EL NORD DE L'OLGA

Il·lustració manllevada a la Maijo, del blog Gino-art

L'Olga Xirinacs compleix avui 79 anys,  preludi del rodó 80, com ella mateixa diu. Espero que quan arribi aquesta xifra rodona s'hagi, si més no, embastat el projecte de concedir-li el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que s'està impulsant a la xarxa gràcies a la iniciativa de la Júlia Costa. En podeu saber més al blog que ha engegat per impulsar aquest merescut homenatge.

Avui, també, la xarxa vol homenatjar la gran escriptora tarragonina, que amb la seva generosa presència, tant a la blogosfera com en les trobades on sembla multiplicar-se, tant ens ha ajudat a tants.

Jo m'hi vull afegir recomanant que us llegiu el seu darrer llibre publicat, el poemari "Balneari del nord" (Òmicron, 2014), un conjunt de 52 poemes amb una introducció de la mateixa autora, que revelen la saviesa de tots els nivells que fan de l'Olga una de les més grans literates que avui tenim al nostre país, un referent, un nord per als qui ens afanyem en aquest món de les lletres.

Fruits del'experiència a un balneari de localització imprecisa, però en tot cas al nord de la península -s'hi escolen de vegades veus dels nadius, en castellà-, aquests poemes recullen la contemplació de l'entorn físic (l'exuberant paisatge, el resplendor lleument decadent del propi establiment, els quefers dels vilatans, les anades i vingudes dels residents), i les reflexions que tots aquests elements desencadenen, sempre des d'una barreja de prudent estoïcisme i distanciat escepticisme sobre la naturalesa humana.

El temps, com en definitiva en gairebé tota la poesia, és el protagonista omnipresent i silenciós. El seu decurs, amb la lentitud del ritme morós del balneari, i amb la celeritat del seu implacable tribut al calendari (Passa l'hora mandrosa,/ ràpida com el riu i lenta com la pedra), és com el pentagrama per on les brillantíssimes notes dels versos de la poeta ens enuncien el seu batallar contra la fatalitat irremeiable de les pèrdues íntimes que comporta. Els dolors i malures del cos, la certitud de la fi, transcorren amb la parsimoniosa elegància que presideix el decorat que diríem fet a mida, amb el riu remorós i ample de fons, els vitralls, els salons amplis, les piscines i estances de rehabilitació.

El ritme del pas del temps el marquen tant els rellotges que pengen de les parets com l'intern, el biològic: Tots dos em regulen el temps,/ tots dos porten sentències gravades/ que no vull escoltar./ Tots dos m'empresonen,/ em dicten la vida i els gestos,/ M'atrapen, m'esbocinen i em maten.

I, tanmateix, els rituals de l'activitat sanitària es poden comparar amb un bateig, un renaixement, un nou infantament, en la seva assimilació al líquid base matern: Aquí es reneix en l'aigua que borbolla: / quan surts, t'han infantat de nou.

Tot d'una, la pluja desencadena una visió més amarga, la vida es consumeix en el seu mateix banal decurs: Passar les hores, vet aquí el problema./ No som vaques, per bé que alguns en podríem passar:/ només deixem vagar els ulls mansois/ per consumir camps extensos de temps.

Les imatges que envolten el cor de la meditació són usuals, però es vesteixen de matisos nous en mans de l'Olga Xirinacs. Un poema que s'anomena "La dalla" pot semblar una referència òbvia al mite de Cronos. En canvi, se'ns presenta amb una sorprenent càrrega de quotidianitat que evoca, malgrat això, un intens lirisme:

El masover d'ulls blaus seu al pedrís, paret de fora de l'estable.
esmola una dalla de bona mida. M'hi acosto.
Som dues veus de llocs distants, i ara jo sóc al seu.
Em sap greu ser forastera al seu paisatge,
no formar part d'aquella ànima remota
que l'ha fet com el veig: ell, la casa, el ramat i la dalla.
La seva conversa és arrel, la meva, pols que passa.
L'endemà és al seu prat, segant l'herba.
Més amunt hi ha tractors, però ell, segant
amb la dalla esmolada, les avarques,
i la resposta muda a la pregunta
que faig a aquesta terra pel sol gest de venir-hi.

La poesia és, en essència, saber formular una pregunta. O fer-ho obstinadament. Al capdavall, ens reconcilia amb els patiments de la vida , amb les nostres maldestres cavil·lacions.  I la poesia profunda, com ho és aquesta de l'Olga, ens aporta la vigoria de les imatges plenes, encara que encarin precisament la senectud.

Tornarà la imatge de la dalla, unes poques pàgines després: Quan l'aigua passa pel meu cos/ blava com el mosaic de la piscina,/ penso en mars d'herba tendra/ i un segador que avança.

La salut per l'aigua de la divisa llatina SPA ens ha esdevingut salut per la paraula. Gràcies, Olga, i moltes felicitats!

UN MÓN DE POESIA

Aquest dissabte, 21, celebrem un any més el Dia Mundial de la Poesia, una iniciativa de la UNESCO que  entre nosaltres impulsa i coordina bàsicament la Institució de les Lletres Catalanes. Podeu trobar informació al seu web, com també el poema triat enguany, del poeta lleidatà Jaume Pont. Com ve sent tradicional, s’edita el poema i s’obre a totes les traduccions que es puguin recollir.

Personalment assistiré a diversos actes,començant per un avui mateix promogut per un col·lectiu molt potent de Tarragona, el que organitza el cicle Hipermetropoesia al Cafè Metropol. Divendres assistiré a un recital de poesia al Centre de Lectura de Reus, amb diferents poetes d’aquestes contrades, i ja dijous vinent dedicarem una part de la jam poètica mensual a recordar aquesta efemèride.

De tot això ja us en parlaré, però aprofitant que una de les poetes escollides per declamar els seus versos al Centre de Lectura és Conxita Jiménez, gironina criada a Tortosa i actualment resident a Tarragona, us comentaré breument una altra part de la celebració del Dia Mundial de la Poesia, aquesta molt íntima i personal.

Per diversos atzars, circumstàncies i tries, tinc ara una important càrrega de llibres de poesia en el meu habitual dipòsit de lectures pendents, que, com té per costum molta gent, està instal·lat a la meva tauleta de nit. Un breu repàs, a manera de catàleg espero que exhaustiu, ofereix aquesta llista:

-Començo precisament pel de Conxita Jiménez, el seu darrer poemari “Terres i vents”(Saldonar, 2014), que va arribar a les meves mans dedicat per ella mateixa, en l’acte de presentació que es va fer a la seu reusenca de l’Òmnium, el dia 11 del desembre passat. Va ser una presentació esplèndida, a càrrec de l’amiga Carme Andrade, amb lectures de la pròpia autora –una gran rapsoda que celebro que s’ha unit al grup de les jams que organitzo-.

-Continuo per un de la mateixa Carme Andrade, “Els cercles obstinats” (Meteora, 2013), que tinc també dedicat per ella mateixa. Amiga i còmplice indispensable de les jams poètiques, el seu llibre és un regal en tots els sentits.

-De l’Olga Xirinacs, i arran d’haver entaulat relació amb ella gràcies a la seva generositat presentant el meu llibre a Tarragona, disposo del seu últim poemari, “Balneari del Nord” (Òmicron, 2014), i “El sol a les vinyes/El sol en los viñedos” (Òmicron, 2005).

-Nascut d’un intercanvi directe amb una vella amiga de la xarxa, la Sílvia Armangué,  “Estats del metall” (Ed. Saragossa, 2013), que vaig citar a propòsit de la darrera jam.

-En la mateixa  darrera jam vaig contactar amb una altra vella amiga, la poeta i bloguera de Tàrrega, Montserrat Aloy. Em va dur el seu “Gàbies de vidre i pols”, editat per l’Ajuntament de la seva ciutat natal el 2002.

Entremig, els llibres dels quals ja us vaig parlar com la collita de llibres arribats el dia de Reis: “Donzelles de l’any 2000”(Mediterrània,2013), la bella antologia de dones poetes de la generació nascuda al voltant dels setanta, a cura de la gran amiga Sandra D. Roig i Noèlia Díaz Vicedo, i el  d’un dels grans poetes del segle XX, el nord-americà T.S. Eliot, amb l’edició bilingüe tan encertada que ha tret Adesiara dels poemaris publicats entre 1925 i 1930 (“Els homes espantall”, “ Dimecres de cendra” i “Poemes d’Ariel”), traduït per Alfred Sargatal. També en vaig parlar en ocasió de l’adaptació que va fer d’una secció del segon poemari Francesc Cerro-Ferran al seu muntatge de l’obradel mateix autor, “Assassinat a la catedral”.

Sigui al carrer, doncs, o damunt la tauleta de nit, tinc un món de poesia al meu abast. Potser massa  poesia  perquè l’hagi pogut pair i perquè us l’hagi pogut comentar. Ho aniré fent a poc a poc, al ritme lent que exigeix la seva lectura.

LLEGINT OLGA XIRINACS

He acabat aquests dies de llegir un conjunt de relats de l'admirada Olga Xirinacs. Es tracta dels que aplega el petit volum "Relats de mort i altres matèries", que va editar-li Destino l'any 1988. Es tracta de relats molt curts, en general, tot i que alguns es despleguen en diverses seccions que els fan més llargs. També existeix un lligam entre els sis primers, que estan narrats per la mateixa primera persona, si bé només en l'últim parla realment de l'experiència pròpia, mentre en els anteriors ens ve a transcriure les narracions dels concurrents en una sessió de treball al voltant d'unes màscares mortuòries. Les narracions giren totes al voltant de la mort, o de l'aparença de la mort, suscitades pel clima creat en la reunió dels distints personatges.

Després trobem un parell de relat lligats que destaquen pel seu to descarnadament cru, impecables descripcions de l'abjecció que en un tractament menys sobri caurien en la truculència . L'aplec es va obrint així a diferents continguts temàtics. Trobem, això sí, el fil conductor de la prosa brillant, precisa i concisa de l'autora tarragonina.

Del conjunt, destacaria alguns contes senzillament impactants com "Un robí sobre el pit", un superb exercici de narració sobre les ocultacions i secrets que  uneixen -o realment desuneixen- aquestes associacions humanes que anomenem parelles o matrimonis. Per no estendre'm, voldria ressaltar també els dos últims, "Un matí glaçat" i "Berta i els déus primaris", extraordinaris relats de com es desencadena la mort, el primer en una delicadíssima aproximació a una història  privada viscuda íntimament, i el segon, un portentós relat ple de recursos enlluernadors per descriure amb una eficàcia i equilibri senzillament  insuperables una catàstrofe natural, des de la visió contraposada de les monstruoses forces naturals i la fragilitats de les petites vides humanes que hi resulten destrossades.

Olga Xirinacs tindria aproximadament la meva edat, la del narrador d'"Interseccions", quan va publicar aquest llibre. Un llibre que em va arribar en bona part per l'atzar. Va ser segurament el fet que no funcionés circumstancialment  la consulta digitalitzada del catàleg de la Biblioteca del Centre de Lectura, el que em va fer remenar el catàleg en fitxes manuals. Consultar aquestes fitxes, algunes de les quals encara escrites a mà, és sempre un plaer, un contacte amb un tresor dels molts que guarda zelosament la institució. Com que ja no conformen un catàleg ni molt menys complet, de vegades se m'oblida gaudir d'aquest plaer. I aquest cop em va dur a recuperar una obra que segurament no hauria conegut d'altra manera.

INTERSECCIONS A TARRAGONA

Rosa Marrugat presenta el Miquel Horrach, un servidor
 i l'Olga Xirinacs / Fotografia: Aleida López

Dijous passat vam presentar "Interseccions" a Tarragona. És la quarta que hem realizat, amb els amics de l'editorial Ifeelbook, Josep M. Pijuan i Miquel Horrach,  i la meva filla Aleida com a col·laboradora fidel. En aquesta ocasió vaig tenir l'honor immens de comptar amb la presència i la intervenció d'una acompanyant de luxe, la gran escriptora tarragonina Olga Xirinacs.

Fotografia: Aleida López

La connexió blogaire, que és tan essencial en la gènesi del llibre com en les presentacions, m'havia fet atrevir-me proposar-li  a l'Olga  que fes ella l'explicació del contingut del llibre, i la connexió, un cop més, no em va fallar. Una de les coses que més he d'agrair a aquesta petita aventura que ha estat publicar "Interseccions" és la d'haver pogut conèixer gent de la talla dels meus editors, Miquel, Josep Maria i Enric, o una literata de la magnitud de l'Olga Xirinacs, que va demostrar a més la seva generositat i senzillesa accedint de tan bon grat a perdre unes hores del seu valuós temps llegint el meu llibre i presentant-lo en públic a la seva ciutat. I a una llibreria de tant recorregut i prestigi com La Rambla, una de les històriques que contra vent i marea es mantenen com a punt de referència d'activitat literària a la capital del Tarragonès.

Fotografia: Aleida López

L'acte es va realitzar a l'espai interior de la llibreria, un espai que en paraules de l'Olga remet a les rebotigues on es conspirava en els temps en què reivindicar la cultura catalana per si sol suposava un acte de resistència... Bé, potser avui encara és així: tant la cultura com la nostra condició nacional sembla que han de debatre's contínuament contra poderosos enemics. Gent com Ramon Marrugat, el llibreter fundador, amb el qual vam tenir la sort de poder comptar en el nostre acte de presentació, com els seus fills, Ramon i Rosa, que continuen la seva tasca, em fan ser, malgrat tot, optimista i creure en el futur de la literatura en general, i de la catalana en particular. A ells, el meu sincer homenatge.

Després de la intervenció de l'Olga, que va exposar amb la seva claredat i precisió admirables el contingut del llibre, vaig fer la meva habitual explicació de la gènesi dels relats i la justificació d'aquesta mania meva d'aportar més material fictici al virtualment infinit cabal de narrativa ja existent. En acabat, Miquel Horrach va oferir una breu presentació de la trajectòria de l'editorial, encara curta però exemplarment intensa, i l'Aleida va llegir el relat "Cruïlles", potser el que millor resumeix el caràcter del conjunt.

Fotografia: Elena Giménez

Finalment, vaig tenir el plaer de mantenir un col·loqui amb els assistents: bons amics, col·legues, coneguts i d'altres desconeguts. A tots ells, el meu profund agraïment per haver contribuït a arrodonir una jornada per a mi memorable, una petita conspiració cultural que vam tramar, com va dir amb el seu fi humor l'Olga, entre una de Tarragona i un de Reus. Un fet que per si sol ja és digne de comentar.

L'ANATOMIA DEL DESENGANY, PER GERMÀ BEL

Germà Bel presentava ahir al Centre de Lectura de Reus el seu darrer llibre, "Anatomia d'un desengany", en una sala d'actes plena de gom a gom. Va fer la introducció el professor d'Economia de la Universitat Rovira i Virgili , Ferran Mañé. Amb molta gràcia, Mañé es va presentar a si mateix com a especialista en la presentació de Bel, al qual ja li ha tocat uns quants cops fer de teloner.

No és estrany, aquest també professor i economista és avui molt popular, tant per la seva vessant d'escriptor expert en temes econòmics com per la seva assídua participació en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials, on s'ha destacat com a polemista conspicu alhora que rigorosament documentat. Bel destaca avui també per la seva defensa de molts dels arguments del procés independentista català.

Coneixent la seva passada trajectòria política, afí al partit dels socialistes -amb els governs dels quals va desenvolupar diversos càrrecs-, creia jo que el títol del llibre enunciava una personal crònica de la seva progressiva conversió al sobiranisme. M'errava. De fet, el títol original en castellà -"Anatomía de un desencuentro"- sembla més ajustat al seu contingut. Germà Bel narra sense passió -tampoc amb neutralitat, cal apuntar- la crònica de la progressiva separació entre Catalunya i Espanya.

El professor Bel va desplegar la seva intervenció seguint la forma en què ha estructurat el llibre. Va començar analitzant les explicacions de la causa de l'evident augment del suport a l'independentisme a Catalunya segons els seus adversaris i detractors. Al marge de l'incentiu causat per la crisi econòmica -que no va tocar, tot i que s'hi va referir tangencialment en el torn de preguntes-, va abordar tres línies causals: el pretès adoctrinament efectuat pel sistema educatiu, l'epidèmia d'un virus nacionalista, i l'atribució d'una desmesurada ambició a la diferenciació per part dels catalans. Bel va desmuntar amb dades extretes de diversos estudis les tres línies explicatives. Però vull destacar una afirmació que em va calar: segons li han manifestat col·legues o visitants d'altres països, principalment els centreeuropeus, manifestar en públic que l'altre, sigui qui sigui, és una persona adoctrinada, és considerat com una mostra de mala educació i de manca de respecte inacceptable. Que aquí estigui tant en boca no deixa de ser mostra de la mala qualitat de la nostra democràcia.

Acte seguit, Bel va analitzar distintes estratègies que  s'usen des d'Espanya per atacar l'independentisme: la que va denominar lo que necesitas es amor (la coacció a través de l'apel·lació a un lligam afectiu entre els pobles), la d'apuntar a un objectiu d'ordre superior (la democràcia i el marc europeu), o la generació de la necessària confiança. Com va mostrar, aquesta, la confiança, només es genera des de l'empatia. L'amor és un sentiment massa volàtil per ser tingut en compte en la creació de vincles institucionals. Per analitzar quin grau d'empatia hi ha avui entre Catalunya i Espanya, es va referir a la qüestió de la llengua i l'escola, la transferència de diners entre regions (les famoses balances fiscals) i les inversions en infraestructures. Només s'hi va referir a la primera qüestió. Les altres, en què és consumat especialista, ens les va deixar per estudiar al seu llibre, o a llibres anteriors.

En resum, Germà Bel va fer molta incidència en la necessitat d'arbitrar un marc comú de respecte i comprensió que permeti articular una discussió assossegada i profunda sobre les postures discrepants quant al futur de les societat que es troben en conflicte.

Des de l'òptica d'algú que es considera no nacionalista, però que entén perfectament el pensament nacionalista, l'epidèmia es revela d'ordre pràctica: una transparent defensa del dret a decidir sobre el propi govern. Una qüestió que posa no en oposició, sinó en camins divergents, Catalunya i Espanya. Com va voler demostrar amb un ràpid repàs històric, allà on Catalunya aposta per la força vertebradora del seu capital social (altrament dit societat civil) i per un moviment horitzontal que permet la intercomunicació de dalt a baix en les seves institucions, Espanya es refugia en el seu secular sentit vertical, rígidament jeràrquic. La resposta d'ambdues societats davant la crisi recent és, en conseqüència, oposada. Catalunya respon millor, de manera més oberta i flexible, als reptes de la incertesa que comporta el marc global on es desenvolupa la profunda crisi econòmica mundial.

Les apel·lacions constants de Germà Bel al respecte -i és que no cal que vingui de fora a estimar-nos, basta que ens respectin coma  diferents, si així ens veuen-, a l'enteniment del punt de vista de l'altre, a la confiança -en nosaltres mateixos, en primer lloc-, a la capacitat d'entomar el risc, em van sonar a una reproducció de classe magistral a la qual deu estar avesat. Una classe que, sense renunciar al rigor acadèmic, tenia molt d'ètica. Considerant probablement ,amb bon olfacte, que es dirigia ahir a un auditori al qual no calia convèncer sobre els avantatges de la independència, el professor Bel va semblar voler concentrar-se en impartir lliçons sobre conducta democràtica, que sens dubte  -ell se'n va declarar convençut- seran les que permetran que en definitiva el poble català decideixi per si sol el futur.

¿Era aquesta una d'aquestes recurrents apel·lacions al diàleg que sovintegen entre determinats cercles de la nostra societat, tant catalana com espanyola? Sens dubte no ho és en la línia buida, retòrica i artificiosa d'una part d'aquestes  apel·lacions que a dures penes emmascaren un anhel purament dilatori i immobilista. Entenc que quan parlava de respecte i comprensió del punt de vista del contrari, no desconeixia que aquest no juga sempre igual de net, que si sovint les desqualificacions que ens arriben d'Espanya obeeixen a projeccions de les pròpies limitacions de la comprensió dels altres, en molts altres casos es fa des d'una conscient transposició feta cínicament.

Tant se val, ens venia a dir. La nostra missió és jugar net, i en última instància de nou pel sentit pràctic del qual va fer repetides vegades gala: pensem que l'endemà haurem de conviure amb tots. Amb tots. Nosaltres i ells. Però també va deixar clar que això no ens ha de frenar. Move on, com va concloure en anglès: som-hi, com diem en català.

L'ARTISTA COM A MERCADERIA

Andy Warhol, Accident de cotxe en plata (Doble desastre)

Fa pocs dies la gran escriptora tarragonina Olga Xirinacs escrivia en el bloc que manté amb exemplar constància  una il·lustrativa crònica sobre el descortès tractament amb què va ser obsequiada per part dels organitzadors de l'acte de presentació d'un llibre en el qual participà de manera altruista, el llibre que s'edita en ocasió de la famosa marató organitzada per TV3 amb una finalitat d'allò que en diuen social.

Al marge de l'elegància proverbial del seu estil i del seu tractament dels temes, és útil llegir la petita crònica per adonar-nos de quant hi ha de cert en la imatge victimitzada que tenen els artistes de si mateixos en general, i el literats en particular, respecte a la consideració social i reconeixement públic que reben. Dubtosos actes d'homenatge com el que ens descriu l'Olga ens fan palès que, si bé un autor publicat pot gaudir d'un modest i sempre precari prestigi, la seva tasca en si sempre és considerada en termes subsidiaris. Per dir-ho clar, sembla que la seva tasca ha de guanyar-se el respecte només des del moment en què es pot reduir a valors crematístics, o en fórmules comptables, si més no: ha publicat? Si és així, ha venut? Si és així, ha pogut cobrar? L'artista, doncs, considerat com a mercaderia.

Una enquesta recent presentada pel president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts, el poeta Carles Duarte, mostra que només un 16 % dels professionals de la cultura de Catalunya ingressen més de 25.000 euros bruts anuals. I un 25 % menys de 6.000 l'any.

Enfront aquesta precarietat, les xifres milionàries que fan anar un reduït grup d'autors poden arribar a moure a escàndol. No és tan habitual en el món de les lletres, però en el mercat de l'art que representen les grans cases de subhastes, l'aparició periòdica de noves xifres de vertigen no ha patit descensos amb la crisi global. Recentment, a tall d'exemple, la icona del pop art Andy Warhol batia rècords propis venent a Sotheby's de Nova York el seu quadre Accident de cotxe en plata (Doble desastre) per 78 milions d'euros. Evidentment, no pas venent ell, sinó els propietaris dels seus drets.

Mercats com aquests, on una elit mou uns ingressos que superen en conjunt els d'una majoria que no només malviuen sinó que no disposen de recursos per accedir al gran públic per donar a conèixer la seva obra, són el clar exponent de la disfuncionalitat d'un mercat que projecta en uns pocs un consum desorbitat en detriment de les possibilitats d'accés als béns culturals de la majoria.

El mercat, lluny de fomentar la igualtat com pregonava la doctrina econòmica liberal i sostenen amb més cruesa i falsa convicció la teoria neoliberal avui dominant, tendeix a desequilibris extrems que suposen la tendència a l'acaparament per part d'una minoria i la despossessió consegüent de la majoria.  En l'odre cultural, això implica que la capacitat de compra es potencia per a la mateixa minoria, però també que la producció només es considerada privilegi i reserva per a una altra minoria, un limitat nombre de creadors als quals el mercat i els seus mitjancers (més que no pas les pròpies elits consumidores) eleven a la categoria de genis o bé es veuen reconeguts com a veritables artistes, carn de col·leccionista o de culte.

Dit això, no puc estar-me de citar la mateixa Olga Xirinacs en el seu bloc: Al món literari hi ha de tot, com a tot arreu. Però el que busquem els autor literaris, jo la primera i almenys els que jo conec i molts dels que els lectors coneixen, és fer la nostra obra, i com més ben feta, millor. Així és la literatura. Si arriben premis i distincions, benvinguts. Si no arriben, cada autor sabrà molt endins seu, o potser no ho sabrà si no s’analitza, quins són els motius de no ser conegut o reconegut. La solitud diria que la patim una gran majoria d’escriptors. 

Aquesta és la plaça forta de tot escriptor: la seva autoconsideració. Si una autora publicada per editorials convencionals pot rebre banys d'humilitat a còpia d'olímpics menyspreus, calculeu els que rebem els que no publiquem, fora dels circuits de franc. Però el fons de l'obra és el mateix. La seva justificació, la mateixa. L'autor no publicat, simplement, estarà més lliure de sospita, però l'autor de veritat sempre serà el que busca en les seves íntimes conviccions, en les satisfaccions i frustracions que s'autoinfligeix, les raons per continuar bastint la seva obra.