26/9/12

L'ATRACCIÓ FATAL DE L'AVENTURA

Diu Javier Cercas avui, aprofitant que presenta nova novel·la: les aventures m'encanten, però només als llibres. Jo no sóc independentista: no veig on ens portarà. Reivindico el dret a tenir por.

Potser aquesta és una de les grans potències de la literatura: permetre viure en la ficció el que no podem viure en la realitat. L'aventura, de fet, és un gènere que permet explorar el món sense la responsabilitat de sentir-se'n partícip del seu destí. Parlo del món fictici aquí, i per tant d'una responsabilitat (irresponsabilitat vaja) elevada al quadrat, de doble grau. L'autor i el lector de l'aventura signen un pacte d'abandonament compartit dels codis de conducta acceptables i es llancen de cap a un món on els codis estan per definir. L'aventura, en definitiva, és evasió. Una evasió de la por, també, un capbussament en la innocència. És el gènere per excel·lència de l'edat infantil i s'envolta de la seva aroma de felicitat universal i estable: just el contrari del que la felicitat por ser en el món real.

Per això, normalment, l'aventura com a gènere és deixada de banda quan el lector madura. Insatisfet amb els seus codis fantàstics, l'adult es qüestiona el món i l'estat de les coses i alhora la seva pròpia capacitat d'intervenir en el món i en l'estat de les coses. És la línia d'ombra, en termes de Conrad, el gran escriptor de l'aventura adulta. La que ja no és en si aventura, sinó en tot cas un relat al voltant del desconegut. Només per extensió es pot considerar del gènere d'aventura aquest tipus d'obres. S'ha donat ja el pas que va de Verne o Salgari a Conrad o Melville. "Moby Dick", habitualment encasellada en el gènere, és en realitat una profunda indagació en la qualitat de l'individu i en el destí de la Humanitat. Quan l'aventura apel·la a universals, a metàfores com la de la balena blanca, a personatges arquetípics com Ahab, passa a ser una altra cosa i s'insereix en la responsabilitat de l'adult.

És clar que no tots els adults traspassen aquesta línia d'ombra -ni com a lectors ni com actors reals-, ni tampoc tots els pobles. I en aquest cas estan condemnats a la condició mòrbida de l'infantilisme. En el cas dels pobles solen condemnar-se al servilisme a curt termini i a la desaparició, o a la integració en entitats majors, a llarg termini. És una opció, però no sembla la que ha triat ara el poble català. Entre vegetar cap a una grisa extinció i assumir el repte d'una marxa cap a un desconegut -en efecte, no sabem on ens porta-, ha triat aquesta darrera, és a dir, l'opció d'acceptar el risc, de desafiar la por. Al cap i a la fi, no és valent qui no té por sinó que la sap afrontar.

Ara bé, en les empreses col·lectives, l'aventura ha de mantenir-se en el terreny de la projecció. En els individuals pot haver un marge per a l'eixelebrat, però el risc és massa gran per comprometre tot un poble sense assegurar la partida sobre bases reals.Tornant a "Moby Dick": Ahab és el pilot que, en la seva obsessió malaltissa, envia la tripulació a una aventura forassenyada. Quan un adult transfereix els seus objectius al grau d'allò realitzable, l'aventura deixa de ser aquesta feliç fugida cap a allò irrealitzable i esdevé projecte. I sense projecte és molt difícil tenir il·lusió en el futur. I sense aquesta il·lusió potser es pot sobreviure, però no viure plenament

17/9/12

LA NIT QUE VAM MUSSARAR

El 4 d'agost passat es va celebrar la quarta edició d'un festival molt singular: el Mussart, un esdeveniment poètico-musical que el petit ajuntament de Vilaplana, al Baix Camp, organitza als paratges evocadors i encisadors de La Mussara, el poble abandonat i en runes que es dreça encara al cim de la serra del mateix nom, una de les portes de les muntanyes de Prades. El festival, en paraules del seu coordinador Francesc Cerro, pretenia repassar la poesia des de fa dos segles fins ara, amb una mescla d'autors internacionals i nacionals, centrats en quatre temes relacionats amb la Mussara. Obria el gran traductor Joaquim Mallafré amb una conferència, seguien els recitats de poemes a càrrec dels actors Jaume Comas, Martí Peraferrer, Txe Arana i Jaume Montané, i tancaven l'actuació musical dels Taima Tesao, de Laura Guiteras i Toni Xuclà

Tot un èxit de participació  i caliu. Com diu el mateix Francesc Cerro, un exemple del que pot fer la imaginació en temps de retallades.


Pugem ja tard. El capvespre d'abalança a la muntanya, mentre ens enfilem pels seus vertiginosos revolts per sobre de la vall d'Alforja. De sobte, un grupet de gossos vigilant a un costat de la carretera. No cal alarmar-se: aviat veig el pastor, intuïcions del ramat. Fa dies que sento de manera inusitada tràfec de ramats per la nostra vall. En acabat sabrem que van al concurs de gossos d'atura de fan demà a Prades.

Arribant al refugi, una filera de cotxes arrecerats al límit del bosc ens guia sense possibilitat de pèrdua cap al poble abandonat. Escampats per diversos indrets de les nostàlgiques runes, els rapsodes deixen anar els versos. La peribilitat dels pobles, la permanència de la natura, se senten com una veu, un xiuxiueig constant,   aquí on la petjada dels homes que tants anys ho han habitat a penes mostra restes, esquelets de pedra entre la dura vegetació que obstinadament avança any rere any. La boira envia vels estiragassats per l'oratge progressivament fresc entre els rapsodes i els grups d'oients,  esquinçalls que contrasten amb el seu vol fugaç la intuïció de brins d'eternitat de les paraules que els perforen.

Ja de nit, al refugi, ens reunim en un escenari improvisat. Els Taima Tesao actuen de cara a les taules i les tendes dels que han acampat. La boira s'ha fet més espessa, però el vent l'empeny igualment, com fum fràgil entre l'ambient més fred. La Laura comença a cantar ben tapada, però aviat s'escalfa i ens escalfa amb les seves paraules amb múltiples llenguatges, planant sobre la versàtil guitarra del Toni Xuclà. Ens repten a endevinar en quin idioma canten un text que sona exòtic i que ens revelen tremendament quotidià, irònicament proper.

Ella ens passa un barret ple de paperets. Hem d'escriure un verb, una acció, motius per a un diàleg que encara només intuïm. El barret torna a les seves mans i ella va filant els verbs: qui no ha gaudit, qui no ha rigut, qui no ha saltat, qui no ha brillat... qui no ha estimat? Recull dues vegades el paper d'estimar al seu pit. I aleshores llegeix: La Mussara. No és un verb, però la fresca espontaneïtat de la Laura el permet conjugar immediatament: mussarar, jo mussaro, tu mussares, ell mussara, nosaltres mussarem...


Baixem en la fosca densa,  ja sense boira, les llums oscil·lants dels fars desvelen la presència d'una vida pletòrica entre la densa fosca del bosc que sembla vigilar-nos, amatent, falsament adormit. Ens duem records de versos, de verbs, de notes espargides. O s'han quedat a dalt, com una nova petjada de la presència dels homes en aquesta contrada que la nit fa més salvatge. Testimonis de la nit que vam mussarar.

Fotografies de Taima Tesao: http://www.myspace.com/taimatesao/photos

12/9/12

ENS HEM POSAT A CAMINAR

Ho pressentia, ho havia dit aquí mateix dies enrera: estàvem davant un dia en què un poble es posaria en marxa, de manera irreversible, cap a la seva independència. La sensació, més enllà del nombre, desbordant, difícil de precisar (un milió? un milió i mig?  dos?) era clara: però havies de ser-hi allí al mig, palpant, palpant l'avui d'aquest país. 


 

 Un avui d'un poble vell i fort que s'ha recuperat ja de les desfetes que commemora teòricament la diada, un poble que ara ja ha après a mirar endavant i no al darrera ni  als costats. La sensació era que hi ha un impuls definitiu, una fe, una esperança insubornable. La sensació que s'ha posat en marxa un moviment que el qui no vulgui o sàpiga interpretar correctament es quedarà a un costat, bandejat de la Història i del futur. 

 





Havia sentit veus de mal averany que havien dit que aquestes coses sempre acaben malament. Ni un incident, res, tot pacífic en un centre de Barcelona ple de gom a gom, sense a penes presència policial.


Havia sentit opinions escèptiques que deien que no es pot fer res contra el poder dels diners i dels estats. Totes les cares i totes les veus afirmaven el contrari. 

 

Havia sentit veus que alertaven contra les exclusions i les persecucions dels que dissentissin: cap èmfasi en el que ens separa, només l'anhel expressat d'iniciar un camí propi on tots els que hi vulguin són cridats.





Sí, allí, al mig d'aquella massa que a penes podia moure's, però que no es precipitava, que gaudia de la seva sola i rotunda presència, sabies que hi ha una cosa que definitivament ens uneix. Prenent el testimoni de les generacions anteriors que tant han patit per continuar sent catalans, d'alguns d'ells que molt comprensiblement s'ho miren des de la por arrelada i des de la distància, notant la decisió dels que ara mateix volen que el país tiri endavant, de les generacions que estan cridades en un futur a agafar el nostre relleu, veient tant de jovent que avui no pot votar però que demà mateix ho farà...








Veient i sentint i palpant, ja sabíem tots que els discursos de mala fe que ens voldran distorsionar l'eco del clam, de rezel dels que voldran confondre el seu sentit, d'egoisme de curta volada de politics que en voldran fer una simple basa per a jocs tàctics d'ambició eixarreïda, de por dels que no gosen comprendre que la realitat es pot canviar cada dia i que tot és possible, ignorant tot allò que ens oprimia, humiliava i reabaixava l'esperit, aquest poble definitivament ha iniciat el seu camí.




Naturalment, aquesta no és una crònica objectiva. Cap ho és, mai, però aquesta no pretén ser-ho. Parteix de la base de sensacions, encara que tingui el suport de els xifres, dels crits proclamats, de les banderes estelades que formaven un veritable mar en moviment, del civisme exemplar, de tantes coses que ahir es podien constatar. Ahir, la meva sensació és que el país ha fet el mateix recorregut que jo, en el seu terme mitjà. Que en unes dècades ha passat  de defensar la seva supervivència dins Espanya amb trets nacionals propis (manifestació autonomista del 77), a reaccionar contra l'agressió permanent i la rampinya constant de l'Estat espanyol en què va creure (manifestació del 10 de juliol de 2010), i finalment a aixecar-se amb plena consciència de la seva capacitat sobirana (ahir). Crec que la sintonia, ahir, abarcava molts dels centenars de milers que hi érem, no importava si havíem viscut o no el setembre del 77 o havíem estat fa dos anys o no al mateix lloc, si veníem del sud o del nord, si parlàvem català o castellà o una altra llengua.




La sensació que compartíem amb l'emoció vibrant que es feia saltar i onejar les estelades era que ara Catalunya pot anar sola, que si el 10 de juliol de 2010 es va manifestar en una embranzida enorme en reacció als atacs de fora, aquest onze de setembre s'ha alçat definitivament pel seu propi peu. Que allí, fa dos anys, es va acabar el procés de reacció. Que ahir es va iniciar el d'acció.

 


L'important era ahir que volíem ser per caminar. 

 

 

 

 

I que sabíem que necessitarem ser per caminar.





Fotografies: Aleida López, Elena Giménez

6/9/12

UN POBLE EN MARXA

Fotografia de reusdigital.cat

Ahir va tenir lloc a Reus l'acte de Reus per la independència i l'Assemblea Nacional de Catalunya, que servia per escalfar motors per a la gran marxa a Barcelona de la propera diada. 

 O que realment no servia: els motors ja estan escalfats i a tota marxa, i a més de forma indeturable. Si alguna cosa va demostrar l'acte d'ahir, amb un Teatre Bartrina a vessar, desbordat per l'assistència i per una emoció continguda però vibrant, és que aquest procés ha atès l'energia dels moviments irreversibles. Com va dir Víctor Alexandre, un dels oradors, el procés cap a la independència de Catalunya no és imminent: ja ha començat. El que és imminent és la independència.


Millor que ningú ho il·lustra la figura de la presidenta de l'Assemblea Nacional de Catalunya, la Carme Forcadell: la seva convicció, la seva determinació, la seva seguretat, es mostrava en cada frase i es reblava en cada afirmació de la voluntat nacional dels catalans. Una determinació amb l'escalf necessari per posar en marxa el procés, però amb la fredor necessària per no caure en triomfalismes excessius i perillosos ni amb demagògies o exclusions frívoles, ans assentat en els principis democràtics més sòlids. Amb el seny i la rauxa pròpia del nostre poble, les dues unides i en un capmàs indestriable, com va dir Toni Albà en la seva intervenció, lúcida i divertida alhora.

Pep Andreu, alcalde de Montblanc, en representació de l'Associació de Municipis per la Independència, va posar el dit a la nafra: Reus es mou i estira del carro, com li toca, però no el seu govern municipal. Va apel·lar més d'un cop al sentit patriòtic de l'actual alcalde, el convergent Carles Pellicer, a fer valer la tradició catalanista indiscutible de la ciutat. Un alcalde i la seva coalició nacionalista que han preferit pactar vergonyosament amb el PP i que no s'han adherit a l'AMI, i que són un mirall, potser amb lent d'augment, de l'actitud del govern català.

http://www.bcngrafics.cat/gaudi/
L'acte va acabar amb el cant dels Segadors,  però just abans el coordinador de Reus per a la independència, Pere Borràs, a més d'agrair la col·laboració de tots els que van fer possible l'acte, va fer una referència a una figura història tan emblemàtica per a Reus, el país, i el món en general: Antoni Gaudí. I una citació del geni universal que ha estat llargament silenciada: Sense la independència de Catalunya no hi ha possibilitat de crear una política justa, honesta i regenerada. Gaudí és la plasmació del'amor a la pàtria que es tradueix en la defensa de la terra esdevinguda art i bellesa, harmonia i equilibri, i alhora impassible i tossuda determinació de construcció d'aquesta justícia, honestedat i regeneració. També és la figura de Reus que es projecta en el cap i casal català. Barcelona. Amb ell, i com ell, el poble català és avui es marxa.

Més que mai cobra dimensió actual un cançó d'Esquirols, una cançó del seu àlbum "Licor d'herbes bones", de 1978, quan encara aquesta Constitució espanyola que tant ens ha decebut estava naixent, "Onze de setembre".

Homes d'aquí, obriu els ulls,
palpeu l' avui d'aquest país
i bé veureu un poble en marxa,
un poble vell que ha resistit.

Un poble fort que es recupera

de la desfeta dels anys passats,
de la tempesta que l'oprimia
per conquerir la llibertat.


Aquest onze de setembre proper, Catalunya està en marxa, decididament, confiadament, orgullosament!

3/9/12

LES MEVES VACANCES

No recordo del cert si ho vaig fer mai, o si només és un record general, el record d'un tòpic, el de la redacció sobre les vacances que t'encarregava fer el mestre el dia de retorn a l'escola en acabat de les vacances d'estiu, aquell període dilatat, que un dia ens havia semblat interminable i ple de fets i circumstàncies i que, vet aquí, arribat el funest dia de la seva fi, ens torturava amb la impossible descripció de tot allò que havia esdevingut i que, de sobte, es feia estranyament esmunyedís i irreductible a la senzilla narració.


I vet aquí que ara, tan lluny d'aquell temps de les redaccions escolars, em pregunto si cal que posi fi a aquestes vacances estivals del bloc fent-ne una breu i concisa redacció, per a no sé exactament quin fi o per a quin objecte. Posat a rumiar-m'ho, enumero uns quants punts que ineludiblement hauria de tocar:

La feina d'endreçar el tros, una barreja de diversos manteniments que toquen construcció, fontaneria, jardineria i pagesia. La freguen, més que tocar-la, entre la voluntat i la manca de la ciència i experiència suficients per fer-ne una autèntica dedicació. Conseqüència: la constatació, un cop més, de la força de la natura, tossuda i impertortablement constant, de la natura que malda per anorrear la nostra absurda tasca de Sísif d'intentar dominar-la.

Malgrat això, la constatació de com podem agredir fàcilment la natura. Una simple guspira i tot un bosc tan ple de vida i de tantes vides que s'hi agombolen en un fascinant equilibri, poden destruir-se en pocs minuts. La fragilitat del nostre entorn, com us explicava en un petit recés de les vacances d'aquest bloc.

Lectures. Moltes i variades, sense un ordre ni un concert. Aquestes hores volant cap a altres espais i temps gràcies a llibres que arriben a la casa com alguns viatgers ocasionals i visites inesperades que et trenquen les rutines i t'obren paraules i converses que no has planificat.

Feina. El treball diari i les obligaciones que trenquen el retir amb l'agressió de carreteres i carrers de ciutats on has de pagar fiança per la vida que, de vegades, en hores de prolongada contemplació, per exemple acarat a la muntanya a l'ocàs que no sembla que s'acabi de tancar mai, et semblen coses de vides molt llunyanes. De fet, només he deixat de treballar -el treball remunerat, s'entén- quinze dies, nou dies segons el còmput en dies feiners que em compta l'empresa que em paga el salari -encara-.

 Festes. Aniversaris, celebracions, reunions familiars. I escapades ocasionals. Una escapada poètica i artística a La Mussara on, al poble abandonat, es desencadena l'art de la poesia i la música. Una experiència enriquidora, inoblidable, el Mussart que organitza l'Ajuntament de Vilaplana, on cullo un nou verb, mussarar, per obra i gràcia de l'exquisita creativitat de Laura Guiteras i Toni Xuclà, els Taimatesao.

Escriptures. Una voluntat sistemàtica per centrar la tasca literària que pren forma. Recupero un vell projecte. Imatges, idees, veus que van teixint-ne el seu cos immaterial. Una frase que s'hi cola amb la promesa de servir de motiu central: només podem reviure el passat vivint el present.

M'adono, en fi, que és massa material per resumir-lo en una redacció. A penes esbosso un catàleg de temes que, com un projecte de simfonia, caldria desenvolupar i potser intentar enfilar, o almenys embastar, per compondre la crònica dels dies que componen l'estada a la vall d'Alforja, els dies que comencen ja no sé ben bé quin dia de juliol i acaben ahir, un cap de setmana amb escapada a la populosa -encara ahir!- vila estival de Salou, amb moltes trobades i un seguit de visites i retrobaments que acaben amb el plaer d'assistir a un nou concert dels Step the next, que estant ja posant el fil a l'agulla al seu nou disc que avui mateix ja deuen estar enregistrant per terres de Castelló.

O quasi acaben: encara hi ha temps de fer un glop veient per la tele com el Barça pateix de valent per guanyar el seu tercer partit de la Lliga aquesta que ha començat tan desorbitadament i intempestivament aviat.

En fi de l'en fi... Molts fils estesos que necessiten ser recollits i estirats en noves entrades d'aquest bloc. Potser entre tots plegats tindrem la paciència de fer-ho?