GRAFITI: UN ART DEMOCRÀTIC

El grafiti és un tipus d'expressió artística associat fonamentalment a la cultura del hip-hop, que neix a les ciutats de Nord-Amèrica cap als anys setanta del passat segle. Certament, té precedents importants, especialment als moviments contraculturals de la dècada anterior, però de fet podríem buscar-los ja a l'època romana, com es pot veure a les catacumbes romanes o a les ruïnes de Pompeia.

La seva explosió, tanmateix, va associada fonamentalment a l'ús de l'aerosol, que permet una pintada sobre murs o altres suports urbans, immobles o mòbils -com els trens, especialment el metro, un dels vehicles mes usats en la seva època de màxima difusió-.

Es podrà discutir el seu caràcter artístic, però els que li ho neguin partiran d'un concepte reduccionista de l'art. Entès aquest, com ho hem fet nosaltres, com a expressió lliure de l'afirmació individual dins d'una societat democràtica, antiutilitarista i exempta de la mediació de subjectes mercantils, seria el més pur dels arts.
En efecte, la cultura del grafiti neix molt associada a la signatura, el tag o altres formes de reafirmació de la persona que l'exposa a la publicitat del carrer des de la configuració del seu nom propi, real, artístic o fingit, purament individual o col·lectiu. No es tracta exactament d'una apropiació de l'espai públic, sinó de la redefinició d'aquest espai per a un ús particular però que troba en la seva dimensió pública el seu sentit.
El tag ha evolucionat, primer en altres formes més o menys sofisticades, cap a veritables elaboracions pictòriques, generalment molt influïdes per l'estètica del còmic, o ha resseguit una tradició anterior, la de la proclama en forma de lema que busca una emissió de missatges textuals, directament polítics o no.

Algunes signatures han transcendit l'anonimat, fregant el terreny de la comercialitat, però independentment d'això existeix una enorme, inabarcable quantitat de material arreu del món, molts cops d'una gran qualitat artística que mereixeria ser retinguda en la memòria, tot i que per essència, el grafiti no deixa de ser un art destinat a ser anorreat pel temps. Com tot testimoni mut de la vida quotidiana que transcorre al carrer, és en la seva no permanència que troba la seva raó de ser.

En això té una nota diferencial respecte a l'art en general, que bàsicament busca la seva autoperpetuació, sens dubte il·lusòria i destinada al fracàs. En això, el grafiti, conscient de la seva condició efímera, potser li dóna una gran i definitiva lliçó de modèstia.

La xarxa ha vingut a reorientar en bona part aquesta idea, i la difusió de l'obra mitjançant la fotografia qüestiona precisament la seva condició temporal i espacial, multiplicant la seva difusió i dilatant la seva durabilitat. Vegeu,per exemple, aquest web, entre centenars.

Una altra cosa és la permanència de l'original, sempre més problemàtica -almenys mentre internet perduri-. Encara que, per descomptat, no se sap mai què passarà amb cada obra dins els atzars de la vida. Qui sap si una catàstrofe natural com l'erupció d'un volcà no farà que la modesta pintada a un carreró perduri per a les generacions de segles futurs que un dia la descobriran i la tractaran com una gran joia, com un diamant en brut sorgit de les capes cegues de sediments.

A Reus, el grafiti ha estat durant dècades un art fins a cert punt respectat i protegit, per la seva societat civil tradicionalment tolerant i oberta, i per unes institucions que han estat prou intel·ligents per seguir amb aquesta tolerància, ja que no directament al seu foment. L'actual equip de govern municipal, on sembla que la política urbanística està molt subjecte a la tinença d'alcalde del Partit Popular, ha anat inequívocament posant setge a l'expressió d'aquesta cultura de carrer i a d'altres associades, com la de l'skating -posant traves i obstacles a la circulació, denegant permisos per a concerts a espais públics, etc-. La crisi també està passant factura a la proliferació de la pintada -el cost de l'aerosol no és menyspreable-.

Malgrat tot, un passeig per les avingudes del Comerç i dels Jocs Olímpics, que conformen els flancs de la via de ferrocarril en el seu pas pel nord de la ciutat, amb els seus murs en forma de talussos que sostenen l'elevació de les vies, ens proporciona una mostra àmplia i representativa del grafiti. Us ofereixo una part mínima del que s'hi pot veure avui, amb la pretensió, sens dubte pueril, de dotar-les d'una mica de la longevitat dins la xarxa que abans comentava.

Camí del pont entre les dues avingudes, obstacles urbans reconvertits en smileys

El tag evolucionat en autoretrat

Integració de mobiliari urbà en la pintura

La degradació de la pintura sembla alarmar la figura

Un altre autoretrat amb aerosol

La presència del còmic