No és estrany, aquest també professor i economista és avui molt popular, tant per la seva vessant d'escriptor expert en temes econòmics com per la seva assídua participació en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials, on s'ha destacat com a polemista conspicu alhora que rigorosament documentat. Bel destaca avui també per la seva defensa de molts dels arguments del procés independentista català.
Coneixent la seva passada trajectòria política, afí al partit dels socialistes -amb els governs dels quals va desenvolupar diversos càrrecs-, creia jo que el títol del llibre enunciava una personal crònica de la seva progressiva conversió al sobiranisme. M'errava. De fet, el títol original en castellà -"Anatomía de un desencuentro"- sembla més ajustat al seu contingut. Germà Bel narra sense passió -tampoc amb neutralitat, cal apuntar- la crònica de la progressiva separació entre Catalunya i Espanya.
El professor Bel va desplegar la seva intervenció seguint la forma en què ha estructurat el llibre. Va començar analitzant les explicacions de la causa de l'evident augment del suport a l'independentisme a Catalunya segons els seus adversaris i detractors. Al marge de l'incentiu causat per la crisi econòmica -que no va tocar, tot i que s'hi va referir tangencialment en el torn de preguntes-, va abordar tres línies causals: el pretès adoctrinament efectuat pel sistema educatiu, l'epidèmia d'un virus nacionalista, i l'atribució d'una desmesurada ambició a la diferenciació per part dels catalans. Bel va desmuntar amb dades extretes de diversos estudis les tres línies explicatives. Però vull destacar una afirmació que em va calar: segons li han manifestat col·legues o visitants d'altres països, principalment els centreeuropeus, manifestar en públic que l'altre, sigui qui sigui, és una persona adoctrinada, és considerat com una mostra de mala educació i de manca de respecte inacceptable. Que aquí estigui tant en boca no deixa de ser mostra de la mala qualitat de la nostra democràcia.
Acte seguit, Bel va analitzar distintes estratègies que s'usen des d'Espanya per atacar l'independentisme: la que va denominar lo que necesitas es amor (la coacció a través de l'apel·lació a un lligam afectiu entre els pobles), la d'apuntar a un objectiu d'ordre superior (la democràcia i el marc europeu), o la generació de la necessària confiança. Com va mostrar, aquesta, la confiança, només es genera des de l'empatia. L'amor és un sentiment massa volàtil per ser tingut en compte en la creació de vincles institucionals. Per analitzar quin grau d'empatia hi ha avui entre Catalunya i Espanya, es va referir a la qüestió de la llengua i l'escola, la transferència de diners entre regions (les famoses balances fiscals) i les inversions en infraestructures. Només s'hi va referir a la primera qüestió. Les altres, en què és consumat especialista, ens les va deixar per estudiar al seu llibre, o a llibres anteriors.
En resum, Germà Bel va fer molta incidència en la necessitat d'arbitrar un marc comú de respecte i comprensió que permeti articular una discussió assossegada i profunda sobre les postures discrepants quant al futur de les societat que es troben en conflicte.
Des de l'òptica d'algú que es considera no nacionalista, però que entén perfectament el pensament nacionalista, l'epidèmia es revela d'ordre pràctica: una transparent defensa del dret a decidir sobre el propi govern. Una qüestió que posa no en oposició, sinó en camins divergents, Catalunya i Espanya. Com va voler demostrar amb un ràpid repàs històric, allà on Catalunya aposta per la força vertebradora del seu capital social (altrament dit societat civil) i per un moviment horitzontal que permet la intercomunicació de dalt a baix en les seves institucions, Espanya es refugia en el seu secular sentit vertical, rígidament jeràrquic. La resposta d'ambdues societats davant la crisi recent és, en conseqüència, oposada. Catalunya respon millor, de manera més oberta i flexible, als reptes de la incertesa que comporta el marc global on es desenvolupa la profunda crisi econòmica mundial.
Les apel·lacions constants de Germà Bel al respecte -i és que no cal que vingui de fora a estimar-nos, basta que ens respectin coma diferents, si així ens veuen-, a l'enteniment del punt de vista de l'altre, a la confiança -en nosaltres mateixos, en primer lloc-, a la capacitat d'entomar el risc, em van sonar a una reproducció de classe magistral a la qual deu estar avesat. Una classe que, sense renunciar al rigor acadèmic, tenia molt d'ètica. Considerant probablement ,amb bon olfacte, que es dirigia ahir a un auditori al qual no calia convèncer sobre els avantatges de la independència, el professor Bel va semblar voler concentrar-se en impartir lliçons sobre conducta democràtica, que sens dubte -ell se'n va declarar convençut- seran les que permetran que en definitiva el poble català decideixi per si sol el futur.
¿Era aquesta una d'aquestes recurrents apel·lacions al diàleg que sovintegen entre determinats cercles de la nostra societat, tant catalana com espanyola? Sens dubte no ho és en la línia buida, retòrica i artificiosa d'una part d'aquestes apel·lacions que a dures penes emmascaren un anhel purament dilatori i immobilista. Entenc que quan parlava de respecte i comprensió del punt de vista del contrari, no desconeixia que aquest no juga sempre igual de net, que si sovint les desqualificacions que ens arriben d'Espanya obeeixen a projeccions de les pròpies limitacions de la comprensió dels altres, en molts altres casos es fa des d'una conscient transposició feta cínicament.
Tant se val, ens venia a dir. La nostra missió és jugar net, i en última instància de nou pel sentit pràctic del qual va fer repetides vegades gala: pensem que l'endemà haurem de conviure amb tots. Amb tots. Nosaltres i ells. Però també va deixar clar que això no ens ha de frenar. Move on, com va concloure en anglès: som-hi, com diem en català.
Més que mai aquest món nostre és format per tertulians que ens adoctrinen amb tot el que tenen a mà, i que proliferen i venen gràcies a la televisió que els enlaira i exalça. Cada dia més. Primer em provocaven curiositat i ara m'avorreixen, com tots els excessos.
ResponEliminaQue tinguis bona nit de lluna i vent.
Crec que, si sens dubte està en les seves mans adoctrinar, no són prou efectius. No ho van ser a l'escola franquista i no ho seran avui, per molt que intentin assaltar de nou les aules i ens bombardegin amb quaranta canals que escupen verí cada dia.
EliminaBon cap de setmana i bona lluna!
Segurament no ha estat casual que fa quinze minuts jo enllestira el meu article sobre la necessitat de diàleg a la societat espanyola, l'inconscient és màgico-savi.
ResponEliminaI dir-te que normalment hi ha dos tipus d'individus, els que sabem que som un, és a dir, que no ens mou un altre per a pensar o fer, sinó que, mira, per exemple, jo sé que estime la llengua catalano-valenciana i que el conflicte entre Catalunya i Espanya al meu parer ho és de lingüístc i no opine per a grups de persones, és a dir, no opine per l'altre sinó que dividit com estic entre el castellà, el català-valencià i el francès només puc intentar unir en un projecte federal bascos i catalans i fer un altre d'autonomia i federalisme lingüístic per les altres comunitats nació de l'estat, però com a manera d'unir-me jo mateix, sense ànim ètico-polític.
I jo estic també amb els que opinen que el món, la Comunitat Valenciana ara anomenada, Espanya, Europa, Catalunya està en el moment adient i inexcusable per a que fem la primera transició universal, ara ens cal el diàleg i potser amb un consens encara per inventar la seua forma i viabilitat començarà la transició a la cienciocràcia en llibertat.
Per altra banda els normòpates o persones que per la seua fredor i seny no estimen no tenen un sentiment d'amor cap a un poble o altre i els mou en un possible consens o transició el jo et done dos tu em tornes dos iguals o semblants, el que vull dir és que veritablement no estan pensant els polítics que són els que nodreixen junt als militars en una nació pel simple amor sinó per la practicitat de llurs tarannàs, per la qual cosa no ens ha d'estranyar que un dia ens diguen tu m'ofereixes els mitjans de comunicació en castellà i jo et done l'escola, no sé si m'entens.
Bé, una forta abraçada i fins arreveure.
Vicent
T'entenc, Vicent, però molt em temo que els que ara governen i usurpen el nom d'Espanya no estan per la tasca del diàleg més que entre cometes :el que ells entenen per diàleg és "jo deicideixo i tu acates, i a sobre ho fas amb un somriure".
ResponEliminaUn exemple em ve al cap, de la teva comunitat (perquè es veu que s'ha de dir així, i no País Valencià, com sempre heu dit els valencians i diem els catalans que us estimem). Explicava ahir a Catalunya Ràdio Vicent Sanchís que en una convenció del PP, l'alcalde de Xàtiva, el nom del qual ara tinc el plaer de no recordar, va començar a intervenir en valencià, i de seguida entre el públic va sentir-se un "en español, por favor" en to imperatiu. La seva resposta: "pues en castellano, no nos pelearemos por esto". Això és acatar i defensar la pròpia llengua!
Bé, doncs, et deia que aquesta patuleia no està per un veritable diàleg. Fixa't que s'escandalitzen quan es parla de discutir (verbi gratia el ministre Fernández Díaz), com si es parlés d'una tragèdia. Aquest és el sentit democràtic que tenen: discutir=dolent.
Germà Bel va exposar sintèticament el que tots els que ens hem molestat a analitzar la història d'aquesta països nostres ja sabem: alguns territoris van crear una sòlida estructura social i unes institucions descentralitzades, horitzontals, amarades del pes del capital social. Bàsicament Catalunya. D'altres han preferit un model invers, castellà, jeràrquic, vertical, centralitzat. Són dos models socials que necessàriament xoquen en la Història, amb períodes aguts i períodes de distensió. El gran xoc de 1700 és una topada en tota regla. Fixem-nos que avui, els que ho neguen, argumenten que els catalans, valencians i aragonesos lluitaven per Espanya també. Com si això no apunti directament al centre del conflicte: el xoc directe entre dos models d'estat oposats.
Uns models que en la tan lloada Transició sembla que arribin per fi a un apropament i un pacte de convivència mútua pacífica i estable. Avui veiem que només ha estatuna il·lusió, en tot cas amb data de caducitat.
Una abraçada!
Tu i jo tenim l'enteniment i el seny d'escoltar l'altre, tot i que cadascun puga pensar de diferent manera i et comprenc, de fet tot el que has dit és una anàlisi exacta, però em resistisc a pensar que no es puga, o que els normòpates que dirigeixen el sentiment popular no puguen arribar a acords aptes per les dues parts, ja siga l'Espanya federal o la centralista, la transició va obrir les portes, perquè jo crec que no era la intenció tancar-les i ací estic jo, intentant obrir-les de nou, jo sé que no tindré cap recolzament, de fet ja em fugen els lectors, tant de València com del Principat o les Illes però jo seguisc, perquè ja t'he dit, vaig i m'agrada anar a soles, la manera d'escriure em fa que ho faça per a ¿qui sap? el que sé és que cap paraula resta en l'oblit.
ResponEliminaUna forta abraçada i ja ens llegim
Vicent