21/11/21

LLUMS I OMBRES DE GLASGOW

 

                                                                                                                                        Getty Images/iStockphoto

La recent Conferència de l'ONU sobre el canvi climàtic de Glasgow -coneguda com COP26-, ha deixat més notícies preocupants que esperançadores. Els resultats tangibles -compromisos vagues, objectius tous, absències de forts mecanismes de controls- deixen novament en el terreny de la lluita contra el clima climàtic moltes sensacions que tota la feina real està per fer, mentre avança inexorable el compte enrere per al punt de no retorn en què l'escalfament del planeta i els altres efectes col·laterals de la nostra agressió al medi ens duran a la catàstrofe que amenaça la nostra supervivència com a espècie.


Tanmateix, és cert que hi ha hagut progressos, i potser un dels més interessants sigui veure que les dues més grans potències, els Estats Units i la Xina, semblen haver pres una consciència real que el temps s'acaba, i en conseqüència declaren estar disposades a adoptar mesures reals per aturar el consum forasenyat de l'energia no renovable que és el principal factor en el reescalfament global.

Malgrat tot, encara acceptant que les mesures proposades en els esborranys finals -després difuminades en el text final pel que fa a la supressió total dels combustibles fòssils per pressió de l'Aràbia Saudita i l'Índia-, s'apliquessin realment, els experts només preveuen una incidència en unes poques dècimes de menor augment de la temperatura global de la que la nostra tendència actual apunta. Totalment insuficient per evitar el desastre que es vaticina per al final de segle. Un desastre, és clar, que anirem notant a passes gegantines d'aquí a allà.


Mentrestant, els telediaris ens envaeixen amb la preocupació per l'escalada del preu de l'energia elèctrica, causada per la pujada galopant del preu del gas -combustible fòssil-. Mentrestant, en les pauses publicitàries, ens ataquen de nou els anuncis de la necessitat de tornar al consum desbocat dels automòbils, dels viatges interoceànics, dels creuers per la Mediterrània, de l'oferta de crèdits meravellosos per comprar articles i no pagar fins d'aquí a 12 mesos... Reclamem un nou sistema econòmic basat en la sostenibilitat, però devem creure que el canvi l'han de fer altres, no pas nosaltres.


És veritat que el 10 % de la població mundical, la més rica, és la que produeix la meitat de les emissions de CO2 del món, i que són els països on trobem aquesta població els que han de fer l'esforç més gran. Hi ha un càlcul que ha planat per Glasgow molt elemental i il·lustratiu: cada persona del planeta, de cada unitat dels 7.000 milions d'habitants del món, hauria d'emetre un màxim de 2,2 de tones de carboni a l'any per no superar l'escalfament global d'1,5 graus que s'ha fixat com la fita més enllà de la qual els efectes sobre el clima serien catastròfics. Actualment, els catalans estem emetent el doble d'aquest límit. L'1 % més ric dels rics -on trobem els veritable amos de l'economia mundial- consumeixen 70 tones anuals per càpita, més de 30 vegades el límit del no retorn.


Tanmateix, concloure que uns han de fer més esforç -els que millor ho tenen per fer-lo, certament-, no vol dir que no ens toqui a tots posar-nos-hi. Una altra xifra molt aclaridora és la de la despesa d'energia que fem i que depèn de tries quotidianes. Programar un viatge a Nova York i agafar un vol directe ja suposa gairebé esgotar el “crèdit” anual d'emissions de carboni que tindríem (1). Potser ens ho hauríem de pensar més a l'hora de planificar les nostres vacances?


Els països en vies de desenvolupament, aquell vell eufemisme per parlar de les zones pobres del planeta, o les economies emergents, són per tant les que menys haurien de veure's afectades per la reducció necessària en la despesa d'energia, però han de repensar sobretot també el seu consum i exportació de matèries primeres que carreguen igualment el compte del CO2, i per tant generar economies que no depenguin de la pressió consumidora dels països i capes de població més riques. Una justícia global passa per no oblidar-los del repartiment de les compensacions econòmiques que han exigit a Glasgow, que ja javien estat acordats en l'anterior conferència de París i que a dia d'avui estan lluny de satisfer-se, però també passa per incloure'ls en la solució, en el disseny d'un sistema de producció que arribi a la xifra zero d'emissions i que, molt i molt especialment, proporcioni mitjans de vida possibles i dignes a tota la població. És aquesta l'única manera real de lluitar contra les migracions no desitjades i no imposar barreres i murs que, com veiem aquests dies a la frontera entre Polònia i Bielorússia, poden ser mers instruments de geopolítica que, un cop més, obliden el respecte als drets humans més elementals. Entre els quals, no ho oblidem, hauria d'estar el de garantir la vida a les generacions posteriors a la nostra, que han de trobar un planeta on hi hagi un espai possible per a respectar aquests drets. És a dir, un espai habitable.


(1) Podeu consultar aquesta guia per a calcular l'impacte sobre el CO2 de les vostres actuacions habituals

1/11/21

JAVIER MARÍAS: EL DIFÍCIL ART DE MATAR

 


Fa força temps que no trepitjo aquest blog més que per algunes notícies sobre les meves activitats literàries. Tanmateix, en el temps que el vaig mantenir més actiu -més o menys vuit anys, entre 2007 i 2015-, hi vaig incidir molt amb la, podríem dir-ne, crítica literària. O, per dir-ho més modestament i sens dubte més ajustadament, en els comentaris dels llibres llegits que m'havien agradat -crec que rara vegada en les decepcions o les lectures que no m'haguessin seduït-. 

Era obvi, doncs, que havia d'aparèixer sovint per aquest blog la figura de Javier Marías. De l'autor madrileny vaig ressenyar les meves lectures de "Así empieza lo malo" (2014) i "Los enamoramientos" (2011), a part d'altres mencions més col·laterals, com el meu laudatori comentari sobre un homenatge fet a Oxford el juny de 2019, on em referia entre d'altres obres a la que considero el seu cim narratiu, la trilogia de "Tu rostro mañana", que va aparèixer entre 2002 i 2007, o sigui abans que jo m'animés a recollir en aquest blog les meves lectures més satisfactòries. També m'he referit en alguna entrada als seus articles, on realment m'hi he trobat un autor bastant menys interessant, si bé el vaig aplaudir en alguna ocasió per aquests treballs, com en l'entrada dedicada als seus articles sobre els enemics i delators de son pare Julián Marías.

Tanmateix, una vegada vaig interrompre aquest blog  el setembre de 2015 (tot i que vaig rescatar-lo circumstancialment en les èpoques més agitades de l'anomenat Procés), també em vaig anar allunyant de Marías. En part per aquesta mateixa agitació del Procés -del qual Marías no és precisament un simpatitzant-, i en part per l'obertura cap a noves lectures.

En el primer cas, he de dir que he esborrat de la llista definitivament autors -pocs- que abans havia llegit i que se m'han revelat indignes de la meva confiança per la seva postura davant el moviment independentista català. Però potser no és tant el cas de Marías, que de fet només ha tret una novel·la en aquets anys d'efervescència de l'independentisme, "Berta Isla" (2017).

En el segon cas, la immersió en el cicle narratiu de Marcel Proust i els molts volums de la seva "A la recerca del temps perdut", en les encertades edicions de Viena en la traducció de Josep M. Pinto, que encara no he conclòs, m'han plantejat certs importants biaixos d'apreciació d'altres obres que, potser, en altres moments hauria valorat més. Així, m'he enfrontat a molts llibres que han atès el sempre relatiu i modest rang de best-seller a la literatura catalana, amb una actitud crítica que m'ha deixat un solatge d'escepticisme sobre la seva vàlua. 

Llegint Proust, comptat i debatut, he fet una retrospectiva crítica de Marías a la vista de l'enlluernadora prosa del mestre francès. Si abans havia parlat de la influència que es podria detectar en el madrileny d'autors com William Faulkner o Thomas Bernhardt, ara em semblava que Proust, realment, no sé si haurà influït o no en ell, però que la seva obra, la de Marías, empal·lideix davant la d'aquest com si fos una versió rebaixada.

I potser és aquesta actitud la que ha fet que m'enfrontés a la darrera novel·la de Marías, "Tomás Nevinson", amb certa reticència. Potser, fins i tot, si hagués sabut que ve a ser una continuació -o, com crec que ell ha dit, una parella- de l'anterior "Berta Isla" -que no he llegit-, no l'hauria comprada. Ho vaig fer en ocasió d'una visita a la bonica i coqueta ciutat molt castellana de Burgos, i potser va ser l'ambient d'aquesta ciutat tan serena -que casualment m'adono que té tant a veure amb l'ambient de la ciutat fictícia on es desenvolupa bona part de la trama-, el que em va dur a entrar en una molt agradable llibreria del famós passeig de l'Espolón on ens preníem uns xurros amb xocolata com molts autòctons fan un dia festiu al matí -o potser era dissabte-, i demanar-lo directament ja que l'havia vist a l'aparador ben destacat.(1)

I la veritat és que durant moltes de les quasi set-centes pàgines del novelón, vaig ratificar-me en les reticències. Per dir-ho així, els defectes que li trobava superaven les virtuts, les habituals virtuts que he trobat a la prosa alambinada i el pensament envitricollat de Marías. Ens trobem de nou en l'àmbit d'espionatge que conforma el centre nodal de "Tu rostro mañana" i recuperem alguns del personatges que transiten per les llargues tres novel·les que conformen aquesta obra majúsucla, però com si Marías s'hagués desinfalt, com el mateix protagoniesta central i narrador en la ficció, aquest Tomás Nevinson que també ha usat de molts altres noms -una altra de les constants en Marías-.

La trama se'm feia inversemblant, però aquest no ha estat mai el punt de la seva obra que m'ha sembla més important, ni segurament gaire objectable. A més, el discurs esdevenia reiteratiu i, en ocasions, poc imaginatiu. La servitud de les citacions -una altra de les seves constants, que aquest cop s'ha molestat a recollir en un divertit epíleg- es feia en ocasions artificial. I, sobretot, algunes de les digressions reflexives tan típiques del seu estil s'assemblaven massa als vicis del Marías columnista: una certa presumptuosa incapacitat d'empatia i el costum d'insultar de manera prou grollera als que considera que s'ho mereixen. En aquest cas, tractant-se d'una ficció que fa aterrar els serveis secrets en el terrorisme irlandès i basc, les bèsties negres són també una de les habituals destinacions de l'agusat dard de l'articulista Marías, els nacionalismes i els moviments independentistes, cosa que fa pensar que confondre narrador real amb narrador fictici en aquest cas pot estar bastant justificat- 

Però és clar que tot en Marías és una elucubració artificiosa, un punt d'invsersemblança que malgrat això sempre ha mantingut un encant irresistible per a mi. El que resulta més discutible en ell és que els seus personatges semblen parlar sempre amb la mateixa veu digressiva i els circumloquis del narrador. Aquest, no obstant, no és un problema greu en aquest llibre on som els espectadors o més aviat oients d'una veu narrativa subjectiva, la del personatge central, i per tant, encara que Marías corre el risc evident que l'identifiquem amb ell, per les no poques concomitàncies o identitats d'estil i arguments ideològics, el lector pot autoritzar-lo a fer-ho sense més remordiments. De manera que no vaig deixar que el voluminós tom se'm caigués de les mans -no és un joc de paraules amb el nom del personatge, aquest home de dues nacionalitat i dues llengües que en la seva part britànica pot ser interpel·lat simplement com a Tom-, i vaig avançar amb pols una mica vacil·ant per la part més desmaiada i àtona del llibre, la que es podria dir que conforma la seva part intermitja -sensació que ja he tingut en altres obres anterior de l'autor-.

La conclusió, però, és que estem, potser, davant un Marías menor, però així i tot un Marías, és a dir, literatura de primera fila, prosa exquisita plagada de prou idees brillants perquè al final es faci oblidar de les inconsistències d'una trama que, donant voltes sobre les mil formes de matar i massacrar, segurament, no resisteix la prova del cotó de la confrontació amb la realitat, la de l'espinós tema de la lluita del terrorisme i el contraterrorisme en què s'emmarca. Un tema, o una realitat que, segurament, ens amagaria trames que també per a la majoria de la població resultarien obra d'una ment fantasiosa, si no malaltissa.



(1) Que la dedicatòria de la novel·la vagi un cop més per a Carmen o Carme López Mercader, la seva parella més o menys laxa des de fa un parell de dècades, i a la qual es va unir en matrimoni fa uns pocs anys per qüestions potser purament fiscals, no es pot considerar ja una coincidència més amb les meves pròpies experiències o procedències en aquest cas. Naturalment, no tinc cap parentiu amb ella. Persona discreta, em sembla, coeditora de la petita editorial que Marías va fundar fa anys,  barcelonina, va signar el desembre de 2017 un manifest contra la independència subscrit per una candidatura a aquelles vergonyoses elecciones convocades pel 155 anomenada "Recortes Cero", al costat d'una plèiade d'intel·lectuals de l'esquerra espanyola civilitzada com Antonio López, Juan José Millàs, Luis Antonio de Villena, Fernando Shwartz, Antonio Orejudo o Javier Mariscal.