L'ANATOMIA DEL DESENGANY, PER GERMÀ BEL

Germà Bel presentava ahir al Centre de Lectura de Reus el seu darrer llibre, "Anatomia d'un desengany", en una sala d'actes plena de gom a gom. Va fer la introducció el professor d'Economia de la Universitat Rovira i Virgili , Ferran Mañé. Amb molta gràcia, Mañé es va presentar a si mateix com a especialista en la presentació de Bel, al qual ja li ha tocat uns quants cops fer de teloner.

No és estrany, aquest també professor i economista és avui molt popular, tant per la seva vessant d'escriptor expert en temes econòmics com per la seva assídua participació en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials, on s'ha destacat com a polemista conspicu alhora que rigorosament documentat. Bel destaca avui també per la seva defensa de molts dels arguments del procés independentista català.

Coneixent la seva passada trajectòria política, afí al partit dels socialistes -amb els governs dels quals va desenvolupar diversos càrrecs-, creia jo que el títol del llibre enunciava una personal crònica de la seva progressiva conversió al sobiranisme. M'errava. De fet, el títol original en castellà -"Anatomía de un desencuentro"- sembla més ajustat al seu contingut. Germà Bel narra sense passió -tampoc amb neutralitat, cal apuntar- la crònica de la progressiva separació entre Catalunya i Espanya.

El professor Bel va desplegar la seva intervenció seguint la forma en què ha estructurat el llibre. Va començar analitzant les explicacions de la causa de l'evident augment del suport a l'independentisme a Catalunya segons els seus adversaris i detractors. Al marge de l'incentiu causat per la crisi econòmica -que no va tocar, tot i que s'hi va referir tangencialment en el torn de preguntes-, va abordar tres línies causals: el pretès adoctrinament efectuat pel sistema educatiu, l'epidèmia d'un virus nacionalista, i l'atribució d'una desmesurada ambició a la diferenciació per part dels catalans. Bel va desmuntar amb dades extretes de diversos estudis les tres línies explicatives. Però vull destacar una afirmació que em va calar: segons li han manifestat col·legues o visitants d'altres països, principalment els centreeuropeus, manifestar en públic que l'altre, sigui qui sigui, és una persona adoctrinada, és considerat com una mostra de mala educació i de manca de respecte inacceptable. Que aquí estigui tant en boca no deixa de ser mostra de la mala qualitat de la nostra democràcia.

Acte seguit, Bel va analitzar distintes estratègies que  s'usen des d'Espanya per atacar l'independentisme: la que va denominar lo que necesitas es amor (la coacció a través de l'apel·lació a un lligam afectiu entre els pobles), la d'apuntar a un objectiu d'ordre superior (la democràcia i el marc europeu), o la generació de la necessària confiança. Com va mostrar, aquesta, la confiança, només es genera des de l'empatia. L'amor és un sentiment massa volàtil per ser tingut en compte en la creació de vincles institucionals. Per analitzar quin grau d'empatia hi ha avui entre Catalunya i Espanya, es va referir a la qüestió de la llengua i l'escola, la transferència de diners entre regions (les famoses balances fiscals) i les inversions en infraestructures. Només s'hi va referir a la primera qüestió. Les altres, en què és consumat especialista, ens les va deixar per estudiar al seu llibre, o a llibres anteriors.

En resum, Germà Bel va fer molta incidència en la necessitat d'arbitrar un marc comú de respecte i comprensió que permeti articular una discussió assossegada i profunda sobre les postures discrepants quant al futur de les societat que es troben en conflicte.

Des de l'òptica d'algú que es considera no nacionalista, però que entén perfectament el pensament nacionalista, l'epidèmia es revela d'ordre pràctica: una transparent defensa del dret a decidir sobre el propi govern. Una qüestió que posa no en oposició, sinó en camins divergents, Catalunya i Espanya. Com va voler demostrar amb un ràpid repàs històric, allà on Catalunya aposta per la força vertebradora del seu capital social (altrament dit societat civil) i per un moviment horitzontal que permet la intercomunicació de dalt a baix en les seves institucions, Espanya es refugia en el seu secular sentit vertical, rígidament jeràrquic. La resposta d'ambdues societats davant la crisi recent és, en conseqüència, oposada. Catalunya respon millor, de manera més oberta i flexible, als reptes de la incertesa que comporta el marc global on es desenvolupa la profunda crisi econòmica mundial.

Les apel·lacions constants de Germà Bel al respecte -i és que no cal que vingui de fora a estimar-nos, basta que ens respectin coma  diferents, si així ens veuen-, a l'enteniment del punt de vista de l'altre, a la confiança -en nosaltres mateixos, en primer lloc-, a la capacitat d'entomar el risc, em van sonar a una reproducció de classe magistral a la qual deu estar avesat. Una classe que, sense renunciar al rigor acadèmic, tenia molt d'ètica. Considerant probablement ,amb bon olfacte, que es dirigia ahir a un auditori al qual no calia convèncer sobre els avantatges de la independència, el professor Bel va semblar voler concentrar-se en impartir lliçons sobre conducta democràtica, que sens dubte  -ell se'n va declarar convençut- seran les que permetran que en definitiva el poble català decideixi per si sol el futur.

¿Era aquesta una d'aquestes recurrents apel·lacions al diàleg que sovintegen entre determinats cercles de la nostra societat, tant catalana com espanyola? Sens dubte no ho és en la línia buida, retòrica i artificiosa d'una part d'aquestes  apel·lacions que a dures penes emmascaren un anhel purament dilatori i immobilista. Entenc que quan parlava de respecte i comprensió del punt de vista del contrari, no desconeixia que aquest no juga sempre igual de net, que si sovint les desqualificacions que ens arriben d'Espanya obeeixen a projeccions de les pròpies limitacions de la comprensió dels altres, en molts altres casos es fa des d'una conscient transposició feta cínicament.

Tant se val, ens venia a dir. La nostra missió és jugar net, i en última instància de nou pel sentit pràctic del qual va fer repetides vegades gala: pensem que l'endemà haurem de conviure amb tots. Amb tots. Nosaltres i ells. Però també va deixar clar que això no ens ha de frenar. Move on, com va concloure en anglès: som-hi, com diem en català.

LES TOSSUDES EMPREMTES DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA

Aquest cap de setmana commemorem els 75 anys de la caiguda de Catalunya a mans de les tropes franquistes, el desenllaç ja definitiu de la guerra civil que va acabar amb la segona experiència republicana de l'Estat espanyol. 2014 se'ns revela així un any molt significatiu, en què coincideix aquesta efemèride amb els tres-cents anys de la caiguda de Catalunya a la Guerra de Successió. Dues derrotes que s'enllacen amb un interval de temps considerable, però que demostren que el pas de les generacions no és suficient sempre per esborrar les petjades dels grans fets històrics, especialment els tan tràgics com els al·ludits.

Jo mateix vaig intentar recrear aquesta mena de paral·lelismes que encobreixen en realitat lligams directes, a un conte que vaig dedicar ara fa poc de mig any a la meva filla Marta, i que recentment vaig publicar a Relats en català. La memòria d'aquells fets, malgrat els anys d'obstinació manipuladora i ocultadora de l'Estat vencedor, es manté tossudament. I Catalunya es torna a trobar precisament en aquest 2014 en una cruïlla transcendental per al seu futur.

Espero que hàgim après de les derrotes, perquè no  sembla que aquest Estat opressor ho hagi fet. Sospito que sempre és més difícil aprendre de les victòries. Crec que exemples històrics recents ho demostren: de les guerres dels Balcans, Sèrbia ha sorgit més dèbil però més decidida a mirar cap al futur reconeixent els traumes generats.

No és el cas, evidentment, de l'Espanya juancarlista. El desembarcament de la cúpula del PP en aquest mateix cap de setmana, amb l'excusa d'una convenció del partit, tan premeditat, tan oportunament calculat, tan desconsiderat, ho fa palès. Les actituds que exhibeixen els seus líders, els d'allà i els d'aquí, són una patètica còpia de la dels invasors de les dues desfetes que commemorem enguany.

Un desembarcament que llança al món dos missatges fonamentals: un, la seva croada antinacionalista es basa en la idea emesa per la seva secretària general Dolores de Cospedal que la sobirania nacional -l'espanyola, s'entén- és innegociable. Ho rebla el propi president del govern Mariano Rajoy: mai no permetrà -ell mateix!- que es trenqui la unitat d'Espanya. I dos, no es farà la consulta aprovada per aclaparadora majoria al Parlament català. I punt. Una transparent lliçó de quina democràcia funciona per aquestes llars.

Confesso que em subleva que aquest essencialisme autoritari i antidemocràtic campi desvergonyidament als ulls de tot el món, i que passi olímpicament desapercebut davant la neutralitat aparent del mateix món. Em subleva però ho entenc, ho entenc per la distància i la incomoditat que genera implicar-se en fets aliens,  i a més enllaça amb els precedents històrics que celebrem: a la Guerra de Successió les potències aliades van vendre els drets dels catalans per botins de guerra, i a la Guerra Civil van encastellar-se en la neutralitat que va donar ales als règims feixistes i va conduir a la gran catàstrofe de la II Guerra Mundial.

Però hi ha una neutralitat que dedicidament no tolero. La interna, la dels de dins de Catalunya o de dins d'Espanya. D'aquests segons poc podem esperar, ja hem vist que el gran aparell mediàtic espanyol no té fissures, i com a molt estableix el ja conegut matís entre la dreta cavernícola i la seva constel·lació de mitjans que ens titlla els catalans de nazis i l'esquerra d'ordre que des d'El País ens renya més amablement i insinua que tenim tics nazis, o -en algunes de les seves últimes apassionant edicions- ens assimilen a una submissa classe menestral sotmesa per l'aristocràcia rústica dels hereus o als simpàtics hobbits de la saga de Tolkien. Vaja, l'exacta bipolaritat que separa el no rotund al dret de decidir del PP (el cop de porta, com solen dir els titulars de premsa), o el no però amb alguna reforma inconcreta i sense calendari previsible de la Constitució, del formós duet PSC-PSOE. D'una pobresa intel·lectual astoradora, aquesta dualitat de l'espanya dominant actual ens remet a una altra continuïtat històrica, la de l'alternança de partits a l'Espanya de la Restauració que sobrevé amb l'ensulsiada del primer intent republicà i federalista, la malaurada I República que alhora sorgia del no menys malaurat intent regenerador de la revolució de 1868 encapçalada pel general Prim.

Aquesta visió que ens acusa de ser víctimes d'una manipulació d'alguns líders polítics, i per tant de ser arrossegats per un autoritarisme poc dissimulat arrelat en les nostres escoles públiques i l'única ràdio i televisió rellevant en català -la mateixa que ara han prohibit al País Valencià-, en veritat és una transposició, no sé cínicament conscient o sincerament inconscient, dels seus propis tics autoritaris/gregaris que es neguen a veure la biga en l'ull propi.

I hi ha la neutralitat interna, la dels que sota l'escrúpol de la ponderació i l'equanimitat, equiparen les tergiversacions d'uns amb les dels altres, la dels nostres. Un exemple recent és la polseguera aixecada pel simposi engegat perla Societat catalana d'Estudis Històrics sota el títol d'Espanya contra Catalunya. No pocs van posar al mateix nivell dues interpretacions de la Història que oposen la tasca rigorosa de revisió de les falsificacions històriques d'un bon grapat de prestigiosos estudiosos amb la pseudohistoriografia oficial que ha vessat aquesta mistificació (una Catalunya del mil set-cents prostrada per una crisi econòmica secular i pel llast dels furs medievals, rescatada a la modernitat pel despotisme il·lustrat de la casa dels Borbons, etc).

No podem mantenir la neutralitat i deixar passar carros i carretes sobre la realitat de casa nostra. Ho devem als que van patir la desfeta i als que s'han lliurat a la tasca desagraïda de mantenir-ne la memòria. I ho devem, sobretot, al nostre futur, al dels nostres fills. Només cal que analitzem algun dels missatges que com a corol·laris dels que abans he enunciat han deixat anar els líders del PP. Deixem de banda el català Jorge Fernández Díaz i la seva entranyable convicció que Santa Teresa de Jesús en persona -no sé si en carn i algun os- vetlla per Espanya. Un aspecte crec que molt representatiu l'ofereix la patètica intervenció del ministre d'Hisenda Cristóbal Montoro, que entre embarbussaments i vacil·lacions va desdir-se -un cop més- d'una promesa, la de publicar les balances fiscals. La seva genialitat rau a enunciar que deixaran de publicar-les per substituir-les per una nova metodologia que té ja el resultat predestinats, la demostració que Catalunya no pateix la sagnia del dèficit fiscal històric que els càlculs oferts pels mètodes homologats a nivell internacional vénen demostrant reiteradament any rere any.

No, quan un topa amb tanta grollera trampa, no pot instal·lar-se en la neutralitat. Ni quan se les ha de veure ni més ni menys que amb una tropa de sants i místics traspassats fa segles. Els segles han corregut, però els seves tossudes empremtes perviuen en l'avui.

LA LLIBERTAT SEGONS PÉREZ-REVERTE

Reconec que desconec l'obra d'Arturo Pérez-Reverte, malgrat que sé que és un dels autors literaris en espanyol més venuts, probablement dels més  traduïts a altres llengües -bé, aquesta dada no la tinc- i més adaptats al cinema, incloent produccions internacionals com "La taula de Flandes", de Jim McBride, i "El club Dumas", ni més ni menys que de Roman Polanski, o altres cèlebres com "Alatriste", a càrrec de d'Agustín Díaz-Yanes i amb el cèlebre Viggo Mortensen de protagonista. He vist la primera que he esmentat i també, que jo recordi, "Territorio Comanche". Cap de les dues m'ha deixat gaire bona impressió, però aquesta segona té alguns detalls que val la pena remarcar. En primer lloc, es basa en les seves experiències com a reporter, que va ser el seu ofici durant molts anys. En segon lloc, va acabar amb la seva sortida del periodisme, quan la direcció de TVE va voler expedientar-lo basant-se en la narració que fa dels tripijocs que fa el protagonista amb factures falses per justificar despeses. Pérez-Reverte va donar un sonor cop de porta  i es va acomiadar amb una carta on deia als directors -per cert, catalans tots dos- que os den morcilla.

L'anècdota és reveladora perquè ens emmarca el personatge. Perquè cal dir que si hi ha un novel·lista espanyol personatge és Pérez-Reverte, potser amb l'afegit de Javier Marías. Autor d'una columna al setmanari que editen diversos diaris, destaca per la seva llengua esmolada i per no tallar-se davant la polèmica també en les xarxes socials, on sol prodigar-se. Una de les seves bèsties negres en aquest terreny és el procés independentista català. Les intervencions en xarxes com twitter han aconseguit encendre la xarxa més d'un cop.

A una entrevista publicada ahir al diari ARA, en què promocionava el seu darrer llibre, contestava a dues preguntes sobre aquest tema, que el rotatiu enquadrava a part. A la primera se li recordava unes declaracions seves anteriors: Amb més educació hi hauria menys independentisme.
I replicava: El problema general d'Espanya és d'educació i de cultura. El desmantellament cultural al qual estem sotmesos des de fa segles ha creat una sèrie de buits educacionals en els ciutadans de tot el país, ja siguin catalans, extremenys o andalusos. En alguns casos, aquests buits s'han omplert amb altres nocions. Això genera una absència de sentit crític, de debat, d'entesa intel·ligent, de negociació i de diàleg que ha donat lloc a patologies greus. Un poble educat no divideix la vida en blanc i negre ni posa etiqueta a tot com fem els espanyols, sinó que es mou en la gamma de grisos que és necessària per al progrés de qualsevol idea. En un país educat, culte i amb generacions preparades per discutir i entendre's, el conflicte plantejat a Catalunya no s'hauria donat.

A la segona, se li requeria què en pensava de l'acord sobre la consulta entre quatre partits del Parlament català. La resposta: Estic en contra de la independència, crec que és un disbarat. Ara bé, la consulta em fa morbo: obligaria tothom a definir-se. Així s'acabaria aquest caos absurd d'indecisions i contradiccions, tant per part dels nacionalistes de barra de bar, que són molts, com pels que s'emboliquen amb la bandera espanyola, que també són molts. És hora que la gent es mulli de debò. L'ambigüitat en què ens movem des de fa tant de temps no pot fer altra cosa que crear més confusió, i als únics que beneficia és als golfos d'una banda i de l'altra del problema. Veure com la gent assumeix responsabilitats serà interessant. Ser independent no vol dir sortir al carrer amb una estelada, vol dir assumir un futur i uns canvis enormes en la vida, en la cultura, en l'economia i en l'educació. Enfrontar-se amb la vida real.

Dues preguntes, doncs, amb respostes diverses, com la consulta. I si a la primera estic d'acord amb el que diu en primer terme i discrepo absolutament en la conclusió, a la segona discrepo del seu punt de sortida i coincideixo absolutament amb la conclusió. M'explico: entenc, sí, que hi ha un problema general  d'educació i cultura a Espanya i que això causa una manca de consciència crítica. Però no es tracta d'una mancança absoluta ni repartida equitativament, ni individualment (segur que ell se salvaria a si mateix) ni territorialment. I precisament la consciència crítica i la capacitat de matisació abunden molt més en el camp independentista que en l'unionista, segons la meva modesta apreciació, basada en l'experiència directa -que ell no té, o la té limitada-. I entenc també que ser independent vol dir sortir al carrer amb responsabilitat, acceptar les conseqüències del repte i entomar-lo amb rigor i implicació. 

I per això em declaro independentista, perquè he acceptat aquestes implicacions. I no ha estat atzarosament ni fruit d'una rauxa ocasional, sinó fruit d'un llarg procés de meditació que, com penso que és el de molts altres catalans, culminà amb la vergonyosa sentència del Constitucional sobre l'Estatut de 2006.

Diu Pérez-Reverte en el titular destacat pel diari que la llibertat és el bé més preuat de l'home. Si és així, també ho és el dels pobles. I tots els que vulguin sentir-se part d'un poble han de tenir dret a exercir aquesta llibertat, aquest preuat bé.

DE LES (DUBTOSES) VIRTUTS DELS DIÀLEG

Qui es pot oposar a l'amor? És clar, sí que hi ha àcids crítics del sentiment d'afecte universal, però sempre seran mirats com a outsiders disposats a tot per cridar l'atenció o bé  friquis dignes de commiseració, això en el cas que no se'ls diagnostiqui una psicopatologia que motivi el seu ràpid internament. De la mateixa manera, resulta difícil oposar-se al diàleg com a concepte, i a les crides singulars al diàleg en el pla de les coses concretes, sota risc de ser considerat dins de qualsevol de les tres categories.

Hem assistit a apel·lacions ben intencionades al diàleg des de, pel cap baix, algunes dècades. Ja sigui en la famosa i aparentment mundialment celebrada Transició des del franquisme cap a la Monarquia constitucional juancarlista, ja sigui en el marc del que alguns denominaven conflicte basc i altres simplement terrorisme, allò d'ETA, conglomerat que per algunes ments preclares aglutina tots els que no combreguen amb l'essència unívocament espanyola del País Basc.

Actualment, assistim a solemnes proclames en favor del diàleg en el marc del que es coneix com a procés. És a dir, la via cap a la independència engegada per una part de la societat catalana i dels partits polítics catalans. Sectors, tant de dins com de fora, que no es cansen de repetir la necessitat d'una negociació, d'un diàleg que superi la divisió en dos extrems enfrontats, l'independentista i l'anomenat unionista. Dins d'aquest línia entren els partidaris de l'anomenada Tercera Via, aquell que postula una solució que no és ni la de la creació d'un Estat català sobirà ni el manteniment de l' statu quo actual. En aquesta tercera Via encaixen els partidaris de models federals, confederals, autonomistes que defensen un tracte singular per a Catalunya, etc. Però també ingressen en les files entusiastes del diàleg els absolutament negadors de qualsevol ruptura de l'statu quo, que en canvi s'omplen la boca de la necessitat de dialogar, encara que no ofereixen exactament res sobre el qual dialogar.

Deixem de banda també que als partidaris de la Tercera Via se'ls pugui en molts casos atribuir la sospita d'una veritable manca de ganes de qualsevol iniciativa viable de reforma. Al cap i a la fi, vies intermitges, federalitzadores o similars, s'estan intentant posar en marxa des de Catalunya almenys des de principis del segles XX, amb el lapsus obligat del franquisme, que no afavoria precisament cap possible reforma, dialogada o no. I en algun cas, com el del líder del PSC, Pere Navarro, se'ls veu sempre molt impacients davant qualsevol proposta que presentin o llancin al govern de la Generalitat, mentre llueixen una infinita paciència davant els reiterats cops de porta rebuts dels partits majoritaris a les Cortes espanyoles o del govern espanyol.

Deixem les situacions concretes de banda i les inconseqüències dels esforçats abonadors de la via del diàleg. El que aquí volíem discutir és que en general el diàleg sigui una via essencial en el sistema democràtic. El sistema democràtic, com el seu nom indica, és el del govern del poble, però no el de la unanimitat del poble. Ja a les beceroles de la democràcia, a les polis gregues, es va arribar aviat a la conclusió pràctica que les inevitables discrepàncies i conflictes originats per un sistema participatiu en el govern s'han de resoldre per la imposició de les majories. I que la majoria només es pot determinar a través d'un sistema quantificador segur, és a dir, la votació, qualsevol que sigui la seva modalitat. El que es pot demanar doncs, és que el diàleg ajudi a conformar les decisions individuals dels participants, i que assenti les bases de la discussió i del sistema de votació. El que no es pot demanar al diàleg és que arribi a un consens absolut -paraula i ficció, la de consens, que és una de la més gran aberracions de la referidaTransició-. Els que així ho demanin mantenen una entelèquia o una simple tàctica de distracció.

El diàleg, en fi, tampoc pot exigir quan se centri en temes procedimentals més del que aquestes suposen: és el tema del subjecte polític, l'agent, el cos electoral. En les polis gregues el constituïa el conjunt de ciutadans, però ciutadà no ho era tothom, ni de bon tros. La democràcia, afortunadament, ha avançat molt històricament per universalitzar-se, però està lluny de ser-ho del tot: en efecte, està trossejada, compartimentada, en unitats nacionals anomenades estats. La singularitat del procés català es que trenca aquest cos nacional. Com repeteixen alguns unionistes, és un debat que fractura la societat catalana. El que no diuen és que això és inevitable: sempre que es vota es divideix l'electorat en diferents opcions. El diàleg en aquest punt inicial i fonamental no és aplicable ni viable. El cos electoral, la nació, s'autoerigeix i s'autodetermina. No hi hagut altra forma històricament, ni n'hi haurà fins que no s'arribi a una gran nació universal.

I això sembla encara lluny de ser vist. En tot cas, no és dins dels programes dels unionistes que bombardegen amb aquesta meravellosa i bonica proclama del mejor unidos.

SÍ HI HA UN PROBLEMA

Escolto aquest matí a Catalunya Ràdio la veu alterada de pares que han denunciat -i guanyat sentències- contra el model de normalització lingüística català. També sento un senyor, català de pura "cepa", d'àrees rurals per a més senyes, indignat perquè els catalans persistim a no ensenyar el castellà a l'escola i no som capaços d'asseure'ns tots a una taula i arribar a acords.


Hi ha un concepte profundament equivocat del qual, em temo, partim d'ençà que tenim democràcia, d'ençà aquella glorificada i quasi beatificada Transició: l'apel·lació al consens com a valor fonamental de la democràcia. Que se m'entengui, no crec que el diàleg i la recerca del consens no siguin valors en la democràcia, però no han de ser el fi darrer. El fi de la democràcia és el bé comú, i en darrer extrem ha de prevaler la decisió de les majories, amb l'únic límit del respecte als drets fonamentals dels individus i de les minories.

El que ha passat és que el model del consens de la transició ha acabat impregnant i viciant tot el sistema, i en definitiva decantant el joc d'equilibris necessari en la democràcia cap a la cessió sempre de la part més dèbil, no en quantitat, sinó en pur poder. És la conseqüència d'aquell passar pàgina, d'aquella reconciliació, d'aquell l'important és entendre'ns tots plegats, etc.

El problema és haver-nos instal·lat en una ficció, que s'ha revelat buida a mesura que, amb el temps, alguns han pretés fer valer els drets a què van renunciar en ares de la pacificació de la via pública i l'assoliment de llibertat formals: la memòria històrica, la llengua pròpia, el dret real a l'autodeterminació dels pobles... Quan s'ha tibat la corda des d'aquest costat, ha aparegut immediatament la cara feixista de l'altre.

Però també des d'aquest costat tenim les nostres culpes, la nostra còmoda instal·lació en la ficció, que ara ens passa factura. Hem pregonat i seguim pregonant les excelses virtuts del nostre model d'escola catalana, adduint que no existeix cap conflicte lingüístic al país, sense voler treure a la llum del sol els draps bruts les seves múltiples mancances i els resultats acadèmics més que pobres que ha obtingut i que es constaten en la depauperació progressiva de tots els nivells de comunicació a la nostra societat. Hem negat que existeixi cap problema, i ens estan esclatant tots a la cara.

Només des de l'anàlisi profunda i la sinceritat com a premisses del debat es podrà començar a treballar de veres en un model educatiu que superi el desastre actual. Des de Catalunya sol instal·lar-se el debat en la ficció de l'èxit del model català, només centrat en l'èxit (molt-molt relatiu) de la immersió lingüística, i els pares dissidents d'aquest model semblen atribuir-li els mals en el baix coneixement de la llengua castellana, quan és un problema general de tot Espanya i de totes les àrees de coneixement. Una degradació general, sostinguda i que sembla premeditadament fomentada pels distints governs que assisteixen impassibles a l'enquistament del fracàs escolar.

Un botó, crec que molt significatiu, de mostra d'aquesta degradació és l'espectacle de l'estultícia abominable que vessen cada dia els mitjans televisius, amb rares excepcions com, en bona part, la televisió pública catalana. Una TV3 que és simptomàticament objecte central de l'acarnissament dels governs populars i la seva caverna mediàtica. La ignorància és avui dominant, una ignorància altiva, prepotent i sorollosa que es vanta de si mateixa. I és que, com va dir Karl Popper, la veritable ignorància no és l'absència de coneixements, sinó el fet de negar-se a adquirir-los.

EL CARNESTOLTES DE REUS TREU PIT

Molt de pit i poca substància. El Carnestoltes reusenc no està brillant precisament per la imaginació ni per potenciar el vessant satíric, punyent i mordaç que l'ha distingit en un passat ben recent. La rua de lluïment del passat dissabte va mostrar que les comparses continuen sent nombroses, però va deixar notar la crisi, no solament en l'aparell d'atrezzo i de vestuari, sinó -el que és més trist- en la capacitat de crítica i  de subversió.

A penes vaig comptar tres o quatre escadusseres referències a l'actualitat política o social, malgrat la gran quantitat de matèria inspiradora que subministra avui dia el pati. Una carrossa, la dels Pirates, amb al·lusions directes a la corrupció

Una altra amb al·lusions a la posada en venda del patrimoni municipal que intenta l'actual govern reusenc per salvar el monstruós forat a les arques consistorials

I poca cosa més, llevat de les referències -no gaire nombroses- a l'única polèmica que ha fet destacar enguany el Carnaval reusenc, la de la retirada del cartell guanyador del concurs, per suposat ús indegut de la propietat intel·lectual, però molt probablement per ensenyar i treure pit.

La notícia ha tingut repercussió arreu de Catalunya i fins i tot arreu de l'Estat, i de fet ja constitueix un petit capítol propi de la història del carnaval reusenc, però resulta xocant que l'únic escàndol s'aixequi per l'exhibició d'unes mamelles.

Tampoc brilla enguany una de els tradicions més genuïnament reusenques, la dels fulls satírics, que és una intel·lectualització literària de la celebració grotesca del Carnestoltes, que tradicionalment circulava en tota mena de fulletons entre els espais públics. Ja fa anys reconduït i circumscrit a la xarxa, no ha estat aquesta una edició pròdiga, fins al punt que els mantenidors de l'indispensable bloc recopilatori, El quiosc del Carnestoltes, han posat el xiringuito en traspàs per manca de fenya.

Entre el que ha aparegut, domina novament l'aspecte eròtic del cartell de la pitrera i la crida monàrquica a salvar la vida de SM el Rei Carnestoltes feta per un clàssic que sobreviu, el TururutViola. El més actiu, un full que, seguintaltres il·lustres precedents de l'època daurada, imita un òrgan de premsa real, el NoWeigis, paròdia de NW, revista que és gairebé l'únic intent actual de mantenir el periodisme local professional a Reus (tret del grapat de revistes gratuïtes i de la premsa estrictament digital), que  sens dubte sí travessa una crisi.

Algunes altres mostres interessants de la rua carnavalera que, malgrat el fred intens, sí va comptar almenys amb una alta participació i evidents ganes de mantenir la gresca:

Les referències a la Història local sempre donen un toc de distinció

No va faltar la referència al procés sobiranista: Reus cantó independent?

Sempre hi ha valents -o forassenyats- que es capfiquen a imitar els carnavals de la latitud oposada del planeta

La formiga reina i el formiguer, una de les comparses més elaborades.

En fi, escric aquesta ressenya en hores molt tristes, quan sembla imminent la mort del Rei Carnestoltes i hem sabut de la dimissió del Papa -la qual demostra  l'atemptat que li acabaria costant la vida, com fins ara deien els llibres d'Història, sinó que els assassins van fer a consciència la seva tasca i el van estrangular per assegurar-se que no en sortia viu de la trabucada rebuda.

La Història et dóna sorpreses i de vegades t'adones que la imaginació de tot un carnaval no la podrà mai superar.

EL PACTE DE L'ESPERANÇA

La nova versió de la fotografia de Pujol i Barrera es repetirà ara amb Mas i Junqueras com a protagonistes EFE/ARA

Ahir va quedar tancat el pacte entre CiU i ERC que permetrà la investidura, presumiblement demà passat mateix, d'Artur Mas com a president d'aquesta apassionant legislatura que ens espera. Si el meu calendari no m'enganya, ahir era el dia de la Mare de Déu de l'Esperança. Esperança ens cal perquè en aquests dos anys que marca l'acord puguem -tots els catalans- decidir sobre el nostre futur com a poble, però és ben cert que el full de ruta està traçat!

Ningú, crec, es mou a engany sobre les dificultats del procés. Però ningú s'hauria de moure a engany, tampoc, sobre la importància de centrar-se com a objectiu prioritari en la necessitat de defensar la voluntat del poble català d'independenditzar-se i dotar-se d'un estat propi. Per molt que sorolls externs o interns ens vulguin distreure.

Tampoc s'ha d'escapar a ningú la importància d'obtenir el suport de les institucions europees en aquest procés que ara mateix ja s'inicia. Us convido a signar aquesta carta de petició al president del Parlament Europeu per tal que vetlli pels drets democràtics del poble català.

CRÒNIQUES DE CAMPANYA. I 19

EL QUE INTERESSA A LA GENT

S'acaba la campanya amb aquesta curiosa -ben mirat- jornada de reflexió que se'ls concedeix de gràcia als votants per descansar dels estralls físics i psíquics causats per la mateixa campanya -i la precampanya-. Potser, en el fons, el descans s'atorga més als candidats i als seus equips logísitics que han recorregut el país de dalt a baix per mirar de convèncer els votants de la bondat dels seus programes, o de la seva pròpia i intransferible bondat. O, més sovint, de la maldat dels projectes i candidats dels altres partits. És clar que ells mateixos, els candidats, són també votants, cosa que tot sovint oblidem. Podria ser que ells també hagin de reflexionar sobre qui han de votar demà. Per què no.

En les proppassades eleccions presidencials nord-americanes vam comprovar que els candidats poden fer campanya fins a l'últim moment, el que clou les votacions en l'última taula de la banda més occidental de l'enorme país. Em pregunto quant trigarem aquí a imitar-los, igual que els anem imitant en la llibertat d'horaris comercials i tantes altres coses.

Però hem assistit a una campanya intensa, amb una mica de tot, i bastant de molt. Si això es traduirà o no en una alta participació, ja és una altra cosa. La qüestió bàsica, l'eix central, ha estat indiscutiblement l'anomenat eix nacional, en detriment de l'eix de la crisi. Tant per part dels qui l'han posat intencionadament al bell mig del debat, com dels qui s'han esforçat per situar l'altre eix, l'anomenat social o econòmic, en el lloc central.

Entre aquests darrers ha fet fortuna l'expressió el que realment interessa a la gent per apuntar cap a la crisi econòmica. Ja l'expresident del PP Aznar parlava al seu dia del que realment preocupa els espanyols per menystenir altres línies de debat. Una constant dels falsos demòcrates és pretendre que saben el que intressa a la gent millor que la mateixa gent, ja que des de la seva elevada talaia redueixen la complexitat de la societat -i, de fet, de cada individu- a l'amorfisme d'una massa indiferenciada.

De fet, una de les constants dins de la campanya dels partits anomenats unionistes i dels mitjans de comunicació espanyolistes, ha estat atribuir el gir sobiranista de CiU a l'interès per crear una cortina de fum a l'entorn dels problemes derivats de la política econòmica. En realitat, ha estat una aplicació més de la tàctica del que l'estrateg de la propaganda nazi Goëbbels va anomenar principi de transposició, que consisteix a imputar a l'adversari sempre els propis error o defectes. Però aquesta vegada s'ha donat el cas que el PP, maldant per esquivar el debat nacionalista per centrar-se en el debat econòmic, ha quedat suspès en el buit, ja que quedava retratat pel seu govern, que és qui en teoria la dirigeix a Espanya, amb una línia econòmica no solament absolutament ineficaç per superar la crisi sinó que, pitjor encara, és sorda al clam de les mobilitzacions populars.


El president del PP i del govern espanyol, Mariano Rajoy, va dir enmig de la campanya  que el pitjor que li pot passar a un polític és no ser pres seriosament. En realitat, hi ha una cosa pitjor: no adonar-se que és a ell mateix a qui no se'l pren seriosament.

CRÒNIQUES DE CAMPANYA.18

DENÚNCIES, QUERELLES I PECATS (I PECADORS DITS PEL SEU NOM)

Montoro: “Qui ha de comparèixer és qui té comptes no declarats a Suïssa”

El ministre d'Hisenda insisteix a donar validesa a les informacions del diari ‘El Mundo' que relacionen Artur Mas amb el frau fiscal

Critica que CiU hagi demanat la seva compareixença al Congrés pel fet que Hisenda “estigui investigant”

ELPUNT AVUI - 21/11/12 15:10 - Madrid - Agències

El ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, ha insistit a donar validesa a les informacions que va publicar el diari El Mundo sobre el president de la Generalitat respecte a suposats comptes no declarats a paradisos fiscals. “Qui ha de comparèixer davant la societat espanyola és qui té comptes no declarades a Suïssa”, ha etzibat durant la cerimònia dels Premis Autònom de l'Any, que atorga l'Associació de Treballadors Autònoms (ATA) .
El titular d'Hisenda ha respost aquest dimecres a la petició de compareixença que CiU ha presentat al Congrés dels Diputats perquè informi “sobre les greus declaracions” que va fer aquest dilluns “a menys d'una setmana de les eleccions” en les què va parlar “d'indicis de comptes en altres països i paradisos fiscals” de dirigents polítics catalans. La federació nacionalista també ha demanat la compareixença del ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz. Interior va admetre aquest dimecres que no troba el suposat esborrany d'informe policial en què es basen les acusacions del diari El Mundo.

Aquest ministre d'Hisenda que té una veu particularment desagradable, una fesomia  notòriament desagradable -que alguns han assenyalat que recorda molt el malèfic Burns dels Simpson-, i que no obstant sol mantenir una conducta força... desagradable, sembla que aquesta vegada s'ha enfadat. Ui, i molt! Que el citin a declarar davant el Congrés li deu fer força fàstic, s'ha de reconèixer, a ell que deu estar tan ocupat perseguint la defraudació fiscal, després del fracàs estrepitós de l'amnistia fiscal que noli ha estat degudament agraïda pels grans defraudadors i evasors d'aquest país.

Ungit de pietosa indignació, el ministre diu que el que de comparèixer és, doncs, el propi Mas, si dóna versemblança a les informacions de El Mundo sobre el misteriós esborrany que no existeix. I on ha de comparèixer? Davant la societat espanyola, aclareix. O sigui, no davant els tribunals, perquè de fet davant els tribunals ja ha comparegut per interposar una querella contra el diari al qual el ministre tanta fiabilitat atorga.

El qui ja ha citat Mas davant els tribunals és l'excoronel Tejero, aquesta icona universal de l'Espanya insubornable amb tricornii pistola en mà, que va estudiar lleis a la presó després de segrestar el Congrés dels Diputats. En una data tan entranyable com el 20 de novembre, el frustrat colpista ha presentat davant la Fiscalia General de l'Estat una denúncia contra Mas per conspiració i proposició a la sedició. Els altres conspiradors? Duran i Pujol. I no content amb això, els titlla de pecadors.
Imagino que el fiscal general de l'Estat assentiria davant aquesta expressió, amb aquell posat de bonhomia amb què enraonava de cinema amb el Garci o amb què estira de les orelles el fiscal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per obrir diligències a El Mundo per presumptes calúmnies.

Torres-Dulce qüestiona que el fiscal català actuï contra 'El Mundo'

elPeriódico / MARGARITA BATALLAS / Madrid

• La Fiscalia General de l'Estat lamenta que s'hagi "prejutjat l'assumpte", però no prendrà mesures

Si li haguessin fet cas als tejeros, no es trobarien ara així, havent de renyar fiscals d'un Tribunal Superior (superior a qui?) de Catalunya, i lamentant no haver passat més a fons l'esclop amb què es van raspallar l'òrgan de govern judicial propi de Catalunya aprovat a l'Estatut de 2006, i haver eliminat de socarrel qualsevol autoritat judicial que no tingui seu a la capital del Estado. On per cert també té seu El Mundo i domicili el seu director, per molt que també tingui segona residència i piscina a Mallorca.

CRÒNIQUES DE CAMPANYA.17

LA CURSA ARRIBA A LES TRINXERES

La Policía vincula cuentas en Suiza de Pujol y Mas con la corrupción de CiU

• EL MUNDO| Eduardo Inda | Esteban Urreiztieta | Barcelona

Actualizado Jueves, 15 de noviembre de 2012 21:31

Un informe de la Policía revela que parte de las comisiones que las empresas pagaban a Convergència Democàtica de Catalunya (CDC) -el 4% del monto total de cada adjudicación- a través de la trama del Palau ha acabado en depósitos b [...]

Si quiere leer la noticia completa...

Abónese a El Mundo en Orbyt> 

(Com que no tinc gaires ganes de subscriure'm al rotatiu madrileny, copio el resum publicat pel diari Ara)

El Mundo: "La policia espanyola vincula comptes a Suïssa de Pujol i Mas amb la corrupció de CiU". Segons el diari, un "esborrany" de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) sosté que part de les comissions que les empreses suposadament pagaven a CDC a través de la trama del Palau "s'han desviat a comptes personals dels seus dirigents". Concretament es parla de dipòsits bancaris a Suïssa i Liechtenstein "controlats per Artur Mas, pare i fill, Jordi Pujol, la seva dona, Marta Ferrussola, i el seu primogènit Jordi". Segons l'informe policial citat pel diari 'El Mundo', els Pujol tenien "tres comptes numerats i dues caixes de seguretat amb número correlatiu a la que el propi [Fèlix] Millet" té a Lausana. "El que ve a suggerir la policia espanyola és que es transvasava els diners de les caixes de seguretat de Fèlix Millet a les de Pujol", diu el diari. I afegeix: "Els agents assenyalen que les 'mossegades' eren del 4% sobre l'import total de l'adjudicació". Diu l'informe citat pel diari: "Un 2,5% revertia en els partits polítics vinculats a la Generalitat i l'1,5% es destinava a despeses, comissions i col·laboracions de Fèlix Millet i els seus col·laboradors al Palau [Jordi Montull i Gemma Montull], així com comptes privats d'alguns dirigents polítics i/o de familiars polítics directes més propers". El diari també diu que el pare del president de la Generalitat, mort el març passat, "va cobrar unes suculentes quantitats per exercir de testaferro dels Pujol a Liechtenstein" i que també "hauria dut a terme el mateix rol en favor del seu fill". Per últim, el diari diu que s'han trobat connexions entre els comptes d'Arturo Fasana –vinculat a la trama Gürtel– i els de Jordi Pujol pare i fill.   


Arribo de viatge, cap a un paisatge familiar que, en principi, no em revela res de nou en la campanya electoral, però revoltat per les seqüeles de la vaga general.

Tanmateix, i d'una manera ben curiosa, aquestes seqüeles queden silenciades per l'incendi atiat pel diari El Mundo. Personalment, m'havia plantejat no incidir dins aquestes cròniques en els comentaris de la premsa purament d'opinió, però l'andana d'El Mundo és simplement una qüestió de calibre polític i no es pot defugir en la dinàmica central de la  campanya.

Fins ara, l'únic atac en tota regla que havia llegit d'aquest diari de l'ínclit Pedro J. Ramírez, aquest galdós personatge que galleja a Twitter desafiant l'anunciada querella de Mas i CiU contra aquestes informacions amb un a que no lo hace?, havia estat publicar uns informes sobre els negocis de Jordi Pujol fill a Mèxic i Sud-amèrica -ja se sap que a Espanya això que els catalans facin comerç amb les seves colònies sempre ha estat perseguit-, acompanyada d'una denúncia sobre la boda secreta de la filla del mateix Pujol fill amb el fill d'un soci seu -entenem que per a alguns mitjans avesat a les bodes a El Escorial una boda discreta passi a ser secreta-. Poca pòlvora. Ara han recorregut a unes informacions velles sobre casos arxivats i les han posat al dia amb la connexió del cas Palau, agitant el fantasma d'un esborrany policial (!) que no coneix el propi jutge instructor*.

I alguns no han trigat a llançar-s'hi a les trinxeres amb entusiasme bèl·lic. I no el PP precisament, que segurament obra amb més intel·ligència des de la línia de rereguarda, sinó el PSC. Carme Chacón:Pels diners i els desfalcs, a CiU no li importen les fronteres, les fronteres ens les posen a nosaltres. Curiosament, l'exministressa de Zapatero es posa al rebuf del diari que va fustigar contínuament el seu govern amb una insidiosa investigació sobre la trama oculta dels atemptats de l'11M. I ho feia quan el dia abans l'antic rival de Zapatero en la direcció del PSOE, Pepe Bono, acusava el nacionalisme català de connexions amb el nazisme -no ha estat mai l'originalitat el punt fort de l'expresident del Congrés-, i coquetejava aparatosament amb els representants de Ciutadans-Ciudadanos.

Estranys companys de viatge se'ns estan revelant...

 * Per fortuna, els esborranys no es publiquen habitualment. Si no, quants escriptors quedarien en evidència!

CRÒNIQUES DE CAMPANYA.16

COMENÇA LA CURSA

Ja som en campanya. Oficialment. Fa setmanes que hi som, de fet, però cal convenir que ha estat una precampanya especialment breu, si bé intensa, a causa del tomb inesperat que va donar la situació política catalana arran de l'11-S d'enguany.

El cas és que,amb menys o més austeritat, les diferents formacions s'aboquen ara de ple en aquests escassos vint dies que queden fins al 25-N a convèncer els integrants d'aques cos electorals que, si hem de fer cas de els enquestes, està ja força consolidat en bona part, però que compta encara amb un bon grapat d'indecisos que podrien donar importants sorpreses.

Els eslògans i els materials ja estan al carrer. El cost declarat manté les formes d'una certa austeritat, més per a alguns (C's o IC-V) que per a altres (CiU i PSC), i en general s'incrementa l'aposta per les xarxes socials, sovintejant la confecció d'espots en format  vídeo. Podeu veure el resum que publica avui l'ARA., que inclou el més friqui, el difòs per UPyD,amb l'actuació inefable de l'inefable Toni Cantó.

Els eslògans centrals en general es decanten pel to positiu i cosntructiu, responent al bo criteri de guanyar adeptes més que desanimar el de l'adversari:

CiU diu La voluntat d'un poble. Fem-ho possible. Una apel·lació a l'arrel mítica de la voluntat popular que funda les democràcies burgeses.

PSC:  Federalisme. L'alternativa sensata. Una aposta pel seny català en oferta permanent a un interlocutor espanyol inexistent, amb o sense seny. (Observació lingüística: la tria de l'adjectiu sensata l'apropa més a la paraula castellana més propera a seny, en detriment de la més nostrada assenyada)

Esquerra Republicana: Un nou país per a tothom. L'aposta per un independentisme integrador i transversal amb el to professoral del seu nou líder, molt apropiadament un historiador.

PP: Catalunya, sí. España, también. Juntos podemos. Un toc Obama en una aposta per la unitat nacional, d'una altra nació.

IC-V: I tant sí podem! Dret a decidir, sí. Drets socials, també. Més toc Obama amb un equilibri entre eix social i nacional, un equilibri precari que ha de jugar amb l'ambigua definició del dret a decidir.

Solidaritat per la Independència: Som garantia d'independència. Una independència desprovista de colors polítics (o sigui, de definicions de model social) i arrelada en el personalisme del seus líders.



Ciutadans/Ciudadanos: Mejor unidos. Versió menys aparatosa de l'eslògan del PP, inclou un logo bastant ridícul amb el cor dividit en tres seccions: la bandera catalana comparteix espai amb l'espanyola i l'europea.




Una altra cosa serà el contingut al detall de la campanya, la batalla diària i segurament sense concessions, com ja han demostrat les primeres hores. Novament serà l'atac al contrari un dels recursos més útils per a tots els candidats.

Un servidor se'n va uns dies a l'estranger, just quan comença aquest foc creuat. Des de la distància, potser, m'arribaran menys el retruny dels canons i més les autèntiques raons que mouen cada un dels partícips en aquesta singular batalla.

Si és així, ja us ho explicaré.

CRÒNIQUES DE CAMPANYA.15

DESMUNTANT MITES: UNA TASCA MÍTICA

Imatge de www.fundacionfaes.org

Expansión.com

Elorriaga (PP) reprocha a CiU que "falsifique" el debate sobre la financiación catalana

05/11/2012 EUROPA_PRESS

Zarzalejos (FAES) cree que usar "mitos" es propio de populismos no democráticos
BARCELONA, 5 (EUROPA PRESS)
El diputado del PP Gabriel Elorriaga ha asegurado este lunes desde Barcelona que el debate sobre la financiación autonómica es legítimo, pero ha reprochado que CiU esté "falsificando" datos y los instrumentalice.
En la presentación de un informe de FAES sobre las balanzas fiscales, Elorriaga ha asegurado que CiU hace un "uso partidista y sesgado de las cifras, metodologías y resultados", mientras que el secretario general de esta fundación, Javier Zarzalejos, ha indicado que el informe que ha hecho esta fundación concluye que el déficit fiscal catalán es un mito que se utiliza para manipular.
En este sentido, Zarzalejos ha apuntado que el uso de "mitos" por parte de la clase política es propio de populismos no democráticos y además, ha lamentado que CiU tergiverse la verdad al asegurar que la independencia no implicaría la salida de Cataluña de la UE.

La FAES, aquesta Fundació de regeneració del pesament liberal d'Espanya, a la major glòria de l'expresident Aznar, havia anunciat per aquest passat dia 4 el desembarcament del seu aparell desmitificador en la nostra pobra, bruta i dissortada pàtria, per alliberar-nos dels mals dels mites del nacionalisme (catalán, por supuesto)  que ens tenen segrestats.
Encara que estava anunciada la presència del gran Fundador en persona, ens vam haver d'acontentar amb un subaltern, un exministre del seu govern , Gabriel Elorriaga. Va ser aquest l'encarregat d'obrir els trets amb la canonada bàsica sobre el mite de l'espoli fiscal construït per aquesta mitologia nefasta. La qüestió no és, tanmateix, vam descobrir, que el desequilibri fiscal resulti fals. No, la qüestió és més fonamental i bàsica encara: el debat no gira sobre la redistribución de la renta, sino sobre dónde se sitúa la soberanía fiscal originaria, (que) descansa en las Cortes Generales. Vaja, que no hi ha balances fiscals negatives per a Catalunya, perquè en puritat Catalunya no té dret a recaptar res.

Bé, després venien els grans experts en política financera que, crèiem, entrarien en el detall després d'un obús de tanta càrrega. Però els il·lustres senyors (per a mi desconeguts) Juan José Rubio i Santiago Álvarez van limitar-se a perfilar la mateixa teoria d'Elorriaga: Es la capacidad de pago y no la residencia el factor que determina la carga tributaria que soportan los contribuyentes. O sigui, paga i calla perquè qui cobra mana. ¿Indicaria alguna cosa diferent, Angel de la Fuente, de l' Instituto de Análisis Económico del Centro Superior de Investigaciones Científicas (Csic)? Aquest senyor ja em sonava més. No de bades havia escrit un article ni més ni menys que a El País, junt amb José V. Rodríguez Mora, el passat dia 2 de setbre, titulat molt astutament Las cuentas de la lechera. Va dir el referit Dela Fuente que como no hay una mayoría de "independentistas de corazón", se recurren (sic) a argumentos económicos que en su opinión no son válidos para tratar de convencerlos. Molt bé, però aquest senyor no nega en cap moment el deseuilibri fiscal que pateix Catalunya, sinó que apunta que el flux econòmic que això genera no és tan negatiu per al qui paga, o sigui Catalunya, adduint que en cas de ser independent hauria de pagar serveis que ara rep (diplomàcia, exèrcit, agències tributàries) que no serien tan eficients com els del beneït Estat espanyol. És a dir, De la Fuente i Rodríguez Mora feien anar perspectives de futur per desarmar les anàlisis de la realitat que han efectuat tots els economistes que han estudiat el tema a fons. Els autors de las cuentas de la lechera , aquesta simpàtica senyoreta que es perd en la perspectiva del futur, són ells, doncs.

Per rematar, el director del Centro de Estudios Economía de Madrid, Pascual Fernández, va ser absolutament precís i ja conclusiu  sobre el dèficit fiscal català: No sé si es mucho ni es poco, pero es comparable desde el punto de vista internacional con cualquier región con circunstancias similares. Ni poc ni molt, sinó tot el contrari.

Amb fascinació vam comprovar, doncs, una enèsima mostra de la tàctica recurrent del pensament espanyol que carrega des de fa setmanes de forma abassagadora sobre el procés sobiranista català: ens projecta el seu discurs davant el mirall sense adonar-se que és la seva pròpia imatge la que s'hi reflecteix. Quan l'acte de la FAES va anunciar que desmuntaria els mites del nacionalisme català, no va fer altre cosa que desmuntar els fets empírics amb l'ombra dels seus propis mites.

La FAES publica un butlletí que és una obra no desestimable. En el seu darrer número, l'editorial apunta a la línia de flotació del separatisme, sota l'èpic lema Nación española es redención de los humildes . Afegeix: Somos «objetivamente españoles» quienes compartimos la suerte y la responsabilidad de España, de la que no tenemos derecho a abdicar porque España es nuestra obra, sean cuales sean nuestros deseos y sentimientos al respecto. En un alma noble esto constituye un límite nítido a cualquier aspiración. Una meravella de construcció teòrica, com es veu, molt allunyada dels mites del passat, de qualsevol passat.

Al cap i a la fi, què seria de nosaltres sense la força constructiva dels mites? Cito un extracte de la contraportada d'un llibre de Roberto Bolaño, aquest xilè que va escriure de manera tan profunda sobre els sinuosos trajectes de la realitat en el seu tràmit d'esdevenir història pura. El volum és El gaucho insufrible (Anagrama, 2003), i la cita és del seu col·lega i amic Alan Pauls: Roberto Bolaño el conquistador, es un gran, incurable mitólogo: alguien para quien todo lo que sucedió (lo mejor y lo peor, las vanguardias y el fascismo, Ezra Pound i el Estadio nacional de Santiago luego del golpe del 73) sucede, sigue sucediendo ahora en el ecosistema delirante del mito, y todo lo que sucederá, sucederá por efecto del mito, o de la máquina del mito, la literatura.

En efecte, tota literatura aspira a construir mites. Tota nació té el seu sòcol de mites. Però fins ara no sabíem que es poden construir sobre la base del freds números d'una balança fiscal que diu que dos més dos sempre són quatre. 

CRÒNIQUES DE CAMPANYA.14

FEDERALISTES I FEDERALITZADORS

Intelectuales y profesionales salen al paso de la oleada soberanista de Mas

Cientos de personalidades respaldan un manifiesto por el federalismo y el consenso

El País Madrid 3 NOV 2012 - 22:46

Escritores, abogados, políticos, cineastas o economistas han suscrito un manifiesto a favor del federalismo frente a la ola secesionista alimentada desde CiU y el Gobierno catalán que preside Artur Mas. Los firmantes ponen de relieve que tal apuesta soberanista puede desbordar el malestar social originado por la crisis económica y que los independentistas cargan ese malestar sobre su particular idea de España como chivo expiatorio. “Ni Cataluña está sometida a un expolio por parte de España ni el común de los españoles alberga sentimiento alguno de menosprecio hacia ella”, aseguran, para añadir que los independentistas “se proponen violentar la ley democrática hecha por todos para todos”. El manifiesto apuesta porque todas las fuerzas democráticas busquen un mejor encaje institucional para Cataluña, una financiación más justa y una federalización del deteriorado Estado de las autonomías.

 

 Moltes veus des de Catalunya demanaven un pronunciament de personalitats que des d'Espanya (l'Espanya sense Catalunya, per entendre'ns) donessin suport, si no a la independència de Catalunya, almenys sí al procés anomenat del dret de decidir, és a dir, al dret d'autodeterminació del poble català. Just dissabte passat deia Narcís Comadira a la seva columna habitual a l'Ara: Ningú no ha alçat la veu, a Espanya, per defensar Catalunya. Cap dels preclars intel·lectuals que habitualment divaguen pels conceptes de llibertat i justícia. On són? Tots callen. Tanta por tenen? ¿Tots són franquistes? ¿No n'hi ha cap que pensi que potser aquesta multitud que crida que ja n'hi ha prou, que no pot més, podria tenir una miqueta de raó, només una miqueta? Cap. 

 

Abans ho hagués dit. Els preclars intel·lectuals es van manifestar diumenge. Ni més ni menys que 300 van publicar el manifest a El País. No entraré ara a analitzar si tots i totes eren intel·lectuals, que els propis redactors s'han cuidat d'afegir l'apel·latiu de professionals darrera el d'intel·lectuals, imagino que conscients que entre aquests i aquells encara hi ha classes. Si algú es vol entretenir a avaluar qui és qui i quina és quina, pot fer-ho aquí. Jo, personalment, amb una breu ullada a alguns il·lustres noms i amb l'apreciació del context en què es va impulsar, aquesta perla del grup PRYSA que és el prestigiós diari El País, no podia esperar aquesta miqueta de concessió de raó que demanava Comadira.

Així i tot, he fet l'esforç de llegir-me'l bé, que al cap i a la fi s'ha difós com un manifest antiindependentista, sí, però federalista també. Antiindependentista ho és, i prou que es mostra clar en aquest terreny, amb les consabudes invocacions a l'esperit de la Inmaculada Transición, a la Constitució del 1978, a la legalitat d'aquell procés i a la legalitat exigible a qui vulgui alterar l'ordenamen sorgit d'aquell gloriós part, la denúncia de l'independentisme actual de simple cortina de fum per encobrir la crisi... Afortunadament, aquí no s'acusa al nacionalisme de maligne per si sol, sinó pel fet de ser exacerbat. S'alternen, però, les acusacions genèriques de l'estil de Los independentistas convierten su particular idea de España en el chivo expiatorio sobre el que cargar todos los malestares, amb negacions categòriques de postures idèntiques del seu bàndol, o se les atribueix només a exiguas minorías. En fi, per negar, neguen amb rotunditat l'espoli fiscal i afirmen  severament que la idea que  España perpetró agresiones contra Cataluña es una desgraciada manipulación del pasado. Tot molt esperable, doncs.

Alguna pastanaga, tanmateix, per justificar un ànim (re)conciliador? És clar: un reconeixement del sentiment nacional profund existent a Catalnuya, i que aparentment és plenament reconegut per la resta d'espanyols. La fórmula la resta de... ja és prou explícita, però s'afegeix que ha de ser integrat en les institucions comunes. Això sí, acte seguit deixa oberta una escletxa: si ese sentimiento de forma mayoritaria se manifestara contrario de modo irreductible y permanente al mantenimiento de las instituciones que entre todos nos dimos, la convicción democrática nos obligaría al resto de los españoles a tomarlo en consideración para encontrar una solución apropiada y respetuosa. Per fi, una porta a ser presos en consideració, sempre amb un permanent i irreductible afany previ dels catalans, i suposem que després d'uns quants prudentsi equànimes vuelva Vd. mañana...

I la pastanaga final, que cal anar a buscar al darrer paràgraf: consideramos, además, que todas las fuerzas democráticas deberían sumarse en la búsqueda de un mejor encaje institucional para Cataluña, de una financiación más justa y de una federalización del deteriorado Estado de las autonomías.

 

Fixeu-vos: finançament més just (ja és alguna cosa, si no hi ha espoli almenys alguna injustícia deu haver), millor encaix (de què em sona aquesta paraula?) i federalització. Compte, però, no es parla d'Estat federal, sinó de reformes federalizants. De què estem parlant?

 

Quan algú ha parlat aquests dies de reformes federalitzants en contraposició als que des de Catalunya encara gosen parlar d'Espanya federal, m'ha vingut al cap que la distància que va de l'Estat federalitzant  a l'Estat federat és la mateixa que va de l'estar cardant a l'estar cardat. En efecte, sospito que el qui parlen de procés federalitzant  no aspiren a crear un estat federat, com qui està cardant aspira a haver cardat, sinó a l'estat del ben cardat.

CRÒNIQUES DE CAMPANYA.13

L'IMPERI DE LA LLEI O LA LLEI DE L'IMPERI

 

VilaWeb.cat - Dimecres  31.10.2012  10:51

Montilla: 'Franco també feia referèndums'

Diu que una consulta s'ha de fer respectant la llei, i recorda que 'el referèndum és la modalitat preferida dels dictadors'

L'ex-president de la Generalitat i senador socialista José Montilla ha dit avui que un referèndum a Catalunya s'ha de fer d'acord amb la legalitat espanyola, reformant la constitució. En una entrevista a TV3, ha dit: 'Un referèndum pot ser antidemocràtic. Franco feia referèndums. Els referèndums són la modalitat preferida dels dictadors. Ho vull precisar perquè no cal mitificar el referèndum. I en un país democàtic, el referèndum es fa respectant la llei'.

 Tot un ex-president de la Generalitat i senador per designació del Parlament català ha dictat una extraordinària classe de Dret Polític davant l'audiència de TV3, aquesta emissora secessionista que segons el PP i altres partits malversa i dilapida els estalvis dels espanyols que sostenen l'endeutada economia catalana.

De fet, si s'escolta detingudament el que va dir a la pregunta de la presentadora, l'inici de la resposta és indiscutible: un referèndum pot ser antidemocràtic. Tot depèn de com s'organitzi i per a què. Més discutible és que sigui la modalitat preferida (modalitat de què?) dels dictadors. De fet, Franco, al qual cita expressament, només en va organitzar dos en quasi quaranta anys d'exercirci del poder. Més aviat diríem que, com que costa molt d'organitzar i manipular, els dictadors només els organitzen quan circumstàncies extraordinàries els fan pensar que paga la pena l'esforç a canvi de poder-se presentar sota un pretès aval popular.

Ara, on Montilla es posa el Dret per montera i patina indiscutiblement és quan diu que la democràcia imposa que el referèndum es faci d'acord amb la llei. Suposem que es refereix a la llei humana i no divina.

Mireu, President, el debat sobre l'imperi de la llei que imposa el iuspositivisme clàssic del segle XIX, es fa sota la base de l'evidència empírica que una paraula del legislador converteix en brossa biblioteques senceres de doctrina jurídica. Certament, això va haver de relativitzar-se en el pensament jurídic quan es va comprovar que hi ha legisladors que es poden dir Hitler, Stalin o Franco. Aleshores s'intenta articular un mínim de drets i principis universals basats en el consens de la comunitat inernacionals, i que s'expressen en els distints tractats internacionals que es firmen d'ençà la fi de la II Guerra Mundial.

La qüestió clau, doncs, és qui legisla i si respecta o no aquest mínim de principis universals que garanteixen els drets d'individus i -compte aquí- col·lectivitats nacionals.
La qüestió clau és, doncs, si  acceptem que les lleis les poden fer i canviar els pobles, però tots els pobles i no només aquells que imposen la llei del seu imperi.

CRÒNIQUES DE CAMPANYA.12

MAREJANT LA PERDIU
 (O COM PERDRE LA PERDIU I EL COVE)

EL MUNDO.ES

| Pere Navarro admite 'discrepancias'

Rubalcaba rechaza el 'derecho a decidir' que defiende el PSC en su programa

El secretario general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba. | Foto: Bernardo Díaz.

• Recuerda que el PSOE es una formación federal y el PSC, un partido autónomo
• Destaca que ambos comparten que Cataluña 'tiene que ser parte de España'
• Aboga por una reforma del Estado autonómico que debe ser federalizante

Europa Press | Madrid

Actualizado lunes 29/10/2012 11:54 horas

El secretario general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, ha asegurado este lunes que no comparte "la fórmula del derecho a decidir" que plantea el PSC, ni por lo tanto esa parte de su programa electoral, aunque entiende que los socialistas catalanes hayan entrado en esta "polémica" porque es permanente en Cataluña estos días.
En una entrevista en Onda Cero, Rubalcaba ha recordado que el PSOE es una formación de estructura federal y ha reconocido que, como partido autónomo, el PSC defiende en ocasiones cosas con las que el PSOE no está de acuerdo. "No es la primera vez que pasa", ha asegurado.
Sin embargo, ha subrayado que sí comparten "lo esencial", que es que Cataluña "tiene que seguir formando parte de España y que hay que hablar para mejorar esa relación". A su juicio, eso es lo que realmente se dirime, si Cataluña "se queda o se va" aunque el presidente de la Generalitat y candidato de CiU a la reelección, Artur Mas, "lo quiera esconder".
Por su parte, el primer secretario del PSC y candidato a la Generalitat, Pere Navarro, ha admitido este lunes que tiene "algunas discrepancias" con Rubalcaba.

Per a Pere Navarro, que el secretari general del partit federal del PSOE li digui que ni tan sols es planteja que Catalunya pugui votar que no a la independència, és una discrepància. L'essencial, doncs, que Catalunya no pot marxar d'Espanya, ho comparteixen, estructura federal i autonomia dels socialistes. 

Rubalcaba està disposat a treballar per una reforma federalizant de la Constitució. Sens dubte, en la línia de relacions entre PSOE i PSC de manera que Catalunya pugui reproduir respecte a Espanya la mateixa autonomia de què gaudeix al PSC. És a dir, ni tan sols tenir una veu pròpia davant els que de veritat manen.

Quan una discrepància es troba en l'aspecte essencial d'una proposta, Sr. Navarro, no es pot mantenir la il·lusió que s'estan negociant els aspectes secundaris. A això no se li diu ja negociar, sinó marejar la perdiu.