BILL EVANS I LES NOVES CONCEPCIONS DEL JAZZ

Aquest Nadal ja passat he rebut un regal inesperat que m'ha transportat molts anys enrere, a l'època dels vinils i del jazz que té origen als anys cinquanta, la música que, per molt que pugui oblidar-la durant un temps i vagaregi per molts altres i diversos estils, sempre acaba sent la que, en tornar-hi, em convenç més que no n'hi ha cap altra de millor per al meu esperit.

Es tracta d'un disc de Bill Evans, el gran Bill Evans. I no qualsevol disc: el primer que va editar, el 1956, de títol "New Jazz Conceptions". I no en qualsevol format: en un vinil majestuós, amb la coberta reproducció de l'original. Com diu un full insert dins la tapa, presentant un  sumptuós Jazz Catalogue, vinyls are back, el vinil ha tornat. Afortunadament, acabo de reestructurar un espai a casa on he recuperat un vell equip, en el qual el disc ha sonat com realment es mereix una joia d'aquesta dimensió. Una joia que m'ha fet arribar un amic invisible, que en definitiva va resultar molt visible i que és evident que coneix bé els meus gustos.

Evans va enregistrar aquest disc no precisament en una edat primerenca. Ja tenia 27 anys, i com explica Orrin Keepnews, un dels editors, en les notes originals del disc, més aviat van haver de convèncer-lo a ell que es decidís a enregistrar que no a l'inrevés, com sol ser la norma, en paraules del mateix editor. Keepnews encapçalava així el seu comentari (tradueixo aproximadament):  Els seguidors de l'actual onada de jazz no necessiten que se'ls digui que un important nombre d'àlbums d'avui dia s'estan dedicant a nous talents. En general (encara que hi ha casos de joves músics que sembla que han estat llançats sota els focus massa aviat), la majoria d'aquests debuts semblen  legítims signes d'un període d'alta producció dins el jazz. Tanmateix, aquest èmfasi en la presentació de nouvinguts té la seva contrapartida: d'una banda, resulta ja un tòpic assenyalar que cada un d'ells obre un nou camí, però paradoxalment és també recurrent suggerir que l'intèrpret ha de ser jutjat amb indulgència -almenys sobre la base del que ofereix ara mateix en relació al que probablement pot produir més endavant-.

Keepnews s'apressa a afegir que Evans no estava en cap cas entre els casos de novells que requerissin un tracte de favor. En aquell moment, recordem que a meitat dels cinquanta, quan el bebop ja havia acomplert la revolució essencial en el jazz de la mà de monstres com Charly Parker o Dizzy Gillespie, i havia patit la sacsejada que els Miles Davis, John Coltrane i Thelonius Monk, aprenents dels anteriors, van impulsar fins a trencar amb alguns dels conceptes del bebop i crear dues línies que en aquells moments van resultar dominants i antagòniques: el hard bop i el cool. Mentre el primer accentuava la complexitat harmònica del bebop i afavoria un fraseig més nerviós, dominat per stacattos, el cool es desenganxava de les arrels africanes i rebia influències harmòniques i melòdiques de la música europea, apostant més pel fraseig en legato.

A Evans se'l sol adscriure en les ressenyes biogràfiques al corrent cool. Havia cursat estudis a escoles de música de Nova York, entre les que destaca la de Lee Konitz i Lennie Tristano, dos dels grans impulsors d'aquell estil. Però el cert és que també va estudiar amb un dels grans representants del hard, Horace Silver, i havia begut també en les arrels directes del bebop, estudiant figures com el mateix Parker, o pianistes com Bud Powell o Nat Cole. També és cert que poc després d'aquest debut discogràfic que comento va enrolar-se amb el sextet de Miles Davis, el gran representant del cool, però, tot i que hi duraria poc, va contribuir en gran mesura a la nova revolució gestada des de les formacions del genial trompetista d'Illinois, la del jazz modal, amb l'enregistrament de l'àlbum "Kind of Blue".

Bil Evans deia en una entrevista de 1981 que es reprodueix dins d'un dels seus discos últims, l'excels "Concert in Paris": Crec en les coses que s'han de desenvolupar amb treball dur. Sempre m'ha agradat la gent que s'ha desenvolupat llargament i durament, especialment mitjançant la introspecció i molta dedicació. Penso que arriben sovint a alguna cosa molt més profunda i bella que la gent que sembla tenir aquesta habilitat i fluïdesa des del principi. Un exemple d'artista d'arribada més retardada és Miles Davis, segons indica ell més endavant. Pots escoltar com de conscient era en els seus solos i com el seu coneixement era producte de l'atenció, deia en referència a Davis.

Podríem usar les mateixes paraules en relació a ell mateix. Sentint aquest espectacular disc, ja amb el format trio que ell ajudaria a assentar en la forma moderna que avui coneixem -i amb Paul Motian ja a la bateria-, però amb breus temes de piano solo (destacant un primer enregistrament de la seva gran composició "Waltz for Debby"), podem adonar-nos de la progressió musical que ja duia. Però si acte seguit agafem els Concerts de París gravats el novembre de 1979, és a dir pocs mesos abans de la seva mort prematura, veurem com s'havia introduït en noves sendes. En paraules de Burt Korall, en les notes que acompanyen l'edició en CD que tinc, estava esdevenint més extrovertit, l'execució havia guanyat convicció. El swing era prou innegable, sempre ho havia estat, però ara t'aferrava per les emocions i et sotragava i afectava.

Enteneu-me, no estic menyspreant el debut discogràfic que com un tresor m'ha arribat. Simplement, enfront dels fanàtics de la novetat que tan sovint ha senyorejat el mercat musical -i molt més si pensem en el que ha plogut des de l'època del savi avís d'Orrin Keepnews-, estic posant l'accent en el valor que té no ja l'experiència per si sola, sinó l'aprenentatge, la pràctica dedicada i dura, com deia Evans.

Hi ha un moment en què tot aquest aprenentatge interioritzat genera, paradoxalment, un alliberament de la tècnica. Novament Bill Evans en una entrevista amb Len Lyons: Estic intentant dir coses fortes, idees fortes. Parlo com si es tractés d'una consideració tècnica, però quan toco estic pensant en ser dins del fluir de la música, permetent-la que es desenvolupi sobre un període de temps.

Probablement no hi ha millor manera de dir-ho, excepte la que va fer servir usualment Bill Evans: simplement asseient-se davant el piano i deixant que la música fluís.