LES TOSSUDES EMPREMTES DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA

Aquest cap de setmana commemorem els 75 anys de la caiguda de Catalunya a mans de les tropes franquistes, el desenllaç ja definitiu de la guerra civil que va acabar amb la segona experiència republicana de l'Estat espanyol. 2014 se'ns revela així un any molt significatiu, en què coincideix aquesta efemèride amb els tres-cents anys de la caiguda de Catalunya a la Guerra de Successió. Dues derrotes que s'enllacen amb un interval de temps considerable, però que demostren que el pas de les generacions no és suficient sempre per esborrar les petjades dels grans fets històrics, especialment els tan tràgics com els al·ludits.

Jo mateix vaig intentar recrear aquesta mena de paral·lelismes que encobreixen en realitat lligams directes, a un conte que vaig dedicar ara fa poc de mig any a la meva filla Marta, i que recentment vaig publicar a Relats en català. La memòria d'aquells fets, malgrat els anys d'obstinació manipuladora i ocultadora de l'Estat vencedor, es manté tossudament. I Catalunya es torna a trobar precisament en aquest 2014 en una cruïlla transcendental per al seu futur.

Espero que hàgim après de les derrotes, perquè no  sembla que aquest Estat opressor ho hagi fet. Sospito que sempre és més difícil aprendre de les victòries. Crec que exemples històrics recents ho demostren: de les guerres dels Balcans, Sèrbia ha sorgit més dèbil però més decidida a mirar cap al futur reconeixent els traumes generats.

No és el cas, evidentment, de l'Espanya juancarlista. El desembarcament de la cúpula del PP en aquest mateix cap de setmana, amb l'excusa d'una convenció del partit, tan premeditat, tan oportunament calculat, tan desconsiderat, ho fa palès. Les actituds que exhibeixen els seus líders, els d'allà i els d'aquí, són una patètica còpia de la dels invasors de les dues desfetes que commemorem enguany.

Un desembarcament que llança al món dos missatges fonamentals: un, la seva croada antinacionalista es basa en la idea emesa per la seva secretària general Dolores de Cospedal que la sobirania nacional -l'espanyola, s'entén- és innegociable. Ho rebla el propi president del govern Mariano Rajoy: mai no permetrà -ell mateix!- que es trenqui la unitat d'Espanya. I dos, no es farà la consulta aprovada per aclaparadora majoria al Parlament català. I punt. Una transparent lliçó de quina democràcia funciona per aquestes llars.

Confesso que em subleva que aquest essencialisme autoritari i antidemocràtic campi desvergonyidament als ulls de tot el món, i que passi olímpicament desapercebut davant la neutralitat aparent del mateix món. Em subleva però ho entenc, ho entenc per la distància i la incomoditat que genera implicar-se en fets aliens,  i a més enllaça amb els precedents històrics que celebrem: a la Guerra de Successió les potències aliades van vendre els drets dels catalans per botins de guerra, i a la Guerra Civil van encastellar-se en la neutralitat que va donar ales als règims feixistes i va conduir a la gran catàstrofe de la II Guerra Mundial.

Però hi ha una neutralitat que dedicidament no tolero. La interna, la dels de dins de Catalunya o de dins d'Espanya. D'aquests segons poc podem esperar, ja hem vist que el gran aparell mediàtic espanyol no té fissures, i com a molt estableix el ja conegut matís entre la dreta cavernícola i la seva constel·lació de mitjans que ens titlla els catalans de nazis i l'esquerra d'ordre que des d'El País ens renya més amablement i insinua que tenim tics nazis, o -en algunes de les seves últimes apassionant edicions- ens assimilen a una submissa classe menestral sotmesa per l'aristocràcia rústica dels hereus o als simpàtics hobbits de la saga de Tolkien. Vaja, l'exacta bipolaritat que separa el no rotund al dret de decidir del PP (el cop de porta, com solen dir els titulars de premsa), o el no però amb alguna reforma inconcreta i sense calendari previsible de la Constitució, del formós duet PSC-PSOE. D'una pobresa intel·lectual astoradora, aquesta dualitat de l'espanya dominant actual ens remet a una altra continuïtat històrica, la de l'alternança de partits a l'Espanya de la Restauració que sobrevé amb l'ensulsiada del primer intent republicà i federalista, la malaurada I República que alhora sorgia del no menys malaurat intent regenerador de la revolució de 1868 encapçalada pel general Prim.

Aquesta visió que ens acusa de ser víctimes d'una manipulació d'alguns líders polítics, i per tant de ser arrossegats per un autoritarisme poc dissimulat arrelat en les nostres escoles públiques i l'única ràdio i televisió rellevant en català -la mateixa que ara han prohibit al País Valencià-, en veritat és una transposició, no sé cínicament conscient o sincerament inconscient, dels seus propis tics autoritaris/gregaris que es neguen a veure la biga en l'ull propi.

I hi ha la neutralitat interna, la dels que sota l'escrúpol de la ponderació i l'equanimitat, equiparen les tergiversacions d'uns amb les dels altres, la dels nostres. Un exemple recent és la polseguera aixecada pel simposi engegat perla Societat catalana d'Estudis Històrics sota el títol d'Espanya contra Catalunya. No pocs van posar al mateix nivell dues interpretacions de la Història que oposen la tasca rigorosa de revisió de les falsificacions històriques d'un bon grapat de prestigiosos estudiosos amb la pseudohistoriografia oficial que ha vessat aquesta mistificació (una Catalunya del mil set-cents prostrada per una crisi econòmica secular i pel llast dels furs medievals, rescatada a la modernitat pel despotisme il·lustrat de la casa dels Borbons, etc).

No podem mantenir la neutralitat i deixar passar carros i carretes sobre la realitat de casa nostra. Ho devem als que van patir la desfeta i als que s'han lliurat a la tasca desagraïda de mantenir-ne la memòria. I ho devem, sobretot, al nostre futur, al dels nostres fills. Només cal que analitzem algun dels missatges que com a corol·laris dels que abans he enunciat han deixat anar els líders del PP. Deixem de banda el català Jorge Fernández Díaz i la seva entranyable convicció que Santa Teresa de Jesús en persona -no sé si en carn i algun os- vetlla per Espanya. Un aspecte crec que molt representatiu l'ofereix la patètica intervenció del ministre d'Hisenda Cristóbal Montoro, que entre embarbussaments i vacil·lacions va desdir-se -un cop més- d'una promesa, la de publicar les balances fiscals. La seva genialitat rau a enunciar que deixaran de publicar-les per substituir-les per una nova metodologia que té ja el resultat predestinats, la demostració que Catalunya no pateix la sagnia del dèficit fiscal històric que els càlculs oferts pels mètodes homologats a nivell internacional vénen demostrant reiteradament any rere any.

No, quan un topa amb tanta grollera trampa, no pot instal·lar-se en la neutralitat. Ni quan se les ha de veure ni més ni menys que amb una tropa de sants i místics traspassats fa segles. Els segles han corregut, però els seves tossudes empremtes perviuen en l'avui.