L'OFICI D'ESCRIURE DE JORDI LLAVINA

reusdirecte.cat

Vaig assistir dilluns passat a la conferència de Jordi Llavina al Centre de Lectura de Reus. Coneixia aquest escriptor, crític, periodista, etc,  a través de presentacions que havia fet al mateix espai de referència, i per la seva col·laboració en alguns programes de ràdio. Però a més el títol de la seva conferència no podia ser més atractiu per a mi, mantenidor d’aquest bloc que es postula contra l’art professional: “Viure d’escriure (i escriure del viure)”.

La seva xerrada va començar amb una recomanació de lectura (el tractat "La utilitat de l'inútil" de Nuccio Ordine) que ens condueix a un dels elements clau de la definició mateixa de l'art, i és la seva manca d'objecte material directe, la seva aposta per allò que no recerca un fi utilitarista, per molt que el sistema mercantil després el transformi en valor d'intercanvi o que hi hagi qui legítimament vulgui extreure d'ell el seu modus vivendi.

Llavina va justificar la dedicació professional a l’escriptura per la passió que desperta en el seu practicant, però va començar per situar com a detonant del seu exercici l'experiència prèvia de lector.  Ho va fer partint d’una il·luminació o epifania de la seva infantesa, la troballa en una llibreria propera a la seva escola, a Sant Sadurní d'Anoia, d’un llibre de poemes de Joan Vinyoli. Mentre els seus companys es distreien fullejant còmics o les revistes eròtiques que proliferaven en aquella època –poc després d’acabada la dictadura-, ell va ser abduït per la lectura de "Domini màgic", concretament de "Joc", poema que va recitar-nos de memòria:

M’he tornat una bola de billar
de vori que rodola empesa sempre
pel tac sinistre i dolorosament,
topant contra les bandes del rectangle,
és repel·lida amb seca violència,
sense parar.
                  No puc ja més, retira’m
del feltre verd, jugador empedreït, 
deixam sentir com van caient les hores,
com cessen el soroll i el moviment,
com, inactiu, el vori es fa de cera,
que fondrà, al capdavall, la mà del foc. 

Aquest mateix poema va servir-li a Llavina per explicar una molt divertida anècdota sobre els seus anys de servei al funcionariat de l'ensenyament, una de les incursions en l'humor que va prodigar en la seva xerrada, de vegades irònics i afuats dards dirigits  a institucions com el mateix ensenyament o els mitjans de comunicació públics, però d'altres camins comentaris costumistes deliciosos, entre els quals les magnífiques imitacions de personatges que van de Salvador Espriu a Maria de la Pau Janer, o les recreacions de la parla popular local, que l'autor coneix bé a causa dels seus antecedents familiars arrelats  al Baix Camp.

Reprenent el camí de l'escriptura professional, Llavina va concloure que avui és possible viure d'escriure al nostre país, pero amb la doble condició de: a) tenir molt clar que es tria com a professió i b) consagrar-li la vida sencera. Realment, la seva xerrada va insistir més en aquest punt, en el viure d’escriure, és a dir, de l’ofici de l’escriptor. Ho va fer des d’un plantejament molt personal, basat en la seva pròpia experiència. La d’algú que ha renunciat dues vegades a una feina estable de funcionari, i que avui és un professional que viu del fet d’escriure (amb precarietats i estretors econòmiques, segons va  apuntar). 

Joan Vinyoli

Jordi Llavina és el comissari de l'Any Vinyoli, que ara hem iniciat. Va anunciar que vindria més endavant a parlar del gran poeta barceloní, però va incidir ja en algunes de les parts de la seva obra, que juntament amb referències a autors com George Steiner, Stefan Zweig o el nostre Salvat-Papasseit, van perfilar un recorregut sobre la relació íntima entre vida i escriptura. Una relació indestriable per qui ha estat atrapat per l'epifania reveladora de la literatura.

Entre els vincles que l'uneixen a la capital del Baix Camp, Llavina va citar, juntament amb aspectes com l'afició a les pastisseries tradicionals que encara es mantenen -ai! cada any que passa ens queden menys...-, la seva qualitat de punt de trobada per al reduït nucli de vinyolians, experts en la vida i obra del poeta, que  retroben en Reus la seva qualitat de intersecció de camins: Xavier Macià, de Lleida, el meu amic Pep Solà, de Santa Coloma de Farners però reusenc per afinitat matrimonial, i ell mateix.

Segur que l'any Vinyoli no serà tan multitudinari ni aclaparador com l'any Espriu. Tal vegada això ja li aniria bé al gran poeta, que mai va viure sota els focus de la fama i la celebritat. De tota manera, només amb la contribució dels citats vinyolians, ja comptem amb la garantia que aquest  any no serà gens balder i que reviurem com escau l'obra d'un dels nostres grans poetes. I tant de bo ajudi que així es vegi reconegut de manera indiscutible.