RECITAL DE LUXE D'ÈDIP REI

Fermí Reixach és un esforçat Èdip

Ahir vaig presenciar un muntatge sobre l'"Èdip, rei", de Sòfocles, que suposava l'estrena d'un cicle de recitals teatrals sobre textos clàssics que ha endegat el Teatre Fortuny de Reus, gràcies a la iniciativa de Francesc Cerro, aquest director teatral reusenc que està destacant precisament per la inquietud, originalitat i constància de les seves iniciatives. La seva actual proposta, que s'allargarà en tota la programació d'aquest semestre del gran dels teatres locals , resulta especialment apropiada, penso, a temps de crisi. De fet, com va declarar el mateix director, no es tracta realment d'un format original, ja que és conegut a bastament en alguns països europeus: una lectura dramatitzada que, almenys en aquest cas, incorpora elements escènics força atractius, si bé igualment minimalistes: un sobri decorat i una pantalla on es projecten audiovisuals.

A part de la qualitat de Cerro com a escenificador, cal destacar que té un magnífic cercle de relacions que es concreta en un ampli vetall de grans actors i actrius que desfilaran al llarg del cicle. En aquesta ocasió, Fermí Reixach, Txe Arana i Jaume Montané. Pot semblar que un recital d'aquestes característiques és menys exigent per a l'actor, però, vist el resultat d'ahir, em sembla que comporta dificultats tècniques que compensen la manca del requisit de memorització del text. Notable el treball dels tres actors, amb un gran esforç de Reixach  per dir el complex paper del protagonista, però jo em quedo amb el treball de Txe Arana, que ajusta perfectament la dicció dels seus diversos papers, Iocasta -la mare/muller-, Tirèsies, l'enigmàtic i transcendent personatge de l'endeví cec, i el cor. Sòfocles va ser innovador en la participació d'aquest personatge col·lectiu, que va ampliar dels dotze clàssics als quinze. Cerro, en canvi, el concentra en l'esplendorosa veu de Txe Arana. Un tractament especialment novedós és la utilització de la projecció audiovisual per a exposar algunes de les estrofes i antiestrofes del cor, en les quals la veu de la Txe sona amb una profunditat i gravetat espectaculars. Es tracta d'una sàvia elecció que, a part de ressaltar aquelles interpel·lacions del cor que poden resultar més dirigides a un oient genèric, les que el geni de Sòfocles va fer per apuntalar alguns dels aspectes més profunds del seu drama, s'intercalen en la lectura de manera que pauten perfectament el ritme de l'obra, un ritme endimoniat que s'assossega i d'aquesta forma i permet un respir i un temps de reflexió a l'espectador.

El comiat d'Èdip de Iocasta, per Alexandre Cabanel

I aquí unes paraules sobre alguns dels aspectes tècnics de la mateixa escriptura de la tragèdia. No de bades ha estat considerada una obra mestra, probablement el zenit de les tragèdies gregues. Cal tenir en compte que, com moltes d'aquestes, es basa en un corpus llegendari i mític molt antic, el del casal dels Labdàcies, que comptava ja amb nombrosos tractaments dels poetes èpics en versions diferents -ultra alguns esments que es troben en les mateixes Odissea i Il·líada-, i que va arribar a Sòfocles segurament a través del seu immediat predecessor Èsquil. El gran mestre de la tragèdia fins que Sòfocles domina l'escena, va tractar aquesta temàtica en un cicle de tres obres, de les quals només ens n'ha arribat una, la darrera, "Els set de Tebes", però sabem que la central es referia exactament a la vida d'Èdip.

Sòfocles va manifestar el seu geni en el tractament d'aquesta peça, abordant-la en la concentració de la matèria dramàtica en un moment culminant, el de la investigació engegada pel rei de Tebes sobre la mort del seu predecessor Laios un bon grapat d'anys abans. L'autor desplega l'acció en unes poques hores, on a través del diàleg d'Èdip amb un nombre reduït de personatges i amb el cor, anirem descobrint la realitat dels tenebrosos fets del passat que l'involucren en la trama d'assassinats i incestos involuntaris que fan esclatar la catarsi de la tragèdia. Aquest magnífic ús del temps dramàtic és encara avui d'una modernitat i eficàcia insuperables.

Unes paraules, també, sobre el significat del nucli de l'obra, que ha estat objecte duna nombrosíssima literatura al llarg dels segles. Èdip ens ha arribat molt probablement amb els seus significats ampliats per la coneguda interpretació de Freud del cèlebre complex. El personatge de Iocasta, que podria resultar molt secundari en la llegenda, és posat sota una llum molt precisa per Sòfocles. La seva actitud, que alguns crítics i comentaristes han titllat de frívola, quant mira d'encobrir una veritat que es va obrint inexorablement pas, l'ha fet antipàtica a ulls de molts homes. Tanmateix, és veritat que Iocasta és el referent central de la tragèdia, i encarna un femení universal al qual, en definitiva, apunta el tractament freudià. Si excloem d'aquest el vessant de la relació entre pare i fill -potser el més discutible-, veurem que el tractament de Sòfocles encaixa a la perfecció: Iocasta és esposa, però també mare, i mira en tot moment de protegir el seu home, fill i espòs, al qual sap condemnat si persevera en la seva inflexible recerca del seu origen.

L'altre gran eix de l'obra resulta, sens dubte, el tema de la culpa. Molta tinta s'ha vessat sobre aquesta qüestió, i sembla insoluble si es tracta de saber quin pensament hi tenia Sòfocles. Per a alguns, l'encaparrament d'Èdip en la seva recerca de la veritat, que farà que li atenyi la seva pròpia maledicció, exposa una afirmació de la llibertat humana. Això sembla reafirmar-ho el mateix personatge, quan en el seu brutal desenllaç s'eixorba i crida altra mà no ha fet que la meva. Les acotacions del cor, en canvi, que al·ludeixen al dèmon, aquest terme del grec clàssic de dubtosa traducció però que es pot aplicar a un fat marcat pels déus, semblen apuntar cap al prejudici tràgic de veure's lligat a una voluntat superior. La meva visió és que Sòfocles reflecteix en la seva magistral posada en escena el conflicte, la crisi que ens situa precisament en la topada entre el pensament llegendari que centra la vida humana en el determinisme de la superior voluntat dels déus, que juguen a plaer amb els mortals, i el pensament modern que situarà l'home en el centre de l'univers, amo dels seus actes. No oblidem que Sòfocles viu en ple segle V aC d'Atenes, en l'esplendor de la democràcia atenenca de Pèricles. Però l'obra està escrita enmig d'una crisi episòdica que va causar una plaga que assolà la ciutat, una plaga que ell traslladà a l'obra -no es troba en els precedents-, i que justifica els laments constants d'Èdip sobre el destí de la seva ciutat estimada, que no natal.  Sòfocles abocaria a la seva obra, doncs, aquell neguit i angoixa sobre els mals que aparentment ataquen per igual a justos i injustos, un fat cec que colpeja sense pietat i que no té explicació humana. En darrera instància, apunta a la responsabilitat de l'home, hi apel·la, més que no a un sentiment de culpa. Èdip no pot sentir-se culpable ja que és un transgressor inconscient de les lleis, però en canvi assumeix la responsabilitat dels seus actes fins a l'extrem.

I  un breu comentari sobre algunes de les paradoxes de l'obra. El nucli de la trama, que ja he dit que Sòfocles rep de la tradició, resulta força inversemblant  des d'una anàlisi lògica. Sembla difícil de pair que després d'anys de viure amb la terrible realitat oculta, una realitat de la qual tenien tots els protagonistes tants indicis com per haver-los lligat molt abans, es  desencadeni la seva resolució d'una forma tan abrupta. Aquests mateixos problemes ja es van plantejar entre els seus contemporanis, i sens dubte van motivar algunes de les variacions en les diferents versions transmeses, juntament amb d'altres probablement d'ordre moral, com l'afirmació de l'incest que origina una casa reial. Sòfocles, en canvi, va tirar pel dret i va assumir el nucli més tràgic sense maquillatges. Als nostres ulls, el que justifica la resolució sobtada del gran secret de la nissaga és certament el moment triat: la crisi social causada per la plaga. La necessitat de trobar-ne la causa última, amb la interrogació als oracles, és la que fa detonar la bomba latent. Èdip, que va viure cec uns llargs anys, girant l'esquena al passat, és enfrontat -en bona part per la intervenció d'un altre cec, Tirèsies- amb la crua llum de la veritat, i acaba cec per voluntat punitiva pròpia.

No menys inversemblant podria semblar, en el muntatge de Francesc Cerro, veure encarnat Èdip, el protagonista més jove, en l'actor més veterà, en una inversió d'edats amb els actors que assumeixen els papers dels personatges de la generació anterior, Iocasta i Creont. Crec que a cap dels espectadors, en canvi, se li fa irreal la representació. El vigor en el text i en la seva dicció superen aquests elements accidentals i, pel mateix efecte seductor de la potència de l'obra, ens despullen el centre encara enigmàtic dels seus aprofundiments en l'ànima humana.