LES DONES I LES VIES

Se'm perdonarà la paràfrasi bastant forçada del famós títol del gran poeta reusenc Gabriel Ferraté, per tal d'introduir un petit recorregut per una de les manifestacions artístiques que ofereix la ciutat de Reus a canvi del sol preu de prestar-hi una mínima atenció en el moment de passejar pels seus espais públics.


Si fa unes setmanes ens fixàvem en les manifestacions espontànies del graffiti que, poc o molt tolerades, omplen alguns dels carrers de la capital del Baix Camp, un recorregut per un aspecte oficial de la seva cultura, la de la decoració urbana promoguda per les autoritats municipals, ens ve molt a tomb després de la polèmica generada fa uns dies.

Suposo que arreu del món són els poders públics els que decideixen la col·locació d'estàtues i altres elements escultòrics a les vies públiques,. Cosa que no impedeix lògicament que cada decisió presa tingui els seus detractors, crítics i adversaris. I que pugui arribar a molestar, ofendre i fins i tot escandalitzar. No hi ha a Reus exponents de polèmica política, que jo sàpiga, que sí es troben en altres poblacions on, per exemple,  desfer-se de restes del règim franquista ha costat aquest tipus de polèmica. Potser una excepció sigui la placa que adorna el pedestal de l'estàtua potser més cèlebre, la del general Prim que presideix la plaça homònima. Una placa escrita en castellà que cap consistori ha volgut eliminar adduint raons històriques. Tampoc havien generat cap manifestació de protesta pública les exhibicions de nus, malgrat l'augment tan considerable de l'emigració procedent de països de cultura ben diferent, on la reproducció de la figura humana està prohibida.

Tanmateix, fa unes setmanes, el 8 d'abril si no m'erro, en ocasió de la celebració del Dia Internacional del Poble Gitano, va esclatar la polèmica quan l'Ajuntament va censurar unes conegudíssimes imatges de nus escultòrics que estan instal·lats a la molt cèntrica Plaça de les Basses. L'explicació és que els representants de la comunitat gitana van demanar que es cobrissin els nus per no ofendre als participants en una ofrena floral que havia de tenir lloc a la mateixa plaça.

La imatge del grup escultòric, obra d'Artur Aldomà, si bé només transitòriament coberta per unes improvisades heures, ens retrotrau als temps dels vels i fulles que tapaven les parts més sensibles dels ostentosos nus de l'art pictòric i escultoric barroc.

Sense entrar en la polèmica, us ofereixo un recorregut per la molt variada i rica representació del nu femení que es pot trobar als carrers i places dela ciutat de Reus. Que cadascú jutgi si aquest patrimoni pot ser objecte o no de la censura de grups, minoritaris o no, que anteposin els seus valors culturals, morals, etc, a les qualitats estètiques i artístiques de les obres que, per fortuna, podem admirar lliurement i de franc de manera quotidiana.

I aprofitant que diumenge va ser el Dia de la Mare -i sense polemitzar-hi sobre el seu sentit tampoc!-, començo per la magnífica al·legoria de la Maternitat, Mare i fill, obra de Josep Salvadó Jassans , que abans estava col·locada al vestíbul del vell Hospital de Sant Joan i que avui es troba a l'exterior de la façana del nou Hospital.

Del mateix Jassans, autèntic mestre de la figura femenina, trobem una peça impressionant, la ballarina que ens acull en el pas de les Peixeteries Velles cap a l'absis de la Prioral.

Fotografia: Jaume Meneses

El mestre d'Alforja va ser deixeble d'un dels artistes reusencs més reputats, el gran Joan Rebull, que compta amb una abundant obra pels carrers de la seva ciutat natal, entre d'altres el grup escultòric de la plaça que porta el seu nom -on hi ha un nu masculí, per cert- o l'arxifamosa Pastoreta. Però per trobar un nu femení cal entrar al mateix palau municipal per ensopegar-se amb la reproducció d'una de les seves obres més famoses, el Nu Ajagut que es troba als Jardins Joan Maragall de Montjuïc.

Fotografia: Wiquipèdia Commons

Un dels més artistes més representats als carrers de la ciutat és el també reusenc, i encara en ple exercici, Ramon Ferran, que aporta un nu més esquemàtic, la figura femenina que representa la Dona Treballadora a la plaça del mateix nom, a les portes del barri del Carme. Es tracta gairebé d'un esglaó intermig cap a les escultures de caire més geomètric que han dominat en l'urbanisme dels darrers anys, incloent-hi les que ha anat col·locant el mateix Ferran.

Fotografia de la xarxa

L'obra de Ferran obre una contundent càrrega de profunditat contra qui pugui veure en el nu feemní una visió masclista de la dona. D'un estil molt més realista trobem una representació de l'art realizat per dones, de la també reusenca Mercè Bessó, que va col·locar a la plaça verda que es troba al carrer de Castellvell, a les esquenes de La Palma, un rotund homenatge al cos femení, que porta nom de dona: Anna.

D'un estil més al·legòric podem trobar una figura que rep triomfalment el visitant -o a l'usuari- de l'Intitut Pere Mata, el monumental conjunt arquitectònic signat per Domènec i Muntané, una de les grans obres mestres del modernisme reusenc. De l'escultura en desconec l'autor.

Fotografia: Reus

I per acabar aquest petit recorregut, us deixo amb les esplèndides bugaderes del també reusenc Aldomà, en tota la ufanor de la seva naturalesa alliberada d'altres elements naturals que, ves per on, les desnaturalitzaren.

Fotografies: Jaume Meneses