21/8/19

UNA TERRORISTA LITERÀRIA ANOMENADA ZEBRA


Vaig començar a llegir-me "Call me Zebra" el dia 5 d'aquest mes d'agost, exactament el mateix dia que va néixer la protagonista, la posseïdora de la potent i omnipresent veu narradora i discursiva d'aquesta novel·la. La segona de la jove californiana d'origens neerlandès i iranià Azareen Van der Vliet Oloomi, que li ha valgut un ampli reconeixement de la crítica i la consecució de premis diversos, com el molt prestigiós PEN/Faulkner d'enguany.

La coincidència de dates podria ser una circumstància accessòria, però el fet, en una obra que s'inicia amb una perspectiva històrica i una atmosfera de transcendència innegable, d'una ambició literària que traspua a cada frase i es manifesta a penes un s'endinsa a la seva primera pàgina, em va resultar gairebé un senyal premonitori. Llegit -devorat- enmig de viatges i rutes vacacionals, concordava també amb un àmbit fictici que, a grans trets, podríem definir com de llibre de viatges.

Si "Call me Zebra" ho és, tanmateix, s'ha d'aclarir que més aviat s'encamina a un molt peculiar viatge exploratori -un pelegrinatge, en diu la narradora-, que es desenvolupa tant en el pla pròpiament físic -la crònica d'un exili i de l'intent impossible de retorn a través del mateix camí per on es va produir la fugida de la protagonista en braços dels seus pares- com metaliterari, metafísic doncs. En veritat, el viatge d'aquesta narradora, última representant d'una nissaga d'erudits perses de la literatura, és una recerca dels seus orígens a través d'un recorregut guiat pels vastos coneixements de llengües i literatura universal de què és hereva i dipositària a títol d'epígon d'un llinatge destinat a extingir-se.

Cal aclarir de seguida que no es tracta d'un viatge nostàlgic. Quan la protagonista, aquesta dona de vint-i-pocs anys que, en quedar-se òrfena a l'hostil Nou Món al qual havia emigrat fugint de la guerra i la revolució de l'Iran de Khomeini del braç de son pare, s'arma del seu petit museu mòbil -una curiosa maleta que és un concentrat dels seus records vitals- i inicia el camí invers al qual la va dur allí, no persegueix un acte de retrobament amb cap arrel perduda, sinó més aviat una denúncia de les condicions de vida -de mort?- d'un món que l'ha convertit en aquesta òrfena exiliada que es veu condemnada a la buidor i la infelicitat. És revelar aquesta buidor el que persegueix, i és la literatura i no la denúncia directa de les situacions geopolítiques que travessa l'eina a la qual recorre.

Zebra (Van der Vliet) ens confia als braços multiformes, a la vastitud de la xarxa d'aquesta biblioteca de Babel (Borges serà un dels referents inevitables) en què es mou en la seva recerca, dins el que ella mateixa denomina la seva acció de terrorista literària. No es tracta, ben entès, d'una recerca acadèmica, ortodoxa, per bé que s'iniciï gràcies a l'ajut desinteressat d'un professor universitari, un exiliat com ella. El mètode, pel contrari, és aleatori, basat en un altre dels noms que es repeteixen com a referents, el geni Dalí, i el seu sistema paranoicocrític.

Zebra vola de Nova York a Barcelona. Hi ha moltes ressenyes de la literatura catalana, que Azareen Van der Vliet coneix bé. Va ser a través de les entrevistes que sobre la nostra cultura ha publicat ella a LA Review of Books -per exemple, aquesta amb la gran traductora i catalanòfila Mary Ann Newman (han estat traduïdes al català, com aquesta amb Peter Bush )-, que la vaig descobrir i m'hi vaig apropar. El coneixement d'una autora d'una maduresa i penetració intel·lectual sorprenents, donada la seva joventut, abasta moltes facetes de la societat catalana, i és indiscutiblement un dels aspectes que haurien de fer que aquesta obra fos ben acollida pels lectors catalans -cal exigir-ne ja la traducció!-. Zebra ens permet repassar amb la seva implacable mirada crítica alguns dels valors més indiscutibles de la nostra cultura -Pla, Rodoreda, Gaudí, el ja esmentat Dalí-, però també algunes de les nostres febleses.

Zebra no és un personatge amable ni algú que pretengui satisfer ningú. El seu és un viatge, un pelegrinatge, que no vol resoldre el conflicte amb el món que ha causat el seu exili, sinó destacar-lo i aprofundir en la seva precarietat. La fe en la literatura, en l'art en general, és així la fe en la seva qualitat reveladora, i no redemptora. Literatura i art, perquè també les estructures lineals de l'Eixample barceloní de Cerdà en contraposició als volums orgànics de Gaudí li seran indicadors de la seva ruta entre el Jardí Metafísic de l'Exili i el Mar de les Esperances Ofegades, visualitzada en l'eix que parteix i comparteix Cerdà i Gaudí, el Passeig de Gràcia, que la condueix a la Mediterrània, aquest punt de referència o abocador de tots els que, com ella, han hagut de deixar enrere la crueltat i devastació que ha sentenciat els seus països natals.

Zebra, en efecte, no és simpàtica. Carrega massa ressentiment i opressió. Topa en la seva estada a Barcelona -curiosament a la casa d'un Quim Monzó que no sabem en veritat si és el famós escriptor- i Girona amb un altre exiliat, un hereu de llinatges literaris com ella, l'italià Ludo Bembo, en una batalla on es confronten les mútues necessitats i reticències. Ella fuig del lligam de l'amor convencional que ell sembla oferir-li, i és en aquesta despullada història entre dues ànimes pelegrines que descobrim que l'extraordinària exigència de sinceritat i veritat de Zebra és realment una crida radical, radical com la literatura que estima, una literatura que no casualment equipara a la mort. I és mirant a la cara aquesta mort que descobrim el valor de la vida.

Com aquests refugiats que aquests dies, per a renovada vergonya nostra, han protagonitzat el desesperat periple a bord de l'Open Arms a la recerca d'un port europeu, la figura d'aquesta noia en permanent revolta contra la superficialitat, el sentimentalisme, l'egoisme i cofoisme del nostre món, ens mostra a la fi una sortida a l'esperança. L'única sortida real, segurament. Com ella ens diu cap al final, citant Arendt sobre Benjamin i a través de Shakespeare, el procés de decadència és alhora un procés de cristal·lització.



2 comentaris:

  1. Els decadentistes deien que tot és decadència, al món, al capdavall. Però potser sí que a vegades l'oruga es converteix en papallona.

    Aquest "la figura d'aquesta noia en permanent revolta contra la superficialitat, el sentimentalisme, l'egoisme i cofoisme del nostre món", m'agrada molt. També: "I és mirant a la cara aquesta mort que descobrim el valor de la vida".

    M'has fet pensar amb això del Cerdà rectilini i el Gaudí de corves.

    ResponElimina
  2. Gràcies per la teva atenció, Helena!

    ResponElimina