord de Salvini que partits amb més recorregut històric però que mai han escalat el poder dels estats centrals de la UE, com el front Nacional de la nissaga Le Pen? És el nou president brasiler Bolsonaro més que un imitador directe de Donald Trump?

Es podrien explicar les concomitàncies entre els pensaments reaccionaris i els discursos populistes de totes aquestes forces polítiques per moltes causes similars dins de les peculiaritats de cada territori, i un gran element comú a totes elles que és la crisis capitalista. Una crisi que basa en els cicles de pujada i baixada descontrolats del capitalisme financer la devastació d'àmplies zones de producció primària o secundària. Destrucions de producció i d'ocupació que empobreixen capes senceres de les classes mitjanes als països del primer món o dels que s'han considerat emergents, és a dir, amb un trànsit frustrat cap a la riquesa dels primers.

22/3/19

LA GRAN CONSPIRACIÓ (1)

Com crec recordar que ja havia comentat fa un temps en aquest mateix blog, de teories conspiratòries n'hi ha moltes. En general, en tota discussió en què una part tendeix a assenyalar alguna planificació més o menys àmplia d'una estratègia de domini de la població per part de diverses accions d'extensió generalitzada, acaba sortint la contrapart que l'acusa d'abonar una teoria de la conspiració, i ridiculitzant-la per aquest simple fet.

Tanmateix,  si és bastant absurda la tesi d'una teoria universal de gran conspiració que governa tots els designis d'un poder unificat al planeta -el que anomenarem teoria forta de la conspiració-, tant o més absurd em sembla la tesi contrària, la de que no existeix cap conspiració en absolut. Com va dir el nostre mestre filòsof particular, Magnus T. Pfaff, la primera regla de tota conspiració és negar l'existència de les conspiracions.

En general, la conspiració limitada funciona a nivell d'un grup organitzat, i és una figura delictiva que recullen tots els codis penals, com l'espanyol. I que ara sembla que li pretenen endossar als imputats pel judici del Procés, vist que els fiscals no se'n surten amb la demostració d'una execució de cap rebel·lió o sedició. Per què, doncs, es nega des de la burla que en l'àmbit de determinades institucions o centres de poder es realitzin conspiracions? Doncs, senzillament, perquè no convé a aquestes institucions o centres de poder que la població fiqui el nas en les seves entranyes, en els ressorts i maquinacions de les seves formes d'exercir el poder.

18/3/19

FAKE NEWS, NO NEWS

EFE/El Público
A la seva habitual secció de crítica televisiva al diari Ara, la Mònica Planas ens informava el passat dissabte que la promoció del Preguntes freqüents que anuncia una entrevista amb Josep Antoni Duran i Lleida ha fet que les xarxes socials reaccionin demanant el boicot al programa. No és la primera vegada que passa. 

I acte seguit venia a renyar a tothom que presumptament havia llançat aquest boicot (llançar és el verb de moda a les xarxes des que la fiscalia equipara els tuits (tuiters, diuen ells) a objectes incendiaris. I concloïa: Deixeu treballar la gent en pau: quan informen al carrer i quan editen els continguts dels seus programes. Si no us agraden, no els mireu. Si us interessen, mireu-los. Però s’ha de tenir present que, per construir un estat d’opinió madur i a prova de complexitats, és important que les televisions reflecteixin múltiples punts de vista. Demanar boicots i condemnar entrevistats per raó d’opinió és empetitir-se. El títol de l'article, Hiperventilats amb comandament a distància, ja en donava el to. On hiperventilat ha servit per qualificar qualsevol actitud coherentment independentista enfront de tant de pur retoricisme.

A banda que la línea que separa el boicot de la simple crítica, que la mateixa Mònica Planas exerceix, és força fina, hi ha un detall en el seu comentari que no puc deixar passar per alt, ja que és avui un lema molt pregonat entre els mitjans de comunicació que mantenen un esperit independent, que no independentista. És a dir, molt poquets i quasi tots residents a Catalunya -o amb intervenció catalana, com el diari digital El Público-. Es tracta de la neutralitat, que convindrem que és un principi que hauria de regir els mitjans d'informació, encara que avui sembli ser una espècie de fòssil tan antic i caduc com el del més modern dels dinosaures. Doncs tan mal entesa com ho és a la furibunda caverna de hooligans espanyolistes de la premsa madrilenya en paper, ho és la de la tendència que aprecio que va guanyant pes en les línies editorials de la ràdio i televisió públiques catalanes, assetjades i assenyalades com a sectàries per tota la partitocràcia espanyola i els seus voceros presumptament periodístics. 

27/2/19

XOC DE TRENS... MENTALS

EFE/Tribunal Supremo
A mesura que avancen més les sessions de la vista del procés contra els líders independentistes al Tribunal Suprem, en la causa 20907/17 que ja sens dubte ha passat a la història judicial del Regne d'Espanya, més es constata que no solament té les connotacions de veritable causa política que ha estat sobradament subratllada per nombrosos comentaristes i almenys una part dels protagonistes, sinó que reflecteix també el profund sòcol sociològic en què s'explica el conflicte.

Com era segurament de preveure, l'aparició ahir en la taula de l'interrogatori del líder més purament civil i no polític entre els encausats, el president d'Òmnium Cultural Jordi Cuixart, ha resituat la línia essencial del debat més abruptament en la seva base social, en allò que ja alguns dels polítics prèviament interrogats es van reforçar per remarcar, però que en la boca de Cuixart va produir una càrrega de profunditat rotunda: que l'anomenat Procés -al qual se sotmet aquest procés- és un fenomen d'àmplia mobilització col·lectiva i que, almenys segons el punt de vista dels acusats, obeeix precisament en la seva gènesi a aquesta mobilització popular, espontània, cívica i a més pacífica.

Aquesta tesi, que molts subscrivim a Catalunya, és difícil que s'imposi en canvi a una majoria de la societat espanyola, acostumada a una versió molt diferent dels fets i a analitzar el moviment independentista com una simple mobilització agitada, provocada i teledirigida per una classe política determinada, amb fins espuris i partidistes.

23/2/19

UN JUDICI AL POBLE

Diari Més
La retransmissió per televisió del judici als presos polítics independentistes aquests dies està suscitant, sens dubte, algunes perplexitats. Almenys a Catalunya, ja que a Espanya no es pot seguir sense la intermediació de l'omnipresent punt de vist de periodistes, pseudoperiodistes i tertulians.
Per a tots els que puguin accedir sense prejudicis ni censures a les sessions de la vista oral, s'està fent cada dia més evident que ens trobem davant d'un judici construït sobre la base d'unes instruccions judicials sense una base sòlida, que fa engrunar-se l'acusació a cada cop que els fiscals i l'advocada de l'Estat intenten obrir vies de penetració en els arguments de les defenses.

Que peticions de condemna tan greus, de 25 anys en alguns casos -per no fer cas dels disbarats adduïts per l'acusació particular de Vox, que a hores d'ara sembla que només podrien secundar els seus més fanàtics seguidors-, se sostinguin en arguments i proves tan febles i fins ridículs com els que estan presentant en els seus interrogatoris l'equip de fiscals i l'advocada de l'Estat -que realment està fent un galdós paper-, ha generat la sensació que l'acusació no s'havia preparat a penes el seu paper, bé sigui perquè realment no té cap base per defensar-lo, bé sigui perquè d'antuvi es donava el judici per tancat i els presos condemnats, fent així palès que es tracta d'un judici polític.

Tanmateix, admetent que pot haver-hi molt d'aquesta certa desídia per part de l'equip acusador, penso que seria arribar a conclusions errònies tant pensar que les condemnes estan prefixades com que el fracàs del sistema judicial que hauria naufragat en una farsa ridícula farà vèncer i triomfar la justícia que tan brillantment estan defensant els acusats i els seus advocats i advocades.

13/2/19

ELS MINISTERIS I ELS SEUS SERVIDORS


Llegint aquests dies la nova gran novel.la d’Arundhati Roy, “El ministeri de la felicitat suprema”, descobreixo amb vergonya i sorpresa un de tants conflictes contemporanis ocults, el del Caixmir. Sorpresa per desconèixer fins avui la profunditat del conflicte, i vergonya per no haver-m'hi interessat mai abans.

Aquest conflicte, enquistat de fa dècades (de fet, s'arrela en els mateixos inicis de la independència de l'Índia), que enfronta l'Estat indi amb el Pakistan pel control dels territoris del Caixmir, Jammu i Ladakh,  va viure uns anys d'especial virulència a la dècada dels 90 del passat segle, amb l'aparició de la insurreció armada dels caixmiris secessionistes.

Aquest és el teló de fons d'una novel·la en què Roy ens descriu, des de múltiples veus i punts de vista, les tensions, revoltes i brutals repressions en què es mouen distints personatges de diverses ètnies, classe i procedència, lligats per vincles de molt divers tipus. El conjunt ens proporciona un tapís de múltiples visions del conflicte entre poblacions musulmanes i hindús a l'Índia -no solament a la regió del Caixmir, sinó també a la mateixa Delhi, que és d'on parteix la novel·la-. Algunes de les veus narradores són fervoroses partidàries de l'unionisme indi -com la molt aconseguida d'un membre dels serveis secrets indis-, mentre d'altres són més conciliadores, i ens aproximen als punts de vista dels secessionistes. De fet, és innegable la simpatia de Roy cap al moviment indpendentista caixmiri , una cristiana de l'estat de Kerala -a l'altre extrem del subcontinent indi-. El seu suport explícit en una declaració a la premsa el 2008 a aquest moviment li va suposar un procés judicial, acusada de sedició arran d'una nova declaració pública dos anys més tard.

14/1/19

ES BUSQUEN NO NACIONALISTES

Ara.cat
Sentir, o millor dit llegir, que el meu exprofessor Francesc de Carreras digui que Podemos és un perill per a la democràcia més gran que Vox m'ha deixat desconcertat (diari Ara d'ahir). El recordo a l'època en què em va impartir un curs magnífic sobre història del pensament polític, amb els seus aires de progre, afí al PSUC, i em resulta difícil -impossible- lligar-lo amb una manifestació d'aquesta mena. S'ha de reconèixer que és una frase que dóna un titular ben galdós i els periodistes de l'ARA no van dubtar a ressaltar-la com a tal. Potser es pot explicar per un escalfament temporal després que bona part de l'entrevista se li pregunti sobre Vox i la seva relació amb Ciudatans amb el pacte de govern a Andalusia. O potser la cosa és més profunda i l'ínclit catedràtic té comptes pendents de la seva antiga militància, o afinitat ideològica, perquè no en sé gaire de la seva deriva ideològica i militàncies.

Sé que és un dels fundadors de C's, un dels pocs veritables intel·lectuals que van formar un grup en què gent com Arcadi Espada, Félix de Azúa o Albert Boadella aspirava dubtosament a aquest apel·latiu.  I veig que continua sense renegar de la seva relació amb aquest partit, malgrat anomenar-se independent. En l'entrevista, certament, no eludeix com fan els líders actuals del partit definir Vox com ultradretà i nacionalista espanyol, però nega això de C's.

De veres, senyor de Carreras? C's, no nacionalista espanyol? Basta acudir als abundants titulars que subministren diàriament Rivera, Arrimadas o qualsevol dels altres portaveus -C's és una màquina de producció de titulars i petits eslògans electoralistes- per sentir el pes del nacionalisme espanyol amb una rotunditat de militant, gairebé militar.

elDiario.es

Basta recordar potser un dels més celebrats -i en conseqüència satiritzats- discursos de Rivera, del maig de l'any passat, quan va presentar el seu nou artefacte electoral anomenat España (sí, així mateix) Ciudadana: Recorriendo España yo no veo trabajadores o empresarios; veo españoles; no veo a jóvenes o mayores, veo españoles ¡Ya está aquí la ! ¡Únete!

O un altre discurs més recent (veure magnífic article d'elDiario.es): Este país tiene que perder los complejos (...) No quiero pedir perdón por llevar la bandera de mi país o por hablar español (...)
A este país le sobran tópicos y complejos. Nos falta recuperar el respeto por nosotros mismos.
Ells -de Carreras potser també- diran que són constitucionalistes, no nacionalistes. Igual que sempre parlen de separatistes, mai independentistes. És una norma de tot partit populista retorçar cuidadosament el llenguatge des d'un laboratori que treballa incansablement en la fabricació de discursos simplistes, manipuladors i tendenciosos que repeteixen després els seus pregoners amb disciplinada porfídia.

¿Però és potser tota aquesta fanfàrria simplement una tàctica electoralista, i tindrà raó de Carreras quan diu que el partit no és nacionalista, que és partidari de l'estat de les autonomies? Bé, potser que acudim a veure el que diuen els seus programes d'acció política. Una recerca de programa electoral de C's a Google ens porta a una pàgina que ells defineixen com Nuestro proyecto, on,d'entrada, ja ens avisen que trobarem 350 soluciones para cambiar España a mejor -sortosament-. Molta lletra Apoyaremos que las políticas exterior y de cooperación internacional tendrán una planificación estratégica y transparente teniendo en cuenta los intereses y valores españoles, pero también los europeos y los globales a través de un nuevo Plan de Estrategia exterior. Serán de especial prioridad las acciones con países vinculados históricamente con España y aquellos otros de especial interés geoestratégico (les negretes són meves). Valors espanyols? És aquesta una visió no nacionalista del món?

Anem a mirar què diuen de la Unión e igualdad de todos los españoles: Impulsaremos la consolidación del estado autonómico, completando y cerrando su desarrollo mediante la reforma constitucional. Se enumerarán, para fijar el mapa autonómico de manera definitiva, las 17 Comunidades Autónomas y las dos ciudades autónomas. Se suprimirá la disposición transitoria cuarta que contempla la posibilidad de incorporación de Navarra al País Vasco. // Propondremos que la reforma constitucional incorpore un listado de competencias exclusivas del Estado y de competencias compartidas, para clarificarlas y así permitir el desarrollo autonómico, asegurando servicios públicos y condiciones de vida equivalentes en todo el territorio nacional. Se establecerá la prevalencia de la legislación del Estado y se suprimirá la posibilidad de ceder o delegar a las Comunidades Autónomas las competencias que la Constitución otorga al Estado.

Aquí, les negretes són del text original. Com es veu, no es remarca en negreta una expressió tan poc nacionalista com la prevalença de la legislació de l'Estat  o la supressió de la possibilitat de cedir les competències que la Constitució atorga a l'Estat -possibilitat que regula la Constitució (art. 150.2), apunto, ja que se'ls oblida dir-ho-.

En fi, estranys no nacionalistes aquests que només veuen españoles. I que a l'hora de pensar en futures legislacions, s'enfunden en valors no constitucionals, no de drets universals, sinó españoles. Muy y mucho españoles.