STN: UNS CAPSIGRANYS MOLT ENTENIMENTATS

El nou disc d'Step the Next, ara STN, és el resultat feliçment material i materialment feliç del seu premi al Concurs de Jazz de Castelló de l'any passat. Si entre Step the Next i aquest STN hi ha una evident continuïtat -present fins i tot en el disseny gràfic del llibret que acompanya el disc-, també és evident l'evolució.


Quina és la clau d'aquesta evolució? Una major maduresa? Probablement, tot i que precisament des del títol hi ha un doble joc irònic: Capsigranys l'han titulat. I aclareixen al llibret el significat d'aquest mot, de tota manera molt usat -almenys al camp de Tarragona-: persona de poc seny, no gens entenimentada. L'humor és una part constitutiva d'aquest disc, però no cal dir que aquests joves músics tenen poc de poc assenyat, i menys de poc entenimentats.

La saviesa musical del quartet no està ja en discussió. Però STN és avui segurament un projecte més integrat, més compacte i sintètic. STN era el títol d'un dels temes del primer disc, "Un pas més", compost per Nèstor Giménez, i ara és el referent del grup.

La cohesió interna entre les quatre poderoses personalitats musicals que integren el grup s'ha manifestat en la idea central del disc, sota la qual les composicions dels diversos membres  es dediquen, en un curiós i divertit exercici d'anàlisi i homenatge, als altres components. Les peces de Nèstor Giménez s'adrecen a Adrià Plana, Vic Moliner i Joan Terol, i acaben fins i tot reconeixent un membre circumstancial, el gran bateria David Xirgu. Adrià Plana li dedica també sengles composicions personalitzades als seus tres companys, i Víctor Moliner prefereix compondre dues de les seves delicades melodies en tribut conjunt a la camaraderia del grup ("Cançó dels que sempre hi són") i a l'humor que els fa esdevenir una veritable pinya ("L'humor dels capsigranys").

Joan Terol, el bateria fundador i titular, no aporta composicions, però es nota un ampli consens en el grup en reconèixer la seva qualitat de columna vertebral de l'equip, la font d'una energia interior incontrolable que es descriu a les peces de Plana ("El vol del Terolòpter") i Giménez ("Una nit teròlica"). Al llibret, Joan Terol ens diu: STN ha acabat esdevenint un projecte tant musical com vital per a nosaltres. Poc sembla, doncs, importar si en el grup se li atribueix a ell una paper vertebrador, o a Nèstor Giménez, al qual la dedicatòria de Plana dins la seva composició "La marxa del coronel" li reconeix la seva capacitat de lideratge. El que importa és la coherència del conjunt i que l'energia i saber fer de cada un dels membres es catalitza en un tot que potencia cada aportació individual.

En una peça que fa palès el creixent interès que sembla sentir Nèstor Giménez per la cançó -o així sembla que ho manifesten alguns dels seus altres projectes musicals-, ell mateix aporta una lletra -cantada excel·lentment per Kathy Sey Assare- que, encara que destinada com explica al llibret a Vic Moliner, és un excel·lent compendi de la doble vessant que expressa el conjunt. "Verd i blau" és, com explica el Nèstor, la combinació d'una part brillant i ferma, una part que et fa sentir segur, i una part introspectiva, reflexiva, la que pa trepitjar les zones de la fragilitat i que, per tant, arrisca. Trobar l'exacta mesura combinatòria és el que origina la màgia creativa d'un grup que endevinem en estat de gràcia.

De la radiant joventut de tots quatre intèrprets podem esperar que l'evolució no s'aturi i aporti encara noves esplendoroses recreacions d'aquest pacte entre seny i rauxa, amb els matisos que cadascú hi vulgui veure. Sens dubte, la maduració avançarà. Però alguna cosa ens fa pensar que STN no deixarà mai de ser un grup jove, per molt que amb el pas dels anys ja no ho siguin -tant- els seus components.