MANEL, PUGIN A L'ESCENARI!

Els Manel han presentat el seu darrer treball, "Atletes, baixin de l'escenari" al Primavera Sound de Barcelona. Jo no hi vaig anar, i friso ja per veure'ls a la seva presentació a Reus dins el Festival Di-Y , el 15 de juny. Però llegeixo a les cròniques que no estaven a l'escenari principal del macrofestival, sinó a un que porta per curiós nom Ray-Ban. A l'escenari principal, petant l'aforament sembla ser, actuaven a aquella hora uns australians que responen al nom de Tame Impala.


Admeto que no n'havia sentit a parlar mai, però és una cosa que em passa amb la majoria del cartell. Tret dels escassos grups locals -però potser una mica més nombrosos que en polèmiques edicions passades- com Antònia Font, La Brigada o L'Hereu Escampa, a penes conec un grapat de noms com Blur, The Jesus and Mary Chain i un australià mític com Nick Cave. Senyal inequívoc que estic ben fora de la modernor.

En tot cas, les notícies que m'arriben em confirmen que l'espectacle accentua el que s'ha denominat ja gir manelià cap a unes formes musicals més potents, més rockeres. Vagi pel davant que m'encanta el resultat de l'àlbum, i per tant sospito que també m'agradarà el seu directe.

A l'àlbum, de fet, el gir és més subtil i no és precisament una revolució que hagi de sobtar o desagradar(nos) als seus seguidors. A grans trets, podríem dir que existeixen temes que conserven la línia evolutiva de l'anterior àlbum, "10 milles per veure una bona armadura". Així, "Ja era fort", "Deixar-te un dia" o "Desapareixíem lentament" són immediatament reconeixibles i semblen fets al rebuf d'aquell prodigiós disc. D'altres en canvi, sonen de seguida accentuadament pop, des de la cançó inicial "Ai, Yoko" on sobresurten els sintetitzadors, al final, "Un directiu em va acomiadar", una peça absolutament pop amb una tornada encomanadissa. I un tercer vessant dóna un tomb de cargol més a favor de guitarres contundents i línies rítmiques més ràpides i potents. És el cas del primer single que va avançar aquest disc, potser, com una clara declaració d'intencions, "Teresa Rampell", però també de "Vés bruixot!", segurament el meu tema preferit amb aquests ecos entre David Bowie i Jethro Tull, presidit per un obstinat acompanyament guitarrístic.

Si la música mostra una voluntat de renovació, potser una defensa  amb càrrega directa als que els han titllat d'insulsos, les lletres són pur Manel. Encara que en les entrevistes que he llegit sempre les defensen en plural, és notori que es deuen a la ment intricada de Guillem Gisbert. L'única que no signa és, de fet, la més senzilla, la macabra "Imagina't un nen" (una descripció d'una escena brutal que sembla inspirada en un fet real que corre per youtube), que signa Roger Padilla. Trobem, en la resta, el ric ventall d'opcions que dóna la ploma de Gisbert, amb peces de singular exuberància narrativa (la meravellosa "Mort d'un heroi romàntic"), les inevitables disquisicions sobre l'amor i el desamor fetes, tanmateix, des d'un prisma sempre sorprenent ("Ja era fort", "Deixar-te un dia" o "A veure què en fem"), o les que s'inscriuen en les enigmàtiques visions surrealistes que trenquen amb la lògica narrativa tradicional ("Vés bruixot!" o "Desapareixíem lentament"). Sovint s'ha titllat els Manel de críptics, en relació a aquesta mena  de cançons, però si són alguna cosa són ambigus, amb aquella ambigüitat característica de la poesia que indaga en el llenguatge a la recerca de troballes inesperades, sovint a través d'associacions sorprenents d'imatges. És el cas de la meva predilecta "Vés bruixot!", que conté descripcions poderoses de l'aparició d'un enigmàtic personatge que sembla dotat del gran poder de resoldre-ho tot. Però el seguim a través de les reaccions de persones que es topen amb ell, inclòs el mateix narrador, i ens adonem que la cançó en realitat ens està radiografiant els desigs ocults dels éssers humans que poblen una ciutat qualsevol..

Tres cançons, almenys, contenen un tractament  metaartístic. "Ai, Yoko" és una particular missiva autoinculpatòria adreçada a una de les grans icones del pop, la vídua de John Lennon, i en ella el narrador es lamenta de la superficialitat amb què solem jutjar els que cauen sota els focus de la celebritat ("I és que si, en general, tots els canvis ja em posen tan nerviós,/entre cançons plenes de xiscles i el teu maleït tambor/ i entre la teva cara rara que de nen em feia por/ era tan fàcil que et donéssim la culpa de tot..."). "Banda de rock", una balada genuïnament rock, especula sobre el destí dels membres de les bandes que s'han dissolt. Furga, per tant, en la història després de la Història (ni que sigui la petita Història de la música), i per tant també en les conseqüències de la fama. Però potser la cançó que més directament analitza els efectes de l'acte creatiu en si mateix és una de les meves lletres preferides, la de "Quin dia feia, amics...", que es capbussa en la contradicció que tortura tot artista exposat de front a la necessitat de triar entre viure i recrear la vida ("Ara no m’interrompis! / No veus que estava inspiradíssim escrivint-te una cançó?/ Ara que encarava un vers per rimar amb els teus cabells,/ ara que quasi es pot sentir l’olor de la teva pell/ en el paper, en el paper...”).

Els Manel tenen ja, molt probablement, una legió de seguidors fidels, des dels fanàtics als admiradors més crítics, i com tot artista que ha triomfat, la seva legió de contumaços detractors. Llegia fa poc una ressenya d'un llibre recentment aparegut al mercat, on el seu autor -anònim- destripa els suposats mites de la nació catalana. La crítica ressaltava una frase: "Manel són una eina del capitalisme". Sense comentaris. Dins d'aquella cèlebre distinció que va fer Umberto Eco entre apocalíptics i integrats, cadascú se situa allà on li sembla i es retrata en els seus judicis. Manel avui tenen sens dubte la creu de ser odiats pels apocalíptics,  en les files dels quals sempre trobem els mateixos que els van saludar quan van irrompre en el panorama musical com uns perfectes desconeguts, que passen a atacar-los amb la mateixa vehemència amb què els adoraven quan passen a ser excessivament comercials. Ara se'n diu mainstream, d'aquesta posició que menyspreen els esnobs de les minories selectes.

Però si hi ha una fórmula que pugui explicar l'èxit de Manel és realment l'única fórmula inexplicable: la construcció de simples melodies impecables que, un cop escoltades, et deixen amb la confusa sensació de pensar com dimoni pot ser que ningú les hagués creat abans. Bé, això, i la falta de vanitat i pretensions que els caracteritza i que es palesa en totes les entrevistes concedides. Amb una senzillesa i naturalitat impactants, treuen importància al seu treball i, com a la cançó  "Banda de rock", semblen dir-nos que la seva voluntat únicament és fer que durant un temps tot sigui una mica més divertit.



PS: L'únic retret que els faria als Manel seria el nivell dels seus últims vídeos. El que han tret ara per promocionar "Teresa Rampell" -que conté un text que sembla per si mateix un poderós guió de vídeoclip- sembla fet per contrariar el que resulta obvi, però el que subministra és francament decebedor.