SÍ HI HA UN PROBLEMA

Escolto aquest matí a Catalunya Ràdio la veu alterada de pares que han denunciat -i guanyat sentències- contra el model de normalització lingüística català. També sento un senyor, català de pura "cepa", d'àrees rurals per a més senyes, indignat perquè els catalans persistim a no ensenyar el castellà a l'escola i no som capaços d'asseure'ns tots a una taula i arribar a acords.


Hi ha un concepte profundament equivocat del qual, em temo, partim d'ençà que tenim democràcia, d'ençà aquella glorificada i quasi beatificada Transició: l'apel·lació al consens com a valor fonamental de la democràcia. Que se m'entengui, no crec que el diàleg i la recerca del consens no siguin valors en la democràcia, però no han de ser el fi darrer. El fi de la democràcia és el bé comú, i en darrer extrem ha de prevaler la decisió de les majories, amb l'únic límit del respecte als drets fonamentals dels individus i de les minories.

El que ha passat és que el model del consens de la transició ha acabat impregnant i viciant tot el sistema, i en definitiva decantant el joc d'equilibris necessari en la democràcia cap a la cessió sempre de la part més dèbil, no en quantitat, sinó en pur poder. És la conseqüència d'aquell passar pàgina, d'aquella reconciliació, d'aquell l'important és entendre'ns tots plegats, etc.

El problema és haver-nos instal·lat en una ficció, que s'ha revelat buida a mesura que, amb el temps, alguns han pretés fer valer els drets a què van renunciar en ares de la pacificació de la via pública i l'assoliment de llibertat formals: la memòria històrica, la llengua pròpia, el dret real a l'autodeterminació dels pobles... Quan s'ha tibat la corda des d'aquest costat, ha aparegut immediatament la cara feixista de l'altre.

Però també des d'aquest costat tenim les nostres culpes, la nostra còmoda instal·lació en la ficció, que ara ens passa factura. Hem pregonat i seguim pregonant les excelses virtuts del nostre model d'escola catalana, adduint que no existeix cap conflicte lingüístic al país, sense voler treure a la llum del sol els draps bruts les seves múltiples mancances i els resultats acadèmics més que pobres que ha obtingut i que es constaten en la depauperació progressiva de tots els nivells de comunicació a la nostra societat. Hem negat que existeixi cap problema, i ens estan esclatant tots a la cara.

Només des de l'anàlisi profunda i la sinceritat com a premisses del debat es podrà començar a treballar de veres en un model educatiu que superi el desastre actual. Des de Catalunya sol instal·lar-se el debat en la ficció de l'èxit del model català, només centrat en l'èxit (molt-molt relatiu) de la immersió lingüística, i els pares dissidents d'aquest model semblen atribuir-li els mals en el baix coneixement de la llengua castellana, quan és un problema general de tot Espanya i de totes les àrees de coneixement. Una degradació general, sostinguda i que sembla premeditadament fomentada pels distints governs que assisteixen impassibles a l'enquistament del fracàs escolar.

Un botó, crec que molt significatiu, de mostra d'aquesta degradació és l'espectacle de l'estultícia abominable que vessen cada dia els mitjans televisius, amb rares excepcions com, en bona part, la televisió pública catalana. Una TV3 que és simptomàticament objecte central de l'acarnissament dels governs populars i la seva caverna mediàtica. La ignorància és avui dominant, una ignorància altiva, prepotent i sorollosa que es vanta de si mateixa. I és que, com va dir Karl Popper, la veritable ignorància no és l'absència de coneixements, sinó el fet de negar-se a adquirir-los.